S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Ieeeeeeeeps,
Molt bé kaiser per ser el primer en obrir les barquetes!!!!
Jo, no correré, però us vigilaré de prop, per que compliu tots els vostres objectius 😉
Espero que tots us aneu mullant….això si, el dia de la cursa, tothom ben sec 😉
Salut
Jo no sé si mullar-me del tot pq sóc migfondista i tot just fa una setmana que estava entrenant pels 800 metres jeje. Així pensant-ho fredament l’objectiu seria fer un 34 i pico. Però mirant les marques de l’any passat tampoc és fàcil pq el Benito Ojeda va fer 33 i algo i es tracta d’un atleta de fons experimentat. Tampoc sé si va anar al 100% o la va fer tipus preparació per la marató. A veure si s’apunten atletes de 33 minuts alts o 34 alts i així sempre pots anar enganxat a algú.
El meu problema és que em motivaré massa els primers quilòmetres i ja em veig patint a la pujada
. Jo m’he apuntat a la cursa de la guineu el cap de setmana anterior per veure que tal. Així que el meu pronòstic definitiu el faré la setmana abans dels templers.A10 i a entrenar!
Vinga va, doncs mullem-nos !!!
Doncs si no em fallen els calculs i no hi ha cap contratemps d’ultima hora, m’agradaria que la meva marca gires entorn els 42 minuts.
De manera que si aconsegueixo baixar de 42′ sera tot un exit i sino gaudire d’una gran festa i de la companyia de tots vosaltres, que sense dubte, es el mes important del dia
Salut i kms
PD: avui que no plou i em mullo com mai…
Començo a posar el meu nom en una barqueta
Sub 34
– XaviPapell
Sub 35-…..
Sub 36
Sub 37
Funciona el TPV de corredors.cat ??
Quote:Començo a posar el meu nom en una barquetaSub 34
– XaviPapell
]XaviPapell, la cursa es tanca al cap d’una hora i mitja, no pots fer 3 hores 40′ 😉
Hola nois/es m’estic llegint el foro de NY de peus a cap i de cap a peus. Desprès de les vacances tindré molta informació posada en un word de la manera més senzilla que pugui.
Si la voleu ja ho sabeu em doneu l’emailSub 34
– XaviPapellSub 35
– miquel800Sub 41
– QuimSub 42
– RedmanSub 44
– ImmaSub 50
– Kaiser
Sub 1:30
– Homedferrosi diumege al matí, sobre les 7, quan els estels s’ apaguen, algú vol fer una sortida per la Vall Eusko-Navarra del Leitzaran, està convidat. Jo la faré un cop mes, s’ ho val.
El meu pensament també estarà al Sicoris… pero les cames no.
Ondo pasa!
No he tingut cap més remei que començar la crònica d’aquest any amb les mateixes paraules de la crònica de l’any passat: "No tengo palabras para expresar todas las vivencias y experiencias de este fin de semana inolvidable en Zegama y el Goierri. Tenía unas expectativas creadas, pero la realidad las ha superado y con creces: una organización maravillosa, impecable, volcada en y para el corredor; un público sorprendente, excelente, que sabe valorar el esfuerzo de los corredores y aún más, que se pone en tu piel y te anima hasta el infinito; una acogida calurosa y familiar, donde nos hemos sentido como en casa; un recorrido bellísimo y a la vez duro, para disfrutar de este deporte. En fin, que las palabras no pueden llegar a definir una cosa tan grande como es la Zegama-Aizkorri Mendi Maratoia"
I és que és del tot cert que s’han repetit molts aspectes de l’anterior edició. De totes maneres, no hi ha dos anys iguals i algunes diferències sí que s’han notat. L’assistència del públic no ha estat del tot massiva, hi ha hagut una sensible disminució, sembla que provocada per les dolentes previsions meteorològiques -que al final no es van cumplir-. En el cas del terreny, la contínua pluja dels últims dies havia deixat una gran quantitat d’aigua a tot arreu, amb el consegüent fang: hi havia moltes, moltíssimes zones amb més d’un pam de fang, prats entollats i roques relliscoses. Es podria dir que el recorregut era molt més perillós i molt més dur, confirmat en definitiva per les posteriors opinions dels protagonistes, els corredors. I un altre fet que augmentava l’expectativa: la prova seria Campionat d’Europa de l’especialitat. Als llistats per tant, hi havien un llarg nombre de noms il.lustres d’aquest esport, tant masculins com femenins. En definitiva, tot un repte i un luxe participar novament en aquesta cursa tan celebrada.
