Joguines trencades de l’esport

  • This topic is empty.
  • Autor
    Entrades
  • #1916
    Avatar
    Pucurull
    Participant

    Sovint ens assabentem que alguns esportistes que han estat famosos, idolatrats i rics, deixen de ser-ho quan per una o altra raó s’acaba la seva carrera, i la seva vida es converteix en tragèdia.
    :(
    La llista és bastant llarga. Insòlitament, alguns acaben enganxats per les drogues o l’alcohol, i uns altres, amb més sort però que no han sabut administrar les fortunes que han amassat, cauen en una gran penúria econòmica.

    Ara, pel que diuen els mitjans, li ha tocat el torn a la que va ser no fa gaire la reina de les pistes, l’atleta Marion Jones.

    Cal recordar que va guanyar cinc medalles olímpiques i que, per exemple, el seu caché en la seva millor època era de 60.000 euros per sortir a córrer en un mitin, a banda de tenir un contracte milionari amb la Nike.

    Avui, està arruïnada.
    :(
    Sembla ser que l’alt nivell de vida que duia i els problemes jurídics en els quals està embolicada des de fa quatre anys per acusacions de dopatge i presumpta relació amb defraudadors, l’han empobrit totalment. Un banc es va quedar amb una sumptuosa casa seva, i ha tingut de vendre’s altres propietats, entre elles un habitatge on vivia la seva mare.

    Segons explica el diari Los Angeles Times que ha tingut accés als comptes de l’atleta, la Jones només té 2.000 dòlars en el seu compte corrent.

    http://www.latimes.com/sports/la-sp-marion23jun23,1,860021.story?ctrack=1&cset=true

    marionjonesjoy1bw4.jpg

    Una altra ídol caigut?

    Perquè alguns grans esportistes passen a ser joguines trencades?

    Parlem-ne?

    Pucu

    #7373
    Avatar
    segarrenc
    Participant

    Salut companys,

    El primer que se m’acut Pucu és que no deixen de ser de carn i ossos com la resta dels mortals, i molta altra gent amb tants o més diners i amb alta o baixa alcúrnia també acaba en una decadent i miserable història. Passa que els esportistes d’èlit amb el ressò mediàtic que avui els acompanya tenen una repercusió molt alta, entre altres coses per l’avidesa de la mateixa societat a crear ídols i el morbo de destrossar-los quan aquests donen un mal pas.

    Per molt ben assentat que tinguin el cap, passar a gestionar fama i diners a l’edad a la que molts hi accedeixen -molt joves- no és gens fàcil. I encara menys si molts vénen d’infantesa o joventut en condicions poc favorables, ja no diré precàries (No se el cas de la Marion Jones, però si molts altres).

    El món se’ls rendeix als peus, reconeixement mediàtic (premsa i televisió a dojo), contractes publicitaris que tomben,….. i "amistats" d’aquelles que no tindrien mai sense tot això -com les que no tindrem tu i jo, i ni falta que fa-. Crec que moltes vegades és més la mala orientació dels allegats la que els condueix al precipi que la seva pròpia voluntat.

    Tot i que podríem parlar-ne molt més, una de les coses que més em sap greu és la facilitat amb la que els fem fora de l’Olimp que un dia van guanyar, segurament després de molts esforços personals, una gran dedicació i potser nosaltres vam gaudir emocionats algunes de les seves gestes. Caldria anar veient cas per cas, però segurament tot i haver fet algun mal pas, o més d’un, difícilment van ser així sempre, quan ja els teníem al pedestal. Però quan un ídol cau, com més gran sigui, transforma en voltors moltes aus que simplement es limitaven a volar i deixar volar.

    Una abraçada a tots.

    #7381
    Crit
    Crit
    Membre

    El problema no és per què passen a ser joguines trencades sinó perquè un dia van ser només joguines, joguides d’algú.

    #7383
    Avatar
    Álvaro
    Participant

    Jo ho veig d’una manera molt senzilla. Per sobreviure al món de la fama i els diners s’ha de tenir el cap molt ben moblat i uns arrels familiars i socials molt forts. L’estabilitat emocional trontolla amb tot el que es viu amb la popularitat, qui no va molt preparat ha de patir per força. Són situacions essencialment desestabilitzants, simplement. Jo no faria més filosofia.

    No m’agrada gens aquesta expressió de joguina trencada. Són persones que guanyen molts diners i molt reconeixement públic a canvi de estar sotmesos a situacions de molt estrès. És el preu. També els hi passa als grans executius, als brokers i a d’altres professions semblants. Si no vols córrer el risc de patir aquest tipus de situacions has d’optar per una vida discreta tot renunciant a la fama i als diners.

    És l’opció de Alexandre el Gran, una vida curta però plena de glòria. No és la meva, però qui l’agafa ha d’acceptar el risc.

    #7385
    Avatar
    Álvaro
    Participant

    Per cert, pel que fa a les addiccions a les drogues, diuen que són freqüents entre els esportistes d’élite per totes les substàncies que prenen, legals o no. Quan el rendiment no és l’esperat, sempre apareix el metge amb algun producte (legal o no) per solucionar-ho. L’esportista s’acostuma a recorre a la química (legal o no) per solucionar qualsevol problema. D’aquí desenvolupa un reflex automàtic que l’acompanyarà per sempre.

