S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Bon dia,
Anem a premiar la fidelitat.
La primera persona que respongui a aquest fil i digui que hi vol anar, s’emporta una inscripció del Jordi
Som-hi.
Companys, tinc situació similar, no puc anar-hi, paternitat obliga.
QUi vulgui assistir-hi, ja pot fer ho en parella.
Salut i vida!
Aqui tenim una nova cursa a Lleida.
S ha de dir, que no tothom pot participar-hi,limitada a l entorn universitari.
El preu d inscripció no és massa car (0€)i es realment solidaria al 100%, tota la recaptació va al Banc d Aliments .
Au, els que podem, ho tenim que aprofitar.
M agradaria felicitar a la UDL per la iniciativa i el tarannà que li donen a la cursa.
Força Lleida!
Ep companys la Carme i jo estem inscrits i em sembla que el senyor de les afotos i filla tambe ja direu.
Aquest diumenge tenim la 3ª prova del circuit. Vine a córrer la Fruitrail d’Aitona, segueix sumant punts i emportat aquests magnífics obsequis que et regala FRUITURISME.
I si ets el guanyador absolut de la cursa (masculí i femení), FRUITURISME et regala dos vegades el teu pes en fruita, el dia de la cursa amb pomes i al juliol amb fruita de temporada. Com dir que no?
T’esperem, fes la teva inscripció http://www.trailrunninglleida.com
Bon vespre,
Finalment la cosa queda així:
2 inscripcions per Alex Riu Oró
1 inscripció Kimi per escriure al filEns faltaran les dades de la 2a inscripció de l’Àlex Riu.
Queden només 40 inscripcions, tanquen a 400, enhorabona també.
Salutacions a tots
km0
La marató és una història de superació. Cadascú te la seva. La meva amb Barcelona comença el 16 de febrer, dia en què em lesiono. Res greu però m’obliga a deixar de córrer durant més de quinze dies i estic inscrit a la marxa dels Castells de la Segarra, que fa molt temps que li dono la tabarra al Carles: l’hem de fer, tothom diu que és molt bonica, anem xino-xano, correm i caminem si fa falta, és una marxa no competitiva…i no sé quants arguments més per enredar-lo.
A causa de la lesió, veig perillar la participació a la marxa, però empès pels ànims de l’Oriol i amb la tranquil•litat de saber que hi haurà la meva mare amb un cotxe per allà, decideixo anar a fer-la. Amb una gran sorpresa, puc completar tot el recorregut corrent i amb unes sensacions molt bones.
I llavors és quan apareixen els meus diables preferits i l’homedeferro i l’Oriol diuen la frase màgica: ara cap a Barcelona, no? Doncs sí, haurem d’anar-hi. En menys de 24 hores trobo un dorsal lliure, gentilesa del Jordip. Ja no tinc excusa i que carai, en tinc moltes ganes!!!
Decideixo que correré la meva primera marató sense rellotge, en “plan” Jordi Codony. Aniré al ritme que em marqui el cos, sense estar pendent del temps, ritmes i tots aquests ítems que ara més aviat em molesten. Això fa que em perdi la foto dels companys de Km0 Ponent i que em posi al calaix molts minuts abans de la sortida…em sap molt greu no haver-hi estat.
De manera que començo a córrer sol. Bé, dir això és mentida perquè hi ha milers de persones més que corren amb mi, espectacular! El que vull dir és que no vaig acompanyat de cap company, no conec ningú i se’m fa una mica estrany. Mai m’havia trobat així en una marató, però diuen que sempre hi ha una primera vegada per a tot. Així que vaig fent, al meu ritme i sense cap altra preocupació que córrer.
Passo els primers 10 km. i el pensament és que ja només em queda una tirada llarga de 32. A pensaments positius no em guanya ningú! I de cop i volta veig una marea groga al fons. No pot ser, son ells, el meu germà Marc, Jose, Fidel, Artur i Héctor. Sento una immensa alegria en contactar amb ells i passo, sense cap mena de dubte, els millors km. de la marató. Aquests paios son una festa, riures i més riures, balls i salts, crits i salutacions al públic. Això sí, tots estan d’acord en una cosa: “avui ens la fotrem, anem massa ràpids”. Però cap d’ells afluixa. Curiós.
