S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Hola Km0’s.
Desprès d’haver escrit “l’article” anterior, l’amic Abel (Cargol) m’ha fet arribar un vídeo molt interessant que aporta molta informació històrica al tema del qual estem parlant.
Tot el que es diu en aquest vídeo de manera molt ràpida i molt enginyosa, és rigorosament cert. Sembla tot molt complicat, un autèntic caos, però només és un resum. La veritable realitat de tot l’Orient Mitjà, incloent els territoris aparentment no conflictius, és encara molt més complicada i enrevessada.
Un autèntic malson històric on ningú es pot declarar innocent del tot.
Més aviat : tothom culpable.Us recomano que ho visualitzeu almenys un cop, i si teniu prou paciència, que ho feu un parell de vegades.
Davant la incertesa que tots podem sentir davant el que esta passant al món, i la cruesa de futurs esdeveniments que es poden produir, crec que és bo i necessari tenir aprop informació el més veraç i objectiva possible. Una cosa que lamentablement no sempre ens arriba pels canals…habituals.
Salutacions.
Parlem de gent que està volada, que fan coses increibles. EN tema de llarga distancia, pero llarga llarga, destaca des de fa més de 20 anys, en Yiannis Kouros.
Per que? Una marató es un petit escalfament
I si no, mireu:
Spartatlon, 250 km, menys de 22 hores
1000 km en pista, 5 dies 16 hores….I en les 24 hores en pista 303 km!
feu numeros, i veieu que no camina
Les seves marques porten més de 20 anys i ningú no las millora.
Mes informació:
http://carreraspormontana.com/noticias/yiannis-kouros-la-leyenda-viva-de-la-ultradistancia
Salut?¿? i vida!
Hola a tothom (és el meu primer missatge al nou web)!
A casa l’Alina fa tres anys que participa al Cros escolar comarcal (d’unes 7-8 proves per temporada). Coincideixo en que és un món desconegut per la gent en general, però en canvi, resulta encisador quan el descobreixes. Dintre de cada categoria no tots els nanos tenen el mateix nivell atlètic, n’hi ha que pertanyen a clubs esportius i s’entrenen habitualment, i també n’hi ha molts que corren sense cap entrenador (com la meva filla). El cas és que veus com tots corren per competir d’una manera molt esportiva i s’esforcen al màxim. A la fi suposa pertànyer com a una petita família perquè al final t’acabes coneixent amb tothom. Ho recomano totalment.
Evidentment, per a un pare corredor popular és tot un orgull que al teu fill/a li agradi córrer (o potser és aquesta la raó). També estic aprenent un munt de coses. Fins i tot, amb 42 anys m’he acabat estrenant en cros. Ara ja en porto dos.
Potser us ve de gust llegir la crònica del meu primer cros.
El primer cros
Em ve de gust explicar-ho. Amb tot luxe de detalls.
Han passat trenta anys des de que cada setmana veia a un amic del meu germà com vestit amb el xandall marxava a entrenar a pistes. Veia que corria, que era atlètic i tenia les cames llargues, que li agradava, valia i a més a més s’ho currava. Ho recordo clarament. De vegades parlava dels entrenaments i de les competicions. De vegades esmentava la paraula “cros” i potser afegia tot seguit la paraula “duresa”. Li tenia molta admiració i un pessic d’enveja. Jo era baixet, molt menut, molt poca cosa, volia córrer, però no tenia aptituds i encara molt més important, allò d'”anar a pistes” a casa meva significava tot un luxe a nivell econòmic. O sigui, era prohibitiu, i per tant, millor ni parlar-ne. Molt més tard vaig conèixer la marató, em vaig enamorar d’ella i fins avui la relació ha acabat sent més propera i senzilla (i espero que duri!). El cros, en canvi, l’he acabat mitificant a dins el meu imaginari: velocitats inassolibles, canvis de ritme impossibles, sang a la gola, hores d’entrenament, sabates de claus, competicions entre clubs… no, definitivament no era per mi.
Avui, després de viure 12 anys a Calldetenes, al poble seu del cros més antic de Catalunya, amb 61 edicions; després de córrer tot de curses de moltes distàncies arreu i en les condicions més diverses; després d’allunyar-me de les curses populars i gaudir en aquests moments del córrer per córrer; després de portar tres temporades assistint com a pare al cros escolar d’Osona i veient la meva filla competint, veient que ella pot gaudir d’allò que jo amb la seva edat aleshores no vaig poder fer; després de tot això m’adono que mai és tard i que potser seria interessant d’enfrontar-me al repte de córrer un cros.
