S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Aquest 2008 se m’han tornat a “escapar” els 100 km, però no volia acabar-lo sense batejar-me en l’ultrafons en ruta. Les 6 h de Calella han estat un gran encert!
I és que córrer al costat de mestres de la distància -i bones persones- com en Paris Canals, Paco Robles, Edu Clemente, l’Estefi o en Pep Moliner dóna molta seguretat i ho fa tot molt senzill. De debò
La meva cursa té dues parts: “abans” i “després” d’anar al lavabo , allà al km.30. La intenció era acostar-me als 55 kms, però veient que no em fatigava he anat fent molt suaument i he arribat als 60.6 km, cosa que em fa estar molt satisfet.
Evidentment, he passat alguns kms difícils, sobretot quan m’ha aparegut el meu conegut i temut mal a la planta del peu, prop del km.45, però el fet de poder trepitjar terra ho ha alleugerit. També estic molt content d’haver pogut córrer gairebé durant tota l’estona, caminant molt poquet.
I després el magnífic dinar de germanor amb en Vicenç Solé, Xavi Marina, l’albertbo, els citats més amunt i la resta de la colla ultrafondista, arrodonint un dia molt especial.
Vull agrair els companys de la Penya 100 km Domingo Catalan per la bona feina i la gran tasca portada a terme. Sou fantàstics!
Em sembla que ens tornarem a veure…
Els tres mosqueteros :silly:
Vull fer un petit comentari: l’Estefi corrent destil.la seguretat i senzillesa, unes grans virtuts, i el mestre albertbo… què voleu que us digui del MESTRE?
Fins aviat, companys
Per si a algú li pot interessar, he penjat en un blog una “Fisonomia del recorregut de la marató de BCN”, que vaig realitzar abans de la prova d’aquest any. (La del 2009, el recorregut de la qual serà molt similar, diferirà molt poc d’aquesta).
L’adreça del blog:
http://fisonomiambcn08.blogspot.com/Si algú la llegix, i li serveix per animar-se a córrer la marató de Barcelona del 1 de març, magnífic; i si a més a més, li agrada la lectura…el que la va escriure serà el més feliç dels mortals.
Pucu
És bastant fosc, però quan encara mig adormit miro el rellotge assenyala 6:43. Aquest cop sí és l’hora, no com les dues ocasions anteriors en que al despertar sobtat l’havia seguit aquella frase que el subconscient ens sol deixar a cau d’orella pots dormir una estona més, és massa aviat. Miro per la finestra i el dia s’amaga el rostre darrera els núvols, ni prims ni massa gruixuts, si plou no té pinta de tempesta, així que em vesteixo amb pantalons curts i camiseta de tires. Mentre em calço, engego el televisor i el teletext em dóna la primera alegria: 0-3 a Sevilla i 3-1 a Madrid.
Comencem bé.A les 7 només en som quatre esmorzant al menjador, escampats entre les taules i en silenci, cadascú repassa mentalment les pàgines en blanc de la seva marató, les que s’aniran emplenant d’aquí a poc més de dues hores, quan la realitat ens corregirà l’esborrany que ara hi tenim. Jo només hi tinc escrita una frase, em faria il·lusió trigar menys de 3:30, però és més un desig que un objectiu, en cap lloc explica com fer-ho, per això tot seguit entre parèntesis posa la marató 25!, com volent dir que aquesta és la fita real, el premi de consolació. Mentrestant, una parella amb un noi que deu ser el seu fill s’han assegut a la taula del costat, jo ja estic acabant i encara no tinc massa clar això d’agafar un parell d’autobusos fins al lloc on es deixa la roba; :huh: els hi demano i ells encara ho saben menys que jo, per tant, decidim anar-hi plegats en taxi compartint el viatge. Són suïssos, i al taxi només hi anem el pare i el seu fill, una mica neguitós: és la seva primera marató, així que procuro donar-li ànims i encoratjar-lo davant el repte, però no em sembla massa convençut del que vol fer.
