S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Hola,
ya de vuelta en casa, paso a compartir mis impresiones de la carrera de belchite.
Si algo me ha quedado claro, sobre todo por el sábado, es que hace honor a su nombre: desértica y extrema.
Llegando a la salida el sábado, 4, 4,30 pm, el coche va oscilando entre 36 y 38 grados 😯 , dan la salida y en los 200 m de desnivel que marca la organización hay escondido un martirio en forma de rompepiernas (subidas de 200 o 300 metros y mucho desnivel alternadas con bajadas de unos 100 metros), todo en terreno pedregoso que condiciona los apoyos. Salgo tranquilo, con el objetivo de completar la carrera corriendo, pero de poco me vale, a partir del km 3 ó 4, a subir las subidas caminando, hecho polvo y acabar como puedo. Por cierto nos salva un viento que corría por aquellas alturas la mar de agradecido, sin él no se que hubiera sido… Ah!, el agua del avituallamiento como el día, o por algún extraño fenómeno físico algo más caliente
A dormir y pasamos al domingo, carrera completamente distinta. Llegando (9:30 – 9:45) el coche marca 28-30ºC, ya es algo menos. 4 ó 5 km de las características del sábado, aunque más suaves, y que me tomo con mucha, mucha mucha y he dicho tres veces mucha calma, tras la experiencia del sabado y a llanear 11 o 12 km hasta belchite por un camino rodeado de rastrojos y campos labrados, no tanto calor, el agua más fresca (mejor, menos caliente), voy pasando gente que ha salido más fuerte y se me pasa como si nada.
Lo mejor: los paisajes esteparios, la organización muy al tanto de las necesidades de los corredores y la camaradería con los colegas km0 asistentes (porcalleocho y albertbo) y el resto de los corredores.
Lo peor: los accesos a los pueblos de salida, que te hacen olvidar que estas en el siglo xxi y la extrema dureza de la primera etapa.
Creo que volveré…
Salut companys,
Per molt que te’n facis una idea a priori, que dura que és aquesta cursa!!!. Ambientàs a la sortida, més pels molts amics que ens hi trobem que per la quantitat de corredors, és clar la gent no està tant espatllada com per obsequiar-se aquestes pallisses.
A poc més de les 9 ja tenim els pitrals, llavors fem temps fent la xerradeta i amb ganes de començar (hauria anat perfecte fer-ho una mica més aviat). La sortida neutralitzada fins a Roquetes és un passeig que ja permet veure una mica la que ens caurà al damunt, a ritme més que tranquil hi arribem ben suats.
Els primers kms són de tanteig, tots ens deixem portar una mica sabent que a partir del 10 la cosa s’enfila. Comparteixo uns quants kms amb el Bodi, l’Artur42, el Jordigràcia i l’Imma. La comoditat d’aquests primers et fa sentir una mica atípic, massa bé per ser una cursa, per molt que sàpiguis el que t’espera.
Del 8 al 10 poca broma ja perquè tot hi no tenir la duresa dels propers la carretera s’enfila força. Anàvem comentant que hi arribaríem bastant abans de l’hora i al final tampoc ens ha sobrat gaire, uns 40 segons aproximadament. Llavors pujàvem amb l’Artur42 i teníem el Bodi uns metres pel davant.
Francament, ara no recordo si hi hem connectat el 11 o el 12 i si jo he començat a defallir el 12 o el 13, però les rampes són de vértígen, busques un descanset que no arriba mai i la gent que va parant al teu davant, pràcticament t’hi convida. L’Artur42 se’n ha anat com un coet buscant sortir de l’atmòsfera i jo m’he quedat a recuperar una mica.
La sorpresa ha estat meva quan al 14, prop del 15 penso, l’Imma m’ha avançat amb passetes curtetes però ritme ferm. A mí que m’encanta pujar, crec que el desnivell, enorme, es barallava amb aquest corredor pesant.
Pràcticament al 15 hem passat amb molt poca diferència l’Imma, el Bodi i jo mateix perquè uns quants metres abans d’arribar-hi podies sentir els crits d’ànim que un nodrit grup ja no se si en aquell ambient bucòlic, i al costat de la cabra, d’encantadores pastores o ninfes km0 que aixecaven la moral a tothom, fins i tot al cadàver atlètic que era jo en aquell moment.
