Crossos, massa lluny? Els recordes?

  • Autor
    Entrades
  • #40253
    Crit
    Crit
    Membre

    Bon vespre,

    Avui mentre molt corríeu a Ivars, prop d’un miler, a Raïmat hi havia un cros. Hi he portat els petits de casa a córrer i he descobert una realitat ignorada fins ara.

    M’ha agradat molt, un camp encara verd, amb unes zigues-zagues dibuixades amb un lleuger pendent que permetia un puja i baixa interessant. He vist les diferents categories infantils, envoltat d’una pau desconeguda, era un món particular amb un ritme particular, pausat. Uns 15-20 nanos a cada categoria, una classe en directe de com s’ha de trepitjar. Un ritme sempre trencat pels girs, i uns passos que s’allargaven amb les baixades.

    Un primer contacte, breu, suficient per haver maleït aquells anys rere una pilota, també aquells quilòmetres, massa, trepitjant asfalt de diumenge. Per reflexionar-hi una mica, sempre s’ha parlat dels beneficis de l’esport d’equip, cada dia ho relativitzo més, l’atletisme, els crossos trobo que és una bona manera de trobar-te bé amb tu mateix, de créixer, pas sempre previ al treball amb equip.

    M’ha agradat, cares conegudes, el gran Sebas, increïble la feina que fas, i el mític, Luís Lahoz, que només recordar la seua classe corrent, fent pessigolles al terra, de ben segur de petit havia tastat molts crossos.

    Parlant amb un i altre, m’he adonat que molts teniu un passat amb els crossos, que els heu tastat de petits, me’n podríeu contar alguna historieta?

    Salut a tots

    #40280
    Avatar
    Luigi
    Participant

    Hola a tothom (és el meu primer missatge al nou web)!

    A casa l’Alina fa tres anys que participa al Cros escolar comarcal (d’unes 7-8 proves per temporada). Coincideixo en que és un món desconegut per la gent en general, però en canvi, resulta encisador quan el descobreixes. Dintre de cada categoria no tots els nanos tenen el mateix nivell atlètic, n’hi ha que pertanyen a clubs esportius i s’entrenen habitualment, i també n’hi ha molts que corren sense cap entrenador (com la meva filla). El cas és que veus com tots corren per competir d’una manera molt esportiva i s’esforcen al màxim. A la fi suposa pertànyer com a una petita família perquè al final t’acabes coneixent amb tothom. Ho recomano totalment.

    Evidentment, per a un pare corredor popular és tot un orgull que al teu fill/a li agradi córrer (o potser és aquesta la raó). També estic aprenent un munt de coses. Fins i tot, amb 42 anys m’he acabat estrenant en cros. Ara ja en porto dos.

    Potser us ve de gust llegir la crònica del meu primer cros.

    El primer cros

    Em ve de gust explicar-ho. Amb tot luxe de detalls.

    Han passat trenta anys des de que cada setmana veia a un amic del meu germà com vestit amb el xandall marxava a entrenar a pistes. Veia que corria, que era atlètic i tenia les cames llargues, que li agradava, valia i a més a més s’ho currava. Ho recordo clarament. De vegades parlava dels entrenaments i de les competicions. De vegades esmentava la paraula “cros” i potser afegia tot seguit la paraula “duresa”. Li tenia molta admiració i un pessic d’enveja. Jo era baixet, molt menut, molt poca cosa, volia córrer, però no tenia aptituds i encara molt més important, allò d'”anar a pistes” a casa meva significava tot un luxe a nivell econòmic. O sigui, era prohibitiu, i per tant, millor ni parlar-ne. Molt més tard vaig conèixer la marató, em vaig enamorar d’ella i fins avui la relació ha acabat sent més propera i senzilla (i espero que duri!). El cros, en canvi, l’he acabat mitificant a dins el meu imaginari: velocitats inassolibles, canvis de ritme impossibles, sang a la gola, hores d’entrenament, sabates de claus, competicions entre clubs… no, definitivament no era per mi.

    Avui, després de viure 12 anys a Calldetenes, al poble seu del cros més antic de Catalunya, amb 61 edicions; després de córrer tot de curses de moltes distàncies arreu i en les condicions més diverses; després d’allunyar-me de les curses populars i gaudir en aquests moments del córrer per córrer; després de portar tres temporades assistint com a pare al cros escolar d’Osona i veient la meva filla competint, veient que ella pot gaudir d’allò que jo amb la seva edat aleshores no vaig poder fer; després de tot això m’adono que mai és tard i que potser seria interessant d’enfrontar-me al repte de córrer un cros.

