S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Barcelona, este año he vuelto a Barcelona, donde hace dos sufrí como nunca.
Y es que en el proyecto de abandonar una distancia que se que no tengo ni tiempo ni ganas de preparar, figuraba volver para correrla intentando disfrutar algo del incomparable circuito.
Y así nos presentamos el domingo, con un objetivo irreal (ahora lo veo…), basado en un par de tiempos en medias que lo hacían asumible, pero con un objetivo muy claro de no acabar como en la anterior participación.
Y llegó doña maraton, que a todos nos pone en nuestro lugar con una precisión y exactitud asombrosa.
Y el ritmo previsto no era posible llevarlo con la comodidad prevista. Y en una mezcla de sensatez, pereza y cobardía (cada cual sabrá donde empiezan las unas y las otras) aflojé el ritmo. Y afloraron todos los km, abdominales, series, etc, etc, que faltaban. Pero terminé bien y creo que corrí bien.
La experiencia me dice que las carreras son como una negociación: cuando llegas a un acuerdo (terminas la carrera) nunca estás contento: si cierras (no petas) siempre te parece que podías sacar (hacer) algo más; si no hay acuerdo (petas) te parece que has apretado (apretado) demasiado…
Esta maratón tal vez haya sido la mejor que he corrido (podría competir con la de debut, pero esa no cuenta). El tiempo ha acompañado y no ha habido debacle. Claro que queda el sabor agridulce al ver que gente que te encuentras en las medias y va más o menos a tu nivel te mete minutada… Pero hay que ser consecuente con el trabajo que se lleva y plantear siempre objetivos realistas.
El resto: ORGANIZACION: se lo hacen pagar pero se salen muy bien de domesticar 12000 pax por allí rondando, enhorabuena. PUBLICO: vamos en buen camino, no es Donosti, pero hay que ver lo que anima la gente, siempre encuentras la avenida inhóspita, pero es lo de menos. Un puntazo ver a viejos compañeros de ruta, guitarra en ristre, animando; lástima compañero no poderte decir ni una palabra, pero en ese momento masticaba un plátano que me acababa de facilitar un avituallamiento ilegal (gracias angels y marina) metros más arriba. Cerca del final también estaba un lesionado que espero ver pronto codo a codo en las carreras. Gracias a todos.
Un placer saludar a los km0 que pude, que no fueron muchos. Había demasiada gente y cometí el error de querer estar en tres sitios a la vez y además dejar la bolsa… Conclusión: dejar la bolsa y gracias, virguerías para el pueblo…
Y ENHORABUENA por las marcas, que en general fueron de escándalo… pero tal como he empezado este rollo insufrible, es lo que tiene la maraton, que muestra todo lo que tenemos y el trabajo que llevamos, para lo bueno y para lo malo…
Nos vemos en la marxa
Hola Km0’s.
Tinc molt bones notícies per tots vosaltres….
Tot i que l’oferiment de voluntaris per treballar el dia de la marxa ha estat fins ara molt bona, tant en quantitat com en qualitat….Em plau comunicar que encara sou a temps de fer un pas endavant i afegir-vos al club.
Tot ho comencem a tenir bastant ben cobert i aviat us farem arribar una relació detallada de les tasques a fer i els voluntaris que les faran….malgrat tot necessitem un darrer esforç !!
Ens falta molt poc per poder garantir als participants, que seran un fotimer, la cobertura, l’assistència i els serveis que des de el Km0 Ponent volem oferir i que a més a més es mereixen….
Companys, si algú encara s’ho esta pensant,….si algú ha quedat una mica trinxat de la marató i s’ho vol prendre amb una mica de “filosofia”,…si algú té un parent enrotllat,…. un amic amb bona predisposició….Ara és el moment d’oferir-se com a voluntari i col-laborar així a que la 2a. Marxa Popular del Segrià tingui l’èxit i la repercussió que tots volem.
Com ja s’ha dit algun cop….depèn només de nosaltres, ….de tots i cadascun de nosaltres .
He sentit dir que érem els millors….
