S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
és molt emocionant llegir les vostres cróniques, perqué feu que tots tinguem la sensació d´estar corrent la marató de Donosti.
Tots hem abandonat al km 30, tots hem set rockies, tots hem baijat temps , tots hem ……
molt molt molt emocionant.
Homedeferro: el 2 de març quan s´acabi la marató de Bcn et trucaré i farás la meva crónica, ja et vaig dir que pleguesis de correr i et fessis escriptor.
Hola companys:
Som la canya. Sabeu que varem quedar els 7 de 30 equips?:http://www.atletisme.com/classificacions/tarragona/res2007c.htm
Aquí va la composició dels 7 que ens varem inscriure amb la denominació llampant:
http://www.atletisme.com/classificacions/tarragona/res2007cKM0.htmSalut i milles.
AbelRepresentació de ponent a Donosti
ENHORABONA
Eduard Aixalà culleré 2h 34′
Francesc Bonet 2h 48
JBalak 2h 53
Alexandre Tassies Llordés 2h 58′
sergi farre perez 2h 58′
Montoliu 2h 58′
Mario Palou Bonell 3h 03′
Alex Casany Font 3h 10′
Benjamí Vinyals Moragrega 3h 11′
Josep Monforte Sagarra 3h 16′
Albert Nogués Noguera 3h 17′
Bernat Gordun Quiles 3h 19′
Antoni Llobera Torres 3h 22′
Jordi Llobera Sole 3h 24′
Madjoker 3h 25′
Jmarkal 3h 27′
Dolores lopez garcia 3h 28′
Quim Ramos 3h 29
Edu 3h 30′
Xavier Viaña Trepat 3h 30′
Maria José Gallardo Muñoz 3h 31′
Imma 3h 34′
Homedeferro 3h 44′
Neus 3h 47′
Pepe Cabré 3h 47′
Sime 3h 50′en cursiva els registrats a la pàgina. Si detecteu errors, esmeneu-los!
tranquil gorka1, algú havia de sortir a l’última fotografia abans d’acabar-se la bateria, la culpa va ser meva per no carregar-la la nit anterior, enhorabona pel temps realitzat
artur42, espero que ens arribin aviat els recanvis, això d’estar a boxes no és gaire agradable, al final hauré de canviar el córrer per la fotografia, tot i que m’estimo més sortir a les fotos de curt que no fer-les
jmarkala, ja que havíem fet el viatge fins a donosti, només faltaria que no animèssim als companys que estaven gaudint-patint la cursa
segarrenc, tot el que et coneix una mica, estarà d’acord amb mí del comentari que he fet en l’anterior post, l’espai físic que ocupes, tu ja saps quina és la manera de reduir-lo, així que ha fer bondat i tot arribarà
per cert, m’ha agradat molt la foto que hi ha penjada a l’inici de la web, d’en madjoker fent-te una abraçada, era l’inici de la prova i estava una mica nerviós, després ja veus que els nervis es van quedar a la sortida
moltes felicitats a tota la gent que va acabar la marató, amb el temps que sigui, des de fora es veu el que s’ha de patir per arribar a l’estadi
salutlagartija,
De segur que una de les teves millor decisions de mai la vas prendre fa un any.
Felicitats!!!
Pucu
PD/ Una de les persones que em va donar una molt càlida benvinguda quan em vaig presentar en aquest fòrum vas ser tu. Això no se’m oblida
que passa amb el last minute que fa dies que no funciona?
entre maratonians i lesionats, això no rutlla
bé, la fisio m’ha recomanat que faci uns vint minuts suaus per provar la cama, així que m’en vaig cap a la canalització i faré (si puc) anada i tornada, si algú s’anima seré per allà a partir de quarts de vuit aproximadament
salutSalut companys,
Com m’agrada veure’t en aquest fil Xavi19, potser ja sigui el punt de partida cap a la teva primera crònica en una marató. Felicitats per la rapidesa amb que vas penjar les fotos, i a veure si les lesions et respecten, i avui, dia de descans per molts és el teu punt de partida. Sort!!! -sempre tindràs temps de venir amb mi a menjar pinxos i beure patxarans-
Una abraçada a tots.
Vaig prometre una crònica.
1
L’aire fred entra gola avall i el sento arribar als pulmons, noto com s’escalfa. És una sensació que he retrobat en els entrenaments desprès de molt de temps i m’agrada.
Avui, però, aquesta sensació no aconsegueix apaivagar aquest pànic, desfer el nus que tinc a la gola, eliminar aquesta asfixia que m’escalfa el coll i puja, i colpeja el meu cap.
Potser m’he precipitat en inscriure’m…
Els companys fa molt temps que corren i jo fa vuit mesos no era capaç de córrer cinc minuts sense…
Són molts quilòmetres…
No he fet l’entrenament al peu de la lletra…
I si no estic preparat?
Tinc calor i només estem a cinc graus.
Calma Sime! Calma!Miro a un costat i veig la seva cara, satisfeta. Ha fet un munt de fotos al Pinte dels Vents de Chillida i ara intenta escalfar les seves mans gelades agafant-me fort.
Venir a Donosti amb ella ha estat la millor decisió.Lo crit i el madjoquer ens avancen per mirar quin bus cal agafar. Aquest nois no poden anar al darrera ni de passeig per La Conxa. Estic envoltat d’amics, jmarkala, el segarrenc, xavi19…
Ha estat un moment d’angoixa , però ja ha passat. Ningú s’ha adonat. Potser ha sigut el pitjor moment de la marató i encara falta un dia.
Demà no puc dubtar, simplement he vingut a córrer i a gaudir, activament, de cada instant.2
El matí és fred però al cel gairebé no hi ha núvols.
Les coses sempre són diferents a com les acostumo a imaginar. És inútil dedicar-li un minut a pensat com serà la cursa, com ho faré, què em puc trobar. Simplement perquè les coses al final mai són com les imagino. Cal provar-ho.
Ara, veient aquest cel del matí estic segur, no hi ha res a fer, tot serà nou, un dia sencer per estrenar. Com que m’he proposat passar-ho bé i fer-ho activament, busco els detalls, em deixo portar.La meva referència en aquesta aventura és l’homedferro. Tan aviat el trobo a la sortida ja ho tinc tot preparat.
Fem una mica de broma amb lo de qui és la llebre. La Neus es va prendre al peu de la lletra que l’homedferro tindria llebre i vam fer broma per la bírria de llebre que s’havia buscat, el tio amb menys experiència del món!
Donen el tret de sortida però no l’he sentit, sento la cridòria de la gent, ens movem.A pocs metres una allau de corredors que persegueixen la llebre de les 3:30 ens avança amb empentes i encreuaments. Pobre home! sembla el paio amb més falsos amics del món.
Avans de completar la volta curta la Neus s’avança una mica i la deixem fer, no sé si el que no li va bé és el nostre ritme o la quantitat de tonteries que arribem a dir. L’homedferro i jo no deixem de xerrar pels decosits.
El circuit permet que ens puguem creuar amb altres corredors i que els amics pugui animar als corredors en diferents punts. Aixó dona molta força.
La proposta era anar de bracet amb l’homedferro fins al 30. Ell mateix m’ho recorda en varies ocasions al llarg de la cursa.
Parlem, fem broma, cantem, sobretot ell que se sap la lletra de totes les cançons que sonen (hey, ho, let’s go! et sona by Keds?), li donem la llauna a uns malloquins durant una bona estona, aixó no és serio company! Aquí hem vingut a pencar! O potser no.Fins al 25 ha estat relativament fàcil. Ens hem de frenar una mica, pero ens oblidem de les referències de la pulsereta de les quatre hores. A partir d’aquí començo a treballar.
Sime: Jo començo a cansar-me una mica.
Homedferro: Et porto fins al 30 i entrem en terreny desconegut.Arribem al 30:
Homedferro: Com vas?
Sime: Vaig béAl km 32:
Sime: tens un grampons?
Homedferro: aixó no és res, per trobar-te el muro encara et queda una mica.Les darreres setmanes hem fet alguns entrenaments junts a 5:30 i sé que és un ritme cómode per tots dos. Penso que per mi és més dificil de mantenir durant tota la cursa perque em falten quilómetres (suposo)
Hem arribat al 30 amb un coixí de gairebé quatre minuts sobre aquest ritme de 5:30 que li permetria millorar la marca al meu company d’aventura i que hem dona uns minuts de marge per parar i descansar, si cal, per completar la prova en menys de quatre hores.
Ell va bé i m’adono que entre el 32 i el 34 s’està frenant. Decideixo parar a fer un riu i alliberar-lo del lastre. El punyetero va força bé. Ens creuem i li faig un gest amb el braç, tot va bé!Tot va bé… menys les cames. A l’avituallament em donen un beure isotònic però no els queden recanvis de cames. Llàstima! Les meves ja estan patxuxes:
-Continua corrent Sime que encara no hi som! (Aixó ja és un monòleg)Cada dues passes tinc ganes de parar.
Entre el 34 i el 39 és un autèntic martiri. Sabia que seria dur pero mai m’he trobat amb les cames en un estat tan lamentable. Em fa mal tot, sobretot la punta dels dits i el tendó d’Aquiles del peu dret.
Faig una paradeta entre el 36 i el 37, camino uns metres i torno a la feina, només he perdut uns segons pero he recuperat mobilitat al peu dret.
Crido tot sol:
-VA SOM-HI! (no hi ha ningú al voltant)Veig el 37 a uns quaranta metres, torno a caminar i uns vint metres avans a còrrer de nou:
-Vinga noi que la pujadeta és poca cosa, ja t’ho va dir ahir el segarrenc.Miro el meu cronòmetre, només marca el temps que porto i casi no vec els números pero al 38 puc calcular que vaig només una mica més lent de 5:30, no gaire més lent pero no encerto a recordar els segons que marcava.
-Tira, tira.Paso entre un grup nombrós de gent que anima:
-Sembla que vaig més ràpit com més gent crida i aquí no hi ha qui pari. Quina vergonya!Vec el 39 i plantejo la mateixa estratègia: paro uns metres abans a recuperar cames, nomes uns metres i torno a còrrer, miro el rellotge. Mira que se n’arriben a fer de tonteries!
El 40 ja ni el vec, ni el 41, ni gaire cosa més. De fet no recordo ni quin temps marcava el rellotge al 39.
No torno a parar. Agafo un ritme apagat, pessat i continu. Intento canviar un cop pero no queda res allà abaix que ajudi a empenyer i per dalt el cap em diu que tot va bé. Si segueixo així tard o d’hora arribaré.
Veig l’estadi i la gentada que anima:
-Ara si que ho tens coll avall!Dono la volta al tram final de fora l’estadi i torno cridar:
-VA! VA! (tampoc hi ha ningú al voltant)Arribo a meta i miro el meu crono.
Quí m’ho havia de dir?Companys, sou el millor!
La Mitja Marato de Tarragona, es en l´actualitat una gran cursa. A mi personalment no m´entusisma (en el fons odio les rectes llarges, els recorreguts d´anar i tornar) i a Tarragona abunda.
Pero es una cursa que et permet correr força rapid. En el meu cas encara que vaig fer una bona marca baixant de 1:35, no vaig tindre bones sensacions en cap moment. Les moelsties a l´esquena, en van limitar el prtar un ritme mes alegre en alguns trams.
El pas del km 10 amb un temps superior a mollerusa, pero la segona part va ser un altre historia, i partir del 15 vaig anant controlat els crono, per basixar de 1:35. finalñment 1:34:10.
Content per la marca,
Content per poder continuar corrent tot i les molesties als tendons que no em deixem entrenar mes de dos o tres dies a la setmana.
Content per que el meu amic i company de club Xavi Garcia gva tornar a vencer la cursa baixant de 1:10.
Content perque la familia de Ponent es fa cada dia mes gran, amb samarreta llampant o no, som una gran familiaKaixo i agur Donostia
Molts de vosaltres ja em coneixeu, fa uns quants dies que coincidim en els entrenaments, però fins ara no havia escrit mai rés en aquest fòrum. Si hi ha quelcom que m’hagi animat a fer-ho (tot suportant pressions, amenaces, coaccions, boicot oi homedeferro!…) és el desig de dedicar aquesta primera crònica a la persona que em va introduir en aquest boig món, a aquell qui més em coneix esportivament parlant i qui ha seguit d’a prop les meves decepcions i els meus progressos, qui sempre ha sabut ensenyar-me el got mig ple i de qui ho he après tot i vull creure que encara m’ha d’ensenyar més, quan aquests maleïts dolors li desapareguin. Parlo d’en Segarrenc, si senyors. La persona que conec que viu l’atletisme d’una manera més pura més passional i ara per desgràcia més amarga. Quim, espero que et recuperis molt aviat, això va per a tu:
Arribo a Donosita divendres tarda, concretament a Zubieta al costat de Lasarte. Finalment dos parelles que m’havien d’acompanyar m’han fallat, circumstància que em fa estar neguitós, ja que em trobo sol, sense cap companya amb qui comentar les hores prèvies al debut maratonià. El meu fill, l’Adrià, sembla que s’encomana dels meus nervis i no para de fer trapellades i jo d’esbroncar-lo.
Dissabte matí, visita al Monte Igueldo, dinar amb Km0’s i passejada per “la Concha” per la tarda.
Diumenge continuo nerviós, no entenc el perquè, si en teoria, he d’anar a gaudir d’una festa de 42 Km… i m’equivoco d’hora, em presento a Anoeta a les 07:00 del matí, pensant que la cursa era a les 08:00. Em resulta estrany, encara és fosc i hi ha molt poca gent. Truco a en Madjoker i em confirma la meva errada, la cursa és a les 09:00 i havíem quedat a les 07:45 al pàrking. “Relax Edu…”. Finalment em reuneixo amb els companys, indecisió a l’hora de canviar-me, molts problemes amb la logística, no sé on deixar la roba, no sé que ficar-me, no sabia si la meva dona la Betlem i el meu fill, l’Adrià arribarien a Anoeta o es ficarien per algun tram de la cursa (havien de fer cap amb tren des de Lasarte).
Arribo a la sortida i em relaxo, m’il•lusiono i l’energia em desborda, he deixat els nervis enrere. Contacto amb dos amics de Barcelona i m’expliquen les seves intencions de fer 3:30 i sortir a 4,50m/km i penso que potser també podria anar amb ells.
Sortim, començo tranquil, massa pendent del rellotge, encomanat potser, pel costum dels dos acompanyants d’anar mirant el pas per cada Km. Al Km 5 vaig sobre el previst, 24:50. Perfecte!!! Gaudeixo observant els ànims de les companyes dels corredors lleidatans, d’en Joan Pere i sobre tot d’en Xavi19 i en Segarrenc (quina il•lusió Quim!). No em situo, no sé on tinc els altres referents de les 3:30, finalment localitzo a Madjoker i en Jmarkala darrera meu i observo com estic a un Km i escaig darrera de la llebre de les 3:15.
Del km 5 al 12 m’encomano d’energia i m’accelero força marcant el km 6 com el més ràpid de la meva cursa a 4:26 i passant el 12 a 57:59. Començo a analitzar i dedueixo que potser vaig força accelerat tot i que en Segarrenc em dona força ànims i l’escolto què em diu que vaig perfecte, decideixo fer-li cas i continuar tal com vaig no sense mostrar-me insegur, dubtós, pensant en el que encara em queda. M’ajunto amb una corredora d’Alacant que em comenta que vol mantenir un ritme de 4:50 m/km però ens accelerem massa i passem el 16 a 1:16:59.Començo a tenir por i parlo amb els amics de BCN que potser hauríem d’estabilitzar el ritme a 4:55m/km però no ho fem (jo el primer, és clar).Deixo a la corredora d’Alacant ja que va massa ràpida i marco 1:43:02 al pas per la mitja marató.
Intento regular però no puc, no vull tirar enrere, tampoc vaig sobrat i em preocupa però continuo i penso o tot o res!, fins al final!.En Xavi19 i en Segarrenc m’animen força i això em motiva molt i agafo forces, torno a passar el km 26 a 4:35m/km, se que ho pagaré però ja no puc o no vull fer-hi res, simplement mirar endavant. L’última vegada que veig en Segarrenc i en Xavi19 al km 28 (no ho tinc clar) vaig tocat, recordo les tirades llargues les sèries i vull creure que es momentani, que no pot ser, que he d’anar millor, en Segarrenc amb la veu destrossada em diu que patiré però que no em superin les circumstàncies i que continuï passi el que passi, ell em coneix bé i quina raó tenia!! (tant de bo hagués pogut regular corrent amb tu).parlo amb els meus companys i els hi dic que hem d’aguantar el ritme fins el km 37 i després ja en parlarem.
Arribo al 30 i veig en Crit (joder!! El que faltava, i ara amb aquest que li ha passat), els fantasmes em visiten i psicològicament dedueixo que estic anant enrere. Penso en la part del polígon que anava del Km 32 al 35 (no ho recordo bé) i em fa pànic aquella zona, no m’agrada i a demés és desfavorable, veig una muntanya. M’agafa en Quim (mil gràcies!, enhorabona a tu i a l’Imma, te’n dec una de grossa), i em pregunta com vaig, li dic que molt malament i s’ofereix per portar-me fins al Km 35, genial!. S’afegeix en Madjoker, però no ens acompanya gaire, sabia que estava for i que no trigaria en deixar-nos, quina gran cursa! (ja m’ho deis als entrenaments, “has de regular, Edu”). Durant aquests Km no penso res, miro al terra i busco la propera fita que m’indiqui que ja ha passat un altre Km i em proposo arribar al 38 per si torno a veure a en Crit i acompanyants, ja que necessito una veu coneguda, uns ànims, alguna cosa on agafar-me per no plegar.
Al Km 36 no puc seguir a en Quim i em quedo sol, m’avança en Jmarkala, a qui li dic que estic fos i ell m comenta que té rampes, tot i això em deixa enrere. Vull parar i caminar, però se que si ho faig em retiraré. No veig a cap conegut i al Km 38 m’enfonso més, penso amb les cròniques que llegia i que moltes deien que al arribar al Km 35 tenien clar que acabarien la marató. Jo no ho tinc gens de clar, no puc més, estic anul•lat, vull parar, el maluc em fa mal i el bessó fa un intent d’enganxar-se, coses lògiques en una cursa, però en les condicions en les que estic encara m’afecten més. Necessito algú que em digui alguna cosa, que m’animi, que em doni una espanta, estic sol però no vull abandonar. La gent em passa, però em consolo quan avanço a algun lesionat o a algú que està pitjor que jo, ja no penso amb la marca ni amb el ritme ni amb res, vull sortir d’aquest mal son!
Al Km 39 m’avancen els companys de Barcelona i em torna a passar a en Jmarkala que havia parat a estirar i jo ni me’n havia adonat. No intento seguir a ningú, no puc, em vull retirar. Penso que parant potser em recuperaré però no ho faig.
Busco a l’horitzó la cúpula de l’estadi d’Anoeta, però no la trobo. Els ànims de la gent no em motiven, no els sento. Per fi arribo al Km 40 i miro el rellotge, no ho havia tornat a fer des del Km 28, quan anteriorment el mirava cada Km. Veig un 03:16, al que li sumo 10 minuts més i em surt 03:26. Havia somiat en aquesta part final, en l’emoció d’entrar a Anoeta, en la il•lusió de veure a la gent, amics i familiars, però el meu cos i el meu cap diuen prou. Fa estona que tinc molta sensació de gana, m’envaeix una sensació de mareig, corro per inèrcia, com un autòmat, mirant al terra. No veig el pas del Km 41, continuo corrent i entro a Anoeta, observo la volta que encara he de donar i maleeixo que estigui tan lluny, no puc, no arribaré, tinc sensació d’inestabilitat i estic quasi convençut de que cauré al terra. Vaig per la corda de la pista d’atletisme i encaro la recta final. Dubto de si és la arribada o no, no aixeco el cap i no observo al públic que anima. Paro el rellotge i veig 03:30:29, el Km 40, no eren 03:16 sinó 03:18 i no vaig trigar 10 min. en els dos darrers Km, sinó 12,32.Sol penso en menjar i beure.
Aquesta marató m’ha deixat un regust força amarg que trigaré temps en endolçar, allò del gaudir, emocionar-se i divertir-se a mi m’ho han canviat per patiment, sofriment i calvari.
PD: gràcies i enhorabona a tots els participant debutants o no, Josep Antoni ara entenc la teva depressió post-marató!
Edu,
Li he dit tantes vegades agur a donosti com kaixo. He viscut unes quantes vegades la teua història, gairebé calcada i en aquesta mateixa ciutat. Això sí, mai m’hi he presentat a les 7 del matí.
L’error de càlcul et delata, la prova et manava a tu -i a mi- i no pas al revés. Això també és part del joc, la relació de la marató i l’individu no deixa de ser una relació d’amor, i ja se sap com funcionen aquestes coses.
La vas lluitar al límit, gairebé trepitjant la línia prohibida. Amb els dies valoraràs al gest, a tu sí que t’ha canviat la vida una marató. Regust amarg? Temps al temps.
Descansa i no hi donis més voltes, ja n’hi has fet prou, has guanyat el concurs de km0, no hi pateixis, el premi no és cap inscripció a una marató. 😉
Ets el més gran de tots, de veritat.
Ànims, company!!
