S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Em dic Marta, fa 14 anys que vaig començar a córrer, però des del 2000 que surto molt poc.
La distància que més m’agrada és la mitja, els 10km quan els acabes és quan comences a estar bé, i les maratons sigui per que no he estat ben entrenada quan les he fet o sigui per que són molts km les trobo llargues.
Durant 8 anys he fet moltes curses, majoritàriament a terres gironines on hi ha molta participació i molta atenció al corredor, i tot plegat fa que encara t’engresquis més a córrer.
Espero que el 2007 sigui l’any de tornar a córrer i anar cada cap de setmana a una cursa tot fent turisme, suposo que al principi aniré a 6′ al km però espero acabar l’any a 5′. També em voldria iniciar a rodar amb BTT i nadar i probar la duatló popular de Castellfollit de la Roca o una triatló peró que sigui popular.
De moment he començat amb la cursa de Borges, molt maca, i la propera …
Salut i kms
Marta
Qui hi va a Balaguer?
Jo encara no he rodat suficient per fer una mitja, hauré d’esperar a la propera.
M’agradaria venir a fer fotos però crec que estaré a les terres de Girona.
Marta
Hola nois!
Donat que hi ha qui s’interessa pel tema, aquí teniu uns enllaços que poden donar-vos una idea
Una petita guia per fer-ho en tres dies
Una guia més extensa, i ens més dies
i més i més coses que trobareu visitant les pàgines dels refugis i/o buscant "carros de foc" en qualsevol buscador. Però si teniu cap pregunta o qüestió estaré més que encantat de explicar tot el que sapigui…
Hem dic Josep Antoni i ja farà més de vint anys que vaig iniciar-me en aquesta fusió d’esport i natura, soletat i companyia, fred i calor, esforç i motivació, objectius i somnis.
Córre és un conjunt de sensacions dificilmet explicables, però fàcilment experimentables.
He corregut totes les distàncies fins al 100 Km. Però el que recordo a més claretat, el meu primer Marató, va ser a Calvià.
Amb l’edat, he descubert altres objectius dins el mateix esport, com formar part de l’organització de la CURSA DE LA DIADA vila de Térmens
El meu somni. Poder continuar somiant !
Salut !
Bon vespre a tothom !
Crec que ja podem presentar la nova edició de la nostra modesta Marxa, ara que ja són a impremta els tríptics que, si no s’esguerra res, trobareu a la bossa de Balaguer, i ara que també n’hem fet la difusió en altres llocs d’Internet.
Hi ha unes línies mestres molt ben definides que no volem ni podem canviar, si hem de ser fidels a l’esperit marxaire, com són el caràcter totalment obert, popular i participatiu de la diada, que és una prova no competitiva, que teniu bon esmorzar a l’arribada, que ajustem al màxim el preu, etc.
De fet, la nostra Marxa més que beure és que mama, directament, d’innombrables altres que el seu principal impulsor conegué, i en canto de memòria, a l’atzar, algunes: Sant Pol, els dos Arenys, Vilobí d’Onyar, Tordera, La Bisbal d’Empordà, Calella, Pineda, El Masnou, Cardedeu…
Jo, quan un diumenge se’m presentava la disjuntiva de cursa o marxa, tendia normalment a anar a la marxa.Alguns de vosaltres, que ja heu vingut algun o alguns altres anys, però, la trobareu canviada. Em refereixo als circuits. Dos anys enrera ja ens van anivellar la Rasa de la Secla, on hi havia el km. 10. Ara els ha donat per quitranar camins, i això ja afectaria totalment una part massa important dels recorreguts.
De manera que pràcticament ens hem vist obligats a replantejar-los i modificar-los, per seguir sent fidels a l’esperit marxaire que esmentava, que en defuig tant com pot l’asfalt. S’hi ha esmerçat molt temps i esforços, per tal de poder oferir unes propostes si podia ser almenys tan atractives com les anteriors. Ha costat bastant. El tram vell pujant des de Montgai m’agradava molt, mirant-ho amb ulls de participant, i baixant del segon avituallament també, i s’han hagut d’eliminar. La part bona de la cosa és que també evitarem ni tan sols apropar-nos a la carretera de Cubells, i així de pas no caldrà avisar els Mossos 👿 .
