S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Després d’estar fent el dropo :blush: durant tota la setmana demà sortiré una estona a despertar les cames i diumenge ben d’hora… cap a Calella!
Espero que estigueu animats i amb ganes, ens ho passarem molt bé!
Bon viatge
Dins la secció “Fotos” teniu imatges de la Mitja. Gràcies als Fondistes del Penedès i especialment a l’Assumpta .
Ai,….
Després de fer Donosti, el cert és que encara em quden ganes de fer-ne alguna més. Ben mirat només son 14 setmanes i baixant.
Quin dilema!. Ho hauré de consultar amb la família i a veure que en trec, però a poc que pugui ….
Apa!
Ei, nois. Diuen que degut a les obres que es realitzen a la població no es farà la carretera de Vilanova que ens duia fins la vaqueta. Entenem que això vol dir que ens faran voltar més per l’interior de Sitges, això és bó o és dolent?
Ui!Hache ha escrit:
Quote:No us penseu que m’he oblidat de posar el meu temps 3’48 h., ho deixat pel final perquè per a mi ha sigut i és lo menys important de la cursa. Segur que al llarg d’aquest text, que espero que algú hagi tingut forces per llegir-ho tot, he repetit moltes vegades la paraula gaudir, moltes més que patir. El motiu és clar, i ho penso dir tal qual.HE GAUDIT COM UN CABRÓ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡
Gràcies a tots i…………….. fins Donosti potser?????
Així vaig acabar la crònica del que va ser el meu debut a Barcelona, ho tenia clar, havien passat tres dies m’ho havia passat bé i tenia ganes de repetir. És lo que te la Marató, o t’enganxes i t’enamores o no la vols veure mai més. HO TENIA CLAR, HAVIA DE SER DONOSTI. M’HAVIA ENAMORAT
EL CAMÍ
Després d’un estiu fent més el gos que una altra cosa, i inclús, segons m’han dit alguns, amb algun kilet de més, a finals d’agost començava el llarg camí de la preparació, més llarg inclús que el de la pròpia Marató, i la cosa no podia començar pitjor, torçada de turmell molt dolorosa que em va tenir deu dies parat, i encara gràcies que no va ser més. A sobre, un cop iniciant de nou la preparació agafo un virus que em deixa K.O. uns dies més. Amb la tonteria, casi tres setmanes de preparació perdudes, però com em van dir el companys, millor ara que encara hi ha temps. Amb aquestes mancances em planto a fer la Cursa de Térmens, que va ser per a mi un petit desastre. Vaig estar a punt de “penjar el keds” i vaig pensar “que això no està fet per mi”. Pensant ara en aquest punt, aquest “petit desastre” potser va ser el detonant que va fer que em prengués una mica més en serio els entrenaments, i poquet a poquet, i veient sempre amb un punt d’enveja com els companys del “Komando Donostia” tenien sempre un plus que jo no tenia, els tests van anant sortint, fins que, casi casi sense adonar-me ens apropàvem al gran dia…..
LA SETMANA PRÈVIA
Durant la setmana preocupacions meteorològiques JO, que mai em miro el temps vaig mirar tots els butlletins de notícies de TV, ràdio, internet……. i totes coincidien pel dia D, pluja i vent. En fi, s’haurà de recórrer a la èpica, vaig pensar. Però apart del temps, em preocupava pràcticament tot, que si mal de gola…………que si mal de lumbars………que si els genolls….. que si no m’he preparat lo suficient, ……..que si m’han faltat tirades llargues………….de fet només surto un dia a rodar per por a no lesionar-me a l’últim moment.