Poc més de les 8 i ja deixada la bossa per després, l’autobús enfila cap al Piazzale Michelangiolo i, de sobte, m’adono que m’he deixat a l’hotel la tira pectoral per mesurar les pulsacions, :S l’enuig inicial dóna pas a l’acceptació del contratemps, no hi ha res a fer i tampoc és imprescindible. Un cop a dalt, faig algunes fotos i a l’hora i lloc convinguts començo a buscar els companys correcats, però només apareix la inconfusible figura d’en TRI-GAT acompanyat de la seva dona, i just quan acabem de fer-nos la foto veiem a en Gabriel gràcies a que porta l’equipació oficial, :dry: així que acabem tots tres dins la càmera. Comença a ploure sense massa intensitat, però encara falta mitja hora i ens arrecerem sota un arbre, la sensació per a mi és de fresca i no de fred, confio que la pluja serà a estones, i m’aagrada l’ambient: convida a córrer. :woohoo: El locutor no para en tota l’estona de citar una mica exageradament als herois que sota la pluja es disposen a córrer la marató, i un quart d’hora abans de sortir fa la darrera crida per adreçar-nos a les gàbies; ens desitgem sort i cadascú va a la seva. No s’hi cap ni s’hi pot entrar,
així que aprofitant el moment en que s’ajunten tots per la sortida, un bon grapat aconseguim ficar-nos al grup de davant, :cheer: amb la sort de trobar-me al costat d’en TRI-GAT. Augmenta la força de la pluja, però la munió de gent fa que es noti menys, em trec la camiseta de màniga curta i em preparo pel tret inicial, l’escalfament és exclusivament mental, l’espai no dona per més.Trepitjo l’estora quan no fa ni mig minut que s’ha donat la sortida, i puc córrer amb comoditat de bon principi, de tant en tant veig a en TRI-GAT al darrera, i penso que ja ens anirem trobant. Intento no deixar-me portar per l’habitual eufòria del principi, més tenint en compte que va fent una baixada sostinguda i suau. Miro el rellotge i veig que no s’ha posat en marxa, és intel·ligent però no per sí mateix, així que el primer kilòmetre és una mica a ull. Tots els faig per sota de 5′, que era la velocitat de creuer teòrica, però no m’hi atabalo, sento que vaig bé així, com si dins meu hi tingués una mena de rellotge automàtic que em fa anar al pas adequat. Al Km. 5 no sé el temps exacte però calculo uns 24′ (després he sabut que eren 23’57”). Ha deixat de ploure i no tinc gens de fred, em trec els guants i aprofito per fer la primera foto, correm ja en pla, algun carrer és amb llambordes encara que són bastant amples i només suposen trepitjar algun bassal de tant en tant. No hi ha massa gent animant i el Km. 10 sembla arribar per sí sol en 24’07”.
