S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Epa!
fiti 02:44:45
Redman 03:19:38
lefox 03:20:45
Homedferro 03:40:27
Luigi 03:42:11
Neus 03:43:33
Jordi 03:44:15
Vaker 03:48:32
alexriu 03:51:56
jmvalentines 03:53:58
Agulletaman 03:56:53
Toni Castillon Gervilla 04:06:35
Gina 05:07:31Enhorabona a tots!
salut!
Moltíssimes felicitats a tots!!!. Estem esperant aquelles cròniques que, quan les llegeixes, sembla que estiguis tu corrent…
Ostres, molt però que molt bona aquesta crònica. He rigut molt, especialment quan explica l’experiència a la carpa.
Luigi ha escrit:
Quote:Algunes fotos:Sembla que no es podien descarregar en el tamany original, per un problema de llicències. Crec que ara ja està arreglat:
actions > view all sizes > download the larger size of this photo
Feia mesos que em trobava amb una persona i sempre ens saludàvem, sense jo saber qui era. Em vaig prometre que la propera vegada m’aturaria i li preguntaria DE QUÈ ???
Avui al matí estava ELL fent un cafè a l’estació de Renfe quan jo marxava com cada dia cap a Tarraco, i …. casualitats de la vida (o de la petita Lleida) ÉS EN VAQUER !!!!! Va ser Casteller i d’aquí parteix tot.
M’ha fet 5 cèntims del patiment de MCD.
Jo aprofito per FELICITAR-VOS A TOTS per l’esforç que vau fer. En paraules d’en Vaquer: “hi ha curses que et posen a puesto”, i aquesta ha semblat ser una d’elles, però no per això ……..
ENHORABONA a tots !!!!
Ens veiem a Ivars,
Carles.
La crònica comença el dimecres quan -tal i com vaig fer l’any passat-, m’inscric in extremis a la marató. Aleshores no anava tan curt de kms –aquest any uns 300 els últims quatre mesos, cap tirada llarga i zero d’asfalt-. Via facebook l’homedferro m’assegura que “ho sabia, ho sabia que t’inscriuries” (deu tenir alguna cosa de bruixot), i sabent que també correria la Neus (d’El Pont), estaria bé fer una barqueta comuna, no sé, alguna cosa compartida, seria maco, però jo no estic pas per fer 3h30min, que és la seva pretensió. De fet, no estic pas per fer cap previsió, així que millor no donar-li voltes i que surti el que vulgui. Ante todo, mucha calma.
El dia D a la hora H, arribem amb la family a l’aparcament de Port Aventura, on el primer corredor que veiem és… l’homedferro, però és clar, és mig bruixa, i quedem en veure’ns a la sortida. Aquesta edició han modificat lleugerament el circuit i la sortida es fa davant l’Hotel Caribe, del qual m’ha quedat la impressió que hi ha més gent als lavabos que fora, però vaja, podria ser circumstancial. Amb la bossa del corredor a la mà, tornem al cotxe a disfressar-nos (he fet servir poc el traje de luces aquest 2011) i poc més tard ja formem part del ramat.
Ambient fashion, música xumba-xumba protagonista, moment tens, il•lusió i expectació a parts iguals, músculs d’acer, pocs segons per les nou o’clock, el grup es mou, però… aviat es ralentitza i ens aturem! Però, però… què passa? Cares de sorpresa que de mica en mica canvien d’aspecte quan ens fan retrocedir. Els minuts van passant i queda clar que tot i la crisi, encara es manté un rampell de bon humor, malgrat que l’ambientador Pudor Sensations vagi calant i s’acaba fent evident que per molt soferts i obstinats que siguem, no som uns matats. Per no allargar-ho més.. ens estem palplantats mitja hora sense saber el perquè (de tot plegat) i comencem a córrer amb la mosca al nas…
Vaig seguint com puc l’homedferro que porta la torxa groga (groga cargol… ehem, no la de Caspe) i encara que no era el que jo volia -ja hem begut oli novament-, em distrec pensant què maca és la Costa Daurada quan la previsió de pluja no es compleix. De fet, sembla que l’homedferro va seguint la Neus (el redman i en Jordi fa stona que volen molt endavant) i tot el núvol groguenc hi gira el seu voltant. Va passant l’estona i seguim igual, ara amb tot el grup estiradet: els del 10 kms més avançats i els maratonians enrera. La bufeta fa estona que em demana a crits una aturada, obeeixo i aprofito una lletja zona verda per buidar-la, així que se m’escapa el meu grupetto. Però els continuo seguint amb la vista. Em sorprenen els kms, tots per sota o quasi de 5, quan el ritme que porto ni de bon tros és aquest (vaig respirant amb el nas). Bé, faig com el motor dels avions després d’enlairar-se, agafo un ritme estable i a tirar milles: fffffffdddddddd. Novament, torno a anar sol en una marató.