Després dels canvis, creiem que la Marxa… té més marxa!! Inclús estaven previstos uns trams, no molt llargs, però realment difícils i tècnics (els ciclistes per nassos haurien de posar peu a terra, per exemple) que, molt a última hora, es van "suavitzar", pensant que sol venir també gent gran, canalla, etc.La nostra Marxa sempre ha perseguit tenir una personalitat pròpia i un cert valor afegit. Trobareu més informació en els tríptics i en aquest mateix fil, més endavant.
Aquest fil també preten ser un "vis-à-vis" entre organització i participants, un intercanvi honest d’impressions, idees, suggeriments, crítiques… entre tots, i suposo que som TOTS, els que estem per tenir propostes interessants a Ponent.
Sigueu, ja des d’ara, benvinguts a Butsènit.
Ieeeps,
Coi de maratonians…es ben be que som fets d’una altra pasta, que us haig de dir!!!
Desprès d’unes quantes hores per reflexionar i donar-hi voltes, us faig la crònica de la marató de Valencia….i més val no donar-hi gaires voltes i pensar en la propera 😉Com sempre, vaig esmorzar tres hores avans, i cap les 8’15 ja estava al lloc de sortida, amb en Crit i altres companys maratonians (en Ricard, en Bodi i en Ramon).
Escalfem un xic, nervis, poc vent, cel ennuvolat i interrogants…molts interrogants al cap.
Sabia que, fins feia tres setmanes avans, portava una preparació molt bona, preparació per fer al voltant de tres hores, però vaig estar les tres últimes setmanes parat, nomès vaig sortir dos dies de l’última setmana.
Degut això, hi tenia molts interrogants…potser, fins i tot, aquestes setmanes de descans em podien anar bé…pensava….interrogants… 🙄
Sortim a les 9h. Decideixo ser ambicios i anar a ritme de 4’15 (sub 3) els primers Kms. Em queda el grup de sub3 hores al davant, però no m’hi capfico…desprès de l’experiencia de Barcelona l’any passat amb les llebres, vaig a la meva. El primer Km el faig amb 4’32, els següents amb 4’13, 4’06, 4’13, 4’15, 4’12, 4’14, 4’17, 4’16, 4’18, 4’21, 4’09, 4’04, 4’20, 4’21, 4’17, 4’21, 4’16… Vaig anant amb diferents grups, sense quedar-me amb un grup fixa.
Veig molta, molta gent al carrer, animant, diferents grups de música i animació durant tot el recorregut. Realment, no te res a veure l’animació de Valencia amb la que hi havia la setmana passada a Sevilla, ni tampoc el recorregut, molt més atraient el de Valencia.Cap el Km 20, començo a notar que alguna cosa potser falla, potser les cames…però el cap em diu que no hi pensi i tiri endavant, que el descans dels últims dies m’anirà bé…passo la mitja amb 1’30”30, m’animo però començo a baixar un xic el ritme, a 4’20 el Km i pujant fins a 4’30 a les 2 hores d’haver començat.
A partir d’aquest moment, comença una altra cursa per mi. Les cames ja em diuen que si, que estàn cansades i que aquest cop val més que el cap es posi al lloc, per que sino, potser no acabo la prova. Els ritmes, van baixant fins arribar a 4’40, 5′ … fins el punt que em paro al avituallament del Km 30 a beure tranquilament. Camino potser durant 10 segons, corredors que no paran de pasar, les cames que no em tiren i desanima’t …però se que haig de tirar endavant, allà no em puc quedar, fa un xic de vent i fins i tot començava a tenir fred…poso una cama al davant i l’altra al darrera i puc anar mantenint un ritme de 5’20 i fins a 5’40 fins els ultims Kms.
Al Km 38, em trobo amb en Bodi, un company que havia vist correr la setmana passada a la marató de Sevilla i que en aquesta,hi anava d’espectador per un refredat que tenia. Em va acompanyar fins l’últim Km, i penso que mai li agrairé prou. En aquest últim, sento els crits de la dona, la mirada de la meva filla, la Cris, l’Assumpta…i faig l’últim esforç.