El cap de setmana l’havíem previst com una sortida familiar, intentant compatibilitzar interessos diversos i no supeditant-ho tot a la cursa. Jo arribava a Zegama una mica saturat de competicions i d’altres problemes i més aviat m’ho volia prendre com una estació final, amb una aturada sine die posterior.
Arribem la nit del divendres a Olaberria enmig d’una forta i espectacular tempesta. El dissabte al matí plovisqueja i més aviat descansem, visitant Beasain. No m’estic de fer un rodatge de 30 minuts. Tot en ordre, dinem i fem una bona migdiada, sentint caure una abundosa pluja. A la tarda, novament amb tempesta, ens desplacem al mateix Zegama, a la xerrada informativa. Retrobament amb molts coneguts i amics d’aventures diverses. El tema més comentat serà la possible pluja, però ai las!, aquestes bascos són la òstia i davant les adversitats físiques es creixen. Segons el director tècnic de la cursa, l’afable Alberto Ayerbe: "cuidado con el barro y el agua, si caéis… os levantáis y seguís". El mateix Alberto reconeixerà el dilluns que moltes zones estaven impracticables…
Ens llevem a tres quarts de set i ho empaquetem tot al cotxe. Sap greu deixar la casa Borda on ens allotgem, amb una acollida tan agradable. La Irene, la propietària, corredora ella, també participarà de la festa, doncs s’estarà a l’avituallament d’Arbelar, esperant acompanyar un amic seu, el corredor amb més edat de la cursa.
Tot just arribant a Zegama ens trobem les primeres cues de cotxes, però gràcies a la eficient organització, la demora és mínima. Desembarco al poble i la Lídia i l’Alina continuen el seu camí cap al Sancti Espiritu, on m’esperaran per avituallar-me i donar-me ànims. Allà es retrobaran amb l’Assumpta i amics.
Aprofito per fer un tallat. Ja hi ha un bon ambient, i de manera imperceptible, començo a sentir papallones a la panxa. Nervis? Potser sí. El repte és prou interessant com per només sortir a "acabar". De fet, això ja ho vaig fer l’any passat. Va sortir molt car, però ja vaig complir. Començo a marejar la perdiu. Ara, en perfecta forma física, podria fer un bon paper i en algun sentit, treure’m l’espina i parlar de tu a tu a aquesta cursa. Potser no estic gaire fet per aquestes responsabilitats o sóc una mica covard, però esperaré a estar calent dins de la cursa per prendre una decisió definitiva. El que sí tinc clar és que estic molt segur de mi mateix i amb això ja n’hi ha més que prou per fer un bon paper i acabar satisfet, que és el que vull. La passió apareixarà, no tinc cap dubte.
Després d’un emotiu homenatge a Mikel Garmendia, conegut corredor recentment traspassat, esperem uns segons en silenci el so de les campanades de l’església, senyal de l’inici de la prova. És un moment curt que es fa etern, d’una expectació indescriptible. A la majoria se’ns posa la pell de gallina. En definitiva, a Zegama s’ha de venir a donar-ho tot!
Sortida rapidíssima. És increible. Jo vaig al meu ritme, xerrant amb aquest i amb aquella. La Reyes em diu que avui és un entrenament més, així que no és roda a seguir. En Ppong va molt concentrat, millor no li dic res. Diria que la Mina ha sortit lenta, la porto darrera. En bodi va al davant i s’allunya… Tot just tornem a passar per la línia d’arribada, 500 metres de cursa i aviat ens enfilarem. La cridòria és impressionant i t’emociona. Hi ha samarretes de molts colors i dissenys. Em crida l’atenció una que porta dibuixat un rapinyaire, és d’un club italià. Abunden però, les samarretes en euskera. La mitjana d’edat és alta i la mitjana de nivell també. Ni rastre de mal temps, només una boira que ja s’intueix que desapareixerà, darrera d’un sol que vol sortir tant sí com no. Comença la pujada.
