S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Jo diumenge sortiré moooolt aviadet perquè després aniré a veure còrrer la família a Ivars.
A les vuit passaré pel mirador però ja aniré de retirada cap a casa.
MARATHON DE ATENES 8/11/2015
Dins de l’oferta de maratons internacionals, aquesta ja feia temps que la tenía pendent i finalment aquest any en companyia de les meves 2 filles anem cap a la capital grega a correr la 33 edició i la meva 33 marató.
Divendres 6 de novembre
Pel matí ens trovem a El Prat amb el Jordi Molins, Joan Navarro i senyores, si be a l’avió ja trovem altres corredors. En 3 hores arribem a l’aeroport de Venizelos, a 20 kms. d’Atenes i inagurat al 2004 pels Jocs Olimpics, on atrasem els rellotges una hora.
Durant el trasllat a l’hotel, el taxista que ens espera ens explica que la ciutat té 40 kms de llarg, ja que es construeix sense gaira alçada, doncs està prohibit fer gratacels més alts que la colina de l’Acrópolis.
El país té 11.000.000 d’habitants, dels quals més de 4 vieuen a la capital i l’àrea metropolitana, a la segona ciutat Tesalónica son 2 millions.
Marató es un barri d’Atenes situat a 40 kms. del centre.Ens acomodem a l’habitació de l’hotel i agafem un taxi per anar a la fira del corredor i deixar enllestit el tema del dorsal. Està banstant lluny a prop del port de El Pireo en un pabelló olimpic del 2004. Molt justa i agobiant de gent amb pocs estands de maratons internacionals.
A la bossa, tenim a part del dorsal amb xip incorporat, la samarreta técnica Adidas (que es pagava apart), barretes, begudes energétiques, i un val per utilitzar tots els serveis públics durant 5 díes.
Tornem cap el centre i sopem degustant les especialitats gregues i les cervesses de mig litre, tot a preus molt raoables i després a descansar a l’hotel.Dissabte, 7 de novembre
Dediquem el día a fer de turistes i agafem el metro (construit al 1990 i que té 4 línees) en direcció al centre neuràlgic de la ciutat, la plaça Sintagma, als peus del parlament i on la guardia presidencial (evzones) vetllen permanentment la tumba al soldat desconegut.
Des d’allí pujem a l’Acrópolis, on es poden visitar varis edificis que ens transporten als nostres temps d’estudiants (els Propileus, majestuosa entrada al recinte, el gran teatre de l’Odeón d’Herodes Átic i encara actiu a l’estiu, el Temple t’Atenea Niké, per conmemonar la victoria dels grecs sobre els perses a la batalla de Salamina, l’Erecteión amb les seves columnes amb aspecte femení, anomenades cariátides i el Partenón, principal edifici i simbol de la ciutat i el país).
Baixant i acalorits (anem amb màniga curta i tenim 23 graus), arribem a l’Àgora antiga i al barri de Anafiotika ple d’empinats i estrets carrers.
Dinem pel centre i el Joan i Jordi s’en tornen a l’hotel per fer migdiada i surtir a estirar les cames corrent. Jo em quedo amb totes les dones a voltar per la zona de Monastiraki (el nom es degut a un petit monastir situat a la mateixa plaça). Sopem tots plegats al barri de Plaka i anem a dormir d’hora, ja que demà em de matinar, no abans disfrutant de la vista nocturna iluminada de tot el complexe que hem visitat al matí.
A l’arribar a l’hotel (oficial de la marató) ens trovem a l’habitació una plata amb un suc, fruits secs, galetes i un plàtan.Diumenge 8 de novembre
A les 5,30 ja ens obren el restaurant de l’hotel i anem a emplenar els diposits. A les 6 surtim cap a un del llocs de concentració dels 300 autocars que l’organització fleta en direcció a Marató. Durant el recorregut ja ens percatem que aixó no es pas pla. En 45′ arribem a les rodalíes de l’estadi des de on es donarà la sortida. Aprofitem per anar als lavabos, fer fotos i sentar-nos una estona al solet del matí. Bullici de gent per tot a reu, es nota que estem a una marató de les grans.
Suposadament, segons la versió de l’historiador Herodoto, a l’any 490 a C, el soldat Filípides va surtir d’Atenes corrent fins a Esparta fent un recoregut d’uns 246 kms. en 2 díes per a demanar ajuda per lluitar contra els perses.
