Seny, córrer, anys i averies
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
Toma còctel!
A veure, com ho explico: torno a estar trencat (aplaudiments no calen, ja vindran els xiulets… l’ enllaç del final ho deixa clar)
Perquè ens lesionem? Perquè si. Doncs resposta incorrecta, vamos a llamar a la siguiente pareja.
La lesió té una explicació: estructural, física, química.; pot ser d’ altres tipus, ara em venen al cap¿? les genètiques, les dels hàbits (comportamentals) i/o psicològiques…
I a més a més, per fer-ho més fàcil, és freqüent la interrelació entre totes elles.
És a dir i per posar algun exemple: la sabatilla no es bona. És estructural, ens porta a una pronació o supinació marcada i un amortiment incorrecte sobre alguna part de la cama. Evidentment, això es reflexa en forma física i es manifesta en dolor. Apuro el tendó, l’ inflamo, arriba menys sang –que de fet ja està poc irrigat- i això fa que la sang no hi circuli i les fibres van empitjorant perquè fisiològicament no rutllen com cal. Ja és química. .Si la fibra muscular es dèbil: deixem-ho en estructural, però la edat te alguna cosa a dir. I si no la deixem recuperar prou també es el factor temps. Que es tradueix en manca de paciència. Psicológic, no?
No s’ escalfa correctament, comportamental.
Tinc por, estic estressat… diuen que pot portar a lesions, hi ha qui argumenta que el cos té menys tensió: psicològic.
Freqüents trencaments fibril•lars: física… o genètica. I poder és que estic amb poca tensió i no he escalfat prou i al dia només bec un cafè i dos vasos d’ aigua i la fibra no està per riscos.
O si els nutrients només venen del McDonalds… recordeu, som el que mengem.
I evidentment, tenim els accidents: una torta, un cop, ens porta a la temuda lesió. Física, i passar a ser química..
Podria ser també per fer un esforç no adequat: la carrega, que es la relació entre la intensitat i la quantitat de l’ esforç, incorrecta. Faig massa intens o simplement faig massa o una barreja.
Si coneixem que algun dels hàbits que tenim es poc correcte però no el modifiquem, es un problema de conducta: no escalfar, fer massa, no tenir paciència, no recuperar, no dormir, buscar carregues fortes, només treballar una part i no compensar les altres… Ho podem classificar com vulguem.
I evidentment, tenim els accidents: una torta, un cop, ens porta a la temuda lesió. Física, i passar a ser química..
Una lesió que pot ser més o menys llarga, definitiva, resident, que es cura sola, que no hi ha forma de que desaparegui…
Jo m’ he lesionat molt els darrers anys. Tinc clara la barreja: poc descans, un accident inicial que es on s’ origina tot fa 3 anys i comportaments deixem-ho en poc assenyats. Falta de paciència, hàbits incorrectes i falta de un treball general.
Per que ho pugeu entendre, deixo aquest enllaç. Es d’ un camí que no té dreceres, vas i per on has anat, tens que tornar.
Si voleu, podeu clicar i ho entendreu
—- és molt bonic i vas fent… clica aqui —
Si algú diu que es cosa de la edat, que no ho faci davant meu…
Enric,
Cada dia miro per buscar la teva última aportació. Compte, perquè ara ja vas tenint una responsabilitat davant dels teus lectors. Tu mateix et vas posant el llistó molt alt. No ens pots decebre.Hi ha molta gent lesionada :S
Paciència,
Pel que puc anar veient, el millor del córrer comença quan es deixa de superar-se a si mateix, és aquella barrera que ja mai tornarem a superar.
A partir d’aquí, ja no tenim presa, sortim quan volem i tan fa la direcció i el temps que tardarem. Les millors curses i caminades, tan és a peu o amb bicicleta i potser farem més estiraments i més bondat en altres.