Cap al 16 una mena de mareig m’ha arribat a incomodar moltíssim, no he dit res als avituallaments, que per cert, eren excel-lents, perquè no hem fessin plegar i tampoc li he comentat al Quim quan m’ha passat entre el 17 i el 18, no fos que s’hagués preocupat. Era qüestió de tirar cap amunt, caminant més del que m’hauria agradat, i acabar.
La veritat és que una mica fora de cursa per tot plegat potser hauria caminat a dalt i tot, però al 20 m’ha agafat el Jordigràcia i m’ha animat a afegir-m’hi i hem arribat plegats, 2:38:04, avui sí que és el que menys importa.
És una cursa difícil de valorar, perquè sempre penses que podries haver estat millor, però el fet, fet està amb totes les seves circumstàncies. Em dono compte últimament que quan perdo competivitat també perdo combativitat i llavors arribo amb la maquinària en bastant bones condicions, haurem de veure-ho en futures curses. Baixant amb cotxe te’n adones del disbarat de pujada que és. I el millor de tot són les ganes de tornar-hi.
A l’arribada m’he polit 3 aquarius a glop cadascun i després aigua i coca-cola a dojo, la hidratació era esplèndidament generosa acompanyada de fruita, entrepans i pastissets. La dutxa d’aigua freda retornava després de la calorada passada. L’únic que s’ha fet esperar una mica ha estat l’entrega de premis.
Per rematar la jornada un dinar boníssim per la qualitat culinària i sobretot la qualitat dels seus comensals, bons companys per a qualsevol viatge.
Una abraçada a tots.
Salut companys,
Enhorabona a tots tres. Sembla que a partir d’ara -bé, des de fa una mica de temps- els corredors tindrem opcions diferents de les curses clàssiques. Ja és això quantes més en tindrem,…més riurem 😆
Una abraçada a tots.
Bon vespre i quatre paraules més…
Ara ja ho podem dir, tot és mentida, ni els 10 km són plans, ni els dos finals són tots de baixades… alguna cosa us havíem de dir si volíem conquerir Tortosa, no?
Agafo aquesta cursa després d’una paradinha estival moooolt llarga, amb una setmana d’entrenament divertit per agafar una mica de sensacions.
Sobretot, però, m’agafo la cursa com un plaer. Ponent s’ha fet sentir a les Terres de l’Ebre ja a la línia de sortida, els km0’s érem majoria. Aviat és dit, però quan els veus i davant la mitja marató més dura del país, amb unes condicions extremes, no saps què fer ni què dir, davant d’això, optem per anar a buscar lo llop tot traient el que portem a dins.
Els 10 primers km pugen suaument, els faig dins d’un grup de luxe: Bru, Montoliu i Cucudrulu. Conec les cartes de tots menys les meues.
Un cop hem acabat i repasses la cursa te n’adones que el joc ha sigut divertit, fins i tot còmic, amb una lliçó del mestre roig i negre, Cucudrulu.
Al km 10 divorci totalt, quartet trencat en tres, uns metres de diferència i tots al mateix ritme, el paisatge resulta monòton i tot, jo només veig la samarreta del Cucudrulu amb qui vaig de duet i em porta a ritme constant i just, just per mi. Montoliu i Bru queden per davant.
Les posicions es mantenen fins arribar a la cabra, terra de nimfes km0’s que fan arribar la seua veu fins al Delta. La cridòria és de tal magnitud que ho trinxen tot, hem estat joguines. Joguines que es passaven unes a les altres, hem provat tots els ordres possibles, això sí, patint com cabrits.
Al km 19 sabia qui es mouria, amb una elegància de llop, el cucudrulu es planta a meta sense tocar a terra, impressionant.
El Montoliu ha entrat darrera seu, als dos llobatons que falten ens ha sobrat una mica de cursa, per dir-ho d’alguna manera…
Passada la meta, tot plaer, sentir com arriben els companys, com alguns km0’s es bategen… el menjar, el beure, la dutxeta freda que ens ha retornat la vida, la baixada a Tortosa, el dinar en un indret immillorable -merci Porcalleocho i Bru– i cap a casa a escriure-ho tot.
Moltes són les cròniques que us oferiran, avui l’hem feta molt grossa, com a grup però també individualment… no dic res.
Merci a tots, esteu convertint això de córrer en dibuixos animats.
I auuuuuuuuuuuuuuuuuuuu, cap a dormir amb la panxa mirant els llençols… 😳
Crit
Hola companys i companyes!!!
