S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Soy socio de Km0Ponent, por lo tanto me he inscrito gratuitamente……….Organización, avituallamiento, almuerzo, regalos de recuerdo, piscinita….etc, etc…..todo gratis…..Bien!!!
Pero, como socio del Club Natació Lleida igualmente mi inscripción sería gratis pues todos los socios que corran la carrera se les subvenciona con el importe de la inscripción. BRAVO!!!!! eso es favorecer la práctica del Deporte-Salud entre los socios del CNLL y por otra parte apoyar el éxito de la CURSA DE TEMPLERS, reflejo del entusiasmo por el deporte y por Ponent y por nuestra ciudad de un buen Grapat de auténticos "Populares".
Quiero animar a todos los que practiquen el "Trotar", como base de cualquier deporte, y que nunca hayan competido, a que se inscriban y participen.
Hay varias formas de participar en una carrera popular. Una es la de ir a por todo el que se ponga por delante, he aquí la élite. Otra es la de superarse a sí mismo intentando hacerlo lo mejor posible. Y por último la que a mí más me gusta que es la de ir a disfrutarla, realizando un esfuerzo razonable, sabiendo por los entrenamientos cuál es el ritmo que nos permitirá acabarla con una sonrisa en los labios. Vaya como Gebre en el último marathon de Berlín.
La organización dá un tiempo para acabarla de 90 minutos, es decir a 9´el km, o sea, podéis correr a 7´el km e ir guardando un colchón de 2´ por cada kilómetro para emplearlo en los últimos si nuestro cuerpo nos pide hacerlos caminando.
Lo dicho, mañanita con los amigos y la familia, carrerita suave, las calles de Lleida "cerradas" para los que nos gusta desgastar las zapatillas, almuerzo, piscinita y una ambientazo que no olvidaréis.
Som-hi. Un abrazo!
Vigileu que ús caieu de la barca!
Va 48 i prou,
Ho podré aguantar? tan tan ta ta taaaaaan, o canviaré de Barqueta!
Yeu!
HEm sembla que KM0 aviat haurà de plantejar-se canviar el nom. Més apropiat seria Km100.
Que us heu tornat boijos o què ?
Esteu ben enganxats, aviat us arribarà la tempatació de fer una de 100 i desprès què’ UI ui ui !
Salut!
Bona nit,
Doncs ja està feta, la mítica Cuita el Sol.
El poble d’Àreu feia molt de goig, com si estigués de festa major, l’ambient era fantàstic i el clima acompanyava: el protagonista (el sol) estava ben visible per començar la cursa amb nosaltres. Per mi el repte és no ser atrapat pel sol, tinc tres hores per fer-ho. No tinc referències i no sé si en seré capaç.
Saludem als companys Javatorr i Josep, a qui la muntanya els ha robat el cor (i a qui no?). Tendes plantades, dorsals, frontals, pals, puntes de goma pels pals, tot en ordre?
Les dones surten una estona abans, i quan les veiem com pugen per aquella paret vertical ens costa empassar saliva… ara ens toca a nosaltres. Ens agrupem a la plaça del poble, gralles, parlaments, Pep Coll i altres personalitats… el tret de sortida el donen les campanes de l’església. Són les 18:35. Creuem una petita multitud que ens ovaciona i al cap d’uns 100m s’acaba el córrer i comença el caminar, amunt, amunt, amunt…
Ben aviat perdo de vista als companys i ocupo un lloc al vagó de cua, tot i que a cada revolt veig que el "pelotón" està allí mateix. Vaig mirant el sol i veig que mantinc el marge. Àreu ja es veu petiiiiiiit… Hi ha gent animant fins aproximadament una quarta part de l’ascensió.
M’atrapa una de les dos escombres, però el sol encara està ben amunt. M’espanto i li pregunto "si m’avances em desqualifiques?" "No, tranquil, si segueixes a aquest ritme ho aconseguiràs". Sento, per la seua ràdio, que per culpa de la neu que hi ha al cim, han escurçat l’arribada 100m (verticals), i marquen com a hora màxima per arribar les 21:30. Amunt, amunt, i anar vigilant el sol.
Em diverteix pensar que aquesta cursa es fa per parelles: la meua ombra i jo, perquè si perdo l’ombra vol dir que s’ha post el sol. Mentre vegi l’ombra tot va bé. Fidel, incansable, l’ombra no se separa mai de mi, ni tan sols quan entrepusso.
Veig a l’Urtxu uns 50m damunt meu i el saludo, em contesta "em pensava que estaves més amunt". La distància es va reduint fins que l’enganxo a l’avituallament, és a dir, la meitat de la cursa. Està situat en un collet a 2200m, que permet descansar les cames una mica. Ja hem pujat 1000m des del poble. L’Urtxu ja ha descansat i tira amunt. Bec beguda isotònica, respiro i arrenco. Comencem a trobar els primers corredors que baixen, com qui no ha fet res. Després del collet torna la pujada, i és en aquest precís moment on pateixo més de tota la cursa.
