Zegama 08
- This topic is empty.
-
Entrades
-
Ep!
ja som tots a casa,
en Luigi 6:21 i en bodi 6:40, senzillament, impressionants!
A mi em van "tallar" al segon control i vaig arribar fins a la mitja, tot i estar fora de carrera.
Miraré de fer crònica més endavant!, quan m’hagi tret el fang de dintre del cervell… :mrgreen::mrgreen::mrgreen:
Hola gent
Després de 1300 km en cotxe ja tornem a ser a casa
Zegama és difícil de definir. Per mi és la millor cursa de muntanya que conec, per moltes raons. Crec que als que ens agrada la muntanya i a la vegada córrer, és una cursa que s’ha de viure almenys una vegada a la vida. Alguns ja sabeu de què parlo 😉
Malgrat les previsions, al final el diumenge no va ploure en temps de cursa. De totes maneres, el terreny va estar molt complicat: fang, molt de fang a tot arreu i aigua a dojo. Hi havies d’anar hiperconcentrat per no caure i fer-te mal. A més a més, el nivell dels corredors -korrikalaris- és molt alt i no hi ha temps per recuperar l’alè, és infernal. Això no treu que gaudís d’una molt bona experiència i tingués la sort de fer una bona cursa. He millorat el meu temps respecte l’any passat en 1 hora 😯 , acabant molt sencer, o sigui, que estic molt satisfet.
Novament he pogut compartir kms amb en bodi, del que m’alegro MOLT per la cursa que ha realitzat 😉
De l’homedferro és una llàstima no haver-la pogut fer sencera, però ja hem parlat del tema
Per cert, els temps definitius -una tonteria 😳 – són:
Luigi 6:22
bodi 6:42I ara, després de tres maratons -Empúries, Berga i Zegama- en 22 dies, doncs que em dedicaré a tocar-me els co….rdills de les sabates, que continuen plens de fang
Gràcies assumpta, gràcies SED i família
Ens veiem a Templers 😉
❗ Us passo un reportatge fotogràfic molt maco d’un dels corredors escombra. Val la pena
Luigi, estàs fet un toro, que per molts anys ho puguis disfrutar!
Les fotos són bestiaaaaaaaaaaaaaaals……..
increïble
després de veure el reportatge fotogràfic on es pot comprovar la impressionant duresa de la prova, no puc més que felicitar a tots tres, enhorabona
he vist en alguna foto alguna esquena coneguda, ja ens explicaràs con va anar
salut
.
Deixeu-me respirar una mica que encara ho estic paint tot.
Tot molt bé tot molt bo. Quan pugui ja us faré cinc cèntims, bé, aquesta vegada potser seran deu
A veure si l’Assumpta hi pot penjar-hi les fotos. Jo hi necessito més temps per posar-ho tot en ordre.
.V O L V E R E M O S . . . . M A S 😉
Salut.
.
Enhorabona Luigi i Bodi per acabar i a Homedeferro per intentar-ho.
Avui ve la noticia de la cursa a "EL SEGRE" i comenta la duresa de la cursa.Salut i milles.
AbelHoooola!
Bé, tal com ha dit el Bodi ja som a casa secs i desenfangats!
Felicitats als que l’heu acabada i als que no també, que només posar-s’hi ja és molt.
us passo l’enllaç de les fotos, n’hi ha unes quantes… 🙄
Salut!
2:00:08
Tiempo….. Distancia…Paso Acumulado….Cambio en Elevación
0:07:00…..1,00……….6:59…………………+63
0:19:08…..2,01……….9:33…………………+173
0:31:40…..3,02………12:32………………..+150
0:39:42…..4,04……….8:02…………………+69
0:46:52…..5,04……….7:10…………………+26
0:53:53…..6,05……….7:00…………………-47
0:59:10…..7,06……….5:56…………………-66
1:11:43…..8,08……….11:53……………….+139
1:19:16…..9,07……….7:33…………………-41
1:26:46…..10,07……..7:30…………………-47
1:39:48…..11,09……..13:01……………….+120
1:51:44…..12,10……..11:56……………….+116
2:00:08…..13,47……..8:23…………………+53Després de bolcar les dades del pulsometre a l’ordinador, m’estic foten cops de cap a la taula… Es ben veritat que no vaig encendre el pulsometre quan van donar la senyal de sortida, si no que el vaig posar en marxa quan vaig pasar per sota de l’arc. Segurament havien passat uns segons, un minut a molt estirar…
He començat aquesta crònica posant un temps. És el temps que vaig poder correr en aquesta magnífica cursa; doncs no vaig superar el temps de tall del segon control que era de dos hores…
La cursa en si comença el dissabte per la tarda, en la reunió prèvia que fan, l’anomenat Brifing. Allí, tot molt ben ordenat i molt ben presentat en introdueixen en quatre idiomes el que serà la cursa del dia següent. L’acte és conduit per un presentador que ens va fent coneixedors dels quatre membres de la taula.
