Marató de Barcelona 2014

  • This topic is empty.
  • Autor
    Entrades
  • #3615
    Avatar
    km0
    Gestor de comptes

    Bon dia,

    Us deixem descansar una estona i esperem llegir-vos ben aviat.

    Ara a recuperar-se, felicitats a tots per fer el camí que us hi ha portat.

    Salutacions

    #36798
    Avatar
    Luigi
    Participant

    Guaita, em toca ser el primer :blush:

    Ha sigut un plaer tornar a veure cares conegudes, però renoi, teniu molta pressa per córrer! B)

    XXXV Zurich Marató Barcelona 2014
    Diumenge, 16 de març
    Barcelona
    42,195 m – 3h 34min 30s (1h 42min 35s + 1h 51min 55s)

    A principis d’any, després d’haver corregut la distància marató al desembre i haver-me recuperat totalment de la doble lesió de trencament a la planta dels peus, vaig decidir intentar recuperar definitivament la regularitat en sortir a córrer, doncs amb tants mesos anàrquics i tant esquifits ja se m’havia diluït el fons que posseia i de mica en mica m’anava sentint cada vegada més en baixa forma, amb un indesitjable augment de pes, i el que considero pitjor, la marcada sensació d’inseguretat psicològica davant les llargues distàncies.

    La cesió totalment desinteressada d’un dorsal a mitjans de febrer per a participar en aquesta marató em va arribar com una bona nova celestial, amb la concreció d’un repte i la obligació de preparar-lo. Un mes d’entrenaments és un lapse de temps totalment insuficient per afrontar la distància mítica i encara més sense el bagatge previ a les cames que el recolzessin, però vaig decidir que m’esforçaria tot el possible per arribar en les millors condicions. Com tots els maratonians saben, el dia de la cursa només significa la punta de l’iceberg d’una llarga preparació. En total des del gener han set 252 kms en 21 sessions, bàsicament rodatges per fer volum i sense cap jornada de qualitat (afegint algunes excursions a la muntanya). Tot plegat no són números molt afalagadors, però dia a dia he anat recuperant les ganes de córrer i la il·lusió de la marató, amb una creixent confiança en mi mateix.

    Un parell d’hores abans de la sortida aparquem al costat del Caixaforum, mentre vaig donant voltes a quina serà la estratègia definitiva; la idea més prudent seria sortir a pinyó fix a ritme moderat només “per acabar”, però no em ve massa de gust aquesta opció, no debades estic ben animat per improvisar, encara que tampoc tinc gaire marge de maniobra. Després de la foto amb els amics de Km 0 Ponent, tantejo en Marc que tampoc ho té massa clar. De fet, sortint a calaixos diferents serà difícil coincidir. En el meu cas, com ho he de fer amb els sub 3h, els primers kms hauré de controlar i córrer “enrera”.

    Ja en cursa, i esvaides les emocions dels primers moments, efectivament vaig “cap a enrera”, mentre la gent m’adelanta a cabassos, no només a la carretera de Sants, sinó més amunt a la Diagonal i molt més endavant. Passo el km 10 en 49 min, amb molt males sensacions, com d’anar ofegat i amb la musculatura ben bé adormida. Problemes a la primera hora de cursa? En canvi, mantinc els ànims molt frescos gràcies a l’animació del públic i de la meva parelleta particular, que faran paral·lelament una altra marató per seguir-me. Un apunt significatiu: corrent al costat d’uns nois que empenyen unes cadires amb discapacitats s’aixeca una forta cridòria que posa la pell de gallina. Molt lluny d’altres anys, per tant, la ciutat finalment s’ha fet seva la marató i valora l’esforç del corredor.

    Travessant Barcelona per la Gran Via encara estic negociant el ritme, ben tranquil perquè en un moment o un altre el cos exigirà afluixar o mantenir la cadència. Al Passeig de Gràcia retorna lleugerament el malestar però ara ho atribueixo al sol que ens toca d’esquena. Finalment a Roselló bec, em remullo completament i aleshores és quan començo a trobar-me bé. A partir d’aquest moment he aprofitat qualsevol ombra, he begut a tots i cadascun dels avituallaments, i he portat tothora la gorra xopa. Mentrestant passen com la marabunta tota la colla que segueix a les llebres del sub 3h 30min, alguns a cops de colze i empentes. Em quedo perplex i evidentment els deixo passar. De colzes i empentes en continuaré rebent sobretot durant la última hora de cursa… En referència als que segueixen les llebres, sempre he pensat que quina manera més avorrida de córrer una marató!!!