El Jordi va al seu calaix i el Joan i jo surtirem junts més enrrera. Per donar la sortida a la megafonía sona el tema de “Zorba el greg” en versió màquina. Arranquem amb 15º molt lents i anem esquivant i adelant gent. Sobre el km. 1 parem a orinar, ja que portavem molt temps aguantant-nos al calaix i tornem a fer eslalom. De moment som a una carretera sense gaira encant, fent un bucle al km. 5 on veiem passar el corredors de l’altra banda i on se supossa que està el momument a la batalla de Marató (però que no veiem), som molt a prop del mar, si be no el veurem.
De tant en tant veiem alguna esglesia ortodoxa i algún grup d’animació ballant sirtaki.
La poca gent que hi ha al circuit ens obsequia amb branques d’olivera.
De moment al Joan li aguanta l’isquio i anem rodant per sota de 5’/km.
Per la carretera també veiem esglesies en miniatura amb flors per recordar als morts per accidents de trànsit, que ens van distraient.
Del km. 17 al 31 tot seràn pujades llargues. Hem surtit a nivell del mar i arribarem a una alçada de 250 m. Passem la mitja a 1h 46′ i ja vaig forçat i em deixo anar del Joan, a partir d’ara regularé i em reservaré per la baixada. Aquí em supera el Josep.
M’aturo 2 o 3 vegades als avituallaments que son cada 2,5 kms per hidratarme be i agafar una esponja que porten serigrafiat a Bob, per tornar a trotar de nou.
Finalment arriba la desitjada baixada que combinada amb planes ens portaràn ja per barris més animats fins a l’arribada que està a 100 m. d’alçada dins del cor d’Atenes.
Els darrers 10 kms. deixo de caminar i van caient els kms. ja pel centre de la ciutat, amb varis grups d’animació musical acostant-nos al majestuos estadi de Panatinaikos que datava del segle II i al mateix lloc es va construir al 1870 un de nou amb marbre blanc de Pentélic (el mateix utilitzat als temples de l’Acrópolis) i que tenía la distància d’un estadi (175 m). Te forma de U i en ell es van cel.ebrar els primers Jocs Olimpics moderns al 1896 i als del 2004 es van fer les competicions de tir amb arc.
L’entrada a l’estadi es una sensació fantàstica i allí la meva filla petita Gemma em fa entrega de l’estelada que orgullós ondejo els darrers metres sobre el tartán negre que emula el de cendra que hi havía antigament.
Creuo la meta en 3h 54′, molt content i bastant sencer i vaig a retrovar-me amb la resta del grup.El guanyador masculí va ser un greg amb 2h 21′ i la primera dona una japonesa amb 2h 52, amb un total de11.860 arribats, si be l’any passat va guanyar un keniata amb 2h 10′, sembla que l’organització no es podía permetre portar atlètes d’èlit degut a la crisis que pateix el pais.
Dutxa, un bon dinar grec per reposar forces i passetjada pel centre amb l’espectacular medalla penjada al coll amb la forma de l’estadi que testimonía orgullosos que som finishers.
A la nit sopem a Plaka i anem a dormir d’hora, ja que demà anem de creuer.Dilluns 9 de novembre
Hem agafat tot el grup de Lleida mes el Josep i la seva dona i una parella de veterans de Castelló una excursió d’un día per unes illes properes a Atenes.
A bans de les 7 del matí ja ens passa a recollir un autocar que ens porta al port de El Pireo, on embarquem en un catamarà que ens durà pel golf Sarònic fins a Hydra, devant de la península del Peloponés, una encantadora illa plena de gats en la que dona la sensació que estem a la Mediterrànea de Port Aventura.
Embarquem de nou i dinem en plan bufet tot d’especialitzats gregues.
A la tarda arribem a l’illa de Aegina, on un autocar ens porta a recorrer-la, fent parada a una esglesia ortodoxa, anomenada la petita Santa Sofia, per la seva similitut amb el temple d’Istambul.
Tota l’illa està plena de pistatxos, ja que aquí es fa la major producció de Grècia.
De tornada ja de nit aprenem a ballar Sirtaki i arribem sobre les 8. Tornem a l’hotel i anem tots plegats a fer el darrer sopar a prop de l’hotel.Dimarts, 10 de novembre
Una vegada preparat l’equipatge, surtim a fer les darreres visites i compres fins a la 1,30 en que ens passen a recollir per anar a l’aeroport, on dinem i agafem el vol que ens deixa a Barcelona. Arriba l’hora de les despedides i cada un cap a casa seva.En resum, si be no es una marató recomanable per fer marca, l’ambient i l’arribada no tenen preu.
