Marató de Barcelona, març de 2010

  • This topic is empty.
  • Autor
    Entrades
  • #2443
    Avatar
    kaiser
    Participant

    És broma, és que ja voldria veure aquest fil obert i ple! :laugh: :laugh:

    #25985
    Crit
    Crit
    Membre

    És hora d’omplir-lo, no???

    #25986
    Avatar
    kaiser
    Participant

    Ostres, si el més ràpid vaig ser jo, que el vaig obrir fa un any! :laugh:

    La crònica un altre dia, que és tard. Estic molt content i satisfet, avui a Barcelona s’han alineat molts planetes per a que tot surti perfecte. Tothom es mereix un 10, la ciutat també.

    Més de 10.000 arribats…

    #25987
    Avatar
    albertbo
    Participant

    Jo dec ser el Km 0 que ha anat a Barcelona més descansat de tots, però també necessito una miqueteta de temps per ordenar mentalment tota la voràgine de sensacions del cap de setmana (des de la banda d’espectador-animador “sui generis” en que em trobava).

    Això sí, d’entrada molt però que molt impressionat amb els tan bons temps que la majoria heu fet. No us segueixo gaire però sembla que algunes pistes hi havien, al respecte. Bona feina, nois ! El dia era francament bo per intentar anar més enllà, algunes marques són senzillament de traca i mocador. No individualitzo.

    #25989
    Avatar
    kaiser
    Participant

    Tingueu paciència per les cròniques, alguns encara estem així:

    [video]http://www.youtube.com/watch?v=m-hCuYjvw2I[/video]

    (video penjat al fòrum dels correcats)

    #25990

    La meva primera marató. Realment quan m’hi vaig inscriure, no ho tenia gaire clar però, amb la complicitat dels meus companys de Guissona, he anat portant un entrenament amb l’objectiu clar d’acabar-la sense tenir en compte el temps.
    Ahir a la sortida, em sentia bé i amb ganes de començar a córrer. Un cop sona el tret i passo per sota la volta, l’aiguabarreig dels xiulets dels xips i els crits d’ànim del públic m’emocionen sensiblement i noto la pell de gallina que envaeix els meus braços. Aquesta sensació em reafirma el que ja m’havien explicat de les sensacions de Barcelona i estic content d’haver vingut.
    Al km 2 o 3 sento algú que em crida per darrera. M’alegra reconèixer a un grupet del km0 que porta un ritme bastant més alt i m’avancen amb alegria. De seguida l’Homedeferro, sabedor del meu debut, em llença uns consells bàsics de com afrontar la proba (immensament agraït Homedeferro!). En menys d’un minut els perdo el rastre entre la gent.
    Al km 12, inexplicablement, sento dolor al quàdriceps dret i em sorprèn. Per sort aviat desapareix i els km continuen sumant amb la companyia de 2 amics dels Fondistes de Tàrrega. El fet de poder gaudir de la companyia d’algú conegut una bona estona, alleugereix la càrrega moral que he vist que és imprescindible en una marató.
    Al km 22, el grupet es fracciona i a la petita pujadeta del pont de Calatrava, em sento una flaquesa a les cames que no esperava tant aviat i el company Jordi ens deixa endarrera. Continuem amb l’Eusebi fins el 28 on ell manté el ritme i jo ja em veig obligat a afluixar. Em sento cansat i m’alleugereix una mica l’ànim dels que feien spinning al mig del passeig i l’escalfor del públic que m’esperonava amb el meu nom al canvi de sentit del km 29.
    No tinc paraules per descriure la meva odissea del km 32 al 39. Realment el mur existeix i estic convençut que l’organització de la cursa l’instal·la allí expressament ja que tothom l’ha vist. Em feia mal tots els muscles de les cames. Sentia recórrer per tot el meu cos el dolor de cada pas que donava. Recordo el meu patiment al pas pel ZOO de Barcelona. A l’entrada del passeig de l’Arc del Triomf, no puc més. Em queden 7 km i estic al fons d’un sac. Camino tota la recta del avituallament, veig l’Arc del Triomf al fons. Sento la gent animant sense parar. Menjo una mica de tot i agafo veure. Sé que he d’acabar i sense més excuses començo a córrer (dic córrer perquè és el que intentava, però més aviat semblava que m’arrossegués estant dret).
    Passo per sota de l’Arc del Triomf i continuo amb un infra-ritme. De sobte algú que coneix la meva samarreta m’anima de ben a prop i la monotonia recupera la seva forma i vaig corrent poc a poc però sense deturar-me, la qual cosa ja és mitja victòria amb l’estat que em trobo. A la plaça de la Catedral em caça el globus de 03:45 i el meu petit món particular s’enfonsa una mica més. Inútilment intento aguantar-lo ja que entrant a la plaça Sant Jaume no aconsegueixo seguir-lo i s’allunya irremediablement.
    Arribem a la Rambla i diviso Colom al fons. Queda poc i metafòricament començo a obrir els ulls. Entrem a l’última recta, 2 km per davant i em sento com si m’haguessin subministrat una injecció d’algun producte prohibit i començo a avançar gent. Molts corredors caminant, algun amb rampes. Inclús m’autoritzo a animar-ne algun que va bastant apurat (m’haguessin vist 1 km abans…). No sé que em passa i ja no sento dolor. El meu ritme augmenta inexplicablement i el més sorprenent és que em veig capaç d’aguantar-lo. De l’històric de la prova el meu km més ràpid és el 41. Realment, no ho entenc ni sé perquè. Veig com vaig guanyant distància al globus de 03:45 que abans m’havia abandonat. Arribo a Plaça Espanya i el meu crono marca 03:43 i veig que puc baixar el 03:45. Serro les dents i em lliuro gairebé a un esprín. Creuo meta a 03:44:55 del meu Forerunner (32” menys que el crono de Championchip, però poc m’importa la diferència). No m’ho puc creure i em sento feliç però a punt de defallir. El mal de cames és ja imparable i em tremolen d’una manera ridícula. Tot a acabat i em sento eufòric.
    Una tortura consentida, però que m’ha satisfet i m’ha omplert del tot. Ja sóc maratonià i per a mi, la primera l’he acabat amb nota pel que fa a la meva marca personal.