SOM-HI KM0 PONENT.Arriba el dia i a les 5:40 agafem amb mon pare el magnífic autocar que a organitzat el Km0, ens encaminem cap a Barcelona i tot i l’hora la gent xerra de les curses i dels plantejaments que es faran a la cursa etc.
Puntuals a les 7:30 arribem a l’avinguda Mª Cristina amb el temps just de anar a canviar-nos i deixar la bossa, sobre les 8:00 fem la Foto de grup i ens desitgem lo millor.
Acompanyo al KIMI a fer l’escalfament i xerrem sobre les sensacions de aquestes últimes setmanes.
Es hora d’encaixonar-nos em trobo al FLO i decidim començar la cursa junts. Al entrar al calaix veiem que es un mica tard i que es impossible anar mes endavant.
Començar la cursa i al cap d’ 1 minut passem per sota de l’arc de sortida, els 2 o 3 Kms ens trobem amb força corredors i no poder anar al ritme que voldríem , però a partir del Km3 incrementem una mica el ritme per intentar recuperar els 40 segons perduts, cosa que fem amb els 3 o 4 següents. Sé que si vull intentar atansar-me a les 3 hores he d’arriscar una mica d’inici tinc molt bones sensacions i decideixo de mantenir un ritme de 4’/km a 4’10”Km. en Flo decideix anar una mica mes conservador per arribar mes frecs al final de la cursa. El pas per la mitja es a 1:28:30 això em donar un minutet i mig de marge per anar perdent en el últim tram que es el que pressuposo com a mes dur. Em trobo al ARTOS i l’ANGELINA amb els qui comparteixo quatre paraules d’ànim i uns metres molt reconfortants. Arribo al KM36 a bon ritme però començo a detectar que em costa mantenir 4:15/Km d’aquí al final de la cursa el ritme serà 4:20/Km i pujant. Els ànims de la MARIA DEL CARME, el JULIÀ i la PILI m’ajuden a mirar endavant en aquest últims Km la gent i els punts d’animació em porten fins arribar al Paral•lel on m’esperen el que crec que son dels Kms mes durs, ( Paral•lel, Roda de Sant Pau i Sepúlveda) en aquest Kms concentració per intentar no baixar el ritme amb la convicció de que tinc temps suficient. Que maca va ser aquella recta! l’spiker fent menció als companys Km0 de Lleida, i passo per l’arc d’arribada a 2:59:28 h. Un somni i content per la feina feta.
Dutxetes i un dinar magnífic, comentaris de la cursa i tothom xerrant amb un molt bon ambient conec a POMPONIO que ha debutat d’una manera excel•lent, desprès del cafè agafem l’autocar el silenci i la calma ens acompanya mentres a la tele fan la peli de crepusculo fins a l’arribada a Lleida.
Per mi ha estat un premi ! fa un parell d’anys que el SIME em va fer tastar aquest mon d’atletisme i ha estat una descoberta personal. Vull agrair a tots el companys que fan que els entrenos siguin una mica més que la millora d’estat físic. Els dels entrenos del migdia: FIDEL, TON, CARLOS, JUANJO, KAISER a dies l’HOMEDEFERRO, SIME, EL PETIT, al grup de les tirades llargues JORDI CODONY, CARGOLET, CARGOL, ALEXVICA, ALEX ORO, ARTUR 42, BY KEDS, REDMAN, ETC…
Bé prou de rotllo, a estat fantàstic i espero gaudir aviat d’una altra cursa amb vosaltres.
Salut,
Jordi
Espectacular l’experiència viscuda diumenge passat a Barcelona. L’ambient, la gran quantitat de corredors, l’organització, la gent al carrer animant, el clima… Per mi va ser una experiència inoblidable.
Tot i al final no aconseguir superar la barrera de les 3 hores, me’n vaig de Barcelona amb unes sensacions molt i molt bones. Amb una planificació més acurada de la hidratació i l’alimentació, i sabent que a partir del 30 patiríem, les cames i el cap van aguantar molt més del que em pensava. Tot i anar perdent ritme progressivament, fins als quilòmetres 37-38 encara vaig tenir forces per mantenir la postura. Després poc a poc les forces van faltant i a partir del 40 ja només penses en arribar. El fet de passar la mitja en 1h30’01” ja em va fer dubtar de poder arribar al sub3h, i efectivament així va ser doncs la segona mitja em va sortir en 1h34’49”.
