S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Bones:
Una gran “cagada” tercermundista total, però podeu estar segur que l’organització d’una marató no te res a veure amb una olimpiada.Recordo que a Barcelona 92 hi havia molt bons profesionals catalans, però també n’hi havia mes d’un que venia de Madrid, i no venien a omplir l’expedient, venien a fer feina.
Aquest any a la marató de Barcelona hi van haver cues de varies hores per recollir el dorsal. I tot, crec jo, degut a que la persona encarregada de la logística no va preveure que el recinte era amb aforament limitat i que la gent deprés de retirar el dorsal es quedaria a fer un vol per la fira. Vaig veure molts extangers “indignats”, i no se si algun d’aquests ha enregistrat algun video i l’ha fet correr per la xarxa.
Això es com lo del fútbot d’aquests dies: “..que no estamos tan bien!!!).
Salut,
JordiQUINA LLÀSTIMA!
Després de més de 13 hores, superats de llarg els de 100 kms recorreguts, ja superada la nit i amb el día de cara, un grupet d’atletes hem acompanyat al Josep Mª Romero i Lo Marraco ha sigut testimoni.
Allá a les 9,20 del matí, parada per menjar i hidratar-se, ha fet una valoració molt positiva dels kms aconseguits i de que el record estava a tocar, però amb molt de seny, pensava ne més en superar els 166 kms. Físicament estava estupendo i no li feia mal res, els peus intactes a pesar de ser les seves sabatilles.
Ne més hem quedat ell i jo a la pista, una volta caminant i a la segona ja trotant ha arribat la fatalitat, una forta estrebada (sembla que al soleo dret)l’ha fet estirar-se a la pista.
Ha intentat aixecar-se i amb l’ajuda de la seva dona i meva a hombros ha acabat la volta, però no ha pogut ser.
Tot un cúmul de sentiments, ràbia, dolor, desesperança, etc.
Al poc rato ha vingut un fisio i el crono seguía la seva imparable marxa … però sense ningú corrent a la pista.
A recuperar-se campió i a tornar-ho a intentar ben aviat, de ben segur que ho aconseguiràs. Ets molt gran.
Salut i milles per Arbeca,
AbelDues setmanes després de córrer la Trailwalker Intermon Oxfam 2013, em disposo a escriure quatre ratlles -que segons com seran 8 o 88- per explicar les meves sensacions i intentar animar als que esteu meditant participar en la pròxima edició.
Com molts de vosaltres sabeu, em presentava a la sortida d’Olot sense haver entrenat gens. M’havia lesionat a finals de febrer, per culpa d’una imprudència després de la cursa de Carnestoltes de Puigverd. Fins aquell dia havia anat fent, amb tirades llargues en companyia de Km’s0 que preparaven la marató de Barcelona. Tinc un gran record dels 38 quilòmetres que van caure el dia dels dos turons…
Però aquella acabaria sent l’última tirada llarga. La primera quinzena de març passaria entre les “pallisses” de l’Arnau -et dec bona part de la TWK- i sessions extraordinàries de gel per als dos genolls. Una ressonància magnètica a pocs dies de la marató de Barcelona confirmava que “no hi ha lesió estructural”. Aquesta frase del traumatòleg va ser suficient perquè prengués la decisió de provar-me a la marató. Necessitava saber el límit que em posaven els meus genolls. La resposta va arribar el 17 de febrer, en el km 25, quan vaig dir als meus germans que tiresin sense mi i vaig acabar la marató a estones caminant i altres al “trote cochinero”. Però la vaig acabar, i això em va convèncer que també acabaria la Trailwalker, per molt que la distància fos més del doble.Les seqüeles de la marató em van fer parar novament. Ultrasons, més gel, electroestimulació i, un cop més, les mans de l’Arnau, van fer el que van poder, que va ser molt. D’entrenament ni poc ni molt poc…gens, zero!. El descans es va trencar el 7 d’abril amb la participació a la Cursa dels Íbers -sorprenentment vaig aguantar poru bé- i, 7 dies abans de la TWK, amb la Transolianenca, també de muntanya, però un pèl més suau que els Íbers.
Amb aquest bagatge i molts dubtes em presentava a Olot el 22 d’abril amb els companys de l’equip Esport3:
Bea Garcia -ultraatleta consumada, que venia de fer el desert d’Atacama-; Sebas Guim, maratonià de 2h34′ que també portava molts dies inactiu per culpa d’una lesió, i Fernando Ferrer, muntanyenc que ja s’ha deixat veure per algun 7 mil, i que substituia a última hora el Jordi Soler, que se’ns havia lesionat a la marató de Barcelona i no es va recuperar a temps.
Rosa Fuentes i Eva Borràs eren el nostre equip d’assistència -IMPRESCINDIBLE en la Trailwalker- i també s’afegirien el mateix dia de la cursa la Paz i la Marta.I arrenquem!! Són les 10 del matí quan 270 equips ens posem em marxa amb la vista posada a Sant Feliu de Guíxols. El primer control el trobem a Sant Feliu de Pallerols -km 17- on carreguem els camelbak amb Isostar i mengem una mica de fruita. Sebas, que és el líder de l’equip -i què bé que ho va fer!!!- ens diu que anem ràpids, que no cal aturar-se tanta estona. Jo ni m’atreveixo a dir-li que ja fa uns quilòmetres que m’han començat a fer mal els genolls.