Ens acostem a la zona del Ponte Vecchio i els carrers es veuen més animats. Llegeixo a la samarreta d’un corredor, si fa o no fa de la meva edat i que m’acaba d’avançar, “La Peña del Puro”, però quan l’hi demano el motiu m’aclara que diu “el Muro” :blush: i que com jo molta gent confon la serigrafía, diu que vol fer 3:30 però que ya veremos, jo crec que va massa ràpid i poc després el deixo marxar. Enfilem per la riba de l’Arno, el riu que travessa tot Florència, i de sobte veig passar a en DavidR (gràcies a que porta l’equipació oficial) en companyia d’en Pasqual Canals, creuem quatre paraules i els hi faig una foto deixant que marxin, el seu ritme i objectius no són els meus. A l’alçada del 13 saludo a l’Aurora, la dona d’en TRI-GAT, i em fa saber que encara no ha passat, creuem l’Arno pel Ponte San Nicolò passant a la banda de ciutat per on anirà la resta del recorregut. Torna a ploure de forma intermitent i dèbil
, porto una hora de cursa i em prenc una barreta energètica. Ens estem allunyant del centre però apareix el Km. 15 en 23’57”. Tot va bé: ritme còmode, bona temperatura, absència de vent i la sensació de que són el kilòmetres els que venen i no jo qui els empaita, no obstant, el senderi em recorda que això és un terç del total a fer.De mica en mica retornem a la ciutat, malgrat tot, en aquesta zona hi ha poca gent degut a la fractura que provoca un immens nus ferroviari, i cau el Km. 20 en 24’57”, potser m’he relaxat una mica però no canvio el ritme. Ha deixat de ploure definitivament i el sol inenta treure el nas sense massa convicció. Ara anem cap a la zona del Campo di Marte, on és instal·lada la Fira i faig una foto a un arc inflable pensant que era la mitja, sorprenetment és el 21 i la mitja no és senyalitzada. Iniciem un llarga volta a la zona esportiva i els retalladors aprofiten per fer la seva cursa, som molt pocs el que fem la traça correcta. Segueix havent-hi ha poca gent i animació, alguns trams de carrer tenen les voreres plenes de fulles i això alegra la vista. A l’alçada del 23 atrapo a en José, un noi de Madrid amb qui havia compartit els kilòmetres 8 i 9, aquest any va fer 3:03 a Badajoz però avui no és el seu dia per uns problemes d’estòmac, s’anima quan li faig una foto i penso en lo llarga que se li farà avui la marató. Un petit i curt desnivell ens fa deixar enrere les vies ferroviàries i anem a espetegar al Km. 25, amb un parcial de 24’39” i preparats per entrar ja al centre de Florència.
Es compleix la segona hora de cursa i em prenc un gel, no em fa mal res ni em trobo cansat, començo a fer càlculs per passar l’estona :eyes: i pren força la possibilitat de fer real la frase escrita al meu llibre imaginari de la marató: baixar de 3:30. Ens endinsem pels carrers que van a parar a la Piazza Il Duomo, on es troba el Km.28 i l’hi faig una foto; és com la zona de la Plaça Catalunya i el Casc Antic a la de Barcelona, gent per tot arreu que ens encoratja i anima :woohoo: fent-nos bategar el cor més ràpid, com si la seva cridòria fos un vent que ens empeny entre els edificis més carismàtics del Florència. Cal anar amb compte i no deixar-se portar per l’eufòria temporal, dos kilòmetres enllà ens espera la solitud fent la volta a il Cascine, tinc mentalitzat el recorregut i considero que és el punt clau de la cursa, una mena de parc amb llargues rectes que pot esdevenir fàcilment l’esvoranc on s’hi enfonsin totes les previsions. :angry: Arribo allà on comença de veritat una marató, al Km.30, i el parcial és de 24:41. Perfecte.