Ah! Una altra cosa que mai havia fet en una cursa i vaig fer a Barcelona: parar a fer un pipi… No sé si eren els nervis però cap al quilòmetre 10 vaig haver de parar tot i haver pixat 2 vegades abans de la sortida.
Al final, 3h04’50”, posició 836, i amb una diferència important respecte les altres 2 maratons que havia fet: aquesta vegada tinc més ganes que mai de tornar-ho a intentar.
Bones,
La meva crónica com a tal la tinc al blog, però aquí voldria destacar per positiu:
– EL AUTOBÚS KM0 PONENT….gràcies i mil gràcies.
– Els companys KM0 PONENT….els que corrien, els que animanven i els que es van quedar sense poder venir.
– Les marques reflexe dels entrenos, la constancia i il·lusió que molts de vosaltres heu ficat en aquest esport, que ja ha deixat de ser una manera d’estar en forma per ser algo més.
– L’organització, perquè els 45 euros que vaig pagar no tenen preu si desprès puc fer 42kms de visita turistica per Barcelona, sense cotxes i disfrutant del ambient.
– Un parell de frases que Flo em va dir al arribar.-Això no és saludable- amb un somriure d’orella a orella i desprès un altra frase que es ve a resumir dient -No valorem les nostres marques, sembla que fer 3h6′ sembli una merda- Quanta raó i gràcies per fer-me obrir els ulls.En lo negatiu:
– La gent que als avituallaments es dedica a tirar les ampolles sense tenir en compte que no estan sols, companys ensopegant amb taps i botelles i gent del públic rebent “botellazos” ….que és pensa la gent que per deixar l’ampolla en lloc segur (contenidor, papereres o a les vores) perdren tres segons i no faran record del món….si anavem per fer més de 3h….i ni que és vagi a fer 2h10′ la gent és mereix un respecte. Amb això estic indignat.
– Però com a negatiu més gran…la meva preparació, i si dic preparació és dir molt perquè basicament he sortit a córrer sense continuitat ni mentalització. Lo bonic de l’esport és que la cursa et fica al teu lloc.Salut
PD No té massa relació, però jo lo de les olimpiades d’hivern a Barcelona ho veig cada vegada més aprop. Com a mostra aquest video JAJAJJAJAJAJA
[video]http://www.youtube.com/watch?v=fncQaNdh2I8&feature=player_embedded[/video]
Ep!!!
Dimecres reunió imoportantíssima al Centre de Recursos Juvenils (La Palma, 2) a les 20:30 per tots els interessats a participar com a voluntaris a la Marxa
No hi falteu!
Hache 3h43’13“
De manera freda i objectiva aquest seria el resum de la Marató de Barcelona 2010, però sota aquesta simple dada hi ha una petita o gran història al darrera. Tractaré d’explicar-la … … … ..
UNA MARATÓ ESPECIAL QUE M’HAURIA AGRADAT QUE NO FOS ESPECIAL
L’INICI
Després del fiasco de Barcelona 2009, i per treure’m el mal regust que em va deixar, m’havia proposat fer a l’octubre la Marató de Bilbao. Un desgraciat succés a la família va impedir que ni tan sols m’ho arribés a plantejar. Si em veia prou motivat tornaria a preparar Barcelona 2010.
LA PREPARACIÓ
Em vaig proposar repetir Barcelona per tercer any consecutiu i a tal efecte vaig començar la preparació. El mes de desembre i primers de gener van ser força constants pel que fa a motivació i quantitat d’entrenaments, sobretot també a causa de les meves vacances de Nadal, de tornada a la feina la cosa es va anar complicant, primer per falta de temps i després també per falta de ganes. A més no em trobava còmode anés al ritme que anés, ja fos trot, rodatge o sèries. Al febrer la cosa es va complicar una mica més enllaçant consecutivament: més falta de temps, gastroenteritis, distensió al turmell, sobrecàrrega en el bessó i refredat. La cosa no pintava bé però tenia una motivació extra per voler fer aquesta Marató.