    Després de la Sagrada Família, seguint per València i completant tot el bucle de la Meridiana m’ha embriagat totalment l’harmoniosa i dolça sensació de córrer. En aquests moments és quan els kms passen un darrera d’un altre tot seguits sense fer escarafalls, d’una manera insòlita i deliciosament fluïda. Els corredors, el públic, els carrers, el color del cel… tot apareix revestit d’un vel estèticament molt agradable. Són els moments en que la marató mostra la seva cara més amable i atractiva, t’atrapa amb força i no tinc cap dubte que estreny els lligams que comparteix personalment amb cada corredor perquè sigui cobejada en un futur. Nogensmenys, tots sabem que aquesta marató que tant es fa estimar pot mostrar una altra fesomia, potser no massa lluny, potser com qui diu, a l’altra banda del carrer…

    Passo la mitja marató en 1h 43min, molt més ràpid del que sé que poden oferir les meves cames, però ja he decidit que avui m’he de provar. Sé perfectament que corrent per sota de 5 min/km tanta estona m’estic sobreesforçant perquè d’altres dies el pulsòmetre així m’ho ha revelat. Possiblement endut per la segregació endorfínica i les vanes vel·leïtats de doblar novament al final, estic arriscant de tal manera com si es tractés d’una ofensa als deús. Més tard o més d’hora, la fúria d’aquests arribarà en forma de càstic i aleshores, oh pobre mortal, m’hauré de penedir de l’arrogància mostrada.

    Efectivament, al llarg de la Gran Via i la Rambla Prim, noto un ràpid encarcarament de les cames. A més a més el mal a la planta del peu dret degut a la neuràlgia cada vegada va creixent més, de manera que he d’anar remullant-lo de tant en tant amb aigua. Amb poc més de 25 kms ja veig que avui tocarà patir. De totes maneres, espero amb candeletes la retrobada amb la família a mesura que ens apropem a la plaça Glòries. Aquí m’animen novament i faig l’únic avituallament sòlid de la cursa: sis caramels tous Haribo. Però ja no sóc el mateix perquè baixant per la Diagonal el peu crema i sé que pot arribar a fer molt de mal. De fet, fa cinc o sis anys vaig deixar de fer ultrafons per aquest motiu, el qual les plantilles no han acabat de solucionar. El dolor a les cames tant em fa.

    Passades dues hores i mitja des de l’inici, a la zona del Fòrum i al llarg de tot el front marítim recordo la frase de Zatopek: “La marató és una cursa de 12 kms que comença al km 30” Quanta raó tenia! Gent caminant, estirant, a diferents velocitats, reduïnt la marxa. Aviat en passo a formar part d’aquests últims. I no estic tocat per la calor, que en fa molta, ni encara menys superant el mur, doncs avui no el veig. Simplement, el mal al peu es fa insuportable i se’m difumina per tota la cama. Com avui he decidit lluitar continuo corrent amb determinació. Aquí precisament m’adono que he recuperat aquella voluntat de superació que havia perdut i em fa feliç. Passen els minuts, que es fan eterns, i a l’alçada de les Torres Mapfre també m’adono que estic patint enormement no per córrer la marató sinó contra la maleïda neuràlgia, que ja m’envia unes característiques “fuetades elèctriques”. Com no té massa sentit portar a l’infinit la tolerància a aquest mal, decideixo caminar, alleujant el turment. Detesto caminar a les maratons però encara detesto més lesionar-me si no és inevitable.

    A partir d’aquí comença una altra cursa, bastant deslluïda a nivell atlètic, però en canvi enormement feliç de saber que torno a tenir la força interior del corredor de fons. Arc de Triomf, Ronda Sant Pere, Plaça Catalunya, la Catedral… tot succeeix ara molt lentament, a estones caminant, a estones trotant, caient els minuts acceleradament (fins a 10 més respecte la primera mitja), però amb la ment ben clara i content d’haver arriscat, veient la marató repartint justícia com cal. Al Paral·lel retorna la cridòria desfermada i veient un corredor estirat a terra assistit per l’ambulància ja només em venen ganes de plegar, i ho acaba de reblar la imatge patètica d’un altre corredor amb fortes rampes caient com un autòmata sense control tot just a l’entrada de la recta final.

    Aquesta vegada travesso l’arc amb alleujament, sense emoció i ja pensant en la recuperació. La música està prou forta com perquè no podem xerrar amb els coneguts, també fa massa calor així que inicio la retirada. La celebració serà en família, fidels acompanyants impertorbables que tant servei han realitzat aquest matí i a les quals donar-li les gràcies és poc.

    Hem renovat els vots maratonians, hem desafiat els déus, hem gaudit i patit a grans dosis, hem trobat quelcom que havíem perdut i a la fi novament hem caigut al parany de la distància mítica vivint-la intensament. Tornarem.