    Així doncs, des de fa unes setmanes apujo una mica la velocitat habitual quan surto a córrer. Fins i tot, un dia faig canvis de ritmes, un minut lent i un minut ràpid, en 10 sèries. Per altra banda, em poso en contacte amb l’organització del Cros de Calldetenes i tot i ser independent i no estar federat, em permetran córrer a la categoria de veterans i a més a més, totalment de franc. De mica en mica, s’aproxima el dia D i he de confessar que el repte de córrer el cros em fa estar cada vegada més inquiet…

    Finalment, arriba el diumenge del primer cap de setmana de novembre. Després de reconèixer el circuit, diverses voltes que sumen un total de 5350 m, inicio el veritable escalfament. Ens assabentem que la majoria de clubs avui són al Cros de Santa Coloma de Farners, de manera que a la meva cursa només serem 17 corredors. Potser serà una mica descafeïnat però potser així no quedaré l’últim, encara que això tant em fa. La intenció és córrer tot el possible i fer-ho per sota de 4 min/km. No ho tinc massa clar però ho intentaré. De fet, el circuit és fantàstic encara que queda lluny d’aquells anys que tot estava enfangat, amb boira, gebre i un fred terrible, típic a la Plana de Vic. Fins i tot, fa calor, amb una mica de vent. Quan definitivament sona el tret de sortida, s’esvaeix un antic petit somni que estic fent realitat…

    Evidentment, surto ben al darrera. El ritme és viu de bon principi i aviat començo a ventilar amb molta freqüència. Per davant el grup s’estira amb celeritat mentre el grup que tanquem la cursa ens anem distribuint en fila. Just quan iniciem la tornada en descens per tancar el primer bucle, puc guaitar els corredors que porto darrera i comprovo que no sóc l’últim. Les sensacions són bones però estic a l’expectativa de fins a on arribarà el meu rendiment. Em sobta que als continus canvis de desnivell la gent apreti com si d’una fuetada es tractés, però no vull deixar escapar al company del davant així que m’esforço tant com puc. Córrer ben ràpid vigilant a on trepitges per aleshores impulsar-te i mantenir la cadència no és gota senzill. Potser el cros s’ha de córrer com si el terra cremés. Mentre entrem a un altre bucle, que haurem de fer dues vegades, rebo els ànims de l’Alina i la Lídia. Vist i no vist. Només portem uns pocs minuts i ja suo com a un deumil. Ara la situació s’estabiltza, amb tres corredors seguits al davant, dels quals decideixo xupar roda, pràctica que no faig mai i la detesto, però que avui per prudència i inexperiència em convé seguir. Segueixo corrent quasi a tope. A l’entrada de la segona volta noto que puc passar al del meu davant i així ho faig, però molt de mica en mica, és clar. Aquest tipus de terreny és l’habitual de quan surto a córrer així que no em destorba gens intentar mantenir un ritme fixe, perquè amb tant de canvi les cames comencen a fer pupa. Em vaig animant perquè crec que acabaré el cros sencer, sense petar, i que per tant, en certa manera ho estic gestionant bé, encara que la fatiga creix per moments. Ara hi ha dos corredors que es van deixant caure i em permeto passar al seu davant, molt subtilment, com si fos a càmera lenta, situant-me a alguns metres darrera d’un conegut corredor de la Plana de Vic que sé que no val la pena intentar adelantar. Aquests moments passen molt lentament, la distància s’allarga com un xiclet mentre vaig pensant que ho estic aconseguint. Acabant per fi la darrera volta i entrant als últims 200 metres, vaig sentint més forta la xerrameca dels altaveus i és quan tira més de mi el cor que les cames, així que en un rampell competitiu i amb el lema “ahora o nunca” (extret d’un capítol de la sèrie còmica “Alf”), apreto tant com puc veient com també ho fan al davant i esperant que no em superin per darrera a la recta d’arribada. Quasi bé desmuntat aturo el rellotge i ara sí que puc respirar… 22min 14s: no he assolit els 4 min/km, sinó uns 4min 10s, que al capdavall em saben a glòria perquè no he estalviat cap gram d’energia i he donat tot el que tenia a dins. També em recomforta la posició a la classificació encara que la meva vessant competitiva sempre ha set molt minsa.

    I ara, què? Doncs aviat no hi ha hagut cap més misteri, perquè pocs minuts més tard escalfava amb l’Alina que havia de córrer la seva cursa, de 800 m, finalitzant també en una setena posició i a 3min53s el km. Aquests sí que en saben!

    cros calldetenes

S'està mostrant 2 entrades - de la 1 a la 2 (d'un total de 2)

Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.