Marató de Vitòria
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
En principi la marató de Vitòria tenia que ser el punt i final d’una temporada especialment productiva. Un total de 3 maratons en 6 mesos és una xifra que no fa massa temps no podia ni somiar. Per això el Flo, l’Albert i jo mateix vam decidir d’anar a fer aquesta tots tres junts a “disfrutar” i acabar-la plegats.
Ens vam trobar el dissabte a Vitòria i després d’un bon acopi d’hidrats de carboni ens vam dedicar a fer una mica de turisme per veure la ciutat (grata sorpresa) i degustar algun pintxo. A les 9 cap a l’hotel a descansar, tot i que fins a la una de la matinada vaig tenir el gust de “gaudir” de la música en viu que hi havia a l’hotel (i sense moure’m del llit!!!!!).
Despertador a les 7 (em llevo com si tot el que hagués de fer fos anar a comprar el diari, cap nervi, res de res, i la veritat és que m’estimo més la sensació d’acolloniment a la que estava acostumat fins ara). A les 7.30 esmorzar amb els dos cracks. Decidim sortir a 4’45’’ el km pensant que era un ritme que podria aguantar (parlo en singular xq l’únic q oferia dubtes de poder aguantar era evidentment jo).
Rumb a la sortida i ja ens en adonem que fa un dia especialment “maco”, sol espatarrant i 17ºC a les 9 del matí, mmmmmm. A més a més fa un airet que sospito que pot acabar sent “airot” no massa entrada la cursa. No es veu massa gent i la majoria dels que es veuen estan inscrits a la mitja marató, o sigui q a partir de la mitja hi poden haver certes similituds amb la MCD.
Comença la cursa i sortim al ritme previst. Els primers km’s surten molt bé, inclús més ràpids del previst, passem pel km 10 bé de temps tot i q les sensacions (les meves) no són dolentes però bones tampoc. A aquesta alçada de la cursa ja podem parlar de vent i d’un continu puja i baixa que serà la tònica general durant tot el recorregut. Ens plantem a la mitja i ja veig que la calor, l’aire, el perfil, la MCD i la marató de Roma, em passaran factura més d’hora que tard. L’Albert suposo q ho veu i intenta animar-me, jo no tinc ànims ni de contestar i quan ho faig és per dir-li que estic fotut (crec recordar que no li vaig dir exactament així, però això queda entre ell i jo
), no tant pel que porto a les cames, si no pel que em queda, sospito (sé) que ho passaré molt malament. Arriba el moment i al km 25 renuncio a continuar amb els meus companys i em quedo, ja fa estona q vaig forçat i ells tb van molt més lents del que podrien.El “via crucis” es fa molt llarg, el recorregut és moooooolt avorrit, hi ha punts que els passem 5 o 6 cops i la ruta és un puja i baixa continu que fa que les meves cames pateixin molt més del que estan habituades (i preparades). Cap al 28 la tendinitis del meu turmell dret comença a fer-me mal i tinc algun indici de rampa, paro, estiro i segueixo. Al km 35 aprox. em caça el globus de 3h30’ coincidint amb una senyora pujadeta amb vent en contra, decideixo aprofitar l’ocasió per fer la pujada amb el grup i resguardar-me del vent. Passats uns 100 metres em dono per vençut i em quedo, no els puc seguir. Continuo fins dalt i m’he de tornar a parar a estirar, en aquest punt no tinc clar poder acabar i si ho faig penso que serà en un temps proper a les 4 h.
A partir d’aquí el relat es converteix en la crònica d’una penúria que no cal ni explicar. Així que em planto al km 40 després de passar a un company de Montblanc que encara estava més fotut q jo. Tinc la sensació d’anar l’últim de la cursa però ja només queden 2 km’s q es fan eterns. Quan el Garmin marca 42,5 km’s trobo dos corredors q ja havien acabat i els pregunto on carai està l’arribada i em diuen q em queden 200 metres.
En aquest punt ja no estic ni en reserva, vaig en punt mort i aprofitant la inèrcia. Arribo a la recta final amb molta gent animant, entre ells l’Anna, que m’ha anat seguint tota la cursa i que només mirant-me ja sap que vaig rendit. Jo no veig a ningú, només vull acabar. Quan veig l’arc d’arribada me’n adono que el temps que faré és millor del q pensava tot i ser PMP. Faig el darrer esforç i creuo la línia (és curiós però tot i el desastre de cursa estic content, més content que a altres curses en què he fet millor temps). Estic realment cardat. Alço el cap i veig a l’Albert q em ve a buscar i em fa una abraçada. Acte seguit em trobo amb l’Anna, la meva incondicional (jo he patit i sé que ella també), un petó, cap a l’hotel, dutxa, recuperació, pintxo i canya, tren i cap a casa.
Com sempre, en acabar vaig pensar que havia patit massa, que no val la pena, que em faig gran, que….. . Total que ara ja sé que la propera serà a Castelló i si tot va bé el 2012 serà l’any que provarem de fer la de Madrid…..