    #36806
    Avatar
    Arnau
    Participant

    La marató és una història de superació. Cadascú te la seva. La meva amb Barcelona comença el 16 de febrer, dia en què em lesiono. Res greu però m’obliga a deixar de córrer durant més de quinze dies i estic inscrit a la marxa dels Castells de la Segarra, que fa molt temps que li dono la tabarra al Carles: l’hem de fer, tothom diu que és molt bonica, anem xino-xano, correm i caminem si fa falta, és una marxa no competitiva…i no sé quants arguments més per enredar-lo.

    A causa de la lesió, veig perillar la participació a la marxa, però empès pels ànims de l’Oriol i amb la tranquil•litat de saber que hi haurà la meva mare amb un cotxe per allà, decideixo anar a fer-la. Amb una gran sorpresa, puc completar tot el recorregut corrent i amb unes sensacions molt bones.

    I llavors és quan apareixen els meus diables preferits i l’homedeferro i l’Oriol diuen la frase màgica: ara cap a Barcelona, no? Doncs sí, haurem d’anar-hi. En menys de 24 hores trobo un dorsal lliure, gentilesa del Jordip. Ja no tinc excusa i que carai, en tinc moltes ganes!!!

    Decideixo que correré la meva primera marató sense rellotge, en “plan” Jordi Codony. Aniré al ritme que em marqui el cos, sense estar pendent del temps, ritmes i tots aquests ítems que ara més aviat em molesten. Això fa que em perdi la foto dels companys de Km0 Ponent i que em posi al calaix molts minuts abans de la sortida…em sap molt greu no haver-hi estat.

    De manera que començo a córrer sol. Bé, dir això és mentida perquè hi ha milers de persones més que corren amb mi, espectacular! El que vull dir és que no vaig acompanyat de cap company, no conec ningú i se’m fa una mica estrany. Mai m’havia trobat així en una marató, però diuen que sempre hi ha una primera vegada per a tot. Així que vaig fent, al meu ritme i sense cap altra preocupació que córrer.

    Passo els primers 10 km. i el pensament és que ja només em queda una tirada llarga de 32. A pensaments positius no em guanya ningú! I de cop i volta veig una marea groga al fons. No pot ser, son ells, el meu germà Marc, Jose, Fidel, Artur i Héctor. Sento una immensa alegria en contactar amb ells i passo, sense cap mena de dubte, els millors km. de la marató. Aquests paios son una festa, riures i més riures, balls i salts, crits i salutacions al públic. Això sí, tots estan d’acord en una cosa: “avui ens la fotrem, anem massa ràpids”. Però cap d’ells afluixa. Curiós.

    No sé en quin km. el meu cos decideix que ha de córrer una miqueta més alegre, perdó vull dir ràpid, perquè més alegre que ells és impossible. De manera que a poc a poc em vaig distanciant d’ells. Observo, escolto i em deixo portar per la grandesa d’aquesta cursa. És impressionant com ha canviat des del primer any que la vaig córrer. Gent i més gent als carrers animant. Moments en què la cridòria és eixordadora i em fa posar la pell de gallina, m’emociono. Durant uns instants em recordo dels meus amics Carles, Molins i Navarro i com no, del Juanjo. Crec que sempre m’acompanyarà i això em fa feliç. També em recordo dels meus pares, uns seguidors incondicionals que aquesta vegada no han vingut i que els trobo en falta.

    A partir del km. 26 m’adono que la festa ha acabat, estan tancant les llums i toca recollir. Començo a sentir les cames pesades i no vaig còmode. El meu cos es queixa i com que soc conscient que arribo mal preparat, el meu pensament és anar restant km. De manera que no me’n perdo ni un i arribo al 27 i penso: només en falten 15. Arribo al 28: només en queden 14. I així vaig fent cada vegada que veig un punt quilomètric. Allunyar els mals pensaments, menjar i hidratar-me a cada avituallament, escoltar els ànims del públic, sentir la emoció d’una marató i treure el millor de mi per arribar fins a la meta.

    La meva referència és l’Arc del Triomf. Per a mi és un punt psicològic de la cursa. Si he arribat fins aquí, això ja no hi ha qui ho aturi. Allà em trobo a l’Últim, que va una mica tocat. Li dic que s’enganxi i que així anirem fent els dos, mà amb mà, fins al final. Ho intenta uns metres però necessita trobar el seu temps i ritme, així que jo vaig fent la meva.

    Els últims km. ja tinc molt clar que aconseguiré l’objectiu. Fa molta calor, estic cansat de cames i el meu cap també en comença a tenir prou. Tinc ganes d’arribar i assaborir un triomf personal, però no vull deixar de passar la ocasió de rebre tants i tants ànims i felicitacions de la gent que està de públic. Em dic a mi mateix que m’ho he guanyat, que aquells crits són per a mi, els vull gaudir i fer-los meus. Feia quinze dies que no podia córrer i ara estava a punt d’acabar la marató de Barcelona. N’hi ha per sentir-se orgullós i satisfet.