    Salut!

    #25991

    kaiser ha escrit:

    Quote:
    Tingueu paciència per les cròniques, alguns encara estem així:

    [video]http://www.youtube.com/watch?v=m-hCuYjvw2I[/video]

    (video penjat al fòrum dels correcats)

    Molt bo Kaiser… Plenament identificat en el meu cas:S

    #25994
    Avatar
    alexoro
    Participant

    Demaneu crònaques. Aquí teniu la meva, la d’un debutant que ha comés tots els errors dels debutants.

    El matí ha començat bé. A les set del matí en un taxi que m’ha portat fins a la Plaça Espanya. La cosa ha anat així:

    Taxista: ¿A que hora empieza la carrera”
    Menda lerenda: A las 8:30
    T: ¡Joder! ¡Y cuanto dura!
    ML: Bueno, son 42 km. Los buenos, dos horas hay gente que hasta tarda cinco….Somos 12.000
    T:¡Joder, que ganas! ¡Correr! ¡12.000! ¡Qué locos! Toda lña mañana el trafico cortado.
    ML: ¡Bueno hombre! La mitad son guiris. Si te vas a los hoteles, seguro que pillas alguno…
    T: ¡Buena idea!

    Després de solucionar-li la jornada laboral a l’amic taxista, arribo a la zona de guardarropia. No hi ha gaire gent. Arriba Artur 42 i intercanviem sensacions. Aviat arriben els comoanys de l’autocar. Anem a fer-nos fotos. Ja passen pocs minuts de les vuit i anem alas calaixos.

    He canviat el calaix de sortida. Em crec amb forces de fer entre 3.30 i 3.45 encara que quan vaig començar a entrenar em conformava amb menys de 4h. Em sento bé i ambiciós i surto amb en Homedeferro, Sime, J.Codony i Roger. Anem rient i feliços a un bon ritme.