Quan entrem al passeig, fa estona que pica el sol i sincerament, no esperava això d’un novembre, així que a cada avituallament agafo una ampolleta: mitja gola avall i mitja a sobre del cap. Més endavant, entrem a Cambrils, on a banda i banda de la carretera, hi ha tot de xiringuitos i botigues tancades, així com ningú al carrer animant ni seguint la cursa. De tant en tant, brilla alguna russa passejant el gos o algun policia controlant el trànsit. Un noi se m’enganxa i em demana per la previsió que porto i davant la meva resposta “quan porti dues hores t’ho diré”, aleshores dubta uns segons, i em confessa que tot just és la seva primera marató. Semblo borde, és cert, però ja m’ha passat més d’una vegada!!! Sóc del parer que a la primera: 1) t’has d’estavellar i valorar l’eficàcia de la maquinària, o 2) has de fer una gran marca i vanagloriar-te eternament; la resta, of course, no està escrit. Mentrestant, el noi esmentat ja interrogava els corredors d’uns metres endavant…
Per no allargar-ho massa, explicar que a Cambrils un vent fresc tocava de valent (per en Molina seria huracanat) i si més no, refrescava. Definitivament, el grup de l’homedferro ja no estava al meu abast i m’anava entretenint mirant el terra o fent somriures al personal dels avituallaments. Cal tenir en compte que tornaríem a passar per aquest mateix indret uns moments més tard (i moltes més calories menys). A un punt indeterminat, se m’ajunta l’Alina a una banda i en un petit esprint, se’ns escapa endavant amb un lleuger «adéu», fet que ens fa riure a tots els corredors del voltant.
Però això no s’acaba aquí. Com a una pel•li de terror, on durant molta estona no passa res, però el suspens hi circula subterràniament, aviat algun detall trencarà la monotonia: el nombre d’ampolletes al terra!!! Sí, sí, km.20. alguns ja van tocats i fan una cara pasmosa. Fa meditar i sembla com si a tu també et pugui arribar el virus, així que redreço forces, postura i concentració i retorno a la cursa on sembla que feia estona que no hi era. Al pas per la mitja, que és la mateixa arribada, marco 1h 49min i a l’altre cantó veig la Neus caminant i assistida pel seu home, en Bernardo. Òstres, quin mal rotllo!! Quan hi passo per aquest punt ja no hi és, però més enllà els veig apartar-se fora del recorregut. Jorl!
Menjo un gel i ara sí que em trobo bé, velocitat de creuer, encara que el bessó dret estossega que fa mal i les plantes dels peus em foten un mal de mil dimonis. Vale, poc entrenament i sabates quasi sense sola. Però què més vull? Faig càlculs i veig els 3h35min al marcador de l’arribada, juasjuas, si encara em queda més d’1h 30 de cursa!!! No estic fent res del que m’havia promès tot just llevar-me, i de tant en tant, com a The night of living dead, surt per aquí o per allà algun cadàver. Ep, potser que anem amb compte!!!
Per fi enfilem per útlima vegada la recta que va cap a Cambrils i encara les quatre noies de l’avituallament continuen animant (deu gallifantes per cadascuna). Ara són unes altres russes que passegen al gos, però el policia és el mateix. Tot quadra amics. El mal muscular va in crescendo però no perdo la fe en enllaçar amb el grup de l’homedferro que, com els ABBA al seu moment… s’ha acabat esmicolant fa estona. Aquest ara està amb l’alexriu trucant pel mòbil i dubto si aturar-me, els llenço un crit i no em senten… mmm…. malassumptu.
