Al meu aire
- This topic is empty.
-
Entrades
-
Salutacions companys corredors,
Descobrir el món de l’atletisme de fons popular és una meravella que és a l’abast de tots els que us calceu les sabatilles i sortiu a rodar. Si m’ho permeteu en dies successius tractarem diversos temes al voltant d’aquest món tant encisador.
Possiblement molts ja heu participat en alguna cursa, però segur que n’hi ha altres que no ho heu fet i us ho esteu plantejant, i teniu també alguns dubtes.
Avui gairebé tots tenim una idea aproximada de la distància que solem fer en els nostres rodatges, però si us falten aquestes referències, segur que si que teniu la del temps que us passeu corrent.
La majoria de curses populars que se celebren avui dia en quan a distància i possibilitats de fer-la corredors no habituals a aquestes proves ronden els 10 km. N’hi ha alguna de menys distància, poques, i altres de més, però possiblement aquesta és la distància més habitual.
Tots-es els que rodeu 40-45 minuts amb certa freqüència la teniu a la butxaca, independentment del ritme que porteu, perquè encara que no cobreixi la distància la part que falta l’assumeix aquest entrenament. El cos és flexible, i amb la base de la que parlem us ha de permetre córrer aquesta distància sense cap mena de problema.
Pot esdevenir un problema que us deixeu portar per l’eufòria que hi ha a la sortida d’aquest tipus de proves, perquè entre que és una distància molt assumida pels corredors experimentats, i les ganes pròpies del començament de cada cursa sol efectuar-se en els seus primers kms d’una manera bastant explosiva. Correu al vostre ritme habitual i no gastareu unes energies que després trobareu a faltar, gaudiu de la festa de córrer amb tots aquells companys i companyes de la serp multicolor de samarretes evolucionant pel circuit. De tota aquella gent que amb més o menys qualitat atlètica, més o menys edat i més o menys preparació comparteix aquells minuts d’esforç amb nosaltres.
Perquè hi ha una pregunta molt habitual que frena una primera inscripció a una cursa: faré el ridícul? De cap manera, darrera la línia de sortida tots som iguals, no s’ha d’acreditar una marca per ser allà i ser-hi respectat. En sereu només pel sol fet de ser-hi. Cap altre corredor-a us mirarà per sobre l’espatlla, ni aquells que surten com coets i jo mateix no sóc capaç de veure’ls la samarreta més que uns efímers instants -i són molts-. Som allà a compartir això que ens omple tant, córrer.
Una de les sensacions que us queden per viure és acabar la primera cursa, molt gratificant. Barreja de satisfacció, eufòria, objectiu assolit, en pocs minuts estareu pensant en la propera.
Espero poder-vos haver engrescat una mica i aprofitar l’espai privilegiat que ens concedeix aquest fòrum per parlar-vos de mil i una coses que hi ha al voltant de l’atletisme de fons popular.
Una abraçada.Salut companys,
El calaix és prou gran perquè us hi animeu, o això espero, aportant cadascú la vostra, que no sigui necessàriament una crònica d’una cursa, una consulta…..altres qúestions resoltes en altres apartats.
Ens podríem estar la tertúlia de tota una nit parlant sobre les diferents sensacions o vivències que aporta a cadascú de nosaltres aquest món tant gratificant de l’atletisme de fons popular.
Ja que de moment encara no us heu animat ni veterans ni novells, deixeu-me mimar una mica aquests darrers, perquè quan els invaeixi el desig de devorar kms. i trencar cronos algú els hagi dit abans que sobretot no s’obsessionin i capfiquin en la seva lluita pels resultats.
És molt evident que després d’uns mesos de sortir a córrer amb una certa regularitat la majoria dels corredors experimenten millores força gratificants. Fàcilment s’augmenta la distància recorreguda, el cos s’habitua a l’esforç i millora el rendiment, es fan els mateixos recorreguts amb menys temps i menys cansament. Tots aquests indicatius, apart d’aportar una millor forma física, aporten un suplement extra de motivació, un creixement personal en autoestima i la gasolina necessària per continuar aquesta progressió.