Després de parlaments de l’alcadesa de Zegama i de dos directius que van anunciar la proposta de creació de la FICM (federació Internacional de Curses de Montanya) per a que aquesta modalitat sigui reconeguda pel COI, el director de la cursa va fer la seva "curiosa" exposició.Va venir a dir què, el terreno es unas partes de un barrizal impracticable, otras de piedras resbaladizas y otras como que muy peligrosas pero que con las cuerdas solamenta hacia falta ir con mucho cuidado. Ens va demanar que cap corredor caigues ni prengues mal, però que si caeis, os levantais i seguis.
La cirereta final (per mi i el meu objectiu, clar) va ser quan va dir: Si, ya sabemos que hemos recortado media hora los tiempos de pase de los primeros controles, pero se corre más i se llega.
Val a dir que els temps de pas els van tallar mitja hora! Tot i mantenir les 8 hores totals per fer la marató.
temps de pas pq 7: 1:00h
temps de pas pq 13’5: 2:00h
temps de pas pq 16’1: 2:45h
temps de pas mitja marato: 3:20haquí és on tenia previst acabar.
Diumenge.
Matinem (no comencem bé…) I a quarts de vuit en Bodi i jo tirem de la casa on estavem allotjats cap a Zegama.
Hi arribem, aparquem, prenem les coses i cap a la zona de sortida.
Un ambient espectacular. De tot arreu va i ve gent, l’organització està treballant a "destajo".
Tot i que segons en havia dit la gent del lloc, feia 24 dies seguit que plovia, no queia ni una gota. És més, no feia pinta de que n’hagués de caure cap. Cel encapotat, però d’aquells nuvols que no asusten.
Buidada un parell de cops d’esfínters, em col·loco les lentilles, em canvio les malles llargues per les curtes (que eren negres i no ojes, potser vaig fallar per aquí… :mrgreen:), la gorra i a deixar la bossa al guardaroba.Faltant un quart per la sortida ens criden per megafonia a tots els corredors que en situem ja, a la linea de sortida. Donen quatre indicacions, fem un minut de silenci per algú que ja no és entre nosaltres, i amb el repicar de les campanes de l’esglèsia que tenim just devant, es dona la sortida.
Ja m’havien explicat que la sortida és explosiva… però es van quedar curts! Collons quin ritme! Primer es fa un tomb al poble sobre ciment, i xiquets… com corre aquesta gent!
Jo ja estic col·locat en el lloc que he d’estar, al vagó de cua. Aquest lloc em permet tenir una visió fantàstica que tardaré molt a oblidar… LA PRIMERA RAMPA!!!!
L’haviem fet el dia anterior, a tall de curiositat, però fer-la el diumenge en cursa va ser impressionant. Només per això ja val la pena anar-hi.
Un reguitzell d’esquenes i gorres es mouen a ritme vertiginos en una rampa que ja la voldria per ell la part més inclinada del carrer Cavallers!!! I des de la meva posició, veia els primers corredors com movien les cames a una velocitat impossible!
Aquí vaig veient el verd vinya de la samarreta d’en Bodi com progressa montanya amunt! Som-hi Bodi!El recorregut ens porta fins a una creu, icona del que estem vivint… una autèntica creu! Això puja i puja i puja…
A partir d’aquí, entrem en un bosc on estava ubicat el regne del fang. Fang, fang i més fang. No em feu dir quins arbres hi havia o quina flora hi predominava, per què només existia fang. Relliscades constants, patinades inmenses i les mans a terra era la meva forma d’avançar.
En aquest punt vam formar un espontani grup on hi havia tres italians, un de Sabadell, una parella de bascs i una altra parella de no-se-on, tot i que ell ràpidament va perdre contacte amb nosaltres. Ens anavem avançant i essent avançats continuament, ara rellisco jo, ara caus tu, ara es baixada i els italians corren més, ara ve pujada i us faig la pell.
