S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Enric ha escrit:
Quote:Recordo que ja fa una pileta d’ anys va haver- hi unes eleccions que va guanyar un partit que va dir NO a formar part d’ un sistema militar anomenat OTANDesprés, es va votar per la OTAN, perquè es volia canviar el producte venut per un altre que era just el contrari. Molts dels votants que van creure que votaven NO en unes generals, en realitat no ho van votar. Es un exemple extrem, però aclaridor.
I uns quants anys després d’això, un ministre d’aquell partit que suposadament deia no a l’OTAN va acabar de Secretari General de l’OTAN :ohmy:
Enric,
La idea que planteges és interessant. Alguna vegada he sentit que hi ha un debat acadèmic entre els erudits de la teoria política que discuteixen molt sobre què és més democràtic, si el sistema suïs de referèndum per a decidir qualsevol cosa o el més ortodox de la resta de països.Jo no ho tinc clar. Referèndum sobre la pena de mort? Sobre lleis contra el narcotràfic o les violacions? Sobre el dèficit públic? Sobre immigració?…
Què és ‘el discurs de sempre’? Demanar a la minoria que no qüestioni la validesa democràtica de la decisió de la majoria?
El discurs de sempre és:
Sou inofensius, focs artificials, de broma, sou pocs, justament per això us fem el favor de no deixar-vos-ho provar de veritat. Ni a vosaltres ni als bascos, ni a tot allò que no porti l’etiqueta que jo.
Apa, salut a tots
alvarfanyez ha escrit:
Quote:Aquesta manera d’enfocar el problema em sembla errònia, si se’m permet de dir-ho així. La qüestió no és que ens deixin o no ens deixin, la qüestió és que hores d’ara no volem la independència. Potser demà o potser demà passat, però avui no la volem. Tan senzill com això. El mateix Albertbo ha fet el diagnòstic:albertbo ha escrit:
Quote:però encara avui, tot i el maltracte per part del govern “central” adobat amb bones paraules que patim, NO és una opció majoritària dels seus residents la independència de Catalunya.La voluntat del poble català s’ha expressat lliurement moltes vegades des de la recuperació de la democràcia i el veredicte d’aquest poble ha estat sempre clar: no volem la independència. Portem més de 30 anys dient el mateix.
Al·ludit, responc.
alvarfanyez, n’extreus dels meus missatges anteriors només allò que t’interessa. És ben cert que jo crec que si avui es convoqués un referèndum general per la independència de Catalunya el SÍ no seria majoritari. També es ben cert que també he dit coses (que tu obvies) com ara que:
– la democràcia és el govern del poble
– ergo, allò que decideixi un poble lliurement no ho atura ni Déu
– el procés ha començat, encara hi ha qui no ho ha vist
– no hi ha pressa, cal seguir treballant-hi i cada dia serem mésQuant al parlamentarisme pel qual sembles advocar tan decididament, et dono bastant la raó. A Catalunya tenim un problema bastant gros respecte a la independència: CiU. O les seves bases empenyen decididament cap a la independència o parlamentàriament no és factible cap declaració al respecte. CiU + ERC declarant-la, tornariem a ser Estat de fa molts anys.
No hi fa res, aquí també és ben cert que he dit que CiU té interessos que ells sabran. Em sap greu que siguin tan curts de gambals. En tot cas, un procés plenament democràtic i popular (recorda: democràcia=govern del poble) i en expansió com les consultes que s’han dut i es seguiran duent a terme hauria de fer obrir els ulls a més d’un partit.
Jo no confio tant en estructures polítiques com en la veu directament expressada per la gent.
DIARI D’UN MARXAIRE
Benvolgut diari.
Estic una mica cansant….però demà, com nou!!
Avui he anat a comprar quatre rucades que necessitarem pel dia de marxa.
També he anat a buscar la CALÇ per marcar les fletxes al terra del circuit…Ostras !, només posar els sacs d’aquest “curiós material” al maleter…ja m’ha deixat el cotxe fet una mer…:angry:En fi, suposo que el dissabte, quan comencem a marcar, encara serà més….divertit ?
Ja som més de 800….i ja anem directes cap a els 1000!!!:woohoo:
SOM-HI KMO’S !!
Salutacions.
Bé, ara t’entenc. Llavors aquests discurs que dius no és el meu ni de bon tros.
Només dic, i en això em sembla que no estarem d’acord, que ja portem 32 anys ‘provant de veritat’, per fer servir la teva expressió. A cada elecció provem de veritat, la cosa va de debò.
Per mi hi ha un pas previ per a que l’independentisme pugui tenir força en reclamar aquell referèndum i és guanyar eleccions. Mentre tant, la seva reclamació, absolutament legítima, va coixa i en això potser em donaràs una mica de raó.
Ben mirat, a cada elecció l’independentisme té una oportunitat, com segurament no l’ha tingut mai, de dir la seva. Aprofiteu-la.
Des del meu punt de vista, totes les propostes democràtiques defensades democràticament son dignes del màxim respecte, totes per igual. Em sap greu si algú ha pensat que feia conya amb les seves idees. Fa temps que entro per aquí a fer-vos nosa i diria que això sempre ha quedat clar.
Potser un dia es farà aquell referèndum o potser no, però el país serà igual de democràtic en totes dues situacions.
ALBERTBO,
No t’ho prenguis malament, no hi ha un intent de manipular les teves paraules, només de ressaltar allò amb lo que estic d’acord: el principal problema de l’independentisme és que és minoritari.
No ets l’únic que pensa que avui el referèndum diria no a la independència, Artur Mas va dir fa foc que no volia ni sentir a parlar-ne, que la derrota seria tan espectacular que bloquejaria l’acció del nacionalisme català durant molt de temps (si fa o no fa va dir una cosa així, no?).
Els partits van darrera de la gent (això diria que és una visió leninista). Si las bases de CiU fossin majoritàriament independentistes, CiU seria un partit independentista. Llavors el problema no és CiU, com tu dius, sinó els votants, una altra vegada. Dius que les seves bases no treballen per a la independència, bé això voldrà dir que no hi estan d’acord.
Intentant deixar de banda la meva posició personal i mirant d’observar amb una mica de neutralitat, jo no seria tan optimista amb els referèndums. Al final del procés tindrem un recompte d’independentistes, però això fa temps que ho fan els estudis sociològics, no crec que aporti res de nou, sincerament.
A més a més, vist l’escàs ressò que ha tingut l’última onada, a mi em fa l’efecte que ni CiU ni ERC estan massa còmodes amb un procés que sembla que no acaben de controlar.
Jo sí que defenso la democràcia a l’estil del que fa molt de temps que funciona en allò que s’ha dit occident. Entenc que té molts defectes i problemes, però quan m’ensenyin un altre sistema que funcioni més bé, me’l canviaré, mentre tant, em quedo amb aquest i no vull experiments. Vull la democràcia d’Anglaterra, França o Alemanya.
Informació
http://www.cursabombers.com/#/ca/inici/DATA : DIUMENGE 18 ABRIL
HORA : 10:00
LLOC : PARC DE LA CIUTADELLAPREUS
Sense xip propi de Championchip. Fins al 14 de març. 16 €. A partir del 15 de març 19 €Amb xip propi de Championchip. Codi de xip
Fins al 14 de març 13 €. A partir del 15 de març 19 €Fem llista?
Només acabar Donostia el passat novembre, ja vaig començar a pensar en com prepararia la propera marató, com ho podia fer per evitar les rampes que em van amargar la cursa durant els últims 12km. No podia tolerar un altre infern. La cosa passava senzillament per entrenar millor: constància, esforç, menjar bé, hidratació, recuperar bé, estiraments…
Els entrenaments van anar prou bé, alguns dies em costava més seguir el ritme dels meus companys (tots ells sub 3h30′ o casi) però sobretot durant el febrer em vaig trobar molt còmode i van caure dos marques personals: deumil i mitja marató. Vaig anar a Barcelona amb els deures fets, sabent que la sort també és necessària quan t’ho jugues tot en un dia.
Ara ja puc dir que tot va anar molt bé, diumenge vaig acabar la marató sense incidències destacables, ni rampes, ni sobrecàrregues, ni irritacions. Evidentment que vaig acabar rebentat, com tothom, però vaig mirar de gaudir el que vaig poder i el bon record que en guardo m’acompanyarà tota la vida. Hi havia moments en què, a falta de 7km, se’m feia la cursa molt llarga. En canvi hi havia altres moments que em sabia greu que s’acabés la marató. El simple fet de poder dir això és una cosa que he de valorar i assaborir.
Pel que fa a la cursa, la major part la vaig fer acompanyat (clar, acompanyat per 12.000 ànimes!) evidentment vull dir que quasi tota la cursa la vaig fer al costat de companys/es. Començo la cursa amb la Caragolet, la Gemma, l’Agulletaman i el Carlos (enorme cursa, companys!!). Aquests dos marxen de seguida i em quedo amb les noies. Als primers quilòmetres s’afegeix la Mireieta. Del 5 al 12 vaig cometre l’error d’anar massa ràpid, però em trobava còmode amb la Caragolet i la Gemma. Els ritmes sortien per sota de 5’/km, això vol dir sub 3h30′. Com que somiar és gratis, vaig voler aguantar una estona a aquest ritme, però a partir del 12 aprox. la Mireieta i jo vam deixar marxar a les altres dos noies.
La Mireieta tenia problemes per respirar, va estar malalta la setmana anterior, però en realitat em va fer aguantar un ritme molt bonic fins a la mitja marató. Jo crec que va fer una marató molt valenta i la felicito per aquest gran debut. La propera marató em costarà seguir-la!
Just abans del Passeig de Gràcia em saluda l’Ernest, un blocaire de Terrassa, amb qui havia intentat quedar per compartir barqueta de 3h45′, genial! Amb aquest grupet de 3 afrontem la que per mi és la part més dura psicològicament: Meridiana amunt i Meridiana avall. A la mitja marató la Mireieta es despenja. Bon moment per fer-ho ja que encara queda molta cursa per poder recuperar. Afluixant una mica el ritme va aconseguir acabar tot i els problemes respiratoris.
A partir de la mitja, l’Ernest i jo compartim una lluita a mort contra el globus de les 3h45′. De vegades li traiem una distància de gairebé 100m i de vegades ens trepitja els talons. En un avituallament ens arriba a superar, però el tornem a avançar, i així anar fent. En realitat el globus està format per un grupet compacte de llebres que no paren d’animar i de donar consells als corredors. Bona feina!
Sensacional l’ambient popular al gir de 180º de la torre Agbar, quina emoció!
Finalment, cap al 30, en un avituallament perdo de vista a l’Ernest i baixo el ritme. Durant el passeig marítim segueixo lluitant contra el globus però m’acaba superant. Em trobo bé muscularment, però cansat d’haver portat un ritme massa alt durant el primer tram de la cursa. Estic pagant el meu error de novato, encara que sigui la meua tercera marató, i llenço una mica la tovallola. Almenys sembla que arribaré, però ja no lluito pel crono.
Passem per l’Arc del Triomf, Ciutat Vella, les Rambles, segurament la part més bonica de la marató tot i que aquí ja estem tots ben fosos. Els quilòmetres costen molt de passar, se m’acaben les piles i vaig sol. Però de sobte, entrant al Paral·lel…
“KAISER!!” em saluda el gran Hache i m’avança. Em quedo uns segons sorprès fins que decideixo que tinc una oportunitat d’or. “M’enganxo!” li dic i seguim junts. Faig un gran esforç per aconseguir el “fabulós” ritme de 5’20″/km, que no és gaire però és millor que els casi 6’/km que estava portant.
Mentre anem pel carrer Sepúlveda aprofito per reflexionar, la cosa ja s’acaba i han sigut moltes setmanes d’esforç i sacrifici, molts ànims dels companys i moltes esperances dipositades.
Travessar les torres venecianes amb la font màgica i el palau de Montjuïc de fons és una postal impagable. La cridòria de la gent és impressionant. Entrem junts, tot i que amb una diferència de 3 minuts en el temps real. Entro somrient, perquè em trobo molt bé malgrat el cansament. Quina diferència amb Donostia! Em pengen la medalla i em feliciten, ja en tinc tres. De la primera en fa un any.
En resum, la conclusió que em queda cinc dies després és que fer una marató és una cosa extraordinària a tots els nivells, i sempre hi ha un percentatge de tot plegat que no depèn de tu. En aquesta, per sort, tot ha anat molt bé.
Només puc desitjar que la propera em vagi tan bé com aquesta!
Unes consideracions sobre el crono, tot i que no era l’objectiu per mi, la idea era anar a per les 3h45′. He fet un minut més, per tant estic molt satisfet, baixant 9 minuts de la marca de fa un any. Potser la propera marató intentaré esgarrapar alguns minuts més, per aconseguir-ho només hi ha la fórmula coneguda per tots: constància i esforç.
També penso que enganxar dos planificacions de marató consecutives és esgotador. Poder fer dos maratons l’any és una gran cosa per mi, però cal que estiguin ben distanciades en el temps.
El dinar, un gran plaer, i el bus, un encert indiscutible!
Vull felicitar als ciutadans de Barcelona i a tothom que s’hi va apropar per donar-nos ànims: en una cursa d’aquesta magnitud no només és necessària una bona organització, sinó que l’actitud de la ciutat vers la cursa pesa molt. Enguany s’ha notat que Barcelona volia una gran marató.
Felicitats també als debutants, espero que sigui la primera de moltes! Mireieta, Gemma, Lluís, Coro, Pomponio, Ernest, Joan Carles, Mesigual, Alexoro (ho sento, segur que em deixo a algú, però us voila esmentar).
Enhorabona a tothom pels temps increïbles que han sortit! En especial als meus companys d’entrenament, que per molt que m’esforci sempre corren més.
Sime, persevera, la propera serà la bona!
Gràcies als companys d’entrenament i als que heu cregut en mi.
Temps hi haurà per pensar en la propera.
Dedicat al Samuel
alvarfanyez ha escrit:
Quote:ALBERTBO,No t’ho prenguis malament, no hi ha un intent de manipular les teves paraules, només de ressaltar allò amb lo que estic d’acord: el principal problema de l’independentisme és que és minoritari.
Els partits van darrera de la gent (això diria que és una visió leninista). Si las bases de CiU fossin majoritàriament independentistes, CiU seria un partit independentista. Llavors el problema no és CiU, com tu dius, sinó els votants, una altra vegada. Dius que les seves bases no treballen per a la independència, bé això voldrà dir que no hi estan d’acord.
En absolut m’ho he pres malament.
I puntualitzo: jo no he dit que les bases de CiU no treballin per la independència, he dit que cal que empenyin decididament. No és ben bé el mateix i hi ha moltes maneres de fer-ho.
Aprofito per metaforitzar: les consultes populars són com posar rodes noves a un carro que ja no tirava perqué les que tenia s’havien fet malbé. Per molt que empenyis, un carro sense bones rodes no tira.
S’estan posant rodes noves, de moment petites però el carro ja es mou amb inèrcia positiva. El carro és feixuc, per tant calen més mans per empényer, no pas pujar-hi
Sr. Marrako, ets el millor “retratero” d’aquesta part del Mississipí (i de l’altra).:laugh:
Gràcies!
Marrako, moltíssimes gràcies, un treball de matrícula.
Vull afegir un enllaç on podeu trobar la foto de la vostra arribada. només cal que recordeu el temps que marcava el rellotge quan vau passar per la línia de meta:
Salut, i descanç!!!
Jordi
Jo també hi era, però per poc no….
Be, joc soc nova en això de les cròniques, però llegint les ratlles que heu anat plasmant amb tanta emoció, i havent compartit amb alguns de vosaltres aquesta experiència, crec que és de calaix explicar-vos en quatre línies (i algunes més) les meues sensacions en un dia tan important.
I dic tant important, perquè jo m’estrenava !! Si, era la primera, tot i que en algun moment de la cursa pensava que seria l’última!!. Però ara, mirant enrere ja amb el cap i el cos més relaxats (després de varies sessions d’spa i sauna), me’n adono que el que vaig fer, viure i sentir, no te preu, i que carai, vui tornar a experimentar-ho!
La meu crònica comença tres dies abans del dia MB, quan ui “em trobo una mica marejada”, ui “estic tossint”, ui “ moquitos”…moquitos??,uiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii “FEBRE!”; no m’ho podia creure, a tres dies de la marató i agafo un gripazo de campionat, amb principi de bronquitis!! NO!!
Se’m va caure el mon a terra, tres mesos entrenant i tota la meua il•lusió i ànims posats en aquests 42,195 km, i ara estava davant d’una senyora amb bata blanca que sols feia que repetir-me “Nena, si no pots corre, no pots corre!” AHHH!! No volia sentir-ho!!; i com a recepta tres dies d’antibiòtic, que si que em va baixar la febre, si, però que em van deixar KO!.
I arribem al dia MB:
Sortida puntual del bus maratonià del Camp d’Esports (un 10 per la idea!!!); recollim a la resta de companys al Mac Donalds 10 minuts desprès; encarem el camí cap a la capital entre riures, comentaris i estratègies de com assolir la prova; jo em descarto un miqueta i intento descansar, que entre la tos i els nervis, no havia aclucat l’ull en tota la nit.
L’autocar ens deixa gairebé a peu de torres i tots junts ens encaminem cap a la fonteta on quedem per fer-nos al foto a les 7:45h; com sempre hi arribo tard, ja que entre localitzar al company que m’havia de portar el pitral, canviar-me, deixar la bossa al guarda-roba, fer un pipi darrere uns matolls, ja que la cua pels zulos urinaris era descomunal, i fer-me una foto amb Montjuic al fondo, eren passades les 8 que arribava al punto de encuentro, i esclar, ja no hi havia ni deu.
M’encamino amb el Ruben, el meu company d’entreno, cap al calaix corresponent i comencem a estirar; de cop m’adono que no m’he posat el xip, i que aquest el te un company suís que es va puntar a acompanyar-me , ja “ que así mientras corres yo hago turismo”; surto com una bala, a veure si per miracle, el localitzo entre els milers de persones que animaven l’esdeveniment; “sis plau, sis plau, que el trobi, on ets, aiiiiiiiiiiiiiiii!!:S ; desesperada, renuncio a la recerca, quan de cop me’l trobo de morros “Deu meu, has escoltat les meus plegaries!!; emocionada, corro a manca de 5 minuts cap a la meua posició inicial dins el calaix, ara ple de gom a gom per milers de colors; impossible localitzar de nou al Ruben; nooooooooooo! Ell ere la meua llebre, entrenaments junts, esforços junts, meta 3:40, i de cop em trobo sola, mig marejada, i pensant estratègies per sobreviure a la tan desitjada primera marató; gafe, ja ho dic, jo.
Pum! Sortida… recorro els primers metres pràcticament caminant, i de cop… uns quants km 0!! Hola….que em puc afegir a vosaltres??; he vingut amb el bus … I tant, ets la Mireieta (Kaiser);…..Si, si!!..
I així és com la meua desesperació inicial es va anar convertint en una major relaxació. Els primers 12 km els fem en grupillo, juntament amb la Caragolet i la Gemma; jo començo a anar força malament d’aire (nas i pit carregats + tos a tope), i sols penso que hauria d’estar a un ritme si més no com la Caragolet i la Gemma. En aquells moments les envejo tant…..Però Sant Kaiser em fa tocar de peus a terra i m’anima incondicionalment, dient-me que anem molt bé de temps, i que no em preocupi; de cop la Caragolet i la Gemma comencen a desaparèixer del nostre camp visual; he d’afluixar perquè cada cop em trobo pitjor, més marejada per la falta d’oxigenació; el Kaiser no em deixa (ara tiro jo, ara tira ell, i ens anem complementant); li demano disculpes per no donar-li gaire conversa (he d’administrar l’aire) i saludem a l’Aureli quan passem a prop del seu objectiu.
Arribant a Gràcia se’ns uneix un company de Terrassa i junts encaminem la Meridiana cap a la mitja; poc abans d’assolir-la, ja he tingut prou temps per madurar la meua estratègia vist el meu estat deplorable (1.-abandonar; però això significaria no assolir la meua meta personal, per a la qual tan sacrifici i il•lusions havia invertit; 2.-baixar el ritme, respirar amb més tranquil•litat, i parar a tots els avituallaments per hidratar-me i millorar les vies respiratòries); opto per la 2, ja que tossuda en soc un rato, i li comento al Kaiser que els abandono, que baixo el ritme, i els hi desitjo un bona marató.
Així que la resta de km me’ls prenc més tranquil•lament, gaudint del magnífic paisatge que a cada racó va sorgint com per art de màgia (majestuosa Sagrada Família, imponent Torre Agbar, amb un gir de 180 graus amb un clamor humà impressionant…).
Sobre el Km 23 em ve a animar la dona del gerent del Zenkiu, corrent uns metres amb mi, i aquest suport m’ajuda a continuar; me la trobo de nou als Km 25 i 30, durs psicològicament, i en aquell moment me’n adono que no estic corrent sols per mi, si no també per molta gent que m’ha animat i recolzat durant aquests tres mesos, als quals no puc defraudar; del Km 30 al 41 em començo a trobar més còmoda i accelero el pas, tot i que continuo perdent alguns segons en cada avituallament per hidratar-me.
I arriba el 41, amb la pujadeta de Sepúlveda, la qual en principi creia molt dura, però que finalment la vaig fent amb força brio, i per fi, les torres, giradeta final i recta cap a la meta!!! 3 h: 59!!! Ja puc dir que soc maratoniana!!!. Feliç, feliç, feliççççççççç!!!:woohoo: I….uiii, els quadriceps, quin mal!! Fins ara no m’havia adonat de la carregamenta monumental que havien suportat al porta un ritme tant lent, al qual no estan acostumats, pobrets….!
Canvi de roba, dinar amb la colleta del bus (estupendo, molt bon ambient, dinar força bo i comentaris de la jugada).
Acomiadar-se dels que es queden a la big city, autobús, peli Crepúsculo, silenci, camí a casa, silenci, arribada a Lleida, comiats novament, i corrents a casa, dutxeta, i corrents al curs de salsa que faig diumenge a la tarde.
La meua conclusió és que, tot i la pena de no assolir el temps que tenia marcat, i que en altres condicions crec que el podia haver aconseguit, puc dir que he participat en una magnífica marató a molts nivells i que l’he acabat tot i el meu estat deplorable. I compartida amb uns companys fenomenals. Que més puc desitjar?; AH SI!!, que em passin aviat aquestes agulletes bestials que tinc (un altre 10 pel vidio-Kaiser; reflexa una veritat com una catedral), i tornar de nou a la carrera, que ja tinc mono.
Gràcies a tots per la gran acollida que vareu fer a una forastera (amb brometes molt ben encertades del Julià); ara ja soc una de vosaltres, així que prepareu-vos…
Al igual que el Kaiser felicito a tots els debutants, als repetidors per les grans marques assolides, als que no varen arribar a la meta, però ho varen intentar amb il•lusió, als que no ho varen poder intentar, als acompanyants pel suport incondicional, i a tota la ciutat de Barcelona, pels ànims i la gran organització.
I ara somiant potser en…..Berlín 2010 (Carles Oró “ Fill del Vent”, Redman, i qui es vulgui afegir….)
Mireieta.
Hola Km0’s.
MISSATGE MOLT IMPORTANT PER A TOTS ELS VOLUNTARIS QUE EL PROPER DIUMENGE FARAN DE VOLUNTARIS AL CIRCUIT DURANT LA MARXA.
Aquesta és una proposta inicial, ja bastant definitiva (je-je) de com podrien anar les coses…..
KOMANDO SORTIDA/ARRIBADA.- Crit, Homedefrro, Sime, Enric, Kaiser,Artur42.
OBERTURA CURSA.- JFK (bicicleta), Adolfo (bicicleta).
1er. AVITUALLAMENT (Casa del Pi).- Kimi (cotxe),Bru i Joana (cotxe), Anna Keds, Ash.
KOMANDO TOSSAL .- Redman (cotxe), Flo, Sergi F. P., Albert Noguera.
2on. AVITUALLAMENT (Canal).- Loman, Espi (cotxe), Josep Keds.
3er. AVITUALLAMENT (Aeròdrom Alfés).- Silvia42, Júlia42, Jordi (petita furgoneta isotèrmica), Cris, Joker (cotxe), Albertbo, Icaro.
4rt. AVITUALLAMENT (Albatàrrec).- JMarkala, Cargol (cotxe), Su.
KOMANDO POLIVALENCIA CONTRASTADA.- Stomix (bicicleta).
TANCAMENT DE CURSA.- Estefi, Arnau “futur-ultra-fondista”
KOMANDO FURGONETA.- By Keds (furgoneta).
Més atenció : Tot i que molts de vosaltres estareu pel lloc de sortida molta estona abans..(probablement alguns des de les 6.00 h), a les 7,45 h., tots els que esteu en aquesta llista, a excepció dels de el “Komando sortida/arribada”, heu d’estar a baix, A LA CANALITZACIÓ, per preparar la caravana que sortirà cap a els avituallaments i altres destins.
Els que heu de portar cotxe també hi heu de ser amb el cotxe (i el maleter buit).Per qualsevol dubte, consulta o suggeriment…no dubteu en posar-os en contacte amb qui signa aquest escrit.
MOLTES GRÀCIES A TOTS.
SOU ELS MILLORS !!Salutacions & molta Marxa.
Hola companys!
Quin diumenge!Pugem a l’autocar de Km0 a 2/4 de 6 del matí, tothom amb puntualitat britànica, i anem fent la xerrada fins que ens va deixar al costat de la sortida, amb temps pels preparatius per la cursa. Alguns vam badar una mica i ens vam perdre la foto de grup.
Ens col·loquem als calaixos i fem un grup amb la Caragolet, la Gemma, el kaiser i l’Agulletaman i sortim.
L’Agulletaman i jo ens embranquem en una discussió sobre si és ell o soc jo el que imposa un ritme massa ràpid que després pagarem i quan ens adonem hem perdut la resta del grup.Van passant els quilòmetres i després del 16, de sobte , apareix el Pitit que havia fet una parada tècnica i ens diu que la barqueta de l’Homedferro no són lluny. El Pitit marxa com una bala i nosaltres continuem a bon ritme. Abans del 20 ens agrupem amb l’Homedferro, Sime, Alexoró i Pitit.
Aquest grupet arribarà compacte fins ben entrada la Diagonal , on començarà a perdre unitats. Jo aguanto fins l’avituallament de l’Arc de Triomf on em quedo i vaig fent fins al Km 40. A partir d’aquí les cames em fan molt, però que molt mal i no paro per que penso que ja no tornaria a arrencar i per que la gent no parava d’animar-nos.
Finalment veig l’arc d’arribada. El rellotge diu que baixaré de 3,30 (encara no m’ho acabo de creure). Creuo la meta i vaig a fer una abraçada a l’Homedferro i al Pitit . Ja no em fa mal res i cada cop em sento més bé.
I d’aquí cap a les dutxes i cap a dinar. Molt bon dinar amb molt bona companyia. I l’autocar que ens passa a recollir gairebé a la porta, i viatge de plaer cap a casa.
A més de l’autocar Km0 (genial) i del públic (fantàstic, amb menció especial per l’Albertbo) hi ha una altra cosa que remarcaria, tots esteu pensant ja en la propera.
Sou grans Km0s.
