S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Ash ha escrit:
Quote:Finalment podré ser a Lleida el dia de la Marxa, així que m’afegeixo a la llista de voluntaris. Dimecres no podré assistir a la reunió, però podeu comptar amb mi pel que calgui diumenge…Uff!! Quina gran notícia !!!
I us asseguro que sé de què estic parlant….Benvingut altre cop.
Just a la fusta, però els governs estatals (no les persones espanyoles, compte) mai no diran ni que sigui tàcitament en públic que als catalans només ens volen com a mamella de la qual xuclar.
jo no puc vindre a la reunió.
1- vindre a les 7.30 a la sortida.
2- vinc amb el Arnau.
3- si hi ha alguna cosa que es tingui que dir-me ho feu per el fil o correu.
perdoneu però el meu germà esta el bàltic corrent i amb el peque no puc venir… mare corredora¡¡¡
petons.
estefi:woohoo:Aquesta manera d’enfocar el problema em sembla errònia, si se’m permet de dir-ho així. La qüestió no és que ens deixin o no ens deixin, la qüestió és que hores d’ara no volem la independència. Potser demà o potser demà passat, però avui no la volem. Tan senzill com això. El mateix Albertbo ha fet el diagnòstic:
albertbo ha escrit:
Quote:però encara avui, tot i el maltracte per part del govern “central” adobat amb bones paraules que patim, NO és una opció majoritària dels seus residents la independència de Catalunya.La voluntat del poble català s’ha expressat lliurement moltes vegades des de la recuperació de la democràcia i el veredicte d’aquest poble ha estat sempre clar: no volem la independència. Portem més de 30 anys dient el mateix.
alvarfanyez ha escrit:
Quote:La voluntat del poble català s’ha expressat lliurement moltes vegades des de la recuperació de la democràcia i el veredicte d’aquest poble ha estat sempre clar: no volem la independència. Portem més de 30 anys dient el mateix.Sense ànim de polemitzar…
Ostres, doncs jo en porto més de 30 viscuts després de la instauració de la democràcia, i no recordo haver estat mai convocat a les urnes per dir-hi la meva en aquest sentit… i fa uns 18 anys que tinc potestat per decidir amb el meu vot!
Ara bé, si que recordo procesos semblants al Quèbec, on SI es va demanar l’opinió del poble, i on SI el poble va dir que, de moment, no volien la independència.
Felicitats amics per les vostres cròniques. En elles poden notar-se les emocions, de vegades ben a flor de pell. Quan portem el cos i/o la ment a situacions límit, les sensacions es manifesten de formes de vegades una mica estranyes.
Jo per la meva part, vaig procurar deixar-me portar pel moment, sense esperar ni calcular gaire, ni tan sols tenia clar si podria acabar.
Els primers 12 Km, els vaig córrer molt a gust amb amics de Km 0, els següents 20 van anar caient sense adonar-me’n, però els últims 10, van ser una mica més durs. Malgrat tot, vaig ser prudent i mai vaig deixar de sentir-me més o menys bé durant tota la cursa.
M’agraden les maratons encara que només n’he fet 4. M’agraden pel temps que et demanen, per les emocions que es van succeint una després d’una altra, per les sensacions físiques (de vegades dures) que apareixen per moments.
Crec que fer una marató és una manera de fer-se una mica millor. Veure el patiment dels altres, et fa patir a tu també.
Igual que l’amic HACHE, veig que el plaer està en el fet de córrer sense mirar massa el crono, sentint cada pas sense pensar massa.
Córrer, córrer, córrer…¿córrer?Fins aviat.
Perdoneu que m’hi fiqui, però des de l’Antàrtida -com li diuen ara a Barcelona- es veu ben clar que passarem del miler. La meva aposta és:
1.150
Enhorabona a tots els maratonians i als acompanyants per fer costat.
Realment t’acaba agafant ganes de començar a córrer una marató després de llegir totes aquestes magnífiques cròniques. Jo encara ho veig massa lluny. Però…PD. Gran, Sime, ets molt gran.
Primer de tot vull expressar la meva -fonda- satisfacció pel nivell adquirit per la Marató de Barcelona en tots els aspectes. Jo vaig debutar en la distància a Barcelona-2004. Crec recordar que vam ser uns 3.000 participants, i els únics crits que se sentien al carrer no eren pas d’ànim. Eren retrets de conductors i vianants que se sentien envaïts per “quatre malalts amb calça curta”. L’any següent ja no es va fer.
Poc podíem pensar aleshores que, cinc anys després, la Marató de Barcelona se situaria en el cinquè lloc del rànquing europeu! I no només això. Diumenge vam poder constatar que també hem crescut moltíssim pel que fa a animació i respecte popular en vers la Marató.