Així doncs, des de fa unes setmanes apujo una mica la velocitat habitual quan surto a córrer. Fins i tot, un dia faig canvis de ritmes, un minut lent i un minut ràpid, en 10 sèries. Per altra banda, em poso en contacte amb l’organització del Cros de Calldetenes i tot i ser independent i no estar federat, em permetran córrer a la categoria de veterans i a més a més, totalment de franc. De mica en mica, s’aproxima el dia D i he de confessar que el repte de córrer el cros em fa estar cada vegada més inquiet…
Finalment, arriba el diumenge del primer cap de setmana de novembre. Després de reconèixer el circuit, diverses voltes que sumen un total de 5350 m, inicio el veritable escalfament. Ens assabentem que la majoria de clubs avui són al Cros de Santa Coloma de Farners, de manera que a la meva cursa només serem 17 corredors. Potser serà una mica descafeïnat però potser així no quedaré l’últim, encara que això tant em fa. La intenció és córrer tot el possible i fer-ho per sota de 4 min/km. No ho tinc massa clar però ho intentaré. De fet, el circuit és fantàstic encara que queda lluny d’aquells anys que tot estava enfangat, amb boira, gebre i un fred terrible, típic a la Plana de Vic. Fins i tot, fa calor, amb una mica de vent. Quan definitivament sona el tret de sortida, s’esvaeix un antic petit somni que estic fent realitat…
Evidentment, surto ben al darrera. El ritme és viu de bon principi i aviat començo a ventilar amb molta freqüència. Per davant el grup s’estira amb celeritat mentre el grup que tanquem la cursa ens anem distribuint en fila. Just quan iniciem la tornada en descens per tancar el primer bucle, puc guaitar els corredors que porto darrera i comprovo que no sóc l’últim. Les sensacions són bones però estic a l’expectativa de fins a on arribarà el meu rendiment. Em sobta que als continus canvis de desnivell la gent apreti com si d’una fuetada es tractés, però no vull deixar escapar al company del davant així que m’esforço tant com puc. Córrer ben ràpid vigilant a on trepitges per aleshores impulsar-te i mantenir la cadència no és gota senzill. Potser el cros s’ha de córrer com si el terra cremés. Mentre entrem a un altre bucle, que haurem de fer dues vegades, rebo els ànims de l’Alina i la Lídia. Vist i no vist. Només portem uns pocs minuts i ja suo com a un deumil. Ara la situació s’estabiltza, amb tres corredors seguits al davant, dels quals decideixo xupar roda, pràctica que no faig mai i la detesto, però que avui per prudència i inexperiència em convé seguir. Segueixo corrent quasi a tope. A l’entrada de la segona volta noto que puc passar al del meu davant i així ho faig, però molt de mica en mica, és clar. Aquest tipus de terreny és l’habitual de quan surto a córrer així que no em destorba gens intentar mantenir un ritme fixe, perquè amb tant de canvi les cames comencen a fer pupa. Em vaig animant perquè crec que acabaré el cros sencer, sense petar, i que per tant, en certa manera ho estic gestionant bé, encara que la fatiga creix per moments. Ara hi ha dos corredors que es van deixant caure i em permeto passar al seu davant, molt subtilment, com si fos a càmera lenta, situant-me a alguns metres darrera d’un conegut corredor de la Plana de Vic que sé que no val la pena intentar adelantar. Aquests moments passen molt lentament, la distància s’allarga com un xiclet mentre vaig pensant que ho estic aconseguint. Acabant per fi la darrera volta i entrant als últims 200 metres, vaig sentint més forta la xerrameca dels altaveus i és quan tira més de mi el cor que les cames, així que en un rampell competitiu i amb el lema “ahora o nunca” (extret d’un capítol de la sèrie còmica “Alf”), apreto tant com puc veient com també ho fan al davant i esperant que no em superin per darrera a la recta d’arribada. Quasi bé desmuntat aturo el rellotge i ara sí que puc respirar… 22min 14s: no he assolit els 4 min/km, sinó uns 4min 10s, que al capdavall em saben a glòria perquè no he estalviat cap gram d’energia i he donat tot el que tenia a dins. També em recomforta la posició a la classificació encara que la meva vessant competitiva sempre ha set molt minsa.