Entro a meta amb 3’21”30, esgotat però alhora, content d’haver arribat i acabar el patiment que va suposar fer els últims Kms. Menjo un plàtan, bec tot el que em donen i un xic desorientat, agafo la bossa del guardaroba. Una bona dutxa amb aigua ben calenta i començo a ser jo. Agafem el cotxe i amb la colla, parem a menjar a una area de servei de l’autopista, camí cap a la terra ferma.
Una més,i ja en son 5….i la pròxima….???? a disfrutar, a disfrutar 😉
Salut
El primer record que tinc del córrer és d’una cursa popular que devia organitzar l’ajuntament d’aleshores a Barcelona, i em veig a mi mateix amb una samarreta de mànega curta i color butà enmig del carrer Aragó, donant saltirons. No sé quin any devia ser, encara devia fer B.U.P.
Per què ? Mireu, de les moltes coses irracionals que he fet a la vida, aquesta n’és una. Però quan comences ja estàs perdut.
Sí he de dir que mon germà gran m’inspirà. Ja sabeu com són aquestes coses: el petit s’hi sol fixar molt, en el gran. Ell va marxar de casa a fer la seva vida, però a mi l’afecció em va quedar.Del que més content estic és de portar 18 maratons i d’haver baixat un cop de 3.30. També d’haver fet algunes curses d’ultrafons, i una de 100 kms., l’any 95. Crec que era quan estava millor: vivia sol, al meu aire, entrenava bé, també jugava els dissabtes a futbito, l’edat era ideal…
Sóc un corredor molt normalet, sempre ho he estat. El córrer és important per a mi, però no és tota la meva vida. He estat temporades de no fer res (repeteixo: res), temporades d’anar fent, i temporades com ara, de voler anar a per totes.
Encara no he corregut la marató de la meva vida. És la prova mítica, la pedra de toc. En tinc records molt bonics de moltes, i molt penosos d’altres, absoluts desastres.
Quan m’he plantejat i he seguit algun pla d’entrenament, amb la seva correcta dieta associada, el descans necessari, etc., he notat clares millores en resultats, però el cert és que acostumo a portar una vida, diguem-ne, un pèl desordenada.
Però res no fa que perdi ni un bri d’amor per aquest esport.
Només el fet de cordar-me les sabatilles, instants abans de sortir a córrer, ja presagia tot allò bo que m’espera.Des de fa uns anys sóc el principal culpable de la Marxa Noguerenca.
Ei!, deixem-ho aquí. Per un paio com jo, a qui li costa tant parlar de sí mateix, no crec que estigui malament, com a presentació.
Vinga, qui és el següent ?
Jo hi seré. És a casa, a la Noguera, i amb mi molts més vinguts d’arreu, disposats a córrer una cursa maca, honesta, ben feta, amb ànima. Si no hi heu anat mai us ho esteu perdent.
bru, company, quina epopeia ! És tardíssim, però mai serà prou tard per llegir-nos ! He pogut seguir-te com si fos allà. Després de tot, oi que és una gran cosa arribar, ni que sigui fet miques, a meta ? El temps és molt bo, potser et va penalitzar haver deixat la preparació, obligadament, tants dies enrera, no ho sé.
Una abraçada.Salutacions companys corredors,
Descobrir el món de l’atletisme de fons popular és una meravella que és a l’abast de tots els que us calceu les sabatilles i sortiu a rodar. Si m’ho permeteu en dies successius tractarem diversos temes al voltant d’aquest món tant encisador.
Possiblement molts ja heu participat en alguna cursa, però segur que n’hi ha altres que no ho heu fet i us ho esteu plantejant, i teniu també alguns dubtes.
Avui gairebé tots tenim una idea aproximada de la distància que solem fer en els nostres rodatges, però si us falten aquestes referències, segur que si que teniu la del temps que us passeu corrent.
La majoria de curses populars que se celebren avui dia en quan a distància i possibilitats de fer-la corredors no habituals a aquestes proves ronden els 10 km. N’hi ha alguna de menys distància, poques, i altres de més, però possiblement aquesta és la distància més habitual.
Tots-es els que rodeu 40-45 minuts amb certa freqüència la teniu a la butxaca, independentment del ritme que porteu, perquè encara que no cobreixi la distància la part que falta l’assumeix aquest entrenament. El cos és flexible, i amb la base de la que parlem us ha de permetre córrer aquesta distància sense cap mena de problema.