No sé en quin km. el meu cos decideix que ha de córrer una miqueta més alegre, perdó vull dir ràpid, perquè més alegre que ells és impossible. De manera que a poc a poc em vaig distanciant d’ells. Observo, escolto i em deixo portar per la grandesa d’aquesta cursa. És impressionant com ha canviat des del primer any que la vaig córrer. Gent i més gent als carrers animant. Moments en què la cridòria és eixordadora i em fa posar la pell de gallina, m’emociono. Durant uns instants em recordo dels meus amics Carles, Molins i Navarro i com no, del Juanjo. Crec que sempre m’acompanyarà i això em fa feliç. També em recordo dels meus pares, uns seguidors incondicionals que aquesta vegada no han vingut i que els trobo en falta.
A partir del km. 26 m’adono que la festa ha acabat, estan tancant les llums i toca recollir. Començo a sentir les cames pesades i no vaig còmode. El meu cos es queixa i com que soc conscient que arribo mal preparat, el meu pensament és anar restant km. De manera que no me’n perdo ni un i arribo al 27 i penso: només en falten 15. Arribo al 28: només en queden 14. I així vaig fent cada vegada que veig un punt quilomètric. Allunyar els mals pensaments, menjar i hidratar-me a cada avituallament, escoltar els ànims del públic, sentir la emoció d’una marató i treure el millor de mi per arribar fins a la meta.
La meva referència és l’Arc del Triomf. Per a mi és un punt psicològic de la cursa. Si he arribat fins aquí, això ja no hi ha qui ho aturi. Allà em trobo a l’Últim, que va una mica tocat. Li dic que s’enganxi i que així anirem fent els dos, mà amb mà, fins al final. Ho intenta uns metres però necessita trobar el seu temps i ritme, així que jo vaig fent la meva.
Els últims km. ja tinc molt clar que aconseguiré l’objectiu. Fa molta calor, estic cansat de cames i el meu cap també en comença a tenir prou. Tinc ganes d’arribar i assaborir un triomf personal, però no vull deixar de passar la ocasió de rebre tants i tants ànims i felicitacions de la gent que està de públic. Em dic a mi mateix que m’ho he guanyat, que aquells crits són per a mi, els vull gaudir i fer-los meus. Feia quinze dies que no podia córrer i ara estava a punt d’acabar la marató de Barcelona. N’hi ha per sentir-se orgullós i satisfet.
I així, passa a passa, enfilo el camí d’arribada. Avui m’ho ha posat difícil però no podia ser d’una altra manera. Els últims metres, aquells en que tothom està pendent del rellotge, la marca, ritme…els faig amb els braços en alt intentant absorbir tota la màgia del final. Soc feliç.
Enhorabona a tots i totes els que heu participat en aquesta gran marató, que any rere any es supera en organització. Podem entrar a valorar el preu, la bossa del corredor i altres coses que segurament no estan al nivell, però per damunt d’això, la cursa en essència és espectacular. Llarga vida a la marató de Barcelona!!!
Salut i km.
La meva història amb la marató de Barcelona comença 4 anys enrera. Aquí vaig debutar al 2010 i no n’havia perdut cap edició fins l’any passat. El primer tram del 2013 va ser molt dolent per mi en termes de corredor, tant a nivell físic com psicològic. Així que aquest any tenia moltes ganes de tornar-la a córrer. Però aquest cop sense cap pressió de rellotge (jo almenys sí que el portava per això…) perquè ja havia fet el que volia a la MCD.
Ara bé, després de la MCD, acomplerts ja els objectius de marca maratoniana, va caure la motivació de manera espectacular. En les 8 setmanes entre una i l’altra la mitjana va ser de 38km setmanals… totalment insuficient per una bona preparació però com que jo anava per passar-ho bé no m’importava gens ni mica.
I així arriba el dia. La meva única “preocupació” a la sortida és trobar companyia. M’és igual el ritme (bé… sempre què el pugui aguantar!!). Així que faig enredos vàrios amb dorsals fins anar a parar al calaix correcte i sortir amb la barqueta amb el Marc, Fidel, Hache i Artur.
Els primers kms passen molt ràpid. Això és una festa. Aquí la barqueta està més animada que una despedida de solter. Però de seguida, amb la calor que ja fa, la sensació de què avui el mur serà una realitat va creixent. Interioritzo que avui ens la fotrem com mai. I ho comentem. Però com ja ha comentat l’Arnau… aquí no afluixa ni el tato.