Veig el cartell de quilometre sis i el rellotge em marca 53 minuts i pico, i penso: Ja la ballem! Em proposo augmentar el ritme, si no em fotran fora. Forço un pel i coincideix amb que em passen dos dels tres corredors-escombra que hi ha. Ara si que penso que l’hem ballat del tot! 👿
De cop, una baixada terriblement pronunciada i impossible de fang devant meu, i penso o juguem o merda! Total que jugo i em llenço avall passant de tot, del meu genoll, dels meus turmell de vidre i de que no tinc assegurança de vida. I com si fos un patinador de velocitat baixo lliscant pendent avall. La xiqueta que aleshores estava uns metres per devant, rellisca, cau i s’aixeca fins a tres cops! Mentr penso si pararé a ajudar-la o no, la passo i el públic no em deixa ajudar-la!!! Es foten a cridar-me a l’orella OSO ONDO, AUPA AUPA, FENOMENO que no puc parar! He de seguir, bàsicament perque dos em foten dos espentes de cal deu! Com per parar!!!
Al passar el control torno a mirar el rellotge i veig que l’he passat en 59:10h Marededeusinyó! Vaig més just que les calçes d’un canonge!
Som-hi volant cap al següent punt!!!!
Segueixo corrent-relliscant entre mig de fulles, fang, arbres, fang, herba molla, fang, i un corredor escombra em passa. Ostes, ostres, això no es bona senyal.
M’empego a un italià i anem tirant, en baixada estiba ell, en pujada tiro jo. Ens plantem a l’avituallament del quiòmetre 8’7. Una mica d’aigua, una mica de beguda isotònica i au! som-hi altre cop a pujar.
Ara el bosc sembla més sec… un miratge, per la meitat de la pujada només puc avançar agafant-me als arbres o bé, a quatre potes. Intento mirar si només soc jo el que rellisco o què! a veure si serà el meu calçat!
Després d’odiar profondament les meves sabatiles pseudonoves, veig que els bascos, que van bastant endavant porten pals, els italians també.
Potser m’haguessin anat bé?
Veig el pq 10. Miro rellotge 1:26:46. Penso que vaig bé, suficient per arribar al següent control.
DONCS NO.
No se per què i tampc se pas com tardo una eternitat a fer aquest 3 quilometres i mig.
Vaig fent, corrent quan puc i caminant tant ràpid com m’és possible. I després de passar el punt que indica el tretzé quilòmetre, veig que entro. Quina sorpresa i quin desencís.Arribo al segon tall i avituallament, i mentre em prenc un vas de beguda isotònica, i després de menjar una mena de barreta de turró, s’ens dirigeix un de l’organització i en comunica que els jutges de la prova ens tallen, i que hem de tornar els dorsals.
No m’en sé avenir! no m’ho puc creure. Encara no han arribar els corredors escombra! Miro l’hora i son les 11:04 del matí. El pobre home, ens ho diu amb cara de pena i avans que jo reaccioni i que pugui dir alguna cosa, el company es treu el dorsal i li entrega, i jo, mimèticament, faig el mateix.
Continuen arribant corredors, però a ells ja els hi diuen directament, no esperen a que s’hagin avituallat…
També arriben els altres dos corredors-escombra.
A qui han fet fora amb mi, resulta ser en Xavi Miquel, un company dels Corredors.cat, què, amb una mostra impressionant de bona filosofia, solta, bé, ara podrem fer el troç que falta fins a la mitja sense pressió i sense risc de prendre mal.
Collonut! I tots dos pim-pam fem el recorregut fins arribar al que era la mitja.
Allà, més o menys, ja que ens toca caminar un "extra" de 5 quilometrets… ens trobem amb en Massa i uns coneguts de Sant Sadurní d’Anoia (mil i mil gràcies companys!!!) que ens carreguen al cotxe i cap a Zegama.
Recollir la samarreta, que no la motxila d’obsequi. Dutxa. Veure la magnífica arribada d’en Luigi i en Bodi i anar donant tombs i tombs al cap, i retorna a Lleida.Només us explico la part de recorregut que vaig fer estant "dintre" de la cursa. L’altra part i tot el que falta fins a completar la Marató, us ho explicaré quan hi torni, per què agafant des de ja una frase d’un gran corredor i millor persona…
VOLVEREMOS MAS !!!!
homedeferro,
M’has deixat "acollonido" 😮 . Hauré d’esperar un any per llegir la segona part
. Doncs si tu pots esperar, jo també.Bodi, Luigi,
MOLTES FELICITATS!!
homedferro
M’he mirat els temps del tancament de controls de l’any passat i els he comparat amb els d’aquest any. La diferència és la següent (2007 vs 2008):
Control 1: 1.15 / 1.00 = 15 min (Otzaurte)
Control 2: 2.30 / 2.00 = 30 min (Atabarreta)
Control 3: 3.00 / 2.45 = 15 min (Aratz)
Control 4: 3.45 / 3.20 = 25 min (Sancti-Spiritu)
Control 5: 5.00 / 4.40 = 20 min (Aitxuri)
Control 6: 5.30 / 5.25 = 5 min (Oltze)
Control 7: 6.00 / 5.50 = 10 min (Urbia)
Control 8: 6.40 / 6.35 = 5 min (Itzubiaga)
Control 9: 7.00 / 7.00 = 0 min (Moano)
Control 10: 7.30 / 7.30 = 0 min (Oazurtza)
META: 8.00 / 8.00 = 0 min (Zegama)(Val a dir que al 2007 hi havia un altre control -Portugain- entre l’Aratz i Sancti Spiritu)
Mirant les diferències, sorgeix el dubte: i per què han fet aquesta retallada tan poc homogènia?