    Em trobo bé, massa. Passem per la primera mitja a 1.43, tal i com m’havia suggerit el meu entrenador. Abans del 30 em començo a despenjar. Vull guardar forces a partir del 30. Veig al Sime parat i em diu que té problemes (algú sap com està?).

    A partir del 33 noto tibantor a les cames. Perdo ritme. La situació es complica. M’he pegat el gran batacasso contra el mur. Paro uns segons després de passar per Arc de Triomf.

    Tinc les cames agarrotades però continuo corrent. Mentalment em trobo bé, molt bé. Se que acaberé però dec fer una cara extranya. Moltissima gent m’anima cridant el meu nom! És una de les coses que més m’agradat de la cursa.

    En arribar a Drassanes estic completament petat. Al km 40 em passa la Cargolet. Em sembla que va com una bala. Hauria d’haver estat menys ambiciós i sortir amb ella penso. Ho estic passant fatal però em sento feliç. Sembla extrany. Els dos últims km, l’escalf del púlic em porta a meta. La creuo. Ja està. Ja soc maratonià. Sento ua gran pau interior.

    Em menjo i em bec tot el que em donen. Pantera Rosa inclosa. Trobo als companys i comentem la jugada. Tothom està content.

    Ha estat una gran experiència. Molt instructiva. Ja penso en la marató del 2011.

    Felicitats a tots.

    Anims Sime!!
    Si us plau, sapigueu que encara que no apareguin ni els botons de les emoticones ni les altres opcions d’escriptura, es poden fer servir

    #26006
    Avatar
    vaker
    Participant

    Jo mes que una cronica voldria fer una felicitacio per la brillantissima idea del BUS.

    La comoditat de dormir al teu llit, el caliu d’anada a la cursa. El dinar de recuperacio i la tornada reposant….

    CHAPEAU

    Moltes gracies a tots.

    FELICITATS KM0

    Jo vaig xalar molt.

    Fins la propera i
    Salut

    #26007
    caragolet
    caragolet
    Participant


    De vegades el cap em juga males passades…tant pels atacs de migranya com per les crisis d’inseguretat.Així ho va fer , doncs , uns pocs dies abans d’aquesta marató, per a mí la tercera però la més consagrada.Tres dies abans del dia D em sentia físicament dèbil i inestable i psíquicament em debatia entre l’esquizofrènia i la depressió. No pensava en marques , ni en temps , sino en si realment sabia córrer o bé ho havia oblidat.El dijous al matí vaig sortir a córrer al carrer, una estona, i vaig haver de plegar al 30 minuts, incapaç d’anar a menys de 5:20.tota l’estona mirant el garmin. Vaig decidir abandonar el puto rellotget i me’n vaig anar a nedar, que és al lloc on sempre em sento bé (poster perquè m’aguanta l’aigua?).
    Finalment , resignada a la meva condició de “nena patosetaquevalmoltpelsestudis”, va arribar el dia en que m’havia de quedar clavada al mig de la meridiana , sense forces, desorientada i amb la moral pel terra. Però no em vaig posar diners a la butxaca. Si paro, ja em plegaran!.
    No em vaig emocionar a la sortida. No tenia cap nus a la panxa. No esperava res. No pensava res. Tampoc tenia ganes de córrer. Però vaig córrer. Gràcies a la Gemma, que va anar amb mí tota l’estona, pensant que jo la portava a ella. Una noia excel.lent, amb una gambada llarga i segura, que llençava totes les ampolles i les restes de gel a les papereres, que feia la seva primera marató amb reserva i il.lusió, que deia que allò era un somni, i que l’any que vé farà una marca que no se la creurà ni ella. Gràcies al Jordi, que crec que sabia el que em passava i no parava de fer el ruc i d’animar-me i que va córrer sense crono i mig lesionat , sense esperar res…sense pensar res…Gràcies a l’Ivan que no em tracta com si no valgués per això.Gràcies al Juanjo i a l’Ada, que van haver de mirar-ho des de internet per culpa del maleït cos que no respon als nostres desitjos , i no es deixa dominar del tot. Gràcies a la tíbia fracturada de la meva germana, que la manté immòvil a la força . Gràcies a tots els que no es poden moure , per una cosa o per una altra, per les cames, per la ment, o pels projectes de futur, que ens paralitzen.
    En ells vaig acabar pensant , i per ells no vaig parar de córrer ni al km 40 ( Alex…). No corria per fer cap marca, que no la faria, ni per ser millor, ni per demostrar-me res, ni per c..llons, corria pels que no poden córrer. Perquè jo si que puc, i per molts anys…