La jornada començava aviadet. A un quart i cinc de vuit trobo l’alexoró al guarda-roba. Poc després van apareixent altres km0’s que sortiran també a la foto de tres quarts de vuit, davant l’objectiu de l’infatigable Aureli -que n’ets de gran!. La segona foto la faig amb el company Arcadi42, que compleix el centenari acompanyat d’un bon grapat d’amics.
Des de la sortida fem trio amb Vaker i Ton. La barqueta funciona com un rellotge, però s’avança uns quants segons respecte el que havíem dit abans del “pistoletasso”.
Ens presentem a la mitja dos minuts abans del que tocava. Mentre escoltem la guitarra d’Albertbo no pensem que tenim dos minuts de marge per acabar en 3h20″. No diem res, però tots tres volem mantenir el ritme i seguir llimant segons a la marca.
Al km30, per si algú en dubtava, ja es veu clar que Vaker va sobrat, Ton es guarda una carta i jo vaig més justet. Així, en el 35 perdo contacte amb el grupet quan em cau l’ampolla d’aigua en l’avituallament i m’he d’aturar a plegar-la. Ells van mirant enrere per esperar-me i, com que no els vull fer esperar, accelero una mica per agafar-los com més aviat millor. Aquest excés l’acabo pagant. Aguanto fins al 39, però la pujada del Paral.lel ja em posa al lloc. La Ronda San Pau, on hi ha el 40, em sembla el carrer Cavallers, i el carrer Sepúlveda el Tourmalet. Ja fa estona que vaig amb la reserva, però en aquest punt apareix el cap per arribar on no hi van les cames.
Arribo a meta amb 3h15 llargs. 9 minuts menys que a Berlín-2007, on havia fet marca personal i, alhora, havia entrat en el túnel que va esdevenir la lesió als genolls. -Sime, tu també veuràs la llum;) -.
El primer que faig a la zona d’arribada és hidratar-me, però no vaig a buscar la medalla. Me’n torno al quilòmetre 42 a esperar l’arribada de l’Arcadi42. Pelat de fred, gairebé una hora després, m’afegeixo al seu grup i torno a passar la meta amb 4h08′ de rellotge, i l’alegria d’haver fet els últims metres amb qui em va mostrar aquest meravellós món del córrer.
La jornada queda arrodonida amb un dinar fantàstic, una companyia immillorable i les postres a la festa centenària de l’Arcadi. El Xupito i la Marxa, diumenge!!!!
Hola Km0’s.
Jo me’n vaig a dormir….
I ACTUALITZO….
0681 / 0319
OBJECTIU….
1000 / 0000
SOM-HI !!![/quote]
Hola família,
ja passem dels 700 i en volem molts més!
Aprofito que hem superat aquesta bonica xifra per donar un parell de dades.
Per començar, el més destacable és que per primer cop tenim una majoria de dones inscrites i això és motiu de satisfacció. L’any passat ja vam tenir pràcticament paritat, però veure decantar la balança cap a les noies encara no ho havíem vist a cap esdeveniment organitzat per Km0 Ponent.
També tenim (de moment) un 25% més de menors d’edat que l’any passat, segurament gràcies a que els participants més joves de la primera Marxa van ser perfectament capaços d’aconseguir la distància, i també la campanya que s’ha fet a les escoles en aquest sentit.
La immensa majoria (un 94%) dels inscrits són de les comarques de Lleida, concretament un 80% són del Segrià. Només hi ha inscrites 18 persones de la resta de Catalunya i 8 de fora de Catalunya. Les xifres de la procedència són molt similars a les de la primera Marxa.
Seguirem informant!
Ja queda poc…Bueno,
Sólo deciros que es un orgullo conocer a un grupo de gente como vosotros.
HdF, gracias por meterme en este lío.
Sime: ERES GRANDE, MUY GRANDE (y un poco… marica;)
)
Roger, Jordi…Bueno y al Ton, al Carlos y al Josep, pues gracias por los buenos y malos ratos que hemos compartido.
BCN ha crecido, mucho, es grande y ya no dejarà de serlo. Me gusta, este año 3:31:15 y primero parece una derrota, luego lo saboreas y luego te llamas tonto por no ser conscientes del mérito que tiene preparar una maratón y luego correrla.
Hache, lo importante es… disfrutar, disfrutando se avanza, la proxima la hacemos sin crono, vale?
Caragolet, te exiges demasiado…Mis chicas: gracias por vuestros animos cuando no ha ido bien, gracias por vuestra fuerza y vuestro calor a cada paso.
Nois… que quedan muchas. Alguna más caerà al sarronet.
Seguimos;)