Tot sembla indicar que s’han basat en els temps de pas dels corredors al 2007: http://www.zegama-aizkorri.com/sailkapenak/kontrolak07.htm
Si mires els temps de pas al control d’Atabarreta, pocs corredors passen de 2 hores, quan tenien de marge 2h30min
D’aquí a unes setmanes apareixaran els temps de pas del 2008
Felicitar a tots els que hi han participat. ! Marc ho vas fer molt bé. !
Luigi i Bodi, les vostres cares reflexaven passió.
Zegama com a espectador és com estar a una final de la champions quan juga el teu equip.
He tingut sensacions abans no apreciades en una cursa.
El nostre esport ens permet participar en la majoria de casos amb els números 1 de la disciplina. Aquesta vegada no ha estat possible.Participar de la festa del Zegama ho cura tot. Veure montanyes plenes de gent, corredors d’èlit i populars que son tractats per iguals. Una nota, corredors uns 400 i organització uns 300 voluntaris.
Zegama per mi, està al Top 10 de totes les curses.Pels que pugueu, una vegada a la vida s’ha de córrer Zegama, i pels lesionats i desmotivats participeu de la festa. Segur que repetireu.!
Salut!
No he tingut cap més remei que començar la crònica d’aquest any amb les mateixes paraules de la crònica de l’any passat: "No tengo palabras para expresar todas las vivencias y experiencias de este fin de semana inolvidable en Zegama y el Goierri. Tenía unas expectativas creadas, pero la realidad las ha superado y con creces: una organización maravillosa, impecable, volcada en y para el corredor; un público sorprendente, excelente, que sabe valorar el esfuerzo de los corredores y aún más, que se pone en tu piel y te anima hasta el infinito; una acogida calurosa y familiar, donde nos hemos sentido como en casa; un recorrido bellísimo y a la vez duro, para disfrutar de este deporte. En fin, que las palabras no pueden llegar a definir una cosa tan grande como es la Zegama-Aizkorri Mendi Maratoia"
I és que és del tot cert que s’han repetit molts aspectes de l’anterior edició. De totes maneres, no hi ha dos anys iguals i algunes diferències sí que s’han notat. L’assistència del públic no ha estat del tot massiva, hi ha hagut una sensible disminució, sembla que provocada per les dolentes previsions meteorològiques -que al final no es van cumplir-. En el cas del terreny, la contínua pluja dels últims dies havia deixat una gran quantitat d’aigua a tot arreu, amb el consegüent fang: hi havia moltes, moltíssimes zones amb més d’un pam de fang, prats entollats i roques relliscoses. Es podria dir que el recorregut era molt més perillós i molt més dur, confirmat en definitiva per les posteriors opinions dels protagonistes, els corredors. I un altre fet que augmentava l’expectativa: la prova seria Campionat d’Europa de l’especialitat. Als llistats per tant, hi havien un llarg nombre de noms il.lustres d’aquest esport, tant masculins com femenins. En definitiva, tot un repte i un luxe participar novament en aquesta cursa tan celebrada.
El cap de setmana l’havíem previst com una sortida familiar, intentant compatibilitzar interessos diversos i no supeditant-ho tot a la cursa. Jo arribava a Zegama una mica saturat de competicions i d’altres problemes i més aviat m’ho volia prendre com una estació final, amb una aturada sine die posterior.
Arribem la nit del divendres a Olaberria enmig d’una forta i espectacular tempesta. El dissabte al matí plovisqueja i més aviat descansem, visitant Beasain. No m’estic de fer un rodatge de 30 minuts. Tot en ordre, dinem i fem una bona migdiada, sentint caure una abundosa pluja. A la tarda, novament amb tempesta, ens desplacem al mateix Zegama, a la xerrada informativa. Retrobament amb molts coneguts i amics d’aventures diverses. El tema més comentat serà la possible pluja, però ai las!, aquestes bascos són la òstia i davant les adversitats físiques es creixen. Segons el director tècnic de la cursa, l’afable Alberto Ayerbe: "cuidado con el barro y el agua, si caéis… os levantáis y seguís". El mateix Alberto reconeixerà el dilluns que moltes zones estaven impracticables…
Ens llevem a tres quarts de set i ho empaquetem tot al cotxe. Sap greu deixar la casa Borda on ens allotgem, amb una acollida tan agradable. La Irene, la propietària, corredora ella, també participarà de la festa, doncs s’estarà a l’avituallament d’Arbelar, esperant acompanyar un amic seu, el corredor amb més edat de la cursa.
