S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
La mussara i le seu entorn es un indret magic, ple d´energiai de misteri. Si podeu no s´ho penseu… no us deixara indiferent
En principi la marató de Vitòria tenia que ser el punt i final d’una temporada especialment productiva. Un total de 3 maratons en 6 mesos és una xifra que no fa massa temps no podia ni somiar. Per això el Flo, l’Albert i jo mateix vam decidir d’anar a fer aquesta tots tres junts a “disfrutar” i acabar-la plegats.
Ens vam trobar el dissabte a Vitòria i després d’un bon acopi d’hidrats de carboni ens vam dedicar a fer una mica de turisme per veure la ciutat (grata sorpresa) i degustar algun pintxo. A les 9 cap a l’hotel a descansar, tot i que fins a la una de la matinada vaig tenir el gust de “gaudir” de la música en viu que hi havia a l’hotel (i sense moure’m del llit!!!!!).
Despertador a les 7 (em llevo com si tot el que hagués de fer fos anar a comprar el diari, cap nervi, res de res, i la veritat és que m’estimo més la sensació d’acolloniment a la que estava acostumat fins ara). A les 7.30 esmorzar amb els dos cracks. Decidim sortir a 4’45’’ el km pensant que era un ritme que podria aguantar (parlo en singular xq l’únic q oferia dubtes de poder aguantar era evidentment jo).
Rumb a la sortida i ja ens en adonem que fa un dia especialment “maco”, sol espatarrant i 17ºC a les 9 del matí, mmmmmm. A més a més fa un airet que sospito que pot acabar sent “airot” no massa entrada la cursa. No es veu massa gent i la majoria dels que es veuen estan inscrits a la mitja marató, o sigui q a partir de la mitja hi poden haver certes similituds amb la MCD.
Comença la cursa i sortim al ritme previst. Els primers km’s surten molt bé, inclús més ràpids del previst, passem pel km 10 bé de temps tot i q les sensacions (les meves) no són dolentes però bones tampoc. A aquesta alçada de la cursa ja podem parlar de vent i d’un continu puja i baixa que serà la tònica general durant tot el recorregut. Ens plantem a la mitja i ja veig que la calor, l’aire, el perfil, la MCD i la marató de Roma, em passaran factura més d’hora que tard. L’Albert suposo q ho veu i intenta animar-me, jo no tinc ànims ni de contestar i quan ho faig és per dir-li que estic fotut (crec recordar que no li vaig dir exactament així, però això queda entre ell i jo
), no tant pel que porto a les cames, si no pel que em queda, sospito (sé) que ho passaré molt malament. Arriba el moment i al km 25 renuncio a continuar amb els meus companys i em quedo, ja fa estona q vaig forçat i ells tb van molt més lents del que podrien.El “via crucis” es fa molt llarg, el recorregut és moooooolt avorrit, hi ha punts que els passem 5 o 6 cops i la ruta és un puja i baixa continu que fa que les meves cames pateixin molt més del que estan habituades (i preparades). Cap al 28 la tendinitis del meu turmell dret comença a fer-me mal i tinc algun indici de rampa, paro, estiro i segueixo. Al km 35 aprox. em caça el globus de 3h30’ coincidint amb una senyora pujadeta amb vent en contra, decideixo aprofitar l’ocasió per fer la pujada amb el grup i resguardar-me del vent. Passats uns 100 metres em dono per vençut i em quedo, no els puc seguir. Continuo fins dalt i m’he de tornar a parar a estirar, en aquest punt no tinc clar poder acabar i si ho faig penso que serà en un temps proper a les 4 h.
A partir d’aquí el relat es converteix en la crònica d’una penúria que no cal ni explicar. Així que em planto al km 40 després de passar a un company de Montblanc que encara estava més fotut q jo. Tinc la sensació d’anar l’últim de la cursa però ja només queden 2 km’s q es fan eterns. Quan el Garmin marca 42,5 km’s trobo dos corredors q ja havien acabat i els pregunto on carai està l’arribada i em diuen q em queden 200 metres.
