Pujant a la Carretera de les Aigües de Barcelona

  • This topic is empty.
  • Autor
    Entrades
  • #2856
    Avatar
    Pucurull
    Participant

    .
    Amics, no sé si us interessarà gaire el que segueix, però és un lloc pel qual hi passem sovint els de Can Fanga per anar a entrenar, i m’ha agradat fer-ne la seva fisonomia. És (vol ser) el que hi ha d’interessant a l’Avinguda del Tibidabo de Barcelona (el que em sembla a mi interessant, vull dir). Un cop escrit, m’ha vingut de gust penjar-ho a Km 0.

    La Carretera de les Aigües és un lloc on hi anem sovint els que ens agrada córrer. Normalment s’hi va en cotxe. Però a vegades, alguns hi pugem corrent des de casa. I en fer-ho, a ritme lent, perquè no pot ser d’altra manera (per a la majoria…) degut a que és una pujada que déu ni do, gaudim de la visió que ens ofereixen les cases i els edificis de l’Avinguda del Tibidabo, el seu camí natural per arribar-hi.

    El que és ara l’Avinguda del Tibidabo era una zona despoblada de Barcelona a finals dels segle XIX. Però per la iniciativa d’un farmacèutic, el doctor Salvador Andreu -que feia molts diners amb la comercialització d’unes pastilles per a la tos que duien el seu nom, i juntament amb altres prohoms de l’època havia constituït l’empresa S.A.Tibidabo- es va convertir en un indret glamurós a partir de 1897, quan el famós arquitecte Puig i Cadafalch va començar la construcció la Casa Muntadas, el primer dels habitatges de l’avinguda.

    Des de llavors, el quilòmetre i escaig del carrer es va posar de moda i s’hi van instal·lar les millors famílies de l’alta burgesia catalana per estiuejar-hi, o per viure-hi tot l’any. Banquers, empresaris i aristòcrates, tots s’hi feien una casa, a qual millor, dissenyada pels arquitectes de més prestigi. I el que resulta curiós és que, tot i el pas del temps, la majoria han resistit l’afany demolidor de les constructores i s’han conservat.

    Ara ja no hi viu ningú, i les cases estan ocupades per empreses, consolats, col·legis o llocs d’oci nocturn, però l’atmosfera del carrer es manté gairebé intacte a com era fa cent anys.

    Val la pena resseguir la seva fisonomia mentre, com deia, hi pugem corrent a poc a poc per a anar al Pla dels Maduixers, el punt del Km 0 del circuit de la Carretera de les Aigües.

    El primer dels edificis que crida l’atenció és el que hi ha a la dreta del començament de l’avinguda, conegut com La Rotonda, just on arrenca el Tramvia Blau.

    En els seus orígens, aquest magnífic immoble modernista inaugurat el 1918 va ser un hotel, El Metropolitan. Va ser, durant molts anys, un lloc luxós i de renom, on hi actuava sovint l’Alfredo Krauss en un dels salons. Més tard, en els 70, l’hotel va tancar, i fins fa pocs anys va ser un hospital geriàtric. Ara, el seu estat és lamentable i està prevista una imponent remodelació de l’espai interior, que alguns consideren un perill perquè, segons diuen, transformarà substancialment l’atractiu de l’edifici.

    52326112.jpg
    L’Hotel Metropolitan (La Rotonda). Anys 30.

    Deixem-ho; no és cosa d’aquest escrit fer cap reivindicació. Per altra banda, és d’esperar que un cop restaurat es pugui admirar la seva façana -des de fa temps mig tapada en la part baixa – i el mirador sostingut per vuit columnes, una meravella arquitectònica per al meu gust, malgrat que ha perdut uns mosaics que simbolitzaven els esports que es practicaven al 1900.

    En front de La Rotonda, a l’altra banda de l’avinguda, hi ha els Jardins de La Tamarita, un espai assossegat al qual s’hi entra pel Passeig de Sant Gervasi. Ara d’us públic, va ser el jardí d’una finca d’un industrial del cotó, que hi va fer edificar una casa senyorial a principis del segle passat, avui seu de la fundació Blanquerna.

    Una mica més amunt, a la mateixa mà esquerra, hi ha des de fa un parell d’anys un modern hotel -l’Abac- que ocupa part de la que fou l’antiga residència de Madronita Andreu. Aquesta senyora, nascuda a la fi del segle XIX, va ser una intel·lectual de la burgesia catalana dels anys vint. Filla del Dr. Andreu, Madronita Andreu era una dona moderna i viatgera, avançada de l’època, molt aficionada al cinema i a les arts escèniques (un teatre que hi havia a la casa ocupa la cuina de l’hotel actual) que es va casar amb el petrolier nord-americà Max Klein, un dels introductors del bàsquet a Espanya.

    Seguint amunt, també a l’esquerra, als números 17 i 19, hi ha la Torre del Doctor Andreu, un habitatge esplèndid de color rosa pastel, obra d’Enric Sagnier, que actualment està ocupat per la Mútua Universal.

    Una curiositat: durant els anys de la guerra civil (1936-1939), l’edifici va ser el consolat de la URSS. Com que el lloc era un objectiu prioritari per als avions franquistes, es va construir un refugi subterrani per protegir el personal dels bombardejos. Aquest búnquer, que compta amb diversos despatxos i sales de reunió, cuina, dormitoris i latrines, es conserva en perfecte estat i pot ser visitat amb permís de la Mútua.

    39194985.jpg
    Torre del Doctor Andreu (actual Mútua Universal)

    Davant mateix, al número 18, tot i que l’edifici no és singular, té la particularitat que en un temps va ser l’auditori del famós músic lleidatà Enric Granados, desaparegut tràgicament durant la primera guerra mundial en ser torpedinat el vaixell on viatjava per un submarí alemany. La Sala Granados va ser un regal del Doctor Andreu al compositor, de qui era el seu amic i mecenes, i és on va donar a conèixer moltes de les seves peces musicals.

    Un apunt a propòsit de la mort de Granados: els supervivents del vaixell van afirmar que en veure que la seva dona, que viatjava amb ell, s’ofegava, es va llençar a l’aigua per salvar-la; no va poder fer-ho perquè no sabia nedar i van morir els dos. Ironies del destí, el fill d’Enric Granados, del mateix nom, va ser campió d’Espanya de natació l’any 1923, i els dos fills d’aquest, nets del compositor, també van ser campions de natació en distintes modalitats.

    La Sala Granados va ser més tard, i fins no fa gaire, el lloc on l’empresa “La Voz de España” doblava les seves pel·licules.

    Una mica més amunt, a la mateixa dreta, l’Escola Tirol en el número 22, i el Col·legi Sil, al 24, antiga Casa Coll, també es per fer-hi una ullada. I en front, al 27, la Torre Ignacio Portabella, d’estil noucentista també, que ha estat restaurada i s’han recuperat les pintures originals de la façana, que representen l’estiu, la tardor, la primavera i l’hivern. Un regal per a la vista mentre fem les nostres correries.

    59644858.jpg
    Torre Ignacio Portabella

    El cert és que, tot i que la pujada és per sucar-hi pa, la visió d’aquestes torres, vestigi del que fou la Barcelona guapa de primers del segle passat, ajuda un munt. Més encara si hom recorda que, una d’aquestes cases de l’avinguda del Tibidabo va servir d’inspiració a Carlos Ruiz Zafón per escriure la seva reeixida novel·la “L’Ombra del Vent”. En el número 32, la casa és, en la ficció, el Palauet Aldaya. Una mansió misteriosa i sinistra, amb subterranis sepulcrals, escenari d’un terrible i esgarrifós drama. Em permeto transcriure’n una petita part de l’episodi:

    “El fred que regnava en aquella estança tallava la respiració. Al davant, s’hi endevinava una llosa de marbre i, a sobre, alineats l’un al costat de l’altre, em va semblar que hi veia dos objectes similars, de mida diferent, blancs. Reflectien el tremolor de l’espelma amb més intensitat que la resta de la sala i vaig imaginar que devien ser de fusta esmaltada. Vaig fer una passa endavant i llavors ho vaig entendre. Els dos objectes eren dos taüts blancs. Un d’ells ben just si feia tres pams. Vaig notar una bafarada freda a la nuca. Era el sarcòfag d’un nen. Allò era una cripta.

    Sense adonar-me del que estava fent, em vaig acostar a la llosa de marbre fins que vaig ser prou a prop per poder allargar la mà i tocar-la. Vaig veure, llavors, que al damunt dels dos taüts hi havia escrits un nom i una creu. La pols, un mantell de cendres, els emmascarava. Vaig posar la mà al damunt d’un d’ells, el que era més gran. Lentament, gairebé en trànsit, sense parar-me a pensar què estava fent, vaig fer caure les cendres que cobrien la tapa del taüt. Ben just si es podia llegir en la tenebra vermellosa de les espelmes. PENÈLOPE ALDAYA 1902 – 1919″

    No hi ha por de passar-hi a tocar. Ho podem veure perfectament: el Palauet Aldaya, que com es pot suposar és un nom imaginari, és una torre d’estil neoclàssic ocupada en realitat per una empresa de consultoria, la Doxa Consulting Group.

    69276598.jpg
    El “Palauet Aldaya” en la ficció.

    Davant per davant, al número 31, hi veurem l’antiga residència de la família Roviralta, els amos de l’empresa Uralita i uns dels que van fer costat al Dr. Andreu en la seva aventura del Tibidabo. La casa, d’estil neogòtic i de parets blanques que criden l’atenció, és obra de l’arquitecte Joan Rubió i Bellver, construïda entre 1903 i 1913. És coneguda amb el nom d’El Frare Blanc, no pel color de les parets com molta gent imagina, sinó en record a que el lloc havia estat un convent ocupat per frares dominics. De fet, va ser a la part baixa de la finca d’El Frare Blanc on es va començar a urbanitzar l’avinguda i els seus carrers adjacents. L’any 1901 ja presentava el seu traçat i entrava en funcionament el tramvia i el funicular. Actualment, El Frare Blanc és el restaurant El Asador de Aranda. (Hi cuinen bona carn de vedella, per cert).

    Una mica més amunt del mateix costat dret, en el número 35, hi ha la Casa Fornells, també obra del mateix Joan Rubió i Bellver (autor, el segle passat, del pont que uneix la Generalitat i la Casa dels canonges del carrer del Bisbe de Barcelona, que els turistes es pensen que és gòtic).

    Els que hi entenen diuen que la Casa Fornells és un projecte d’intencions medievalistes. No ho sé. El que sí sé, perquè ho he llegit, és que la mansió, a la qual li diuen “La Mona de Crocan”, té 1.300 metres quadrats.

    63510308.jpg
    Casa Fornells

    Aquesta casa, que ara fa xamfrà amb el carrer Bosh i Alsina i la Ronda de Dalt, era de les mes grans, però qualsevol de les altres no són petites. Segueixo explicant el què he llegit: els seus rics habitants eren el prototip de les famílies que van viure a l’avinguda del Tibidabo en els anys d’esplendor.

    A partir de la segona meitat del segle passat els veïns van anar marxant, perquè el tren de vida que duien (que havien dut) era impressionant i no era fàcil mantenir-lo. Alguns exemples: les noies de qualsevol de les famílies de l’avinguda encarregaven 12 dotzenes de cada peça de l’aixovar; una llotja del Liceu o una bossa de malla d’or i tanca de diamants era un regal típic per a una senyora.

    Els amos de la Casa Fornells, per exemple, tenien dos Mercedes, xòfer, cuiner, jardiner i diverses cambreres. A més del jardí, tenien una piscina i una pista de tennis, que ara és el pàrquing d’El Asador de Aranda.

    En aquest punt de l’avinguda, de la via del Tramvia Blau se’n bifurca una altra cap al carrer de Bosch i Alsina, a l’esquerra del nostre pas. Cap misteri: és la que li permet anar a les seves cotxeres. I ja que hi estem posats, diguem-ne alguna cosa d’aquest mitjà de transport centenari que fa el mateix camí (una part vull dir) que fem nosaltres, tot pujant, per anar a la Carretera de les Aigües.

    El Tramvia Blau va ser un altre dels projectes del Dr. Andreu que va cristal·litzar en la seva idea de connectar la ciutat amb les atraccions del Tibidabo i urbanitzar una gran zona residencial i de luxe al voltant de l’eix de l’avinguda del Tibidabo. Va ser inaugurat el 1901, i ha resistit fins ara, fins i tot quan en el 1971 es van suprimir tots els tramvies a Barcelona. Els diferents combois que circulen per la línia són tots ells històrics i un d’ells, el número 2, és supervivent de la primera època. A l’estiu circula un de color vermell, anomenat “jardinera”, obert per tot arreu.

    Un apunt que pot ser d’utilitat. El Tramvia Blau duu una velocitat de 14 Km a l’hora. Si, mentre pugem, volem controlar el ritme al qual correm, ja ho sabem. Només cal anar al darrere! El seu recorregut, del començament de l’avinguda fins la Plaça del Dr Andreu, davant de l’estació del funicular, és de 1.276 metres i supera un desnivell de 93, amb una rampa màxima del 8%.

    79511863.jpg
    El Tramvia Blau passant per davant d’El Frare Blanc (El Asador de Aranda)

    En front de la Casa Fornells de la qual parlàvem abans, en el número 36 de l’Avinguda del Tibidabo per on estem pujant, hi ha la senyorial Torre Salrach Andreu, ocupada des de fa anys pel Col·legi Speh (dotze alumnes per classe). Abans -que ens l’hem deixat- en el número 34, n’hi ha una que va ser propietat d’un marquès i ara és el consolat de la Xina.

    Continuant la pujada, que cada vegada és més dureta i per tant més s’agraeix el que veiem, tot seguit albirarem, a l’esquerra, passada la Ronda, un palauet curosament restaurat, que és la seu de la Universitat Oberta de Catalunya. A l’altra banda del carrer, al xamfrà (nº 44 i 46), s’endevina perquè no es veu -tal és la vegetació que hi ha- una altra d’aquestes torres dissenyades per Enric Sagnier, un dels més prolífics arquitectes dels habitatges de l’avinguda.

    Més amunt, en el número 48, tampoc gaire visible, amagada per les plantes i els arbres que únicament deixen veure la part de dalt de la façana, hi ha la Casa Muntadas, la primera de les que es va edificar a l’avinguda del Tibidabo, acabada l’any 1901. Es tracta d’una casa residencial amb les característiques d’una masia catalana (d’un propietari amb possibles s’ha de dir), que té com elements més destacats les ondulacions de la part de dalt de la façana i els estucats florals que emmarquen les portes i finestres. Va ser encomanada per la família Muntadas -els amos de la fàbrica La España Industrial- a l’aquitecte Puig i Cadafalch per passar-hi l’estiu.

    75506446.jpg
    La Casa Muntadas, al fons, el dia que es va inaugurar l’avinguda del Tibidabo. Any 1901

    Una mica més endavant, al número 56, podem veure la Casa Casacuberta, obra modernista de Joan Rubió i Bellvé, deixeble de Gaudí. Sostinguda per uns arcs ogivals de maons vermells, és bonica de veure, tot i que queda una mica enlaire. Com en la majoria dels casos, la família se la va vendre. Ara està ocupada pel Atlantic Club, un local per a festes, desfilades de moda, sopars d’empreses i esdeveniments musicals.

    13119930.jpg
    Casa Casacuberta (Atlantic Club)

    A pocs metres, a la dreta, hi ha l’entrada del parc de La Font del Racó. Un espai ple d’arbres grans i antics (hi ha un roure més que centenari que es va plantar el 1893), i on hi anaven sovint, segons diuen, els poetes per inspirar-se.

    Si en lloc de pujar avui ho haguéssim fet fa cent anys, potser ens hauríem trobat, a l’Apel·les Mestres, un barceloní de primers del segle XX, assidu de La Font del Racó, que va ser un notable artista polifacètic: dibuixant, autor de teatre, músic, il·lustrador (d’ell es diu que va ser el precursor del còmic a casa nostra i a tot l’Estat), i poeta. Compromès amb Catalunya, probablement aquí va compondre el seu famós poema “No passareu”, que va ser la cançó de guerra del soldats catalans de la República durant la guerra del 36, que acaba així:

    “A sang i a foc avançareu
    de fortalesa en fortalesa,
    però ¿què hi fa, si queda en peu
    quelcom més fort: nostra fermesa!
    Per xo cantem: ”Per mes que feu,
    no passareu!”

    Continuant amunt, passarem a tocar un altre parc, aquest molt nou, que penja des de l’esquerra de l’avinguda cap a la Ronda de Dalt. Fa honor a Teodor Roviralta, un prohom de Barcelona que té una curiosa biografia. Nascut a Molins de Rei, es va escapar de casa quan era petit i se’n va anar caminant a Barcelona. Va embarcar-se com a polissó en un vaixell que el va dur a Amèrica. Allà es va fer molt ric, i en tornar, va col·laborar amb el Doctor Andreu i la seva fabulosa idea del Tibidabo (les atraccions, el tramvia blau, el funicular, un hotel de luxe, la urbanització de l’avinguda…). Teodor Roviralta va aportar 25.000 pessetes a la companyia, es va fer construir la torre d’El Frare Blanc que hem vist fa un moment, i es va convertir en un personatge il·lustre de la ciutat.

    Passada una corba amb pujada -la més pronunciada- i després d’un centre esportiu per als empleats de La Caixa, anirem a parar a la Plaça del Dr. Andreu, el fabricant de pastilles per a la tos i altres productes, que era l’amo de mitja muntanya i era lògic que li posessin el seu nom en algun lloc.

    38425870.jpg
    Anunci de les pastilles per a la tos i dels cigarrets per curar l’asma del Dr. Andreu.

    Arribarem a la plaça després d’escoltar, amb seguretat, els lladrucs dels gossos de la gossera que hi ha a l’esquerra, a pocs metres de l’estació del funicular del Tibidabo. (I lamentar-nos que, segons diuen, es deixin abandonats 10 gossos cada dia d’estiu a Barcelona).

    Si en lloc de pujar avui ho haguéssim fet fa cent anys, ens hauríem trobat, ja, l’Estació del Funicular i l’antic restaurant del costat. No el de La Venta actual -un bon lloc per menjar bé, d’allò que en diuen “cuina de mercat”, a dintre o la terrassa- que hi és des de 1975, sinó un altre. Una curiositat: ara no ho sé, però fa anys, tenien barrets que els clients podien demanar mentre dinaven; a la carta ho indicaven: “Si le molesta el sol pida un sombrero “.

    Fa cent anys, tampoc hi eren els bars musicals de la plaça. El Merbeyé, del costat de l’estació, era un restaurant, de nom Cafè Restaurant Funicular, i el Mirabé i el Mirablau, de davant de La Venta no existien. No ens hi aturarem, tot i que en tinguem ganes; és millor un altre dia, per la nit, que és quan es converteix en un privilegi veure Barcelona il·luminada prenent una copa.

    66147831.jpg
    L’estació del funicular del Tibidabo. Plaça del Dr. Andreu. Any 1910

    Passat el Mirablau i continuant amunt, enfilarem el carrer d’Evarist Arnús, on hi ha l’entrada de la finca d’El Pinar, el xalet de la qual l’haurem albirat varies vegades mentre anàvem pujant perquè és una de les construccions més espectaculars de zona. Construïda per Enric Sagnier el 1903 per encàrrec dels banquers Arnús, la casa va passar a mans de la institució falangista Auxilio Social després de la guerra, que la va fer servir per acollir nenes orfes. Ara, El Pinar pertany a la Fundació Asepeyo.

    41747250.jpg
    El Pinar.

    Ara, que és de dia, ens haurà cridat l’atenció. Però El Pinar, per la nit, enllumenat, s’assembla al castell d’un conte de fades. Però també se’l coneix com la Casa de la Bruixa, potser perquè la seva privilegiada situació la fa destacar de nit enmig de la foscor de la muntanya de manera fantasmagòrica.

    A punt d’arribar al nostre destí, passarem per davant de la porta principal, on hi ha la caseta del guardià (caseta és un dir), feta en pedra.

    43376543.jpg
    Caseta del guardià d’El Pinar (Casa Arnús)

    I en un no res, haurem arribat al Pla dels Maduixers de la Carretera de les Aigües.

    La Carretera de les Aigües: un dels indrets més comuns i adients per als que som de Barcelona i tenim la fal·lera d’això del córrer. Segurament que algun dia escriuré també la fisonomia del seu recorregut (per donar la tabarra als amics, pacients lectors que són). Mentrestant, bo és saber que a principis del segle passat, l’empresa Agbar (els de la torre de la plaça de Les Glòries), hi va construir una conducció d’aigua per abastir la ciutat de Barcelona. I sabedors llavors que hi aniríem a córrer, la van aplanar amb terra (i amb algunes pedres, tot s’ha de dir) per a que hi poguéssim entrenar cent anys després.

    Pucurull

    #27604
    Avatar
    kaiser
    Participant

    Un cop més gaudint de les teues descripcions!

    Dels dos anys que vaig passar a Barcelona alguns cops vaig pujar a entrenar a la Carretera de les Aigües (no gaires vegades ja que em queia lluny), certament un lloc privilegiat per córrer amb l’aire una mica més pur que a la ciutat, i amb unes vistes de Barcelona que tallen la respiració. I amb la garantia que sempre hi ha gent.

    #27605

    Primer de tot vull felicitar al Miquel Pucurull per les magnífiques descripcions que fà dels indrets i edificis de l´Avinguda del Tibidabo de Barcelona.
    Desde fà temps ens té acostumats a les seves maques fisonomies de les curses, però aquesta d´ara m´ha agradat molt.

    Molt sovint corro per aquesta Avinguda i per la Carretera de les Aigües i espero que ben aviat el Miquel ens faci la fisonomie d´aquesta última.

    Per acabar, una petició pel Miquel: T´agrairia que penjessis el magnific treball de l´Avinguda del Tibidabo a la web de Corredors.cat( no recordo haver-ho vist allà ).

    #27606
    Avatar
    XaviPapell
    Participant

    Jo no he viscut ni gaudit de la ciutat de Barcelona fins fa molt poc però tinc una sensació com de nostàlgia a mida que anava llegint.
    Interessant de veritat, enganxa i quan te’n adones , s’acaba :angry: :)

    #27607
    By Keds
    By Keds
    Participant

    Hola Km0’s.

    Potser estic equivocat i fico la pota…..
    però jo diria que en Miquel Pucurull s’ha inventat i creat ell sol un nou gènere literari: La Fisonomia (m’encanta aquesta paraula).

    A partir d’un itinerari (fil conductor), explicar la història, les histories i les anècdotes dels diferents llocs per on anem avançant….Realment és una fórmula molt bona que en Miquel sap fer d’una manera molt amena i entretinguda, molt fàcil de llegir, i on sempre acabes aprenent un munt de coses….

    Em declaro fan de “Les Fisonomies”….i del seu autor.

    Salutacions.

    #27713
    Avatar
    homedferro
    Membre

    Ep Mestre,

    jo no he corregut mai a per Barcelona si no ha estat fent-hi una cursa, però llegint aquesta nova fisonomia que heu volgut compartir amb nosaltres, fins i tot m’han agafat ganes de anar-hi i córrer una estona per allí!

    Gràcies!

    Salut!

    #27716
    Avatar
    Pucurull
    Participant

    .
    kaiser, bernaus, Xavi Papell, By Keds, homedferro

    Com es diu ara, sou “bona gent”.
    ;)

    Seriosament: moltes gràcies.

    Pucurull

    #27722
    Avatar
    Frank
    Participant

    hola,

    Pucurull per merits propis, ets “bona gent” i aquest afany de compartir amb la resta de corredors les teves experiències, narrades com el millor dels escriptors contemporanis, fan que tinguis amics/admiradors.

    És cert que pels que no hem anat mai a córrer per la carretera de les Aigües, et queda aquell, què,…proposta:

    km0’s podriem anar a fer un entrenament a la carretera de les Aigües (un dissabte o diumenge) i conèixer el lloc a on molts coneguts entrenen cada dia, comptant amb la presència del “mestre” Pucurull

    Ps: per cert Pucurull, el “El Tramvia Blau” em recorda el cremallera de Nuria que des de petit veia sortir de l’estació de Ribes. Nostalgia

    #27914
    Avatar
    Pucurull
    Participant

    .
    Fisonomia de la Carretera de les Aigües

    Aquesta no és una fisonomia d’una cursa sinó d’un lloc de Barcelona on molts hi entrenem sovint. M’ha semblat que, després d’haver penjat una mica més amunt la de “Pujant a la Carretera de les Aigües” referida a l’Avinguda del Tibidabo -el seu camí per arribar-hi- s’hi esqueia fer aquesta i podia ser d’interès. Tant de bo us agradi.

    29675946.jpg

    El Pla dels Maduixers, reformat el seu espai des de fa relativament poc temps, és un punt per començar a córrer a la Carretera de les Aigües després d’aparcar-hi el cotxe (on es pugui els dissabtes i diumenges), excepte per a alguns que hi venen corrent a peu per l’Avinguda del Tibidabo.

    Normalment, quan comencem, enfilem cap a la dreta. Cap el tram de l’esquerra, en direcció a la Vall d’Hebron, al qual anomenem El Suplement, no hi acostumem a anar; és curt (un quilòmetre i escaig) i és contra natura: està asfaltat.

    Alguns comencen en altres punts, sens dubte. No és infreqüent veure esforçats corredors i corredores traient el cap per qualsevol dels camins que hi arriben, però el Pla del Maduixers és, per antonomàsia, el Km 0 de les nostres correries allà dalt.

    Hi ha qui, com un servidor, fa molt temps que hi puja, especialment els caps de setmana, i ha vist com ha canviat. Ho dic sense el mínim bri de nostàlgia perquè gairebé mai el temps passat ha estat millor en res. Fa uns anys, per exemple, érem quatre i el cabo els que hi corríem, i ara dóna goig veure tants col·legues com hi ha a tothora.

    Què hi trobem en el seu recorregut, des del Pla del Maduixers fins el Mirador dels Xiprers? Edificis o cases singulars com les que hi ha en el camí natural per arribar-hi, l’Avinguda del Tibidabo, cap ni una. Però la Carretera de les Aigües -ara volen que li diguem “Passeig de les Aigües” però no cola- té altres coses.

    Per començar, s’agraeix la planura del terreny. Només molesten les pedretes que hi ha en algun lloc, però llevat d’això (res a veure amb les que hi havien fa uns anys), és un indret magnífic per entrenar. No cal dir, per sabut, que cobreix una antiga conducció d’aigües a la ciutat de Barcelona, una obra realitzada a les primeries del segle XX.

    Deia que és un lloc molt bo per entrenar. També ho és per fer “entrenaments tertúlia” mentre es corre, o després, parlant de tot per arreglar el món amb el companys de “singladures”. Inefables -si se’m permet parlar en primera persona- les que faig amb uns amics de tota la vida en acabar l’entrenament, fins fa poc al costat de la Font de la Maduixera. Una font que ha estat magníficament condicionada, amb un banc i tot. Una font on un corredor hi va posar una mànega de plàstic en el brollador -que hi va restar fins a les obres recents- que ens va servir durant anys per beure-hi, malgrat el rètol que indicava -com en moltes de les fonts de Collserola- que l’aigua no era potable.

    Una observació: aquesta font té diversos noms: de la Maduixera; de Can Gomis; del Cigró. Nosaltres li diem “La Font d’en Margalef“, que és el nom de l’amic que hi va posar la mànega de color groc.

    14158030.jpg
    La Font de la Maduixera (“Font d’en Margalef”). Any 2007

    Per inefables i entranyables, però, les trobades que es fan cada dia de Nadal pel matí, al Pla dels Maduixers, on s’hi apleguen alguns grups de corredors i corredores per fer el vermut. Cadascú hi duu alguna cosa: escopinyes, embotits, neules, el cava per brindar per les Festes…tot desitjant-se de passada un bon any pel que fa a les marques en les curses. En sé d’una, d’aquestes reunions, on hi assisteix un metge que hi duia un embotit esplèndid que li regalava un pacient. Dic que hi duia perquè el malalt es va morir fa un parell d’anys, i tot i que el doctor segueix aportant-hi llonganissa, la d’ara no és tan bona.

    La Carretera de les Aigües és tot un món. T’hi pots trobar de tot. Si hi vas el dia de Sant Joan pel matí, hi veuràs com pugen per la muntanya uns feligresos de l’església de Josepets, amb un mossèn que els condueix fins el temple del Sagrat Cor de dalt del Tibidabo. Alguns ho fan en cotxe, però la majoria pugen a peu. Fan una parada al Pla dels Maduixers; són uns quaranta o cinquanta -el nombre no disminueix amb el temps- , el capellà duu una sotana preconciliar, i totes les dones – grans i joves- faldilla sota genoll. I això no és de fa anys; enguany, com des d’en fa molts, un servidor se’ls ha trobat com cada dia de Sant Joan. Ara ja no, però no fa gaires anys repartien estampetes.

    Sovint t’hi pots trobar personatges coneguts que corren per aquí: en Joan Manuel Serrat, l’Urdangarin, en Carles Puyol, en Cesc Fàbregas; de TV3 un munt, l’Arcadi Alibés el que amb més freqüència, en Xavi Bonastre, en Pellicer, la Melero, (no sé si l’Artur Peguera també, però no m’estranyaria)..i corredors i corredores d’elit afinant els seus entrenaments. Dels corredors anònims, no em vull estar de dir el nom d’un d’ells, en Manel Soro, que fa exactament 64 anys que hi puja a córrer, gairebé a diari. Tota una institució a la Carretera de les Aigües!

    Un apunt: és molt freqüent que, mentre estàs al Pla del Maduixers a punt de sortir, o camines una mica pel Suplement per relaxar-te en acabar, et trobis amb algun dels molts conductors de cotxes que s’han equivocat i et preguntin si van bé per anar al Tibidabo. Fins i tot, fa un parell d’anys ens ho va preguntar el xofer d’una ambulància.

    Un altre apunt: Pel matí, a l’aparcar el cotxe en el mateix lloc on hores abans hi ha hagut un altre vehicle i posar el peu a terra per calçar-te les bambes, molt sovint has de sortejar les evidències de com han estat de desfermades les passions. Tot es perdona, però, només faltaria. A la Carretera de les Aigües hi cap tot.

    Podríem dir-ne més. Com, per exemple que, allà dalt, el sentit del pudor i de la vergonya es transforma. La gent es canvia després d’entrenar, sense preocupar-se massa d’ensenyar, a vegades -valgui la redundància- les vergonyes al del costat. Una cosa que seria impensable al mig de la ciutat. (O potser no, ara que hi caic, perquè els municipals són molt permissius i no és infreqüent veure qui es passeja en pilotes per la Rambla. Però aquest és un altre tema)

    Després del preàmbul, anem per feina: al llarg del trajecte hi ha alguns indicadors amb números que volen ser els punts quilomètrics. No se’n ha de fer massa cas perquè no són gaire exactes. Alguns, de fusta (fins i tot cada 500 metres), van ser posats des del 0 del Pla del Maduixers fins al 5 per la Companya d’Aigües, que apareixen i desapareixen a vegades (ara mateix no n’hi ha ni en el Km 3 ni en el 4 ni en el 5…); altres, durant tres del principi, i cada 250 metres, em sembla que pel Consorci de Collserola; i uns altres més pels “aficionats a l’agrimensura”, que han fet diversos senyals i cadascú té el seus. En tot cas, però, és considera, sense que ningú ho qüestioni, que el Km 0 està justament al Pla.

    Existeixen a la CdlA (permeteu-me l’abreviatura en alguns casos a partir d’ara), dos circuits naturals: un el que va des del Km 0 fins poc abans de la Carretera de Vallvidrera i tornar (10 quilòmetres), i un altre que, traspassada aquesta carretera, arriba fins un pont de fusta, una mica més enllà del Mirador dels Xiprers i tornar (16 quilòmetres). No ens enfadarem si algú diu que hi ha més possibilitats (hi ha qui arriba fins la Font de la Mandra de la Plaça Mireia -déu ni do la pujada de retorn- , i qui hi afegeix El Suplement al costat del Pla del Maduixers), però els més usuals són els dos primers, de 10 i 16 km respectivament.

    Un cop aparcat el cotxe, comences, sol o en companyia, agafant el camí que neix, com dèiem, al Pla dels Maduixers en direcció a Esplugues. Fa uns vint-i-cinc anys, a pocs metres del Km 0, a la torreta que hi ha abans de la via del funicular del Tibidabo que passa per sota del nostre camí, s’hi podia esmorzar. Els amos van posar unes tauletes i unes cadires en el seu jardí, i venien entrepans i beguda. Va durar poc temps; no hi anava gaire gent -encara no havia esclatat el boom del córrer- i van plegar. Ara es farien d’or.

    Una cosa que no és gaire coneguda, i fins i tot pot sorprendre, és que a principis del segle passat passava un tramvia per un tram de la carretera per on correm. Feia la prolongació del recorregut del Tramvia Blau fins a Vallvidrera. Passada la Plaça del Dr. Andreu, el tramvia seguia pel carrer d’Evarist Arnús passant per davant de la Caseta del Guardià de la finca El Pinar. Girava fent un revolt cap a l’esquerra en el Pla dels Maduixers, i anava a buscar la pujada que hi ha a la dreta de la Carretera, cent metres després del Km 0, que s’enfila cap el Tibidabo (el Cami de Vallvidrera és el seu nom), per arribar fins el poble (Vallvidrera és un barri però els veïns li diuen poble). La línia va començar a funcionar l’any 1905, i a principis dels 30 es va suprimir.

    91147259.jpg
    El tramvia passant per la Carretera de les Aigües després de girar
    pel Pla dels Maduixers en direcció a Vallvidrera. (Primeries del segle XX)

    Que la CdlA és un lloc emblemàtic per als que tenen (tenim) la dèria de córrer, que té encisat a molts i a moltes, ho demostren molts fets; el que segueix un d’ells. A prop del Km 1 hi ha una figuera borda sota la Carretera, a tocar, a la qual s’hi arriba per un caminet. Fa uns vuit o deu anys, la vídua d’un assidu corredor que havia passat a millor vida va escampar les cendres de l’infortunat -no sé si per encàrrec exprés, però gairebé segur que sí- sota l’esmentada figuera. No és broma; el que subscriu, juntament amb altres que el coneixíem, va ser un dels que van anar a la cerimònia.

    A l’estiu s’agraeix l’ombra dels arbres, a banda i banda, que es prolonguen durant un tram entre el Km 1 i 2. Conec alguns corredors que en aquella època de l’any no es mouen d’aquí, amunt i avall, protegint-se del sol amb la seva arbreda. No hi entenc de botànica (ni de gaires coses), però pel que m’han dit, els arbres del Collserola són bàsicament alzines, pins pinyoners i pins blancs. (Ho indico per afegir una mica de cultureta a l’escrit). Aquests d’aquest tros deuen ser-ho també.

    M’havia deixat de dir -parlant de cultureta- que tot just al començar veurem d’amunt nostre l’Observatori Fabra. Inconfusible per la seva cúpula esfèrica, des d’on, a l’obrir-la, es veuen les estrelles amb un telescopi. Va ser inaugurat l’any 1904, i les seves instal·lacions encara funcionen perfectament. Tant és així que, fins i tot -imaginatius que són els que el gestionen- a l’estiu es pot veure la lluna després de sopar al jardí de l’observatori. 65 euros el menú, per si a algú li interessa.

    17706098.jpg
    Sopar a L’Observatori Fabra

    També, aviat, veurem a dalt de la serra la Torre de Collserola, acabada pels Jocs Olímpics del 92. Cada any, alguns esforçats atletes pugen 712 esglaons corrent fins el seu mirador a veure qui arriba primer. La prova, que se celebra a l’octubre, forma part d’un circuit de curses anomenat “Les Gore-tex Series Vertical Running”. No tinc res en contra dels que ho fan, però per mi, això, de running no en té gaire. Em sembla més pròpia del Guinnes que del córrer. A la torre si pot pujar amb un ascensor panoràmic en 2,5 minuts de trajecte. Una cosa que no és gaire coneguda és que el mirador es lloga: pots fer-hi una festa per a 80 amics, gaudint d’unes vistes excepcionals de Barcelona.

    De totes maneres, no fa falta pujar a la Torre de Collserola. Sens dubte, poder veure, des de la Carretera, tot el que s’estén a l’esquerra del nostres peus és impagable. Quan el dia és clar, molt millor, però no cal que ho sigui gaire per quedar-se amb la boca oberta tot admirant Barcelona. De prop la zona alta, la Bonanova, Sarrià…i a la llunyania allò que en diuen “l’skyline barceloní”, amb la Torre Agbar, les nostres particulars Torres Bessones, els gratacels de la zona del Fòrum, el nou i controvertit Hotel Vela…Quin goig, poder mirar…el dia que l’entrenament no és exigent. Ja ho deia fa cinquanta o seixanta anys Jorge Sepúlveda tot cantant aquella cursi cançó, molt pròpia de l’època:

    “Qué bonita es Barcelona,
    perla del Mediterráneo.
    Qué bonito es el color
    en su cielo tan azul
    en invierno y en verano.

    Qué bonita es Barcelona,
    qué grandeza hay en su llano
    donde juntos puso Dios
    el trabajo y el amor
    desde el mar al Tibidabooooo!”

    En aquest moment -i en molts altres del recorregut- si alcem la vista veurem el Temple del Sagrat Cor al cap de munt del Tibidabo. Es diu que l’obra es va fer després d’una profecia de Sant Joan Bosco, que va anar a la muntanya el 1886 i va dir “Al Tibidabo s’hi aixecarà un temple al Sagrat Cor de Jesús”. Dit i fet. Miracle o no, l’església es va començar a construir l’any 1909 amb un projecte de l’arquitecte Enric Sagnier (el mateix que va fer el Palau de Justícia) i la va acabar el seu fill el 1961.

    58678424.jpg
    Així hauríem vist El Tibidabo, amb el temple a mig edificar, fa setanta anys

    A propòsit dels miracles: a la CdlA, fa uns sis anys, hi havia moltes pedres en diversos trams, en especial entre el Km 1 i mig i el 3 i mig. I uns quants assidus, malgrat no esperàvem que ens fessin gaire cas, varem engegar una campanya amb cartes als diaris i una recollida de signatures in situ, per tal de presentar a la Regidoria del Districte un informe documentat de com estava el terreny i demanar-los-hi que ho arreglessin. L’entrevista de la petició no va ser gaire afable, i quan crèiem que la demanda no havia servit de res, al cap d’uns dies van arribar unes màquines i, miraculosament, van deixar el terra com el palmell de la mà.

    A l’hivern, situada com està a 300 metres sobre el nivell del mar, hi ha dies que a la CdlA fa un fred que pela. Però el goig de poder-hi córrer és indescriptible. Enguany hi ha nevat, excuso dir res més.

    imagen447.jpg
    Nevada a la Carretera de les Aigües. Any 2010

    Més endavant, passat el Km 3, el terra està cimentat durant uns cent metres. Hi ha un trencall que s’enfila cap amunt amb un petit nucli de cases a banda i banda, que arriba fins el restaurant Can Martí (Bona carn a la brasa). El lloc agafa el nom d’una bonica font que hi ha a pocs metres, tot pujant a la dreta, La Font del Món, on a vegades hi bevem, tot i que la més concorreguda és una que hi ha abans, al km 2 i mig, més vulgar però molt més a la mà per a nosaltres.

    El barri de La Font del Món no és gaire poblat, però a finals d’agost els veïns celebren una Festa Major i tot. En passar-hi en aquesta època, veiem la petita zona engalanada i un tauler de fusta que serveix per fer el pregó, i on enguany hi feien teatre a la nit. Segons el programa de festes, “El divendres 27 d’agost, a les 22 h l’obra “Mar i Cel” a càrrec de la Cia. Fontmontina”. Com es pot veure, la CdlA és una caixa de sorpreses; ¿qui ens havia de dir que, per on passem tantes vegades corrent, els veïns -així cal suposar-ho pel nom de la companyia- hi tenen un quadres escènic i tot?

    Més endavant creuarem la via del Funicular de Vallvidrera, que hi té un baixador justament aquí. Ja que hi estem posats i tenim tan a prop Vallvidrera -veurem les seves cases varies vegades- , s’hi escau dir almenys una cosa sobre el barri.

    Es diu que Vallvidrera és el “barri slow de Barcelona”; el lloc on la tranquil·litat és contagiosa i en el qual el temps no imposa la seva tirania. Com que està al cap d’amunt de la ciutat, els seus veïns diuen -com fan els de Sarrià, Guinardó, Horta…- que “baixen” a Barcelona.

    El seu nom, Vallvidrera, és maco. A propòsit per cert, els estudiosos dels topònims no es posen d’acord en quin és l’origen. Uns diuen que correspon a “Vall de vidre”, relacionant-lo amb una fàbrica de vidre que se sospita que hi va haver a la vall, i un altres diuen que té a veure amb la morella roquera, una herba de la zona que en llatí es diu “Vitrearia”, molt diürètica prenent-la en infusions, i que, curiosament, serveix també per netejar vidres.

    Una cosa més: a Vallvidrera hi va viure l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán fins la seva mort, fa uns anys. Com tothom sap, en Vázquez Montalbán va escriure de tot, i a més a més molt bé. Fins i tot del córrer: deia “Probablement l’home va aprendre a córrer perquè necessitava fugir. Saber córrer va ser un fet cultural condicionat per una necessitat.”. Ves a saber si en Reixach, que va fer cèlebre l’expressió “Córrer és de covards” s’hi va inspirar.

    96942225.jpg
    Estació del funicular de Vallvidrera, a cent metres de la CdlA. Any 1910

    Avançant trobarem un nucli de cases entre el Km 4 i 5. Per les raons que siguin, el terra d’aquest espai de davant dels habitatges és molt irregular i està ple de sots. S’ha d’anar en compte de no caure. I també, aquí, s’ha de tenir cura amb una altra cosa: hi ha alguns falsos murs amb quatre rajoles que s’aguanten malament; és recomanable no utilitzar-los per recolzar els palmells de les mans per fer estiraments dels bessons. Dono fe: una assídua corredora que ho va fer no fa gaire, va haver de ser rescatada per uns quants, agafada pels peus, quan ja baixava per la pendent del solar.

    Els que estem habituats a córrer a la CdlA ens en hem trobat de totes. Deixeu-me’n dir una que pot semblar mentida però no ho és. Algun veterà potser ho recordarà: fa anys, a la Carretera t’hi podies trobar cavalls al galop. Sí, si, cavalls d’aficionats a la hípica, que hi pujaven a fer-los trotar, i fins i tot galopar, per entre mig dels que corríem (ja he dit que érem quatre). Alguns genets eren aguerrits militars de graduació; altres, hereus de casa bona, venien d’una escola d’hípica de Pedralbes. Van desaparèixer un bon dia, i mai més se’n ha sabut d’ells, afortunadament. Era mol bonic, però no ajudava a poder fer sèries amb comoditat…

    Tot i així, i malgrat el descrit en els paràgrafs anteriors, que són per posar-hi una mica d’emoció, no és cosa de parlar de perills a la CdlA, que no n’hi ha. Fins i tot, no cal espantar-se si ens trobem una família de porcs senglars al mig del camí -que per poc que hi anem una mica sovint ens els trobarem- perquè són molt mansos. Els diaris en parlen a vegades, i és ben cert: per aquest indret de la Carretera és on s’acostumen a veure. Potser per la proximitat del veïnat -les deixalles del qual deuen ser un bon aliment d’aquests animals feréstecs- és abans del Km 5 on més vegades els he vist. Quan van aparèixer fa uns anys era sorprenent. Et fotien un bon susto, tot i que se’n anaven quan et veien; ara ja ens hi hem acostumat tots, nosaltres i ells.

    imagen453.jpg
    Porcs senglars a la Carretera de les Aigües

    I parlant d’animals, la CdlA és un lloc on alguns acostumen a abandonar gossos i gats. Els gats s’espavilen -sobretot tenint en compte que un bon home conegut com “El Gallego”, que viu en una cabana damunt del Pla dels Maduixers, té cura de tots per més que n’hi hagin- però els gossos, pobres, els veus perduts buscant l’amo.

    La majoria dels que corren a la CdlA giren en trobar el Km 5, poc abans d’arribar a la carretera de Vallvidrera. Els que segueixen fins el 8 es troben amb un avantatge respecte al que succeïa fins fa un parell d’anys: ara hi ha una passarel·la per damunt de la carretera, amb la qual cosa s’evita el perill de creuar-la per anar a l’altre costat. Molts varem dubtar de l’eficàcia del pont i juntament amb alguns col·lectius varem posar el crit al cel quan es va plantejar, perquè suposàvem que afectaria al medi ambient i a l’estètica del lloc, però s’ha de dir que el resultat és força lluït. S’han respectat força les condicions naturals de l’espai, i certament és més còmode: corredors i ciclistes no ens hem de jugar la vida per passar d’un costat a l’altre. Un apunt: pel que m’han dit els que ho han mesurat amb un Fore (o com es digui), amb la passarel·la, el “circuit llarg” de la CdlA té ara …15 metres menys de recorregut!

    19900640.jpg
    Enginyosa solució de la passarel·la de la CdlA per damunt de la carretera de Vallvidrera, per tal d’evitar tallar alguns arbres

    No podem deixar de dir, ara que estem corrent per la passarel·la, que per sota de la mateixa hi passa una de les curses mes estimades de quantes es fan a Barcelona, la de l’Amistat. En aquesta prova, que es fa cada primer de novembre per Tots Sants, els participants venen des del castell de Montjuïc, pugen per la carretera de Vallvidrera i arriben al Tibidabo. També estan lligades amb la CdlA algunes curses més, que hi passen per alguns dels seus trams, com per exemple, la Cursa de Muntanya del CEC de Collserola al novembre; el Cros de Muntanya de Can Caralleu a l’abril. Més encara: fa uns vint anys, el CN Catalunya va organitzar una mitja marató que pujava per la carretera de Vallvidera, entrava a la CdlA per fer els cinc quilòmetres fins el Pla del Maduixes i baixava per l’Avinguda del Tibidabo.

    Un cop acabada la passarel·la s’arriba a la Vil·la Paula, una torre noucentista de bon mirar, just a la corba per enfilar el tram d’uns dos quilòmetres i mig que ens farà arribar al Mirador dels Xiprers des d’aquí. En aquest punt, i fins una altra casa -no tan bonica- que hi ha una mica més enllà, al costat del Camí de la Lliça que dóna accés a Can Caralleu, la CdlA ha estat asfaltada durant uns anys. Ho van fer per desviar els cotxes que baixaven de Vallvidrera mentre feien unes obres a la seva carretera, a l’alçada del Peu del Funicular. Ara, des de fa pocs dies, han aixecat l’asfalt de nou i la “nostra Carretera” torna a ser de terra, que és com ens agrada i li correspon.

    Del perquè el nom de Vil·la Paula de la torre no he pogut esbrinar-ne res. Del nom de Can Caralleu, que era una antiga masia; i del de Camí de la Lliça, que era un antic sender que conduïa a La Lliça (el barri) de Sarrià.

    imagen442.jpg
    Vil·la Paula

    Des d’aquest punt, la visió a la llunyania és extraordinària. I la de prop, en primer terme, als nostres peus, el barri de Sant Gervasi de Cassoles a l’esquerra, i el de Sarrià i Pedralbes a la dreta, magnífica. Un plaer córrer per aquí.

    A propòsit dels orígens dels noms dels llocs, sembla ser que “Gervasi” se’n diu perquè el segle X hi havia una capelleta (on ara hi ha l’església de la Bonanova) en honor de dos sants que eren germans bessons, Gervasi i Protasi (amb el temps, la gent es va oblidar del segon); “de Cassoles” se’n diu per l’existència, fa segles, d’una bòvila per fer plats, olles i cassoles. “Sarrià” es deu, segons els historiadors, a un terreny propietat d’un patrici romà de nom Syrianus que amb el temps es va deformar el mot fins convertir-se en “Sarrià” en el segle XI. I “Pedralbes”, pren el nom de “Petras Albas” pel color blanc de la roca d’aquesta zona (quan hi havia roques, és clar, en lloc d’habitatges d’alt estading).

    Una constatació: en aquest tram de la CdlA no hi ha tanta gent corrent, ni de bon tros, com en els cinc que van del Pla del Maduixers a la carretera de Vallvidrera. Moltes vegades són molt pocs els que ho fan. Malgrat això, gairebé mai se saluda ningú en creuar-se (no em refereixo, òbviament, als amics o amigues; un dels encants d’allà dalt és que sempre te’n trobes algun o alguna que, com tu, sua la cansalada preparant alguna cursa o marató). Em refereixo als col·legues desconeguts amb els que et creues: Ja pots dir adéu, que ni cas. S’ha de dir, en descàrrec, que en aquest tros hi acostumen a córrer els “iniciats”. Van a tota pastilla i no se’ls pot demanar gaires mostres de cortesia.

    Ja hem dit que a la CdlA, cadascú que ho vol, pinta un número per indicar els punts quilomètrics. Passat el Camí de la Lliça hi ha una cabana, a la dreta, que té pintat un 6,5 des de fa molts anys. No sé sap si el que ho va fer el va posar aquí perquè la mesura coincidia exactament amb el lloc…o si la cabana va ser construïda perquè feia falta alguna paret per posar la xifra. No cal entretenir-s’hi perquè, a banda de que ens serveixi d’indicador, té dos seients de pedra i res més.

    imagen457.jpg
    Cabana de la CdlA. Km 6,5

    A la nostra dreta, i des que hem travessat la carretera de Vallvidrera, tenim sempre el Turó d’en Corts fent-nos costat tota l’estona. Una lloma, aquesta de Collserola, on hi abunden els pins…i, curiosament, sobretot poc abans del Km 7, les figueres de moro. Ja he dit que de botànica no hi entenc un borrall; si en sabés, segurament no em sorprendria que sorgeixin aquí aquest tipus de plantes, que em semblen més pròpies de Texas que d’enlloc. En qualsevol cas, m’està bé que n’hi hagin. No per collir-les perquè s’ha de fer amb guants i amb molta cura per no punxar-te -i quan estem corrent no estem per orgues- sinó per la vistositat de les seves flors grogues a l’estiu, que ens alegren la vista durant aquesta etapa del circuit.

    I parlant de collir, en aquest i en altres trams de la Carretera, sovint s’hi veu gent que cull espàrrecs. Vaig parlar amb una senyora un matí que em va dir que estava molt contenta perquè n’havia “caçat” molts. Em va fer un curset accelerat de com trobar-ne i collir-los. Deia, la bona dona, que s’han d’escapçar el més amunt possible per no fer malbé la planta, i així pugui subsistir per a un altre “caçador”. Afegia que són molt diürètics i ideals per al cor. I sobretot, que aquests de la Carretera de les Aigües eren especialment bons…i barats. Ja ho sabeu els que hi pugeu sovint.

    Després d’una curta pujadeta per salvar un torrent sec, exactament al Km 7 (al menys és el que diu un d’aquests números posats per algú, al qual no deixarem mai prou d’agrair-li-ho), ens trobem amb un element de la CdlA que crida l’atenció. En refereixo a un travesser de metall posat aquí pels del Colacao em sembla, per estimular a fer exercicis als que hi passen per davant. La veritat és que no hi he vist mai a ningú que ho faci. I és que, si ja ens costa molt fer estiraments abans de començar o en acabar ¿qui pot suposar que en farem a mig camí?

    imagen456z.jpg
    Travesser per fer exercicis

    Avançant trobarem un parell de cases, a l’esquerra, que semblen mig abandonades. Una pena (o una enveja si ho voleu). Quan hi passo per davant, sempre penso que és una llàstima viure a Barcelona en lloc de en una d’aquestes cases on aparentment no hi viu ningú. No sé si vosaltres, lectors aficionats a la cosa aquesta del córrer, penseu el mateix: si hi visquéssim, amb la facilitat de poder entrenar en un lloc tan magnífic només creuant la porta de casa, podríem ser campions del món de marató.

    Una mica més enllà, a l’esquerra, hi ha un tancat metàl·lic que encerca un terreny amb pins que correspon a una gran finca, de la qual s’aprecia una moderna mansió darrera la pineda, que té l’entrada per l’avinguda Pearson. La qüestió és que, unes càmeres de video-vigilància als angles del cercat enfoquen a tot arreu, i també el nostre pas quan correm pel costat. No és que ens hagi de preocupar, però està vist que no podem gaudir de privacitat enlloc; el “Gran Hermano” ens controla a tothora, fins i tot a la “nostra Carretera”.

    Al voltant del Km 7,5 (no està senyalitzat però sempre he cregut que està aquí) veurem, a la dreta una altra barraca, aquesta pintada de blau i decorada. Un grafitti amb una estranya efígie que, com és usual, no se sap que vol dir. Sembla com si el personatge de la il·lustració, amb un gest d’un braç enorme, desproporcionat, ens estigués enviant a fer punyetes. A la porta hi ha com una signatura de l’autor: hi diu “fragil”. Si és una firma, pertany a la d’un dels més reconeguts grafiters de Barcelona. Un honor.

    Potser, però, l’imatge vol representar el moviment que fan els que es dediquen a l’enlairament d’avions sense motor, que era una diversió que s’havia practicat fa uns anys aquí dalt, gairebé davant, per aficionats a l’aeromodelisme que feien volar els seus aparells casolans per damunt dels barrancs que pengen del lloc.

    dibujoax.jpg
    Barraca “de disseny” a la CdlA

    Els que som una mica curts de vista no aixequem gaire els ulls del terra pel temor a les pedres, que tot i que ja em dit que no n’hi ha gaires, la Carretera no és el Serrahima. Però si ho fem, el lloc on estem ens ofereix una visió magnífica: a la llunyania Montjuïc, el delta del Llobregat, l’aeroport d’El Prat…I en primer terme, molt a prop nostre, el Camp Nou, que buit de gent, produeix, per cert, una estranya sensació.

    També, encara més a tocar, veurem el Parc de l’Oreneta, les torres residencials per sucar-hi pa del voltant, i les cases del nucli de La Mercè, a dos-cents metres de nosaltres. La Mercè és un petit barri gairebé desconegut, creat després de la guerra amb el nom de Barrio de Las Cinco Rosas, en referència a un dels símbols de la Falange. Es van construir 123 habitatges protegits, i durant molts anys, com que el barri no tenia església, uns capellans hi pujaven una Mare de Deu en una capelleta ambulant muntada sobre unes rodes -en deien “El Camirro” (Capilla Misionera Rodante)- que duien damunt d’un carruatge. Hi anaven molt de matí els diumenges, i reunien els veïns tot cridant: “Levántate, fiel cristiano, / levántate que ya es hora, / que a tu puerta está llamando / nuestra celestial Señora”. Encara que costi de creure, no estem parlant de fa segles: era fa cinquanta anys, durant la dictadura. I tampoc d’un poble de mala mort: el barri en qüestió estava (està) a Pedralbes.

    I en un no res, pujant una miqueta (la Carretera és molt plana sempre excepte els dos-cents metres finals del quilòmetre vuit) passarem a tocar el Mirador dels Xiprers i arribarem a un pont de fusta, on girarem per tornar.

    Ara, des que han condicionat el Mirador -que per cert, no té únicament xiprers sinó també pinets, que m’agraden més (disculpeu si us estic donant la tabarra amb els meus gustos)- hi tenim una font. Fa uns anys no n’hi havia cap, i un altruista corredor tenia amagada a l’estiu una garrafa entre uns matolls, coneguda la seva existència només pels íntims. Ara, resolt com està l’assumpte, els que sabíem de l’amagatall ens penedim de no haver-lo condecorat amb una medalla per la seva filantropia. Ningú va saber mai on omplia la bombona ni com la transportava fins allí.

    Una llàstima. L’arribada té un element que, al meu parer, trenca l’encant del paisatge. Em refereixo a la antiga antena que hi ha a la nostra dreta, a dalt del cim de Sant Pere Màrtir. Instal·lada el 1958, és el primer repetidor que va tenir TV1 a Barcelona per emetre la televisió. I no és que no m’agradi perquè em faci recordar alguns programes insofribles de la única televisió possible de llavors…(que també). No m’agrada perquè, per a mi, produeix un impacte visual anacrònic pel lloc on està. Ara sembla que ja no serveix per a res i es parla de que la volen treure. Si ho fan que m’avisin; els ajudaré a desmantellar-la.

    imagen452g.jpg
    Mirador dels Xiprers. Al fons l’antena de TV1

    A prop de l’antena hi ha les runes d’una petita ermita construïda en el segle XVII en honor de Sant Pere Màrtir, un frare dominic que en ser un dels artífexs de l’anomenada Santa Inquisició del segle XIII el van fer sant. Per la seva privilegiada situació, l’ermita es va convertir en un fortí militar amb el temps. Fins i tot, durant la passada guerra, hi havia una bateria antiaèria, de la qual encara es conserva la base dels canons. Deixem-ho. Com que no hi pujarem, deixem-ho.

    Girarem doncs en arribar al pont de fusta, exactament en el Km 8, i de tornada, gaudirem també amb el panorama que teníem abans a l’esquena i ara de cara. En dies clars, arribarem a veure el Maresme i fins i tot el Montseny. I, de nou, fins retornar al Pla dels Maduixers, les mateixes coses, tot i que des d’un altre angle. Que no pateixi ningú: no repetiré les descripcions d’abans per més que canvi la perspectiva i per més que m’agradi la Carretera de les Aigües. No vull mortificar als soferts lectors, que ja en tenen prou i massa.

    Miquel Pucurull

    #27933

    Miquel, desde la web de les Terres de Ponent, vull tornar a felicitar-te pel magnific treball que has fet a la Fisonomia de la Carretera de les Aigües, on entreno molt sovint com ja saps.

    Espero que ens veiem aviat per allà a dalt.

S'està mostrant 10 entrades - de la 1 a la 10 (d'un total de 10)

Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.