    I així, passa a passa, enfilo el camí d’arribada. Avui m’ho ha posat difícil però no podia ser d’una altra manera. Els últims metres, aquells en que tothom està pendent del rellotge, la marca, ritme…els faig amb els braços en alt intentant absorbir tota la màgia del final. Soc feliç.

    Enhorabona a tots i totes els que heu participat en aquesta gran marató, que any rere any es supera en organització. Podem entrar a valorar el preu, la bossa del corredor i altres coses que segurament no estan al nivell, però per damunt d’això, la cursa en essència és espectacular. Llarga vida a la marató de Barcelona!!!

    Salut i km.

    #36807
    Avatar
    kepasaneng
    Participant

    La meva història amb la marató de Barcelona comença 4 anys enrera. Aquí vaig debutar al 2010 i no n’havia perdut cap edició fins l’any passat. El primer tram del 2013 va ser molt dolent per mi en termes de corredor, tant a nivell físic com psicològic. Així que aquest any tenia moltes ganes de tornar-la a córrer. Però aquest cop sense cap pressió de rellotge (jo almenys sí que el portava per això…) perquè ja havia fet el que volia a la MCD.

    Ara bé, després de la MCD, acomplerts ja els objectius de marca maratoniana, va caure la motivació de manera espectacular. En les 8 setmanes entre una i l’altra la mitjana va ser de 38km setmanals… totalment insuficient per una bona preparació però com que jo anava per passar-ho bé no m’importava gens ni mica.

    I així arriba el dia. La meva única “preocupació” a la sortida és trobar companyia. M’és igual el ritme (bé… sempre què el pugui aguantar!!). Així que faig enredos vàrios amb dorsals fins anar a parar al calaix correcte i sortir amb la barqueta amb el Marc, Fidel, Hache i Artur.

    Els primers kms passen molt ràpid. Això és una festa. Aquí la barqueta està més animada que una despedida de solter. Però de seguida, amb la calor que ja fa, la sensació de què avui el mur serà una realitat va creixent. Interioritzo que avui ens la fotrem com mai. I ho comentem. Però com ja ha comentat l’Arnau… aquí no afluixa ni el tato.

    Al k10 o així s’afegeix l’Arnau. La festa augmenta. I els kms van passant. La pujada a Gràcia ja comença a picar però jo diria que encara apretem i tot. Al k17 la festa es trenca. Ens un avituallament ens quedem una mica enrera amb l’Hache. Amb ell encarem la zona del Bac de Roda.

    Cap al k23 parem a pixar. En aquesta parada el perdo, la seva bufeta devia tenir força més stock que la meva. De fet, en la parada m’ha passat el Marc Mora (recent membre de km0 i company meu de feina). Apreto un pel i l’agafo. Penso que puc anar amb ell i l’Hache ja s’agafarà. Però un km després veig que el meu ritme és un xic més ràpid i comença la meva història en solitari.

    La festa segueix, però ara és interna. La meva idea és disfrutar i ho faig plenament. Passen els kms, fa molta calor, veig molta gent caminant, amb rampes. Gent fotuda. Però a mi avui no em toca. Avui disfruto. I vaig fent. Més ràpid de fet de lo que jo pensava i tot. I passen els kms.

    Molts cop animo a la gent del públic. Animar és gratis! Aquesta és la meva frase del dia, perquè en molts llocs hi ha molta gent però pocs ànims, i hi ha molta gent què avui els necessita.

    Al k38 em criden… veig visions. L’Hache m’acaba d’agafar. I va com un avió. Mode hachazo total. Vaig amb ell fins el k39 però va massa ràpid i jo vull acabar tranquil. Perquè a més… m’ho veia venir. El paral·lel. Bé, el PARAL·LEL. Catxinsdena… aquí s’ha acabat la festa. Els dos últims kms se’m fan eterns. Però cap problema, baixo ritme, baixo cap i cap amunt.

    Arribada. Alegria. Cansament. Una més al sac. Entro fent marxa enrera… tonteries de quan acabes una marató on t’ho has passat de conya i el temps era el de menys. El temps? No el sé… amb el rollo dels dorsals al final he entrat amb un xip que no estava registrat. Entre 3:38 i 3:39.

    L’enhorabona a tots els que la van córrer. La calor la va fer força complicada i tots els finishers poden estar més que contents. I les gràcies enooooormes a tots els acompanyants i a tots els que s’han de quedar a casa cuidant de la familia. Aquests també hi eren presents!!!

    #36812
    Avatar
    Jose Alba
    Participant

    Marcada al calendari desde que va acabar la Marató de Tolouse a l’octubre de 2013. Temps escàs per recuperar-me de la meva segona, i amb la mentalitat i la il.lusió de fer la tercera a casa nostra. 4 mesos i escaix per preparar-la, amb la mateixa il.lusió que vaig encarar la primera, i amb la experiència d’haver-ne fet un parell en un any. Aquesta marató, seria la primera de les 3 que vull fer al 2014, juntament amb la de les Vies Verdes i una altra a la tardor d’enguany, encara per decidir.