Vaig lleuger i m’he de frenar. Apareixen les primeres zones enfangades i amb elles, les primeres relliscades. Però és fàcil, el terreny és pissarrós i la sola té adherència. No serà res comparat amb el que ens trobarem. L’herba és molla i tothom va per feina. Regna un cert frenetisme, si no t’espabiles caus ràpid a les últimes posicions. Passo al costat d’en bodi i m’espeta: "així que sortiries fluix, oi?". Bon senyal doncs vaig amb tercera. De totes maneres, s’ha de guardar, la cursa és llarga i als primers kms ja salvem 500 m de desnivell.
Passem al costat de la creu i el paisatge s’obre. Se m’apareix d’una bellesa infinita tot el massís de l’Aizkorri (o Aitzgorri com allà li diuen), amb predomini dels colors verds i unes tonalitats clares i grisàcies a la part de la roca calcària. Continuem la pujada, adelantant i sent adelantat, trotant a la més mínima possibilitat i la resta caminant depressa. Senzillament, s’ha de sortir amb ganes. Aquests bascos són la òstia i estan molt entrenats. El terra combina el fang amb l’aigua, a dosis variables. Implica que a tothora s’ha d’anar concentrat allà on trepitges. Ara ja tinc al costat el fidel company bodi, ja semblem un matrimoni de tantes hores junts passades en cursa. També hi ha a prop la Mina i un company aragonès del fòrum de l’atleta.com, l’sky. Cadascú dosifica al seu gust.
Primer avituallament, Bidarte, km.5’6, vist i no vist. Iniciem el descens. Aprofito per "estirar" les cames una estona i a més a més contemplar novament el paisatge: Aratz, Aizkorri, als peus la vall. Em quedo sense paraules. En bodi m’explica que el nom del massís ve donat perquè al matí la roca apareix d’un color vermellós amb els primers rajos del sol. Però aviat hem de tornar a mirar al terra, molt enfangat enmig d’un falguerar. Ara la baixada és forta sortint d’una pineda, se sent la remor de fons del control d’Outzarte, on hi ha molta gent. Travessem uns prats i el terreny es complica, hi ha una persona de la organització dedicada exclusivament a dir-nos per on hem de passar per no caure. Tot i així, més endavant m’equivoco i rellisco, caic de cul a terra i llisco avall uns metres, com a un tobogan. Em queda ben brut de fang el cul, tota la cama i el braç dret. Arribo a Outzarte, on els corredors apreten de valent, sembla que això i l’enfangada que porto esperona al públic, doncs animen a rabiar. Per moments, sents que voles, és una sensació que només he sentit a Zegama. Però el sentiment és efímer, doncs torna la pujada, per un corriol a una fageda.
Ara ja estem més que ficats en cursa, vaig força fresc i ens relaxem uns minuts xerrant. La sensació és magnífica, envoltat d’uns prats tan verds i amb un cel tan blau i nítid. Malgrat la pujada, trotem. Estem fent l’aproximació cap a l’Aratz, uns metres més endavant ja el tenim de cara. Avituallament d’Ultzama, km.8,7. Bona gent, aquests zegamarres! L’any passat estèvem envoltats de boira i no es veia res, ara les vistes són magnífiques. Baixem en diagonal per un falguerar direcció el riu Altzania, per una zona molt relliscosa, molt verda i tendra. En bodi pateix una forta reblincada, moment tens, però s’ensurt. Aguanta una mica i apareixem a una pista, 1 km de pla. A mi aquest tram se’m fa pesat, em deixo dur per en bodi molt més bon rodador que jo. S’acaba la pista i torna la pujada, comencem l’ascensió a l’Aratz. Comença la cursa de veritat. km.10.