Quan porto fet un kilòmetre tenim un avituallament sorpresa de gel i no dubto en agafar-lo, ara tot fa falta i res sobra. Trec la càmera per fer una foto però es nega
, possiblement la humitat l’hagi bloquejat i no s’engega, millor així, em podré concentrar més amb la cursa. Ja fa una estona que es comencen a veure corredors tocats, companys a qui han traït les seves forces, la seva preparació, potser la imprevisió o senzillament no saben encara què. Lluiten amb el pas cansat, avancen encongits cap endavant com si portessin un pes invisible a l’esquena, s’aturen esperant recuperar les ganes de córrer, i van fent el rosari habitual de tota marató, intentant guanyar a qui a tots ens ha enxampat algun cop: el mur :angry:. Però aquesta vegada jo tinc una confiança molt gran, penso amb els correcats que m’han desitjat sort, que aquesta és la número vint-i-cinc de la meva vida , tinc bones sensacions i vaig bé, em deixo portar per aquella mena de rellotge interior del principi i no empaito el temps. Avanço gent tota l’estona, fins i tot em sap una mica de greu el meu pas lleuger, gairebé sense esforç, quan passo pel costat d’aquell corredor de “La Peña del Muro” que ja fa honor al nom. Ja hem fet el gir al hipòdrom, anem de nou en direcció al centre i en 24:56 assoleixo el Km.35. Obro la ronyonera per agafar la darrera barreta, però no hi és, em deu haver caigut de tant posar i treure la càmera, així que, endavant amb el que tinc. Per primer cop en molt anys, encaro aquest tram final de la marató sense cap angoixa de temps, tinc la certesa absoluta de que ja baixaré de 3:30 :woohoo: Quasi ningú m’avança, sóc jo qui va passant gent tota l’estona i això fa que encara s’ompli una mica més el cabàs de la confiança, estic gaudint sense cap patiment ni pressió, i el rellotge només serveix per confirmar-ho a cada kilòmetre amb les seves xifres. Ara sí que els ànims del nombrós públic concentrat al mig de la ciutat tenen una música diferent, ara per mi tenen la melodia del guanyador. Just a l’encarar la Piazza della Signoria em trobo a en Pasqual, lluitant amb determinació però amb les forces ja minvades, gairebé caminant :dry:, l’hi poso la mà a l’esquena i l’animo a seguir sense aturar-se, que ja ho té a tocar. És el mateix que penso jo, quan arribo al Km. 40 en 24:25.
Els darrers dos kilòmetres son increïbles, sento com brolla dins meu una emoció exultant, penso en la sort que tinc de poder fer una marató així, i corro tant com puc, no pas pes guanyar uns segons més a un objectiu que ja fa temps és al darrera, ho faig per delir-me’n, per la satisfacció que em dóna, com una mena de venjança personal de tants finals agònics viscuts. I em surten exactament igual, a 4:40, un temps que només havia fet a la baixada inicial, per acabar-la en 3:25:23.Als últims metres els organitzadors hi han col·locat una estora blava, com una mena de reconeixement a tots els corredors, del primer a l’últim, que avui creuen la línia d’arribada protagonistes de la seva història. Jo crec que per a molts, inoblidable.
abans de res…. FELICITAT A TOTS EL PARTICIPANT I ORGANITZADOR….
quin dia¡¡¡¡ TOT GENIAL…
:silly: el temps, els amics… els kms… el dinar de germanor… TOT.
contenta de la participacio de les terres del Ponent, en Miquel Soler, (es un mestre),Luigi i Albertbo, amics i grans corredors(contenta de que estem juns aqui)…i amb molt bons resultats…
jo, mes que contenta, volia fer 60 km i el resultat va ser 58 km 6oo mts… (no esta mal¡¡)
pensant que no estava molt preparada per la prova,pero tenia tantes ganes¡¡¡
petons a tots
estefiDES DEL CLUB ATLÈTIC BORGES, US DESITGEM QUE PASSEU UNES BONES FESTES, PER AIXÒ US VOLEM DEDICAR 3 FELICITACIONS…
CLICKEU A SOBRE DE CADA ENLLAÇ I BALLEU AMB NOSALTRES:BALL Nº 1:http://elfyourself.jibjab.com/view/b7MLwCHecvLGIN44DFh3
BALL Nº 2 : http://elfyourself.jibjab.com/view/Qi3JQAKZA2HXJ8Xc
BALL Nº 3: http://elfyourself.jibjab.com/view/8oXn5Dn28DyYEdqSazzr
SALUT !!!!
Abans de res, agrair a Joker el seu suport explícit. No sé si hem tingut sort però sí, considero que ens ha anat molt bé a tots tres i ens ho hem passat també molt bé.