La lluita per l’obtenció de millors marques, el sant greal dels corredors, esdevé moltes vegades en una fixació de la que no podem escapar. I no és pas dolenta aquesta recerca, però si que ho poden ser alguns dels molts camins que podem seguir.
Hi ha moltíssims plans d’entrenament per aconseguir uns resultats determinats, i és tant bo ser constant per seguir-ne un qualsevol com dolent seguir-lo a ultrança i fer un entrenament molt intens perquè toca i no tenir en compte que potser aquella nit no em pogut dormir o segons en quina feina ha estat un dia duríssim i s’està rebentat. Perquè als plans d’entrenament no els acompanyen circumstàncies personals, i nosaltres tots tenim unes obligacions laborals, familiars, socials….que és important que sapiguem compaginar. Per molt que ens agradi, ens apassioni, no ens hi va la vida a cada entrenament o cursa. És molt important conéixer les limitacions pròpies i escoltar el cos. Tampoc ens hem de fuetejar i fer penitència si per alguna circumstància ens saltem algun entrenament.
Córrer en grup, ja sigui en entrenaments o en una cursa té milions de coses bones i alguna de dolenta. La pitjor és comparar-se constantment amb els altres, encara que portin el mateix temps corrent i tinguin uns entrenaments molt similars. És una veritat irrefutable que les persones som diferents, i uns tenen un talent natural superior a altres, córrer no és una excepció. N’hi ha que el mateix entrenament l’assimilen molt millor, i si us fa ràbia menjar-vos la pols que deixa aquell que entrena un dia menys a la setmana i el divendres s’infla de cubates, teniu un problema.
Amb treball i dedicació els resultats arriben només fins el nostre cos, les nostres condicions i l’entrenament els poden portar. Les referències dels nostres companys o rivals són importants en la mesura que ens ajuden a progressar.
Cadascú ha de trobar el seu propi espai, ha d’aconseguir les seves victòries personals, que moltes vegades no passen per batre o no a aquell o a l’altre. Es bo saber que els companys o rivals són actors de repartiment a la pel-lícula de cadascú, no models a imitar, personatges a envejar o enemics a eliminar. El privilegi és que si en sabem, tots ens podem fer el guió a mida…….A veure qui interpreta!!!!!
Una abraçada.
Bones,
Cadascú ha de trobar la seua victòria personal…
Just a la fusta, aquest és el joc. El repte no va més enllà d’això, en l’atleta popular és personal.
Ridícul? Por del ridícul? Hi és, cert, l’he sentida en veu d’altri moltes vegades. Jo a una cursa? I si arribo últim?
Som a cap del carrer, la lluita, que n’hi ha, és sempre personal. I es pot perdre lluitant contra un mateix? I tant!! La gràcia està en saber-se aixecar, en alçar-te més fort.
Literàriament a l’Edat Mitjana l’amor es simbolitzava amb un mirall, així apareix, per exemple en el Tirant. Ben mirat, mitjançant l’amor un pot arribar a mirallar-se, a saber quin peu calça realment.
El paral·lelisme amb l’atletisme el veig més que clar. Córrer vol dir passar estones en companyia del propi jo, físic i psíquic. Si hom no observa el mirall i n’aprèn alguna cosa d’un mateix, a la llarga pateix lesions i avorriment. Aquest és el repte, la veritable lluita, entenc jo.
Per això corro i necessito córrer, per això em vaig llençar dels 10 km a la mitja i de la mitja a la marató. No m’ha fet por mai cap repte, si tinc por no ho provo. La clau està, per mi, en no perdre mai el respecte.
Aquells, com diu el Segarrenc, que rodeu mitja hora ja ho teniu tot mig guanyat. Us animo a fer el pas i a plantar-vos en una línia de sortida. Per arribar a on? On vulgueu, cap a vosaltres.
I que ningú s’equivoqui, tots som iguals i tots ens respectem a tots, perquè tots hem començat per allà mateix.