Teniu raó. El llop no ha estat tan ferotge, però és que li hem posat moltes ganes, eh?.
Els que hem estat una mica mes a prop del cel tenim uns quants motius per anar a dormir amb mes d’una satisfacció. Hem gaudit d’un bon cap de setmana: bon menjar, bones excursions i bona companyia. Ens mancava saber si la cursa també ho seria de bona i de ben segur que ho ha estat després de les sensacions que hem sentit.
Parlo en plural, doncs m’ha semblat que tots coincidim en que hem fet una mitja marató fora del normal, a l’abast només dels que no ens ho romiem gaire. Què collons, si sh’a de pujar, s’hi puja!.
I hem pujat. Com calia, com diuen les lleis de la natura: el més forts davant i els menys forts darrera, però al final tots erem dalt de tot. Una mica deshidratats i bastant esgotats, però amb uns somriures d’orella a orella.
I quina claca!!. Sentir les veus d’ànim donaven forces per uns quants minuts mes de lluita contra el desnivell. Moltes gràcies, noies. El km. 15 serà difìcil d’oblidar.
La nostra cursa ha estat immillorable, però més enllá de l’asfalt i els quilòmetres, es de justìcia felicitar als que vareu fer aquesta aposta. Les coses ben fetes han de tenir una bona recompensa i em fa la impressió que ja es comença a assaborir l’èxit. Benvingut sigui i que no manquin ocasions per omplir una taula tan gran com la d’avui.
Molta salut per a tothom.
Alguna cosa sempre tenim per casa que no la fem anar, ja sigui per desgana, en tens una altra, practiques altre esport, no tenim temps, etc… i t’adones que està nova i encara sent pot fer ús.
Doncs bé, aquest raó d’espai es per donar a conèixer els materials relacionats amb l’esport i l’oci que tenim arraconats i que algú o altre en pot treure profit. Vaja que abans de llençar-los a les escombreries donar-li un reciclatge vàlit per a un altre company.
Bé, ja podeu anar a buidar el traster per treure les "reliquies" i ficar-les en aquest espai d’intercanvi d’objectes.
Salutacions i a per ¡¡¡ La Ganga!!!!
L’any passat vaig debutar al món de les maratons a Donosti. En segarrenc m’hi va animar. Era la primera marató, feia dos anys que no feia una cursa i només vaig fer la mitja marató de Sant Cugat, un mes abans, que va servir una mica per testar-me. Jo només sabia que era capaç de córrer dues hores i mitja o una mica més per la muntanya, la tirada més llarga que havia fet era de 2’45" i vaig acabar fos. A més la vaig fer la setmana abans de la marató (estic grillat? probablement).
De l’experiència… només sé que la recordaré tota la vida. I guanya punts si tenint en compte que la segona marató que he fet, a Barcelona aquest any, estava organitzada força pitjor.
Què puc dir de Donosti?
1- organització excel·lent. Dos dies abans de sortir cap a Euskadi em vaig adonar que no apareixia al llistat d’inscrits per culpa d’un error en el pagament per internet. En tot moment l’organització va mostrar la disposició a resoldre el problema. A la recollida de dorsals i la bossa de regals, no vaig haver de fer cua en cap moment. A Barcelona va ser un infern: 1 hora i mitja esperant. Una mica més i faig la marató més ràpid
😉 A banda d’això, durant la cursa hi havia avituallaments cada dos quilòmetres i mig o tres (a Barcelona, quan va començar a petar el sol, els cinc quilòmetres semblaven deu) i fins i tot oferien vaselina, detall gens gratuït. A l’arribada vaig flipar. A banda de les mantes tèrmiques per a tothom, un voluntari treia el xip de la sabatilla de cada corredor perquè no s’hagués d’ajupir, i d’aquí es passava a una zona on hi havia begudes, fruits secs, barretes energètiques i tot que el poguessis imaginar per a una ràpida reposició.2- el circuit és pla, però a més a més, com que consisteix a fer dues voltes (o era una i mitja?), és força compacte. Ara si ets dels que van tranquil·lament a acabar, vigila no et doblin els africans!!!!
