S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
El voluntari és una figura clau per poder tirar endavant aquest projecte i que tot funcioni a la perfecció.
Des de l’entrega de dorsals, avituallaments, control de recorregut, ajuda al corredor, fira del corredor… Hi han moltes feines a fer.
Des de l’organització valorem molt la feina de tots els voluntaris i treballem cada any per poder donar les màximes comoditats possibles.
És una feina dura, cansada, però molt important.
Tots els corredors us estaran molt agraïts, així com tots els membres de l’organització.
És per això, que si decideixes ajudar-nos, et convidem al dinar de germanor que tindrà lloc un cop acabada la cursa al restaurant LOLA, al costat del gimnàs Ekke.
Per fer-te voluntari, només cal que omplis el formulari i nosaltres ens ficarem en contacte amb tu.
Vine i forma part de la família de la Rodi Mitja Lleida 2014.
OMPLE EL FORMULARI DE LA PÀGINA: http://www.mitjalleida.com/cursa/programa/54-fes-te-voluntari-de-la-rodi-mitja-lleida-2014.html
Cada cop hi ha més cabretes per aquí…. :laugh: :laugh:
Jordi, ens veurem dissabte pel Montsec. A la sortida clar… després com a molt et veuré el cul!
LA cabra tira pa’l monte!!
Salut i muntanya!
Estimats amics i amigues,
Correré la marató de Barcelona del 15 de març de 2015 desprès de recaptar fons per a la investigació sobre la diabetis infantil que fa l’Hospital de Sant Joan de Déu, un repte idèntic al que vaig fer fa un any pel mateix motiu.
És colpidor saber que els nens i nenes diabètics estan condemnats, fins que no s’avanci en la recerca de la solució, a l’esclavitud de l’agulla que els manté en vida, i a haver de controlar acuradament el que mengen i l’exercici que fan. Ho dic per experiència: tinc una neta de 13 anys que pateix la condició de diabètica.
La recerca requereix molts diners i encara queda un camí molt llarg per arribar a la meta. Per això, voldria demanar-te la teva col·laboració. Sigui quina sigui l’aportació que puguis fer, serà extraordinàriament celebrada i utilitzada com cal per l’Hospital de Sant Joan de Déu.
http://www.elmeugradesorra.org/ca/repte/4507/corre-la-marato-de-bcn2015-amb-mi-pels-nens-diabetics/
Moltes gràcies.
Miquel Pucurull
Al juliol, després de la Maratón de las Tucas, vaig abandonar la temporada de trail per tornar a l’asfalt. O això creia. De fet no hi havia tornat més en serio, només alguna coseta per camins, però el cuquet de fer alguna cosa no havia passat. L’altre dia, després de veure a la TV el reportatge sobre la Cavalls de Vent, em vaig adonar que ho estava desitjant… així que només quedava triar una prova. Vaig mirar moltes, vaig intentar “enganyar” gent per acompanyar-me sense èxit, i al final, en un rampell, 1 setmana abans decideixo apuntar-me a la del Montsec: està aprop, hi ha gent coneguda i el recorregut m’atrau.
Total que em planto a la sortida sense cap entreno específic en 2 mesos però amb moltes ganes de tornar a fer kms per la muntanya. La intenció és anar tranquil i dsfrutar. A la sortida ja em trobo a molta gent coneguda. M’ajunto als cracks Jordi Codony (almenys el puc veure a la sortida) i caragolet. Cafè, xerradeta i a punt per sortir. Primera foto del mestre Aureli i sortim.
Els primers kms són de camins i pista molt senzilla. Fresca matinera mentre pugem cap a Corçà. A l’ascendir sortim de la boira i Àger desapareix enmig del mar de núvols. Una imatge genial. Els primers 9km fins l’avituallament de Corça es fan molt ràpids i tranquils. Em trobo un antic company de carrera que fa la llarga i compartim uns quants kms. No sabia ni que corria… (i després vaig mirar la classificació i va quedar 4t de la ultra… mamma mia). A l’avituallament coincideixo amb els cracks Redman i Joan Navarro que fan la llarga. Quines bèsties!
