[Crit]

kaiser ha escrit:

Quote:

La Marxa del Segrià no seria possible sense els Castellers, ara és a la nostra mà que el somni del castell de 9 es faci realitat. Aquest és el moment de l’any en què necessitem un extra de gent als assaigs, és el moment on la ciutat de Lleida dóna una empenta als seus castellers.

Ni Templers!

[PERE RIBES]

Molt Bones,

Os proposo un cap de setmana a la vall d’aran el 2 i 3 d’octubre. Dissabte anirem a fer una excursió de 6 hores als 7 llacs de colomèrs i diumenge anirem a visitar els pobles de la ruta de baix aran: Vilamos, Arro, arres de Jos, etc..

De moment hi ha apuntats 9 noies i 5 nois de edats entre 35 i 45 anys. a continuació os adjunto tots els detalls de l’activitat:

CAP DE SETMANA A LA VALL D’ARAN

Dissabte 2 d’octubre
10:00 H – 10:30 H. Presentació del grup, recollida del pícnic per a l’ excursió i trasllat a l’activitat.

11:00 H – 18:00 H. Excursió amb guia especialitzat a la ruta dels 7 llacs a Colomèrs (parc nacional). Tota la ruta es fa a peu, de 5:30 hores de duració, 350 metres de desnivell i dificultat mitja-baixa amb dinar pícnic en un dels emblemàtics llacs.
Material obligatori: Motxilla petita, impermeable, aigua, menja pel migdia, botes de muntanya, ulleres de sol, guants i gorro.

19:00 H. Arribada a l’hotel de Viella, assignació de habitacions i descans fins l’hora de sopar.

20:30 H. Anem de pinxos per Viella. Després de sopar hi ha la possibilitat de sortir pels Pubs de la zona.

Diumenge 3 d’ octubre

9:00 H. Quedem a la recepció del Hotel per anar al restaurant a esmorzar. El restaurant esta a 15 min. Del hotel.

9:30 H – 11:00 H. Esmorzar Gourmet
Embotits, pa de la vall, vi, porró de moscatell i cafè

11:00 H – 13:00 H. Excursió amb guia amb cotxe per la ruta del baix Aran. Visitarem els pobles de Vilamos amb la seva casa museu, Arres de Jos, Arres de Sus i finalitzant amb una petita excursió a peu fins a les mines victoria i basa de Arres.

14:00 H. Dinar Casolà a un restaurant a Viella
Menú: Amanida , Carn a la brasa, Postre, vi, cava, i cafè.

16:30 H. Acomiadament i fi del viatge

Tot per 90 € PERSONA

PER MES INFORMACIÓ:
PERE RIBES
pereribescasadevall@yahoo.es
687 49 30 57

Aquest preu inclou

* Allotjament de 1 nit en habitació doble a un Hotel de 3 estrelles o similar a Viella.
* Pícnic de l’excursió del dissabte (entrepà, beguda, fruita i barretes energètiques), sopar dissabte, esmorzar i dinar del diumenge.
*Coordinació del grup, guia especialitzat en totes les excursions, entrada i visita a tots els llocs detallats al programa.

No inclou:
* Qualsevol activitat que no estigui detallada al programa.
* Tot lo que no esta detallat al menú del esmorzar, sopar i dinar. Begudes extres que no estiguin incloses al menú. Les consumicions del dissabte per la nit.
* Cap tipus de transport. Ni del lloc de origen de cadascun a Viella ni del hotel de Viella a les activitats. Ens distribuirem amb els cotxes que disposem per el trasllat a les activitats.

A Tenir en compte:

* El cap de setmana es realitzara sempre que hi hagi un mínim de 15 persones apuntades.
* Hi ha la possibilitat de unir-se al grup el dissabte per la tarde. Es descomptarà l’excursió del dissabte del preu del cap de setmana.
* Les activitats a l’aire lliure estan condicionades a la meterologia. En el cas de que el temps no sigui l’adequat es buscaran activitats alternatives.
* Si ho desitges et podem buscar un allotjament econòmic per la nit del divendres.
* En el cas de venir sense company/ya de habitació hi ha la possibilitat de que os la/el busquem entre la gent que ve al viatge. L’allotjament a l’hotel amb habitació individual te un suplement de 15 € per nit.

El viatge esta obert tant a Singles como a Parelles.

PROCEDIMENT DE RESERVES

1. INFORMAR-NOS DE LES TEVES DADES PERSONALS VIA MAIL pereribescasadevall@yahoo.es

NOM I 2 COGNOMS
DNI I DATA DE NAIXEMENT
TELEFON DE CONTACTE (móbil)
MAIL
LLOC HABITUAL DE RESIDENCIA I CODI POSTAL
COTXE PROPI?
TENS COMPANY/YA D’HABITACIÓ?
VOS QUE ET BUSQUEM ALLOTJAMENT PER DIVENDRES PER LA NIT?

2. PAGAMENT

La reserva només es farà efectiva mitjançant EL PAGAMENT D’UNA SENYAL del 50% del import total del viatge, que es descomptara del pagament final del mateix.

La resta hi ha que abonar-la abans del 27 de setembre.

Si la data del viatge es propera a la de la reserva, es farà el pagament complert.

3. FORMA DE PAGAMENT

Per transferència bancaria al següent compte on el titular és Pere Ribes Casadevall.

CAIXA TERRASSA
CCC: 2074-0064-79-3345602315

MOLT MPORTANT: Per assignar el teu pagament a la teva reserva, indica en el concepte el teu nom i els cognoms a l’hora de fer la transferència.

Pasar per fax o mail el comprovant de la reserva: fax: 973 23 79 09 a/a de Pere Ribes Casadevall o pereribescasadevall@yahoo.es

Nota: El justificant bancari de la transferència, es tots els efectes un comprovant de pagament legal que serveix de factura.

[Pucurull]

.
Fisonomia de la Carretera de les Aigües

Aquesta no és una fisonomia d’una cursa sinó d’un lloc de Barcelona on molts hi entrenem sovint. M’ha semblat que, després d’haver penjat una mica més amunt la de “Pujant a la Carretera de les Aigües” referida a l’Avinguda del Tibidabo -el seu camí per arribar-hi- s’hi esqueia fer aquesta i podia ser d’interès. Tant de bo us agradi.

El Pla dels Maduixers, reformat el seu espai des de fa relativament poc temps, és un punt per començar a córrer a la Carretera de les Aigües després d’aparcar-hi el cotxe (on es pugui els dissabtes i diumenges), excepte per a alguns que hi venen corrent a peu per l’Avinguda del Tibidabo.

Normalment, quan comencem, enfilem cap a la dreta. Cap el tram de l’esquerra, en direcció a la Vall d’Hebron, al qual anomenem El Suplement, no hi acostumem a anar; és curt (un quilòmetre i escaig) i és contra natura: està asfaltat.

Alguns comencen en altres punts, sens dubte. No és infreqüent veure esforçats corredors i corredores traient el cap per qualsevol dels camins que hi arriben, però el Pla del Maduixers és, per antonomàsia, el Km 0 de les nostres correries allà dalt.

Hi ha qui, com un servidor, fa molt temps que hi puja, especialment els caps de setmana, i ha vist com ha canviat. Ho dic sense el mínim bri de nostàlgia perquè gairebé mai el temps passat ha estat millor en res. Fa uns anys, per exemple, érem quatre i el cabo els que hi corríem, i ara dóna goig veure tants col·legues com hi ha a tothora.

Què hi trobem en el seu recorregut, des del Pla del Maduixers fins el Mirador dels Xiprers? Edificis o cases singulars com les que hi ha en el camí natural per arribar-hi, l’Avinguda del Tibidabo, cap ni una. Però la Carretera de les Aigües -ara volen que li diguem “Passeig de les Aigües” però no cola- té altres coses.

Per començar, s’agraeix la planura del terreny. Només molesten les pedretes que hi ha en algun lloc, però llevat d’això (res a veure amb les que hi havien fa uns anys), és un indret magnífic per entrenar. No cal dir, per sabut, que cobreix una antiga conducció d’aigües a la ciutat de Barcelona, una obra realitzada a les primeries del segle XX.

Deia que és un lloc molt bo per entrenar. També ho és per fer “entrenaments tertúlia” mentre es corre, o després, parlant de tot per arreglar el món amb el companys de “singladures”. Inefables -si se’m permet parlar en primera persona- les que faig amb uns amics de tota la vida en acabar l’entrenament, fins fa poc al costat de la Font de la Maduixera. Una font que ha estat magníficament condicionada, amb un banc i tot. Una font on un corredor hi va posar una mànega de plàstic en el brollador -que hi va restar fins a les obres recents- que ens va servir durant anys per beure-hi, malgrat el rètol que indicava -com en moltes de les fonts de Collserola- que l’aigua no era potable.

Una observació: aquesta font té diversos noms: de la Maduixera; de Can Gomis; del Cigró. Nosaltres li diem “La Font d’en Margalef“, que és el nom de l’amic que hi va posar la mànega de color groc.

La Font de la Maduixera (“Font d’en Margalef”). Any 2007

Per inefables i entranyables, però, les trobades que es fan cada dia de Nadal pel matí, al Pla dels Maduixers, on s’hi apleguen alguns grups de corredors i corredores per fer el vermut. Cadascú hi duu alguna cosa: escopinyes, embotits, neules, el cava per brindar per les Festes…tot desitjant-se de passada un bon any pel que fa a les marques en les curses. En sé d’una, d’aquestes reunions, on hi assisteix un metge que hi duia un embotit esplèndid que li regalava un pacient. Dic que hi duia perquè el malalt es va morir fa un parell d’anys, i tot i que el doctor segueix aportant-hi llonganissa, la d’ara no és tan bona.

La Carretera de les Aigües és tot un món. T’hi pots trobar de tot. Si hi vas el dia de Sant Joan pel matí, hi veuràs com pugen per la muntanya uns feligresos de l’església de Josepets, amb un mossèn que els condueix fins el temple del Sagrat Cor de dalt del Tibidabo. Alguns ho fan en cotxe, però la majoria pugen a peu. Fan una parada al Pla dels Maduixers; són uns quaranta o cinquanta -el nombre no disminueix amb el temps- , el capellà duu una sotana preconciliar, i totes les dones – grans i joves- faldilla sota genoll. I això no és de fa anys; enguany, com des d’en fa molts, un servidor se’ls ha trobat com cada dia de Sant Joan. Ara ja no, però no fa gaires anys repartien estampetes.

Sovint t’hi pots trobar personatges coneguts que corren per aquí: en Joan Manuel Serrat, l’Urdangarin, en Carles Puyol, en Cesc Fàbregas; de TV3 un munt, l’Arcadi Alibés el que amb més freqüència, en Xavi Bonastre, en Pellicer, la Melero, (no sé si l’Artur Peguera també, però no m’estranyaria)..i corredors i corredores d’elit afinant els seus entrenaments. Dels corredors anònims, no em vull estar de dir el nom d’un d’ells, en Manel Soro, que fa exactament 64 anys que hi puja a córrer, gairebé a diari. Tota una institució a la Carretera de les Aigües!

Un apunt: és molt freqüent que, mentre estàs al Pla del Maduixers a punt de sortir, o camines una mica pel Suplement per relaxar-te en acabar, et trobis amb algun dels molts conductors de cotxes que s’han equivocat i et preguntin si van bé per anar al Tibidabo. Fins i tot, fa un parell d’anys ens ho va preguntar el xofer d’una ambulància.

Un altre apunt: Pel matí, a l’aparcar el cotxe en el mateix lloc on hores abans hi ha hagut un altre vehicle i posar el peu a terra per calçar-te les bambes, molt sovint has de sortejar les evidències de com han estat de desfermades les passions. Tot es perdona, però, només faltaria. A la Carretera de les Aigües hi cap tot.

Podríem dir-ne més. Com, per exemple que, allà dalt, el sentit del pudor i de la vergonya es transforma. La gent es canvia després d’entrenar, sense preocupar-se massa d’ensenyar, a vegades -valgui la redundància- les vergonyes al del costat. Una cosa que seria impensable al mig de la ciutat. (O potser no, ara que hi caic, perquè els municipals són molt permissius i no és infreqüent veure qui es passeja en pilotes per la Rambla. Però aquest és un altre tema)

Després del preàmbul, anem per feina: al llarg del trajecte hi ha alguns indicadors amb números que volen ser els punts quilomètrics. No se’n ha de fer massa cas perquè no són gaire exactes. Alguns, de fusta (fins i tot cada 500 metres), van ser posats des del 0 del Pla del Maduixers fins al 5 per la Companya d’Aigües, que apareixen i desapareixen a vegades (ara mateix no n’hi ha ni en el Km 3 ni en el 4 ni en el 5…); altres, durant tres del principi, i cada 250 metres, em sembla que pel Consorci de Collserola; i uns altres més pels “aficionats a l’agrimensura”, que han fet diversos senyals i cadascú té el seus. En tot cas, però, és considera, sense que ningú ho qüestioni, que el Km 0 està justament al Pla.

Existeixen a la CdlA (permeteu-me l’abreviatura en alguns casos a partir d’ara), dos circuits naturals: un el que va des del Km 0 fins poc abans de la Carretera de Vallvidrera i tornar (10 quilòmetres), i un altre que, traspassada aquesta carretera, arriba fins un pont de fusta, una mica més enllà del Mirador dels Xiprers i tornar (16 quilòmetres). No ens enfadarem si algú diu que hi ha més possibilitats (hi ha qui arriba fins la Font de la Mandra de la Plaça Mireia -déu ni do la pujada de retorn- , i qui hi afegeix El Suplement al costat del Pla del Maduixers), però els més usuals són els dos primers, de 10 i 16 km respectivament.

Un cop aparcat el cotxe, comences, sol o en companyia, agafant el camí que neix, com dèiem, al Pla dels Maduixers en direcció a Esplugues. Fa uns vint-i-cinc anys, a pocs metres del Km 0, a la torreta que hi ha abans de la via del funicular del Tibidabo que passa per sota del nostre camí, s’hi podia esmorzar. Els amos van posar unes tauletes i unes cadires en el seu jardí, i venien entrepans i beguda. Va durar poc temps; no hi anava gaire gent -encara no havia esclatat el boom del córrer- i van plegar. Ara es farien d’or.

Una cosa que no és gaire coneguda, i fins i tot pot sorprendre, és que a principis del segle passat passava un tramvia per un tram de la carretera per on correm. Feia la prolongació del recorregut del Tramvia Blau fins a Vallvidrera. Passada la Plaça del Dr. Andreu, el tramvia seguia pel carrer d’Evarist Arnús passant per davant de la Caseta del Guardià de la finca El Pinar. Girava fent un revolt cap a l’esquerra en el Pla dels Maduixers, i anava a buscar la pujada que hi ha a la dreta de la Carretera, cent metres després del Km 0, que s’enfila cap el Tibidabo (el Cami de Vallvidrera és el seu nom), per arribar fins el poble (Vallvidrera és un barri però els veïns li diuen poble). La línia va començar a funcionar l’any 1905, i a principis dels 30 es va suprimir.

El tramvia passant per la Carretera de les Aigües després de girar
pel Pla dels Maduixers en direcció a Vallvidrera. (Primeries del segle XX)

Que la CdlA és un lloc emblemàtic per als que tenen (tenim) la dèria de córrer, que té encisat a molts i a moltes, ho demostren molts fets; el que segueix un d’ells. A prop del Km 1 hi ha una figuera borda sota la Carretera, a tocar, a la qual s’hi arriba per un caminet. Fa uns vuit o deu anys, la vídua d’un assidu corredor que havia passat a millor vida va escampar les cendres de l’infortunat -no sé si per encàrrec exprés, però gairebé segur que sí- sota l’esmentada figuera. No és broma; el que subscriu, juntament amb altres que el coneixíem, va ser un dels que van anar a la cerimònia.

A l’estiu s’agraeix l’ombra dels arbres, a banda i banda, que es prolonguen durant un tram entre el Km 1 i 2. Conec alguns corredors que en aquella època de l’any no es mouen d’aquí, amunt i avall, protegint-se del sol amb la seva arbreda. No hi entenc de botànica (ni de gaires coses), però pel que m’han dit, els arbres del Collserola són bàsicament alzines, pins pinyoners i pins blancs. (Ho indico per afegir una mica de cultureta a l’escrit). Aquests d’aquest tros deuen ser-ho també.

M’havia deixat de dir -parlant de cultureta- que tot just al començar veurem d’amunt nostre l’Observatori Fabra. Inconfusible per la seva cúpula esfèrica, des d’on, a l’obrir-la, es veuen les estrelles amb un telescopi. Va ser inaugurat l’any 1904, i les seves instal·lacions encara funcionen perfectament. Tant és així que, fins i tot -imaginatius que són els que el gestionen- a l’estiu es pot veure la lluna després de sopar al jardí de l’observatori. 65 euros el menú, per si a algú li interessa.

Sopar a L’Observatori Fabra

També, aviat, veurem a dalt de la serra la Torre de Collserola, acabada pels Jocs Olímpics del 92. Cada any, alguns esforçats atletes pugen 712 esglaons corrent fins el seu mirador a veure qui arriba primer. La prova, que se celebra a l’octubre, forma part d’un circuit de curses anomenat “Les Gore-tex Series Vertical Running”. No tinc res en contra dels que ho fan, però per mi, això, de running no en té gaire. Em sembla més pròpia del Guinnes que del córrer. A la torre si pot pujar amb un ascensor panoràmic en 2,5 minuts de trajecte. Una cosa que no és gaire coneguda és que el mirador es lloga: pots fer-hi una festa per a 80 amics, gaudint d’unes vistes excepcionals de Barcelona.

De totes maneres, no fa falta pujar a la Torre de Collserola. Sens dubte, poder veure, des de la Carretera, tot el que s’estén a l’esquerra del nostres peus és impagable. Quan el dia és clar, molt millor, però no cal que ho sigui gaire per quedar-se amb la boca oberta tot admirant Barcelona. De prop la zona alta, la Bonanova, Sarrià…i a la llunyania allò que en diuen “l’skyline barceloní”, amb la Torre Agbar, les nostres particulars Torres Bessones, els gratacels de la zona del Fòrum, el nou i controvertit Hotel Vela…Quin goig, poder mirar…el dia que l’entrenament no és exigent. Ja ho deia fa cinquanta o seixanta anys Jorge Sepúlveda tot cantant aquella cursi cançó, molt pròpia de l’època:

“Qué bonita es Barcelona,
perla del Mediterráneo.
Qué bonito es el color
en su cielo tan azul
en invierno y en verano.

Qué bonita es Barcelona,
qué grandeza hay en su llano
donde juntos puso Dios
el trabajo y el amor
desde el mar al Tibidabooooo!”

En aquest moment -i en molts altres del recorregut- si alcem la vista veurem el Temple del Sagrat Cor al cap de munt del Tibidabo. Es diu que l’obra es va fer després d’una profecia de Sant Joan Bosco, que va anar a la muntanya el 1886 i va dir “Al Tibidabo s’hi aixecarà un temple al Sagrat Cor de Jesús”. Dit i fet. Miracle o no, l’església es va començar a construir l’any 1909 amb un projecte de l’arquitecte Enric Sagnier (el mateix que va fer el Palau de Justícia) i la va acabar el seu fill el 1961.

Així hauríem vist El Tibidabo, amb el temple a mig edificar, fa setanta anys

A propòsit dels miracles: a la CdlA, fa uns sis anys, hi havia moltes pedres en diversos trams, en especial entre el Km 1 i mig i el 3 i mig. I uns quants assidus, malgrat no esperàvem que ens fessin gaire cas, varem engegar una campanya amb cartes als diaris i una recollida de signatures in situ, per tal de presentar a la Regidoria del Districte un informe documentat de com estava el terreny i demanar-los-hi que ho arreglessin. L’entrevista de la petició no va ser gaire afable, i quan crèiem que la demanda no havia servit de res, al cap d’uns dies van arribar unes màquines i, miraculosament, van deixar el terra com el palmell de la mà.

A l’hivern, situada com està a 300 metres sobre el nivell del mar, hi ha dies que a la CdlA fa un fred que pela. Però el goig de poder-hi córrer és indescriptible. Enguany hi ha nevat, excuso dir res més.

Nevada a la Carretera de les Aigües. Any 2010

Més endavant, passat el Km 3, el terra està cimentat durant uns cent metres. Hi ha un trencall que s’enfila cap amunt amb un petit nucli de cases a banda i banda, que arriba fins el restaurant Can Martí (Bona carn a la brasa). El lloc agafa el nom d’una bonica font que hi ha a pocs metres, tot pujant a la dreta, La Font del Món, on a vegades hi bevem, tot i que la més concorreguda és una que hi ha abans, al km 2 i mig, més vulgar però molt més a la mà per a nosaltres.

El barri de La Font del Món no és gaire poblat, però a finals d’agost els veïns celebren una Festa Major i tot. En passar-hi en aquesta època, veiem la petita zona engalanada i un tauler de fusta que serveix per fer el pregó, i on enguany hi feien teatre a la nit. Segons el programa de festes, “El divendres 27 d’agost, a les 22 h l’obra “Mar i Cel” a càrrec de la Cia. Fontmontina”. Com es pot veure, la CdlA és una caixa de sorpreses; ¿qui ens havia de dir que, per on passem tantes vegades corrent, els veïns -així cal suposar-ho pel nom de la companyia- hi tenen un quadres escènic i tot?

Més endavant creuarem la via del Funicular de Vallvidrera, que hi té un baixador justament aquí. Ja que hi estem posats i tenim tan a prop Vallvidrera -veurem les seves cases varies vegades- , s’hi escau dir almenys una cosa sobre el barri.

Es diu que Vallvidrera és el “barri slow de Barcelona”; el lloc on la tranquil·litat és contagiosa i en el qual el temps no imposa la seva tirania. Com que està al cap d’amunt de la ciutat, els seus veïns diuen -com fan els de Sarrià, Guinardó, Horta…- que “baixen” a Barcelona.

El seu nom, Vallvidrera, és maco. A propòsit per cert, els estudiosos dels topònims no es posen d’acord en quin és l’origen. Uns diuen que correspon a “Vall de vidre”, relacionant-lo amb una fàbrica de vidre que se sospita que hi va haver a la vall, i un altres diuen que té a veure amb la morella roquera, una herba de la zona que en llatí es diu “Vitrearia”, molt diürètica prenent-la en infusions, i que, curiosament, serveix també per netejar vidres.

Una cosa més: a Vallvidrera hi va viure l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán fins la seva mort, fa uns anys. Com tothom sap, en Vázquez Montalbán va escriure de tot, i a més a més molt bé. Fins i tot del córrer: deia “Probablement l’home va aprendre a córrer perquè necessitava fugir. Saber córrer va ser un fet cultural condicionat per una necessitat.”. Ves a saber si en Reixach, que va fer cèlebre l’expressió “Córrer és de covards” s’hi va inspirar.

Estació del funicular de Vallvidrera, a cent metres de la CdlA. Any 1910

Avançant trobarem un nucli de cases entre el Km 4 i 5. Per les raons que siguin, el terra d’aquest espai de davant dels habitatges és molt irregular i està ple de sots. S’ha d’anar en compte de no caure. I també, aquí, s’ha de tenir cura amb una altra cosa: hi ha alguns falsos murs amb quatre rajoles que s’aguanten malament; és recomanable no utilitzar-los per recolzar els palmells de les mans per fer estiraments dels bessons. Dono fe: una assídua corredora que ho va fer no fa gaire, va haver de ser rescatada per uns quants, agafada pels peus, quan ja baixava per la pendent del solar.

Els que estem habituats a córrer a la CdlA ens en hem trobat de totes. Deixeu-me’n dir una que pot semblar mentida però no ho és. Algun veterà potser ho recordarà: fa anys, a la Carretera t’hi podies trobar cavalls al galop. Sí, si, cavalls d’aficionats a la hípica, que hi pujaven a fer-los trotar, i fins i tot galopar, per entre mig dels que corríem (ja he dit que érem quatre). Alguns genets eren aguerrits militars de graduació; altres, hereus de casa bona, venien d’una escola d’hípica de Pedralbes. Van desaparèixer un bon dia, i mai més se’n ha sabut d’ells, afortunadament. Era mol bonic, però no ajudava a poder fer sèries amb comoditat…

Tot i així, i malgrat el descrit en els paràgrafs anteriors, que són per posar-hi una mica d’emoció, no és cosa de parlar de perills a la CdlA, que no n’hi ha. Fins i tot, no cal espantar-se si ens trobem una família de porcs senglars al mig del camí -que per poc que hi anem una mica sovint ens els trobarem- perquè són molt mansos. Els diaris en parlen a vegades, i és ben cert: per aquest indret de la Carretera és on s’acostumen a veure. Potser per la proximitat del veïnat -les deixalles del qual deuen ser un bon aliment d’aquests animals feréstecs- és abans del Km 5 on més vegades els he vist. Quan van aparèixer fa uns anys era sorprenent. Et fotien un bon susto, tot i que se’n anaven quan et veien; ara ja ens hi hem acostumat tots, nosaltres i ells.

Porcs senglars a la Carretera de les Aigües

I parlant d’animals, la CdlA és un lloc on alguns acostumen a abandonar gossos i gats. Els gats s’espavilen -sobretot tenint en compte que un bon home conegut com “El Gallego”, que viu en una cabana damunt del Pla dels Maduixers, té cura de tots per més que n’hi hagin- però els gossos, pobres, els veus perduts buscant l’amo.

La majoria dels que corren a la CdlA giren en trobar el Km 5, poc abans d’arribar a la carretera de Vallvidrera. Els que segueixen fins el 8 es troben amb un avantatge respecte al que succeïa fins fa un parell d’anys: ara hi ha una passarel·la per damunt de la carretera, amb la qual cosa s’evita el perill de creuar-la per anar a l’altre costat. Molts varem dubtar de l’eficàcia del pont i juntament amb alguns col·lectius varem posar el crit al cel quan es va plantejar, perquè suposàvem que afectaria al medi ambient i a l’estètica del lloc, però s’ha de dir que el resultat és força lluït. S’han respectat força les condicions naturals de l’espai, i certament és més còmode: corredors i ciclistes no ens hem de jugar la vida per passar d’un costat a l’altre. Un apunt: pel que m’han dit els que ho han mesurat amb un Fore (o com es digui), amb la passarel·la, el “circuit llarg” de la CdlA té ara …15 metres menys de recorregut!

Enginyosa solució de la passarel·la de la CdlA per damunt de la carretera de Vallvidrera, per tal d’evitar tallar alguns arbres

No podem deixar de dir, ara que estem corrent per la passarel·la, que per sota de la mateixa hi passa una de les curses mes estimades de quantes es fan a Barcelona, la de l’Amistat. En aquesta prova, que es fa cada primer de novembre per Tots Sants, els participants venen des del castell de Montjuïc, pugen per la carretera de Vallvidrera i arriben al Tibidabo. També estan lligades amb la CdlA algunes curses més, que hi passen per alguns dels seus trams, com per exemple, la Cursa de Muntanya del CEC de Collserola al novembre; el Cros de Muntanya de Can Caralleu a l’abril. Més encara: fa uns vint anys, el CN Catalunya va organitzar una mitja marató que pujava per la carretera de Vallvidera, entrava a la CdlA per fer els cinc quilòmetres fins el Pla del Maduixes i baixava per l’Avinguda del Tibidabo.

Un cop acabada la passarel·la s’arriba a la Vil·la Paula, una torre noucentista de bon mirar, just a la corba per enfilar el tram d’uns dos quilòmetres i mig que ens farà arribar al Mirador dels Xiprers des d’aquí. En aquest punt, i fins una altra casa -no tan bonica- que hi ha una mica més enllà, al costat del Camí de la Lliça que dóna accés a Can Caralleu, la CdlA ha estat asfaltada durant uns anys. Ho van fer per desviar els cotxes que baixaven de Vallvidrera mentre feien unes obres a la seva carretera, a l’alçada del Peu del Funicular. Ara, des de fa pocs dies, han aixecat l’asfalt de nou i la “nostra Carretera” torna a ser de terra, que és com ens agrada i li correspon.

Del perquè el nom de Vil·la Paula de la torre no he pogut esbrinar-ne res. Del nom de Can Caralleu, que era una antiga masia; i del de Camí de la Lliça, que era un antic sender que conduïa a La Lliça (el barri) de Sarrià.

Vil·la Paula

Des d’aquest punt, la visió a la llunyania és extraordinària. I la de prop, en primer terme, als nostres peus, el barri de Sant Gervasi de Cassoles a l’esquerra, i el de Sarrià i Pedralbes a la dreta, magnífica. Un plaer córrer per aquí.

A propòsit dels orígens dels noms dels llocs, sembla ser que “Gervasi” se’n diu perquè el segle X hi havia una capelleta (on ara hi ha l’església de la Bonanova) en honor de dos sants que eren germans bessons, Gervasi i Protasi (amb el temps, la gent es va oblidar del segon); “de Cassoles” se’n diu per l’existència, fa segles, d’una bòvila per fer plats, olles i cassoles. “Sarrià” es deu, segons els historiadors, a un terreny propietat d’un patrici romà de nom Syrianus que amb el temps es va deformar el mot fins convertir-se en “Sarrià” en el segle XI. I “Pedralbes”, pren el nom de “Petras Albas” pel color blanc de la roca d’aquesta zona (quan hi havia roques, és clar, en lloc d’habitatges d’alt estading).

Una constatació: en aquest tram de la CdlA no hi ha tanta gent corrent, ni de bon tros, com en els cinc que van del Pla del Maduixers a la carretera de Vallvidrera. Moltes vegades són molt pocs els que ho fan. Malgrat això, gairebé mai se saluda ningú en creuar-se (no em refereixo, òbviament, als amics o amigues; un dels encants d’allà dalt és que sempre te’n trobes algun o alguna que, com tu, sua la cansalada preparant alguna cursa o marató). Em refereixo als col·legues desconeguts amb els que et creues: Ja pots dir adéu, que ni cas. S’ha de dir, en descàrrec, que en aquest tros hi acostumen a córrer els “iniciats”. Van a tota pastilla i no se’ls pot demanar gaires mostres de cortesia.

Ja hem dit que a la CdlA, cadascú que ho vol, pinta un número per indicar els punts quilomètrics. Passat el Camí de la Lliça hi ha una cabana, a la dreta, que té pintat un 6,5 des de fa molts anys. No sé sap si el que ho va fer el va posar aquí perquè la mesura coincidia exactament amb el lloc…o si la cabana va ser construïda perquè feia falta alguna paret per posar la xifra. No cal entretenir-s’hi perquè, a banda de que ens serveixi d’indicador, té dos seients de pedra i res més.

Cabana de la CdlA. Km 6,5

A la nostra dreta, i des que hem travessat la carretera de Vallvidrera, tenim sempre el Turó d’en Corts fent-nos costat tota l’estona. Una lloma, aquesta de Collserola, on hi abunden els pins…i, curiosament, sobretot poc abans del Km 7, les figueres de moro. Ja he dit que de botànica no hi entenc un borrall; si en sabés, segurament no em sorprendria que sorgeixin aquí aquest tipus de plantes, que em semblen més pròpies de Texas que d’enlloc. En qualsevol cas, m’està bé que n’hi hagin. No per collir-les perquè s’ha de fer amb guants i amb molta cura per no punxar-te -i quan estem corrent no estem per orgues- sinó per la vistositat de les seves flors grogues a l’estiu, que ens alegren la vista durant aquesta etapa del circuit.

I parlant de collir, en aquest i en altres trams de la Carretera, sovint s’hi veu gent que cull espàrrecs. Vaig parlar amb una senyora un matí que em va dir que estava molt contenta perquè n’havia “caçat” molts. Em va fer un curset accelerat de com trobar-ne i collir-los. Deia, la bona dona, que s’han d’escapçar el més amunt possible per no fer malbé la planta, i així pugui subsistir per a un altre “caçador”. Afegia que són molt diürètics i ideals per al cor. I sobretot, que aquests de la Carretera de les Aigües eren especialment bons…i barats. Ja ho sabeu els que hi pugeu sovint.

Després d’una curta pujadeta per salvar un torrent sec, exactament al Km 7 (al menys és el que diu un d’aquests números posats per algú, al qual no deixarem mai prou d’agrair-li-ho), ens trobem amb un element de la CdlA que crida l’atenció. En refereixo a un travesser de metall posat aquí pels del Colacao em sembla, per estimular a fer exercicis als que hi passen per davant. La veritat és que no hi he vist mai a ningú que ho faci. I és que, si ja ens costa molt fer estiraments abans de començar o en acabar ¿qui pot suposar que en farem a mig camí?

Travesser per fer exercicis

Avançant trobarem un parell de cases, a l’esquerra, que semblen mig abandonades. Una pena (o una enveja si ho voleu). Quan hi passo per davant, sempre penso que és una llàstima viure a Barcelona en lloc de en una d’aquestes cases on aparentment no hi viu ningú. No sé si vosaltres, lectors aficionats a la cosa aquesta del córrer, penseu el mateix: si hi visquéssim, amb la facilitat de poder entrenar en un lloc tan magnífic només creuant la porta de casa, podríem ser campions del món de marató.

Una mica més enllà, a l’esquerra, hi ha un tancat metàl·lic que encerca un terreny amb pins que correspon a una gran finca, de la qual s’aprecia una moderna mansió darrera la pineda, que té l’entrada per l’avinguda Pearson. La qüestió és que, unes càmeres de video-vigilància als angles del cercat enfoquen a tot arreu, i també el nostre pas quan correm pel costat. No és que ens hagi de preocupar, però està vist que no podem gaudir de privacitat enlloc; el “Gran Hermano” ens controla a tothora, fins i tot a la “nostra Carretera”.

Al voltant del Km 7,5 (no està senyalitzat però sempre he cregut que està aquí) veurem, a la dreta una altra barraca, aquesta pintada de blau i decorada. Un grafitti amb una estranya efígie que, com és usual, no se sap que vol dir. Sembla com si el personatge de la il·lustració, amb un gest d’un braç enorme, desproporcionat, ens estigués enviant a fer punyetes. A la porta hi ha com una signatura de l’autor: hi diu “fragil”. Si és una firma, pertany a la d’un dels més reconeguts grafiters de Barcelona. Un honor.

Potser, però, l’imatge vol representar el moviment que fan els que es dediquen a l’enlairament d’avions sense motor, que era una diversió que s’havia practicat fa uns anys aquí dalt, gairebé davant, per aficionats a l’aeromodelisme que feien volar els seus aparells casolans per damunt dels barrancs que pengen del lloc.

Barraca “de disseny” a la CdlA

Els que som una mica curts de vista no aixequem gaire els ulls del terra pel temor a les pedres, que tot i que ja em dit que no n’hi ha gaires, la Carretera no és el Serrahima. Però si ho fem, el lloc on estem ens ofereix una visió magnífica: a la llunyania Montjuïc, el delta del Llobregat, l’aeroport d’El Prat…I en primer terme, molt a prop nostre, el Camp Nou, que buit de gent, produeix, per cert, una estranya sensació.

També, encara més a tocar, veurem el Parc de l’Oreneta, les torres residencials per sucar-hi pa del voltant, i les cases del nucli de La Mercè, a dos-cents metres de nosaltres. La Mercè és un petit barri gairebé desconegut, creat després de la guerra amb el nom de Barrio de Las Cinco Rosas, en referència a un dels símbols de la Falange. Es van construir 123 habitatges protegits, i durant molts anys, com que el barri no tenia església, uns capellans hi pujaven una Mare de Deu en una capelleta ambulant muntada sobre unes rodes -en deien “El Camirro” (Capilla Misionera Rodante)- que duien damunt d’un carruatge. Hi anaven molt de matí els diumenges, i reunien els veïns tot cridant: “Levántate, fiel cristiano, / levántate que ya es hora, / que a tu puerta está llamando / nuestra celestial Señora”. Encara que costi de creure, no estem parlant de fa segles: era fa cinquanta anys, durant la dictadura. I tampoc d’un poble de mala mort: el barri en qüestió estava (està) a Pedralbes.

I en un no res, pujant una miqueta (la Carretera és molt plana sempre excepte els dos-cents metres finals del quilòmetre vuit) passarem a tocar el Mirador dels Xiprers i arribarem a un pont de fusta, on girarem per tornar.

Ara, des que han condicionat el Mirador -que per cert, no té únicament xiprers sinó també pinets, que m’agraden més (disculpeu si us estic donant la tabarra amb els meus gustos)- hi tenim una font. Fa uns anys no n’hi havia cap, i un altruista corredor tenia amagada a l’estiu una garrafa entre uns matolls, coneguda la seva existència només pels íntims. Ara, resolt com està l’assumpte, els que sabíem de l’amagatall ens penedim de no haver-lo condecorat amb una medalla per la seva filantropia. Ningú va saber mai on omplia la bombona ni com la transportava fins allí.

Una llàstima. L’arribada té un element que, al meu parer, trenca l’encant del paisatge. Em refereixo a la antiga antena que hi ha a la nostra dreta, a dalt del cim de Sant Pere Màrtir. Instal·lada el 1958, és el primer repetidor que va tenir TV1 a Barcelona per emetre la televisió. I no és que no m’agradi perquè em faci recordar alguns programes insofribles de la única televisió possible de llavors…(que també). No m’agrada perquè, per a mi, produeix un impacte visual anacrònic pel lloc on està. Ara sembla que ja no serveix per a res i es parla de que la volen treure. Si ho fan que m’avisin; els ajudaré a desmantellar-la.

Mirador dels Xiprers. Al fons l’antena de TV1

A prop de l’antena hi ha les runes d’una petita ermita construïda en el segle XVII en honor de Sant Pere Màrtir, un frare dominic que en ser un dels artífexs de l’anomenada Santa Inquisició del segle XIII el van fer sant. Per la seva privilegiada situació, l’ermita es va convertir en un fortí militar amb el temps. Fins i tot, durant la passada guerra, hi havia una bateria antiaèria, de la qual encara es conserva la base dels canons. Deixem-ho. Com que no hi pujarem, deixem-ho.

Girarem doncs en arribar al pont de fusta, exactament en el Km 8, i de tornada, gaudirem també amb el panorama que teníem abans a l’esquena i ara de cara. En dies clars, arribarem a veure el Maresme i fins i tot el Montseny. I, de nou, fins retornar al Pla dels Maduixers, les mateixes coses, tot i que des d’un altre angle. Que no pateixi ningú: no repetiré les descripcions d’abans per més que canvi la perspectiva i per més que m’agradi la Carretera de les Aigües. No vull mortificar als soferts lectors, que ja en tenen prou i massa.

Miquel Pucurull

[kaiser]

Ieps,

Avui carrera contínua (ja era hora!)

20:30h a la passarel·la de Cappont.

[Jordi]

M’apunto

[Xavier de la Fuente López]

Això fa bona pinta!!!! DEsprès de la mitja de tarragona per estirar les cames no?… jeje. El circuit serà més o menys com el del cros del any passat?? es per fer-me una idea.

[Enric]

Este fin de semana he estado dandole vueltas al tema y he decidido adelantar el inicio de mi proyecto “YEAR OF MARATHON”, no soy capaz de esperar cuatro meses de brazos cruzados, tengo que tener la cabeza ocupada.

Así pues este mes adelantare todos los preparativos para presentar el proyecto a finales de septiembre.
La fecha de comienzo sera el viernes 1 de octubre y mi idea es hacer 457 maratones, el 2011 completo y los tres meses de este año, así que si todo sale bien tengo por delante 19.285 kilómetros, que seguramente marcaran mi vida.
ENLLAÇ

Publicado por Ricardo Abad en 8/29/2010 08:59:00 PM 16 comentarios

[Enric]

Si senyor!!

Del tema dels nick varem comentar alguna coseta el dissabte a Vilanova: la possibilitat de posar-lo davant. I si els posem de costat al darrera?

I lo dels nens, a mi m’ agradaria força i no soc l’ únic però també s’ ha de pensar que es una complicació més per els que estan constantment amb els dissenys, proveïdors, repartir, atendre als canvis… Gracies!

Força Vida!

[Arnau]

Hola companys!

He tingut la sort de poder compartir alguns entrenaments amb el comando Berlin. Ahir van posar punt i final a la part mes dura de la preparacio, el famos test de Gavela del 2×6000, i veient les seves cares en acabar, les sensacions per a la marato han de ser molt bones.

Aprofito el fil per felicitar-los perque entrenar aquesta cursa durant l’estiu no es feina facil. Ja sabem que el mes dur de la marato es tota la preparacio previa.

No tinc cap dubte que faran una gran cursa i que ens en sentirem orgullosos. Des d’aqui tot el meu suport al JMolins, Coro i Joan. Sou uns cracks!

Salut i kms

[kaiser]

Salut!

Després d’aquests dies d’assaigs extraordinaris (on espero la participació de molts de vosaltres), i la gran actuació de Sant Miquel, tenim una proposta de cara a la no menys important sortida al CONCURS DE CASTELLS DE TARRAGONA, el proper diumenge 3 d’octubre:

SIGUES CASTELLER/A PER UN DIA

Vine a Tarragona i participa d’una jornada inoblidable juntament amb la colla de la teua ciutat. Gaudeix en primera persona de l’espectacle dels grans castells de les millors colles i fes pinya amb els Castellers de Lleida. Oferim:
[ul][li]Transport en autocar Lleida-Tarragona-Lleida. Sortida des de rambla d’Aragó davant del Rectorat a les 8:00 del matí.[/li]
[li]Entrada al recinte del Concurs juntament amb els Castellers de Lleida, participant activament de les seues construccions.[/li]
[li]Dinar amb la colla al buffet lliure d’Altafulla un cop acabat el Concurs.[/li]
[li]Samarreta commemorativa.[/li][/ul]
Tot això gratuïtament, si us interessa poseu-vos en contacte amb mi per correu electrònic: josep arrova huguet punt cat.

És important que vingueu també a l’assaig de divendres 1 d’octubre de 22h a 00h per tal que els encarregats de la pinya us tinguin en compte i us puguin situar en la posició adequada a les vostres característiques.

El Concurs de Tarragona és una actuació castellera única en molts sentits:
[ul][li]Es realitza un cop cada dos anys, a la plaça de toros de Tarragona, ara anomenada Tarraco Arena Plaça. Aquest recinte s’ha renovat per oferir les millors condicions de comoditat i seguretat. Una cúpula practicable permetrà realitzar l’actuació encara que plogui, i ens protegirà del sol.[/li]
[li]Es tracta de l’únic dia on 14 colles competeixen explícitament per guanyar un premi en metàl·lic. Els castells són puntuats i hi ha un jurat per decidir en cas de dubte. Evidentment només 2 o 3 colles tenen opcions de guanyar, la resta de colles lluitaran per estar el més amunt possible en la classificació. Els Castellers de Lleida sempre han anat al Concurs amb els seus millors castells, sense per això arriscar més enllà de les seues possibilitats. Al 2008 vam aconseguir una històrica setena posició![/li]
[li]És l’única actuació on el públic ha de pagar entrada. Hi ha 6.000 entrades a la venda a partir del dilluns 20 de setembre.[/li][/ul]
[img size=400]http://www.castellersdelleida.cat/cpg146/albums/2008c/20081005_560_2d8f_CdL_Tarragona_XXII_Concurs.JPG[/img]
Serà inoblidable! No us en penedireu.

[Arnau]

Pero com es possible fer aixo? A la dificultat de la proesa se li ha d’afegir que treballa les seves 8 hores diaries. Increible, de veritat, increible.

Salut i kms

[Arnau]

Aquestes son algunes de les novetats de la nova edicio d’aquesta fantastica marato.

MARATÓN INTERNACIONAL DE SAN SEBASTIÁN, UN AÑO DE CAMBIOS PARA MEJORAR MARCAS

Las mejoras en el circuito que más adelante detallamos, hace que aumente el ritmo de las inscripciones con respecto a años anteriores. En este momento están cubiertas el 60% de los 3.500 que pueden tomar la salida.

PRINCIPALES NOVEDADES

En esta edición ya se van a poder apreciar algunos cambios importantes como el CIERRE TOTAL DEL CIRCUITO al tráfico, una demanda que se venía realizando desde hace años y que por fin este año se va a poder realizar. Por fin el transporte público no tendrá ningún contacto con el circuito del maratón.

La apuesta de la organización por el uso de los medios de transporte públicos va a permitir tanto a los atletas, acompañantes y público en general, desde la mañana y hasta las 12h, que todos aquellos que usen el servicio de autobuses urbanos lo hagan de una forma gratuita. Así, la organización quiere tener una mayor implicación si cabe en el fomento para la mejora de las prácticas medioambientales.

SE AMPLÍA EL TIEMPO LÍMITE A 5 H. Complaciendo las continuas demandas y ante la ampliación del circuito, por fin aquellos atletas con marcas superiores a 4:30h podrán disfrutar de la Maratón de San Sebastián.

La SALIDA y la META nuevamente situada dentro del estadio de Anoeta serán otras de las referencias y novedades en las que la organización quiere hacer hincapié dotando a

RECORRIDO

Las características del trazado son: Circuito totalmente llano a nivel del mar. Estas características son apropiadas para que todos los corredores mejoren sus marcas y se consigan porcentajes de tiempos no habituales en otros maratones.

Por otra parte el recorrido en su gran mayoría es por el centro de la ciudad, bordeando las playas y disfrutando los corredores de los ánimos del público que se congrega al borde del circuito.

Otra de las novedades de las que podrán disfrutar no solo los atletas sino todos los que se acerquen hasta Donosti, serán los PUNTOS DE ENCUENTRO DE LA ONG RED DEPORTE Y COLABORACION. Concretamente se tratará de 4 zonas a lo largo del recorrido que además de contar con animación musical, ofrecerán distintas degustaciones cedidas por ALCAMPO y servidas a precios simbólicos por voluntarios de las ONG Etiopía Utopía y Red Deporte y Colaboración. cuyos beneficios se dedicarán a proyectos deportivos que llevan a cabo en Etiopía.

Salut i kms

[Artur42]

Sembla que tindrem sort i el cel ens regalarà un avituallament líquid especial
Per si de cas, xubasquero al maleter.

De nevar no diuen res:)

[Sime]

Avui canvis de ritme.
20:30 passarel·la Cappont
Només per valents (va! lents)

Salut

[Saltamartí]

Li fotrà una nevada!

[Autor]

Entrades