Cuita el sol, Àreu, 7 de Juny de 2008

  • This topic is empty.
  • Autor
    Entrades
  • #2125
    Avatar
    kaiser
    Participant

    Doncs això.

    Cuita el Sol

    Inscripcions a partir de l’u d’abril, COMPTE QUE S’ACABEN RÀPID! Per això he obert el fil tan aviat, per poder planificar-ho amb temps.

    #13076
    Avatar
    saltamarges
    Participant

    Bones.
    Ahir vaig fer el primer Monteixo de l’any, i suposo que no serà l’últim. Fa una mica de pena, tot pelat a mig mes de març. Només una mica de neu a la tartera abans del cim.
    Enguany no podré fer la Cuita, però sempre que puc m’escapo al Monteixo a fer un bon entrenament amb desnivell.
    Si no l’heu fet mai us aconsello l’experiència, això sí, al tanto amb les inscripcions, que volen!

    #13261
    Avatar
    kaiser
    Participant

    He canviat l’enllaç al primer missatge perquè el que hi havia ja no funcionava.

    INSCRIPCIONS OBERTES!! RÀPID QUE S’ACABEN!!

    Homedferro i Kaiser inscrits…

    #14731
    Avatar
    kaiser
    Participant

    Falten 4 dies…

    Aquest dissabte, després d’una breu actuació a Rosselló, sis intrèpids castellers sortirem en expedició cap a Àreu per fer realitat un conte de muntanya. Són aquests: (vull sentir un OE! després de cada nom)

    Homedferro
    Samuel
    Urtxu
    Lluís
    Tamarro
    Kaiser

    Uns 1670 metres de desnivell en contrarrellotge, tres hores per completar-lo. L’adversari no és el temps, ni el sol, ni la muntanya, sinó un mateix. M’imagino en Joan Costa, últim en arribar en l’edició 2007, com devia mirar enrere cap al sol cada tantes passes. No t’aturis! Agafa aire i continua grimpant! M’imagino com, en arribar al cim, encara va ser a temps de veure els últims raigs abans de pondre’s, esbufegant, congratulat pels altres participants. En Joan Costa es va guanyar a ell mateix.

    800px-Pic_de_Monteixo.jpg

    Dissabte, més…

    #14876
    Avatar
    Enric
    Moderador

    Kaiser, a omplir full!!!!

    #14897
    Avatar
    kaiser
    Participant

    Bona nit,

    Doncs ja està feta, la mítica Cuita el Sol.

    El poble d’Àreu feia molt de goig, com si estigués de festa major, l’ambient era fantàstic i el clima acompanyava: el protagonista (el sol) estava ben visible per començar la cursa amb nosaltres. Per mi el repte és no ser atrapat pel sol, tinc tres hores per fer-ho. No tinc referències i no sé si en seré capaç.

    Saludem als companys Javatorr i Josep, a qui la muntanya els ha robat el cor (i a qui no?). Tendes plantades, dorsals, frontals, pals, puntes de goma pels pals, tot en ordre?

    Les dones surten una estona abans, i quan les veiem com pugen per aquella paret vertical ens costa empassar saliva… ara ens toca a nosaltres. Ens agrupem a la plaça del poble, gralles, parlaments, Pep Coll i altres personalitats… el tret de sortida el donen les campanes de l’església. Són les 18:35. Creuem una petita multitud que ens ovaciona i al cap d’uns 100m s’acaba el córrer i comença el caminar, amunt, amunt, amunt…

    Ben aviat perdo de vista als companys i ocupo un lloc al vagó de cua, tot i que a cada revolt veig que el "pelotón" està allí mateix. Vaig mirant el sol i veig que mantinc el marge. Àreu ja es veu petiiiiiiit… Hi ha gent animant fins aproximadament una quarta part de l’ascensió.

    M’atrapa una de les dos escombres, però el sol encara està ben amunt. M’espanto i li pregunto "si m’avances em desqualifiques?" "No, tranquil, si segueixes a aquest ritme ho aconseguiràs". Sento, per la seua ràdio, que per culpa de la neu que hi ha al cim, han escurçat l’arribada 100m (verticals), i marquen com a hora màxima per arribar les 21:30. Amunt, amunt, i anar vigilant el sol.

    Em diverteix pensar que aquesta cursa es fa per parelles: la meua ombra i jo, perquè si perdo l’ombra vol dir que s’ha post el sol. Mentre vegi l’ombra tot va bé. Fidel, incansable, l’ombra no se separa mai de mi, ni tan sols quan entrepusso.

    Veig a l’Urtxu uns 50m damunt meu i el saludo, em contesta "em pensava que estaves més amunt". La distància es va reduint fins que l’enganxo a l’avituallament, és a dir, la meitat de la cursa. Està situat en un collet a 2200m, que permet descansar les cames una mica. Ja hem pujat 1000m des del poble. L’Urtxu ja ha descansat i tira amunt. Bec beguda isotònica, respiro i arrenco. Comencem a trobar els primers corredors que baixen, com qui no ha fet res. Després del collet torna la pujada, i és en aquest precís moment on pateixo més de tota la cursa.

    No sé si és pel canvi de respiració, després d’haver descansat una mica i tornar a ascendir, però perdo el nord, em marejo, perdo l’equilibri i m’aturo. Faig dos passes més i m’aturo, em roda el cap. És l’únic cop que em plantejo abandonar. Començo a caminar per a veure què passa i al cap d’una estona ja no recordo el mareig.

    Aviat atrapo una noia, se la veu molt justa d’ànims.Els corredors que baixen animen als que pugen, però ella els contesta que falta molt, que llença la tovallola. Decideixo enganxar-me a ella i donar-li força per pujar. Jo també estic apurat, però no la deixaré abandonar.

    Els que baixen ens ajuden, "va, que falten 20 minuts!" (això ho van dient durant més de mitja hora, i encara falta molt per arribar :) ). "Veieu aquells de roig? Són bombers, a partir de llavors són 5 minuts!" Va, SOM-HI!!

    Efectivament, quan passem els bombers ja es veu el punt d’arribada. El sol segueix amunt. Són les 21:00 i per tant tinc mitja hora per fer aquest últim tram. La Marta, la noia a qui he decidit ajudar, també veu que ho aconseguirà i decideixo tirar amunt. Veig com arriba l’Urtxu i… ens trobem a l’arribada. Les 21:15, ho he aconseguit en 3h45m, el sol encara és dalt, però s’amaga darrera un núvol. Em sento orgullosíssim de mi mateix. Fa un fred impressionant, vent i uns flocs de neu. Arriba la Marta, arriba l’últim noi i els de l’organització decideixen tancar la paradeta.

    Amics, ho he de deixar aquí, se’m tanquen els ulls. Demà us explico el descens.

    #14898
    Avatar
    Adolfo
    Participant

    MUCHO KAISER MUCHO KAISER…!!!!! 😯 😯

    FELICIDADES A TÍ Y A TODOS LOS HÉROES!!!!!!!!

    NOS VEMOS EN TEMPLERS……

    #14901
    Avatar
    homedferro
    Membre

    buf…

    a expenses de recuperar els cuadríceps, un breu resum…

    puja, puja, puja, fred, fred, baixa, baixa i baixa.

    quan l’òxigen no el necessiti només per les cames, ja m’explaiaré més…

    #14909
    Avatar
    homedferro
    Membre

    EP!

    resultats dels que sé que hi vam anar…

    tamarro 1:43:10
    sanmi 1:48:58
    Dani Rovira 1:51:20
    samu 1:56:48
    josep 2:01:14
    javatorr 2:01:22
    homedferro 2:06:47
    urtxu 2:41:43
    Kaiser 2:45:18
    marta 3:19:23

    apa, a descansar els cuadríceps … i a apuntar-se a Temples aquells que encara no ho heu fet… 😉

    #14911
    Avatar
    kaiser
    Participant

    Hola de nou,

    On érem? Ah, sí, al punt d’arribada!

    Estem a uns 2700m i l’entorn és el propi d’aquestes alçades: no hi ha vegetació, tot és un rocam, i l’aire i el silenci trencat pel vent són diferents a aquesta alçada. Estem lluny dels 2905m del cim nevat, però es respira aquell ambient… ja sabeu què vull dir.

    Els de l’organització fan una lectura del meu xip per controlar el temps. Decideixen tirar milles, ja hem arribat els últims i val la pena aprofitar la llum del dia per baixar. Per aquest mateix motiu no em deixen menjar, cada segon compta, pleguem veles i cap a baix que fa baixada, ja tindrem temps per descansar quan no hi hagi més remei que posar-nos el frontal.

    Baixo molt lent, estic cansat però no esgotat, de fet em trobo molt bé, eufòric, però noto que no puc baixar ni una mica més ràpid del que estic baixant. Som uns 15 baixant, entre corredors, organitzadors i bombers. La majoria de corredors van tirant més de pressa i els organitzadors van més lents perquè van recollint totes les cintes i els senyals lluminosos del recorregut. Al cap d’un moment només som dos baixant, el Joan, de l’organització, que recollirà als corredors que es quedin despenjats. El Joan està per mi, em cuida, m’indica el camí, em dóna consells per baixar millor, quin luxe aquest tracte personalitzat, des d’aquí MOLTES GRÀCIES!

    Es va fent fosc i trobem al Fernando, un corredor que s’ha quedat clavat: no té aigua, ni forces per baixar, està desorientat i ha decidit esperar-se a que el recullin. El Joan li dóna beguda del seu camelbag i seguim baixant, el Fernando es recupera i se sent salvat. Se’ns ajunta el Jose, un altre organitzador. Ens aturem per posar-nos els frontals, i aquest cop sí, menjo i m’acabo la beguda del meu camelbag.

    Pesquem un altre corredor que s’havia aturat, està de molt mala lluna, pràcticament no coordina les cames. Sembla que la baixada no s’acaba mai, ja és negra nit i ja fa estona que veiem Àreu, però encara falta. Entre els núvols veiem la lluna i una nit estrellada.

    El Joan, el nostre guia, totalment entregat a facilitar-nos el descens, es queixa dels genolls. Amb la llum del frontal me n’adono que és més gran del que em pensava. Està patint molt.

    Arribem a baix, som rebuts amb fotos i aplaudiments. Em retrobo amb els companys que són a les dutxes, jo al cap de cinc minuts ja m’estic dutxant i anem a sopar. És mitjanit, fa fred al Pirineu, estic cansat, feliç, i seiem a taula amb els amics amb el millor sopar del món: BROU, seques amb botifarres, amanida, pa, aigua, vi, iogurt, poma. Rialles amb els amics, ho hem aconseguit! M’agradaria que aquest sopar durés per sempre.

    La Marta, la noia a qui he animat a continuar, també està sopant i ens saludem, per primer cop la veig somriure. Acabem de sopar, cerveseta al bar fins que tanquen (quarts de dos), i al cap d’un o dos segons estem dormint.

    Ens llevem al paradís, no hi ha altra manera de definir-ho. El sol ens escalfa, el riu baixa vigorós… pleguem les tendes i anem a esmorzar, coca amb xocolata. Una mica de fira de productes de la terra ens permet tastar formatge del bo. Entrega de premis, començant pel darrer home i la darrera dona (la Marta) i rebo bronca per part dels amics, ja que si m’hagués esperat uns segons tindria premi 😈 . Jo estic content de pensar que la Marta potser hagués abandonat, i ara està dalt del podi rebent un reconeixement al seu esforç.

    Espectaculars convidats d’honor, uns voltors immensos planegen sobre els nostres caps. També hi ha un reconeixement pel participant més veterà (77 anys, 77!) que grimpa com un xaval i salta per l’escenari (quan nosaltres pràcticament no ens podíem ni moure). El company és fortament ovacionat i envejat.

    Sorteig de regals una mica caòtic i cap a Lleida a dinar. Aquest cap de setmana he disfrutat molt amb bona companyia, m’he superat a mi mateix i m’he retrobat amb la muntanya. La veritat és que no entenc què coi estic fent ara mateix assegut a l’oficina al costat de plaça Catalunya.

    Ara, a recuperar, i a afinar la maquinària de cara a Templers!

    #14919
    Avatar
    Saltamartí
    Participant

    Enhorabona gent, fuaaa, fuaaa, crec que ja hi ha més genteta enganxada a les curses de muntanya.

    No se vosaltres, però jo necessito 5 dies d’agulletes per recuperar-me d’una cursa de muntanya d’aquesta mena.

    Espero fer-n’hi alguna el mes que ve, o potser algunes, de moment crec que no estic prou enfortit.

    Homedferro, deu ni do quina feinada buscar la gent i apuntar el temps,
    moltes gràcies, prepara’t a Templers que tindràs molta feineta.

    Voleu dir que faltarà algú a Templers, el qui no córrer vola, vull dir que allí estarà.

    Au, a entrenar!

    #14920
    Avatar
    kaiser
    Participant

    Actualitzem marcadors:

    Cuita llarga:

    tamarro 1:43:10
    sanmi 1:48:58
    Dani Rovira 1:51:20
    samu 1:56:48
    josep 2:01:14
    javatorr 2:01:22
    homedferro 2:06:47
    urtxu 2:41:43
    Kaiser 2:45:18
    marta 3:19:23

    Cuita jove:

    Kramy 1:16:11

    #14925
    Avatar
    Arctos
    Participant

    Bones,

    Ufff com puja alló 😳 , estava tranquilament assegut al poble i em feia creus que la gent pugués pujar per allí…..però si sembla una pared :? .
    Enhorabona a totes i tots els que vau lluitar amb l’ombra del sol.
    Potser algún any també trec el fetge per aquelles muntanyes. L’altre dia i llegint les vostres cròniques em feu molta enveja.

    Salut i que siguin lleus les agulletes

    #14940
    Avatar
    albertbo
    Participant

    No em puc estar de felicitar a en kaiser per la seva superba crònica. A Km 0 tenim tan bons corredors com bons narradors.

    #14946
    Avatar
    homedferro
    Membre

    Nois!

    Una cursa que tothom hauria de fer, com a mínim un cop!

    No ens hi varem presentar pas amb la millor preparació… el divendres assaig memorable amb proves que feia molt temps que no s’hi veien. El dissabte al dematí, actuació a Rosselló i en acabar, l’emprenem cap a Àreu. Dinar al cotxe i volant cap a dalt, que, tot i que l’organització estava avisada, l’hora límit per retirar dorsals eren les cinc de la tarda.

    Hi arribem a falta de deu minuts! Els dos pilots dels dos cotxes amb que pugem compleixen a la perfecció els horaris establerts… Retirem els dorsals més grans que mai haguem portat. Es tracta d’una “samarreta dorsal” on la propaganda d’un dels patrocinadors es el motiu principal.
    Ens comenten l’obligatorietat de portar gomes protectores als que duguin pals i també de dur paravent i frontal que funcioni. D’acord. Tot previst, excepte les puntes de goma. Cap problema, l’organització ho té previst i en una mena de fira del corredor, hi ha un estand disposat per això.

    Ok. Tema dorsals, solventat, anem a per la segona part de la logística… trobar lloc al càmping per plantar-hi dos tendes… El càmping es ple a vessar. Caravanes, autoportants, furgonetes, tendes, iglús… uf…
    Finalment trobem un lloc on ens hi caben les dos tendes i els dos cotxes, a la voreta del riu, que baixa generós, generós… esperem que no plogui…

    D’acord, tenim dorsals, tenim el campament muntat… doncs ja no tenim més coses en que demorar-nos. Ens canviem. Fora roba de castells i som-hi. Mitjons de muntanya, malles, samarreta tècnica, camelback, paravent, frontal, …, cadascú amb les seves cosetes…
    A punt de sortir del càmping ens trobem amb en Javatorr i el Josep, que ja hi son des del migdia. Sortim i baixem fins al poble. L’ambient és boníssim. Només arribar sentim i veiem la sortida de les noies. Marededeusinyó! Per allí hem de pujar???
    Com que amb nosaltres ve un del pallars, saluda a tort i a dret. Localitzem al company Sanmi, que al ser de l’organització (CEL) porta una càmera enregistradora al casc, ja que aquesta serà la seva feina. També porta un piolet ENORME, senyal que l’identifica com l’últim del Centre Excursionista de Lleida en fer tots els 3000 dels Pirineus. Deu n’hi do!

    Si patíem pel temps, i en efecte, el divendres a la nit varem estar pensant si era convenient pujar o no, va ser una pèrdua de temps. El sol brilla entre núvols i no s’albira la possibilitat de pluja, tot i que en muntanya, no existeix aquesta certesa. Decideixo atacar la pujada en malles llargues, però samarreta de màniga curta. A la ex-camelback d’en madjoker hi porto el paravent, una samarreta de màniga llarga, el frontal i la càmera de fotos… il•lús!

    Ens fan anar cap a la plaça del poble, on just antes d’entrar-hi, ens revisen que portem gomes als pals (ja les havien comprat), paravent i frontal, i ens el fan encendre. No deixen res a l’atzar i no deixen passar res. Ben fet.
    En els prolegòmens de la sortida, ens donen les últimes indicacions i l’escriptor pallarés Pep Coll, ens llegeix una al•legoria del teix, un arbre que dona nom al cim que hem de pujar, el Monteixo.

    Ja és l’hora, la música de les gralles indica que l’ombra ja ha entrat a plaça, i al crit de “correu més que el sol” ens llencem plaça enfora, a creuar el riu, i sense cap demora, iniciar la pujada. La sortida, és per si caòtica, tot d’homenots abillats amb pals, bosses, motxilles i estris diversos passant alhora per un estret camí. Els copets i les espentes son moneda comú. Ja estava avisat.

    El primer tram de pujada, la primera mitja hora, és un frenesí de mirar de no morir travessat pels pals que menen persones que sense cap mena de dubte no estan avesades a dur-ne. I avui no porto ulleres per protegir els ulls!! Se’m fa molt difícil agafar ritme, doncs la gent constantment et talla, se’t creua o directament t’espeny! Hem sortit cinc més o menys alhora, i crec que tenim un nivell semblant. Miro de que no anem perdent el contacte entre nosaltres, doncs aquí la lluita va amb el sol, no pas amb cap company.

    La segona mitja hora, el camí és estret i als que som grossos de mena hi passem justet. És difícil avançar a ritme, doncs vas completament supeditat al que faci el que hi hagi davant teu. En el meu cas, tardo vint minuts a que el company que porto al davant, i del qual em se de memòria tots els detalls de la seva espatlla, em deixi passar. De fet no hem deixa passar. Cansat de veure-li els talons, i després d’intents infructuosos de sobrepassar-lo, directament el crido i li dic que em deixi passar. Mentre es gira i em crida no-se-que, ZAS, el passo i grimpo cap amunt, cinc, sis salts i me’n desempallego. Carai quina tranquil•litat ara! No tinc ningú per davant, i per darrera continuarà fent tap… Gaudim de la muntanya!

    Arribo a l’avituallament. He anat atrapant i superant a diferents companys, i alguns s’han col•locat a roda i d’altres senzillament m’han deixat passar. Ara em donen dos vasets d’isostar. N’hagués necessitat 10! He suat molt, moltíssim. El meu nas ha estat trampolí constant de gotes de suor. El sol a l’esquena ha fet el seu efecte, i em sento deshidratat. Nota mental, la pròxima vegada posar aigua a la camelback abans de sortir… Prenc un gel, sabor vainilla. Em cau de meravella. Volia menjar, però la vista m’indica que puja molta gent i no vull tornar a estar supeditat al que faci el de davant. Així doncs tiro milles, sense pensar a tirar una foto. De fet, només aixeco el cap tres o quatre cops en tota la pujada. Un error. És un paratge per estar-s’hi estona contemplant-lo. Així doncs tiro amunt! Triscant, triscant, me n’adono que fa estona que no trepitjo herba ni camí. I no suo.

    Tram final. Enyoro terriblement les botes de muntanya. El ferm no és exactament ferm! Passem sobre pedra, tartera, i les meves sabatilles llisquen. En fi. Ja hi hauria d’estar habituat a relliscar… Em costa pujar i el ritme ha decaigut. El fred s’està instal•lant al meu cos. Aixeco el cap i no veig el sol… per uns moment penso que m’ha atrapat. Ostres, dec d’estar molt cansat, per que passen ben bé vint segons antes no me n’adoni que és boira! El girigall de la gent que baixa es constant. Divertit els “Ja hi ets!!”, “Vinga, 10 minuts i ets al cim” i frases similars. SÉ QUE SON MENTIDA! Tot i això agraeixo els ànims nois!
    Ostres, veig la neu. Han dit que la cursa s’acabaria quan s’arribi a la neu. Doncs no pot quedar massa. Sento la cridòria dels valent que s’estan esperant al cim. Jo tinc fred. Molt fred. Marededeu quin fred. Els dits de les mans els tinc completament inflats, i ho veig quan intento passar un buff d’un canell a l’altre. No puc tancar la ma i fer pinça amb els dit per agafar-lo. Desisteixo, veig l’arribada i tiro amunt com bonament puc. Em faig fregues als braços i intento aplaudir per recuperar els dits. Estic a vint metres de l’arribada, i el meu gest de supervivència, l’han entès com a un reclam d’ànims. Resultat: m’aplaudeixen. No ho puc evitar, i em poso a riure. I rient travesso meta. Sembla que el sol no m’ha atrapat.