Sortint de Corçà combinem pujades i baixades (algunes amb compte que rellisca bastant) fins arribar al Congost de Montrebei. Aquest tros amb la fresca del matí encara es fa molt agradable. Sense massa esforç ja ens plantem al Pont Penjant, al final del Congost, a l’avituallament del km18.
La següent zona és molt més boscosa, primer planeja una mica i després ve la primera gran pujada. Just abans em ve el bajón. Em comencen a fer mal les cames i penso que no he fet bé d’apuntar-me sense un bon entrenament específic. Fins i tot em ve al cap la idea de la retirada al proper avituallament, però aguanto. Començo a marcar petites fites i avanço a poc a poc sense parar mai. Xino-xano arribo a dalt i segueixo fins a Alsamora, avituallament i km28. Menjo i em foto dos gots de coca-cola. Això em revifa, no se si em faltava sucre o què, però hi ha un abans i un després.
Surto d’alsamora despistat i em passo una fita. Torno al camí i començo a anar millor. Corro, avanço gent i encaro la segona gran pujada que em durà al Coll d’Ares. És més dura que la d’abans, però jo estic molt millor i se’m fa molt més fàcil. Arribo finalment a dalt de tot, últim avituallament i km35.
Ara ja tot serà baixar. M’ajunto amb un noi que debuta en la distància, fem un parell de kms junts fins que ell ha de parar a estirar que es va carregant. Jo segueixo avall, ara no hi ha qui m’aturi. Corro tot el que puc, cada vegada més, vigilant molt en el terreny perillos que no és moment de caure ara. Avanço més gent i finalment arribo a la pista final. Segueixo corrent, em trobo bé, molt millor al km40 que al 25.
A un km de meta veig a mon germà que m’espera. M’acompanya el darrer km corrent amb texans. A l’arribada també hi ha mon pare, que vol veure en primera persona com és això de les maratons, pateix molt!. Finalment arribo, i arribo sencer. Molta alegria, he disfrutat molt i m’ha encantat veure com el cos s’adapta a fer distàncies llargues, i com l’ànim i la forma fan aquests.
Des d’aquí tornar a agrair a la familia el suport i felicitar a tots els que van fer la cursa, ja sigui la “curta” com la Ultra. El meu barret tret pel Redman i companyia, a l’arribada només pensava en el que els quedava i m’acollonia. Alguna dia per això…. algun dia…
Per acabar, una foto genial al pas pel Congost. No us venen ganes d’anar-hi l’any vinent???
[img size=150]https://www.dropbox.com/s/fx42vqjl0aq5hcx/IMG-20141006-WA00052.jpg?dl=0[/img]
Felicitats Hector!.
Vaig pensar molt en tú a les pujades pel tema dels pals. La propera vegada els portarem, JO TAMBÉ
La meva cursa, a diferència de la teva va ser més uniforme, el cansament es presentà a poc a poc de forma gradual. Al final arribo bastant bé, molt content d’estar sencer.Una marató dureta peró amb uns racons i unes vistes magnífiques.
Bona feina per part del Dani d’ULTRA.
Felicitats també pels extraterrestres Arnau i Joan que van finalitzar l’ultra trail.Ara de cap a l’asfalt a preparar la mitja de Lleida (memorial Juanjo Garra).
ep!
Kepassaneng! em queies millor quan erets més terrenal…
Ara que fas maratons de muntanya sense preparació, fas una mica de ràbia…
au, no preparis castelló que jo no prepararé la destral! 👿 👿 :whistle:
Felicitar a l’home etern, gran JORDI CODONY i com no al Redman i a en Jnavarro que van fer la ultra com qui passeja pel carrer major!
Enhorabona!
salut!
Eppp…
Aquest diumenge sortire a fer una rodadeta de 10km.
SI algu s,apunta a les 8:00 al mirador del km0.
Salut,
Jordi
albertbo ha escrit:
Quote:…El gran què sembla que serà si Templers sí o no. En assemblea es decidirà… Molt bé, això no serà a començaments del 2015, oi ?…Doncs no ha fet falta esperar al 2015.
Aquest matí a l’assemblea s’ha decidit tancat aquesta etapa i iniciar una nova era post-templers.
Podeu llegir el comunicat a la portada de la web.
