S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Dos + inscrits!
I ja tenim proposta per fer un bon dinar: al restaurant de l’any passat tenim possibilitat de reservar lloc per a 25-27 persones, però no més. És l’únic que coneixem on es menja força bé i que té capacitat per a més de vint persones. I, com alguns ja sabeu, és a tocar de l’arribada.
Ho tirem endavant? Fem llista per al dinar? Sigui on sigui, nosaltres ens hi apuntem.
Un detall important: el dia 1 de gener com a molt tard, hem de confirmar la reserva i dir quantes persones serem.Mitja marató
Ballak
bru
karri
sergi farré pérez
Homedferro
flo
Elmuro
Joker
Cargol
Voraç
amata
artur42
Arcadi42
Quim*ImmaDinar a Sitges
Quim*ImmaEscric aquestes línies amb una bossa de gel al peu…
Una nova prova de llarga distància i una nova i bona experiència per emportar-se al sarró.
El bon resultat assolit a les 6 h de Calella em van esperonar per apuntar-me a aquestes 6 hores. A part de l'”èxit”, allà hi vaig acabar també amb una sobrecàrrega que encara no he solucionat. És clar, només hi havien dues setmanes de diferència. Massa poc temps. D’aquesta manera em presento ahir dissabte a Can Dragó (BCN).
Ja a la primera mitja hora de cursa reapareix el mal, però vaig divertint-me amb tot el que m’envolta. És senzill. L’ambient és fantàstic, la companyia molt grata i de fet, com vaig trotant, no ha d’anar més enllà. Però aviat comença el suplici, cada passa, cada impacte és un petit càstig que es va acumulant.
Quan porto una hora decideixo plegar de fer el tonto i concentrar-me en cursa. Durant molta estona conviuen dues sensacions. Hi ha moments que tinc aquella sensació de benestar tan típica quan fas esport de baixa intensitat i a la vegada, el mal va creixent, el peu em fa la guitza i he de posar una gran força de voluntat.
Una mica més enllà de l’equador de la prova, al km trenta-i-tants, el meu amic i veí Tolosa em diu que abandona, per no complicar-se més amb un problema físic que el té capficat fa dies. Em fa ballar el cap. Dono la primera volta a les pistes coixejant i sospeso abandonar jo també. Els companys em mostren la seva solidaritat amb molta bona fe (què gran és aquest esport!) i em deixo seduir fàcilment. Torno a córrer i de mica en mica diguem que vaig adonant-me que la tolerància al mal pot arribar a ser infinita. Això no és sa.
Dono voltes i més voltes, passa l’estona i allò ja passa a ser insufrible. Però per què continuo en cursa? Alterno un parell o tres de voltes trotant i una caminant i avituallant-me. Quan manca una hora veig clar que acabaré, no sense un cert patetisme. Ho vaig exterioritzant, comentant-li a tothom. De resultes del mal al peu -que ara ja em surt per les orelles-, ja em comença a fer mal tot el sistema, tot es resenteix. Però continuo allà, amb més i més fred.
Vint minuts abans de les 6 del matí no tinc cap més remei que caminar. Ja he hipotecat les següents setmanes, els kms que porto tant em fan i l’únic en el que penso és en agrair tots i cadascun dels companys que m’han mostrat afecte i felicitar a la resta de corredors que tan bé ho estan fent. Sou extraordinaris. En aquest sentit sóc una persona molt i molt afortunada.
Acabo lesionat i decebut de mi mateix, simplement per no tenir respecte d’una prova tan seriosa i d’haver-me comportat com un infant. El temps de repòs que he guanyat quan sona la bocina de les 6 hores el tinc ben merescut.
Hi hauran nous reptes, noves distàncies i noves experiències: l’ultrafons enganxa
Gràcies a tots
(PD: he fet 55,8 kms)
La impossibilitat de sortir ahir al matí amb el SergiFP i l’Albert (la nit anterior, amb sopar de feina inclòs, es va acabar fent més llarga del previst…) i la mandra de matinar per d’afegir-me al gran grup d’avui a les 9 de matí han fet que em toqués sortida en solitari (bé, no del tot, una magnífica boira m’ha acompanyat tota l’estona recordant-me el fred que fa…).
L’hora de sortida ha estat cap a les 10.50h; la ruta: baixada d’Alcoletge fins a Lleida pel camí de Grenyana, anada i tornada per la canalització, volta cap a la Mitjana per tornar a agafar el camí de Grenyana fins a Alcoletge.