Al segon control -Km 31- a Amer, ja demano les cintes dels rotulians per protegir-me els genolls. Una taronja i un paracetamol fan la resta. Apa, som-hi, que aviat portarem un terç de cursa.
Deixem Amer admirant l’espectacularitat de l’antiga estació de trens i agraint el suport dels seus veïns. De fet, durant tot el recorregut de la Trailwalker, la gent viu amb passió la desfilada dels participants; una filera de formigues que canvia el paisatge per un dia.
El següent control el tenim a tocar; a només 7 kiilòmetres. Arribem a Anglés amb 38 a les cames i la necessitat de donar al cos alguna cosa més que fruita. Jo aposto per un plat de macarrons amb tonyina i una mica de síndria. Les “assistents”, que em coneixen, m’ofereixen un paquet de “Mikados” que devoro sense cap càrrec de consciència; sé que avui ho cremaré tot… De fet, al següent control, Bescanó -km 49- ja no hi devia quedar res d’aquella xocolata, ni dels macarrons. Pel que fa al beure, surto a 1,5 l per cada punt d’avituallament, i no me’n sobra ni gota. Ens al contrari, vaig haver de “gorrejar” de la motxilla del Sebas en alguna ocasió.
Direcció a Girona ens trobem el rètol de 50 quilòmetres. És l’equador de la cursa i, certament, un punt d’inflexió; un argument que mostrar-li al cap perquè vagi fent la feina on no hi arriben les cames; “va, que ja falta menys del que hem fet”.
Els peus m’avisen que al pavelló de Fontejau, a Girona, Km 56, necessitaran passar l’ITV. El servei de podologia és molt bo. Dos professionals es posen a reparar-me les butllofes. Jo que pensava: “si tinc els peus destroçats i falten 44 kilòmetres encara…!”. Però me’ls van deixar com a nous de trinca. Això sí, haver d’estar estirat a la llitera 20 minuts em va deixar molt apalancat, i el tram fins a Cassà de la Selva se’m va fer etern. Va ser el pitjor, sens dubte. Van ser 15,3 kms de donar voltes al cap buscant forces d’on no n’hi havia. Sort en vaig tenir dels companys, que m’anaven estirant, i de la ràdio, que em traslladava per tot el món: ara una “Pole” del Màrquez, ara un gol de l’Ozil, també una golejada del girona… Amb això, i una sobredosi de gominoles, en vaig tenir prou per arribar al kilòmetre 71,3. Aquí es va produir l’autèntic punt d’infelxió. A Cassà de a Selva es va produir el miracle. Arribava “tieso” a l’avituallament i, després de 3 brous, una taronja i, sobretot, un sensacional arrós bullit amb oli d’oliva, va sortir d’aquell pavelló poliesportiu municipal un home nou. Era com si els 71 kilòmetres que portava a les esquenes m’haguessin fet pessigolles; com si haguèssim fet el trajecte en algun d’aquells trens que anys enrere fumejava lliscant per aquelles vies que el pas del temps ha pintat de verd.
Amb la moral pels núvols i el Barça empatant a zero amb el Llevant, enfilem els últims 29 kilòmetres de la Tailwalker: un passeig, vaja…
Armats amb el frontal, l’equip roda compacte. Només ens sobra optimisme, que no es poc. Les forces… totes al cap. Ja som a Llagostera -Km 80- un poble desert a l’hora que hi passem nosaltres. Juga el Barça i allà també és el primer. No ens importa gens, nosaltres acabem de ser testimonis de com el sol li donava el relleu a la lluna en un espectacle impagable que,per ell mateix, ja val aquesta Trailwalker.
Seguim avançant per la ja negra nit amb un ritme constant; sense deixar de passar equips i sense que ningú no ens avanci a nosaltres. Aquesta petita vanitat també ens alimenta. És la prova que hem fet bé les coses; que hem anat de menys a més. Que acabarem sencers. Que ja ho tenim!!!! Que som a Santa Cristina d’Aro. Que només falten 9 kilòmetres!!! Responc l’últim Whatsapp a les persones que m’han anat donant suport durant la cursa; agraeixo també la col.laboració especial del Cargol, que va transmetent la cursa pel fórum de Km0 Ponent, i em cruspeixo una taronja sabent que no m’arribarà a la panxa. En aquell punt del recorregut ja surto a una gominola cada dos kilòmetres; tot el combustible que entra, s’evapora en qüestió de segons. Tant li poses al cos, tant podràs aguantar dempeus.