La fageda apareix misteriosa i captivadora. Ara el grup simplement és un reguitzell de corredors, cadascú al seu món inmers dins el seu esforç. Adelanto la Tania, una corredora de color veneçolana, un veritable exotisme en aquestes contrades. En bodi no sé si fa la goma o es dosifica, perquè ens anem separant i ajuntant a estones. Anem salvant collets, una zona de palomeras amb repechos, on predominen els prats verds i tot plegat, d’una gran bellesa. Al davant tenim el massís de l’Aratz, amb una grossa panxa verda i una clara testa grisa. És desafiant. A una de les petites pujades un noi m’ofereix un botellí de ciclista, que aprofito, enmig dels "Aupa, mutil", "Aupa, xabal" i "Oso ondo" de la gent. Així, esperonats pels crits d’ànim de la gent que hi és a tot arreu, arribem al control d’Atabarreta.
Córrer per segona vegada Zegama és un gran avantatge. Si coneixes el recorregut saps el que et trobaràs i saps a on has de regular i a on has d’avituallar-te. Atabarreta és un lloc on cal menjar, escoltar el cos i renovar la concentració. Hi ha gent que ja va tocada i es produeixen els primers abandonaments. Els records de la gran pallissa soferta l’altre any contínuament anaven apareixent. Recordo que aquí ja estava en crisi atlètica i la ment deambulava en la ignonímia. El 2008, en contra, m’he anat trobant molt bé i la motivació anava en augment, encara que el nivell d’alerta era màxim, donades les circumstàncies del terreny.
Un petit planeig i descens per una vella fageda, on torno a tastar les inclemències del fang sense arribar a caure i comença la segona part de la pujada a l’Aratz. Entrem a una zona on afloren les roques i apareixen fenòmens de la karstificació, com les simes i escletxes, tot plegat a una fageda encantada, curulla de fullaraca i en un ambient molt humit. De complicat avanç, tot s’ha de dir. Tan ràpìd es pot trotar, com aviat s’ha de trescar, amunt i avall. Al km.15 trobem un avituallament líquid, però continuem sense dilació. De fet, el frenetisme no desapareixerà fins a la línia d’arribada. En algun lloc fins i tot grimpem, cada vegada trobem més roca nua i el bosc es va aclarint. Sortim a una zona amb herba baixa i ja veiem el cim de l’Aratz. Les vistes són impressionants. En bodi va exhultant, ell també es troba fi. El camí fa marrades a una tartera i aviat puja directament, la gent torna a animar i els sentiments tornen a reaparèixer. Quina cursa! Quina gent! Què gran que és Zegama!
El cor em va a 10.000, però encara intento esforçar-me més. És impossible regular quan et sents animat pel teu nom. Faig cim (1445 m), km.16. Déu-n’hi-do el que queda! Al davant l’Aizkorri semienvoltat pels núvols que pugen per un cantó. Molt i molt desafiant. Al fons de la vall hi ha Zegama, més cap aquí una baixada tècnica on m’avisen que vagi amb molt de compte. Podria baixar molt més ràpid, però qui sap, millor fer cas a l’organització. Transitem per una zona calcàrea molt castigada, un paisatge llunàtic. Ara ja començo a pensar en la retrobada amb la Lídia i l’Alina a Sancti Espiritu, a mitja cursa. Sortim del karst, seguim baixant, entrem a una fageda amb una certa pendent i nou control: Portugain, km.18. Entrem a la calçada medieval, però el grupetto decideix anar pel defora, evitant les lloses llisses, força traïdores quan són molles. A més a més, és una zona amb clarobscurs amb una visibilitat dolenta. Intento avançar al davant, on estic més segur, el grup acaba disgregant-se poc abans de l’entrada a la cova o paso de San Adrián, fenomen natural digne de contemplació. En aquests moments més val estar al cas d’on es trepitja, està perillossísim. De nou a l’altra banda de la muntanya es divisa al fons l’ermita de Sancti Espiritu. Encara terreny tècnic, però hi ha pressa per arribar-hi.