    Han estat 4 mesos d’entreno diferent a les anteriors, ni 1000 kms com a la primera, ni 500 de running com a la segona. Han estat 550 km amb els kets, combinats amb uns quants més de bicicleta, sessions de gimnàs i natació. Diferent manera d’afrontar una marató amb l’objectiu de baixar dels 3 hores 30 minuts.
    En aquests trajecte d’entrenos, m’han acompanyat en el camí, l’inseparable i incansable Jordi Badia, al que li dec moltes hores d’entreno, de viatges per anar a fer mitges maratons (4 n’han caigut aquest any), entre tantes i tantes coses, amb el cabarrut de l’Alvaro, un tio diesel, constant en els entrenos, i en les curses, i amb molts objectius a curt termini, espero que tots et vagin com et mereixes, la Yennis, que també ens ha acompanyat en els entrenos per preparar la seva primera mitja d’asfalt (se’n parlarà de la seva progressió, segur), aquesta si es cabarruda, ja està ensarronada per fer la de l’any vinent (jejejejeje), i també l’Albert Parisi, amb el que em compartit algún que altre entreno i sobretot, moltes i moltes xerrades sobre la marató (la seva primera, ja us ho explicarà ell).

    Al grà! Divendres 14 de març, amb el petitó i la Montse, fem via cap a Barcelona, amb la maleta carregada d’il.lusions i amb unes ganes terribles per a que arribes diumenge, i amb la por que la calor ens passes factura, odio la calor per córrer (sobretot en Marató), i com no, no vam errar. Parada a l’hotel, i a sopar amb la familia Parisi-Balust, va servir per descarregar nervis i hidratar-nos una mica per diumenge (tot no ha de ser córrer, un parell de birres van caure, jeje). Salut Albert.
    Dissabte direcció plaça Espanya, recollida de pitrall, tomet per anar guaitant maratons per finals d’any i pasta party. Allà vam esperar al Jordi i la Gemma, amb qui vam acabar de passar el cap de setmana. Quin cap de setmana.
    Amb el Jordi vam estar parlant de la cursa en sí, de la tàctica a seguir… jajajjaja, ni que fóssim professionals. Teniem clar que voliem atacar el 3:30, i a partir del km 30 el que les cames i el cap diguin, i si conseguiem l’objectiu doncs perfecte i si nó, doncs una altra serà, el fet d’acabar-la ja es un privilegi, estar a la línea de sortida d’una marató, buff, la pell de gallina…

    Diumenge, dia D, Hora H. No he dormit res, de res, he vist passar totes les hores del rellotge. No sona ni el despertador. No he descansat bé, no estava nerviós, però no se per què, no vaig dormir més d’una hora en tota la nit. Esmorzem amb el Jordi, ens passa a buscar l’Albert, i cap a les torres venecianes, on haviem quedat amb els demés companys. Uns estrenant-se, altres veterans, i tots amb un objectiu, acabar la Zurich Marathon 2014, i quina calor tu!!!

    A les 08:30 hores, es dóna el tret de sortida, estavem col.locats al davant amb el Jordi, cosa que va fer que passessim per sota el rellotge amb 3 minuts de delay dels professionals, i que ens garantia, si tot anava bé, arribar a meta a les 12:00 hores tocades, menys calor pel body!

    Van anar passant els kms, a un ritme relativament bó, amb les cames al seu lloc, en un constant 4:50, 4:55, caient kms i kms, fins arribar al fatídic km 30. Allà, el Jordi no va poder seguir el ritme, i va afluixar la marxa, les punyeteres rampes li tornaven a jugar una mala passada. – Plego em va dir, continua i no paris. Com molts sabreu, al 38 va donar per finalitzada la seva participació.
    En part, això em va anar malament, per què em feia molta il.lusió acabar la cursa amb ell, amb l’objectiu complert o no, però junts, una llàstima, la propera serà. Ets un crack Jordi Badia, i indirectament em va afectar suposo.