D’altra banda, vostè va molt errat, Luigi
: els MESTRES són tota la patuleia de noms propis que ha esmentat, jo només sóc un aspirant a ajudant d’aprenent (definició genial d’algú ja fa temps). És més, què carall fa la realesa relacionant-se amb un plebei com jo ? :dry:El cas és que, realment, em vaig anar enredant jo solet en aquesta aventura, molt ajudat pels cants de sirena que m’arribaven des de Calldetenes i Alpicat, això sí…
Havia fet l’ultrafons que ja he detallat en algun missatge anterior amb vint-i-tants anys i un estil de vida sens dubte més saludable que l’actual. Només diré que dissabte em vaig despertar amb una certa ressaca (ho heu endevinat, vaig celebrar anticipadament el Dia de la Constitució espanyola) :silly: :silly::silly:
Diumenge sóna a Castelldefels el despertador a les 5.30. Mandrejo fins les 5.45. Mentre m’afaito penso en si no seria millor anar a Calella en cotxe i estalviar temps de viatge. Però penso també en la tornada i em sembla que el més assenyat és anar a L’H i deixar-ho tot en mans de la RENFE. Seny ? Aquí sí.
La rauxa és haver-me inscrit a les 6 hores de Calella. Jo sóc així, si em penso massa alguna cosa no la faig i després potser m’en penedeixo. Aquest punt d’irreflexió (dieu-li immaduresa si voleu) m’ha donat grans alegries i també grans decepcions. Us avanço que Calella va ser una gran alegria.
En les anteriors ocasions on havia fet ultrafons no m’hi havia pas preparat de forma excepcional, més aviat diria que m’ho prenia com una cursa una mica més llarga del normal i ja està. Sí, sí, era més jove, estava més bé, etc. etc.
Plantat ja a Calella, havent esmorzat la fideuà sobrant del sopar d’ahir, em menjo un plàtan a l’estació i em prenc un cafè, psico-físicament important, al bar del costat. Estic a punt.
Estic a punt ? Us en fareu un fart de riure: la meva preparació envers una prova tan exigent com aquesta ha estat… … ridícula. Ridícula, repeteixo. Dies enrera afirmava que no estava ni per a mitges, i era cert. A Calella estic relaxat com mai en molt temps enrera davant una cursa. Ah !, aquesta és la cosa. Ara us contaré un petit gran secret: l’ultrafons no és una cursa, és una prova. Una prova amb tu mateix, és clar.
Tot i així, no deixo de sorprendre’m a mi mateix en notar-me tan natural. Estic aquí “per culpa” d’ estefi i Luigi, i no tinc ni punyetera idea del que pot passar, així que millor comencem a córrer i a sortir de dubtes, no ?
Som gairebé una quarentena, èxit absolut de participació. El circuit és un anar-i-tornar, en total 3 kms. sobretot terra, amb un bonic pont de fusta per enmig.
Aquí els punts kilomètrics (bé, de fet estava tot senyalitzat cada 50 m.) són ben bé irrellevants. Qui mana és el temps, i l’àmbit de mesura s’eixampla molt: “què he fet en mitja hora, què en una hora ?”.
Compartim “els tres mosqueters” els millors kilòmetres, l’hora inicial, més o menys. Tots estem molt frescos i bé. En Luigi ha de fer una excursió al Dr. Roca i es queda enrera. Amb l’estefi ens esverem i amb la xerrameca anem a 5.10′. Això és massa ràpid, tant ella com jo hi estem d’acord. Ens fa bé que ara hagi de ser jo qui li faci la visita al doctor. A partir d’ara comença la prova de cadascú.
Tenim sort i ens fa un temps perfecte, ennuvolat i una mica fresc, però sense vent. Passada l’hora i mitja penso que fa molt temps que no faig un rodatge amb condicions d’aquesta mateixa durada. Estem a mig matí i se’ns presenta una estampa bastant surrealista: una gernació de “domingueros”, amb tot el respecte per la paraula, envaeix la zona del passeig per on nosaltres anem i venim: canalla amb bicicleta, gossos portant a passeig els seus amos, grupets que no han trobat millor indret que aquest per fer-la petar… El respecte pels “domingueros” s’acaba quan he de fotre un parell de crits per dispersar-los quan estaven ocupant tota l’amplada del pont de fusta o quan nens jugant a pilota s’arriscaven a ser atropellats per nosaltres… En fi, si ho sumem a mirades i comentaris burletes detectats… Nosaltres a la nostra !