En aquest punt ja no estic ni en reserva, vaig en punt mort i aprofitant la inèrcia. Arribo a la recta final amb molta gent animant, entre ells l’Anna, que m’ha anat seguint tota la cursa i que només mirant-me ja sap que vaig rendit. Jo no veig a ningú, només vull acabar. Quan veig l’arc d’arribada me’n adono que el temps que faré és millor del q pensava tot i ser PMP. Faig el darrer esforç i creuo la línia (és curiós però tot i el desastre de cursa estic content, més content que a altres curses en què he fet millor temps). Estic realment cardat. Alço el cap i veig a l’Albert q em ve a buscar i em fa una abraçada. Acte seguit em trobo amb l’Anna, la meva incondicional (jo he patit i sé que ella també), un petó, cap a l’hotel, dutxa, recuperació, pintxo i canya, tren i cap a casa.
Com sempre, en acabar vaig pensar que havia patit massa, que no val la pena, que em faig gran, que….. . Total que ara ja sé que la propera serà a Castelló i si tot va bé el 2012 serà l’any que provarem de fer la de Madrid…..
Apa!!!
Caram Amata….quin patí!!!!:S :S
Menys mal que ets caparrut i al final sempre arribes.
Felicitats a tu i als super herois Flo i Albert.Aquest diumenge caragolet i jo estem apuntats en aquesta marxa. La idea és fer-la corrent d’una manera mooooolt suau.
Algú s’apunta?.La Marató de Vitoria no és per passar l’estona. Coincidint amb el que va dir en Luigi de la Marató d’Empúries, a Vitoria també es ve a córrer.
La primera meitat passa més o menys bé, però després el recorregut entra en una mena de “bucle” on hi ha llocs pels que passes 5 o 6 vegades. Mireu si fas voltes que els primers et doblen!!! Ara, un plaer veure passar pel costat corredors amb aquell ritme, impressionant.
A més, al principi es comparteix recorregut amb els que fan la mitja marató, però després es queden sols els corredors de la marató, que precisament no són molts (aquesta edició, 421 arribats).
Un altre element important, el perfil. El puja i baixa és constant, no molt pronunciat però suficient per anar desgastant poc a poc les cames.
Si a tot això sumem l’aire que va fer, i la poca gent animant, us podeu imaginar com va ser el matí… Doncs va ser genial!
Per primera vegada corria una marató sense pensar en el temps, només pel plaer de córrer-la, de compartir quilòmetres amb bons amics, de gaudir del recorregut. I va anar molt bé. Naturalment els 10 darrers quilòmetres els vaig haver de defensar i patir, corrent sol per carrers on creia haver-hi passat 14 vegades. Però també per primera vegada vaig arribar a la meta sencer, a bon ritme i gaudint del moment. Com molt bé explica el gran Hache a la seva crònica de la marató de Madrid, la marató et controla a tu o tu a ella… Jo diria que en general la cursa et controla, i que de tant en tant alguna la controles. Dons per mi aquesta ha estat la primera marató que he controlat fins al final (i ull, controlar no vol dir no patir).
La llàstima va ser no poder acabar plegats amb l’Amata i l’Albert, però ja sabeu que en aquestes curses el millor és que cadascú estableixi el seu ritme i no forçar ritmes inadequats per ningú.
Al final, 3h19’52’’. La segona mitja més ràpida que la primera, fet que em va permetre recuperar moltes posicions durant els darrers quilòmetres:
Km 21 – posició 178
Km 35 – posició 146
Final – posició 109Per cert, Vitòria, una ciutat esplèndida per visitar i passar-hi uns dies. Molts parcs i zones verdes, un magnífic casc antic i bons bars per fer-hi uns “pinxos” i unes canyes. I, naturalment, la companyia, que va ser esplèndida.
En definitiva, cap de setmana rodó i una altra sac!