Tot just arribant a Zegama ens trobem les primeres cues de cotxes, però gràcies a la eficient organització, la demora és mínima. Desembarco al poble i la Lídia i l’Alina continuen el seu camí cap al Sancti Espiritu, on m’esperaran per avituallar-me i donar-me ànims. Allà es retrobaran amb l’Assumpta i amics.
Aprofito per fer un tallat. Ja hi ha un bon ambient, i de manera imperceptible, començo a sentir papallones a la panxa. Nervis? Potser sí. El repte és prou interessant com per només sortir a "acabar". De fet, això ja ho vaig fer l’any passat. Va sortir molt car, però ja vaig complir. Començo a marejar la perdiu. Ara, en perfecta forma física, podria fer un bon paper i en algun sentit, treure’m l’espina i parlar de tu a tu a aquesta cursa. Potser no estic gaire fet per aquestes responsabilitats o sóc una mica covard, però esperaré a estar calent dins de la cursa per prendre una decisió definitiva. El que sí tinc clar és que estic molt segur de mi mateix i amb això ja n’hi ha més que prou per fer un bon paper i acabar satisfet, que és el que vull. La passió apareixarà, no tinc cap dubte.
Després d’un emotiu homenatge a Mikel Garmendia, conegut corredor recentment traspassat, esperem uns segons en silenci el so de les campanades de l’església, senyal de l’inici de la prova. És un moment curt que es fa etern, d’una expectació indescriptible. A la majoria se’ns posa la pell de gallina. En definitiva, a Zegama s’ha de venir a donar-ho tot!
Sortida rapidíssima. És increible. Jo vaig al meu ritme, xerrant amb aquest i amb aquella. La Reyes em diu que avui és un entrenament més, així que no és roda a seguir. En Ppong va molt concentrat, millor no li dic res. Diria que la Mina ha sortit lenta, la porto darrera. En bodi va al davant i s’allunya… Tot just tornem a passar per la línia d’arribada, 500 metres de cursa i aviat ens enfilarem. La cridòria és impressionant i t’emociona. Hi ha samarretes de molts colors i dissenys. Em crida l’atenció una que porta dibuixat un rapinyaire, és d’un club italià. Abunden però, les samarretes en euskera. La mitjana d’edat és alta i la mitjana de nivell també. Ni rastre de mal temps, només una boira que ja s’intueix que desapareixerà, darrera d’un sol que vol sortir tant sí com no. Comença la pujada.
Vaig lleuger i m’he de frenar. Apareixen les primeres zones enfangades i amb elles, les primeres relliscades. Però és fàcil, el terreny és pissarrós i la sola té adherència. No serà res comparat amb el que ens trobarem. L’herba és molla i tothom va per feina. Regna un cert frenetisme, si no t’espabiles caus ràpid a les últimes posicions. Passo al costat d’en bodi i m’espeta: "així que sortiries fluix, oi?". Bon senyal doncs vaig amb tercera. De totes maneres, s’ha de guardar, la cursa és llarga i als primers kms ja salvem 500 m de desnivell.
Passem al costat de la creu i el paisatge s’obre. Se m’apareix d’una bellesa infinita tot el massís de l’Aizkorri (o Aitzgorri com allà li diuen), amb predomini dels colors verds i unes tonalitats clares i grisàcies a la part de la roca calcària. Continuem la pujada, adelantant i sent adelantat, trotant a la més mínima possibilitat i la resta caminant depressa. Senzillament, s’ha de sortir amb ganes. Aquests bascos són la òstia i estan molt entrenats. El terra combina el fang amb l’aigua, a dosis variables. Implica que a tothora s’ha d’anar concentrat allà on trepitges. Ara ja tinc al costat el fidel company bodi, ja semblem un matrimoni de tantes hores junts passades en cursa. També hi ha a prop la Mina i un company aragonès del fòrum de l’atleta.com, l’sky. Cadascú dosifica al seu gust.