Córrer ultrafons és serenor, poc a poc aconsegueixo apropar-me a la pau interior que aquest cap de trons no ha atenyit en molt de temps, i dono les gràcies una vegada més al bon déu dels corredors, és clar. Corro i faig la pau amb tot, és una higiene mental de primer ordre aquesta.
Deia també dies enrera que ja signava fer les 6 hores sense patir massa. Ara porto 3 hores i 30 kms. (10 voltes). Signo ja !, sobretot per les bones sensacions, però l’última volta ja he notat com anava afluixant. Noto els genolls, el meu punt feble, patint. Els hi refrego un bon tou de crema articular i sembla que funciona, van fent. A cada volta una mica més de frega.
Està molt bé això. Em sento bé, feliç. Perdoneu la simplicitat, sóc una endorfina en moviment. Els companys també estan corrent molt bé, m’estranya que no m’hagin ja doblat. Ho fa en Luigi passada la 4a hora. D’aquí al final ho tornarà a fer, i l’estefi també em doblarà. M’aturo a caminar a cada avituallament, cada 3 kms., el temps de menjar un parell de dàtils i de prendre un glop d’isotònica. Durant el recorregut també camino ja, de tant en tant. Quan corro, el meu estil no té res a veure amb l’elegància que tot i les hores que portem, encara mostren Luigi i estefi.
Quan passo pel 42’200 ni puc ni vull evitar un somriure en el meu rostre: torno a ser ultrafondista !!! Un ultramaratonià de rebot, rebotat de moltes coses ! No anava a per cap objectiu. Ara me’n proposo un, els 50 kms. Sé que puc, perqué si una cosa té l’ultrafons és que et desgasta molt, evidentment, però no de la manera que ho fa una marató, on tot això et sol venir sobtadament. Aquí el ritme és més baix, ha de ser més baix, i potser per això tens més armes davant la davallada que és menys acusada. La samarreta llampant, i el punt d’orgull i d’honor de portar-la alguna cosa hi tenen a veure també, eh ?
Des que estefi, Luigi i jo mateix vam començar a anar per lliure les converses i trobades amb altres companys han estat més breus. Això sí, els gestos d’ànim envers coneguts i perfectes desconeguts han sovintejat. Heus ací que vora les 5.30 hores un Fondista Penedès que m’havia doblat i al que començaré a desdoblar tot seguit em comenta que si tinc els 51 ja garantits podria anar a pels 52. No només això, ara sí que cal donar-ho tot, passo sense parar de córrer pel punt de control i completo l’última volta: 54 kms. justos en les 6 hores. Signat i rubricat ! Gens malament, però amb una alegria serena i continguda. És un plaer molt íntim, aquest. Com en tantes altres coses, has de ser-hi per saber realment de què va la pel·lícula.
Gran detall, d’altra banda costum, de l’organització de donar copa a tots els arribats. Un dinar fraternal va cloure una gran, grandíssima diada atlètica popular. Sorteig sorpresa d’obsequis i la percepció de que aquí som tots amics.
Seqüeles: ahir a la tarda pujar i baixar escales era un suplici. Una simple vorera de carrer semblava un obstacle insalvable. Avui tot és diferent, només sento un lleuger (i també agradable, tot sigui dit) doloret en pujar i baixar les escales de casa àgilment. Hagués pogut perfectament sortir a rodar una estoneta.
:silly: :silly: :silly:
Buff!, moltes gràcies per descriure tan bé la marató quasi-perfecta. Jo algun dia vull viure tot això.