    Veig en Samu que està allà i li reclamo la seva ajuda ja que no puc descordar-me la motxilla. Els dits els tinc tant inflats que no donen per posar en la sivella, i per tant no puc fer pressió per separar el ganxo i treure me la de l’esquena. També m’ha d’ajudar a encertar la cremallera per tal de poder cordar-me el paravent. Decidim que no esperem a ningú. Una hipotèrmia en primer grau no s’ho val…

    Tirem avall! Ens anem creuant amb corredors que pugen i repetim les frases que em escoltat només uns minuts abans. I me’n ric de mi, i de la facilitat en que canvien les perspectives. Baixem, i baixem. En Samu em deixa un dels seus pals, cosa que em facilita moltíssim la baixada. No badem, però ara si que podem aixecar de tant en tant el cap i mirar. I escoltar el silenci. Car pràcticament baixem sols. De tant en tant superem o som superats per algú o algun grup de gent que també baixa. Repetim avituallament al mateix lloc, però ara si que puc veure. Abans, al cim (o quasi) no s’ha pogut avituallar, doncs les bombones d’isostar estaven congelades!

    Ja no s’hi veu. No és que ens hagi atrapat l’ombra, es que se’ns ha fet de nit. Frontal al cap i au! A continuar baixant. Aquest tros, amb la vista al fons del poble, es fa llarg. Sembla que no avancem. Segurament, estem pagant un trosset de baixada que hem fet corrent, saltant i triscant com cabres. Ara les forces son exigües.
    Finalment arribem a baix. Només cal creuar el riu pel pont i ja s’haurà acabat l’aventura. Creuem i ens fan tornar la samarreta-dorsal i ens donen el diploma i el tiquet pel sopar. Ens indiquen que més endavant ens donaran un vas de brou.

    Amb un vas de brou calentet a la ma, tot es veu molt diferent. I com que no tinc pressa i tampoc les claus del cotxe… em quedo a l’arribada a esperar als companys.
    Entre unes coses i altres, i unes trobades i uns desajustaments.. ens acabem trobant tots a les dutxes del càmping. Unes fabuloses dutxes d’aigua calenta, bullint, amb presió… mmmmmmmmm!

    Dutxats, netets i contents anem a sopar. No és hora… son més de les dotze, però a la caravana on serveixen el sopar, està a vessar de gent. Diligentment ens serveixen i ens posem a un menjador disposat per l’ocasió. Ja voldria el Bulli, Can fabes o el Sant Pau de la Ruscalleda fer-me sentir la meitat de bé que em vaig sentir en aquells taulons!
    Bon menjar (quantitat de sobres) i bona companyia, que més es pot demanar? Ah! Si, que en lloc de sis, haguéssim estat siscents! Una altra ocasió hi haurà.

    A causa del fred, s’ha anul•lat el concert previst d’acordió diatònic. En l’estat que estic, no em sap gens de greu. Ho canviem per una cervesa al bar del càmping. Lloc on s’hi està molt bé, però que a quarts de dos, subtilment, ens tanquen les llums i en conviden a anar a dormir.

    Dormir en una tenda, damunt d’una màrfega… tant és. Estem cansats i dormim.
    Ens llevem d’hora, com no podia ser de cap altra manera. Recollim campament i ens en anem cap al poble. Bonic poble que ja bull.
    Aparquem molt a prop i som testimonis directes de l’entrada a plaça de les peroles de xocolata desfeta i de caixes de coca. Apareix gent de tot arreu. És nota l’efecte xocolata…
    Ara parlem amb un, ara amb un altre… quan de cop i volta apareix un que encara no li han dit que de petit va ser abduït per uns extraterrestres que li van subministrar per via intravenosa i perenne, una poció màgica (a semblança d’Obelix) que el fa estar lluny de la fragilitat humana…

    SI, SI, ARCTOS ESTIC PARLANT DE TU!!!!!

    El tio havia pujat el dia abans des de Balaguer…. AMB BICI !!!

    Ostres no se noi… no se si t’envejo més del que t’odio pel que fas o per la humilitat amb que ho fas i ho expliques. En tot cas t’admiro!

    En la multitudinaria entrega de premis es va poder veure com un senyor de 77 anys havia estat capaç d’arribar sense esser caçat per l’ombra. El més gran, el més petit, la mes gran, la més petita, la cuita jove, el més pallarés, els clubs o entitats més nombroses, el més alt, el més pelut, la més simpàtica, el menys urbanita, el més calb, els i les cinc primers/es, els últims, .. , tots els motius son bons per donar premis.
    Acte final. Macro-sorteig. Impressionant la quantitat de regals i la qualitat d’alguns. En fi, un fi de festa multitudinari a una cursa diferent, i que com he dit, es necessària fer-la un cop, sisquere un!

    quatre fotos

S'està mostrant 15 entrades - de la 1 a la 15 (d'un total de 17)

Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.