Primer avituallament, Bidarte, km.5’6, vist i no vist. Iniciem el descens. Aprofito per "estirar" les cames una estona i a més a més contemplar novament el paisatge: Aratz, Aizkorri, als peus la vall. Em quedo sense paraules. En bodi m’explica que el nom del massís ve donat perquè al matí la roca apareix d’un color vermellós amb els primers rajos del sol. Però aviat hem de tornar a mirar al terra, molt enfangat enmig d’un falguerar. Ara la baixada és forta sortint d’una pineda, se sent la remor de fons del control d’Outzarte, on hi ha molta gent. Travessem uns prats i el terreny es complica, hi ha una persona de la organització dedicada exclusivament a dir-nos per on hem de passar per no caure. Tot i així, més endavant m’equivoco i rellisco, caic de cul a terra i llisco avall uns metres, com a un tobogan. Em queda ben brut de fang el cul, tota la cama i el braç dret. Arribo a Outzarte, on els corredors apreten de valent, sembla que això i l’enfangada que porto esperona al públic, doncs animen a rabiar. Per moments, sents que voles, és una sensació que només he sentit a Zegama. Però el sentiment és efímer, doncs torna la pujada, per un corriol a una fageda.
Ara ja estem més que ficats en cursa, vaig força fresc i ens relaxem uns minuts xerrant. La sensació és magnífica, envoltat d’uns prats tan verds i amb un cel tan blau i nítid. Malgrat la pujada, trotem. Estem fent l’aproximació cap a l’Aratz, uns metres més endavant ja el tenim de cara. Avituallament d’Ultzama, km.8,7. Bona gent, aquests zegamarres! L’any passat estèvem envoltats de boira i no es veia res, ara les vistes són magnífiques. Baixem en diagonal per un falguerar direcció el riu Altzania, per una zona molt relliscosa, molt verda i tendra. En bodi pateix una forta reblincada, moment tens, però s’ensurt. Aguanta una mica i apareixem a una pista, 1 km de pla. A mi aquest tram se’m fa pesat, em deixo dur per en bodi molt més bon rodador que jo. S’acaba la pista i torna la pujada, comencem l’ascensió a l’Aratz. Comença la cursa de veritat. km.10.
La fageda apareix misteriosa i captivadora. Ara el grup simplement és un reguitzell de corredors, cadascú al seu món inmers dins el seu esforç. Adelanto la Tania, una corredora de color veneçolana, un veritable exotisme en aquestes contrades. En bodi no sé si fa la goma o es dosifica, perquè ens anem separant i ajuntant a estones. Anem salvant collets, una zona de palomeras amb repechos, on predominen els prats verds i tot plegat, d’una gran bellesa. Al davant tenim el massís de l’Aratz, amb una grossa panxa verda i una clara testa grisa. És desafiant. A una de les petites pujades un noi m’ofereix un botellí de ciclista, que aprofito, enmig dels "Aupa, mutil", "Aupa, xabal" i "Oso ondo" de la gent. Així, esperonats pels crits d’ànim de la gent que hi és a tot arreu, arribem al control d’Atabarreta.
Córrer per segona vegada Zegama és un gran avantatge. Si coneixes el recorregut saps el que et trobaràs i saps a on has de regular i a on has d’avituallar-te. Atabarreta és un lloc on cal menjar, escoltar el cos i renovar la concentració. Hi ha gent que ja va tocada i es produeixen els primers abandonaments. Els records de la gran pallissa soferta l’altre any contínuament anaven apareixent. Recordo que aquí ja estava en crisi atlètica i la ment deambulava en la ignonímia. El 2008, en contra, m’he anat trobant molt bé i la motivació anava en augment, encara que el nivell d’alerta era màxim, donades les circumstàncies del terreny.
Un petit planeig i descens per una vella fageda, on torno a tastar les inclemències del fang sense arribar a caure i comença la segona part de la pujada a l’Aratz. Entrem a una zona on afloren les roques i apareixen fenòmens de la karstificació, com les simes i escletxes, tot plegat a una fageda encantada, curulla de fullaraca i en un ambient molt humit. De complicat avanç, tot s’ha de dir. Tan ràpìd es pot trotar, com aviat s’ha de trescar, amunt i avall. Al km.15 trobem un avituallament líquid, però continuem sense dilació. De fet, el frenetisme no desapareixerà fins a la línia d’arribada. En algun lloc fins i tot grimpem, cada vegada trobem més roca nua i el bosc es va aclarint. Sortim a una zona amb herba baixa i ja veiem el cim de l’Aratz. Les vistes són impressionants. En bodi va exhultant, ell també es troba fi. El camí fa marrades a una tartera i aviat puja directament, la gent torna a animar i els sentiments tornen a reaparèixer. Quina cursa! Quina gent! Què gran que és Zegama!