    Anava bé, o almenys això creia, els kms passaven i la calor apretava. La fatiga era cada cop més intensa, i per mi, arribar al 40 com ho vaig fer va ser tot un luxe. Senser. Crec recordar que al pas pel 30 el Garmin marcava 2:37, i a ritme constant. Però allà, al 40, el cos va esfonsar-se. El Mur, el Sr. del Mall.? No podia més, la gent em passava i jo n’avançava d’altres. el panorama era dantesc. Gent tirada, gent potant, gent plorant, coixeant, caminant, parada…; El Marc Monsó (Chapeau nen, et mereixies el 3:28) em va passar aleshores i em va dir: – tira Jose tira, tens el globo de 3:30 darrera. -No puc més Marc. – Les cames no donaven més, vaig afluixar encara més, em vaig esfonsar, i al Marc va desapareixer de la meva vista.
    Arribo al km 41.300, allà el meu fill m’esperava a peu de carrer. Subidon d’energia, l’agafo de la maneta, agafo el cartell que el mateix havia fet amb tanta il.lusió: ÀNIMS MINGO hi posava. La Montse corria cap a meta, i jo també, el Blai al meu costat, cadascú agafant el cartell per un costat.
    Escolto la veu del Xavi Ensenyat per megafonia, -speaker de la Marató-: ÀNIMS MINGO, ÀNIMS DESDE EL PALLARS JUSSÀ, SI SENYOR (Merci Xavi, un detallàs), quina sensació, se’m van erissar tots els pels del cos, i cap a dins, cartell amunt, llàgrimes als ulls, el Blai als braços, i siiiiiiiii, finisher, tercera. TOMAAAA, SIIIIIII!!!! Enorme satisfacció. Medalla pel Blai, (que content que és va posar) i retrobada i petò a la gran sacrificada en la Marató, la Montse, la meva dona, que tant pateix els entrenos que fem per preparar-nos una marató, i que tantes hores perd en la carretera i en les curses, no descuidant cap detall que em pugui faltar. No cal que digui res, ja ho saps!!!!. Gràcies. Abraçada dels 3. BRUTAL. BRUTAL, Espectacular…

    Enorme aquesta marató, duríssima per la calor, però acabada en un 3:38 que tot i no ser el que volia, per què en 1 km vaig perdre pràcticament 9 minuts, em dóna molta moral per afrontar la quarta. La Marató del proper dia 18 de maig, les vies verdes de Tortosa.

    Dutxa i a dinar, ens ho em guanyat, al Kikiriki amb els de KM0 de Lleida, quina collada també. Gràcies nois per deixar-nos compartir taula i experiències. Fos, molt fos, però content, mega-content.

    – Ànims Mingo, em vas donar la força necessaria per acabar-la, va per tu, la teva marató també la venceràs, i l’any vinent, com l’any passat, en Manel, tu i jo, la tornarem a fer amb dos collons, no en tinguis cap dubte.

    – Jordi, que t’he de dir, la teva desena caurà, no se quan, ni com, ni on, però el que se segur, que la creuaré amb tu també. Ja tardes a passar-me les gravacions amb la Go Pro (jejeje)

    A tots els participants de casa nostra, als acompanyants, als que vau seguir la cursa en algún que altre punt i als que per un motiu o un altre no vàreu venir però ens vàreu esparonar, moltes felicitats i moltes gràcies.

    Si puc i em permeteu, us explico al maig la de Tortosa. Salutacions desde Tremp.

    #36816
    Avatar
    numovi
    Gestor de comptes

    Felicitats a tots.

    Molt bones cròniques totes quatre, cadascuna des de la seva perspectiva i que demostren clarament que dintre d’una mateixa marató hi ha moltes curses diferents.

    Per la meva part només comentar que va ser una marató diferent a les tres anteriors que havia fet. Aquesta vegada vaig gaudir de la cursa acompanyant al meu cunyat i el cusí en la seva primera marató.

    Com diria el Sime, vaig fer MMP … mai havia estat tantes hores corrent :laugh:

    @JoseTremprunner: Benvingut al foro del Km0 ;-)

    #36820
    Avatar
    Marc
    Participant

    La meva 1ª marató.
    Pels que encara no em coneixeu el meu nom és Marc Mora, fa pocs dies que m’he inscrit al Km0, motivat per les sortides que fèieu els diumenges per preparar la marató, on he tingut el plaer de realitzar i conèixer a alguns de vosaltres. Li he de donar les gràcies al meu company de feina Héctor, que és el que m’ha presentat a aquest grup tant fantàstic.
    Desprès de llargues sessions d’entrenament, per fi ha arribat el dia de la veritat, els nervis estan a flor de pell, la prova més evident és que he estat 6 hores al llit donant tombs com una baldufa, obrint i tancant els ulls sense poder dormir. Són les 4:00, a les 5:00 surt el bus, així que surto del llit i em començo a preparar.
    Desprès d’un viatge agradable, haver buidat les canonades en un bar de la zona i haver deixat la bossa al guarda-roba, em trobo que al recinte de la sortida hi han tanques i per arribar al lloc on havíem quedat amb el Km0, per fer-nos la foto de grup, he de donar un tomb bastant gran, envoltat de multitud de corredors que estan buscant l’entrada al seu calaix de sortida. Sort que estic amb el meu amic Marc Perella i no estic sol, intentem arribar al lloc, però ja se’ns ha fet tard, hi ha massa gent i trobar a algú no és tasca fàcil. Tot i que ens feia molta il•lusió estar a la foto entenem que la cursa començarà aviat, i ara el millor es situar-se en un lloc una mica lliure, per estirar una mica les cames i esperar el primer moment màgic del dia.
    Escoltem el tret de sortida, ja hi som!!! Ens desitgem sort amb el Marc i iniciem la cursa. És espectacular, els carrers plens de gent animant i tants corredors junts em fan sentir que la cursa és molt més emocionant a les expectatives que tenia fins al moment. Als pocs km. ja noto que el dia es força calorós i pel temps que estem no hi tinc el cos acostumat, per lo tant la prova serà mes dura del previst, així que m’oblido del meu ritme inicial de 5 m/km faig cas dels savis consells rebuts i em deixo portar per les sensacions que hem mana el meu cos. Sense adonar-me’n m’accelero i faig 1 km a 4:40, sent conscient de les meves possibilitats torno al pla inicial 5m/km.
    Els km. van passant la sensació de cansament es va notant, em trobo un company del meu poble, el Pretel, amb qui faig gran part de la cursa a aquest ritme.
    Al km.19 em creuo amb el Santi, també inscrit des de fa pocs dies al Km0. Ell ja està al km. 21 avançant amb el seu ritme trepidant que el caracteritza, ens saludem i animem.
    A partir del km. 22 començo a notar les primeres molèsties a les cames, al km. 23 l’Héctor m’agafa, el veig fresc com una rosa, la veterania és un grau! Anem junts 1 km. fins que ell passa endavant. Vaig aguantant al meu ritme fins al km. 28, a partir d’aquí els 2 genolls se’m comencen a queixar així que m’oblido del meu ritme, del pulsòmetre, dels companys i faig cas només de les sensacions del meu cos.
    Vaig dolorit però tranquil fins al km. 32-33, on veig algun corredor que es comença a lesionar, tot i el mal que em fan les 2 cames considero que el meu ritme 5:30 és adequat.
    Km. 35 la sensació de por de lesionar-me i no poder acabar la cursa s’apodera de la meva ment, cada vegada veig més corredors amb greus molèsties que els obliga a aturar-se, les 2 bandes del carrer estan plenes de corredors caminant, això sembla un escorxador! Hem fan mal tots els músculs de les cames inclús alguns que mai havia sentit!
    Vaig seguint lluitant amb els meus pensaments negatius com puc. Al km. 37,5 per fi veig la primera cara coneguda entre el públic, la meva germana Ester, la qual m’abraça corrent i m’anima tota eufòrica, era justament el que necessitava. Continuo tirant fins al km. 39 a partir d’aquí tot canvia, estic cansat, les cames em continuen fent mal però no m’importa, sento que ja tinc la marató a la butxaca! Passi el que passi l’acabaré si fa falta caminant o com sigui… per sort arribo a la meta sense cap tipus de lesió important, amb un temps de 3:39:44. Objectiu complert! les sensacions de victòria són impressionants i estic molt content de poder viure aquest moment tan especial. L’any vinent potser torno, penso, però he d’estar més preparat! [img size=234]https://www.km0.cat/images/fbfiles/images/Marat__bcn_2014.JPG[/img]

    #36821
    Hache
    Hache
    Participant

    L’INICI

    Sempre he explicat a tot aquell que vulgui escoltar-me que sóc un home de paraula, per això un cop acabada la Marató Costa Daurada al gener, tenia més que clar que per respecte a mi mateix i a la família descansaria fins a la tardor. Ho tenia molt clar, malgrat el liante de l’Homedferro i les seves temptacions:P :P ……

    Però ves per on, que en una sortida de dissabte amb els Trotallunàtics, el numovi em pregunta si faré la Marató de BCN, jo li vaig respondre molt dignament i amb les idees molt clares que no, que havia jurat i perjurat que no i que era que no…….. però vaig cometre l’error d’afegir “a no ser que a algú li sobri un de Zúrich i m’acabi enredant…”, i justa la fusta, al numovi li sobrava un pitrall, i jo soc dèbil i fàcil de convèncer, o sigui que com home de paraula faria la Marató de Barcelona.

    LA PREPARACIÓ

    Doncs bàsicament la preparació no va existir, a Tarragona vaig arribar amb lo que em quedava de l’entrenament de Donostia i a Barcelona arribaria amb el que em quedés després de Donostia i Tarragona. No vaig deixar de córrer, però no vaig seguir cap pla específic, ni una sola sèrie, vàries tirades de 20-21 km’s una de 22, la Mitja de Balaguer, un refredat fort dues setmanes abans….. i cap a Barna……

    LA MARATÓ

    Per segona vegada consecutiva viatjo el mateix dia, i sense el meu mini-club de fans, realment els trobo molt a faltar. Comparteixo viatge d’anada amb el Redman i l’agulletaman, un viatge molt amè i “para nada taciturno”:P parlant una mica de tot, menjant i bevent una mica de tot també i com el que no vol la cosa arribem a Barcelona.

    L’ambient és indescriptible, corredors per tot arreu, i sense perdre temps, a canviar-se, deixar la bossa i a fer la foto a les fonts. En aquest moment me’n recordo d’una persona que l’any passat estava amb nosaltres fent la foto de grup i que malauradament ja no hi és i penso que n’és d’injusta aquesta vida…… però l’espectacle ha de continuar, pixadeta d’última hora i cap els calaixos, on no trobo a cap dels companys de km0…. començo a buscar-los i per sort (o per desgràcia ;) ) acabo trobant a l’agulletaman, al kepasaneng, a l’Artur42 i a l’enorme Homedferro (com domina la Marató aquest home!!!!!) i fent barqueta a veure que passa…… i el que passa és l’inici dels millors moments de la Marató, molta broma, mucho chiste malo…. (alguno bueno también…:laugh: ), molta cridòria, i fins i tot tots cantant un esbojarrat “Hache quédate” quan en un moment donat vaig fer l’amago de marxar per tal de no suportat als jocs de paraules surrealistes dels meus companys….. .. són els millors moments i gaudeixo de cada instant malgrat que tots tenim clar que ens fotrem una hòstia contra el muro que ens deixarem els pinyos… però anem fent….. En un moment donat se’ns afegeix el Redman, que bé, algú amb seny!!! casi els mateixos que a Tarragona….. però ell va molt bé i de seguida comença a tirar, la resta de companys també…. jo veig que van massa ràpids i em quedo amb el kesasaneng que tampoc té ganes de patir massa…. Els km’s van caient i passem la mitja en uns 1:47:50 aprox…… i jo amb la bufeta plena…… no acostumo a parar a les Maratons, però no vaig còmode i cap allà al 24 decideixo parar, aquí perdo a l’Héctor…. vaig tirant i després d’uns tres 3km’s me n’adono que porto el crono aturat….. bueno, m’és igual, em poso en “modo Homer (pensant en “mono tocando los platillos”), per sobre de la línea blava, molt concentrat, abstraient-me de tot el que m’envolta i pensant només en córrer i en hidratar-me a cada avituallament ja que la caloreta comença a ser important….. i partir d’aquí incògnita, ja que no porto tirades llargues, però em trobo bé i a partir del 30 me’n faig un tip de recollir cadàvers, molta gent parada, caminant, estirant, amb rampes….. entre ells malauradament, alguns companys…… l’espectacle és dantesc, però jo estic concentrat, a lo meu, i em sento fort i poderós, tot i no anar súper ràpid, el anar avançant gent et dona un plus de moral difícil de descriure….. i Arc de Triomf i tot bé….. en un moment donat em trobo l’esquena del kepasaneng i el convido a seguir amb mi, ho fa uns metres però decideix que va en “modo còmode” i no vol apretar més…. els últims km’s es fan llargs sobretot el 41 que no arriba mai… però a partir d’aquí decideixo gaudir dels últims metres, i pensar en els meus que avui no són amb mi….. i passo la línia d’arribada pensant en ells i fent l’intent de fer un cor per dedicar-li a la meva dona……..

    Estic eufòric, he arribat molt sencer tant de cames com de cap, i no era gens fàcil, ESTIC ORGÀSMIC, HE TORNAT A VÉNCER A LA MARATÓ!!!!!…….

    Abraçades amb els companys que han arribat i van arribant, i tornada a Lleida més amena encara amb la companyia de l’Homedferro……

    Sincerament, cinc dies després he de reconèixer que m’ho he passat de conya i que segueixo eufòric. Ah, el temps 3h38:12….. però per a mi, aquest cop és el menys importantB) B) …..

    DEDICATÒRIA

    Sempre m’agrada dedicar les Maratons als meus, als que es preocupen per mi, als que pateixen les meves absències, als que han de suportar la meva falta de paraula…. Miquel, Andreu, Anna, va per vosaltres, espero que algun dia perdoneu i compreneu aquesta bogeria en la que estic immers….. Us estimo …

    I per acabar vull felicitar a tots els valents que es van posar a la línea de sortida, tant els que van assolir els seus objectius com els que no, tant els que van acabar com els que no, als que van venir a animar (gràcies Su i cargol!!!), SOU TOTS MOLT GRANS!!!!

    I ara a descansar, ho prometo, sóc un home de paraula!!!!:P ;)

    #36833
    caragolet
    caragolet
    Participant

    Quina passada,nois…!!!;)

    #36931
    Avatar
    Jordi Llaberia
    Participant
S'està mostrant 10 entrades - de la 1 a la 10 (d'un total de 10)

El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.