Per la meva part només comentar que és un orgull haver pogut participar en l’organització d’aquesta cursa tan especial.
Tenim l’oportunitat de seguir fent moltes coses, que ens venen de gust, que ens agraden, que polem oferir i/o gaudir, moltes que encara estan per descobrir, i avui he vist que aquest club te un munt de gent amb qui val la pena viure-ho.Bones:
Mes de 1000 inscrits per diumenge al Pallars!!!salut
JordiCom algú es planteja una cursa de quasi cent quilòmetres? Suposo que aquest és el primer pas per decidir-se a intentar aconseguir l’objectiu. En el meu cas, tot va començar per un propòsit en forma d’homenatge a una persona molt especial i amb aquesta base es va anar construint la resta.
La meva primera ultratrail estava planificada per a l’octubre del 2013, però una desafortunada caiguda (amb el genoll fet un nyap) m’ho va impedir. Jo soc del parer que les coses no passen perquè sí, de manera que fa un any em vaig resignar al fet d’haver-me d’esperar, perquè tenia molt clar que el meu bateig seria al Montsec, no contemplava cap altra opció.
Algú s’estranya si dic que aquesta distància és una qüestió principalment psicològica? Després de la cursa, a mi no me’n queda cap dubte. Amb això no estic dient que un corredor poc entrenat pugui aconseguir-ho, el que vull dir és que amb uns nivells òptims d’entrenament tothom, insisteixo, tothom pot fer-ho. Arriba un moment en què el cos es desconnecta i l’únic que et fa tirar endavant és el desig, les ganes, la passió pel que estàs fent…en definitiva, el cap és el que mana i si ell vol arribaràs al final o et quedaràs pel camí.
Hi ha altres factors que són molt importants, tals com el menjar, controlar la hidratació i fer una bona reposició de sals minerals i electròlits. També hi ha els aspectes de la climatologia i meteorologia, però amb el material d’avui en dia això ja no és un problema gaire preocupant. Si això ho fem bé, el nostre físic aguantarà tot el que li posem per davant i llavors només serà qüestió de vèncer al nostre gran enemic, que no és altre que un mateix.
I com vaig planificar una cursa de 97 km. i molts, molts metres de desnivell positiu? En primer lloc, durant tres mesos vaig estar entrenant per la muntanya, dedicant moltes hores del cap de setmana a fer tirades llargues i sempre que m’era possible guanyar desnivell. Per a mi la millor manera d’entrenar és posar-me un dorsal, ja que sempre t’exigeixes una mica més en cursa. De manera que aquest estiu he anat a vàries curses de muntanya amb dos objectius principals: entrenar bé per a la ultra i gaudir. Ambdós objectius assolits!!!
Entre setmana feia una mica de treball de prevenció al gimnàs i sortia a córrer un parell de dies per pla. No oblido que a mi m’agrada córrer, ja sigui per camí, corriol, sender, asfalt, llamborda, herba o qualsevol superfície sobre la que es pugui.
D’aquesta manera arribo al dia de la cursa. Bons entrenaments, bones curses, bona companyia i bones sensacions! Algun però? No, aquesta vegada no. A més sembla que el temps ens respectarà i tindrem un dia fantàstic. I ara se’m torna a plantejar la mateixa pregunta del començament…Tenia clar que posar-se a la línia de sortida amb la idea que havia de fer 97 km. era un suïcidi esportiu. La única manera possible de tirar això endavant era fer una cursa per etapes:
1a) Arribada al poble de Alzamora, avituallament contundent, hora d’esmorzar. Són vora les 12h. Anem segons el previst. Cap contratemps, vaig fresc, em trobo molt be i tinc ganes de més. A partir d’ara ve la primera gran pujada de les tres que s’han de fer. Doncs a poc a poc i bona lletra.
2a) Arribada al coll d’Ares. Avituallament líquid i alguna cosa sòlida. Encara no són les 14h (hora prevista) però, tot i anar una mica més ràpid del que toca, em sento molt i molt bé. En aquest moment em sorgeix algun dubte sobre si el fet d’anar més ràpid ho pagaré més endavant. Però de seguida em trec aquest fantasma del davant i mentre espero que arribi el meu company de cursa, aprofito per menjar i beure una mica. Estic gaudint moltíssim i això no m’ho treu ningú.