I dius que anaves fent fotos i tot ????? :huh: :huh:
Alberbo, l´últrafons es una manera de viure, de veure les coses, i de disfrutar-les.
com deiem a la cursa, sempre hi ha un gran respecte, pels companys, que a la vegada son amics, son patidors com nosaltres del kms personals, cada un de nosaltres fa la seva cursa…. ens animem uns als altres, son moltes hores per compartir… son moltes mirades, molts sonriures… penses en el dolor/sufriment/esforç del demes, que sera similar que el teu…
aixo ens fa creixer com a ultrafondistes, i es el que ens fa entrenar dia a dia… per fer que la ment, que les cames sempre vulguin mes kms… mes vivences d´ultrafons.
ens fa forts, ens fa viure, ens fa persones.
crec que aixo es fantastic amics….
amb aixo vull animar a mes corredors (nois/noies….(que som poques¡¡¡¡)) a probar l´´ultrafons
petons :woohoo:
estefiBuff!, enhorabona.
Realment magnífic!Ja m’explicaràs com t’ho fas per a que les fotos no et surtin mogudes :ohmy:
Moltes gràcies Buff per portar-nos de Florència aquest magnífic regal…..
Unes excel.lents fotos molt ben documentades i una crònica…….Magistral !!
Des de la meva ignorància….diria que fer una marató, acabar-la, i fins i tot fer una “bona marca” és relativament fàcil…..
El que ja em sembla més difícil és saber-la encaixar….interpretar-la correctament a cada moment…..gaudir-la en tota la seva dimensió……
Totes aquestes coses que es deixen entreveure en les teves paraules……….Felicitats , mestre.
Moltes felicitats a tots….Estefi, Luigi i Albertbo.
M’ho he passat molt bé llegint tot el que ens expliqueu…..
albertbo
Temia que faries una crònica curta, després d’algun comentari sorneguer. Però no. M’ha agradat molt llegir-te, és molt curiós com cadascú interpreta un bocí de realitat, en aquest cas, compartida.
Tot sovint no encerto les paraules per expressar el que sento i he de fer servir algun altre mitjà, com la música o la pintura. Aquestes curses tan llargues les veig com a simfonies, amb les seves parts definides i els seus moviments, però que en conjunt, mantenen una globalitat i un sentit. Quan conduia cap a Calella se’m va “regalar” la 6a simfonia de Mahler, gràcies a Radio Clásica. No ve al cas ara, però aquesta obra possiblement configurés i signifiqués l’entrada a una nova etapa: la música del segle XX. Curiosa coincidència -digueu-me supersticiós i estrambòtic-, de la mateixa manera, i tal com anava pensant camí de la cursa, avui entrava en una nova etapa com a corredor: allò que hi ha després dels 42 km, la “dimensió desconeguda”. Bé, de fet, he fet molts més kms per muntanya, però he pogut comprovar que és totalment diferent. A muntanya ets sol fusionar amb l’ambient i contínuament t’estàs “adaptant al medi”, a allò que et vas trobant, com si recuperèssim les nostres capacitats més animals, en canvi, a l’ultrafons en ruta et busques o et trobes sense voler-ho amb tu mateix per camins diferents. El que tenen en comú és fer camí. La sensació que m’ha quedat és d’una profunda senzillesa i harmonia. Potser podria haver anat d’alguna altra manera. Potser ho hauré de repetir.
I parles de la felicitat. És cert que quan portes una bona estona corrent sense forçar entres en una nova dimensió. Ja heu parlat del respecte pels companys, del tu a tu a una mateixa escala. Tots tenim una mateixa missió que és acabar la prova en 6 hores i cadascú ho fa com millor sap. I el millor de tot és que acompanyant el teu esforç, part teva vol ajudar i recolzar al que està al teu costat. Jo vaig sentir molta admiració per tothom, pel que estaven fent, quan curiosament, també feia el mateix i potser no m’adonava. En resum, em sembla una gran lliçó d’humilitat.
