S'ha creat les respostes del fòrum
-
AutorEntrades
-
PucurullParticipantVull agrair als amics de Km0 Ponent les mostres de simpatia i ànims que em varen transmetre, ahir, a la marató d’Empúries quan ens veiem al creuar-nos.
Em va ajudar a fer més lleu el calvari d’una marató que se’m va fer molt feixuga. Molt.
Pucurull

HacheParticipantSime ha escrit:
Quote:Hache ha escrit:Quote:Suposo que els nostres herois Maratonians s’estan recuperant de l’esforç, de la calor i el vent.Doncs no suposes bé :S
Si per lo malament que em va anar BCN vaig tardar una setmana en escriure una crònica, aquest cop, seguint la mateixa proporció, puc tardar un parell de mesos :pinch:Va ser molt dur!
No se li pot perdre el respecte a aquesta prova.
Jo ho he fet i la Marató m’ha possat al lloc.Hache no t’imagines la festa que et vas perdre! 👿
:dry: :dry: :dry: :dry: :dry: Ostres Sime, espero amb interés la teva crònica, però si va ser pitjor que a Barcelona……………:dry: :dry: :dry: :dry:
Recupera’t company i la següent amb més ganes……..
LuigiParticipantD’entrada no sé ni per on començar. Tot ha estat tan ràpid i tan efímer que sembla com un somni. Un somni molt agradable i del qual m’ha quedat una sensació de serenitat, que ara mateix encara estic vivint i que desitjaria que romangués amb mi per sempre. Perquè la decisió de córrer a Empúries -la decisió definitiva-, la vaig prendre dissabte a la tarda, dues hores abans de tancar inscripcions. Aquella tarda em va envair un rampell existencial barrejat amb una certa dosi d’intuició, i no és que la cursa en sí fos trascendent -ja va per la setena edició i n’hi haurà més-, sinó que es tractava de la meva situació com a corredor, com a amant de les curses de fons. Tants dies i tantes sortides amb males sensacions, tants problemes amb les plantilles i la seva adaptació que ja m’havia convençut de deixar-ho estar per un temps. Quan aquesta activitat tan estimada passa a ser una obligació i tots els entrenaments tenen un denominador comú de color fosc, no té cap sentit continuar barallant-se voluntàriament. Potser tinc poca paciència i molta tendència al tremendisme, el cert és que ara ja no ho sé, però quan dissabte vaig escoltar les sirenes de la distància mítica alguna cosa dins meu es va bellugar i vaig decidir no deixar escapar aquell tren. Possiblement n’hi hauria d’altres malgrat que, ai las! qui-ho-sap i culs inquiets que som, vaig decidir pujar amb la locomotora gairebé en marxa.
El mateix diumenge de bon matí ja veia que hi hauria moltes més probabilitats de que tot sortís malament que no realment bé. Ni preparació, ni mentalització, ni encara menys bon moment físic. Ara bé, un dels ingredients, la motivació i sobretot la il.lusió les tenia a punt. Tot plegat aquest gran prefaci ve donat perquè Empúries, la marató d’Empúries, no és una cursa fàcil. Ni públic, ni recorregut pla, ni el temps meteorològic hi sol acompanyar… és ben bé una cursa on destaca allò de la “solitud del corredor de fons” tan repetit però a la vegada tan difícil de trobar. I vés per on, a mi aquest aspecte és el que més em fascina d’Empúries. Si vols demostrar alguna cosa, no tens cap més remei que demostrar-te-la a tu mateix allà al mig; si vols sentir-te corredor aquí és on ho sentiràs; si vols trobar alguna cosa no la busquis, allà se’t donarà… i amb aquesta fe cega començo a córrer en un marc incomparable i també, punt important, recolzat per la família i envoltat d’amics.
Els primers kms són de tanteig. Vaig molt a poc a poc, encara no sé ben bé què hi faig novament a l’Escala i vaig pensant que tard o d’hora plegaré. No és que siguin uns pensaments negatius, simplement és la constatació d’un fet que s’ha anat repetint les últimes setmanes i avui no hauria de ser diferent. Per altra banda, em sento bé com a participant a una prova de tant renom i a la vegada tinc el temor no estigui pecant d’arrogància i falta de respecte. Si més no, alguna cosa sé i és que la marató més tard o més d’hora col.loca a cadascú al seu lloc. El que hagi d’arribar ja arribarà…
El pas pel passeig i per dins del poble em torna a constatar què maca és aquesta costa i quins paisatges tan meravellosos tenim la sort de contemplar amb un pitrall posat. Xerro breus instants amb l’Anna, addicta a aquesta marató i corredora sense fi. Sense anar gaire lluny va fer el Mapoma la setmana passada. Després li toca el torn a en Rafa d’Igualada, bon paio amb el que vam fer 6 hores junts a Calella. Tots anem fent el nostre camí, ara junts ara separats. De bon principi m’hidrato tot el possible, la calor avui serà un factor important doncs personalment em fa patir molt. Sento com la musculatura es va escalfant i en aquest sentit, tots els senyals fisiològics són correctes. Miro el rellotge i no tinc ganes de fer el càlcul per km: per a què? si només he vingut a acabar! Atrapo en Kaiser i en Julià, tot i que compartim únicament uns metres. Aviat la cursa s’endureix, ens quedem sols amb els nostres esbufecs -malament si ja són patiments!- i travessem una zona totalment desangelada. Al davant veig en Dennis, el mateix Dennis Teuling de les curses de muntanya que sempre vesteix igual a les curses. No és que em vingui gaire de gust xerrar, tot i així em fa gràcia veure’l a una marató pura-i-dura. De fet, és la seva primera! Porta un catxarret que diu que anem a 5.20/km. Al principi tenim conversa, diguem-ne diàleg, de mica en mica vaig xerrant més estona jo i al final és un monòleg personal… la loquacitat no té futur en una marató! Mentrestant arriba a la mateixa alçada en Carles que va en bici i em promet que tornarà (que no ho farà, ehem!). Segueix una estona llarga de silenci, els del terç ja han acabat i nosaltres entrem definitivament al món de la “solitud del corredor de fons”.
Abans de la mitja tantejo en Dennis i veig que ja respira amb ganes. En el meu cas, ho vaig fent molt lleugerament, però el que em preocupa són els tibials. Bé, vull dir que hi tinc el pensament en ells, doncs de moment no es queixen. Em sembla que fem la mitja en 1h 54min. Poc després en Dennis es queda a un avituallament i per molt que el vull esperar em diu que tiri. Sembla que m’hagin donat corda doncs imperceptiblement començo a augmentar el ritme. Ara ja hi penso en la retrobada amb l’Alina i la Lídia i per moments m’emociono, doncs començo a tenir clar que no abandonaré. Havíem quedat al km.27-28 i efectivament, allà hi són. Tot passa tant ràpid! Bec el gel i l’isotònic, poc després m’esperonen en Crit, la Cris, les “dones” d’en Sime, en fi… en un moment, un carregament emocional molt intens: la marató és viva!
Adelanto l’homedferro i en Petit, però vaig llençat, encara que no massa. Darrera de la xifra màgica del 30 em ve a la ment la frase d’Emil Zatopek. Vaig molt i molt sencer, i tot i que no m’ho acabo de creure, decideixo apretar. Passen deu minuts i gairebé 2 kms. És sensacional, si l’any passat aquí m’embriagava una sensació totalment mística, aquest 2009 m’envaeix una gran serenitat. De totes maneres, la rauxa no s’apodera ni molt menys de la situació, tot de companys caminen a ambdòs cantons i m’adono que potser queda quasi una hora de cursa. El gel pot haver-me donat una seguretat que es podria esvair com un mirall al desert. Redueixo el ritme i retorno a la concentració. Vaig bé, començo a fer càbales de marques, encara que ara la única ambició seria doblar, fet que ja tinc gairebé assegurat. Disfruto molt com a corredor i vaig agraint cada passa.
Per fi arribo al nus del bucle i ara ja només queda tornar. O retornar. Agafo dues ampolletes -tal i com he anat fent quasi tota la cursa-, una pel cap, esquena, braços, cames i peus i una altra per la gola. Només 6 kms. Estic pletòric però ja noto alguna articulació grinyolar. Ha semblat fàcil però en realitat no ho ha sigut pas. Començo a tenir el cap ennuvolat i la repetició dels gestos és massa monòtona com per ser harmoniosa. Adelanto en Vicenç, la Txell, l’IronXevi, en Sixto… poca broma, gent experimentada que passen moments difícils, no val a badar. En Sime ja ho passa realment malament, l’intento animar i que s’enganxi, tot i que no és possible. Em sap greu per tots aquests companys que no han tingut el dia. Potser per contagi, abans del 40 visc un petit instant d’incertesa, que aviat desapareix pensant fermament en l’arribada. Fins i tot al 41 començo a esprintar, ni m’ho esperava jo mateix, més que feliç em noto serè, em domina una gran serenitat. Aleshores apuro intensament l’arribada, agafo la mà de l’Alina i se m’escapa alguna llagrimeta de l’ànima, no sé per què, però no ho puc exterioritzar. Potser és perquè no he patit gens. Potser és perquè he retornat a un món on no hauria de marxar mai. Gràcies a tothom. Gràcies Empúries.
ArctosParticipantBogeria???
Doncs si és una bogeria jo estic boig per fer bogeries. :woohoo:
Vinga un altre que s’apuntaria si no em toca treballar.I parlant de fer el boig i com hi ha uns quants que també li donem als pedals és podria fer un dissabte biker i un diumenge runner.
Salut i bogeria
OscarParticipantal final no ens em entes… i sort! he anat al metge i fins les 20:15 no he pogut anar a correr, aixi q t’hagues donat planton…
de totes formes he vist algun boig a un ritme infernal per la canalització q debier ser tu.. un altre dia serà.
cucudruluParticipantA veura, una reflexió :huh:
Si el Barça va 1er i possiblement serà campió de lliga i l’ESPANYOL va guanyar el Barça (1-2) qui es el millor!!:ohmy:
E S P A N Y O L:woohoo: :woohoo:
homedferroMembreEp!!!
Resultats de Bergamo
Estefi 134.010 metres
Enhorabona!
estefiParticipantavui he tornat de Bergamo
me recupero i cronica aquesta semana.
petons .
estefi.
km0SuperadministradorBon dia,
Dijous dia 7
19.30
Hotel d’entitats la palma, carrer la palma s/n (taller 1)
Farem la primera reunió de templers 09, qui es vulgui implicar en l’organització és el moment.
L’ordre del dia serà el següent:
1- Tancament marxa popular del Segrià. Comptes i millores.
2- Obertura de Templers. Estat de la qüestió, estructura organitzativa i planificació.
Entre tots ho hem de fer tot, ja ho sabeu.
Salut
Albert Nogués i NogueraParticipantBogeria o no crec que pot ser una oportunitat per poder-nos conèixer millor.
Albert Nogués i Noguera
kaiserParticipantcent trenta-quatre mil què???? Si ja costa de dir!!!
:ohmy: :ohmy: :ohmy:
Increïble, felicitats!!
km0SuperadministradorBon dia,
Dijous dia 7
19.30
Hotel d’entitats la palma, carrer la palma s/n (taller 1)
Farem el tancament de la marxa i la primera reunió de templers 09.
L’ordre del dia serà el següent:
1- Tancament marxa popular del Segrià. Comptes i millores.
2- Obertura de Templers. Estat de la qüestió, estructura organitzativa i planificació.
Entre tots ho hem de fer tot, ja ho sabeu.
Podeu venir al punt que vulgueu, sense compromís, començarem per la marxa.
Salut
Julià FeixasParticipantDiumenge va ser el meu primer terç de marató. Per varies raons encara no he deixat ni de pensar-hi ni de sentir una extraordinària satisfacció, acompanyada d’una dosi important d’agraïment per tots aquells que han fet possible la meva incorporació en aquest món de les curses.
El meu inici i no podia ser d’un altra manera, va ser a Templers I, des de llavors intento millorar. He participat a uns quants 10 mil i sempre mi he trobat molt be. Vaig gaudir molt de la macro cursa de bombers.
La I marxa del Segrià em va servir per provar de fer corrent els 21 km. La companyia dels companys Fabregat i el matrimoni Nogués-Noguera amb la aportació de la seva experiència va fer que fos possible poder passar per l’arc d’arribada , entrar amb un somriure i amb bones sensacions sobre l’estat físic.
I a Empúries què ? Doncs, gaires bones sensacions no tenia perquè la vigília caminant pels aiguamolls, tot de sobte va començar a fer-me molt de mal el tendó d’àguiles del peu esquerra. No era qüestió d’acovardir-se, trucada al meu fissió personal en Redman que va recomanar-me una pomada per calmar el dolor.
Doncs apa, tot coixejant, excursió per l’Escala per trobar una farmàcia de guàrdia. Vaig seguir al peu de la lletra les indicacions rebudes i en aixecar-me al mati següent no tenia dolor.
Amb mes ànims, prenc la sortida. De bon principi m’ajunto al Quim i la Imma però com era d’esperar molt aviat em quedo enrera, llavors s’apropa en Kàiser, bon company, primer casteller i ara de curses, serà el recolzament necesari per arribar sencer (gràcies, sense tu hagués estat mol més difícil) es fantàstic que et vagin conduint; ara afluixa que ja recuperarem, ara en portem 10, ara bevem una mica. I jo, Josep quan “s’acabarà la pujada ?” Ostres, no puc deixar de dir que em van semblar molt mes durs aquests 14 km. que els 21 de la marxa.
Això sí, l’alegria de l’arribada no te preu, retrobar la Maria Carme (gràcies per tot) i la Flora suporters incondicionals i a tota la resta.
Després tot va ser una festa, veure arribar l’Homedeferro (jo crec que sí que n’és de ferro) i altres companys de marató crec que tots amb signes evidents de la duresa de la prova. Amb tot, es una gran sensació aplaudir els km0 que van creuant la meta.
No puc passar l’ocasió de expressar el meu reconeixement i efecte per l’Aureli, gran company i amic, que ens deixa amb incansable constància, un record gràfic de gran qualitat dels esdeveniments en que participem.
En aquests moments encara tinc la sensació de que em serà molt i molt difícil arribar a córrer una marató, però……. amb companys com vosaltres tot es possible
LuigiParticipantEnhorabona estefi, participar ja és un gran triomf
Només vaig poder seguir-te part del dissabte i després vaig veure el resultat final. Sou extraordinaris
Esperem crònica
LuigiParticipantHola,
Tot just recuperant les cames de la mogudeta d’Empúries, ara és bon moment per pensar-hi en la propera, i què millor que gaudir de la primavera als Pirineus.
La Marató La Forestal, en la seva segona edició, proposa pujar fins al cim de la Torreta de l’Orri (2439 m) i retornar fins al punt de sortida, la pallaressa Sort. O sigui, serà una pujada i una baixada on trepitjar neu està assegurat.
Qui no es vegi amb cor o no vulgui fer la marató corrent (sortida a les 8 del matí), també hi ha l’opció de fer-la en modalitat marxa (sortida a les 6 del matí)
Que jo sàpiga, ja som tres persones del fòrum que tenim intenció de fer-la. Algú més?

-
AutorEntrades