3 hores per fer una marató patint i què? si la resposta sempre és la mateixa. Pregunten, on has anat aquest diumenge? a córrer a tal lloc, estàs boig, si fa calor, fred, plou, a nevat, és fosc, tan se val sempre la recompensa són les nostres pròpies sensacions i prou, i està molt bé no necessitem més.
Encara penso que algún dia podré fer una marató amb menys de 3 hores, però, poder no necessàriament ha de ser voler. Si voleu podeu, endavant, sense presa i fent el que s’ha de fer.
No ho dic massa de broma, molts cops paguem per qualsevol cosa i per hores, encanvi les curses les volem fer en el menor temps és com si no fos divertit, acabar ràpid i patint dutxa i cap a casa, el cotxe a 110 que si no em diran que estic boig tant a poc a poc. Sempre aquella vergonya fastigosa de ser l’últim.
És penós veure els conductors amb tanta agressivitat per la carretera simplement per no ser últims i què? la moda de córrer per res. Fixeu-vos que quan aparquen el cotxe són més lents que les tortugues i uns avorrits de pena que tenen una vida llastimossament avorrida i, sense presa a 110 per les carreteres de 90 simplement per ser més valents i no ser els últimps, no pas per arribar més aviat a la rutina de sempre el mateix avorriment.
us dic que estic fart d’aquests conductors tan avorrits, i els hi dic, que em feu fàstic!
Espero que esposi de moda aviat, anar a 80 per la carretera, els primers seran els avorrits de sempre però, en aquest cas sortirem guanyant tots.
Quan no hi ha premis tothom anem a poc a poc i què? si la majoria no guanyarem res ni a una cursa amb premis ni a l’altra sense premis, però allí estem a patir tot hi que els premis tampoc els aconseguim.
La resposta de tot plegat és que som competitius i ho trobo molt bé, però qui guanya i qui perd?
Si us agrada córrer, a les curses ho trobo bé però a la carretera em feu molta pena…
Sóc mèdium,
Divendres,
Agafaré el cotxe, als primer 10 kilòmetres un cotxe pegat arradere jo afluixo més la velòcitat per reduir el perill, ell no enten perquè jo afuixo i s’apega més encara a radera i jo afluixo encara més per anar més segur, només ens separa 20 cm. aconsegueixo que m’avanci i llestos.
als 60 kilòmetres una senyal de 60 matverteix i intueixo que he d’anar a 80 i així ho faig 20 kiòmetres més per no causar accidents per culpa de les persones temeràries. llums i més llums i claxon fins que aconsegueixen avançar-me i algún insult que no sentiré.
Ara arribem al semàfort que es posa vermell perque el de d’arrera va més fort, no se si passar amb vermell, un claxon matverteix que si paro m’atropella, desideixo arriscar-me i parar-me al semafor vermell, una ziga-zaga i ja no tinc ningú radera.
Verd, continuo la marxa més cotxes em van avançant per anar a 80 on es pot anar a 90, desideixo anar a 100 i continuent avançant. més incidents i més incidents fins arribar a lloc.
Mentalment dedueixo que si ens fiem de les estadístiques tots vosaltres també feu el mateix a la carretera menys dues persones una sóc jo i l’altra no la coneixo.
alvarfanyez ha escrit:
Quote:Enric,
Cada dia miro per buscar la teva última aportació. Compte, perquè ara ja vas tenint una responsabilitat davant dels teus lectors. Tu mateix et vas posant el llistó molt alt. No ens pots decebre.Gracies Alvarfanyez, sincerament crec que no és mereix. Però tenim una cosa coincident: tots dos esperem. Jo espero més activitat, un foro mes viu, més crític. Una estona d’ aquestes igual… no avanço rés, qui ho vulgui saber que pregunti.