    Moltíssimes gràcies KM 0 . Sou una gent fantàstica!

    #26008
    Avatar
    baldato
    Participant

    Barcelona, este año he vuelto a Barcelona, donde hace dos sufrí como nunca.

    Y es que en el proyecto de abandonar una distancia que se que no tengo ni tiempo ni ganas de preparar, figuraba volver para correrla intentando disfrutar algo del incomparable circuito.

    Y así nos presentamos el domingo, con un objetivo irreal (ahora lo veo…), basado en un par de tiempos en medias que lo hacían asumible, pero con un objetivo muy claro de no acabar como en la anterior participación.

    Y llegó doña maraton, que a todos nos pone en nuestro lugar con una precisión y exactitud asombrosa.

    Y el ritmo previsto no era posible llevarlo con la comodidad prevista. Y en una mezcla de sensatez, pereza y cobardía (cada cual sabrá donde empiezan las unas y las otras) aflojé el ritmo. Y afloraron todos los km, abdominales, series, etc, etc, que faltaban. Pero terminé bien y creo que corrí bien.

    La experiencia me dice que las carreras son como una negociación: cuando llegas a un acuerdo (terminas la carrera) nunca estás contento: si cierras (no petas) siempre te parece que podías sacar (hacer) algo más; si no hay acuerdo (petas) te parece que has apretado (apretado) demasiado…

    Esta maratón tal vez haya sido la mejor que he corrido (podría competir con la de debut, pero esa no cuenta). El tiempo ha acompañado y no ha habido debacle. Claro que queda el sabor agridulce al ver que gente que te encuentras en las medias y va más o menos a tu nivel te mete minutada… Pero hay que ser consecuente con el trabajo que se lleva y plantear siempre objetivos realistas.

    El resto: ORGANIZACION: se lo hacen pagar pero se salen muy bien de domesticar 12000 pax por allí rondando, enhorabuena. PUBLICO: vamos en buen camino, no es Donosti, pero hay que ver lo que anima la gente, siempre encuentras la avenida inhóspita, pero es lo de menos. Un puntazo ver a viejos compañeros de ruta, guitarra en ristre, animando; lástima compañero no poderte decir ni una palabra, pero en ese momento masticaba un plátano que me acababa de facilitar un avituallamiento ilegal (gracias angels y marina) metros más arriba. Cerca del final también estaba un lesionado que espero ver pronto codo a codo en las carreras. Gracias a todos.

    Un placer saludar a los km0 que pude, que no fueron muchos. Había demasiada gente y cometí el error de querer estar en tres sitios a la vez y además dejar la bolsa… Conclusión: dejar la bolsa y gracias, virguerías para el pueblo…

    Y ENHORABUENA por las marcas, que en general fueron de escándalo… pero tal como he empezado este rollo insufrible, es lo que tiene la maraton, que muestra todo lo que tenemos y el trabajo que llevamos, para lo bueno y para lo malo…

    Nos vemos en la marxa

    #26010

    Arriba el dia i a les 5:40 agafem amb mon pare el magnífic autocar que a organitzat el Km0, ens encaminem cap a Barcelona i tot i l’hora la gent xerra de les curses i dels plantejaments que es faran a la cursa etc.

    Puntuals a les 7:30 arribem a l’avinguda Mª Cristina amb el temps just de anar a canviar-nos i deixar la bossa, sobre les 8:00 fem la Foto de grup i ens desitgem lo millor.

    Acompanyo al KIMI a fer l’escalfament i xerrem sobre les sensacions de aquestes últimes setmanes.

    Es hora d’encaixonar-nos em trobo al FLO i decidim començar la cursa junts. Al entrar al calaix veiem que es un mica tard i que es impossible anar mes endavant.

    Començar la cursa i al cap d’ 1 minut passem per sota de l’arc de sortida, els 2 o 3 Kms ens trobem amb força corredors i no poder anar al ritme que voldríem , però a partir del Km3 incrementem una mica el ritme per intentar recuperar els 40 segons perduts, cosa que fem amb els 3 o 4 següents. Sé que si vull intentar atansar-me a les 3 hores he d’arriscar una mica d’inici tinc molt bones sensacions i decideixo de mantenir un ritme de 4’/km a 4’10”Km. en Flo decideix anar una mica mes conservador per arribar mes frecs al final de la cursa. El pas per la mitja es a 1:28:30 això em donar un minutet i mig de marge per anar perdent en el últim tram que es el que pressuposo com a mes dur. Em trobo al ARTOS i l’ANGELINA amb els qui comparteixo quatre paraules d’ànim i uns metres molt reconfortants. Arribo al KM36 a bon ritme però començo a detectar que em costa mantenir 4:15/Km d’aquí al final de la cursa el ritme serà 4:20/Km i pujant. Els ànims de la MARIA DEL CARME, el JULIÀ i la PILI m’ajuden a mirar endavant en aquest últims Km la gent i els punts d’animació em porten fins arribar al Paral•lel on m’esperen el que crec que son dels Kms mes durs, ( Paral•lel, Roda de Sant Pau i Sepúlveda) en aquest Kms concentració per intentar no baixar el ritme amb la convicció de que tinc temps suficient. Que maca va ser aquella recta! l’spiker fent menció als companys Km0 de Lleida, i passo per l’arc d’arribada a 2:59:28 h. Un somni i content per la feina feta.

    Dutxetes i un dinar magnífic, comentaris de la cursa i tothom xerrant amb un molt bon ambient conec a POMPONIO que ha debutat d’una manera excel•lent, desprès del cafè agafem l’autocar el silenci i la calma ens acompanya mentres a la tele fan la peli de crepusculo fins a l’arribada a Lleida.

    Per mi ha estat un premi ! fa un parell d’anys que el SIME em va fer tastar aquest mon d’atletisme i ha estat una descoberta personal. Vull agrair a tots el companys que fan que els entrenos siguin una mica més que la millora d’estat físic. Els dels entrenos del migdia: FIDEL, TON, CARLOS, JUANJO, KAISER a dies l’HOMEDEFERRO, SIME, EL PETIT, al grup de les tirades llargues JORDI CODONY, CARGOLET, CARGOL, ALEXVICA, ALEX ORO, ARTUR 42, BY KEDS, REDMAN, ETC…

    Bé prou de rotllo, a estat fantàstic i espero gaudir aviat d’una altra cursa amb vosaltres.

    Salut,

    Jordi

    #26011
    Avatar
    flo
    Participant

    Espectacular l’experiència viscuda diumenge passat a Barcelona. L’ambient, la gran quantitat de corredors, l’organització, la gent al carrer animant, el clima… Per mi va ser una experiència inoblidable.

    Tot i al final no aconseguir superar la barrera de les 3 hores, me’n vaig de Barcelona amb unes sensacions molt i molt bones. Amb una planificació més acurada de la hidratació i l’alimentació, i sabent que a partir del 30 patiríem, les cames i el cap van aguantar molt més del que em pensava. Tot i anar perdent ritme progressivament, fins als quilòmetres 37-38 encara vaig tenir forces per mantenir la postura. Després poc a poc les forces van faltant i a partir del 40 ja només penses en arribar. El fet de passar la mitja en 1h30’01” ja em va fer dubtar de poder arribar al sub3h, i efectivament així va ser doncs la segona mitja em va sortir en 1h34’49”.

    Ah! Una altra cosa que mai havia fet en una cursa i vaig fer a Barcelona: parar a fer un pipi… No sé si eren els nervis però cap al quilòmetre 10 vaig haver de parar tot i haver pixat 2 vegades abans de la sortida.

    Al final, 3h04’50”, posició 836, i amb una diferència important respecte les altres 2 maratons que havia fet: aquesta vegada tinc més ganes que mai de tornar-ho a intentar.

    #26012
    Avatar
    Arctos
    Participant

    Bones,

    La meva crónica com a tal la tinc al blog, però aquí voldria destacar per positiu:

    – EL AUTOBÚS KM0 PONENT….gràcies i mil gràcies.
    – Els companys KM0 PONENT….els que corrien, els que animanven i els que es van quedar sense poder venir.
    – Les marques reflexe dels entrenos, la constancia i il·lusió que molts de vosaltres heu ficat en aquest esport, que ja ha deixat de ser una manera d’estar en forma per ser algo més.
    – L’organització, perquè els 45 euros que vaig pagar no tenen preu si desprès puc fer 42kms de visita turistica per Barcelona, sense cotxes i disfrutant del ambient.
    – Un parell de frases que Flo em va dir al arribar.-Això no és saludable- amb un somriure d’orella a orella i desprès un altra frase que es ve a resumir dient -No valorem les nostres marques, sembla que fer 3h6′ sembli una merda- Quanta raó i gràcies per fer-me obrir els ulls.

    En lo negatiu:

    – La gent que als avituallaments es dedica a tirar les ampolles sense tenir en compte que no estan sols, companys ensopegant amb taps i botelles i gent del públic rebent “botellazos” ….que és pensa la gent que per deixar l’ampolla en lloc segur (contenidor, papereres o a les vores) perdren tres segons i no faran record del món….si anavem per fer més de 3h….i ni que és vagi a fer 2h10′ la gent és mereix un respecte. Amb això estic indignat.
    – Però com a negatiu més gran…la meva preparació, i si dic preparació és dir molt perquè basicament he sortit a córrer sense continuitat ni mentalització. Lo bonic de l’esport és que la cursa et fica al teu lloc.

    Salut

    PD No té massa relació, però jo lo de les olimpiades d’hivern a Barcelona ho veig cada vegada més aprop. Com a mostra aquest video JAJAJJAJAJAJA

    [video]http://www.youtube.com/watch?v=fncQaNdh2I8&feature=player_embedded[/video]

    #26014
    Hache
    Hache
    Participant

    Hache 3h43’13

    De manera freda i objectiva aquest seria el resum de la Marató de Barcelona 2010, però sota aquesta simple dada hi ha una petita o gran història al darrera. Tractaré d’explicar-la … … … ..

    UNA MARATÓ ESPECIAL QUE M’HAURIA AGRADAT QUE NO FOS ESPECIAL

    L’INICI

    Després del fiasco de Barcelona 2009, i per treure’m el mal regust que em va deixar, m’havia proposat fer a l’octubre la Marató de Bilbao. Un desgraciat succés a la família va impedir que ni tan sols m’ho arribés a plantejar. Si em veia prou motivat tornaria a preparar Barcelona 2010.

    LA PREPARACIÓ

    Em vaig proposar repetir Barcelona per tercer any consecutiu i a tal efecte vaig començar la preparació. El mes de desembre i primers de gener van ser força constants pel que fa a motivació i quantitat d’entrenaments, sobretot també a causa de les meves vacances de Nadal, de tornada a la feina la cosa es va anar complicant, primer per falta de temps i després també per falta de ganes. A més no em trobava còmode anés al ritme que anés, ja fos trot, rodatge o sèries. Al febrer la cosa es va complicar una mica més enllaçant consecutivament: més falta de temps, gastroenteritis, distensió al turmell, sobrecàrrega en el bessó i refredat. La cosa no pintava bé però tenia una motivació extra per voler fer aquesta Marató.

    LA MARATÓ

    Doncs arribava el gran dia amb totes les incògnites del món però amb dues idees molt clares, una que volia sortir amb la barqueta de l’homedferro i cia. per estar acompanyat, i una altra, que per primera vegada correria amb una moneda de 2 € a la butxaca per si no podia acabar la cursa. Sabia per descomptat que no estava al seu nivell, però volia aguantar amb ells almenys fins que deixés de sentir-me còmode al seu ritme. Per aquelles coses que m’acostumen a passar, entre la foto, deixar la bossa, l’última pixada i saludar a la família, no trobo el que havia de ser el meu grup, veig que per segon any consecutiu m’hauré d’enfrontar sol a la Marató. I va ser precisament en el moment de col•locar-me al calaix quan vaig començar a veure clar quina havia de ser la meva estratègia, no estar pendent del crono, intentar acabar dignament i gaudir més que patir-la. I així ho vaig fer des del km. 1, concentrat però gaudint tot el que podia, per aconseguir-ho tenia l’incondicional suport i ànim de la meva dona, els meus fills i les meves fantàstiques cunyades, col•locats en diferents punts del recorregut, i us puc assegurar que em vaig sentir bé, molt segur durant tota la cursa. Moment especial al km. 35 on la música celta que tant m’agrada, un ram de flors i una família plorosa recordaven el punt on l’any anterior vaig veure estès a terra a Colin Dunne, no vaig poder evitar emocionar-me. A aquestes alçades de la cursa em sentia cansat, però triomfant ja que l’any anterior va ser aquí quan em va agafar el temut mur, aquesta vegada no seria així, a no ser que els meus malmesos músculs m’ho impedissin. A l’alçada del 39 em trobo al Kaiser, se li veu bé, feliç. El passo per un instant però al moment veig que va al meu costat, “m’afegeixo” em diu. Bravo per ell, crec que al final anava fins i tot millor que jo. Fem els últims km. junts, això sí, sense parlar massa, no estava la cosa per molts diàlegs … … … A la recta de meta busco amb la mirada a la meva família i en especial a la meva cunyada, la trobo i assenyalant el cel, igual que vaig fer al arribar a meta vaig dedicar aquesta Marató al meu cunyat.

    DEDICATÒRIA

    He començat dient que era “una marató especial que m’hagués agradat que no fos especial”, i era així perquè se la volia dedicar al meu cunyat Jose. Un desgraciat accident ens havia privat d’ell exactament vuit mesos abans. Des de llavors aquest món és una mica pitjor. S’acostuma a dir sempre que els que es van són els millors encara que sabem que no sempre és cert. Us puc assegurar que en aquest cas sí que ho és, era abans que res una bona persona, un tipus que era feliç envoltat dels seus, cuinant per a ells i xerrant al voltant d’una taula. Estic segur que en començar la cursa em va il•luminar. Estic convençut que m’hagués dit: “Dedícamela pero con conocimiento”, i això és el que vaig fer des del primer metre, posar el coneixement suficient per poder acabar amb un somriure … .. VA POR TI PEPE!!!!!… ..

    Per descomptat vull esmentar també als que són l’eix de la meva vida, Anna, Miquel, Andreu, sense vosaltres no sóc res … ..

    I per suposat a les meves fantàstiques i meravelloses cunyades que m’han mostrat el seu suport incondicional i m’han encomanat la seva “bogeria” tot el cap de setmana. Seguiu així … … ….

    EPÍLEG

    És la meva quarta Marató, el meu temps no ha estat res de l’altre món però us asseguro que estic feliç, tranquil, satisfet i fins i tot eufòric … … …

    I ara què????
    Ara a descansar i a “replantejar-me el perquè de tot plegat”. Vull seguir en això, però vull divertir-me i no haver de sortir a entrenar per obligació i per descomptat no vull ser un esclau del cronòmetre … .. … .. a veure que decidim.

    Una abraçada i enhorabona a tots, des dels que han millorat marca fins els que no han pogut acabar. La Marató és molt més que un nom i un temps, sempre tenen una petita o gran història al darrere … … … … … ..

    Fins aviat;

    Jose H

S'està mostrant 15 entrades - de la 1 a la 15 (d'un total de 30)

El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.