PD: A l’autopista, ningú va a 110! Perdoneu, però algú ho havia de dir…
dia de reunio? amb temps diras dia i lloc.
responsable de llebretes… i algo mes potser , la Carmen maadrid, l´Anna italiana… totes estarem disponibles¡¡¡¡
per fer tasques de organitzar….Força Templerssssssssss
:silly: :silly: :silly: :silly:Després de les cròniques que han fet l’Òscar i l’Àlex a mi no em queda res més per afegir pel que fa a la marató, ho han brodat.
El dilluns a la tarda i amb les cames una mica més senceres vam decidir anar a fer una visita al petit poble de Zegama, just al davant la muntanya Aizkorri, impressiona…
Si voleu passar un bon cap de setmana amb la família, ben a prop de Catalunya, fer una mica d’esport i disfrutar d’uns paisatges fantàstics, ja podeu anotar en la vostra agenda la marató de Vitoria – Gasteiz (Ah, un parell de “gelocatils” abans de sortir no us faran mal, sinó us podeu marejar).
Salut!!!!!
Hache ha escrit:
Quote:Bernaus, Raimon, lo quique, que tingueu molta sort i felicitats ja d’entrada per participar en aquesta aventura solidària. Em trec el barret!!!Ja ens ho explicareu!!!!
A veure si espabileu… que estem en standby.
Que sembla que va ser tot en baixada i sense patir, fàcil i comode…
Força Vida!
Alguns de vosaltres ja heu fet La Faiada, per tant, ja sabeu com de impressionant pot arribar a ser aquesta cursa. Jo la vaig tenir als morros des que vaig néixer i fins aquest diumenge no l’he conegut. Mai és tard.
Matinada, cotxe amb CARLOS i Petit, i carretera cap al Pont de Suert. El sol, amagat fins fa 12 hores damunt de 30 litres per metre quadrat que ja són a terra, ens acompanyarà tot el matí.
Ja arrencada la maquinària, inici prudent com mereix el debut en una cursa de muntanya. A més, a la sortida ens han “regalat” 2 quilòmetres i, per tant, serà una Mitja de 23 -ja comencem!!!-.
Pel camí de l’aigua comencen les pujades. Hem d’acumul.lar 1350 metres, així que, com més aviat, millor. Després de fregar les ruïnes del Monestir de Lavaix enfilem la Faiada. A mig camí trobo el quartet -Carles, Joan Navarro, JMolins i Petit- i em veig amb forces per seguir-los. Petit, sobrat, marxarà aviat. Anem fent fins dalt de tot, amb aturades sense pressa als generosos avituallaments que ha anat sembrant una organització entregada i espectacular.
Si la pujada ha estat una delícia, el descens serà un camí cap al cel. Una catifa de fulles marrons, que retenen l’humitat de la nit passada i, barrejades amb el verd dels arbres, amaguen també algun parany que, en el meu cas, em costa alguna caiguda sense conseqüències. Més malparat sortiria Petit, que va malmetre el seu excel.lent estat físic entre les dues pedres que el van deixar fora de combat el turmell. Ja us ho explicarà ell, si vol.
Acabat el descens més salvatge, creuem l’últim riu travessant el pont romànic que aguanta el pas dels segles, sense deixar de prestar servei a qui el vulgui desafiar.
Només queden 3 quilòmetres, amb 200 metres d’ascens acumul.lat. A l’esquerra anem deixant el pantà d’Escales, la piscifactoria, el camp de futbol, el col.legi on tantes “trastades” vaig fer de petit, el barranc de Sirés… i per fi arribem a l’Escola de Muntanya. Quatre Km0’s ben uniformats, fent patxoca i amb unes cares que, més enllà del cansament, reflecteixen la imatge de qui torna de fer un tomb pel paradís. Amb una llesca de pa amb tomata en una mà i la cervesa en l’altra, torno a mirar la muntanya i ja sé que l’any que ve hi tornaré… o no, serà aquest estiu quan torni a comprovar que sí, que tot el que vam veure, que tot el que vam viure, era veritat… i ho tenia davant dels nasos des del dia que vaig néixer!!!
Gràcies a la gent del Pont, que ho va fer possible.