Al k10 o així s’afegeix l’Arnau. La festa augmenta. I els kms van passant. La pujada a Gràcia ja comença a picar però jo diria que encara apretem i tot. Al k17 la festa es trenca. Ens un avituallament ens quedem una mica enrera amb l’Hache. Amb ell encarem la zona del Bac de Roda.
Cap al k23 parem a pixar. En aquesta parada el perdo, la seva bufeta devia tenir força més stock que la meva. De fet, en la parada m’ha passat el Marc Mora (recent membre de km0 i company meu de feina). Apreto un pel i l’agafo. Penso que puc anar amb ell i l’Hache ja s’agafarà. Però un km després veig que el meu ritme és un xic més ràpid i comença la meva història en solitari.
La festa segueix, però ara és interna. La meva idea és disfrutar i ho faig plenament. Passen els kms, fa molta calor, veig molta gent caminant, amb rampes. Gent fotuda. Però a mi avui no em toca. Avui disfruto. I vaig fent. Més ràpid de fet de lo que jo pensava i tot. I passen els kms.
Molts cop animo a la gent del públic. Animar és gratis! Aquesta és la meva frase del dia, perquè en molts llocs hi ha molta gent però pocs ànims, i hi ha molta gent què avui els necessita.
Al k38 em criden… veig visions. L’Hache m’acaba d’agafar. I va com un avió. Mode hachazo total. Vaig amb ell fins el k39 però va massa ràpid i jo vull acabar tranquil. Perquè a més… m’ho veia venir. El paral·lel. Bé, el PARAL·LEL. Catxinsdena… aquí s’ha acabat la festa. Els dos últims kms se’m fan eterns. Però cap problema, baixo ritme, baixo cap i cap amunt.
Arribada. Alegria. Cansament. Una més al sac. Entro fent marxa enrera… tonteries de quan acabes una marató on t’ho has passat de conya i el temps era el de menys. El temps? No el sé… amb el rollo dels dorsals al final he entrat amb un xip que no estava registrat. Entre 3:38 i 3:39.
L’enhorabona a tots els que la van córrer. La calor la va fer força complicada i tots els finishers poden estar més que contents. I les gràcies enooooormes a tots els acompanyants i a tots els que s’han de quedar a casa cuidant de la familia. Aquests també hi eren presents!!!
Felicitats als guanyadors i ens veiem diumenge a la Marxa de les Cabanes de Volta dels Omellons.
Jordi.
Bon dia,
Aquest és el fil de comunicació del voluntaris de la marxa del popular del Segrià.
Fins ara
km0
Sé que més d’un “s’escollonarà”, però a algú li ve de gust fer una tiradeta aquest diumenge dia 23 de març?. Lloc i hora la de sempre.
Sí, ja ho sé, 3/4 de Km0s estaveu a la Marató de Barcelona i potser no seria el millor cap de setmana per proposar-ho. Però ves, com dels 3/4 més de la meitat no són humans, qui sap…
Alguns ens plantejem -de moment- fer una tiradeta molt llarga el dia 27 d’abril a la capital d’Espanya i clar, algo hauríem de córrer…
Si ningú diu res, no passaré pel Mirador, eh?.
Salut i bona recuperació a tots el heroïs del diumenge passat.ROBERT
Robert,
Jo sí que aniré diumenge (a les 8.00h al mirador).
Pel que han dit, penso que tindrem que tornar a treure del calaix les malles llargues que sembla que farà fresca
Hola a tots,
Sóc en Jose Alba, veí de Tremp, Trempolí d’arrel, i Tremprunners i amant de l’esport i de la lectura de vocació.
Vaig decidir registrar-me a Km0 per què tot i ser del Pallars Jussà, em considero lleidatà, i com quasi bé tots ens coneixem, i parlem l’un de l’altre, en Jordi Badia, membre de km0 i Tremprunner, va esparonar-me per inscriurem a km0, ja que m’agrada molt escriure i llegir.A més, diumenge de marató de Barcelona, vam tenir el plaer de compartir taula al kikiriki amb molts de vosaltres, amb els que vam disfrutar i compartir moltes vivencies.
Va, no m’enrollo més. Gràcies per deixar-me participar a km0 amb tots vosaltres. Ens veiem per l’asfalt o per la muntanya. Salut i kames, i salutacions desde la capital del Pallars Jussà.