km.20. Entrem al control, molta expectació. L’Alina em passa una ampolleta amb Recuperat-ion i un gel. No puc estar-me de fer-li un petó. Li comunico a la Lídia que tot va sobre rodes. Ens veurem a l’arribada. No hi ha temps a perdre, al trot agafo corriol amunt, la gent amb el seu gest altruista et fa pujar així. Em sento fort, sento el meu nom moltes vegades, alguna llagrimeta se m’escapa… La terrible pujada es fa present i de quina manera, quina tensió que sents a les cames! Vaig amb el cap clar i penso que he d’aprofitar el moment, decideixo apretar. Em giro i veig en bodi una mica més avall, li faig un crit d’ànim. De tant en tant, baixa algun corredor o corredora que han plegat, com una de les Alícies de la selecció basca. Sento "Vinga Teresa" una mica més amunt i comprovo que és la Teresa Forn. M’ho he de mirar dues vegades, però sí. Per mi és un moment molt emotiu, fa més de deu anys me la vaig trobar entrenant al Gra de Fajol i em va canviar la percepció com a muntanyenc i corredor, mai no havia corregut per la muntanya i en vaig veure la possibilitat, tot i que aleshores em va semblar extrem córrer a aquelles alçades i en aquells ambients. És una corredora que sempre li he tingut un gran respecte. I ara la tenia aquí al davant, diguem-ho bé, més aviat a prop.
A prop perquè em va costar un gran esforç arribar a estar al seu costat. Quan ja la tenia, es posava a córrer camí amunt i no hi havia manera. Mentrestant anaven passant els metres i el desnivell. Per fi, i amb el cor sortint-me per la boca la puc sal.ludar. Ens creuem amb gent de la selecció catalana que retorna, entre els quals hi ha en Kiku Soler, mestre de mestres, i que ha abandonat poc més amunt, i deixa anar un "Vinga Teresa!". Li reclamo també ànims per mi i no se li ocorreix una altra cosa que dir "Vinga Teresu!". Amb aquestes que ja sortim a la zona exposada al costat del precipici -assegurat amb una corda- i només queda l’últim esforç abans del cim. Miro enrera i fa vertigen. A banda i banda el públic omple de crits l’aire i encara m’exprimeixo tot el que puc. Avituallament i ermita de Santo Kristo, km.22. Cim de l’Aizkorri. Vaig avançat més de mitja hora respecte l’any passat.
Encara que aquí m’hi quedaria a gaudir de la festa, he de continuar. La boira o els núvols ja són més abundants i no hi ha temps a perdre. Ara toca la part més tècnica de la cursa, l’anomenat cresterío, un camí marcat amb punts grocs -i excepcionalment avui amb cinta-, on de vegades cal grimpar, que ressegueix tota la carena del massís, des de l’Aizkorri, fins a l’Aitxuri (màxima alçada d’Euskadi, amb 1551 m) passant per l’Aketegi. És un karst ple d’escletxes i clivelles, amb roques punxagudes, amb dos abismes a banda i banda. O sigui, alerta total. M’ho agafo tranquil.lament, no val la pena arriscar per guanyar uns minuts. Els corredors semblem formiguetes. Em noto cansat i les cames comencen a fallar. Però estic força content. Alguns corredors amb molta destresa m’adelanten, jo faig el mateix amb altres. Per fi l’Aitxuri, respiro a fons. Una persona de l’organitació em felicita i em comunica les últimes advertències abans de sortir d’aquesta zona. El paisatge és meravellós, d’una gran bellesa i majestuositat. Més enllà es veu l’Andraitz. Però abans hem de baixar i tornar a fer una petita pujada. Buff…
Per fi el descens. Però quin descens! És l’anomenat Ostiagorri. En 500 m linials potser es salven més de 300 m de desnivell. A aquestes alçades de la cursa -portem unes 4 hores- doncs fa una mica de mal. Per molt que intento allargar la passa, no puc, les cames no responen. Molta paciència i a poc a poc. Arribem a un avituallament líquid, a Arbelar, on trobo l’Irene. A partir d’aquí ja es pot córrer, faig un duet amb un euskaldun molt divertit. Retornem al món del fang, amb tonelades de fang a tot arreu. Correm per una fageda recargolada i castigada per les inclemències ambientals, on abunden les molses i potser els barrufets. Com a contrapunt, alguns corredors ja van zombies, el sol pica una mica i passem de la una del migdia. Al pla d’Oltze, km.27, una inmensa catifa verda, sembla que els peus rebotin. Començo a pensar en l’arribada.