No sé si és pel canvi de respiració, després d’haver descansat una mica i tornar a ascendir, però perdo el nord, em marejo, perdo l’equilibri i m’aturo. Faig dos passes més i m’aturo, em roda el cap. És l’únic cop que em plantejo abandonar. Començo a caminar per a veure què passa i al cap d’una estona ja no recordo el mareig.
Aviat atrapo una noia, se la veu molt justa d’ànims.Els corredors que baixen animen als que pugen, però ella els contesta que falta molt, que llença la tovallola. Decideixo enganxar-me a ella i donar-li força per pujar. Jo també estic apurat, però no la deixaré abandonar.
Els que baixen ens ajuden, "va, que falten 20 minuts!" (això ho van dient durant més de mitja hora, i encara falta molt per arribar
). "Veieu aquells de roig? Són bombers, a partir de llavors són 5 minuts!" Va, SOM-HI!!Efectivament, quan passem els bombers ja es veu el punt d’arribada. El sol segueix amunt. Són les 21:00 i per tant tinc mitja hora per fer aquest últim tram. La Marta, la noia a qui he decidit ajudar, també veu que ho aconseguirà i decideixo tirar amunt. Veig com arriba l’Urtxu i… ens trobem a l’arribada. Les 21:15, ho he aconseguit en 3h45m, el sol encara és dalt, però s’amaga darrera un núvol. Em sento orgullosíssim de mi mateix. Fa un fred impressionant, vent i uns flocs de neu. Arriba la Marta, arriba l’últim noi i els de l’organització decideixen tancar la paradeta.
Amics, ho he de deixar aquí, se’m tanquen els ulls. Demà us explico el descens.
MUCHO KAISER MUCHO KAISER…!!!!! 😯 😯
FELICIDADES A TÍ Y A TODOS LOS HÉROES!!!!!!!!
NOS VEMOS EN TEMPLERS……
108 – 102 Celtics torna a guanyar.
Aixo es posa dificil de veritat. Esperem que la magia del Staples doni l’avantatge, pero guanyar tres partits seguits a Boston s’intueix complicat.
Pero no caiguem en el desanim.
GO LAKERS GO !!!
buf…
a expenses de recuperar els cuadríceps, un breu resum…
puja, puja, puja, fred, fred, baixa, baixa i baixa.
quan l’òxigen no el necessiti només per les cames, ja m’explaiaré més…
Salut companys,
Propera convocatòria per a km0’s -socis, amics, simpatitzants, curiosos de la web-, runners que vulguin estirar les cames, al castell de Gardeny, a les 9:30 amb 500, 600,…més? companys, volta superurbana per alguns dels carrers més emblemàtics e Lleida (Doctora Castell, Rambla de Pardinyes i Passeig de Ronda de luxe), preciosa vista frontal de La Seu Vella venint des de l’Avinguda de les Garrigues. Arribada al mateix castell de Gardeny després d’una lleugera pujadeta pr acabar de cremar energies. Després generosa hidratació, bossa força completa, i ambientàs d’atletisme popular. Tot això per una inscripció molt assequible.
Tots els corredors que entrenem per Lleida i rodalies tenim una cita que no ens podem perdre el proper diumenge. Aquest si que és un repte -com s’anomena el fil- de debò.
Una abraçada a tots.
LO TEMPS
Companys sembla que tindrem una bona matinal, ja que sembla que ens respectarà la pluja i el sol:http://tiempo.meteored.com/prediccion_para-Lleida-Lleida-Espana-Europa-.html
Salut i milles templeres.
Abelsegona victoria dels celtics !
Em sap greu pel Pau , i per vosaltres que veig que la majoria sou dels Lakers, pero aixo fa pinta de que l’anell va cap a Boston.Tot i axi crec que els Lakers remontaran i ho ficaran més dificil.Pel que diuen les croniques , mals numeros de percentatge de Kobe , i superioritat clara de Boston , guanyava de 24 en l’ultim quart i dominant tot el partit.Pero , gran remontada dels Lakers al final que han arribat a ficar-se a 2 punts a falta de 38 segons.Salut companys,
I pel que veig se’ls han menjat al segon i tercer quart. Els Celtics van exhaurir les eliminatòries amb Atlanta i Cleveland sense poder guanyar a fora del Boston Garden, els Lakers no han perdut a casa fins ara…..però tot això és passat, i la gràcia de l’esport és que el que has fet anteriorment no val per res, ho has de revalidar contínuament.
Ara començarà a influir el factor pressió, una altra ensopegada dels Lakers, i els deixarà al llindar de les vacances i sense títol. La gran diferència dintre dels mateixos esportistes d’elit és com soporten la pressió. Qui no recorda el Barça dels Epi, Sibilio, Solozábal, Norris, Jiménez…. fent el millor bàsquet d’Europa, guanyant a Itàlia, Grècia, Israel en partits memorables,…..però deixant escapar el títol.
Bona papereta pel Kobe i companyia. Segur que es troba en el millor dels somnis del seu ego de superestrella del bàsquet, els podrà fer realitat????
Una abraçada a tots.
EP!
resultats dels que sé que hi vam anar…
tamarro 1:43:10
sanmi 1:48:58
Dani Rovira 1:51:20
samu 1:56:48
josep 2:01:14
javatorr 2:01:22
homedferro 2:06:47
urtxu 2:41:43
Kaiser 2:45:18
marta 3:19:23apa, a descansar els cuadríceps … i a apuntar-se a Temples aquells que encara no ho heu fet… 😉
Hola de nou,
On érem? Ah, sí, al punt d’arribada!
Estem a uns 2700m i l’entorn és el propi d’aquestes alçades: no hi ha vegetació, tot és un rocam, i l’aire i el silenci trencat pel vent són diferents a aquesta alçada. Estem lluny dels 2905m del cim nevat, però es respira aquell ambient… ja sabeu què vull dir.
Els de l’organització fan una lectura del meu xip per controlar el temps. Decideixen tirar milles, ja hem arribat els últims i val la pena aprofitar la llum del dia per baixar. Per aquest mateix motiu no em deixen menjar, cada segon compta, pleguem veles i cap a baix que fa baixada, ja tindrem temps per descansar quan no hi hagi més remei que posar-nos el frontal.
Baixo molt lent, estic cansat però no esgotat, de fet em trobo molt bé, eufòric, però noto que no puc baixar ni una mica més ràpid del que estic baixant. Som uns 15 baixant, entre corredors, organitzadors i bombers. La majoria de corredors van tirant més de pressa i els organitzadors van més lents perquè van recollint totes les cintes i els senyals lluminosos del recorregut. Al cap d’un moment només som dos baixant, el Joan, de l’organització, que recollirà als corredors que es quedin despenjats. El Joan està per mi, em cuida, m’indica el camí, em dóna consells per baixar millor, quin luxe aquest tracte personalitzat, des d’aquí MOLTES GRÀCIES!
Es va fent fosc i trobem al Fernando, un corredor que s’ha quedat clavat: no té aigua, ni forces per baixar, està desorientat i ha decidit esperar-se a que el recullin. El Joan li dóna beguda del seu camelbag i seguim baixant, el Fernando es recupera i se sent salvat. Se’ns ajunta el Jose, un altre organitzador. Ens aturem per posar-nos els frontals, i aquest cop sí, menjo i m’acabo la beguda del meu camelbag.
Pesquem un altre corredor que s’havia aturat, està de molt mala lluna, pràcticament no coordina les cames. Sembla que la baixada no s’acaba mai, ja és negra nit i ja fa estona que veiem Àreu, però encara falta. Entre els núvols veiem la lluna i una nit estrellada.
El Joan, el nostre guia, totalment entregat a facilitar-nos el descens, es queixa dels genolls. Amb la llum del frontal me n’adono que és més gran del que em pensava. Està patint molt.
Arribem a baix, som rebuts amb fotos i aplaudiments. Em retrobo amb els companys que són a les dutxes, jo al cap de cinc minuts ja m’estic dutxant i anem a sopar. És mitjanit, fa fred al Pirineu, estic cansat, feliç, i seiem a taula amb els amics amb el millor sopar del món: BROU, seques amb botifarres, amanida, pa, aigua, vi, iogurt, poma. Rialles amb els amics, ho hem aconseguit! M’agradaria que aquest sopar durés per sempre.
La Marta, la noia a qui he animat a continuar, també està sopant i ens saludem, per primer cop la veig somriure. Acabem de sopar, cerveseta al bar fins que tanquen (quarts de dos), i al cap d’un o dos segons estem dormint.
Ens llevem al paradís, no hi ha altra manera de definir-ho. El sol ens escalfa, el riu baixa vigorós… pleguem les tendes i anem a esmorzar, coca amb xocolata. Una mica de fira de productes de la terra ens permet tastar formatge del bo. Entrega de premis, començant pel darrer home i la darrera dona (la Marta) i rebo bronca per part dels amics, ja que si m’hagués esperat uns segons tindria premi 😈 . Jo estic content de pensar que la Marta potser hagués abandonat, i ara està dalt del podi rebent un reconeixement al seu esforç.
Espectaculars convidats d’honor, uns voltors immensos planegen sobre els nostres caps. També hi ha un reconeixement pel participant més veterà (77 anys, 77!) que grimpa com un xaval i salta per l’escenari (quan nosaltres pràcticament no ens podíem ni moure). El company és fortament ovacionat i envejat.
Sorteig de regals una mica caòtic i cap a Lleida a dinar. Aquest cap de setmana he disfrutat molt amb bona companyia, m’he superat a mi mateix i m’he retrobat amb la muntanya. La veritat és que no entenc què coi estic fent ara mateix assegut a l’oficina al costat de plaça Catalunya.
Ara, a recuperar, i a afinar la maquinària de cara a Templers!