    A la seva vida fora de l’esport també intenta solucionar els problemes amb la química (legal o no): "Si no puc dormir prenc això, si estic nerviós prenc allò, si em noto feble prenc allò altre, si no tinc gana prenc no-sé-què, si m’estic engreixant prenc tal, si m’estic aprimant prenc qual, si…" Al final acaba caient en la cocaïna, que és la que et dona forces per continuar quan estàs desanimat.

    #7388
    Avatar
    Enric
    Moderador

    Son persones normals? De casos n’hi a molts, massa., però crec que en certa forma el culpable es un mateix. Segons la meva perspectiva, hi han dos grups:

    1- D’ una banda hi ha els esportistes amb una pràctica econòmicament no rendible, p.e. waterpolo, un cas clar i actualment molt conegut. Aquí tenim elit mundial, dedicacions plenes i futur post competició, inexistent. Cas molt clar, Jesús Rollan, i n’ ha uns quants mes d’ aquest esport que son coneguts per addiccions a la coca i mals rotllos. Gent que dedica molt temps i al final s’ en adonen de que res. Conec casos en gimnàstica rítmica, esportiva, esports de combat -aquests encara acaben bastants en gimnasos- sincro, salts, … un munt. perquè la dedicació plena no comporta el reconeixement mínim, es un intent d’ arribar on alguns arriben inclòs amb menys esforç. Una beca temporal -no sempre- que va relacionada directament amb el resultat i no amb l’ esforç. Conec al Kiko Hervàs., nedador de fons, mínim 7 hores diàries a l’ aigua. La seva beca està per sota d’ alguns que entrenen 2 hores al dia i poden treballar, estudiar… (el Kiko va acabar Inef). En alguns casos es pot coordinar amb un plantejament de futur, estudis. Però en molts, res de res. I després ve la crudad realidad.

    2- D’altra banda, tenim els professionals, que es poden moure d’ un sou digne a les fortunes del futbolistes, tennistes, golferos, jugadors de bàsquet… i alguna cosa mes, però no massa. El seu problema en molts casos, sobre tot fa uns anys, era pair el que de cop es trobaven. Tenim molts casos d’ excentricitats i despesses absurdes(cotxes, cases, joies..) , i també de ruïna final. Recordeu el Julio Alberto, el Maradona, el mateix Cruyff (em sembla es va agafar els dits amb unes granges a Lleida) i ben segur que en coneixeu mes que jo en d’ altres esports. En atletisme n’ hi ha però no en recordo cap, sincerament. Actualment existeix alguna figura d’ assessor que intenta evitar això ( no deixà de ser un negoci interessat, òbviament), i pot ser es veuen menys casos., però la formació s’ evita, es pesada, amb l’ esport ja es viurà. però no tots poden acabar d’ entrenadors, es clar.

    Recordo una conversa amb en Víctor Torres Mestre, era estudiant d’ Inefc itinerant, de Vitòria a Barcelona, segons fitxava. Em deia que els seus companys de l’ Alabés s´en reien d’ell- sanament- perquè estudiava i li havien dit que res de portar llibres al bus dels desplaçaments. El dia a dia dels companys, el vaig viure: esmorzar comunitari en cafeteria, diaris, play station, entrenament, cafeteria, ¿nit?

    La Manadou, nedadora francesa, de cop i volta es troba amb ofertes de milions d’ euros en publicitat, el Phelps igual, els 2ºns a les seves proves, na de na. Es dur.

    #7423
    Avatar
    albertbo
    Participant

    alvarfanyez, ens podries il·lustrar amb Alexandre el Gran, com amb en Frascuelo ? :mrgreen: Gràcies.

    #7432
    Avatar
    Álvaro
    Participant

    Albertbo

    Que ara sóc el documentalista del fòrum? 😆 😆

    Doncs mira quin expert! M’has caçat 😳 😳 😳 .

    Resulta que no va ser Alexandre, sinó Aquil•les (el del tendó que tanta guerra ens dona :( ). Els déus li van oferir a la seva mare triar entre donar-li una vida curta amb glòria o una vida llarga sense glòria. I la mare va triar la glòria. És molt difícl renunciar a la glòria.

    I no era Frascato, sinó Frascuelo 😉 .

    #7439
    Avatar
    segarrenc
    Participant

    Salut companys,

    Bé per la correcció alvarfanyez, però tampoc anaves tant mal encaminat, sí que Aquil-les, segons la llegenda, ho va triar, però Alexandre també anava d’aquest pal, i després d ‘arrossegar una colla de macedonis per mig Àsia també va morir ben jove, a la recerca d’una glòria que va aconseguir.

    A veure si t’ho pots combinar i vens a l’Espluga i ens podem saludar :D .

    Una abraçada a tots.

S'està mostrant 9 entrades - de la 1 a la 9 (d'un total de 9)

Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.