En total ha sortir 1h50′ de rodatge tot gaudint de la fresca, del paisatge, del mal de cames,… En resum, un bon matí amb un mateix que de tant en tant tampoc fa mal.
9.00 am al km0 dilluns
Crit
Espi
KaiserEps, serà la darrera trotada abans de la pluja d’euros que ens caurà…
:woohoo: LUIGI, SENTO EL DOLOR I LA LESIO QUE TENS.:huh:
LES LESION ENCARA QUE PETITES SON MOLT RESPETUOSES EN TOTES LES CURSES…:blush:
NO ENS PREUCUPEM SOLS DEL ENTRENAMENT I ANAR A LES CURSES… SI EN RECUPERA BE DE LES MATEIXES CURSES, ES COM SI FOS PART DEL ENTRENAMENT….
EL REPOS (QUE NO SEMPRE VOL DIR NO FER RES…) EL REPOS ACTIU, EL REPOS SENSE IMPACTE… EL DESCANS ABSOLUT, LES SESIOS DE FISIO… TOT FORME PART DEL ENTRENAMENT….
TOT FORME PART DELS KM´S QUE VOLEM FER…
PERO DE VEGADES… ENS PORTE L´EUFORIA. LES BONES SENSACIONS VISCUDES AMB NOSALTRES I AMB ELS COMPANYS…. TOT ENS FA DUPTAR DE ANAR O NO ANAR A UNA CURSA…..
CRERC QUE JA ESTA FET.
ARA, LO IMPORTANT ES MESURA QUE TENS , I COM AFRONTAR´HO.
DEPENT DEL TEUS REPTES NOUS QUE TENIES, I/O MODIFICAR-LOS…
:woohoo: SEMPRE EN POSITIU, AIXO FA QUE MILLORI TOT…
PETONS….(JO HI VOLIA ANAR… PERO LA FEINA…..)
UN ALTRE ANY SERA….
MOLT PETONS I A RECUPERA´T.
ESTEFI;)
Luigi ha escrit:
Quote:Hi hauran nous reptes, noves distàncies i noves experiències: l’ultrafons enganxa.Oh i tant !!! I tornarem a ensopegar en la mateixa pedra, tornarem a viure sensacions úniques, tornarem a gaudir sense importar si fem bé o malament. Que a ningú no fem mal és ben cert, que ja a vegades ens el fem nosaltres mateixos.
Ànim, Luigi, una altra ferida al ventre, una altra experiència.
Temes “tècnics” a banda, tipus recorreguts, distàncies, etc. em sembla que en crit va ser qui va insinuar un esmorzar a meitat de camí. Jo sé del que parla.
Podria estar bé en una marxa francament llarga. No és el cas. A mi també m’ho van insinuar en la Noguerenca. Atent a totes les opinions, però discrepant en això, ho tinc molt clar: no cal.
Raons-pel-no-esmorzar-a-meitat-de-camí:
– qui no hagi menjat res abans de començar, tenint en compte l’hora de sortida, espavil !…
– qui es pensi que no cal un mínim d’esforç per aconseguir alguna cosa, espavil !…
– qui cregui que caminant lleugeret o corrent un entrepà a mitja sortida li sentarà bé… … … espavil !!
– finalment, el no-esmorzar-a-meitat-de-camí ho simplifica molt tot, a nivell organitzatiu.Espavil marxes a Ponent, ja !
Encara amb restes de tos, pero amb moltes ganes de fer una sortida llarga, ahir diumenge al matí (10h) vaig agafar el cotxe amb l’intenció de buscar un lloc sense boira. Vaig tenir que anar fins a Senterada (15’ de cotxe), on lluía un esplèndit sol tot i que feia una bona fresqueta.
Tot segint la carretera vaig fer Senterada – Xerallo- Senterada amb una lleugereta pujada d’anada i amb baixada de tornada (recorda una mica la mitja marató de Granollers). Tot i que es un circuït per carretera, hi ha molt poc trànsit i la borera és ampla (no hi ha perill) No cal dir que he vist bastanta neu i alguna que altra vaca, tampoc m’ha calgut mp3. també ha acabat passant calor.Uns 20Km ben aprofitats, llavors uns estiments, el cotxe i la tornada al mon de la boira amb la foscor i el fred.
Avui torno a tenir mal de coll i em desespero veient que perilla l’inici del pla d’entrenament per la marató de Barcelona previst per la primera setmana del 2009. Potser estic devant d’un 2on. Ajornament.!!! … Porto des de finals de novembre amb el ditxós refredat…