El fet que el circuit sigui compacte i no extensiu és un gran ajut per als acompanyants (més tenint en compte que a Donosti no hi ha metro!!!!). Al mateix temps fa que el públic estigui més concentrat. Això li dona un caliu especial, al qual cal afegir el caràcter basc. Si ets noia et faran volar: "Aupa, neska!!"3- el clima és veritat que és fresc, però la meteorologia atlàntica també té que és molt més variable. L’any passat vam córrer en l’únic dia de sol entre dos fronts plujosos. L’any anterior, el 2005, tinc entès que hi va haver un xàfec monumental. Un amic meu hi va debutar i crec que el segarrenc també hi era. Els acompanyants encara maleeixen la pluja.
4- No poc important, les possibilitats de restitució de l’esforç que ofereix la gastronomia basca. Gens menyspreable.
Jo em recordaré sempre del km 38, quan un tipus va veure un conegut, que casualment es deia Patxi (quina casualitat!). Havia aguantat bé fins al 34-35, però aquí ja anava fos i només volia arribar, i just en aquell moment l’animador catxondo li diu al Patxi: "Aupa, Patxi, que no hay muro, el muro no existe!". No vaig poder evitar posar-me a riure tot i que anava mort. No, no hi havia mur. Vaig treure forces de flaquesa i vaig encara els quatre últims quilòmetres.
Jo aquest any, no sé si hi seré. El meu projecte passa pels Països Baixos. Amsterdam, un mes abans. Però queden molts mesos i pot passar de tot.
Ah, Abraham Olano va arribar en 2 h 45′. Què cabró, i ho va fer sense bici!!!. Afortunadament no em va treure ni una hora.
😉Els qui la vulgueu fer, us animo. Em feu una mica d’enveja.
Hola companys:
Poc més podem afegir. Als que l’hem corregut ja sabem el que hem passat i als que no recomanar-la però amb bona preparació, ja que jo no hi portava gaira i m’he fet un fart de caminar.
Lluitar contra la calor, la deshidratació, cansanci i la duressa de les pujades es fort, però més es la recompensa de poder dir SOC UN LLOP.
El millor ha sigut veure com estem consolidant un veritable grup als que no lis asusta cap repte, la trovada precursa, l’alegria de veure les samarretes llampants, la gran animació que portem darrera (gràcies a les ninfes) i la postcursa com ha de ser amb un bon dinar i remullat amb cava… fins la propera.
Salut i milles.
AbelBe, companys, com molt be iu en Cargol, poc afegir a lo que en dit als companys, que ho feu millor que jo.
A sigut una gran satisfacció (i ja en tenia moltes ganes) de retrovar-me amb gent tant agradable com sou vosaltres. Bru, Bodi, Crit (company de fatigues), segarrenc, quim, imma, cargol que ja fa unes estones que ens coneixem i als "nous" Artur42, madjoker, montoliu . . . a sigut un plaer còmpanys, molt de gust.
I no vull olvidar de cap de les maneres als vostres acompanyts i felicitar-les de tot cor per la animació, la cleca, l’ambientas que han fotut sobretot durant la cursa, ENHORABONA, senties unes veus que t’animaven com si vinguesen del cel (estavam tant a prop) i et portaven en volandes, sobre tot al punt de la Font del Gat, molt agraït.
Be la cursa, ja sabia que enguany fariem de 3′ a 4′ minuts mes que l’any passat ja que la calor es la calor. Amb el Jordi ja li comentava que als primers 5km ja feiem 1′ mes que el 2006 i aixì fins al final que han sigut quasi 4′.
Enhorabona a tots que vareu participar i arribar al Refugi, al temps es el de menys i animaros per l’any que be a tornar-la a fer.
NOTA: en va tocar molt els c…. que un senyor me digués "Ànimo ABUELO" 👿 , en aquell moment vaig estar apunt de estrangularlo, jajajaja.
Apa!! SALUTT!!
per cert si voleu veura mes fotos de la Cursa entreu a:
http://picasaweb.google.es/trailuec/CursaDelLlop2007Moltes fotes i sortiu molt guapuusssss
Bona tarda,
Finalment ja ho he decidit i m’hi acabo d’inscriure. És la primera edició, limitada a 1500 atletes però fa molt bona pinta, l’entorn és immillorable. El fet que coincidís amb un cap de setmana de 3 dies (divendres és festa), i les pressions familiars m’han fet decidir.
Està a l’alçada de Bordeus, la distància és l’únic inconvenient.