La gent, el menjar, les excursions i la bona companyia supleixen la resta.
Us deixo unes fotos de l’experiència.
Salut i milles helèniques.
AbelBon vespre,
Avui mentre molt corríeu a Ivars, prop d’un miler, a Raïmat hi havia un cros. Hi he portat els petits de casa a córrer i he descobert una realitat ignorada fins ara.
M’ha agradat molt, un camp encara verd, amb unes zigues-zagues dibuixades amb un lleuger pendent que permetia un puja i baixa interessant. He vist les diferents categories infantils, envoltat d’una pau desconeguda, era un món particular amb un ritme particular, pausat. Uns 15-20 nanos a cada categoria, una classe en directe de com s’ha de trepitjar. Un ritme sempre trencat pels girs, i uns passos que s’allargaven amb les baixades.
Un primer contacte, breu, suficient per haver maleït aquells anys rere una pilota, també aquells quilòmetres, massa, trepitjant asfalt de diumenge. Per reflexionar-hi una mica, sempre s’ha parlat dels beneficis de l’esport d’equip, cada dia ho relativitzo més, l’atletisme, els crossos trobo que és una bona manera de trobar-te bé amb tu mateix, de créixer, pas sempre previ al treball amb equip.
M’ha agradat, cares conegudes, el gran Sebas, increïble la feina que fas, i el mític, Luís Lahoz, que només recordar la seua classe corrent, fent pessigolles al terra, de ben segur de petit havia tastat molts crossos.
Parlant amb un i altre, m’he adonat que molts teniu un passat amb els crossos, que els heu tastat de petits, me’n podríeu contar alguna historieta?
Salut a tots
Diumenge vinent fan la cursa solidària de la Marató de TV3 a Artesa de Lleida.
Hem fet una quedada a les 8,30 h al punt Km0 del mirador del riu per anar-hi xino-xano.
Per baixar, ja trobarem algú que ens acompanyi.A veure si fem un grup ben gran !!!
Diumenge, Cursa de les Roques. Formidable. Preciosa, bonica i molt ben organitzada. Horta de Sant Joan se la treballa molt. Es diu de les roques perquè a fe de deu, que de pedres, roques, rocs, pedrolos, i tota mena de coses que si hi caus et deixen record, hi son presents . Totes i més.. la mare que ho va parir. Quanta cosa dura, quant patiment i quina mala llet el sàdic que l ha dibuixat (en serio, gracies, quina feina) I quanta pujada. Puja més que el preu del marisc d aquí 15 dies. (sembla ser que encara existeix).
Abans de començar, gracies a la Silvia Puigarnau, al Josep Gardenyes i al Santi Arctos per el seus consells. A la Silvia, en tot cas, la mataré, l agraïment no té rés que veure amb la coherència, ella em va liar.
Comença la historia. T agafen, et pugen en un autobús i et porten ben lluny d on tens el cotxe, els teus bens, la seguretat i la cobertura del mòbil. Manda cojones, Hi ha moltes corbes així estàs perdut, no return
Intueixo que pensen que el fred que fa (2 graus) es pot camuflar amb un bon vent. Oooole tu!
Allí et solten i comences a córrer per un camí molt xulo fins que als 3 metres de la sortida tothom te que entrar en un corriol, ple de pedres, que només te un objectiu: reduir te a la misèria; la estratègia principal es fonamenta en buscar el perdó diví: comences a pujar i creus que arribaràs al cel.
Uns camins preciosos, plens de pedres, que per camuflar, estan envoltats de roques. I penses:
“quina sort, no ha plogut, lliscarien un guevo”, o sigui que content.
D antuvi, se que son 23 km, amb 1900 de desnivell positiu, poca cosa, n hi ha molts mes de plans (23.000) que cap dalt (1900). Diumenge passat vaig fer la mitja, i no era gaire més, i tant fresc. Ara evidentment, estic més entrenat.
Només 250 inscrits i un munt de gent del poble pencant, un luxe.
Surto amb 2 companys més, tenen intenció d arribar. Pujades i baixades, continues . En un entorn preciós. EL primer tall es a la hora i mitja, i passem no massa sobrats, sento un comentari “aquests no arribaran al segon tall”. I una merda, per mis raices latinas que passo sobrat.
