S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
El problema no és per què passen a ser joguines trencades sinó perquè un dia van ser només joguines, joguides d’algú.
Sembla ser que el bocamoll de l’anxaneta bodi,no vindrà,ell s’estima més anar a un sopar de club…..
Lamentable,realment lamentable
Jo ho veig d’una manera molt senzilla. Per sobreviure al món de la fama i els diners s’ha de tenir el cap molt ben moblat i uns arrels familiars i socials molt forts. L’estabilitat emocional trontolla amb tot el que es viu amb la popularitat, qui no va molt preparat ha de patir per força. Són situacions essencialment desestabilitzants, simplement. Jo no faria més filosofia.
No m’agrada gens aquesta expressió de joguina trencada. Són persones que guanyen molts diners i molt reconeixement públic a canvi de estar sotmesos a situacions de molt estrès. És el preu. També els hi passa als grans executius, als brokers i a d’altres professions semblants. Si no vols córrer el risc de patir aquest tipus de situacions has d’optar per una vida discreta tot renunciant a la fama i als diners.
És l’opció de Alexandre el Gran, una vida curta però plena de glòria. No és la meva, però qui l’agafa ha d’acceptar el risc.
Eps! Compteu amb jo a les 19:45! Aixó de fer pujades després de la classe d’spinning pot ser…. fantástico pa morirse!
Salut i pujades!
Per cert, pel que fa a les addiccions a les drogues, diuen que són freqüents entre els esportistes d’élite per totes les substàncies que prenen, legals o no. Quan el rendiment no és l’esperat, sempre apareix el metge amb algun producte (legal o no) per solucionar-ho. L’esportista s’acostuma a recorre a la química (legal o no) per solucionar qualsevol problema. D’aquí desenvolupa un reflex automàtic que l’acompanyarà per sempre.
A la seva vida fora de l’esport també intenta solucionar els problemes amb la química (legal o no): "Si no puc dormir prenc això, si estic nerviós prenc allò, si em noto feble prenc allò altre, si no tinc gana prenc no-sé-què, si m’estic engreixant prenc tal, si m’estic aprimant prenc qual, si…" Al final acaba caient en la cocaïna, que és la que et dona forces per continuar quan estàs desanimat.
No se si os pot interessar, pero la traducció -aproximada- del text que ha afegit el Crit..
Egun on,
Izen emate epea ofizialki orain dela aste bat ireki zen eta orain arte 80 korrikalari baino gehiago sartu dira. Antolakuntza oso pozik dago orain arte jaso diren izen emate kopuruarekin. Frantziar eta Kataluniako atleta asko izena eman dutela azpimarratu beharko litzateke.
Bon dia
De l’ obertura fa una setmana de la llista fins ara, 80 corredors estan inscrits, però n’ hi haurà mes. L’ organització esta molt contenta amb els inscrits fins ara. Hem de subratllar que de França i Catalunya hi ha molts atletes apuntats.
M’ agradaria plantejar-ho però encara no he fet ni una mitja… Però la de Donostia seria realment especial per mi, els meus vincles amb Donostia son especials. De fet hi vaig dissabte i diumenge i el 28 de juliol també, i segurament a mig mes.
Aquest es el impediment que tinc per fer algunes de les curses que es faran i que coincideixen, si no, fix.La 1ª pregunta: ¿es dura?
La 2ª pregunta: ¿ assembla una bona idea?Son persones normals? De casos n’hi a molts, massa., però crec que en certa forma el culpable es un mateix. Segons la meva perspectiva, hi han dos grups:
1- D’ una banda hi ha els esportistes amb una pràctica econòmicament no rendible, p.e. waterpolo, un cas clar i actualment molt conegut. Aquí tenim elit mundial, dedicacions plenes i futur post competició, inexistent. Cas molt clar, Jesús Rollan, i n’ ha uns quants mes d’ aquest esport que son coneguts per addiccions a la coca i mals rotllos. Gent que dedica molt temps i al final s’ en adonen de que res. Conec casos en gimnàstica rítmica, esportiva, esports de combat -aquests encara acaben bastants en gimnasos- sincro, salts, … un munt. perquè la dedicació plena no comporta el reconeixement mínim, es un intent d’ arribar on alguns arriben inclòs amb menys esforç. Una beca temporal -no sempre- que va relacionada directament amb el resultat i no amb l’ esforç. Conec al Kiko Hervàs., nedador de fons, mínim 7 hores diàries a l’ aigua. La seva beca està per sota d’ alguns que entrenen 2 hores al dia i poden treballar, estudiar… (el Kiko va acabar Inef). En alguns casos es pot coordinar amb un plantejament de futur, estudis. Però en molts, res de res. I després ve la crudad realidad.