Me la prendré suau, és una marató per gaudir i ho vull fer, sense presses, en la vista posada a Donosti, serà la tirada llarga. Això farà que la setmana següent pugui afrontar la mitja de mollerussa com a llebre d’algun km0…
Si hi voleu fer un cop d’ull, han penjat unes fotografies del recorregut a la Web
Si teniu el google earth instal·lat, podeu veure el recorregut descarregat aquest petit Fitxer
Salut
crit
p.s: si algú hi estés interessat que no deixi passar els dies, tanquen a 1500 i passen ja els 500.
Molt bones fotos, Cucudrulu, s’hi llegeix tot allò que vam viure, del principi al final.
Jo n’afegeixo alguna més, per esperar les que han d’arribar.
Auuuuuu
Ieeeeeps,
Molt bones fotos Crit i cucudrulu :wink:!!!
Auuuuuuu…coi de llobatons, aquest cap de setmana em vàreu fer tornar a disfrutar de valent 😆
Concentrats gairebé tota la representació de la llopada llampant al mateix hotel Tortosí, vàrem fer una bona càrrega d’hidrats de carboní la nit avans, tot preparant el que ens venia a sobre…
Matí com ens esperavem, molt i molt caloròs.
Sortida a les 10 passades, amb tot un grup de llobatons llampants afamats de pujades per conquerir lo Caro…feiem por…auuuuuuuuPrimers Kms fets amb un bon grupet, montoliu, crit i el ganxet cucudrulu 😉 . Cap el Km10 però, el trenet es comença a trencar i comencen les rampes de debò
Arribem al Km 15 on ens espera la gran claca d’animadores del Km0 …aquesta animació ni al tour!!! Com molt bé ha dit en Segarrenc, aquesta claca feia ressucitar tot mort vivent que s’havia perdut enmig del Caro 😆
Felicitats i gràcies noies, no sabeu pas com s’agraeixen aquests moments 😉
Els Kms es van fent llargs, mooooolt llaaaaargs i no acaben maaaaaaiiii, mentre el mestre cucudrulu (rellotgeria suïssa) arriba a meta, seguit pel incombustible montoliu, la màquina d’en crit darrera i un servidor arriba tot seguit, exhaust i completament abatut, però content, molt content
Vaig endarrera i em venen imatges per recordar sempre…la cara de satisfacció de’n crit quan el veig estirat a terra acabat d’arribar o l’angel de la guarda de’n montoliu (això no es paga 😉 ), quan ens porta unes aigues i aquarius per un parell de llops ajaguts en coma
a l’arribada.I més satisfet encara quant vaig veient l’arribada de la llobatada que faltava, l’Artur (bo, molt bo company), en Bodi (màquina-màquina), segarrenc, jordi gràcia, madjoker (enhorabona llobato …com algú diu…ets el meu heroi company!!! 😉 ), i tambè arriben companys de Cervera, amb l’Imma sent tercera (felicitats 😉 ).
Enhorabona i felicitats a tots els arribats, a l’organització i la fantastica retrobada amb el company cucudrulu…aviat el tornarem a veure 😉
Fins l’any vinent Caro i salut 😉
Un llop llampant
Enhorabona a Ponent per haver conquerit el Caro.
Com va dir el segarrenc, els llops sempre ataquen en manada i així es va fer. Com era d’esperar la primera pertanyia a l’èlit, tal com es pronosticava la nit abans. L’atac va ser ferotge i acompanyats pel llop de Reus (qui l’ha de fotre 😉 ) es van cruspir la presa en forma d’enorme i duríssima muntanya.
Montoliu, Crit i el Bru, entraren a l’estela del llop de Reus, el ja mític Cucudrulu.
El segon atac no es feu esperar i una altre manada, encapçalada per l’Artur42, tornava a sembrar el pànic als ports.
El Bodi, Segarrenc, Jordi Gràcia, Madjocker, companys de Cervera i de llevant , van fer la resta.
El millor de tot el dinar post cursa, amb un ambient de primera amb companys de primera 😉 . Menjar i beure fins el punt que el PRESIDENT, ens va obsequiar amb unes paraules 😯
Per acabar, no podia deixar de felicitar, a tota la claca que hi duiem, estic segur que érem l’enveja de la resta de corredors, però no us passeu que l’any que vé ….demanarem…."top-less" 😆 😆 😆
Salut i felicitats per ser com sou C O L L O N U T S.
.