I per acabar, també em van fer una mica la guitza els domingueros, de vegades, massa nombrosos i insuportables quan tens poc marge de maniobra. Però vés per on, em va recordar aquelles pintures impressionistes de gent circulant pel parc, de diumenge al matí, un Seurat per exemple. I nosaltres en formàvem part!
Ja us ho deia que quedaríem dels 50 primers!!! :silly:
CLASSIFICACIÓ GENERAL
1. Miquel Sole Puertolas, 74.550 Km, C.N.Lleida, Lleida
2. Javier Marina Gomez 69.900 Km Tahoo Tisam Blanes
3. Albert Melendez Perez 69.550 Km A.Deliocroca Lorca Valencia
4. Eduard Clemente Laboreo 68.750 Km Corredors.Cat Gava
5. Pedro Lopez Gonzalez 66.200 Km Penya 100 Km D.Catalan Cerdanyola
6. Cristina Gonzalez Garcia 65.550 Km A.Deliocroca Lorca Valencia
7. Pep Moliner Alcalde 63.675 Km Penya 100 Km D.Catalan Terrassa
8. Andres Alañon Vazquez 62.850 Km C.A.Noblejas Noblejas
9. Rafael Bosch Figueras 62.300 Km Igualada
10. Lluis Copete Peralta 60.600 Km Km0 Ponent Calldetenes
11. Paco Robles Adan 60.500 Km C.N.Caldes Caldes Montbui
12. Estefania Climent Solans 58.600 Km Ñ.Ultrafondo Lleida
13. Xavier Curull 58.600 Km Sabadell
14. Vicenç Sole Sanchez 57.620 Km Atletisme.Com Barcelona
15. Joaquin Acuña Gomez 57.000 Km El Masnou
15. Javier Linares Rios 57.000 Km Ripollet Unio Atletica Esplugues De Llobregat
17. Paris Canals Rovira 54.900 Km Badalona
18. Manolo Garcia Diaz 54.400 Km Maimakansu Mataro
19. Mario Martinez Roldan 54.000 Km C.N.Caldes Caldes Montbui
19. Sixto Pallas Piazuelo 54.000 Km Fondistes Penedes Vilafranca Del Penedes
19. Albert Bonell Bosch 54.000 Km Km0 Ponent Butsenit D’urgell
22. Xavier Vilanova Pons 51.000 Km Cesqu Sant Quirze Del Valles
23. Javier Navarro Martinez 48.700 Km El Masnou
24. Gaspar Garcia Tato 48.000 Km R.C.D.Espanyol Hostalets De Pierola
24. Albert Estany Pimas 48,000 Km C.A.Calella Calella
26. Ramon Puignou Munte 47.200 Km Penya 100 Km D.Catalan Barcelona
27. Angel Ceada Segura 47,000 Km Penya 100 Km D.Catalan Roda De Bara
28. Joaquim Fuertes Feliu 45,000 Km Penya 100 Km D.Catalan Barcelona
29. Josep Admetlla Masera 43.100 Km S.A.Corbera Corbera De Llobregat
30. Carmen Botella Gregori 42.800 Km Ñ.Ultrafondo Madrid
31. Joan Haldon Lorman 39.500 Km Sallent
32. Josep Ignacio Viso 33.000 Km Tahoo Extreme Races Bilbao
32. Adelaido De La Fuente, 33.000 Km, Blanes
34. Miguel Ramos Marquez, 30.000 Km, Penya 100 Km D.Catalan, Barcelona
34. Andres Martin Ruz, 30.000 Km, Tahoo Tisam, Santa Susana
36. Eduardo Vera Ferreyra, 15.000 Km, Penya 100Km DC, Gironahttp://www.tv3.cat/videos/885399/Deca-Ironman
es que no se… :cheer:
no se :huh:
no se que dir :S
no…:lol:
No ho se.
Es la lluita admiració – sentit comú.Empat, va :side:
