Marató d'Empúries, 3 Maig 2009

  • This topic is empty.
  • Autor
    Entrades
  • #2496
    Avatar
    homedferro
    Membre

    Ep!!!

    Marató
    Ballak 3:09:07
    voraç 3:11:23
    Joker 3:24:11
    Bru 3:24:32
    Xavier47 3:30:55
    Cargol 3:34:03
    Luigi 3:42:45
    Artur42 3:47:22
    Arcadi42 3:47:22
    Sime 3:50:12
    Homedferro 3:54:53
    Pitit 3:54:53
    Pucurull 4:50:53

    Terç
    Imma 1:09:09
    Quim 1:13:36
    Crit 1:22:46
    Kaiser 1:25:49
    Julià 1:26:06

    afegiu i esmeneu, segons convingui…

    #20852
    Avatar
    Luigi
    Participant

    Algunes fotos que va fer la Lídia (cliqueu la imatge):

    090503175.jpg

    #20854
    Avatar
    kaiser
    Participant

    Bones,

    jo vaig fer el terç compartint els 14km amb el Julià, i he de dir que és de les més boniques que he fet. L’entorn és un paradís natural, amb vistes al Cap de Creus i als Pirineus nevats, sense oblidar el privilegi de trepitjar pedres mil·lenàries. La cursa en sí no té res de plana, malgrat que és un circuit de costa.

    El cap de setmana, de luxe, amb bona companyia. Dissabte, festival culé, part de la comitiva lleidatana vam gaudir del partit a la Penya Barça de l’Escala enmig d’un gran ambient. I diumenge dinar de fi de festa amb més de 25 Km0’s.

    #20863
    Avatar
    voraç
    Participant

    Estic plenament d’acord amb tú. Perfil molt complicat al que li afegim la calor i sobretot el ventorro i ens queda una mescla d’alta inflamabilitat. Per cert, he llegit que de las set edicions aquesta ha estat la pitjor en quan a vent.
    Una gran alegria va ser, per a mi, rebre un trofeig per ser tercer de la categoria (m6)
    Salut!:laugh:

    #20869
    Avatar
    Pucurull
    Participant

    Vull agrair als amics de Km0 Ponent les mostres de simpatia i ànims que em varen transmetre, ahir, a la marató d’Empúries quan ens veiem al creuar-nos.

    Em va ajudar a fer més lleu el calvari d’una marató que se’m va fer molt feixuga. Molt.

    Pucurull

    #20871
    Avatar
    Luigi
    Participant

    D’entrada no sé ni per on començar. Tot ha estat tan ràpid i tan efímer que sembla com un somni. Un somni molt agradable i del qual m’ha quedat una sensació de serenitat, que ara mateix encara estic vivint i que desitjaria que romangués amb mi per sempre. Perquè la decisió de córrer a Empúries -la decisió definitiva-, la vaig prendre dissabte a la tarda, dues hores abans de tancar inscripcions. Aquella tarda em va envair un rampell existencial barrejat amb una certa dosi d’intuició, i no és que la cursa en sí fos trascendent -ja va per la setena edició i n’hi haurà més-, sinó que es tractava de la meva situació com a corredor, com a amant de les curses de fons. Tants dies i tantes sortides amb males sensacions, tants problemes amb les plantilles i la seva adaptació que ja m’havia convençut de deixar-ho estar per un temps. Quan aquesta activitat tan estimada passa a ser una obligació i tots els entrenaments tenen un denominador comú de color fosc, no té cap sentit continuar barallant-se voluntàriament. Potser tinc poca paciència i molta tendència al tremendisme, el cert és que ara ja no ho sé, però quan dissabte vaig escoltar les sirenes de la distància mítica alguna cosa dins meu es va bellugar i vaig decidir no deixar escapar aquell tren. Possiblement n’hi hauria d’altres malgrat que, ai las! qui-ho-sap i culs inquiets que som, vaig decidir pujar amb la locomotora gairebé en marxa.

    El mateix diumenge de bon matí ja veia que hi hauria moltes més probabilitats de que tot sortís malament que no realment bé. Ni preparació, ni mentalització, ni encara menys bon moment físic. Ara bé, un dels ingredients, la motivació i sobretot la il.lusió les tenia a punt. Tot plegat aquest gran prefaci ve donat perquè Empúries, la marató d’Empúries, no és una cursa fàcil. Ni públic, ni recorregut pla, ni el temps meteorològic hi sol acompanyar… és ben bé una cursa on destaca allò de la “solitud del corredor de fons” tan repetit però a la vegada tan difícil de trobar. I vés per on, a mi aquest aspecte és el que més em fascina d’Empúries. Si vols demostrar alguna cosa, no tens cap més remei que demostrar-te-la a tu mateix allà al mig; si vols sentir-te corredor aquí és on ho sentiràs; si vols trobar alguna cosa no la busquis, allà se’t donarà… i amb aquesta fe cega començo a córrer en un marc incomparable i també, punt important, recolzat per la família i envoltat d’amics.

    Els primers kms són de tanteig. Vaig molt a poc a poc, encara no sé ben bé què hi faig novament a l’Escala i vaig pensant que tard o d’hora plegaré. No és que siguin uns pensaments negatius, simplement és la constatació d’un fet que s’ha anat repetint les últimes setmanes i avui no hauria de ser diferent. Per altra banda, em sento bé com a participant a una prova de tant renom i a la vegada tinc el temor no estigui pecant d’arrogància i falta de respecte. Si més no, alguna cosa sé i és que la marató més tard o més d’hora col.loca a cadascú al seu lloc. El que hagi d’arribar ja arribarà…

    El pas pel passeig i per dins del poble em torna a constatar què maca és aquesta costa i quins paisatges tan meravellosos tenim la sort de contemplar amb un pitrall posat. Xerro breus instants amb l’Anna, addicta a aquesta marató i corredora sense fi. Sense anar gaire lluny va fer el Mapoma la setmana passada. Després li toca el torn a en Rafa d’Igualada, bon paio amb el que vam fer 6 hores junts a Calella. Tots anem fent el nostre camí, ara junts ara separats. De bon principi m’hidrato tot el possible, la calor avui serà un factor important doncs personalment em fa patir molt. Sento com la musculatura es va escalfant i en aquest sentit, tots els senyals fisiològics són correctes. Miro el rellotge i no tinc ganes de fer el càlcul per km: per a què? si només he vingut a acabar! Atrapo en Kaiser i en Julià, tot i que compartim únicament uns metres. Aviat la cursa s’endureix, ens quedem sols amb els nostres esbufecs -malament si ja són patiments!- i travessem una zona totalment desangelada. Al davant veig en Dennis, el mateix Dennis Teuling de les curses de muntanya que sempre vesteix igual a les curses. No és que em vingui gaire de gust xerrar, tot i així em fa gràcia veure’l a una marató pura-i-dura. De fet, és la seva primera! Porta un catxarret que diu que anem a 5.20/km. Al principi tenim conversa, diguem-ne diàleg, de mica en mica vaig xerrant més estona jo i al final és un monòleg personal… la loquacitat no té futur en una marató! Mentrestant arriba a la mateixa alçada en Carles que va en bici i em promet que tornarà (que no ho farà, ehem!). Segueix una estona llarga de silenci, els del terç ja han acabat i nosaltres entrem definitivament al món de la “solitud del corredor de fons”.

    Abans de la mitja tantejo en Dennis i veig que ja respira amb ganes. En el meu cas, ho vaig fent molt lleugerament, però el que em preocupa són els tibials. Bé, vull dir que hi tinc el pensament en ells, doncs de moment no es queixen. Em sembla que fem la mitja en 1h 54min. Poc després en Dennis es queda a un avituallament i per molt que el vull esperar em diu que tiri. Sembla que m’hagin donat corda doncs imperceptiblement començo a augmentar el ritme. Ara ja hi penso en la retrobada amb l’Alina i la Lídia i per moments m’emociono, doncs començo a tenir clar que no abandonaré. Havíem quedat al km.27-28 i efectivament, allà hi són. Tot passa tant ràpid! Bec el gel i l’isotònic, poc després m’esperonen en Crit, la Cris, les “dones” d’en Sime, en fi… en un moment, un carregament emocional molt intens: la marató és viva!

    Adelanto l’homedferro i en Petit, però vaig llençat, encara que no massa. Darrera de la xifra màgica del 30 em ve a la ment la frase d’Emil Zatopek. Vaig molt i molt sencer, i tot i que no m’ho acabo de creure, decideixo apretar. Passen deu minuts i gairebé 2 kms. És sensacional, si l’any passat aquí m’embriagava una sensació totalment mística, aquest 2009 m’envaeix una gran serenitat. De totes maneres, la rauxa no s’apodera ni molt menys de la situació, tot de companys caminen a ambdòs cantons i m’adono que potser queda quasi una hora de cursa. El gel pot haver-me donat una seguretat que es podria esvair com un mirall al desert. Redueixo el ritme i retorno a la concentració. Vaig bé, començo a fer càbales de marques, encara que ara la única ambició seria doblar, fet que ja tinc gairebé assegurat. Disfruto molt com a corredor i vaig agraint cada passa.

    Per fi arribo al nus del bucle i ara ja només queda tornar. O retornar. Agafo dues ampolletes -tal i com he anat fent quasi tota la cursa-, una pel cap, esquena, braços, cames i peus i una altra per la gola. Només 6 kms. Estic pletòric però ja noto alguna articulació grinyolar. Ha semblat fàcil però en realitat no ho ha sigut pas. Començo a tenir el cap ennuvolat i la repetició dels gestos és massa monòtona com per ser harmoniosa. Adelanto en Vicenç, la Txell, l’IronXevi, en Sixto… poca broma, gent experimentada que passen moments difícils, no val a badar. En Sime ja ho passa realment malament, l’intento animar i que s’enganxi, tot i que no és possible. Em sap greu per tots aquests companys que no han tingut el dia. Potser per contagi, abans del 40 visc un petit instant d’incertesa, que aviat desapareix pensant fermament en l’arribada. Fins i tot al 41 començo a esprintar, ni m’ho esperava jo mateix, més que feliç em noto serè, em domina una gran serenitat. Aleshores apuro intensament l’arribada, agafo la mà de l’Alina i se m’escapa alguna llagrimeta de l’ànima, no sé per què, però no ho puc exterioritzar. Potser és perquè no he patit gens. Potser és perquè he retornat a un món on no hauria de marxar mai. Gràcies a tothom. Gràcies Empúries.

    #20882
    Avatar
    Julià Feixas
    Participant

    Diumenge va ser el meu primer terç de marató. Per varies raons encara no he deixat ni de pensar-hi ni de sentir una extraordinària satisfacció, acompanyada d’una dosi important d’agraïment per tots aquells que han fet possible la meva incorporació en aquest món de les curses.

    El meu inici i no podia ser d’un altra manera, va ser a Templers I, des de llavors intento millorar. He participat a uns quants 10 mil i sempre mi he trobat molt be. Vaig gaudir molt de la macro cursa de bombers.

    La I marxa del Segrià em va servir per provar de fer corrent els 21 km. La companyia dels companys Fabregat i el matrimoni Nogués-Noguera amb la aportació de la seva experiència va fer que fos possible poder passar per l’arc d’arribada , entrar amb un somriure i amb bones sensacions sobre l’estat físic.

    I a Empúries què ? Doncs, gaires bones sensacions no tenia perquè la vigília caminant pels aiguamolls, tot de sobte va començar a fer-me molt de mal el tendó d’àguiles del peu esquerra. No era qüestió d’acovardir-se, trucada al meu fissió personal en Redman que va recomanar-me una pomada per calmar el dolor.

    Doncs apa, tot coixejant, excursió per l’Escala per trobar una farmàcia de guàrdia. Vaig seguir al peu de la lletra les indicacions rebudes i en aixecar-me al mati següent no tenia dolor.

    Amb mes ànims, prenc la sortida. De bon principi m’ajunto al Quim i la Imma però com era d’esperar molt aviat em quedo enrera, llavors s’apropa en Kàiser, bon company, primer casteller i ara de curses, serà el recolzament necesari per arribar sencer (gràcies, sense tu hagués estat mol més difícil) es fantàstic que et vagin conduint; ara afluixa que ja recuperarem, ara en portem 10, ara bevem una mica. I jo, Josep quan “s’acabarà la pujada ?” Ostres, no puc deixar de dir que em van semblar molt mes durs aquests 14 km. que els 21 de la marxa.

    Això sí, l’alegria de l’arribada no te preu, retrobar la Maria Carme (gràcies per tot) i la Flora suporters incondicionals i a tota la resta.

    Després tot va ser una festa, veure arribar l’Homedeferro (jo crec que sí que n’és de ferro) i altres companys de marató crec que tots amb signes evidents de la duresa de la prova. Amb tot, es una gran sensació aplaudir els km0 que van creuant la meta.

    No puc passar l’ocasió de expressar el meu reconeixement i efecte per l’Aureli, gran company i amic, que ens deixa amb incansable constància, un record gràfic de gran qualitat dels esdeveniments en que participem.

    En aquests moments encara tinc la sensació de que em serà molt i molt difícil arribar a córrer una marató, però……. amb companys com vosaltres tot es possible

    #20884
    Avatar
    Enric
    Moderador

    La faràs…

    Felicitats, la propera espero estar al teu costat; serà un cop més, un plaer.

    Una abraçada Julià!!

    #20889
    Avatar
    cargol
    Participant

    Cap de setmana rodó per gaudir d’una de les maratons més maques i dures que hi ha.
    Dissabte a la tarda visita al Pabelló Municipal per recollir la bossa (samareta tècnica i pot d’anxoves) i dorsal, tot molt cassolà, sembla que estiguem a una cursa popular. Barra lliure de anxoves amb pa amb tomàquet i vi.
    Mes tard anem a la Penya Blau Grana de L’Escala i entre birres i crispetes qüasi encertem la porra.
    Sopar de pista/pasta i a dormir sentint els batecs de les onades.
    A les 6 m’aixeco i puc veure un veritable espectable; la sortida del sol del final del mar.
    Anem cap a la sortida fent estiraments sore pedres mil.lenaries.
    A les 9 venen els romans i després d’un breu passeig per les runes fem la sortida tots plegats els del Terç i la marató.
    Jo sabía a qué venía i m’ho vaig pendre amb molta calma, aquesta serà la cinquena i darrera marató feta en 6 mesos i la manca d’entreno es acusada pel cos que cada vegada està més mandrós.
    Fa bona temperatura, però la tramuntana i el sol de maig hi son presents per endurir encara més la cursa.
    Aquí no hi han monuments en els que t’hi puguis recrear, però el recorregut es escantador, pastures, muntanyes, platjes, acantilats, etc.
    Els primers 14 kms. coincidim amb la cursa “curta” i després ja ve la solitut.
    Passo la mitja amb 1h 37′ i em mentalitzo de que caldrà patir. Sort que hi ha avituallaments cada 2,5 kms. i l’aigua s’agraeix.
    Sense arribar a caminar el ritme es va arrelentint i vaig passant a gent que encara ho porta pitjor, m’adelanten Bru i Jokerque van de menys a més.´
    Per fí sobre el km. 34 gir i camí ja de tornada.
    Tots anem cercant la poca ombra que hi trobem i ens anem creuant amb els companys, saludo a Luigi,
    Artur42, Arcadi, Sime, Petit i Homedeferro
    , cadescú fent i patint la seva pròpia marató.
    Arribada a les ruïnes i directe al mar a remullar les cames.
    Organització bona i millor companyia per dinat.
    Moltes gràcies a tots els suporters que en diferents trams ens varen animar i el que a l’acabar el Terç també se hi van afegir.
    Un altra per la col·lecció.
    Salut i milles empordaneses.
    Abel

    #20893
    Avatar
    Buff!
    Participant

    Felicitar a TOTS els que vareu vèncer diumenge passat, perquè creuar la línia d’arribada sempre és una victòria. I una menció especial per la gran crònica, una més, d’en luigi., ben retornat a aquest món.

    #20917
    Avatar
    Joker
    Participant

    Ja tenim tres àlbums disponibles a la secció “FOTOS“.:woohoo: ;)

    Gràcies als/les fotògrafs/es!

    #21077
    Hache
    Hache
    Participant

    Molt bones cròniques de moment, però…………………… NO TROBEU QUE ENCARA FALTEN MOLTES?????????????

    A veure si ens posem les piles companys:P :P :P :P :P :P

    #23656
    Avatar
    homedferro
    Membre

    Ep!

    D’acord, han passat molts mesos, però ho havia de pair..

    Fins fa pocs dies, era del tot impossible pensar en tornar a córrer llargues distàncies. El record d’Empúries m’ho impedia.
    Dura, implacable.

    Feia temps que tenia ganes de trencar la dinàmica de binomi Barclona-Donosti, i aquesta Marató em va semblar collonuda per fer-ho. Una marató catalana, relativament prop de casa, i amb una logística còmoda de portar.
    Els preparatius són genials! I el cap de setmana llarg també. Val a dir que un cap de setmana en terres de somni com aquelles i rematat amb un 2-6 vist a la penya Blaugrana de l’Escala, i la grata companyia de la família Km0… doncs que més es pot demanar?

    Informe relativo al proceder del imputado, conocido en su arrabal como el HombredHierro, sobre los hechos acontecidos el 3 de mayo del presente año.

    Día de autos, 3 de Mayo del 2009, 3 horas antes del instante D
    El susodicho día, a las 8 de la mañana, el interfecto, acompañado de sus presuntos cómplices, hizo entrada en el recinto arquitectónico del Museo de Arqueología de la villa de Empúrias.
    Una vez estuvo dentro del recinto, departió con sus compinches i usó i abusó de los retretes que estaban ahí localizados para este menester. No contento con desarrollar esta faena, reincidió en tres veces contadas.
    Cuando tuvo bien vaciado sus esfínteres, y sin habiendo mediado palabra ni habiéndose encomendado a nadie, enarboló y exalto a otros presuntos para, sin permiso solicitado ni concedido, hacer uso del inexistente derecho de reunión y rejuntar-se más de veinte y dejar constancia grafica de sus fechorías Adjunto en anejo 1.
    La organización del evento, tuvieron a bien de seguir las directrices dictadas por el orden gobernante, y escoltaron a los malhechores bien guarnidos con los ropajes de gala, incluidos lanza i escudo a la antigua usanza. Nada que objetar en este punto, pues dichos guardianes lidiaron con la muchedumbre borrando de sus rostros cualquier atisbo de rebeldía o exaltación.
    Justo 2 horas antes del instante D, la multitud rompió el cerco y huyeron en estampida, provocando un aluvión imposible de ser controlado. Ante tal acción más que punible, se procedió a cercar al gentío atolondrado mediante puestos de control sagazmente ubicados.
    Hubo quien en su incontrolada evasión corrió como alma que se lleva el diablo y escaparon del cerco al que se les estaba sometiendo.
    El personaje tomó como compañero a aquel que se hace llamar Pequeño (Pitit en su lengua materna) y juntos escaparon al asedio de los primeros controles. Cabe reseñar que en los primeros alejamientos fueron secundando otros huidores identificados que responden a los nombres lugareños de Artur y Arcadi (Arturo y Arcadio para quien no sepa de idiomas). Pero éstos últimos, más curtidos, se despojaron de tan tedioso lastre y prosiguieron por sus fueros.
    Al cumplir unos veinte quilómetros de su alocada fuga y pocos instantes antes del instante D, el individuo en cuestión y su dichoso compañero emprendieron un camino en dirección Bellocariz del Empordan. Así fue justo ahí, en la intersección de los caminos, que sucedió.
    El presunto, carente ya de su vivaracha conversa y su locuaz sagacidad, cayó inmerso en un hoyo de desolación, y vacilante, hizo notoria su decrepitud, continuando zigzagueante su desdichada manumisión. Antes de caer maltrecho sobre el pavimento, su compinche le socorrió y lo sostuvo en liza para poder proseguir, persiguiendo la quimera de alcanzar a sus otros congéneres ya mucho más adelantados. En el devenir de lo acontecido, cabe mencionar que sin la ayuda del conocido como Pitit, no hubiere prosperado la vana ilusión de salirse airoso.
    En su errático proceder, y en tan precaria situación, no tuvieron alma para ni tan siquiera jalear a otros camaradas que se cruzaban en su camino.
    Los papeles se cambiaron en torno a una hora después del momento D, en el que el susodicho, exhortó en tanto le fue posible a su hastiado colega.
    I así, uno por el otro y el otro por el uno, consiguió seguir, burlando todos los controles dispuestos; y haciendo acopio de víveres ofrecidos por un control que otrora parecía oficial y que se rebeló como uno totalmente fuera de la ley, copado hasta las trancas por mujeres y hombres (una de ella la suya propia) que sí que alentaron y animaron, aún a sabiendas de lo errónea y equivocada de su acción, reanudaron su marcha tediosa en busca de un final, que en esos lares, no era ni predecible.
    Bajo un manto de sol atroz i con las fuerzas casi extintas, a punto estuvo de traspasar el pueblo conocido como Santo Pedro Pescador. En este punto, debió suponer que la Ley estaba allá aposentada esperando su paso, por lo que dio media vuelta súbitamente y se volvió sobre sus pasos.
    Con la muchedumbre totalmente estirada y varios de ellos ya yaciendo o bien a cobijo en su madriguera de la playa o bien, presos del desfallecimiento, el interfecto continuo al amparo de su compadre el camino hacia no se sabe bien donde. En este último intento vano y desesperado, se cruzo con el Maestro de Maestros quien a su vez parecía que estaba luchando a brazo partido en ese preciso instante.
    Retornando al punto de partida, en busca del báculo donde se refugiaban los otros integrantes de su bando y donde, uno a uno, fueron llegando según los datos ofrecidos por la autoridad competente, Ballak, voraz, Joker, Bru , Xavier47, Cargol, Luigi, Artur42, Arcadi42, Sime, Pitit i Pucurull.
    Retornado al origen, el susodicho paró su errabunda escapada y por fin, y sin proferir improperio alguno ni tampoco ofrecer resistencia ninguna, claudicó poniéndose al fin en manos de la justicia.

    Informe de hechos que remito a vuestra excelencia, para que en su saber hacer y en su sabiduría extrema, juzgue y sancione como a su entender proceda..

    La Escalera, a 2 de mayo del año del senyor.

S'està mostrant 13 entrades - de la 1 a la 13 (d'un total de 13)

El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.