Pujo molt i dalt fa mooooolt vent. A falta de la samarreta llarga de Km0 que no m he posat, he fet cas al Josep Gardenyes: dos bones tècniques superposades. Perfecte. A la cresta, hi afegeixo el paravent. I allà a la cresta…. un espectacle. Per la vista i el cor. Preciós. Alli, la nostra terra, les muntanyes, i el mar. Sota els peus, els puros pedrolos i roques, totes, ensenyant les dents.
Aviso als companys que vaig tirant , i accelero. Estic bé, i vaig avançant gent. Bastant còmode, em preocupava l aquiles esquerra, i està bé. L isquio, sensacions poc agradables, vaig fent. Tiro milles i disfruto. Molt. I passo gent i més gent, he perdut massa temps al principi. Em gaudeixo, disfruto. Molt i em trobo fort. Pujo les roques del Benet, un plaer per la vista, i un lloc que sembla màgic. Ara, no les podria fotre més amunt?. Bé,bé, baixo… ostiaaaa. Si hi fiquen cordes! SI sembla parcour extreme! Algunes vies les fem per llocs nous, crec que si ens hi fixem bé, podem trobar pepites d or, allò està per explorar. Han fet un circuit original, nou. Molt currat, quasi tant com a sàdic. Algunes baixades les faig de cul, la pendent és dura i molt inclinada. Fa respecte. I començo a tenir cert cansament.
De moment porto un index d entrepussades del 1 per mil, es a dir, sistemàticament cada mil metres estic apunt de fotre m de lloros, colpejarme amb alguna branca, o aturar alguna de les roques que ves a saber perquè, et confonen amb una bitlla i van a por ti. Però no, no arriba a passar.
Vaig fent. I… tataachaaaaann. Arriba el 16. Les cames decideixen establir comunió espiritual amb el terra, i no s aixequen ni suplicant. Me n adono en el moment que pujant la darrera costa divina, m avança més gent de la que ha sortit (a mi m ho sembla).
Queda una pujada i la seva conseqüent baixada. Poca broma, arribo dalt molt cansat i queda un descens…
– Ojo que és molt tècnic
– Ja, o sigui, traduït: que és una cafrada i et pots fotre un ostion…
– Exacte!
Vaig rodant i atrapo gent. No tinc ganes de passar los. Estic molt cansat, només queden 2 km, avui em semblen molt.
Em trobo amb un gos i segons se m apropa, li solto:
– si em mossegues, ni em queixo
ho prometo. Encara soc capaç de pensar i parlar
M apropo a Horta i busco el tramvia, perquè em sembla San Francisco, quanta pujada! Ja no corro. Vaig sol i tranquil. Estic cansat, molt. He begut molt, molt. I pixat. I tinc la boca seca. I la darrera orina era estranyament fosca. A estudiar.
Arribo a la meta. Cansat. Entro, m agafo una cocacola sucrosa (Crit, ja em castigaràs), gloria pura. He acabat. 5 hores i 3 minuts segons el … el Garmin, l he cagat. Amb l auto detector de parades, sembla que més que córrer, m he arrastrat, al final em roba 5 km.
Content i amb ganes d acabar. No m han tallat. Satisfet.
He corregut sense musica, Santi, no he trobat rés de Metalica.
Una cursa magnifica, no gaire corrible que no tornaré a fer. Un s ha de repartir, i l any proper coincidirà amb una sèrie d activitats que es fan a Lleida ( fa molt que no vaig a missa). No, no és el tipo de curses que a mi em toca fer. Molt divertida, potent, ben organitzada… i dura. No em penedeixo de haver la fet, una més. L aconsello però no per mi, un menisc trencat i aquest terreny no lliguen bé. A més a més no em serveix per veure el ritme cara una marató de muntanya, però si per comprovar que tinc que treballar la força de cames i que les pajares existeixen. Bé.
Gracies Horta de Sant Joan, bona feina!
Pd: No dic que no la torni a fer…Diumenge, Cursa de les Roques. Formidable. Preciosa, bonica i molt ben organitzada. Horta de Sant Joan se la treballa molt. Es diu de les roques perquè a fe de deu, que de pedres, roques, rocs, pedrolos, i tota mena de coses que si hi caus et deixen record, hi son presents . Totes i més.. la mare que ho va parir. Quanta cosa dura, quant patiment i quina mala llet el sàdic que l ha dibuixat (en serio, gracies, quina feina) I quanta pujada. Puja més que el preu del marisc d aquí 15 dies. (sembla ser que encara existeix).
Abans de començar, gracies a la Silvia Puigarnau, al Josep Gardenyes i al Santi Arctos per el seus consells. A la Silvia, en tot cas, la mataré, l agraïment no té rés que veure amb la coherència, ella em va liar.
Comença la historia. T agafen, et pugen en un autobús i et porten ben lluny d on tens el cotxe, els teus bens, la seguretat i la cobertura del mòbil. Manda cojones, Hi ha moltes corbes així estàs perdut, no return
Intueixo que pensen que el fred que fa (2 graus) es pot camuflar amb un bon vent. Oooole tu!
Allí et solten i comences a córrer per un camí molt xulo fins que als 3 metres de la sortida tothom te que entrar en un corriol, ple de pedres, que només te un objectiu: reduir te a la misèria; la estratègia principal es fonamenta en buscar el perdó diví: comences a pujar i creus que arribaràs al cel.
Uns camins preciosos, plens de pedres, que per camuflar, estan envoltats de roques. I penses:
“quina sort, no ha plogut, lliscarien un guevo”, o sigui que content.
D antuvi, se que son 23 km, amb 1900 de desnivell positiu, poca cosa, n hi ha molts mes de plans (23.000) que cap dalt (1900). Diumenge passat vaig fer la mitja, i no era gaire més, i tant fresc. Ara evidentment, estic més entrenat.Només 250 inscrits i un munt de gent del poble pencant, un luxe.
Surto amb 2 companys més, tenen intenció d arribar. Pujades i baixades, continues . En un entorn preciós. EL primer tall es a la hora i mitja, i passem no massa sobrats, sento un comentari “aquests no arribaran al segon tall”. I una merda, per mis raices latinas que passo sobrat.
Pujo molt i dalt fa mooooolt vent. A falta de la samarreta llarga de Km0 que no m he posat, he fet cas al Josep Gardenyes: dos bones tècniques superposades. Perfecte. A la cresta, hi afegeixo el paravent. I allà a la cresta…. un espectacle.
Per la vista i el cor. Preciós. Alli, la nostra terra, les muntanyes, i el mar. Sota els peus, els puros pedrolos i roques, totes, ensenyant les dents.
Aviso als companys que vaig tirant , i accelero. Estic bé, i vaig avançant gent. Bastant còmode, em preocupava l aquiles esquerra, i està bé. L isquio, sensacions poc agradables, vaig fent. Tiro milles i disfruto. Molt. I passo gent i més gent, he perdut massa temps al principi. Em gaudeixo, disfruto. Molt i em trobo fort. Pujo les roques del Benet, un plaer per la vista, i un lloc que sembla màgic. Ara, no les podria fotre més amunt?. Bé,bé, baixo… ostiaaaa. Si hi fiquen cordes!
Si sembla parcour extreme… com hauria disfrutat l aspirant a corredor, penso en ell varis cops.
Algunes vies les fem per llocs nous, crec que si ens hi fixem bé, podem trobar pepites d or, allò està per explorar. Han fet un circuit original, nou. Molt currat, quasi tant com a sàdic. Algunes baixades les faig de cul, la pendent és dura i molt inclinada. Fa respecte.
I començo a tenir cert cansament.
De moment porto un index d entrepussades del 1 per mil, es a dir, sistemàticament cada mil metres estic apunt de fotre m de lloros, colpejarme amb alguna branca, o aturar alguna de les roques que ves a saber perquè, et confonen amb una bitlla i van a por ti. Però no, no arriba a passar.
Vaig fent. I… tataachaaaaann. Arriba el 16. Les cames decideixen establir comunió espiritual amb el terra, i no s aixequen ni suplicant. Me n adono en el moment que pujant la darrera costa divina, m avança més gent de la que ha sortit (a mi m ho sembla).
Queda una pujada i la seva conseqüent baixada. Poca broma, arribo dalt molt cansat i queda un descens…
– Ojo que és molt tècnic
– Ja, o sigui, traduït: que és una cafrada i et pots fotre un ostion…
– Exacte!
Vaig rodant i atrapo gent. No tinc ganes de passar los. Estic molt cansat, només queden 2 km, avui em semblen molt.
Em trobo amb un gos i segons se m apropa, li solto:
– si em mossegues, ni em queixo
ho prometo. Encara soc capaç de pensar i parlar
M apropo a Horta i busco el tramvia, perquè em sembla San Francisco, quanta pujada! Ja no corro. Vaig sol i tranquil. Estic cansat, molt. He begut molt, molt. I pixat. I tinc la boca seca. I la darrera orina era estranyament fosca. A estudiar.
Arribo a la meta. Cansat. Entro, m agafo una cocacola sucrosa (Crit, ja em castigaràs), gloria pura. He acabat. 5 hores i 3 minuts segons el … el Garmin, l he cagat. Amb l auto detector de parades, sembla que més que córrer, m he arrastrat, al final em roba 5 km.
Content i amb ganes d acabar. No m han tallat. Satisfet.He corregut sense musica, Santi, no he trobat rés de Metalica.
Una cursa magnifica, no gaire corrible que no tornaré a fer. Un s ha de repartir, i l any proper coincidirà amb una sèrie d activitats que es fan a Lleida ( fa molt que no vaig a missa). No, no és el tipo de curses que a mi em toca fer. Molt divertida, potent, ben organitzada… i dura. No em penedeixo de haver la fet, una més. L aconsello però no per mi, un menisc trencat i aquest terreny no lliguen bé. A més a més no em serveix per veure el ritme cara una marató de muntanya, però si per comprovar que tinc que treballar la força de cames i que les pajares existeixen. Bé.
Gracies Horta de Sant Joan, bona feina!
Pd: No dic que no la torni a fer…Les fotos son del album de Facebook d en Ramon Ferrer
Caram Enric quin patiment!!!.
Deus tenir el cul plé de rascades.
Per les fotos, sembla territori de cabres.Felicitats per acabar-la.
Hola Km0’s.
Amb molta preocupació i tristesa crec veure com la nostra feble humanitat camina a les fosques pels tèrbols passadissos de la realitat que ens copeja i ens fa patir.
Massa sovint penso que no hem après res de res. Res important, almenys.
A rel dels recents i cruents atemptats terroristes a París, el món es debat entre la estupefacció paralitzant, la més estúpida de les ignoràncies i la encara més estúpida necessitat de de reaccionar amb una suposada dignitat sense tenir en compte ni l’oportunitat ni els efectes reals d’aquesta reacció.
El president Hollande, que segurament és una bona persona, no ha aconseguit mai passar d’una valoració molt discreta per part de la ciutadania francesa. Tampoc ha aconseguit, ni ell ni els altres líders polítics europeus actuals, superar les incerteses sobre el futur de la mateixa Europa, la seva unitat, la seva viabilitat i la prosperitat de tots els seus ciutadans.
I no és d’estranyar. Contra el que creu la majoria, jo estic convençut de que la feina de polític és la més difícil, sacrificada i poc agraïda de totes. L’entorn, la realitat, la condició humana i no sé quantes coses més, fan que tot, en general, acabi sent molt complicat.
Doncs bé, al president Hollande li va faltar temps aquella tràgica nit de divendres per proclamar solemnement que “estem en guerra”.
Ja ho té això aquest president. Les formes, la pompa i la grandiloqüència el poden. Es troba més còmode i segur proclamant la guerra en un discurs televisiu al costat d’una bandera amb un posat molt seriós, que analitzant la crua realitat que invadeix l’extraradi de les seves ciutats o discutint com fer front a la nova crisi humanitària dels refugiats que creuen les nostres fronteres. I només poso un parell d’exemples.
Han passat molt pocs dies i ja sembla que tenim preparada una nova gran aliança que amb mà de ferro farà sentir tot el seu immens poder sobre els ja molt castigats paisatges de l’Orient Mitjà.
Les planes, els turons i les ciutats de Síria o Iraq continuaran escoltant, segurament amb més força encara, l’esclat de les bombes confonent-se amb els crits dels culpables i dels innocents, les crides a l’oració de les mesquites i la remor repetitiva de les veus dels nens recitant l’Alcorà a les madrasses.El que va passar a París va ser molt greu i no ens podem quedar amb els braços creuats. Estic d’acord. S’ha de perseguir i castigar als culpables sense contemplacions. L’Estat Islàmic és un perill imprevisible que pot generar efectes devastadors a tot el món. Ho hem d’aturar. Sens dubte.
Però això no ho podem fer des de la ignorància, la subjectivitat i la falta de rigor. Tenim molts exemples recents que ens han de fer meditar i treure’n les conclusions adequades.
També tenim un deute amb les víctimes, amb tots nosaltres i les noves generacions per intentar fer un món millor, més segur i més just. Una gran responsabilitat que no podem malmetre frívolament.
Ens podem equivocar algun cop, però no ho podem fer sempre i anticipadament.Que tinguem sort !