El cor em va a 10.000, però encara intento esforçar-me més. És impossible regular quan et sents animat pel teu nom. Faig cim (1445 m), km.16. Déu-n’hi-do el que queda! Al davant l’Aizkorri semienvoltat pels núvols que pugen per un cantó. Molt i molt desafiant. Al fons de la vall hi ha Zegama, més cap aquí una baixada tècnica on m’avisen que vagi amb molt de compte. Podria baixar molt més ràpid, però qui sap, millor fer cas a l’organització. Transitem per una zona calcàrea molt castigada, un paisatge llunàtic. Ara ja començo a pensar en la retrobada amb la Lídia i l’Alina a Sancti Espiritu, a mitja cursa. Sortim del karst, seguim baixant, entrem a una fageda amb una certa pendent i nou control: Portugain, km.18. Entrem a la calçada medieval, però el grupetto decideix anar pel defora, evitant les lloses llisses, força traïdores quan són molles. A més a més, és una zona amb clarobscurs amb una visibilitat dolenta. Intento avançar al davant, on estic més segur, el grup acaba disgregant-se poc abans de l’entrada a la cova o paso de San Adrián, fenomen natural digne de contemplació. En aquests moments més val estar al cas d’on es trepitja, està perillossísim. De nou a l’altra banda de la muntanya es divisa al fons l’ermita de Sancti Espiritu. Encara terreny tècnic, però hi ha pressa per arribar-hi.
km.20. Entrem al control, molta expectació. L’Alina em passa una ampolleta amb Recuperat-ion i un gel. No puc estar-me de fer-li un petó. Li comunico a la Lídia que tot va sobre rodes. Ens veurem a l’arribada. No hi ha temps a perdre, al trot agafo corriol amunt, la gent amb el seu gest altruista et fa pujar així. Em sento fort, sento el meu nom moltes vegades, alguna llagrimeta se m’escapa… La terrible pujada es fa present i de quina manera, quina tensió que sents a les cames! Vaig amb el cap clar i penso que he d’aprofitar el moment, decideixo apretar. Em giro i veig en bodi una mica més avall, li faig un crit d’ànim. De tant en tant, baixa algun corredor o corredora que han plegat, com una de les Alícies de la selecció basca. Sento "Vinga Teresa" una mica més amunt i comprovo que és la Teresa Forn. M’ho he de mirar dues vegades, però sí. Per mi és un moment molt emotiu, fa més de deu anys me la vaig trobar entrenant al Gra de Fajol i em va canviar la percepció com a muntanyenc i corredor, mai no havia corregut per la muntanya i en vaig veure la possibilitat, tot i que aleshores em va semblar extrem córrer a aquelles alçades i en aquells ambients. És una corredora que sempre li he tingut un gran respecte. I ara la tenia aquí al davant, diguem-ho bé, més aviat a prop.
A prop perquè em va costar un gran esforç arribar a estar al seu costat. Quan ja la tenia, es posava a córrer camí amunt i no hi havia manera. Mentrestant anaven passant els metres i el desnivell. Per fi, i amb el cor sortint-me per la boca la puc sal.ludar. Ens creuem amb gent de la selecció catalana que retorna, entre els quals hi ha en Kiku Soler, mestre de mestres, i que ha abandonat poc més amunt, i deixa anar un "Vinga Teresa!". Li reclamo també ànims per mi i no se li ocorreix una altra cosa que dir "Vinga Teresu!". Amb aquestes que ja sortim a la zona exposada al costat del precipici -assegurat amb una corda- i només queda l’últim esforç abans del cim. Miro enrera i fa vertigen. A banda i banda el públic omple de crits l’aire i encara m’exprimeixo tot el que puc. Avituallament i ermita de Santo Kristo, km.22. Cim de l’Aizkorri. Vaig avançat més de mitja hora respecte l’any passat.
Encara que aquí m’hi quedaria a gaudir de la festa, he de continuar. La boira o els núvols ja són més abundants i no hi ha temps a perdre. Ara toca la part més tècnica de la cursa, l’anomenat cresterío, un camí marcat amb punts grocs -i excepcionalment avui amb cinta-, on de vegades cal grimpar, que ressegueix tota la carena del massís, des de l’Aizkorri, fins a l’Aitxuri (màxima alçada d’Euskadi, amb 1551 m) passant per l’Aketegi. És un karst ple d’escletxes i clivelles, amb roques punxagudes, amb dos abismes a banda i banda. O sigui, alerta total. M’ho agafo tranquil.lament, no val la pena arriscar per guanyar uns minuts. Els corredors semblem formiguetes. Em noto cansat i les cames comencen a fallar. Però estic força content. Alguns corredors amb molta destresa m’adelanten, jo faig el mateix amb altres. Per fi l’Aitxuri, respiro a fons. Una persona de l’organitació em felicita i em comunica les últimes advertències abans de sortir d’aquesta zona. El paisatge és meravellós, d’una gran bellesa i majestuositat. Més enllà es veu l’Andraitz. Però abans hem de baixar i tornar a fer una petita pujada. Buff…
Per fi el descens. Però quin descens! És l’anomenat Ostiagorri. En 500 m linials potser es salven més de 300 m de desnivell. A aquestes alçades de la cursa -portem unes 4 hores- doncs fa una mica de mal. Per molt que intento allargar la passa, no puc, les cames no responen. Molta paciència i a poc a poc. Arribem a un avituallament líquid, a Arbelar, on trobo l’Irene. A partir d’aquí ja es pot córrer, faig un duet amb un euskaldun molt divertit. Retornem al món del fang, amb tonelades de fang a tot arreu. Correm per una fageda recargolada i castigada per les inclemències ambientals, on abunden les molses i potser els barrufets. Com a contrapunt, alguns corredors ja van zombies, el sol pica una mica i passem de la una del migdia. Al pla d’Oltze, km.27, una inmensa catifa verda, sembla que els peus rebotin. Començo a pensar en l’arribada.
Després d’un llarg trot a ritme d’ultrafons, arribo a Urbia, km.30. Nova gentada. Demano vaselina pels pits, que em fan mal, menjo, m’hidrato i encaro la última pujada important de la cursa, el coll d’Andraitz. Començo trotant, tot i les disminuïdes forces, però… els quàdriceps fan amago de muntar-se. Uix, quin mal. Redueixo i aviat torno a apretar. El mateix. La gent crida "Aupa Lluís", "Visca Catalunya" i coses semblants, però em veig obligat a regular. Pujo còmodament, si es pot dir d’alguna manera.
Al coll d’Andraitz, km.31, m’avisen que vagi amb molt de compte a l’entrada del bosc, el terreny està molt enfangat. I tenen raó! Més d’un pam de fang! És intransitable. Aquí hauria d’apretar i em trobo que he de fer el que pugui per no caure. Rellisco però no caic, en algunes zones fins i tot esquio pel mig del fang. Surto a una pista on ara ja sí corro-troto i començo el compte enrera. Calculo que les sis hores ja no les faré, més aviat seria massa agosarat, per no dir impossible. Vaig adelantant grups de gent que retornen i molt educadament, s’aparten i animen. De mica en mica em vaig emocionant, doncs m’han fet sentir tan privilegiat i han valorat tant el meu esforç que no em sé ni avenir.
A cada avituallament peto la xerrada amb la gent. Crec que val la pena viure una mica de la festa i són gent molt afable i divertida. M’ofereixen fins i tot cervesa i algú no se’n pot estar i em diu que "ya eres de los nuestros". Intento gaudir al màxim d’aquests últims quilòmetres, no sé si tornaré mai més a Zegama. Qui sap. Això no treu que el cansament sigui enorme i que cada vegada trobi molt més fang i molts més bassals. Al control de Moano, km.35, gairebé ni m’aturo, des d’aquí se sent la megafonia de Zegama i les ganes d’acabar són moltes. Són sentiments contraposats. Voler que tot duri molt i a la vegada voler arribar quan abans millor.
Ens anem passant els uns als altres, la gent s’arrossega. Fa estona que corro sol, enmig d’inmensos bassals i zones amb tonelades de fang. El cel s’ha ennuvolat i potser al final plourà i tot. Després del km.37 ja no m’aturo a cap avituallament. Em diuen que vaig "sobrao". Si ho sapiguessin de debò, jeje. km.40. Tot baixada. És una pista de fang, ja em surt per les orelles. km.41. Per fi la pista de ciment. En altres circumstàncies la odiaria, però avui és un oasi. Coincideixo amb en Marc i la Sílvia, que aprofiten per gravar-me en vídeo. Entro a Zegama. km.42.
Em passen corredors que esprinten, però a mi m’envaeix una certa nostàlgia i a la vegada una gran satisfacció. He reduït en prop d’una hora el meu temps de l’any passat i arribo molt sencer, a més a més aquesta temporada està siguent extraordinària i entrant a la zona tancada m’espera l’Alina per donar-me la mà i entrar junts. Són moments indescriptibles que guardaré sempre dins meu. Gràcies Zegama!
A l’arribada sóc atès excepcionalment bé. Un cop recuperat no puc estar-me d’anar a veure l’arribada d’altres companys, com la Reyes, en bodi -enhorabona per ell, me n’alegro molt-, l’Àngel o la Mina. Aviat sóc a la dutxa i ràpidament som al cotxe de camí de tornada, molt a desgrat nostre. Però tornarem. I tant que tornarem!
El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.