Els cartells dels kms es succeeixen, i afortunadament en ordre, i estic esperant la meva debacle, doncs no pot ser que estigui fresc com un enciam i pensant tonteries després de tres hores de cursa pim-pam. Així doncs, cap al km.34-35 la debilitat comença pel cap, un lleuger mur (sembla que la dosi només és hipnòtica), i com feia anys que no en patia, aprofito per fer una mini-tesi doctoral sobre «El muro y sus consecuencias a tres cuartos de hora de meta». Deu minuts més tard, les cames comencen a fer figa, la cama redueix la gambada, la visió queda limitada, la ment s’ofusca, oblides el teu nom, etc. etc., símptomes típics, etc. etc., del que en definitiva el senyor Malestar General, com un ultracuerpo, s’apodera del cos i no hi pots fer res. Aleshores, jejeje, hi penso en els 300 kms en quatre mesos, l’absència de tirada llarga, etc, etc. tot molt previsible, però l’esforç titànic i èpic de tot maratonià de raça em permet anar mirant de reull els locals de restauració de Salou, doncs, al cap i a la fi -i perdoneu la obvietat-, després caldrà dinar. Com aquell d’El último superviviente, però ai las!, amb dorsal.
I ara ve la part còmica. Doncs hi ha una part còmica, no tot és trascendent. Quan passem del 40, quan fa estona que alterno caminar i footing, quan les neurones ratllades només treballen pitagòricament, ens fan seguir un carrer paral•lel al carrer on hi ha el km.41, a mi se m’escapa el riure, què voleu que us digui, quin país, si amb això també hi ha retallades. Sincerament no li dono més voltes, només tinc ganes d’acabar, acabar una marató que quilomètricament és deficitària, però que m’ha tornat a oferir una bona experiència, en bona companyia i fent allò que més ens agrada. Una marató com el donut de l’arribada: rodona.
CARRERAS EN ESPACIOS NATURALES
EH 14/11/2011Las carreras por montaña es un deporte que se practica en espacios naturales. Y los lugares mas bonitos para practicar este deporte seguramente sean los mas sensibles y seguramente, tambien, estarán protegidos por la administracion (parques naturales, biotopos, etc.). Cualquier actividad en los espacios naturales deben ser respetuosos con este y minimizar el impacto al máximo. Aunque minimizar a zero el impacto solo pueder ser no haciendo ninguna actividad; se trata reducir al máximo de tal manera que este espacio pueda recuperse por si sola en el espacio de tiempo mas breve posible.
En todos los espacios naturales hay un Plan de Uso Público. Este documento, que esta en continuo estudio y mediciones, determina que actividades se pueden realizar en ella en tiempo y espacio. Te marca las zonas de reserva o de conservación donde no se puede pasar o las épocas de reproduccion de la fauna protegida.
Desde euskaltrail.com, sin ser un estudio técnico ni una persona cualificada para hacer ninguna recomendación en este aspecto, lanza unas propuestas a los organizadores de las carreras por montaña basado en experincias en este tipo de actividades y el texto consensuado en el seminario de Deportes de Montaña en Espacios Naturales Protegidos del pasado mes de abril en Arantzazu.
Las medidas recomendadas para minimizar el impacto de las carreras en el medio natural son los siguientes:
* Muchas carreras recorren espacios naturales protegidos. Es muy positivo y a veces obligatorio diseñar el recorrido de la prueba en colaboración con los gestores medioambientales de la zona. Hay que tratar de evitar zonas demasiado frágiles (nidos de aves, zonas de plantas protegidas, etc.). A veces el impacto por atravesar algunas zonas es ireversible.
* Tambien es necesario acordar con los gestores de espacios naturales de la zona la mejor época para realizar la prueba. Evitando épocas de cria de algunas aves sensibles, épocas de berrea, etc.
* Utilizar en la mayor medida posible caminos o sendas ya utilizados. El impacto en el medio por hacer campo a traves es muy grande y hay que reducirlo todo lo posible.
* El transito de un numero de corredores por un sendero o por campa abierta causa erosion. En mayor o menor medida en funcion de la cantidad de corredores que pasan. Por eso es muy importante establecer un máximo de participantes en funcion del impacto por erosion que se estima. Tambien hay que establecer este número máximo de participantes atendiendo a criterios de seguridad.
* Hay que establecer una serie de controles durante el recorrido el día de la prueba, no solo para verificar que los participantes hacen trampas. Sino para controlar que los participantes tiran sus desperdicios en las zonas habilitadas por el organizador.
* Despues de la carrera es importante, nada mas terminar la prueba, recoger todos los residuos causados por los participantes como de los espectadores. Lo ideal seria una recogida selectiva y reciclar todo lo que se pueda.
* Intentar que los espectadores se ubiquen en zonas poco frágiles. Para ello desde la organización se debe tratar de orientar a los espectadores hacia unas zonas determinadas para ello. De facil acceso, un espacio no fragil y de facil recogida de residuos.
* El marcaje debe ser respetuoso con el medio y no permanente (pinturas, etc.). Despues de la prueba hay que recoger todo el material utilizado para el marcaje sin dañar el medio.
Como deciamos, el impacto principal de este deporte es la erosión en el terreno por donde se realiza el recorrido, bien por parte de los corredores como por parte de los espectadores, sobre todo si usan bastones. Donde hay sendero se marca aun mas y donde no hay sendero se marca uno nuevo. Si no es demasiada gente, es un impacto que el medio natural lo recupera rápidamente. Pero el organizador tambien debe velar para que el entorno no sufra otro tipo de impacto (rotura de ramas o plantas, abandono de basuras, molestar a los animales de la zona, etc.) tanto por parte de los corredores como de los espectadores.
Es cierto que hay montes, normante los que estan protegidos, que estan sometidos a mayor cantidad de actividades que otros montes o espacios que no estan protegidos, por su beleza y características. Sería bueno no hacer mas carreras en zonas donde ya hay y no saturar el entorno.
Realmente lo que condiciona a la hora de obtener el permiso de la administracion es el paso de la gente y mas la del público. Por ser zona de cria o reproduccion de especies protegidas en particular (alimoche) asi como la fauna y fora en general.
En general podemos decir que las carreras por montaña no es una actividad agresiva para el medio natural. Los practicantes de este deporte suelen ser poco pesados, utilizan zapatillas con poco taco y suela blanda, y el número de participantes es reducido. Y lo mas importante, somos amantes de la naturaleza y nuestro respeto hacia ella es máxima.
Font:
http://www.euskaltrail.com/castellano/noticias/00085_natur_guneak.htmUna crònica genial, Luigi. De les que et permeten viure la cursa com si tu hi fossis corrent. Gràcies.
Ja estan obertes les inscripcions de la Sant Silvestre de Lleida!
Més informació aviat!
Nomes dos ratlles, per agrair el suport i anims que de tots els companys vaig rebre i he rebut desprès del patiment del diumenge a la MCD.
Tot aixecar-me ben d’hora, ben d’hora, arrossegant tota la family. Havent treballat dur (potser no lo suficient, segons diu el resultat) i amb prou il•lusió
, (pot ser no la necessària), vaig patir la patacada mes forta des que corro.No se si, la mitja hora que ens van fer desescalfar, o no se que dir, me vaig quedar que poc desprès de la mitja marató, el meu cap no donava estímuls al meu cos per córrer. No tirava.
Al final, com si m’hagués presentat sense fer cap tirada, ni cap entreno, vaig patir per arribar al final. Potser, lo millor, hagués estat plegar, però jo no participo cada mes en una marató i com que ho considero un repte, considero que això un dia o altre podia arribar.
Sortia amb previsió de fer 3:20, però amb un inici una mica accelerat per mi mateix (semblo novell), juntament amb el meu cosí, Lluis Maria, que tampoc va complir amb l’objectiu de com a mínim baixar de 3:30.
Al final primera mitja marato, al voltant de 1:40 i pico, i la segona, caminant uns quants quilometres, mes de dues hores per fer un total de 3:48. Tenint en compte que ens van retallar mes de mig quilòmetre.
La cursa, NO recomanable. L’ambient, bo pels companys. El circuit, un xurro. El temps, jo soc corredor que tira en temperatures baixes. Però no hi ha escusa per lo ocorregut. Un altre dia serà.
Ara tots ens hem de recuperar, Dani, Alexriu, l’Ultim, Fidel, Homedeferro, Neus, i altres que potser me deixo.
Menció especial de la maquina Redman, l’únic que per fer una tiradeta d’entreno, va complir amb les previsions inicials.
Gracies, també pel vostre suport post marató, Homedeferro, i germans Gordun del Pont.
Be, continuem matinant i treballant cada dia mes dur, per que no ens passi lo mateix.
Salut i força Km0’s