LA MARATÓ
Doncs arribava el gran dia amb totes les incògnites del món però amb dues idees molt clares, una que volia sortir amb la barqueta de l’homedferro i cia. per estar acompanyat, i una altra, que per primera vegada correria amb una moneda de 2 € a la butxaca per si no podia acabar la cursa. Sabia per descomptat que no estava al seu nivell, però volia aguantar amb ells almenys fins que deixés de sentir-me còmode al seu ritme. Per aquelles coses que m’acostumen a passar, entre la foto, deixar la bossa, l’última pixada i saludar a la família, no trobo el que havia de ser el meu grup, veig que per segon any consecutiu m’hauré d’enfrontar sol a la Marató. I va ser precisament en el moment de col•locar-me al calaix quan vaig començar a veure clar quina havia de ser la meva estratègia, no estar pendent del crono, intentar acabar dignament i gaudir més que patir-la. I així ho vaig fer des del km. 1, concentrat però gaudint tot el que podia, per aconseguir-ho tenia l’incondicional suport i ànim de la meva dona, els meus fills i les meves fantàstiques cunyades, col•locats en diferents punts del recorregut, i us puc assegurar que em vaig sentir bé, molt segur durant tota la cursa. Moment especial al km. 35 on la música celta que tant m’agrada, un ram de flors i una família plorosa recordaven el punt on l’any anterior vaig veure estès a terra a Colin Dunne, no vaig poder evitar emocionar-me. A aquestes alçades de la cursa em sentia cansat, però triomfant ja que l’any anterior va ser aquí quan em va agafar el temut mur, aquesta vegada no seria així, a no ser que els meus malmesos músculs m’ho impedissin. A l’alçada del 39 em trobo al Kaiser, se li veu bé, feliç. El passo per un instant però al moment veig que va al meu costat, “m’afegeixo” em diu. Bravo per ell, crec que al final anava fins i tot millor que jo. Fem els últims km. junts, això sí, sense parlar massa, no estava la cosa per molts diàlegs … … … A la recta de meta busco amb la mirada a la meva família i en especial a la meva cunyada, la trobo i assenyalant el cel, igual que vaig fer al arribar a meta vaig dedicar aquesta Marató al meu cunyat.
DEDICATÒRIA
He començat dient que era “una marató especial que m’hagués agradat que no fos especial”, i era així perquè se la volia dedicar al meu cunyat Jose. Un desgraciat accident ens havia privat d’ell exactament vuit mesos abans. Des de llavors aquest món és una mica pitjor. S’acostuma a dir sempre que els que es van són els millors encara que sabem que no sempre és cert. Us puc assegurar que en aquest cas sí que ho és, era abans que res una bona persona, un tipus que era feliç envoltat dels seus, cuinant per a ells i xerrant al voltant d’una taula. Estic segur que en començar la cursa em va il•luminar. Estic convençut que m’hagués dit: “Dedícamela pero con conocimiento”, i això és el que vaig fer des del primer metre, posar el coneixement suficient per poder acabar amb un somriure … .. VA POR TI PEPE!!!!!… ..
Per descomptat vull esmentar també als que són l’eix de la meva vida, Anna, Miquel, Andreu, sense vosaltres no sóc res … ..
I per suposat a les meves fantàstiques i meravelloses cunyades que m’han mostrat el seu suport incondicional i m’han encomanat la seva “bogeria” tot el cap de setmana. Seguiu així … … ….
EPÍLEG
És la meva quarta Marató, el meu temps no ha estat res de l’altre món però us asseguro que estic feliç, tranquil, satisfet i fins i tot eufòric … … …
I ara què????
Ara a descansar i a “replantejar-me el perquè de tot plegat”. Vull seguir en això, però vull divertir-me i no haver de sortir a entrenar per obligació i per descomptat no vull ser un esclau del cronòmetre … .. … .. a veure que decidim.Una abraçada i enhorabona a tots, des dels que han millorat marca fins els que no han pogut acabar. La Marató és molt més que un nom i un temps, sempre tenen una petita o gran història al darrere … … … … … ..
Fins aviat;
Jose H
Arctos ha escrit:
Quote:– Un parell de frases que Flo em va dir al arribar.-Això no és saludable- amb un somriure d’orella a orella i desprès un altra frase que es ve a resumir dient -No valorem les nostres marques, sembla que fer 3h6′ sembli una merda- Quanta raó i gràcies per fer-me obrir els ulls.Arctos, un plaer i un honor poder conversar amb tu, ja sigui abans, durant o després d’una cursa, sempre en trec quelcom. Indicar només que la reflexió sobre el fet de què sembla que ja no valorem els temps no és meua, és del gran Sergi FP, i crec que té tota la raó. Ja t’ho vaig dir, per mi ets un referent pel teu esperit de lluita, la teva capacitat d’autocrítica i la teva modèstia. Fins a la propera company!!
Bones a tots i totes.
Finalment podré ser a Lleida el dia de la Marxa, així que m’afegeixo a la llista de voluntaris. Dimecres no podré assistir a la reunió, però podeu comptar amb mi pel que calgui diumenge…
1ª LLISTA (VOLUNTARIS DURANT LA MARXA)
Kimi
Albertbo
Estefi
Piliborges
Redman
Espi
Silvia
Anna
By Keds
Flo
Sergi F.P.
Flora
Stomix
Joker
loman
jordi
Cargol
Su
Gemma
Anna
Icaro
Albert Nogués i Noguera
Júlia
Laia
Cris
Jfk
Adolfo
Josep S.
Bru
Ash2ª LLISTA (AJUDAR ABANS/DESPRÉS)
Kaiser
Josep Antoni (Abans)
Edu (Abans)
lo marrako
Redman (abans i després)
Joker
Hache (abans i després)
stomix
Espi (dissabte disponible, abans/després)
Icaro (abans i després)
baldato (abans)[/quote]Ashhhhhh,
S’ha parlat molt de la seua absència, del gegant del pi dels torrons.
Força maaaaaaaaaaaarxa
Dos dies després de la marató, la sensació continua sent d’una alegria immensa, proporcional a les agulletes que tinc. Em moc igualet que els del vídeo que va penjar el Kaiser :laugh:
La qüestió és que la cosa va anar bé, molt bé. Però podia no haver-hi anat.
És curiós com es pot anar madurant una idea durant dies i canviar-la després sobtadament en uns minuts. Perquè si la idea inicial era sortir a 4’45” per intentar acabar en 3h20m, la realitat és que als pocs quilòmetres -i vist que anàvem més ràpids- vam decidir allò que els llibres i els entesos no aconsellen: continuar així, a veure que passa, en lloc de frenar…
(I jo, que en això de córrer poc m’hi entenc, tampoc recomano fer-ho, a no ser que es compti al costat amb dos bons companys de viatge com el Vaker i l’Artur42. I els deures fets, és clar…)
Ara, que no puc dir que fos fàcil, no: cap allà al km 20 les sensacions no eren tot lo bones que m’hagués agradat; al 30 corria quasi per inèrcia, i del 35 en endavant només pensava en anar descomptant quilòmetres. No em feia mal res i em feia mal tot. No pensava en parar, si de cas en afluixar una mica, però la increïble animació al carrer, la música, els voluntaris, els avituallaments i els companys, m’anaven distraient de les meves traïdores cabòries.
Fins molt a prop del final no vaig ser plenament conscient que era possible parar el rellotge en 3h15m. I el cap va fer un petit canvia a positiu (les cames no, eh? que ja estaven a les últimes !!), canvi necessari per encarar la “pujadeta” del carrer Sepúlveda per sortir a la plaça d’Espanya. Tot i així, la recta final em va semblar -com sempre- llarguíssima !!!!
Al final, 3h15’35”, i cansat com poques vegades recordo. Això sí, més feliç que un gínjol ! ! ! !
A resaltar:
L’autocar del Km0. Això es mereix un 10. Quin luxe arribar a la sortida sense patir per aparcar, i que et recullin després de la cursa i d’un bon dinar per tornar-te plàcida i relaxadament a casa. La llàstima és que no el vam omplir. Que sigui la última vegada.
Durant la cursa. Imatges que tinc grabades: quan entre el km 20 i el 21 ens creuem amb els companys, uns que ja tornen (Bru, Arctos, Flo), i d’altres que venen (HomedFerro, Pitit, Sime, Carlos, Agulletaman, Alexoro, quin goig que fèieu un grup tan compacte).
I una que em va frapar molt: veure a l’Albertbo per allà al km 21 amb la seva guitarra, dedicant-nos uns acords.Post cursa. Les marques. Renoi ! ! ! ! No les llistaré perquè ja ho fa l’HdF, i tot i que m’agradaria destacar-ne un parell, no ho faré. A més, crec que els hi hem de concedir una importància relativa, m’agrada més parlar de sensacions. I el cert és que el Sime, tot i no poder acabar la cursa, transmetia molt bones vibracions durant el dinar. I al Roma34, per telèfon, se’l sentia feliç per haver-la acabat.
Apa, ja us he fotut una mica el rollo, ara me’n vaig a Robocopejar una mica. Ens veiem el diumenge a la Marxa.
Frank si varen ser 55km una pasada i el tram a l’arriba a Cervera molt pesada tens raó ara a recuperar-nos de les agulletes que tenim …..
Gràcies per totJo també hi vaig ser.
Vaig estar durant catorze setmanes abans de la marató preparant-la amb ganes, amb una bona colla de companys que vau fer que el 90% d’aquests entrenaments els fes acompanyat. Sí, sí, el 90%!!!
Vaig estar escalfant amb els etíops i els nigerians i tota una sèrie d’atletes d’élit que anaven a còrrer la mateixa cursa que nosaltres.
Vaig estar a la sortida més espectacular que he viscut mai en una cursa, amb gairebé 12000 corredors i corredores populars omplint amb els colors de les seves samarretes els carrers de Barcelona de banda a banda.
Vaig tenir l’enorme privilegi de còrrer durant 25 quilómetres colze a colze amb mitja dotzena d’amics que van batre el record del món d’esforç i compromís.
Vaig ser-hi en el cos d’un tossut que malgrat el mal de peus, que havia començat a sentir al km 5 i que anava en augment, es resistia a abandonar aquella aventura.
Vaig ser-hi en la ment d’un desfortunat que al km 25, quan el problema era insoportable va prendre la decisió més dificil que he tingut que prendre mai en una cursa, perque una marató no la puc tornar a fer la setmana vinent i la il·lusió própia i col·lectiva era molta. Comunicar a un company que no puc seguir, deixar-los anar i abandonar la cursa sense deixar de còrrer, poc a poc.
Vaig estar també entre el km 29 i el km 30 en la pell d’un boig que després de seure al terra i treure’s les sabatilles per calmar el dolor, mirava el camí de gespa que seguia la via del tranvia i decidia trotar per l’herba, aliviat pero pesant, amb una sabatilla a cada ma, imaginant-me que al tornar-me a calçar el problema hauria desaparegut, pensant que podia guanyar temps a una cursa que se m’havia escapat.
Vaig estar al costat dels que lluitaven, passat el km 30 per un objectiu que no compartiem, ells volien arribar a meta, jo volia trobar-me amb la meva dona perquè no vaig tenir la previssió d’agafar diners per al metro o per trucar i perquè ella era el meu únic destí.
Vaig estar a l’Arc del Trionf, sense trionf ni derrota.
Vaig trobar-me entre ànims que no eren per a mi, amb un públic increiblement amable que llegien el meu nom al dorsal i m’encoratjaven a seguir i jo intentava explicar-lis amb la mirada que no, que s’equivocaven, que animessin als altres, jo només estava de pas. El meu crono feia estona que no mesurava el meu esforç.
Vaig córrer sense peus més de 30 km pero vaig tocar de peus a terra.
Més tard vaig estar al dinar amb el grup de gent més cansada i més feliç que us podeu imaginar. Fent del seu trionf la meva victoria. Feliç de tenir el plaer i el privilegi de ser, una vegada més, al seu costat.
No vaig ser-hi, però, a l’hora de creuar la meta…
…aquest cop :whistle:
