S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Neus a veure si amb una mica de sort ens troben.
Jo com estic en proces de recuperacio, encara no se si podre correr la mitja ,( per fer 2 hores), o becorro la cursa petita.
Ja explicarem l´experienciaBenvolguts companys de Km0.
Intentaré descriure la meva experiència viscuda en aquesta gran cursa que és la marató de Barcelona. Sé que em deixaré molts detalls i anècdotes, però es que van ser tantes coses que la única manera de saber què se sent és vivint-la en primera persona. Sona a tòpic, però mai un tòpic havia tingut tant sentit.
Són les 7:45 de diumenge 2 de març i l’homedferro, en Kaiser, la Jordina i jo, deixem el metro i ens dirigim cap a les fonts de Montjuïc, on un bon nombre de Km0 hi estem convocats per a fer la foto pertinent. Es respira un gran ambient, es veuen molts corredors, algun fins i tot escalfant. El meu estómac desperta de cop i un batalló de formigues s’apodera de mi. Me n’adono que ja no hi ha marxa enrera.
Intercanvi de sensacions, comentaris de la nit anterior, menús, dubtes…però tothom enfila el camí de la sortida. Cadascú al calaix que li pertoca. Ànims per tothom, els millors desitjos i a lloc. Coincidim en el calaix amb en By Keds, però ja sabem que ell anirà a un altre ritme. Abans que comenci tot, el gran Freddy i la Caballé entonen la cançó de la marató. Mai abans m’havia agradat tant escoltar-la. Se’m posa la pell de gallina, no ho puc evitar. No em recordo que no he dormit, que el genoll em feia mal baixant les escales del metro, els 18 dies parat i la falta d’experiència que tinc. Estic allà amb tothom, soc en el Km0 i allà som tots iguals.
Comença la cursa, però necessitem més de quatre minuts per poder creuar la línia de sortida. Ja comencem, ja comencem !!! L’homedferro i jo, com a nens petits: ballem, cridem, riem, aplaudim…l’emoció és tanta que no ens podem reprimir i com tenim algun gen igual, fem les mateixes estupideses per demostrar a 9.000 persones que estem allí, que volem córrer i que res ens espanta.
Els primers quilòmetres es converteixen en una cursa d’obstacles, no hi ha manera d’agafar ritme de carrera, només em preocupa no trepitjar a ningú i evitar que algú em trepitgi. Es fa difícil córrer, fins i tot em molesta tanta gent, no em trobo còmode i em costa fer-me a la idea que haurem d’estar uns quants quilòmetres així.
De cop i volta, apareix el gran Hache. Quina il•lusió company !!! Per primer cop a la vida decideix sortir conservador i s’uneix a nosaltres dos, al ritme de 5:20 – 5:30. Ja som tres.
I d’aquesta manera, sota el control de la “vaqueta suïssa” anem passant quilòmetres. Us he de ser sincer i confessar que recordo ben poques coses dels primers 25. Em trobava molt a gust, amb un ritme còmode i físicament sense problemes. Recordo el primer salt d’en Kaiser acompanyant-nos uns metres, els primers ànims dels pares, la Jordina saludant, el magnífic ambient al passeig de Gràcia, la preciosa baixada fins a l’hospital de Sant Pau (que bé poder descansar les cames…) i la Sagrada Família. Poca cosa més. No sé si anava acollonit, concentrat o capficat, però no em recordo de gran cosa.
Anant fent ens plantem al quilòmetre 20 i els temps de pas anaven clavats a les previsions de l’homedferro. Ens plantem al 21 i la conyeta està servida: “enhorabona Redman, oficialment ja has fet la teva primera mitja marató.” Gràcies Hache, gràcies homedferro. El més assenyat hauria estat debutar en una altra mitja, però mira, les coses van com van i ara ja no s’hi pot fer res.
És moment de prendre la barreta energètica, a part de la gana que tinc, sé que m’anirà molt bé restituir uns quants hidrats de carboni. Moment clau de la Jordina. Tot surt bé. Mengem i bevem una mica, ens aturem a buidar la bufeta i l’homedferro ens sorprèn amb un temps de micció que dobla el nostre. Fins i tot en això ens guanya !!!
Comencem a arribar als punts crítics de la cursa. Els meus companys van frescos, no xerren massa però se’ls veu bé. Entrem a diagonal i es fa una mica pesat el trajecte, però tenim la sort de veure el mestre Adolfo. Evidentment, ell ja estava fent el camí de tornada i nosaltres tot just el començàvem. Però ens ànima molt veure’l de lluny i saludar-lo. Quina classe corrent, quina elegància. Porta 30 quilòmetres a sobre i una rialla d’orella a orella.
Ens plantem al quilòmetre 30. A partir d’aquí comença el meu via crucis particular. Devia estar amagat l’home del mall en l’interior del Fòrum, a l’ombra, esperant-me. Se’m posa al costat, ens presentem, correm junts una estona però sembla que de moment no emprenyarà massa. M’adono llavors que em costa moltíssim passar del 32 al 33. Però com pot ser que encara no vegi la pancarta del 32? De cop i volta l’amic Hache comenta: collons com ha costat aquest 32 !!! Oh que bé, no soc l’únic que ho pensa. Però a partir de llavors tots els quilòmetres es fan igual o més durs que el 32. Costa arribar al 33, ídem pel 34 i al 35 m’adono que m’acaben de colpejar amb un mall de més de mil quilos. Amb més pena que glòria aconsegueixo passar per l’Arc del Triomf, però aquest no és l’arc que vull creuar, està 7 quilòmetres més endavant i es diu marató.
Des del 35 al 42 soc un autèntic autòmat. És el moment de recórrer a totes les estratègies que havia anat llegint en el fòrum. Primer la del gran Crit: fer la equivalència amb el nombre de canalitzacions. Era capaç de calcular-les però em semblaven massa canalitzacions en aquell moment. Ho sento company, en aquest punt quilomètric no va poder ser, però més endavant sí que em va ajudar.
I en Bru? Ell deia que estava preparat per fer-ho. Ell és un mestre, no pot estar equivocat. Si diu que puc fer-ho, és que puc fer-ho. Continuo endavant. Passo algun quilòmetre més. L’homedferro em mira amb cara d’espant, però no tinc intenció de rendir-me encara, sé que puc donar una mica més. El genoll no em fa mal, ara ja no. Aprofito tots els avituallaments per agafar dues ampolles d’aigua, mitja la bec i la resta va tota per damunt meu. Quina calor, quin horror !!!
Posteriorment em ve al cap l’Oscar, un dels meus millors amics, per no dir el millor. Dies enrera em va escriure un e-mail on deia: “en els moments de feblesa pensa que nosaltres estarem darrera teu empenyent” Vaig pensar en ell i la seva xicota, que també és molt amiga meva, i me’ls vaig imaginar darrera meu, empenyent-me cap a la línia d’arribada. I així vaig fer un altre quilòmetre més. No veia res, no sentia res, estava lluitant contra el meu cap.
Així ens plantem al quilòmetre 38. L’homedferro em diu que ja està fet, però jo no ho veig clar. Estic molt cansat, corro per córrer, perquè sí, perquè vull acabar com sigui, però no sé com ho faig. No penso en abandonar, això mai, en cap moment se’m passa pel cap, però constantment em repeteixo que vaig malament.
Busco alguna cosa que em motivi, un motiu pel qual estic fent la cursa, perquè per mi ja havia fet prou. Ara toca fer-ho pels altres. Llavors em va venir la imatge del meu avi al cap. No podia decebre’l, havia d’arribar per dedicar-li la victòria. Vaig estar pensant en ell, en l’educació que m’havia donat de petit, els valors que havia intentat inculcar-me, la confiança que sempre havia dipositat en mi. No podia aturar-me, per ell no. Vaig seguir corrent així i ja anava pel 39, quedava tan poc però estava tan cansat…
Faltava un darrer esforç, no podia defallir en aquell punt. Una última motivació per arribar a meta. I així va ser. En aquells moments de fatiga màxima vaig recordar un sms que m’havia escrit, el dia abans, una pacient meva que havia estat durant molt temps lesionada: “estoy segura que lo vas a conseguir”. Tampoc volia ni podia decebre-la. Ella estava segura que ho podia aconseguir i jo volia demostrar-li que no s’equivocava amb mi. Em va donar ales, vaig córrer repetint-me una vegada i una altra aquesta frase. No s’imagina com li agraeixo. Pensava en tot el que ella ha lluitat i treballat per poder tornar a jugar. Pensava en els mals moments que ha tingut per culpa de la lesió. Pensava que mai s’ha rendit i que sempre ha tirat endavant. Pensava que ella al meu lloc no abandonaria. Van ser pràcticament 2 quilòmetres així, lluitant amb el meu cos i contra el meu cap, amb la seva ajuda i els seus ànims. Mai m’hauria imaginat que un sms pogués tenir aquest efecte.
Amb molt sacrifici em planto al quilòmetre 41, ja no queda res, la feina està feta i la marató a punt d’acabar-se. Recordo que salta en Kaiser, la seva cara de felicitat la recordaré durant molt temps, fins que la repetim l’any vinent en el seu debut a la marató. Sé que parla amb l’homedferro i sé que em comenta alguna cosa, però no soc capaç de saber què, en aquells moments el meu cos estava present però el meu cap estava en un altre lloc.
Pràcticament en el quilòmetre 42, entre la multitud del públic, em trobo als meus pares. La gent crida, anima, felicita, aplaudeix i encoratja a arribar al final. Però entre tot això soc capaç de veure i sentir a la meva mare cridant: “l’has fet Arnau, l’has fet !!!” En aquell moment m’adono que acabaré la marató, soc conscient que aconseguiré el meu objectiu, allò pel que tant he lluitat. M’emociono i ploro. Tant patiment, tant esforç te la seva recompensa.
Queda molt poc. Abraço al meu germà. Ja només queden 100 metres, li agafo el braç i l’aixeco ben amunt perquè seu també és el triomf. Ploro, no puc deixar d’emocionar-me i pensar en tots els que heu confiat en mi. Estic terriblement cansant però immensament feliç.
Finalment, amb els braços alçats creuem la línia d’arribada. 42’195 kms. M’abraço amb el meu germà, li agraeixo tot l’esforç: “gràcies Marc, sense tu no hauria pogut”. M’abraça molt fort, sap de la importància de la cursa per a mi. Em felicitat i em diu: “ho has aconseguit, ja ets maratonià Arnau i ets un animal”.
Però sé que hi ha algú observant, aixeco el cap, miro al cel i veig al meu avi. M’emociono i torno a plorar. Ha estat seguint-nos durant tota la cursa. Per ell és aquesta victòria, a ell li dedico el meu triomf.
Em costa romandre de peu, les cames em fan figa i em fa molt mal el braç esquerra. M’assec a terra, recolzat sobre una balla, no tinc forces ni per estirar, només penso en descansar. Apareix l’Hache, ens felicitem mútuament però no li puc prestar gaire atenció. Ho sento molt company, no podia dir fava, però des d’aquí aprofito per dir-te que vas estar immens en el teu debut i que va ser un plaer compartir tants quilòmetres al teu costat. Segur que no seran els últims.
Caminem uns metres i ens trobem en By Keds. Fa cara de satisfet i pel temps que ha fet ho ha d’estar. Tampoc puc estar massa per ell, amb prou feines soc capaç d’aguantar-me de peu. El felicito pel debut i pel temps. Amb un darrer esforç anem a buscar als pares en alguna de les fonts.
Assegut en una escala de la font de Montjuïc, em sento fatigat, no tinc ganes de res. No puc menjar, no m’entra res a l’estómac. Em fa molt mal el genoll, vaig coix i em costa molt pujar i baixar escales. Demano als meus pares marxar aviat, vull arribar a casa. Però de sobte, com si d’un conte es tractés, veig de lluny al Larry, després l’Anna, l’Albert, el Jonàs i la Iria. Però què hi feu aquí? M’han vingut a veure els meus amics. Han intentat animar-me en diferents punts de la cursa, però en tots ells han arribat tard. Així són els meus amics, no saps mai quan arribaran, però pots estar segur que hi seran. M’abraço a tots ells, em feliciten i em donen l’energia necessària per anar a dinar plegats. La meva mare els va trucar un per un perquè vinguessin a veure’m. Quin detall més bonic i quina il•lusió veure a la gent que t’estimes en un dia tan significatiu.
De moment és tot el que puc dir sobre aquest dia tan especial. Sé que em deixo coses i detalls, però així és com recordo haver-lo viscut.
Suposo que us preguntareu si val la pena tot aquest patiment i sacrifici. La resposta el dia 30 de Novembre a Donosti.
Salut i Kms !!!
PD: hauré d’estar molts dies parat i fent recuperació. No tenia el genoll per fer una marató però tot i així vaig decidir fer-la i atendrem a les conseqüències. Ara la meva lluita serà una altra i l’únic que espero és tenir la paciència suficient. A partir d’ara començarem a fer les coses bé.
Això que t’ha passat depèn sobretot del navegador, que pot haver "tancat la sessió" per algun motiu. Per exemple, s’ha de vigilar de no fer servir els botons "endavant" i "enrere" del navegador quan estem editant un text.
El meu consell és senzill però no falla, si vols escriure un text llarg, escriu-lo primer en un editor extern (bloc de notes o word) i després fes copiar-pegar. És el que jo faig.
Una altra cosa que funciona bastant bé és anar clicant regularment a "Vista Preliminar", així saps que la sessió es manté activa.
Disculpeu si no m’he explicat prou bé. Salut!
CONTINUACIÓ……….
Continua la marató i evidentment algunes coses comencen a canviar….
Al km.25 ja és bastant evident que el meu ritme no és tant alegre i les cames comencen a protestar per l’esforç acumulat…….pobretes !…..no saben encara tot el que els espera……He perdut pel davant la meva "llebre a distància" favorita. Me’n alegro, segur que l’Adolfo acabarà fent una gran cursa i una gran marca. Em trobo relativament bé……i comença a fer una calor…..significativa !
A més a més, comencen també uns kms. que jo considero molt pesats i difícils pels corredors (Fòrum, Diagonal Mar, Av. Litoral….). El meu ritme ho comença a patir, però….sorpresa !!! (altre cop).Més alegre, més radiant i més animat encara que abans….reapareix un pletòric Kaiser !!
Ve amb molta empenta i amb ganes d’ajudarme….d’animar-me….de fer qualsevol cosa que jo vulgui…..i ho fa !
La seva companyia durant aquests durs kms. (30, 31, 32, 33, …..) és com un bàlsam que tot i que no aconsegueix millorar les dades del crono…..estic segur que fa que les coses es mantinguin força estables malgrat la magnitud del "fregao" en el que ja estic ficat.
En Kaiser m’acompanya, controla que als avituallaments tot vagi correcte, em fa de "motxila de hidratació", em diu els punts quilomètrics que van passant (molts dels quals jo no hagués vist) i així fins les maleïdes Torres del Port Olímpic a les quals sembla no arribaràs mai.
Amb l’ajuda d’ell aconegueixo arribar-hi i em deixa, ja, en un entorn molt més agradable…Parc de la Ciutadella. Gràcies company, te’n dec una….i grossa !!!
(En Kaiser m’abandona però ho fa per anar a buscar algun altre km0 necessitat del seu ànim i el seu suport. El que us deia….un CRACK ! )KM. 35, Arc de Triomf….Molt ambient i molt públic animant….però fa molta calor i el cansament ja és considerable….les cames es queixen i rebel.len….no volen fer ni una passa més…..
Penso fúgaçment amb el que ja he fet….amb aquells "5 kms. de la canalització" que esmentava en Crit…..amb tots els kms. fets durant els entrenaments….la "decepció" que suposaria no acabar-la…..Penso, també fugaçment, amb la meva familia, tota la gent propera a mi….també amb la meva gata, a la que també m’estimo molt….en tota la gent del km0….. I ho faig per intentar treure forces de on sembla que ja no en hi han….Arribo a la Pl. Catalunya amb la injecció de moral que em suposa haver-me trobat amb la Jordina que em dona un "gel miraculós" amb el que m’entretinc una estona tot i el meu escepticisme sobre els possibles efectes d’aquest producte en les meves actuals circumstàncies….
Estic realment molt cansat i les meves anteriorment estimades sensacions positives són ara tristes, fosques i….patètiques.
M’arrossego per un entorn agradable (Portal, Catedral, Pl. Sant Jaume, Ferran, Rambles….) que no puc gaudir plenament, tot i que he de reconèixer que passar per la Pl. Sant Jaume enmig un passadís de gent i a ritme frenètic de tambors és un fort cop de moral que dura…..una estona.Molt i molt justet, arribo al Paral.lel (al Sr. Colom ni el saludar-lo…) fent esforços per a que el meu ritme no caigui definitivament i en picat.
La calor continua i veure al fons la Pl. Espanya no m’acaba d’animar del tot doncs sé que encara ens faran donar una bona volta.Ara, malgrat tot, sé que ja comença a faltar poc i alguna cosa dins meu em diu que estic a punt de conseguir-ho, i em quedo amb una sola obsessió…."No paris…no paris….sobretot no paris…." (En el meu cas, tot i faltant tant poc, no estava gens segur de que si parava pogués tornar a córrer).
Això s’acaba. Carrer Sepúlveda. Un carrer llarguíssim….."Som-hi By Keds…ets el millor….no paris…." i el carrer que no s’acaba…..
Arribant ja a Pl. Espanya em permeto una darrera i efímera frivolitat….Un també molt justet Xavier Bonastre (TV3 i amic del Km0), ve per darrera i esta a punt d’avançar-me….."Nooo hijo…noooo!!!!"
Trepitjar la Pl. Espanya plena de gent i animant és realment emocionant….i passar entre les "torres venecianes" i veure al fons l’arc d’arribada….no té preu.
Els darrers metres són dolços i estranys…….no els sé explicar ben bé.
De fet jo crec que arribes tant i tant buit que no et pots ni emocionar com Déu mana…..Rectifico…..No pots ni emocionar-te com Déu mana…..ni caminar dignament…..ni fer estiraments…..ni pujar escales……ni baixar escales…..ni ficar-te dins el cotxe…..ni res…..perquè acabes literalment fet un xurro. Un autèntic desastre !.
El que us deia al principi…..una marató……és molta marató !!!
CONCLUSIONS.
– Molta satisfacció per haver assolit l’objectiu d’acabar la meva primera marató i molta satisfacció per haver-ho fet, sorprenentment, amb una marca inferior a l’esperada…03:34:38
– La Marató, jo crec, no és una cursa que dura 42,194 kms.
– La Marató, jo crec, és un projecte que comença quan un bon dia decideixes anar a fer-la i acaba quan assimiles totes les coses viscudes abans i durant la cursa.
– Jo encara tinc marató per uns quants dies doncs encara estic en el procés d’assimilar un munt de coses……CONCLUSIÓ FINAL : " HEY, HO, LET’S GO !!!!!! "
Salutacions.
22 fotos… aquí!
INTRODUCCIÓ
………………tot va començar tot just fa un any, la llavor estava plantada però calia fer-la créixer per recollir els seus fruits………….. feia falta aprendre moltes coses, i per això em vaig nodrir d’informació subscrivint-me a una revista especialitzada, i sobretot llegint i participant activament al fòrum de Km0, i aprenent molt a les sortides en grup amb els companys, de les experiències de l’un i de l’altre. Però això és un esport individual, no ho podem negar, has d’agafar una mica d’aquí i una mica d’allà, però al final ets tu el que has de prendre les decisions, i les teves cames les que han de tirar del carro.
Desprès de molts dubtes sobre ritmes, temps i demés, s’hem va fer la llum, i de sobte ho vaig tenir clar. La primera vegada que es fa alguna cosa important t’ha de deixar un bon regust, no et pots quedar amb una sensació d’amargor. Ho tenia clar de debò volia GAUDIR de la festa, però GAUDIR així, en majúscules.
LA MARATÓ
Dissabte recollida de pitralls, nervis i trobada casual amb el By Keds i nebot, i després amb el Baldato, canvis d’impressions i il·lusió, sobretot molta il·lusió.
Diumenge tocava matinar, bon esmorzar, i a deixar el cotxe a Diagonal per agafar el metro. Eren poc mes de les 7:30 del matí i els pocs que anàvem al metro ho feien per parar a la mateixa estació ESPANYA. Es respirava atletisme per tot arreu.
A les vuit ens trobem a les fonts el grupet de Km’0, abraçades, ànims, bon ambient, il·lusió i perquè no dir-ho, nervis molts nervis, almenys per part meva.A la sortida primer moment d’emoció, a la megafonia la cançó BARCELONA de Fredi Mercuri i Montserrat Caballé, aplaudiments de tothom atletes, públic…. Estava clar “HOY PUEDE SER UN GRAN DIA” volia gaudir, i amb bona companyia i com que la idea era acabar més o menys en 3’40-3’45, vaig decidir fer la major part de la cursa amb els germans dferrovermell, és a dir, amb l’homedferro i en Redman. Em va costar una mica trobar-los, però gràcies a la llampant no massa tampoc. Va ser, sens dubte la millor decisió que podia prendre, els quilòmetres passaven gairebé sense adonar-me, parlant sobretot de coses absurdes, fent bromes, animant a la gent que ens animava tant en català, com en castellà, i fins i tot en francès, amb el ja mític “Allez, allez, Jean Pierre”. Gaudint de cada pas, de cada metre, de cada instant, com si fos l’últim que em toqués viure. A més a més, el ritme era bo per aconseguir el temps fixat. Segon moment d’emoció, l’arribada a la Sagrada Família, feia molt temps que no hi passava per allà, i la imatge va ser impressionant i més si li afegim la gran animació que hi havia. La pell de gallina.
No recordo exactament quan vam fer la primera i única parada tècnica , es lo que te hidratar-se massa, part del que entra ha de tornar a sortir. Aquí vam perdre la llebre de les 3’45. Ja l’agafarem, pensàvem, la realitat va ser una altra, ja no ens tornaríem a apropar. En aquest punt vull destacar la labor de l’homedferro, precisió suïssa en ritmes, consells, etc., com un pare cuidant dels fills.I vàrem passar la mitja, i vàrem arribar al Fòrum km 30. Fins aquí havia gaudit com un nen (anava a dir com un cabró però no ho diré), i el nostre guia ens va avisar; – Aquí comença la Marató, quina raó tenia, les converses ja eren poques, de bromes quasi ni parlar-ne, i les cares començaven a ser diferents, ja no importaven els ritmes, i teníem clar que a la llebre ni la agafaríem, ni la veuríem, es tractava d’acabar de la millor manera possible. En arribar al Parc de la Ciutadella, tot i l’ambientàs tipo TOUR, vaig passar el meu pitjor moment i casi deixo marxar als meus acompanyants, per sort em refaig de seguida. En Redman feia pinta d’anar patint, però controlant, l’homedferro crec que en aquest punt es trobava fort, i jo anava fent. Prop de la Catedral sobre el 37 i casi sense adonar-me, ja havia marxat uns metres, va ser una decisió dura però creia que em tocava la meva dosi de patiment, ja que fins ara, la cursa m’estava anant força bé, i en Redman estava amb la millor de les companyies, si no, mai l’hagués deixat sol. Els últims km’s, força cansat però encara amb forces, tot i portar un ritme més aviat fluix, em faig un tip de “recollir cadàvers”. Al 39 la única temptació de caminar, no volia, i no ho faria. Al 40 em comença a fer mal el genoll, però ja m’era igual, pensava acabar com fos, en aquest punt la gent està molt petada, em faig un tip d’avançar gent. I per fi el 42, les Torres Venecianes, i el moment més emotiu per a mi, els meus fills són molt vergonyosos, però el petit, va vèncer aquesta vergonya i em va acompanyar agafat de la ma els últims metres.
L’EMOCIÓ TOTAL I L’ÈXTASI, JA SÓC MARATONIÀ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡
EL FINAL
En arribar a meta, ni llàgrimes ni res, cansament i petit diàleg amb el meu fill mentre em trec el xip;
– Andreu, això és molt cansat, no se t’ocorrerà mai fer una Marató, no?
– Encongiment d’espatlles de L’Andreu com dient, no ho sé.
– Doncs no t’ho aconsello fill, no t’ho aconsello, jo avui el primer i l’últim.Misteriosament no hem trobo massa trinxat, i espero l’arribada dels meus companys d’aventura, felicitacions generals i alegria, sembla que al final en Redman ha patit i fa la sensació que l’homedferro ha arribat encara amb forces, quina alegria. Poc després saludo i felicito a dos monstres com el By Keds i en Xavi19 (excel·lents temps amics), eufòria general. Mentre vaig al pavelló per canviar-me i posar-me una mica de crema a les cames, arriben la dona i el fill gran. Més emoció, ha patit tant o més que jo.
Després de descansar una mica al pavelló em quedo a veure arribar el final de la Marató, els que arriben entre 5’30 i 6’00 h., és tot un espectacle, no sé si gaudeixo més de la cursa com atleta o com espectador. Animo a tots els que arriben, veig la cara coneguda d’en Xavipapell, és tot un crack. Em quedo fins que arriba l’últim atleta, i em queda el dubte de qui té més mèrit, si el primer o l’últim en arribar.
Estic sorprès de com em trobo, cansat, amb una mica de mal de genolls i agulletes, però per lo que esperava em trobo força be, fins i tot decidim quedar-nos a dinar a Barcelona i a la tarda passejar una estona per Les Rambles. He acabat molt millor del que pensava. Estic sorprès, dos dies després, no us diré que tornaria a córrer una altra aquest diumenge, però a lo millor la setmana que ve sí.DEDICATÒRIA
Vull dedicar aquest Óscar, vull dir aquesta Marató a ;
1. La Meva dona i els meus fills, per aguantar les meves absències i carències d’aquests últims mesos i sobretot per compartir amb mi una il·lusió. Se que estan orgullosos de mi, tant com jo l’estic d’ells.
2. Km’0 en general, sense aquesta colla de bojos, no hagués estat possible.
3. L’homedferro i en Redman, dos germans que son tot bondat, bona gent, excel·lents persones. El mateix que recordes per sempre a la persona que li vas fer el primer petó, o amb la que vas tenir la primera relació, la meva pèrdua de virginitat Maratoniana sempre estarà lligada a vosaltres. Gràcies de debò.
4. L’home del mall no va aparèixer en cap moment, des del públic el va frenar quan havia perill en kàiser. Gràcies pel teu suport i per acompanyar-nos i defensar-nos del mur fins al final.EPÍLEG
No us penseu que m’he oblidat de posar el meu temps 3’48 h., ho deixat pel final perquè per a mi ha sigut i és lo menys important de la cursa. Segur que al llarg d’aquest text, que espero que algú hagi tingut forces per llegir-ho tot, he repetit moltes vegades la paraula gaudir, moltes més que patir. El motiu és clar, i ho penso dir tal qual.
HE GAUDIT COM UN CABRÓ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡
Gràcies a tots i…………….. fins Donosti potser?????
Neus i porcalleocho, espero que gaudiu molt tant de l’estada com de la cursa, ja ens fareu cinc cèntims, a veure si ens l’hem d’apuntar per l’any vinent…
Gracies pacorro,
Jo el problema el tinc a la inserció, de manera que m’imagino que la cosa serà durilla… però vaja, tot sigui per poder tornar a córrer normalment!!!😯 A TOTS ENS POT INTERESSAR.
El divendres 7, a les 8 de la nit, lloc Ibercaja,.
Conferencia de l’equip lliedatà LLEIDAEXTREM.
sobre el tema de les curses d’ultrafons extremes.
L’equip està format per Kike Borras, Lluis Rabes i Arcadi Climent, ja formen part d´aquesta colla de "pirats" per les curses d’etapes i lluny de casa.
L’última va ser Cabo Verde, anterior a Amazones, i com no la famosa del Sables.
Hi ha diapositives , una bona experiencia ens explicaran.
No podem faltar-hi els km´0….
Suport al ponent.
GràciesLlegeixo cròniques i m’agraden. Felicitats i la meva admiració
Emocionants, models a seguir, sensacions a aprendre i a desitjar. Triomfs sobre un mateix, manifestacions d’amistat, expressió del patiment i del concepte real del triomf (Gràcies Roma34),.
Algun dia escriure la meva, segur, i amb això ja m’esteu ajudant
Però mentrestant…
encara en falten!!