Salut
Bones,
Esta vez en castellano. Toca. Mi corazón es bellotero, y creo que uno se expresa mejor y mayor claridad desde el corazón… independientemente del contenido. Este habla (y a veces no para) idiomas desconocidos… Yo he aprendido uno nuevo. El idioma de la carrera… y no me refiero al lenguaje técnico, sino al lenguaje corporal, aquel que se palpa en el aire, en la mirada del otro, en la complicidad de quien te anima sin conocerte, y tu (yo) te crees esa mirada complice, ese animo que invisiblemente se convierte en una mano que te empuja del mismo modo que el fuerte viento a favor…
Yo creia que sabia mucho de la gente… Cada mundo tiene su peculiaridad, pero este es tan diferente a cuantos he vivido… He descubierto que entre tanta gente tambien hay… personas! Personas que se organizan sin organizarse, se agrupan sin agruparse, se hacen complices sin conocerse, que en definitiva se respetan. Cómo no respetar el sacrificio de quien ha recorrido kilómetros para estar allí? De quien ha transmitido su amor por este mundo a sus hijos, esposa/marido o amigo/a, y les "engaña" para que le/la acompañen? De quien muchas veces hace "filigranas" para que su pasión por correr no haga sentir menos importante a los suyos y sus aficiones? Cómo no respetar a quien "simplemente" se calza una zapatillas y sale a la calle correr 😯 ?
La ignorancia es el peor enemigo del hombre, y así nos va… Abramos los ojos… hay tanto que aprender!
He aprendido tanto estos dias que me siento abrumada al pensar que esto ACABA DE EMPEZAR! Pero aun mas abrumada al pensar que "sólo" unas zapatillas y la calle me hayan abierto los ojos y el corazón…
Habeis llorado alguna vez de alegria? Es una de las mejores e inexplicable de las sensaciones. Es como cuando llueve y sale el arcoiris.
Gracias. Nunca hubiese llegado a pensar que me seria tan fácil ser yo misma.
Sonia.Salutacions companys,
M’alegra veure que a part d’en Critque és a tots els fregats s’anima algú més a participar en aquest fil. Enhorabona lagartija perquè la mitja marató no és la distància més fàcil per començar, però sobretot perquè córrer és molt més que la recerca de marques personals, que també són importants, és un món de sensacions i vivències. Moltes relativament comunes a tots els que ens hi movem, i altres més individuals i amotllades a la personalitat de cadascú.
Com avui vaig justet de temps us escapeu del rotllo,…..però continuaré.
Una abraçada a tots.Salut companys,
Cada entrenament un plaer, cada cursa una festa
Llevar-se al matí, més aviat segons el lloc on haguem d’anar, la dutxa i l’esmorzar tant comuns a tots els altres dies són especials els dies de cursa. Ja t’aixeques amb un altre tipus de vibracions, preparar la roba ja és el començament d’un ritual que es perllonga durant unes hores. Si la sortida és en grup, la trobada amb els primers companys, el desplaçament i la tertúlia durant el viatge. Arribar i trobar un bon lloc per aparcar.
El primer contacte directe amb la cursa és veure la llista d’inscrits i anar a buscar el pitral, les primeres converses amb altres corredors, a mesura que transcorre el temps comencen a arribar coneguts de tot arreu, un cafetó i més coneguts fins a l’hora d’anar al cotxe a posar-se el pitral i treure’s el xandal. L’escalfament, cadascú als seu aire, grups cap aquí, grups cap allà, algun agosarat fent canvis de ritme. Arriba l’hora de posar-se darrera la línia de sortida, tothom amb les ganes de que comenci.
Amb el temps pots arribar a conéixer moltíssims dels companys que et trobes habitualment a les curses, perquè hi has parlat tot recollint el pitral, perquè hi has corregut uns kms, perquè hi has parlat a la zona de recuperació amb un aquarius a la mà, tots els que som allà compartim com a mínim una cosa, però que es prou important per tots nosaltres. Hi ha una bona companyonia.
De tota aquesta pila de companys, n’hi ha uns quants amb els que tenim una relació especial, els que ocupen la nostra franja d’espai-temps a la majoria de curses, uns segons-metres pel davant, fem kms junts, uns segons-metres al nostre darrera. Els tenim associats a moltes curses perquè d’alguna manera són part de la nostra cursa.
Hi ha una llei no escrita respectada per la majoria de corredors, als minuts previs de cada cursa no hi ha ningú que estigui gaire fi que entreni bé o que s’hagi escapat d’algun costipat recent. Sincerament, no hi ha malícia, tothom sap que encara que estiguis en un moment òptim, qualsevol circumstància ens pot fer córrer una cursa pèssima. A més a més, l’arrogància no casa gaire amb el nostre esport, així que majoritàriament s’opta per la prudència.
Sol passar que una vegada llençada la cursa, transcorreguts 2 o 3 km veiem aquest company que solíem veure corrent amb nosaltres o uns pocs metres pel davant molt més enllà, "si que ha sortit fort" pensem, però després d’uns quants kms més enlloc de recuperar-li terreny l’anem perdent de vista, no podem evitar mirar el crono i veient que anem força bé també "collons, com va per no entrenar gaire" i si l’esforç ens ho permetés segur que una rialla de complicitat se’ns dibuixaria a la cara.
Segurament és l’esport que se’n alegra més dels progressos dels companys, rivals a la cursa. Molts companys m’han servit de referència, i jo a la vegada he servit de referència a molts altres, però m’he alegrat sincerament dels progressos de tots i ells s’han alegrat dels meus. Perquè a la cursa no hi sol haver concessions i ens deixaran o els deixarem en aquella pujada, en un canvi de ritme, a l’últim km i una vegada acabada la prova discutirem la jugada, el moment aquell que ens hem sentit Bekele o que hem flaquejat estrepitosament.
És obvi que cada victòria personal meva (rendiment segons l’estat de forma i complir unes expectatives segons això) m’omple, però també la de qualsevol company. Perquè la seva victòria, encara que m’hagi passat i superat durant la cursa no és sobre mí, sinó sobre les seves expectatives i la seva lluita, que és el que compartim, la lluita per superar-nos a nosaltres mateixos.
I som tant privilegiats que en aquesta lluita estem acompanyats per un grapat de bons companys. Per això m’agrada tant estar amb i entre vosaltres.
Una abraçada
Et deixes una cosa molt important el ritual:
El riuet abans de la cursa…
I sí, deu ser l’esport que t’alegres més dels progressos dels companys. Saps, però, què m’agrada més d’aquests progressos? Quan has pogut convèncer un company, un germà, per entrar al món maratonià i els veus passar feliços la meta, els llegeixes la metamorfosi a la cara.
Salut
Salut companys,
Crit de ben segur que me’n deixo més, però podríem escriure tantes ratlles…….
Una abraçada a totsSalut companys,
Sembla que la marató ha absorbit un protagonisme important al fòrum, i no seré jo qui el qüestioni ni dubti del mereixement d’aquest protagonisme però sí que avui tinc ganes de polemitzar una mica, així que vaig a argumentar: no hi ha tanta èpica a la marató. Tampoc comparteixo l’enunciat al 100% perquè quan parlem de sensacions i vivències és molt difícil de parlar en termes absoluts, alguna cosa hi ha, però menys de la que diuen.
La marató és una cursa més, només això. Passa que és una distància considerable que per assolir-la amb una certa garantia necessita una planificació i una dedicació. A més a més, menys en comptades ocasions l’afrontem amb unes exigències que encara en condicionen més la preparació.
És evident que no en podem córrer una cada setmana pel desgast que suposa, a més a més, segur que en una relativa proximitat geogràfica no se’n disputen més de 3 o 4 a l’any. Possiblement, ni que tinguéssim la capacitat hipotètica de correr-ne una cada mes tampoc ho faríem ja que la preparació per afrontar-la no la gaudiríem com ara, acurada i detallada, mimada segons les perspectives de cadascú. Entre altres coses perquè el sortir a córrer de la gran majoria passa per rodar entre els 45 i els 90 minuts la major part dels entrenaments.
Si partim de la base que sortir a córrer és una activitat que ens apassiona, ja ens omple per si sola, i la majoria ja en som autèntics addictes, invertir el temps i l’esforç necessari per presentar-se a la línia de sortidad’una marató en condicions no és gran cosa més que gaudir un plat exquisit més abundant que mai. Aquest temps i esforç no són més importants que els que el veí dedica a la lectura, la padrina a veure la tele i aquell company a la tertúlia de taberna. La gestió de temps i esforços cadascú la dedica amb el que vol i li agrada, així que per nosaltres "sarna con gusto no pica" (gran frase castellana).
Jo també sóc maratonià, i quan sóc al bar, al supermercat, o entre els companys de feina, no hi ha un aura que m’envolti, que em faci millor o pitjor. Sóc la mateixa persona que era abans -evolucionada pels anys, perquè de la primera ja en fa uns quants, no per la marató-, i no m’ha canviat la vida, faig més o menys el mateix, tinc uns quants defectes encara i alguna qualitat.
L’èpica la deixo per molts treballadors que tenen una feina precària i un sou pitjor; per la majoria de mestresses de casa que tenen dos feines, l’obligada de remuneració pel manteniment de l’economia familiar i després tota la de casa; pels avis amb un pensió irrisòria agobiats pel mobbing immobiliari; aquells immigrants esgotats, morts de por, hipotèrmics, que han salvat la pell de miracle en qualsevol platja canària;…..una llista infinita de raons inherents a la mateixa vida i forma de viure.
Segurament necessitem vestir algunes de les nostres activitats per donar-les-hi alguna cosa de més, fer cremar una flama que ens dongui l’escalfor per tenir un dia a dia millor. I és molt lícit.
Jo només corro, això sí, m’omple, amb tota l’extensió de la paraula. Com si això fos poc!!! I per molts anys!!!!
Una abraçada a tots.
segarrenc
No puc estar més d’acord amb el que dius. Crec que molta gent li dóna molta importància a la marató. Som populars, tenim la feina, els fills, els pares, els sogres, el supermercat, els amics, les visites… y si tenim una estoneta sortim a córrer. No podem fer que la nostra felicitat depengui de acabar una marató o fins i tot de fer uns minutets de més o de menys.Llegeixo moltes cròniques per internet de corredors populars absolutament decebuts per haver abandonat o per no haver assolit la marca que buscaven. Ei, nois! Que això només es córrer!
Jo corro per salut i que hi som, m’agrada fer alguna cursa. Si faig una bona marca, molt bé i si no, no negaré que m’emprenya, però em dura mitja hora.
Uieppsss!!!!
La marató no té un valor absolut, el valor, li dóna un mateix, com tantes coses a la vida.
Jo no sé si corro per salut o perquè sense córrer em sembla que no sabria viure. A la vida tot funciona igual, els reptes són personals. Per una persona pot ser important tenir una casa i per una altra no, una es decepcionarà per no tenir-la i a l’altra no.
Jo dóno importància a la marató perquè és un repte que em marco. El patiment, no diré mai sacrifici, que em costa serà proporcional a la felicitat que en tregui en aconseguir-ho. Si no ho aconsegueixo, uf, unes vegades m’hi emprenyaré i d’altres no.
La marató ens ha canviat la vida? Doncs, no seran aquests 42 km allò que me l’ha canviada. Però… alguna cosa hi ha, no sabria dir què, però hi ha quelcom que fa que quan parlo amb un maratonià sé que hi compateixo moltes coses, de fet, puc estar a qualsevol país i si me’n surto compartir tertúlia amb qui sigui.
Resumint i tancant que m’embolico. Si tu fas 1000 i te’ls planteges com un repte, t’importarà fer-los o no, segurament si demà faig 1000 metres com qui res, doncs no em faran ni fred ni calor. I 42 km? Doncs exactament igual.
Jo sempre dic que després d’unes quantes petacades contra el mur, tot, en la vida, comença a ser relatiu.
Au, no me la desmitifiquin 😈
Salut companys,
Quanta rao teniu tots dos!!!, això és el que pretenc alvarfanyez treure una mica de trascendència, donar a les coses la importància relativa que tenen en un context molt més ampli que no sol abarca el món del corredor. Els teus arguments m’han semblat molt bé, els comparteixo.
Però compte, en Crit també l’ha clavat dient que les coses tenen la importància que els hi dona cadascú, ni més ni menys. I per algú pot ser la cosa més important del món, tant respectable com qualsevol altre parer.
Encara és calenta la marató de Barcelona, molts companys n’han sortit exultants, altres ni contents ni descontents, i algun força decebut. Però per tots, si la salut els acompanya -així ho desitjo- tindran les de Madrid, Gasteiz, Bilbo, Donostia, Sevilla, València i la tornada a Barcelona -sé que m’en deixo algunes-. I el resultat del passat dia 4 és el que hi ha, no s’acaba el món per haver tingut una gran decepció ni s’està aprop d’empaitar el Baldini per un gran registre.
I els primers s’hauran d’aplicar per millorar, veure que no ha anat prou bé, entrenaments, plantejament de la cursa…, i els segons s’hauran d’aplicar per mantenir les marques i si és possible batre-les. Però tot en el context que parlaves alvarfanyez de la vida familiar, laboral, social.
Que consti que podria escriure un text que reflectís un pensament o reflexions totalment contraris al que he fet anteriorment, i seria igual de vàlid, l’anterior pensava que portaria més contestataris. El debat enriqueix, perquè com en la marató, se’n pot aprendre de tothom.
Crec que hi ha una paraula que hem de tenir sempre present en qualsevol de les activitats que practiquem i en tots els camps de la vida que és l’equilibri.
Una abraçada a tots.
Bé, de fet potser hem desmitificat massa la marató
. La seva èpica sí que la té, no ho negarem pas. És per això que s’arreplega tanta gent a la sortida (al km 0 
) . Per demostrar que no sóc tan agnòstic, em permeto això tan lleig de citar-me a mi mateix recordant el que escrivia al fil "Entorn de la marató":"Aquestes sensacions de les que parleu, una mica les vaig viure a l’edició de l’any passat. Era a Madrid, de visita a la família, i va coincidir que la dona volia anar a El Corte Inglés (Quan en tindrem aquí?) que està tot just al final del recorregut de la marató, sobre el km 40 o 41, així que vaig aprofitar l’estona que ella estava de compres per fer caminant aquest últim km i apropar-me fins l’arribada. He de reconèixer que vaig sentir molta enveja i molta emoció en veure corredors passant cap a la meta (per cert vaig veure un que corria amb una bandera del Barça enganxada al coll 😯 )."
A la marató passa com a qualsevol activitat a la vida, quan es prepara una cosa amb temps, il•lusió, dedicació i intensitat i al final no surt com s’havia previst, és lògic sentir-se emprenyat i decebut. Però ja està. Ja sabem que el rendiment esportiu del nostre cos està subjecte a moltes variables i no sempre les podem controlar totes.
Una cosa és un esportista d’élite que sacrifica quatre anys de la seva vida per guanyar una medalla olímpica i després no ho aconsegueix i una altra molt diferent un esportista popular que surt a córrer quan pot.
Que voleu que us digui després d’estar 30′ correns per el vostres escrits. Jo quan jugava a futbol (fins el 21 anys) quan l’entrenador em deia que tenia que fer 45′ de carrera continua li contestava que na nai de la Xina, que si volia, faria 20 esprints de 50/60/80 metres, els feia perque no m’agradava córrer.
Un dia un amic em va dir per fer una cursa, que com jo havía fet molt esport que no era cap problema i que aguantaría de sobres.
Ostres!!!! aquell dia vaig arribar 3 per la cua en una pujada continua de 13 kms.
Quan vaig arribar dalt de tot, emprenyat els meus amics els hi vaig dir de tot. Desde llavors no he parat i fins i tot ara que casi no puc córrer, quan surto i faig 3 kms la felicitat omple tot el meu cos.
Aixó del córrer es una de les poques coses que tinc, que es una de les millors i que crec que fa que tots siguem diferents i especials.
Tot aixó que sento quan corro fa que les demés coses que m’envoltant sigui més importants perque en la meva soletat penso i valoro més les petites coses.
Jo li dono molta importancia perque no només s’aprend d’una marató, també s’aprend de una pasa, d’un metre o fins i tot no més de veure pasar a la gent que córrer.
No es la marató en concret que ens ha canviat la vida es tot el que envolta abans de la marató que fa que la vida sigui diferent quan l’acabes
Jo no més he fet una i sempre recordaré aquell dia que vaig creuar la linea d’arribada, sentiments imposible d’explicar.
Salut
XP
Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.