Marató Costa Daurada 2011
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
La crònica comença el dimecres quan -tal i com vaig fer l’any passat-, m’inscric in extremis a la marató. Aleshores no anava tan curt de kms –aquest any uns 300 els últims quatre mesos, cap tirada llarga i zero d’asfalt-. Via facebook l’homedferro m’assegura que “ho sabia, ho sabia que t’inscriuries” (deu tenir alguna cosa de bruixot), i sabent que també correria la Neus (d’El Pont), estaria bé fer una barqueta comuna, no sé, alguna cosa compartida, seria maco, però jo no estic pas per fer 3h30min, que és la seva pretensió. De fet, no estic pas per fer cap previsió, així que millor no donar-li voltes i que surti el que vulgui. Ante todo, mucha calma.
El dia D a la hora H, arribem amb la family a l’aparcament de Port Aventura, on el primer corredor que veiem és… l’homedferro, però és clar, és mig bruixa, i quedem en veure’ns a la sortida. Aquesta edició han modificat lleugerament el circuit i la sortida es fa davant l’Hotel Caribe, del qual m’ha quedat la impressió que hi ha més gent als lavabos que fora, però vaja, podria ser circumstancial. Amb la bossa del corredor a la mà, tornem al cotxe a disfressar-nos (he fet servir poc el traje de luces aquest 2011) i poc més tard ja formem part del ramat.
Ambient fashion, música xumba-xumba protagonista, moment tens, il•lusió i expectació a parts iguals, músculs d’acer, pocs segons per les nou o’clock, el grup es mou, però… aviat es ralentitza i ens aturem! Però, però… què passa? Cares de sorpresa que de mica en mica canvien d’aspecte quan ens fan retrocedir. Els minuts van passant i queda clar que tot i la crisi, encara es manté un rampell de bon humor, malgrat que l’ambientador Pudor Sensations vagi calant i s’acaba fent evident que per molt soferts i obstinats que siguem, no som uns matats. Per no allargar-ho més.. ens estem palplantats mitja hora sense saber el perquè (de tot plegat) i comencem a córrer amb la mosca al nas…
Vaig seguint com puc l’homedferro que porta la torxa groga (groga cargol… ehem, no la de Caspe) i encara que no era el que jo volia -ja hem begut oli novament-, em distrec pensant què maca és la Costa Daurada quan la previsió de pluja no es compleix. De fet, sembla que l’homedferro va seguint la Neus (el redman i en Jordi fa stona que volen molt endavant) i tot el núvol groguenc hi gira el seu voltant. Va passant l’estona i seguim igual, ara amb tot el grup estiradet: els del 10 kms més avançats i els maratonians enrera. La bufeta fa estona que em demana a crits una aturada, obeeixo i aprofito una lletja zona verda per buidar-la, així que se m’escapa el meu grupetto. Però els continuo seguint amb la vista. Em sorprenen els kms, tots per sota o quasi de 5, quan el ritme que porto ni de bon tros és aquest (vaig respirant amb el nas). Bé, faig com el motor dels avions després d’enlairar-se, agafo un ritme estable i a tirar milles: fffffffdddddddd. Novament, torno a anar sol en una marató.
Quan entrem al passeig, fa estona que pica el sol i sincerament, no esperava això d’un novembre, així que a cada avituallament agafo una ampolleta: mitja gola avall i mitja a sobre del cap. Més endavant, entrem a Cambrils, on a banda i banda de la carretera, hi ha tot de xiringuitos i botigues tancades, així com ningú al carrer animant ni seguint la cursa. De tant en tant, brilla alguna russa passejant el gos o algun policia controlant el trànsit. Un noi se m’enganxa i em demana per la previsió que porto i davant la meva resposta “quan porti dues hores t’ho diré”, aleshores dubta uns segons, i em confessa que tot just és la seva primera marató. Semblo borde, és cert, però ja m’ha passat més d’una vegada!!! Sóc del parer que a la primera: 1) t’has d’estavellar i valorar l’eficàcia de la maquinària, o 2) has de fer una gran marca i vanagloriar-te eternament; la resta, of course, no està escrit. Mentrestant, el noi esmentat ja interrogava els corredors d’uns metres endavant…
Per no allargar-ho massa, explicar que a Cambrils un vent fresc tocava de valent (per en Molina seria huracanat) i si més no, refrescava. Definitivament, el grup de l’homedferro ja no estava al meu abast i m’anava entretenint mirant el terra o fent somriures al personal dels avituallaments. Cal tenir en compte que tornaríem a passar per aquest mateix indret uns moments més tard (i moltes més calories menys). A un punt indeterminat, se m’ajunta l’Alina a una banda i en un petit esprint, se’ns escapa endavant amb un lleuger «adéu», fet que ens fa riure a tots els corredors del voltant.
Però això no s’acaba aquí. Com a una pel•li de terror, on durant molta estona no passa res, però el suspens hi circula subterràniament, aviat algun detall trencarà la monotonia: el nombre d’ampolletes al terra!!! Sí, sí, km.20. alguns ja van tocats i fan una cara pasmosa. Fa meditar i sembla com si a tu també et pugui arribar el virus, així que redreço forces, postura i concentració i retorno a la cursa on sembla que feia estona que no hi era. Al pas per la mitja, que és la mateixa arribada, marco 1h 49min i a l’altre cantó veig la Neus caminant i assistida pel seu home, en Bernardo. Òstres, quin mal rotllo!! Quan hi passo per aquest punt ja no hi és, però més enllà els veig apartar-se fora del recorregut. Jorl!
Menjo un gel i ara sí que em trobo bé, velocitat de creuer, encara que el bessó dret estossega que fa mal i les plantes dels peus em foten un mal de mil dimonis. Vale, poc entrenament i sabates quasi sense sola. Però què més vull? Faig càlculs i veig els 3h35min al marcador de l’arribada, juasjuas, si encara em queda més d’1h 30 de cursa!!! No estic fent res del que m’havia promès tot just llevar-me, i de tant en tant, com a The night of living dead, surt per aquí o per allà algun cadàver. Ep, potser que anem amb compte!!!
Per fi enfilem per útlima vegada la recta que va cap a Cambrils i encara les quatre noies de l’avituallament continuen animant (deu gallifantes per cadascuna). Ara són unes altres russes que passegen al gos, però el policia és el mateix. Tot quadra amics. El mal muscular va in crescendo però no perdo la fe en enllaçar amb el grup de l’homedferro que, com els ABBA al seu moment… s’ha acabat esmicolant fa estona. Aquest ara està amb l’alexriu trucant pel mòbil i dubto si aturar-me, els llenço un crit i no em senten… mmm…. malassumptu.
Els cartells dels kms es succeeixen, i afortunadament en ordre, i estic esperant la meva debacle, doncs no pot ser que estigui fresc com un enciam i pensant tonteries després de tres hores de cursa pim-pam. Així doncs, cap al km.34-35 la debilitat comença pel cap, un lleuger mur (sembla que la dosi només és hipnòtica), i com feia anys que no en patia, aprofito per fer una mini-tesi doctoral sobre «El muro y sus consecuencias a tres cuartos de hora de meta». Deu minuts més tard, les cames comencen a fer figa, la cama redueix la gambada, la visió queda limitada, la ment s’ofusca, oblides el teu nom, etc. etc., símptomes típics, etc. etc., del que en definitiva el senyor Malestar General, com un ultracuerpo, s’apodera del cos i no hi pots fer res. Aleshores, jejeje, hi penso en els 300 kms en quatre mesos, l’absència de tirada llarga, etc, etc. tot molt previsible, però l’esforç titànic i èpic de tot maratonià de raça em permet anar mirant de reull els locals de restauració de Salou, doncs, al cap i a la fi -i perdoneu la obvietat-, després caldrà dinar. Com aquell d’El último superviviente, però ai las!, amb dorsal.
I ara ve la part còmica. Doncs hi ha una part còmica, no tot és trascendent. Quan passem del 40, quan fa estona que alterno caminar i footing, quan les neurones ratllades només treballen pitagòricament, ens fan seguir un carrer paral•lel al carrer on hi ha el km.41, a mi se m’escapa el riure, què voleu que us digui, quin país, si amb això també hi ha retallades. Sincerament no li dono més voltes, només tinc ganes d’acabar, acabar una marató que quilomètricament és deficitària, però que m’ha tornat a oferir una bona experiència, en bona companyia i fent allò que més ens agrada. Una marató com el donut de l’arribada: rodona.
Una crònica genial, Luigi. De les que et permeten viure la cursa com si tu hi fossis corrent. Gràcies.
MDC 2011
UN PETIT COMENTARI
Començarem pel final: Un “0” ben rodó per l’organització que es deu de pensar que organitzar una marató és com posar una atracció més al Parc de Port Aventura. Tot plegat una “patxanga” amb una sortida surrealista, tractant als atletes com “borregos”, fent esperar quasi mitja hora sense donar cap explicació, amb una megafonia penosa. Un marcatge del circuit nefast, on sembla que fins i tot la distància final no era correcta.
Els habituallaments tampoc eren els que deien que eren i no estaven als llocs on s’havia indicat previament. Els vestidors….(la gent canviant-se en qualsevol racó). Sevei de dutxes?, si però ves a saber on…etc, etc etc.LO MILLOR
Molta gent coneguda, que feia sentir en familia…… Molts kms0LA MARATÓ
Per mi va tenir dos parts:
.- FINS EL Km 30 mes o menys, una cursa còmoda, disfrutant del moment i fent quilòmetres, a vegades acompanyat i a vegades sol, amb vent i sense vent, però sempre amb calor, molta calor..- A PARTIR DEL Km 30.- Rampes, patiment, tentacions de plegar i deixar-ho tot per un altre dia. Velocitat de cargol, amb arrancades i aturades continues. Una sola satisfacció que és la de rebre els ànims de molta gent, principalment la de molts Kms 0. Finalment una mica de llum divina que em va permetre encadenar tres o Quatre kms sense tenir cap rampa. Bojeria als darrers metres tot xafant una catifa vermella.
I finalment aquella satisfacció d’haver corregut una marató mes, una sensació inimaginable per molt que t’expliquin…Gràcies companys de viatge pels anims rebuts, i espero ja estigueu pensant en la propera com jo.
Salut!!!
Jordi
Ja ho diuen els entesos, Jordi, la marató es una cursa de 12 kms, després dels primers 30.
Llástima per l’organització. ja que d’aixó depén el “boca a boca” per consolidar la proba i que hi vagi més gent en altres edicions.
No es pot dir el mateix de l’any passat en que s’estrenaven, no era per tirar petardos, però tot va ser bastant correcte.
Un altra al sac.
Salut i milles.
AbelEpa!
Després d’unes setmanes més o menys intenses d’entrenaments, arriba per fi el dia D.
Ben d’hora, però ben d’hora ben d’hora, ens trobem al cotxe en Agulletaman, en Redman, l’últim i jo, camí de Salou. Anem amb temps per poder aparcar, recollir pitrall, buidar esfinters els cops que calgui i en resum, està tranquil·lets la estona prèvia a la cursa.
Arribem a la zona d’aparcament de Port Aventura i de seguit en trobem al Jordi i ben poc després a en Luigi que ha vingut amb la seva estupenda familia.
Anem a buscar el pitrall i la bossa amb dubtes sobre el temps que ens farà, doncs el cel està tapadot tapadot i els agoreros vaticinaven pluja fina…
Complimentem el tràmit de la recollida de la bossa i de la primera buidada en uns lavabos petits petits, però plens plens…
Ja ens hem anat trobant a en Daniel, a la Neus i al Bernat i a en Vaker. Que bé trobar-se tant bona gent en una cursa!
Tornem al cotxe i tot i que encara sembla que podriem patir algo de pluja, ens abillem ben fresquets i llestos. I Som-hi! que és hora d’escalfar (jijijij). Ara veiem l’Alexriu, doncs ara si que hi som tots!
A cinc minutets de la sortida ja estem tots localitzats i ben afilerats a la zona de la sortida. I així hi estarem 30 minuts més!!! De forma inexplicable van passant el minuts sense que sapiguem si sortim o no…
Finalment es dóna la sortida! Ja hi som!
Sortidad prudent a ritme cómode tot i que els participants del 10 mil apreten. Els núvols es trenquen i desaparèixen i ens ve a veure que tal ho fem el sr. sol (qu eper part meva, no hi estava convidat)
Els primers deu quilòmetres passen entre riures i converses banals, mantenint un ritme de 4’55”. Paulatinament ens hem anat acostant a la llebre de 3:30 i ens hi hem quedat.
A l’anar amb la llebre, el ritme si que es ja de 5′ pelats fins al 16. En aquests 16 quilòmetres ja he pogut comprovar que no hi ha ni una punyetera marca de quilometratge al seu lloc. El 1er km té 800 metres. Els altres en tenen entre 200 i 300 de menys, de forma aleatoria.
Espectacular el km 17 que feia uns 1.900 metres, el 18 que en feia uns 500, i la bomba! el km 19, directament, no hi era. El noi que feia de llebre (que no portava GPS) anava més de cul que sanpatràs!Aquí, jo ja tenia molta calor, massa calor. Les tiretes que em protegeixen els mugrons feia estona que se’n havien anat a refrescar-se a la platja, i no vulgueu saber com anyorava la meva estimada gorra…
Ja en aquestes alçades, vaig comentar a l’Agulletaman, que avui no seria el meu dia… Em costava molt mantenir el rtime de 5, la respiració era ja molt cansina i el meu emprenyament amb l’organització anava en augment. Els avituallaments estaven essent molt petits. El grup de la llebre anava amb uns 30-35 corredors, i en un parell d’avituallaments no tots vam pooder agafar aigua. Sort de la solidaritat espontanea d’alguns atletes.El punt d’inflexió per a mi, va ser el de la mitja marató. Un avituallament escàs de personal i ineficient, ajuntat amb un moment de lucidesa personal van fer que m’acostés en un petit sobresforç a en Fidel i ja li digués que per mi ja estava; Que deixava que marxés la llebre, lo conill, el hamster i el cobaya… a pendre vent!
L’últim i en Daniel, en un exercici de saviesa, al passar per la mitja, s’hi van quedar.
Al vint-i-pocs, l’Agulletaman, que s’havia baixat també de la barqueta i s’havia quedat amb mi, s’allunya progressivament i finalment em quedo en terra de ningú, sol com un mussol i fotut en un jardi del que no veia com en sortiria.
Calor, molta calor. Passo uns quilòmetres vigilant les esquenes dels de devant, i veig un llampant. Resulta ser l’Alexriu. Tal com va passant, veig que l’agafaré. Que bé! no aniré sol!
Un ràpid (i erròni) càlcul mental em fa veure que me n’aniré a les 4-4’15 hores de temps final, Això sumat als 30 minuts de retard a la sortida em donen com a resultat una hora d’arribada a Lleida escandalosament llunyana, molt lluny del que havia predit a casa. Així que de cop i volta, obsessió per trobar un mòbil. Passo un parell de corredors i no en porten. Zero gent al carrer (ara estem en el tram de Salou a Cambrils), no hi ha ningú. Penso qu een el següent avituallament “assaltaré” a algun dels jovenets voluntaris, que segur que porten mòbil.
Aleshores veig l’Alex que està relativament aprop meu. Alguna cosa porta al braç. Ostras! si! L’Alex corre amb auriculars… potser és un telèfon!
M’afanyo a atrapar-lo i li pregunto si el que porta eés un telèfon o un mp3. Merdaputa! És un mp3…Però em comenta que al 29 hi ha la seva dona i uns amics, i ells si que en porten. Es veu que l’Àlex no va massa fi tampoc, i em sembla, per tal com parla, que està passant un moment dolent. Doncs res. Anem plegats fins a trobar la teva dona, allà aprofitem, mentre molt amablement em deixen fer una trucada, per pendre un gel, beure de l’aigua que arrossegava des de l’últim avituallament, i a tornar-hi.
Correm junts potser un parell de kms, i veig que tots anem passant el marturi com podem. Fa una estona he passat a un ireconeixible Vaker, amb cara de patimenta bèstial. Veig que tinc relativament aprop a en Jordi i encara més al Fidel. Collons… això no va gens bé per ningú (bé, per ningú ningú, no, n’hi ha un que fa estona que vola, volaaaaa).
Girem a Cambrils i vaig separant-me de l’Alex paulatinament i ja tinc al Fidel molt a vista, fins què… ahhhhh!!! em pixo, em pixo a sobre! Després de beure tant i tant per mitigar la calor, he de parar urgentment a pixar. Un raconet ideal i buidada!
Ara si, ara molt millor. Torno a agafar ritme just quan l’Àlex havia recuperat la distància que ens separava. M’enganxo a un parell de correcats que em porten en volandes i amb qui comentem el desastre de marcatge del circuit i un munt més de deficiències que troben. Però van forts i jo agafo al Fidel i m’hi quedo una estona. Va fos, està emprenyat amb el mon, amb ell, amb tot! Necessita caminar i jo necessito córrer. Ems emplaçem a la meta.