I ara, què? Doncs aviat no hi ha hagut cap més misteri, perquè pocs minuts més tard escalfava amb l’Alina que havia de córrer la seva cursa, de 800 m, finalitzant també en una setena posició i a 3min53s el km. Aquests sí que en saben!
Que tingueu molt bona cursa companys!!!
Hola Km0’s.
A menys de 24 hores d’una marató, on sembla que hi haurà molta presència de gent de ponent, constato que aquest fil és molt aturat, pràcticament….mort.
Confio en que els participants d’aquesta marató ens compensareu a la resta dels mortals amb emocionants i generoses cròniques post cursa.
Per cert, MOLTA SORT A TOTS !!!
Jo, que encara sóc molt jove, quan sigui gran, vull ser com vosaltres.
Salutacions.
Es diu Miquel Solé. I es corredor, molt corredor.
Ara està fent 105 maratons en un any, un repte personal en homenatge a la gent que corre. Corre amb els colors del seu club, el Club Natació Lleida.
Anteriorment ja va córrer 1.000 quilòmetres a favor que el conjunt monumental de la Seu Vella sigui declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, en etapes de 70, 80 km
Entre el 2010 i 2011, 365 mitges maratons; durant un any sencer una mitja marató diària . En total, 7.665 quilòmetres corrent a favor de la Seu Vella.
Si en tenim ocasió, compartir algun kilòmetre amb ell, serà un plaer
Pensant sempre en Lleida, Felicitats i ànims, Miquel.
Hola companys:
Aprofitant que el proper cap de setmana estic per Barna, i que ja fa temps que em rondava pel cap fer aquesta cursa, aniré al Circuit de Catalunya de Montmeló.
Crec que ha de ser una bona experiència, l’oportunitat de poder correr per un circuit de quasi 5 kms. amb una recta de més d’un km. i 16 corves i puguer sentir els peraltes, pujades del 6% i l’asfalt, serà molt diferent que quan veiem els F1 o les motos per la tele.
Salut i milles pel Vallés.
AbelPD: Us deixo el link, per si algú més s’anima dels que no aneu ala pujada al Castell.
Epp, Felicitats a tots els representants del Km0 Ponent a la Marató de Castelló !!
Com diu el Carles esperem les vostres cròniques.
Felicitar al Marcel que va quedar el 3er classificat de la categoria Promeses, comença molt aviat aquest xiquet!!!
Au …. Salut,Jordi
Preparació
Un cop finalitzada la temporada passada d’asfalt a l’abril, em vaig marcar com a objectiu de tardor la marató de Castelló. La gran marca aconseguida a la MM de Cambrils va fer que per primer cop em plantegés la possibilitat d’aconseguir les 3h a la distància de Filípides.
L’entrenament específic va començar a finals d’agost. Les primeres setmanes simplement d’acumulació de quilòmetres, i a partir de setembre ja amb sessions de qualitat, moltes d’elles amb l’inestimable companyia de l’Alex, el Josep, l’Isidre, el Jordi, el Joan, l’Arnau, l’Adrià …. Finalment han estat gairebé 1.200 km en quinze setmanes (aprox uns 80 km/setmana). Tot i que els entrenaments han anat sortint segons el programat, la preparació ha estat una muntanya russa de sensacions. Uns dies veia molt a prop l’objectiu de les 3h i en canvi d’altres em semblava una quimera inabastable.
A tres setmanes de la marató, m’apareixen unes petites molèsties al bessó de la cama esquerra i a l’isquio de la dreta. Això del bessó no passa de ser una simple sobrecàrrega, i després de la sessió de fisio i un parell de dies de descans queda oblidada, però l’isquio estava contracturat. Una molèstia que no m’impedia córrer ràpid, però que tota l’estona m’advertia que era allà. Des de llavors, aquests últims dies han estat d’anar amb molt de compte, sense forçar ritmes i fins i tot escurçant els entrenaments si notava la més mínima molèstia.
D’altra banda, del trio que havíem d’anar junts a la cursa, l’Alex finalment no pot córrer a Castelló, i l’Isidre arribarà molt castigat després de la bogeria d’haver corregut València tres setmanes abans.
Així arribem al dia esperat.