Pot esdevenir un problema que us deixeu portar per l’eufòria que hi ha a la sortida d’aquest tipus de proves, perquè entre que és una distància molt assumida pels corredors experimentats, i les ganes pròpies del començament de cada cursa sol efectuar-se en els seus primers kms d’una manera bastant explosiva. Correu al vostre ritme habitual i no gastareu unes energies que després trobareu a faltar, gaudiu de la festa de córrer amb tots aquells companys i companyes de la serp multicolor de samarretes evolucionant pel circuit. De tota aquella gent que amb més o menys qualitat atlètica, més o menys edat i més o menys preparació comparteix aquells minuts d’esforç amb nosaltres.
Perquè hi ha una pregunta molt habitual que frena una primera inscripció a una cursa: faré el ridícul? De cap manera, darrera la línia de sortida tots som iguals, no s’ha d’acreditar una marca per ser allà i ser-hi respectat. En sereu només pel sol fet de ser-hi. Cap altre corredor-a us mirarà per sobre l’espatlla, ni aquells que surten com coets i jo mateix no sóc capaç de veure’ls la samarreta més que uns efímers instants -i són molts-. Som allà a compartir això que ens omple tant, córrer.
Una de les sensacions que us queden per viure és acabar la primera cursa, molt gratificant. Barreja de satisfacció, eufòria, objectiu assolit, en pocs minuts estareu pensant en la propera.
Espero poder-vos haver engrescat una mica i aprofitar l’espai privilegiat que ens concedeix aquest fòrum per parlar-vos de mil i una coses que hi ha al voltant de l’atletisme de fons popular.
Una abraçada.Salut companys,
La referència més important que recordo de quan vaig començar a córrer fins ara és que els cotxes et pitaven per la carretera, baixaven els vidres i et deien de sonat en amunt. És dolent però jo vaig córrer moltíssim sobre asfalt, i el meu recorregut preferit entre molts era el trajecte Cervera-Tarroja de Segarra, sobretot per la distància 16-17 km i molta pujada a la tornada. D’això fa molt de temps, i encara que normalment no deia res als conductors o acompanyants d’aquells vehicles, a vegades, per l’estat d’humor, pel que m’havien dit, o ves a saber perquè, fill del que ja sabeu era la meva resposta indignada. Pensava, si tens collons para, si tinc les de perdre, camp a través i agafa’m. Per sort no en va parar mai cap.
Afortunadament avui hi ha una mentalitat esportiva a la societat, hi ha hagut un canvi en 20 anys de la nit al dia. Un percentatge molt alt d’aquesta societat entén que sortir a córrer és practicar una activitat sana, i si més no, se’ns té el respecte que no se’ns tenia. Perquè només és qüestió d’això respecte per una activitat com qualsevol altra, ni millor ni pitjor que la resta, però la nostra, que ens apassiona, ens omple, i ens aporta tantes coses…. que esdevé una droga -en el bon sentit de la paraula, si és que en té algun-, que quan ens falta tenim ansietat, el mono, i alguna vegada em hagut d’escoltar per part de la parella, els pares o qui sigui que convisqui amb nosaltres: "Posa’t les sabatilles i ves a córrer".
No parlem de marques, de temps espectaculars, parlem de sortir a l’aire lliure, gaudir del paisatge, d’un esforç que requereix una comunió de cames, cor, pulmons i cap. Una equació corporal, un lloc on trobar-nos a nosaltres mateixos,….un espai infinit per descobrir cada dia. Un espai on hi cabem tots amb quantitat de sensacions particulars comunes i altres tant personals i intransferibles com cadascuna de les persones que correm.
Si a tot això hi afegim curses, autèntiques festes per gaudir acompanyats d’aquestes sensacions; progressió personal, la satisfacció del treball del dia a dia reflectit en una palpable millora; una autèntica rivalitat esportiva de companyonia com no he vist en cap altre esport, lluitant aferrissadament cada metre de circuit perquè la referència d’aquell company et permeti millorar, i al final una abraçada sincera.
Hi ha tantes coses, que mentre em sigui possible, em veureu formant part d’aquest univers tant estimat.
Una abraçada