Torno a anar sol amb el sol. Maleeixo aquesta merda de tardor. Segueixo corrent. Vaig passant a gent que sembla que van molt malament. En passo un que va de costat a costat… – Vas bé? Necessites aigua/gel? – No, no…
Un noi cau a terra uns 300 metres devant meu. Quan hi arribo està sentat, paro i li recomano que ho continui fins a l’avituallament, que no pot estar lluny, o que es vagi a remullar a la mar, que la tenim a 50 metres. No se que devia fer.Continuo sol, ja fa molts kms que no miro ritme ni res, només veig calor, molta calor.
Ostiaputacagontotloqueesmou! Si aquell és en Jordi! Que hi fa aquí parat???
M’aturo i xerrem una estona. Resulta que s’havia endut al seu amic grec (Kagaleras) i havia hagut de parar. Li demano si vol que em quedi i continuem plegat i ho refusa. Vol agafar una mica d’aire i pendre-s’ho amb calma. Collons, no hi ha manera de córrer acompanyat!Entrem a Salou i ens fan passar pel passeig. Els continuos puja baixa de l’acera no em fan cap bé. Arribo a un avituallament, i ara si, m’aturo per poder beure d’una punyetera vegada una mica d’isotònica, ja qu eens la donen en vasets petits i fins ara no n’havia begut gens. Ara si, m’aturo i en bec tres. El voluntari, no se si en sèrio o en conya, em diu que me’n puc beure tres més si vull…
Ara si que ja m’escollono del tot. He de fotre crits a uns padrins que estan palplantats al mig del passeig, just per on hi he de passar jo. Hem sap greu iaios, però no em desviaré 3 metres, avui i ara no. Aquest és un resum prou clar del que feiem allí.
Paro boig. Estic completament segur que aquest urbano m’està fent anar per on NO toca. I efectivament, ens fan passar per un carrer paral·lel al que hauriem d’anar, i així no passem ni per l’últim avituallament ni pel km41, completant així un encadenament d’errors i fiascos de l’organització, que molt i molt bé ho hauran de fer al 2012, per a que em plantegi tornar-hi al 2013.
A no! calla! encara alguna coseta més… ens fan pujar per una carretera amb el trànsit semi tallat… es a dir, els ultims metres d’una marató extenuant per la calor, mels passo compartint el fum repugnant que emeten els cotxes, camions, autobusos i autocars que inunden aquesta carretera. Gràcies, gràcies, moltes gràcies.
Aquí em trobo amb en Luigi, que no se com s’ho fa, però sempre va amb cara d’anar bé. L’encoratjo a que arribem junts, però refusa. Diu que en té ben bé prou.
Finalment, ja veig l’arc d’arribada i trobo estúpida la volta final que ens han fet fer.
Creuo meta, paro el germin sense ni mirar-lo, doncs el noi que porta el micro comunica a tot el personal present que he arribat. Com si a algú li importés lo més mínim.Au, ja he fet més que el Madriz, ja tinc la decima i ells no (Hache, Agulletaman, Kepasaneng, MALUAL… se que m’ho sabreu perdonar)
Ni m’assec per a que em tregin el cartornet que ha fet la feina de xip. Passo per la carpa i a santhilari i devant l’astorament del voluntari em foto dos ampolles d’isotònic i dos donuts i li dic, d’acord, a partir d’ara anem a beure i a menjar…
Marxo antes no me tiri un powerade pel cap…Em retrobo amb un familiar proper que em cau fatal, amb en Daniel i l’últim, i seguim eperant a que arribin els herois.
Van arribant, un a un. Tots.Mentre arriba i no arriba en Fidel, parlant amb en Lluís, miro el rellotge i veig un 3:40:47 que ni m’alegra ni em preocupa. Estava per fer entre 3:25 i 3:45. Doncs ja és això.
El que més greu em sap d’aquesta marató, ha estat les inmenses deficiències organitzatives, doncs després de la extraordinaria esperiència de l’any passat, en tenia moltes ganes.
Lo millor de tot, haver pogut fer els 3 mesos de preparació i bona part de la cursa amb tant bona companyia i sintonia i el retrobament amb gent a la que no veig tant sovint com voldria.
Lo pitjor, sense cap mena de dubte, el sol, la calor i la humitat.
No vull pas acabar sense remarcar la cursa de en Redman. Estratosfèrica. Ens vàrem creuar molts cops i el paio cada cop feia millor cara i se’l veia més suelto i lleuger.
La teoria de l’adopció cada vegada pren més força
I ara, com que sabeu que sóc de ciències, doncs quatre números 111211…
Resum flipant tans Kms per patir lo que vareu patir
tema adopció estic amb tu jo tambe el pateixo.
Anims a tots i a per la proxima.homedferro ha escrit:
Quote:I ara, com que sabeu que sóc de ciències, doncs quatre números 111211…Això vol dir que vas a Castelló???
Molt bones cròniques!!!
Jordi
MOLTES FELICITATS A TOTS PER LA MARATÓ I PER LES CRÒNIQUES, NO EM CANSARÉ MAI DE DIR QUE SOU MOOOOLT GRANS!!!!!!
homedferro ha escrit:
Quote:Au, ja he fet més que el Madriz, ja tinc la decima i ells no (Hache, Agulletaman, Kepasaneng, MALUAL… se que m’ho sabreu perdonar)I ara, com que sabeu que sóc de ciències, doncs quatre números 111211…
Això ja m’ho explicaràs en directe el 111211….. després del Madrid-Barça de dissabte. NOOOOOOO, UN ALTRE COP NOOOO!!!!!
Enhorabona a tots!!! Sou molt grans!! En una marató tan mal muntada com aquesta… triomfar té doble valor.
Hache tingues fe!! Algún dia haurem de guanyar nosaltres, no?? :blink: :blink: Pensa en lo molt que disfrutaràs … 210 minuts com a mínim tocant-li la moral … buf!!! :silly: :silly:
Salut
ENHORABONA A TOTS El sol fet de plantar-se al davant de la línia de sortida es un gran èxit i desprès de llegir-vos i de la pèssima atenció al corredor encara mes,anims a tots i amb algun repetirem(sino passa res) a Castelló.
Hola companys!!!
Davant de tanta lloança, que no mereixo, vaig a fer una puntualitzacio. Jo no havia de correr aquesta marato, volia fer una tirada llarga per acumular kms de cara a la marato de Castello, que si vull correr. La questio es que la mateixa setmana vaig decidir fer aquest entrenament llarg amb un dorsal, avituallaments i amb la companyia d’uns quants km0. El que no m’esperava de cap manera era trobar-me tant be a partir del km 32.
A diferencia de la resta de companys, jo no anava a competir, per tant res de nervis, cap obsessio pel temps i maxima tranquil.litat. Aixi correr es molt mes facil i divertit, de debo.
En arribar a l’objectiu, que no era altre que el km 32-33 vaig decidir acabar perque em feia mes mandra fer la tornada caminant que no pas corrent. Digueu-me boig, pero es aixi.
Subscric les critiques que s’han dit per aqui en referencia a l’organitzacio. L’any anterior vaig acabar amb la sensacio que aquesta marato tenia molt potencial, pero aquest any s’han donat unes quantes passes enrera.
Enhorabona a tots els que vau correr, va ser un dia dur per diferents motius: 25 minuts esperant la sortida no es la millor manera per començar una cursa, calor, vent i solitud. Es per estar orgullos!!!
Salut i kms
Felicito a tot déu que es va posar a córrer malgrat tot.
La meva darrera marató també va ser un petit o gran desastre organitzatiu (no medeixo aquestes intensitats) i a nivell personal ja ni ho comento.
També voldria expressar com de bé m’ho he passat llegint amb avidesa les llargues, detallades, excel·lents cròniques de Luigi i homedferro.
No pareu, ningú !
Hola a tothom.
Bé, poc puc dir d´aquesta Marató.
Jo només dir que n´he fet 1/2, doncs amb 21 qms ja n´he tingut prou. Realment l´he trobat molt dura.Han estat uns qms plens d´esforç i calor, molta calor. He compartit patiment,alguns aplaudiments d´ànims i fins i tot l´aigua de l´avituallament que no he pogut agafar per falta de voluntaris en l´organització.
De bon principi al Km 8 aproximadament ja es podia veure moltes samarretes xopes i això feia pensa que seria una Marató llarga… moooolt llarga. El sol picava fort i l´asfalt es feia interminable. En arribar al Km 21 ja he donat per acabada la Marató., Crec que he fet el correcte, he decidit no voler patir i ja hi haurà temps per fer-ne un altra.Agraeixo molt el poder haver compartit aquest qms de barqueta amb aquests companys i desitjo poder-me trobar amb ells en un altra Marató,que tingueu una molt bona recuperació, la veritat, US L´HEU BEN GUANYADA.
Salut i força pels valets de Castelló.
Ens veiem a Ivars.
Josep
El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.