Apa!!!
Caram Amata….quin patí!!!!:S :S
Menys mal que ets caparrut i al final sempre arribes.
Felicitats a tu i als super herois Flo i Albert.La Marató de Vitoria no és per passar l’estona. Coincidint amb el que va dir en Luigi de la Marató d’Empúries, a Vitoria també es ve a córrer.
La primera meitat passa més o menys bé, però després el recorregut entra en una mena de “bucle” on hi ha llocs pels que passes 5 o 6 vegades. Mireu si fas voltes que els primers et doblen!!! Ara, un plaer veure passar pel costat corredors amb aquell ritme, impressionant.
A més, al principi es comparteix recorregut amb els que fan la mitja marató, però després es queden sols els corredors de la marató, que precisament no són molts (aquesta edició, 421 arribats).
Un altre element important, el perfil. El puja i baixa és constant, no molt pronunciat però suficient per anar desgastant poc a poc les cames.
Si a tot això sumem l’aire que va fer, i la poca gent animant, us podeu imaginar com va ser el matí… Doncs va ser genial!
Per primera vegada corria una marató sense pensar en el temps, només pel plaer de córrer-la, de compartir quilòmetres amb bons amics, de gaudir del recorregut. I va anar molt bé. Naturalment els 10 darrers quilòmetres els vaig haver de defensar i patir, corrent sol per carrers on creia haver-hi passat 14 vegades. Però també per primera vegada vaig arribar a la meta sencer, a bon ritme i gaudint del moment. Com molt bé explica el gran Hache a la seva crònica de la marató de Madrid, la marató et controla a tu o tu a ella… Jo diria que en general la cursa et controla, i que de tant en tant alguna la controles. Dons per mi aquesta ha estat la primera marató que he controlat fins al final (i ull, controlar no vol dir no patir).
La llàstima va ser no poder acabar plegats amb l’Amata i l’Albert, però ja sabeu que en aquestes curses el millor és que cadascú estableixi el seu ritme i no forçar ritmes inadequats per ningú.
Al final, 3h19’52’’. La segona mitja més ràpida que la primera, fet que em va permetre recuperar moltes posicions durant els darrers quilòmetres:
Km 21 – posició 178
Km 35 – posició 146
Final – posició 109Per cert, Vitòria, una ciutat esplèndida per visitar i passar-hi uns dies. Molts parcs i zones verdes, un magnífic casc antic i bons bars per fer-hi uns “pinxos” i unes canyes. I, naturalment, la companyia, que va ser esplèndida.
En definitiva, cap de setmana rodó i una altra sac!
PD: A l’autopista, ningú va a 110! Perdoneu, però algú ho havia de dir…
Després de les cròniques que han fet l’Òscar i l’Àlex a mi no em queda res més per afegir pel que fa a la marató, ho han brodat.
El dilluns a la tarda i amb les cames una mica més senceres vam decidir anar a fer una visita al petit poble de Zegama, just al davant la muntanya Aizkorri, impressiona…
Si voleu passar un bon cap de setmana amb la família, ben a prop de Catalunya, fer una mica d’esport i disfrutar d’uns paisatges fantàstics, ja podeu anotar en la vostra agenda la marató de Vitoria – Gasteiz (Ah, un parell de “gelocatils” abans de sortir no us faran mal, sinó us podeu marejar).
Salut!!!!!
Buffff, veig que el “bucle” va ser casi pitjor que el de la zona Expo a Saragossa:dry: :dry: :dry:
Malgrat tot, una altra al sac, FELICITATS per la Marató i les cròniques:woohoo: :woohoo: !!!!!
Enhorabona a tots per la marató i per les cròniques.
Hi ha alguns que esteu fent una temporada per emmarcar!
Gran crònica,amata !, i que en destaqui una no implica menysteniment per cap altra d’altri, ans al contrari.
Veig que tens reptes a llarg termini. Això és bo i sà.
En no sé quin punt quilomètric de la marató vam conèixer un corredor de Miranda de Ebro (crec). Ens va preguntar d’on érem, i li vam dir de Lleida. Ell va respondre: “Ah! Lérida!”. “No, Lérida está en Colombia, nosotros somos de Lleida”, li vam dir. Aleshores, l’home ens va deixar anar aquesta frase: “Vale… ¿pero también tenéis problemas con los colombianos?”
Ostres Flo! No us podem deixar un moment que ja us esteu enemistant amb mig món. Com sou!
Pel que he pogut llegir veig que malgrat alguns canvis al recorregut sembla que en general el circuit segueix tenint el mateix caràcter solitari, de puja i baixa, de “jo ja he passat per aquí” i de satisfacció final que tenia quan la vaig fer al 2008.
El detall de poder anar i tornar amb tren no té preu.
Jo segueixo recomanant-la.Felicitats a tots per aquesta i per la propera.
El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.