En aquest últim tram comptem amb la companyia del Jordi Soler -el membre de l’equip que havia caigut de la convocatòria per lesió- . Ell ens va marcant el camí, però és la il.lusio la que corre per nosaltres. És com si la proximitat de l’arribada ens xuclés; com si Sant Feliu de Guíxols tingués un magnetisme descomunal i nosaltres fóssim figures de ferro. Així ens sentim quan, després de 14 hores i 38 minuts, pasem agafats de la mà per sota de la pancarta d’arribada i ens abracem emocionats als altres membres de l’equip. Són dos quarts d’una de la nit, la mar ens saluda des de la distància quan pugem al podi de la Trailwalker com el 18è equip.Va ser tran extraordinari que podria estar escribint 100 dies; però volia fer tantes línies com kilòmetres… i aquesta és la 100.
…Per cert, el Barça va acabar marcant; però res comparat amb el fet d’acabar una Trailwalker
No us ho penseu; hi heu d’anar.Moltes gràcies a l’equip i a la gent que ens ha donat suport en aquesta aventura, especialment a l’Aureli -“Lo Marraco”- que va ser el primer a donar el pas.
Salut!
Tàrrega ha sortit als informatius. Jo hi era, després de donar sang vaig assistir a un acte absolutament emocionant, absoluta i contundentment reivindicatiu, absoluta i contundentment pacífic al mateix temps que suposa una fita més en l’engrescador camí.
La foto que volia penjar pesa massa. Podeu trobar-la fàcilment a tarrega.cat, per exemple.
Jo ja la tinc com a fons de pantalla.
Algun dia és podria plantejar un debat, reflexió, historia, el que sigui, sobre la dinàmica de la curses a Lleida.
On estem, i com hi hem arribat. A Km0 vam crear un calendari que sembla ser que no té prous diumenges. Bo o dolent?Força Vida!
Bon dia, companys:
Fèia temps que tenia ganes de participar en aquesta cursa, però sempre m,agafava “mandra” al ser poc després de la marató. Aquest any em vaig decidir a fer.la malgrat que em mancava entrenament específic. Així doncs, entre aquesta circumstància i la fama -merescuda- que tenia, l,objectiu era fer.la amb calma.
Després de trobar.nos els Km0,s i fer la foto de rigor, prenem la sortida. Comencem el viatge l,Hache, un company de l,Ekke i jo mateix. Tinc ganes d,anar xerrant fins al km 7. A partir de llavors serà una altra cosa. De fet, quan començo a veure les rampes, estic temptat de girar pel circuit dels 10 km. Finalment decideixo continuar dient.me que què trons faig jo aquí. Els tres viatgers comencem a fer el xicle. Ara un al davant, ara un altre. Ara t,agafo, ara, et perdo. Així seria fins al final. Jo anava expectant, perquè quan acabava una pujada, en venia una altra. L,aigua, pel cap. Noi, això és dur de c…. O m,ho sembla a mi.
Des del gir del km 15,5 la cosa millora. Una mica de baixada i plà. Però les cames ja estan tocades. Al km 18 ens juntem de nou amb l,Hache, que ho dóna tot i em deixa a uns metres. Arribada a meta bastant perjudicat.
Bé, la cursa és dura. Divertida, però dura. Si més no, la fama de la genial organització també és merescuda i fa que t,oblidis per una estona de les esbufegades prèvies.
Per repetir?….ho hauria de pensar…però pot ser sí :laugh:
Salut!!!Pd: Especial felicitació a la Noe pel seu magnífic debut a la distància. Quina progressió la seva…
Robert
Tremendo Artur42!!!!!
Felicitats a tu i a tot l’equip!!!!
Crònica maca i molt emocionant!!!
Però….. vols dir que no vas agafar pes després de tot el que vas menjar???
Una abraçada i……. algú s’anima per l’any vinent? :side: :side:
Sense cap dubte Aureli-Lo Marrako, ets el millor Km0!!!!
A més a més, per molt tocat que estiguis en una cursa, el veus i sempre et fa treure un somriure!!!
Crack!!!!
Molt bé Artur! La veritat es que provoques enveja, igual algú s’ anima. Bona cronica, si senyor.
Felicitats i… Elmuro, no vagis de modest, que tu ets dels que pot segur. Ho ha fet l’ Artur!
Força Vida
Aquest diumenge aniré a passar-ho molt bé fent una activitat divertida i molt runnera. I AMB FAMILIA, que és important.
Per passar-ho bé, pero MOLT BÉ. Es, una proba de TREKORIENTACIO, a buscar punts amagats, amb mapes senzills o no, amb nivells i distancies diferents.
N’ he fet una i és genial, en un entorn preciós i organitzada amb gent molt molt bona, Drac Actiu, experiencia amb moltes coses, desde Paris Dakar a Colonies d’ estiu i rutes de tot tipus.
Si voleu venir amb nosaltres amb familia, ens hi trobareu, qui hi va, hi torna, com jo per exemple.
Si algú vol venir, que em faci un privat, podem anar-hi junts.
Aqui teniu l’ enllaç
Un nou àlbum d’una nova cursa a les terres de ponent.
Es tracta de la 1a. Cursa de la Noria, de la vila de Torrelameu.
Ací teniu l’enllaç :http://www.flickr.com/photos/12185688@N06/sets/72157633434032264/
siau…