La cursa
Després d’una nit sense poder dormir més de tres hores (es pot entrenar això de dormir la nit anterior a la marató?: P), ens fiquem al cotxe per fer els poc més de 140kms que tenim fins a Castelló. Arribem a les 7:45h i anem directament a l’hotel on han dormit els companys que ens van recollir el dorsal a dia anterior. Un cafè ràpid, pas pel lavabo, últims preparatius i cap a la zona de sortida, on havia de trobar-me amb el Fran i la Laura, que feien la carrera de 10k, i el Rober, que correria la seva segona marató. Al final només vaig tenir temps de fer-me una foto ràpida amb la Laura i el Fran.
Deixem les bosses a les furgonetes de guarda-roba i ens dirigim cadascun als nostres respectius calaixos de sortida. Els últims minuts es fan eterns, i el petit retard d’un parell de minuts de la sortida tampoc ajuda molt a assossegar els nervis.
De la sortida al K5 (20’55”- ritme 4’11”)
Per fi sona el Carmina Burana i el tret per posar-nos en marxa. La sortida és conjunta amb la cursa de 10K però cadascuna per carrils diferents el que fa que no hi hagi aglomeracions i es pugui córrer a bon ritme ja des del principi. Tot i que intentem controlar, els dos primers kms surten més ràpids del que seria desitjable, però tot i així, el globus de les 3h ens treu uns metres de distància.Al pas pel K5 veig per primera vegada a la família. Elles fan la seva particular marató per poder donar-me ànims en diferents punts del recorregut.
Del K5 al K10 (21’00” – ritme 4’12”)
Comencen els primers dubtes. Anem una mica més ràpid del previst però tot i així les llebres de les 3h ens segueixen traient uns 50 metres de distància. No sé si forçar una mica i arribar al grup o posar-nos a ritme de 4’15”. L’Isidre es nota que no va bé perquè a la pujadeta del K7 es queda un parell de metres darrere. Aprofitant la baixada la inèrcia ens fa arribar al grup.Del K10 al K15 (20’55” – ritme 4’11”)
Ja dins del grup vaig més còmode, encara que sempre amb la sensació d’anar un puntet per sobre de l’ideal. Tot i així les pulsacions segueixen constants. Al K12 prenc el primer gel. Bec una mica d’aigua en tots els avituallaments, i m’obligo a beure isotònic de tant en tant (què dolent que és el Gatorade !!!).Des de fa uns quilòmetres que començo a notar la maleïda molèstia de l’isquio, però igual que durant els últims dies, no impedeix que pugui córrer ràpid.
Del K15 al K20 (21’18” – ritme 4’15”)
Encarem l’anada cap al port. Una avinguda eterna de tres quilòmetres d’anada i altres tants de tornada. Les llebres s’han adonat que porten molt avantatge i baixen una mica el ritme. De tant en tant miro enrere per comprovar si segueix l’Isidre que s’ha quedat a cua del grup. Torno a veure a la família en el K19 cosa que sempre dóna ànims.Del K20 al K25 (21’22” – ritme 4’16”)
Just al final del passeig, en arribar al port, donem la volta i passem per l’arc de la MM en 1h28’50 “. Està clar que hem anat una mica més ràpid del previst però ara ja no hi ha marxa enrere. Espero que no ho acabi pagant més endavant.Passada la MM és quan millor em trobo, i sense voler em veig al capdavant del grup al costat de les llebres.
Del K25 al K30 (21’19” – ritme 4’16”)
Tornem al centre de Castelló, tot i que encara per carrers amples. Just en un gir de 180º comprovo que l’Isidre definitivament ha perdut contacte amb el grup i ja ha perdut poc més de dos minuts. Definitivament el ritme s’ha estabilitzat entorn els 4’15” però tot i així vam arribar al K30 amb una mica més d’un minut d’avantatge respecte l’objectiu de 3h.Vaig tan concentrat que gairebé m’oblido de prendre’m el gel al K25.
Del K30 al K35 (24’00” – ritme 4’48”)
Encara segueixo a la part davantera del grup però començo a pensar que no sé si podré aguantar els 12 quilòmetres que queden. Arriba l’hora de fer càlculs. Si aguanto fins al K35 amb el grup i amb un minut d’avantatge, puc baixar el ritme gairebé 10″/km i aconseguir l’objectiu.Però just abans d’arribar al K32 se’n van en orris les matemàtiques. Tot d’una noto un dolor a l’isquio que em fa parar de cop (encara no sé com no se’m van emportar per davant els que anaven darrere). Intento ficar la cama la terra però a la que poso el peu a terra torna la contractura. Penso seriosament en retirar-me perquè gairebé no puc ni caminar. De fet els primers passos són cap enrere en direcció a un guàrdia urbà per preguntar-li com tornar cap a la zona de meta. Estiro durant un minut i veig que almenys puc caminar. Intento trotar i l’isquio aguanta, així que decideixo intentar arribar almenys al K35 que és el següent punt on era la família.
Puc rodar al voltant dels 4’45”, però a la que intento forçar una mica l’isquio es queixa, així que decideixo oblidar-me de ritmes i intentar arribar a meta ni que només sigui per la meva dona i les meves filles.
De l’K35 a Meta (36’55 “ritme 5’10”)
Els últims quilòmetres es fan eterns. No parem anar i venir per carrers estrets i veus gent rodant en direcció contrària a la teva que no saps si van o vénen. Això sí, la gent no para d’animar i fa més suportable el suplici.
Ja no és només l’isquio, sinó que també m’ha vingut una baixada increïble. A partir del K40 m’aturo a caminar dues o tres vegades. M’és igual fer 3h05 ‘que 3h08’.
Abans de donar l’últim revolt veig a la Laura i el Fran que s’han quedat per veure’m arribar (gràcies!!). Encaro la recta d’arribada i busco la família amb la mirada. Només tinc ganes d’arribar i donar-los una abraçada.
Al final 3h07’42 ”Anàlisi post-cursa
Primer comentar el tema de les llebres, no com a crítica, mai criticaré una tasca tan difícil i sobre tot realitzada de forma altruista, sinó simplement com a constatació del que ha passat.
Com pace-makers de 3h començar 3 corredors, un que portava el globus i altres dos que l’acompanyaven. El ritme va ser una mica ràpid ja des de l’inici per a l’objectiu buscat (passem la MM amb 70″ d’avantatge). Abans de la MM es va unir un altre corredor amb la samarreta oficial de pace-maker. Un dels acompanyants va abandonar al K24, segons va comentar ja ho tenia previst així. L’altre acompanyant el vaig passar jo al K41 i al final va acabar en 3h08′ i el tercer, el del globus, va acabar en 3h02′, no sense abans de perdre contacte amb el grup, passar el globus al que es va unir a la MM, que finalment va ser el que va entrar en meta (va entrar en 2h59’30 “parant completament a la recta de meta. Els del grup del globus de 3h van entrar en 2h58’50”).Personalment crec que per l’afany de córrer dins del grup de les llebres vaig equivocar l’estratègia de cursa. Mirant enrere crec que hauria d’haver estat més controlat al principi i córrer una mica més lent fins a la MM. Encara que no hagués tingut el problema de l’isquio dubto molt que hagués aguantat el ritme fins al final, i per molt que hagués volgut administrar el minut de diferència que portava fins al moment, no sé si m’hagués donat marge per aconseguir l’objectiu de sub3h.
A més, en els quilòmetres finals ja no era només el dolor de l’isquio el que m’impedia anar una mica més ràpid. No sé que seria però em notava com “empatxat”, amb l’estómac ple. De fet vaig arribar a l’avituallament de meta i no vaig prendre absolutament res. No em venia de gust ni begudes, ni menjar, ni tan sols aturar-me a la zona dels fisios o les galledes d’aigua gelada. Més tard, en sortir de la dutxa, vaig tenir una important baixada de sucre amb mareig i suors freds …. Una altra lliçó apresa: per molt malament que arribis a meta, beu, menja i pren-te el teu temps per recuperar bé.Com sol passar, vaig acabar la carrera pensant que mai més tornaria a intentar el sub3, no obstant això avui ja estic mirant el pla d’entrenament per aconseguir aquest objectiu a Barcelona: P
Molt bona crónica Oscar!
trasllades l’esencia de la Marató! la lluita per aconsegir allo que volem buscant els nostres limits. Aquest cop l’isquio t’ha fet la gitja però no et preocupis el sub3 el tens a tocar nomes falta que arribi el dia que tots els astres s’aliniin.
Be Felicitats una més al sac!!!
Jordi