2- D’altra banda, tenim els professionals, que es poden moure d’ un sou digne a les fortunes del futbolistes, tennistes, golferos, jugadors de bàsquet… i alguna cosa mes, però no massa. El seu problema en molts casos, sobre tot fa uns anys, era pair el que de cop es trobaven. Tenim molts casos d’ excentricitats i despesses absurdes(cotxes, cases, joies..) , i també de ruïna final. Recordeu el Julio Alberto, el Maradona, el mateix Cruyff (em sembla es va agafar els dits amb unes granges a Lleida) i ben segur que en coneixeu mes que jo en d’ altres esports. En atletisme n’ hi ha però no en recordo cap, sincerament. Actualment existeix alguna figura d’ assessor que intenta evitar això ( no deixà de ser un negoci interessat, òbviament), i pot ser es veuen menys casos., però la formació s’ evita, es pesada, amb l’ esport ja es viurà. però no tots poden acabar d’ entrenadors, es clar.
Recordo una conversa amb en Víctor Torres Mestre, era estudiant d’ Inefc itinerant, de Vitòria a Barcelona, segons fitxava. Em deia que els seus companys de l’ Alabés s´en reien d’ell- sanament- perquè estudiava i li havien dit que res de portar llibres al bus dels desplaçaments. El dia a dia dels companys, el vaig viure: esmorzar comunitari en cafeteria, diaris, play station, entrenament, cafeteria, ¿nit?
La Manadou, nedadora francesa, de cop i volta es troba amb ofertes de milions d’ euros en publicitat, el Phelps igual, els 2ºns a les seves proves, na de na. Es dur.
Tenim casos que caldria considerar, però de l’ atletisme en voldria suggerir un:
El Sr. Burballa ( no recordo el nom, podria ser Juan) A molts fins i tot ens va regalar les espardenyes de claus, va ser president de la federació molts anys i ho va viure com poca gent.
Només es una idea per iniciar
Amic Crit sé que al nostre grup hi ha gent que menja per dos, però només ocupen una cadira. Sisplau, repassa la suma
. A mi em surten 22 i si s’apunta l’Stomix, 23.Bru No esperem més, reservem a Tortosa. Ho pots fer tu, sisplau
:A veure!
Hauriem d’anar concretant el tema. De la gent de Lleida, qui pot posar el cotxe? jo ho tinc una mica complicat però, no ho descarto. Quants vehicles necessitem, un o dos? Què en penseu de sortir de Lleida a les 07:30h?les 08:00? Els de la Noguera, que dieu? On podem quedar? Decidiu vosaltres el recorregut?
Vinga, vinga…ho passarem bé 🙄 😆 😆
Arctos, cuida’t temerari!!! 😉
Lagartija, a aquestes alçades i preocupada per la distància…perquè pel desnivell no serà, no?! 😆 😆 😆
Llista actual
crit
stomix
madjoker
albertbo
baldato
lagartija
homedferroAl poble dels Reguers, hi havia un Rstaurant que es deia El Celler de Panxampla Tel 977-474135, es la carretara que es deixa a la dreta quan s´enfila cap Caro. (Jo faig molt de temps que no hi vaig). als Reguers mateix hi ha una altre "Caliu" o " calau" pero no se que tal esta.
a Tortosa tenia tambe el REstaurant del Hotel Corona Plaça (aqui jo sols he dinat de menu entre setmana) pero hi ha un menjador força gran.
Tambe teniu el Restaurant Rosa Piñol força caret, i segurament tindreu problemes per tanta gent.sempre us queda l´opcio de menjar dalt al caro, on tambe hi ha un restaurant.
Espero que us hagi pogut ajudar una mica mes
Ei !!!
jo plego a les 19:30, volo cap a casa, me poso les lentilles i baixo a la pasarel·la de cap-pont, per on aniré fins al mirador per la canalització!
Enric
És dura?
És una marató. Dit això, no és dura per tres raons:
a) És plana
b) El clima normalment és fresc
c) L’escalfor del públic ho fa tot més fàcil.Bona idea?
Home, no has fet cap mitja… Tot és proposar-s’ho. Rodar i rodar, sense cap pressa, per acostumar el cos. Mitja del Somontano i /o Mollerussa de prova. Tirades llargues per saber si n’ets capaç i si tot et va bé i en tens ganes, Donosti és una opció, però amb la seguretat que l’acabaràs sense fer-te mal.
Apa, som juliol, la decisió no pot esperar 😉
Salut