QUI M’HO HAVIA DE DIR, TORNANT-ME HIPOCONDRÍAC I MIRANT “LO TEMPS”
LA MARATÓ
Arribada a Donosti dissabte al migdia, climatològicament parlant no pinta tant malament la cosa. Trobada casual amb els companys de km’0 que van al dinar de germanor, salutacions, canvis d’impressions, nervis…….però finalment decideixo anar a dinar amb la família sols, i atipar-me de pinxos, no vull pensar en la Marató, prefereixo gaudir de la ciutat, de la gent, desconnectar, i ho aconsegueixo. A la tarda recollida de la bossa, i a sopar aviat, cap a les 20:00 a una pizzeria que vam trobar casualment, i que en pocs minuts s’omple de corredors àvids de menjar pasta. Per la nit, no descanso del tot bé, em desperto a les 3:30 i a les 5:30 pensant que potser m’he adormit………però finalment arriba l’hora…………..Surto amb l’idea d’arribar a Anoeta cap a les vuit, però entre l’embús, entre que em despisto i em perdo, i que quant em trobo tinc que aparcar als collons, arribo amb el temps just de deixar la bossa i anar cap a la foto. Finalment les previsions no es compleixen i no plou, vent si que en fa, però he de decidir ràpid que posar-me, finalment samarreta tèrmica, màniga curta, malles curtes, guants, buff i gorra de pluja, una mica més valent que la resta de companys que van a fer la foto de km0, que per cert hem de repetir moltes vegades, perquè se n’anava afegint gent. De nou salutacions, canvis d’impressions i cap a la sortida, cadascú es va col·locant en funció de les seves intencions, jo, com havia manifestat, sortiria amb el grup que intentaria arribar en 3h30’, amb l’Amata, el Pitit, l’homedferro i en Redman, tot i reconeixent que no en tenia cap possibilitat, sortiria amb ells fins que aguantés el cos…………………….tenia clar que era el mes feble del grup, però que a ritme de 5’/km. podia aguantar una bona estona amb ells. Amb una ràfega de vent impressionant es dona el tret de sortida, costa córrer i agafar el ritme, però a partir dels km’s 4 i 5, la cosa comença a funcionar. Ens divertim, fem bromes, xerrem fins i tot de futbol i mira que jo, misteriosament no volia, animem al públic entusiasta que ens anima a que ens animi més………………….. son els millors moment de la Marató, estàs fresc, vas a un ritme inferior a l’habitual i pots gaudir de tots i cadascú dels moments. Anem bé, anem còmodes…..al grup se’ns afegeix un simpàtic portuguès que faria pràcticament tota la cursa amb nosaltres, crec que apart de trobar-se còmode amb el ritme, també es trobava còmode amb nosaltres. Els km’s van passant, i és una passada com anima la gent d’Euskadi, els grups de familiars de km’0 i el nombrós grup de catalans que anem trobant, la meva dona i els fills havien d’aparèixer per la Mitja Marató. Com a curiositat, en el primer avituallament de beguda isotònica ens donen un Aquarius de 1 litre, son bascos, tot a lo gran, tant gran com lo que portava a sobre el corredor que anava despullat, i això que el fred tot ho encongeix, que si no:laugh: ……………..Mantenint un ritme sostingut van caient els km’s i arriba la primera injecció d’adrenalina en veure a la dona i els fills, mentrestant el clima era canviant, a estones apareixia la pluja, el vent, el fred, però malgrat tot, es podia aguantar, torno a veure a la família cap el km. 26, ja no els tornaria a veure fins l’arribada, i el grup anava compacte, l’Amata amb aquella sensació que té sempre de que s’ha d’anar una mica més de pressa, el Pitit com si anés de passeig pel carrer Major, sobradíssim, tant sobrat (o un pel menys) com anava el Redman, i l’homedferro que no sé si anava sobrat, però si força bé. Per la meva part, entre el 29 i el 30 tinc la temptació de deixar-los anar, no em trobo còmode amb el ritme, però em recordo que porto a la butxaca un gel de l’homedferro i faig un petit esforç per apropar-me i donar-li, m’enganxo a ells i junts, amb el company portuguès enfilem la part més lletja del recorregut. Continuo forçat, però no em vull quedar sol, és massa aviat, em comença a fer mal el maluc, l’empeine, la planta dels peus, i sobretot el cap, et diu que està cansat. Arribes al punt crític, en el que els ànims del públic ja no et motiven o no els sents, i fins i tot casi et molesten, el típic “Venga que ya está, ya lo tenéis” quan te falten nou o deu km’s………..bufff…………Finalment aguanto amb al grup casi tot el polígon, lo pitjor està passat però entre el 34-35 es produeixen moviments, l’Amata decideix saltar a intentar apropar-se a l’objectiu, el Pitit decideix quedar-se amb els germans Feixas, tot i que va molt còmode, el portuguès continua amb ells, i jo decideixo afluixar una mica………queden només 7 km’s però no ho veig clar i tinc por que arribi el muro, em consola que encara veig al grup, feia estona que no mirava el rellotge, ho miro i veig que vaig una mica per sobre de 5’, m’anima pensar que potser no he afluixat tant com pensava sinó que ells guardaven encara un canvi de ritme superior. I així és, comprovo que si no hi ha catàstrofe, al final faré millor temps del que pensava. En arribar entre el 39 i el 40, ja ho tenia clar, acabaria, em començo a trobar millor, fins i tot avanço al company de Portugal que està patint una mica, començo per una banda a recollir cadàvers, i per altra a gaudir, ara sí, amb tots i cadascú dels ànims que em dona la gent, se’ls agraeixo a tots el que puc, xoco la ma dels nens, i fins i tot m’emociono de veure l’entrega de la gent cap a un paio que no coneixen de res. Veig Anoeta de lluny, el 41 se’m fa llarg, però em faig un tip d’avançar gent, a l’entrada de l’estadi em saluda la família, estan contents i fins i tot diria que orgullosos, torno a mirar el rellotge, si espavilo baixaré de 3h35’. Esprint final amb les forces que em queden i temps final de 3h.34’23. Content??????. No, en principi només cansat. Em trobo a l’arribada a la resta de companys, alegria, abraçades, cansament i fred, ara sí, molt fred…………A canviar-se de roba i a gaudir-lo en família. AIXÒ ÉS MOLT GRAN.
EPÍLEG
“La Marató, jo crec, no és una cursa que dura 42,194 kms.
– La Marató, jo crec, és un projecte que comença quan un bon dia decideixes anar a fer-la i acaba quan assimiles totes les coses viscudes abans i durant la cursa.
– Jo encara tinc marató per uns quants dies doncs encara estic en el procés d’assimilar un munt de coses……”Això ho va dir el By keds a la crònica de la Marató de Barcelona i no puc estar més d’acord. LA MARATÓ ÉS MOLT I MOLT GRAN………..
Permeteu que dediqui aquesta història als que sempre tinc al meu costat, als que suporten les meves absències, les meves mancances, el meu mal humor, les meves inseguretats, però pels que tinc tot l’amor i carinyo del mon. Anna, Miquel, Andreu, va per vosaltres.
També vull fer menció als meus companys d’aventura, ha estat un autèntic plaer, i perdoneu si al final no us he donat molta conversa, però prou feina tenia amb aguantar el ritme que portàveu. En particular als germans Feixas, és la segona que compartim, i espero que no sigui la última, inclús us volia proposar a veure si em volíeu adoptar com germà gran, encara que sigui del Madrizzz 👿 :evil:.
Felicitats especials als debutants i a tota la gran família de km0, SOU MOLT GRANS!!!!!!
Dons apa, perdoneu el rotllo i ……………………propera estació…………………………Barcelona??????????
Una abraçada a tots,
Jose H
Hola Km0’s.
La felicitat té un nom…….By Keds !!!
Estic molt i molt content…..i ho estic per moltes raons.
Ho estic per la meva cursa, per la cursa d’en Gerard (el meu nebot) i per la cursa de tots i cadascun dels Km0’s que estaven diumenge a Donosti. Tothom va estar a un nivell increïble.
Debutants descarats (Súper- Flo , Amata, Pitit, Joanzen)….. la gran revelació (Espi)……Il.lustres referents per tots nosaltres ( Montoliu, Elmuro, Kargol, Baldato, Quim, Imma)…..Una nova estrella en el firmament (Pico)……reincidents que rebaixen marca i encara tenen moltes coses a dir ( Hache , Redman)…… i no em puc oblidar del mític “Honoris Causa” en filosofia de l’atletisme popular i humanitat (Homedferro).
A tots, moltes felicitats !!!DONOSTI.
Gran ciutat, gran cursa, una organització molt bona, un circuit increïblement bo, un públic que no ens mereixem (sempre solidari amb el corredor), i una climatologia complicada…..En resum…..UNA GRAN MARATÓ !!!!
(Els que encara no l’heu provat…….ja esteu trigant massa…..)LA CURSA.
Arribem a Anoeta el diumenge al matí animats però també amb incerteses……Fa una mica de fred i el vent bufa moderadament. En Gerard i jo hem decidit sortir en màniga curta i malles també curtes malgrat la imprevisible evolució de la meteorologia.Ens trobem a l’hora prevista amb uns quants km0’s per fer la foto. Passa el temps i falta gent. Comencen a disparar-se els primers flashos de les càmeres i aleshores comença a arribar quasi bé tothom…..Finalment aconseguim fer , per fi, alguna foto més o menys digna.
Ja és l’hora….la de la veritat !
Ens desitgem sort tots plegats i anem cap a la sortida. Els nervis bastant controlats…9.00 h. Això comença …….Ja no hi ha escapatòria…..
Surto alegre (com quasi bé sempre ) i en Gerard em segueix sense problemes.Farem sense tàctica prèviament consensuada la primera volta junts i durant aquesta (5 kms.) deixem enrere la llebre de 3.30h.Amb bon ritme passem junts per primer cop per l’estadi ….bones sensacions…..A partir d’aquí i després d’apel.lar mútuament al seny els nostres destins es separen……En Gerard em va ensenyant poc a poc l’esquena i estabilitza la seva posició uns dos-cents metres davant meu. Cap problema, jo vaig bé i suposo que ell també va bé.
El ritme continua alt (4,30-4,40 aprox.) mentre anem descobrint encuriosits la totalitat del circuit al que hem de fer front…..Finalitzant el primer pas per la platja de la Concha, vestida per l’ocasió amb feréstegues onades carregades d’escuma…..veig al fons per primer cop “el peine de los vientos”….me’l quedo mirant una estona fixament i en aquell precís moment sonen unes cerimonioses campanades d’una església propera….Tot plegat m’impacta intensament i afegeix al meu bon estat d’ànim un optimisme addicional difícil d’explicar.
Continua la marató…..de tant en tant ens creuem de cara amb coneguts que van per davant i altres vegades amb els que van per darrere. Sempre que puc saludo i animo amb ganes….em surt de dins….em sento part de la “familia” Km0……i em solidaritzo amb tothom que esta lluitant com jo en aquesta magnífica cursa.
Encaro ja la segona arribada a l’estadi. Tot continua anant bé…..i passo la mitja marató en 1:36 i escaig, clarament per sota de les meves millors previsions . Arribo a Anoeta ….salutacions amb la família….i comencem la volta final…..la de la veritat total i absoluta.
Fins aquí tot ha anat molt bé….però serveix de poc de cara a afrontar els kms finals (una eternitat !). Com diu “el presi“, la cursa comença al km.30, i encara estem al vint- i- pocs.
El temps fins ara s’ha portat bé, però de sobte, quan estic a punt d’arribar altre cop a la platja…..s’obre la caixa dels trons !!!
Comença a ploure i ho fa intensament…..El vent, una mica despistat fins aleshores s’afegeix a la festa i en un minut ja estem en plena tempesta tropical. Veig molts paraigües, alguns dels quals no són capaços de suportar l’embranzida que ens cau a sobre…..el mar s’ha convertit en una imatge dantesca…..Ostres! a veure com acabarà tot això !
El temporal dura ben bé uns tres kms i ,si hagués continuat, hagués acabat sent un problema seriós…..malgrat tot, tenim sort i coincidint amb el meu pas per l’avituallament del km30 tot es normalitza, deixa de ploure i el vent es torna a despistar …..Fins al final, aleshores, el temps es comportarà força bé.
Al km30 tenia previst fer una avaluació seriosa de la meva cursa….passar entre 2:22:00/2:25:00 volia dir que anava molt bé per aconseguir el meu objectiu final de 3:25:00…..Passar a 2:20:00 volia dir, clarament que ho podia aconseguir.Finalment vaig passar 2:18 i escaig….OK !!! Ara només mancava no punxar , però encara restaven molts kms.
Disposat a posar en pràctica una tàctica conservadora me’n adono que continuo a bon ritme i que em veig capaç de continuar més o menys igual. Començo a estar cansat, i probablement he perdut una mica de pistonada, però continuo amb ritmes clarament per sota de 4,55.
Passen lentament els kms i l’únic muro que apareix és Elmuro (José Vicente) al que saludo diversos cops durant tota la cursa.
El que si em passa, i m’emociona altre cop, és que arribant a un punt d’animació prop el km35 comença a sonar pels altaveus a tota pastilla, us ho juro, “Hihgway to Hell”. Una cançó que no m’estimo especialment però el nom de la qual m’ha servit de títol per les cròniques que anava fent durant la preparació d’aquesta marató . Agradablement sorprès per la casualitat m’animo molt i aixeco eufòricament els braços una estona…..una noia de l’organització em mira i somriu…..
També m’anima i m’emociona molt trobar a en Gerard al que fa estona que havia perdut de vista. El veig bé, sencer i no tinc cap dubte que acabarà fent una cursa magnífica. En aquest moment em porta un parell de minuts d’avantatge. Ell ja torna d’un lloc per on ja no s’ha de tornar a passar i jo estic a punt d’arribar-hi. Ens saludem, ens toquem les mans i ens desitgem sort. Ja falta poc….
No he perdut encara unes relativament bones sensacions que, malgrat tot, no impedeixen que tingui moltes ganes d’acabar. A partir d’aquí començo a buscar intensament amb la mirada els indicadors del kms que falten. Passo la platja per darrer cop i encaro la darrera aproximació a l’estadi controlant, o intentant controlar, que res no espatlli un final que pot superar les meves millors expectatives.
Ja veig Anoeta….hi ha molta gent que no para d’animar…..només falta donar un bon tomb per fora l’estadi i pràcticament tot s’haurà acabat. Vull arribar a l’interior de l’estadi, relaxar-me i gaudir plenament els darrers metres…..però, la marató em tenia preparada una darrera sorpresa…..
Entro dins Anoeta….l’entorn és espectacular….i quan ja estava disposat a deixar-me anar….resulta que veig uns 100 metres més endavant una samarreta km0.
Qui pot ser?….doncs resulta que és el meu nebot Gerard (al qual jo ja imaginava arribat). Gran sorpresa, i de sobte penso que podria ser un gran final de cursa poder acabar plegats, creuant junts la línea de meta. Només hi ha un problema, ell no sap que jo vaig al darrera seu tant a prop i no estic segur de poder eixugar la distància que em porta faltant tant pocs metres de cursa…Som-hi By Keds !!. Uns darrers metres que tenien de ser relaxants i d’allò més “beautiful”, es converteixen, de sobte, en un improvisat sprint que per poc no em provoca unes rampes a les dues cames. Malgrat tot m’anima el veure que començo a retallar ràpidament la distància i quan s’acaba la corba final ja el tinc a tocar….afortunadament!.
Uns 40 metres abans de la meta li toco l’espatlla….es gira….sorpresa!…no fa massa bona cara, jo suposo que tampoc …..em diu “estic fet pols”…..l’abraço i el tranquil.litzo…..Ho em aconseguit !!
Fem els darrers metres junts i creuem la línea de meta agafats de la mà.Sento un llàgrima d’emoció interior que cau de ves a saber on…..
FINAL
Barcelona ’08 em va descobrir tot un món……Allí, tot i gaudir molt, vaig acabar patint, amb sensacions no sempre agradables. Però també vaig intuir que aquesta aventura que anomenem Marató pot ser una gran companya vital…..un excel.lent lloc per posar-se a proba…..i per intentar trobar-se a un mateix.Aquí, a Donostia les coses han anat molt bé……Tot a sortit molt natural…..Ara només falta treure’n les conclusions adequades…..
De moment….
GERARD……..3:17:08
BY KEDS………3:17:08Salutacions.
p.d.// Us juro que volia fer una crònica molt més curta…….
Ieeeeeeps,
Com disfruto!!!! Vinga, més, més…..
Grans, grans cròniques per uns grans atlètes i millors persones…gràcies companys!!!!!:kiss: :kiss:
Salut
Por fín puedo conectar…….Y es que tenía verdaderas ansias de felicitaros, a todos, efusivamente.
Me hace gracia leer a quienes os parece sencillo lo que habéis logrado, eso se llama el poder de la mente sobre el cuerpo. Bravo!!!!!, Patidors…..sois una nueva raza, una nueva especie “animal”….., mi admiración.
Se me pone la “gallina de piel” leeros. Si sois capaces de superar tamaño esfuerzo con tanta dignidad y coraje, sois capaces de todo, suerte tienen vuestras familias y suerte tenemos vuestros amigos de poder contar con vosotros si algún día os necesitamos.
Os felicito, de corazón. Enhorabuena….Que tiemble la próxima maratón porque la gente de Ponent va a por ella.
Som-hi!!!!:ohmy: :ohmy: :ohmy:
Hola companys!:woohoo:
Feia molts dies que no entrava, però acabo de fer aquesta marató i, com que sé que alguns aneu a fer-ne a l’estranger, com en Cargol a Marrakesch, us faig arribar informació d’aquesta, doncs crec que val la pena anar-hi.
De moment, aquí teniu l’enllaç a unes quantes fotos que vaig tirar. La crònica, en breu (que no breu, :dry: per cert).