Després d’un llarg trot a ritme d’ultrafons, arribo a Urbia, km.30. Nova gentada. Demano vaselina pels pits, que em fan mal, menjo, m’hidrato i encaro la última pujada important de la cursa, el coll d’Andraitz. Començo trotant, tot i les disminuïdes forces, però… els quàdriceps fan amago de muntar-se. Uix, quin mal. Redueixo i aviat torno a apretar. El mateix. La gent crida "Aupa Lluís", "Visca Catalunya" i coses semblants, però em veig obligat a regular. Pujo còmodament, si es pot dir d’alguna manera.
Al coll d’Andraitz, km.31, m’avisen que vagi amb molt de compte a l’entrada del bosc, el terreny està molt enfangat. I tenen raó! Més d’un pam de fang! És intransitable. Aquí hauria d’apretar i em trobo que he de fer el que pugui per no caure. Rellisco però no caic, en algunes zones fins i tot esquio pel mig del fang. Surto a una pista on ara ja sí corro-troto i començo el compte enrera. Calculo que les sis hores ja no les faré, més aviat seria massa agosarat, per no dir impossible. Vaig adelantant grups de gent que retornen i molt educadament, s’aparten i animen. De mica en mica em vaig emocionant, doncs m’han fet sentir tan privilegiat i han valorat tant el meu esforç que no em sé ni avenir.
A cada avituallament peto la xerrada amb la gent. Crec que val la pena viure una mica de la festa i són gent molt afable i divertida. M’ofereixen fins i tot cervesa i algú no se’n pot estar i em diu que "ya eres de los nuestros". Intento gaudir al màxim d’aquests últims quilòmetres, no sé si tornaré mai més a Zegama. Qui sap. Això no treu que el cansament sigui enorme i que cada vegada trobi molt més fang i molts més bassals. Al control de Moano, km.35, gairebé ni m’aturo, des d’aquí se sent la megafonia de Zegama i les ganes d’acabar són moltes. Són sentiments contraposats. Voler que tot duri molt i a la vegada voler arribar quan abans millor.
Ens anem passant els uns als altres, la gent s’arrossega. Fa estona que corro sol, enmig d’inmensos bassals i zones amb tonelades de fang. El cel s’ha ennuvolat i potser al final plourà i tot. Després del km.37 ja no m’aturo a cap avituallament. Em diuen que vaig "sobrao". Si ho sapiguessin de debò, jeje. km.40. Tot baixada. És una pista de fang, ja em surt per les orelles. km.41. Per fi la pista de ciment. En altres circumstàncies la odiaria, però avui és un oasi. Coincideixo amb en Marc i la Sílvia, que aprofiten per gravar-me en vídeo. Entro a Zegama. km.42.
Em passen corredors que esprinten, però a mi m’envaeix una certa nostàlgia i a la vegada una gran satisfacció. He reduït en prop d’una hora el meu temps de l’any passat i arribo molt sencer, a més a més aquesta temporada està siguent extraordinària i entrant a la zona tancada m’espera l’Alina per donar-me la mà i entrar junts. Són moments indescriptibles que guardaré sempre dins meu. Gràcies Zegama!
A l’arribada sóc atès excepcionalment bé. Un cop recuperat no puc estar-me d’anar a veure l’arribada d’altres companys, com la Reyes, en bodi -enhorabona per ell, me n’alegro molt-, l’Àngel o la Mina. Aviat sóc a la dutxa i ràpidament som al cotxe de camí de tornada, molt a desgrat nostre. Però tornarem. I tant que tornarem!
Luigi, escrius unes cròniques fantàstiques, de debò. Com t’ho fas, per recordar tants detalls de tota mena durant tot el molt temps d’una cursa com aquesta ? Sembla com si t’ho anessis apuntant en una llibreteta mentres corres, però de ben segur que no és així, oi ?… 😆
FELICITATS A TOTS !!! No tothom pot fer aquestes proeses.