3a) Arribada a Cellers. Quilòmetre 52-53 aproximadament. Avituallament gran, és hora de dinar. Són les 16.30h. Estem a la meitat de la cursa!!! De moment cap pensament negatiu, només em preocupo de canviar-me de roba de dalt a baix (sensació de plaer indescriptible) i menjar un bon plat de macarrons amb un raig d’oli d’oliva. La sensació és que estem molt be, potser millor del que ens podíem imaginar en un principi, però no em preocupa, penso que és molt millor sentir-se així que no pas cansat, oi? De manera que seguim endavant! Soc conscient que ara, en aquest precís moment de tornar a arrencar, comença la autèntica ultratrail i tot el que hem fet fins arribar fins aquí no serveix de res. Encara ens queden 2 pujades més i uns 40 km. més. Quasi res… Per començar, anem a per la primera pujada. El meu pròxim objectiu és arribar al km. 80 i un cop allà a veure què passa.
4a) Arribada a la font de les Bagasses. Quilòmetre 80. Gran avituallament que coincideix amb el sopar. Son quasi les 22h. Ja fa estona que és fosc. Aquesta última etapa ha passat factura al meu company, que ha necessitat una bona estona per recuperar-se d’una bonica “pàjara” que l’ha deixat ben fotut. Però això no el treu de cursa, ni de broma! Aconsegueix refer-se i junts arribem a l’avituallament. Tinc gana, de fet tinc molta gana i segons diuen els entesos en la matèria, això és molt bo! Però no em ve res de gust fins que veig la llonganissa a la brasa. Me’n menjo dos talls que em senten d’allò més be. I un cafè de postres. Res més. I aquest serà el meu error… Ens queden 7 km. de pujada (última gran pujada) i 10 més de baixada. Encara queda però cada vegada estem més a prop, cada vegada ho veig més clar, tant clar que aquí ja sé que acabaré. No sé quan, ni com, però estic totalment convençut que arribaré a Àger!!! M’acomiado dels meus pares amb una gran abraçada, no saben com d’important és per a mi la seva presència allà. I m’emociono per primera vegada.
5a) “Pàjara” al km. 85. Estic tan a prop però a la vegada tan lluny… Em maleeixo per no haver menjat res més que llonganissa en l’últim avituallament. Em noto buit, sense força ni ànim. Em giro i veig que els altres dos companys van pujant, a bon ritme. És cosa meva. Decideixo aturar-me i em prenc un gel energètic. És el primer que prenc en molt i molt temps i confio en què farà la seva funció de rescat. Dit i fet. El meu cos accepta el gel “como agua de mayo” i en pocs minuts sento que torno a tenir força i ganes de seguir endavant. La pujada és llarga, segurament no tant com ens sembla a aquestes alçades de la cursa i se’ns fa una mica pesada. Això te un nom: cansament. Aconseguim arribar al darrer avituallament. Decideixo no cometre el mateix error i m’obligo a menjar, però res del que hi ha em fa goig. Solució: com que necessito sucre, dos vasos grans de coca-cola! Sempre que n’he begut m’ha anat de conya. I així és, fins al final cap davallada física, ganes d’arribar i assaborir la sensació d’haver-ho aconseguit.
6a) Arribada a Àger! Km. 97. Final de la ultratrail. Ja està fet, objectiu complert i alegria immensa i indescriptible en veure que els meus pares m’esperaven a l’arribada. Son les 2h de la matinada i estan allà drets, amb la calma tensa de qui espera impacient que tot acabi bé. I jo soc feliç i tinc el millor final d’un dia històric per a mi. Em vull asseure, no pas perquè estigui cansat perquè el cansament ni el recordo, és només que necessito temps per mastegar tot el pastís que m’acabo de menjar, que és molt gran i molt bo. Em recordo perquè soc allà, recordo que fa més d’un any vaig fer una promesa a un amic i avui l’he pogut complir. Tot és bonic, no hi ha lloc per a res més.
Gràcies Km0 Ponent per iniciar-me en aquest món.