Per fer-te una idea, un exemple: al escrit que jo he fet sobre lesions, falta un aspecte important. Molt important: la tècnica. Es determinant per provocar o per evitat lesions, es adaptativa i està influïda per un munt de factors. Jo esperava alguna intervenció crítica, comentaris, ampliacions, discrepàncies… no tinc la veritat i menys en un redactat del tot improvisat, sense cap referència base, que s’ origina degut a la barreja entre una desagradable sensació als bessons i que estava rescatant fotos de la càmera
De tant en tant, miro les visites, els lectors… el foro està molt obert, tenim molts lectors; tenim més de 540 registrats! Però poques intervencions, i saben escriure tots, no? Anims! (al que esteu llegint en secret) En tot cas, es evident que el primer dret que tenim és el de la llibertat.I no es pot forçar a ningú a que escrigui
Vida. Força i Vida. En parlarem!
Les lectures no son fiables i tampoc són equilibrades un a un, però sí són orientatives.
Vull dir que 5 lectures poden dir tranquil·lament un sol lector per missatge. si hi ha 10 missatges, un sol lector pot sumar 50 vots o més.
A més activitat del fil també significa menys lectures per o vots per persona i a menys activitat del fil vol dir més lectures per menys gent.
Ho veig així i qui vulgui desmentir-ho, endavant.
Podem obrir un altre debat per parla’n-hi. De moment ho deixo aquí.
Salut.
.
Enric,La meva opinió respecte de les lesions:
És consubstancial a la pràctica del córrer. No conec ningú que no es lesioni mai.
Així de senzill. No cal trencar-s’hi el cap.
Quan per televisió passen a càmera lenta les imatges d’un atleta corrent, i veig com trontolla tot el seu cos, me’n faig creus de que no ens lesionem més sovint.
Les lesions i el córrer són un binomi absolutament lligat. Ens fem mil preguntes quan estem lesionats sobre les raons d’estar-ho, i ens hi emprenyem. Però només cal paciència. És el tribut, crec jo, que hem de pagar per fer una cosa que ens produeix tantes satisfaccions.
Et desitjo que et recuperis aviat.
Pucurull
Enric,
T’has deixat una altra causa de lesions, la sociològica. Bé, de fet es podria incloure a la comportamental (quin palabro:blink: ), però té la seva pròpia importància.Es tracta de la influència del medi sociològic que envolta al corredor en las seves decisions. Com pots explicar que ho deixes per una lesió a tots aquells als que els hi has anunciat mil vegades que faràs aquella marató? Com aguantaràs les bromes del cunyat, fumador, bevedor, gras i al•lèrgic a l’esport:angry: ?
I amb els companys, vols dir que mai no has forçat el teu ritme per no despenjar-te en un entrenament? Aguantes bé que aquell que ha començat a córrer fa poc perquè l’has convençut ara vagi més ràpid que tu? I a les curses, quantes vegades no has forçat aquell ritme que tenies tan estudiat que era el correcte perquè t’havia passat no sé qui?
Saber perdre és més difícil que saber guanyar. Tornar a casa dient que has abandonat la marató al km 30 és molt més difícil que tornar dient que l’has acabat.
En fa l’efecte que per al corredor popular aquest problema sociològic és el factor més important a l’hora d’explicar les lesions.
De la resta, ja m’agradaria poder discutir amb tu, però abans m’hauria de posar a estudiar.
Les lesions si que deuen venir per no abandonar quan hauríem de fer-ho.
Com sempre ens fa mal alguna cosa, fer una marató ha de ser un risc afegit que no sabrem si allí és on s’ha causat el mal real.
El més fotut de tot deu ser portar 37 kilòmetres i notar que cal parar si no es vol arriscar una lesió. Segurament la majoria intentaríem acabar la cursa.
Penso que és un dels motius perquè ens lesionem.
Bones,
Si l’Enric diu que tenim que fer un forum més actiu i participatiu, doncs jo fico la meva modesta aportació.
Crec que amb el teu text ens fas veure que una lesió pot venir deguda a infinits parametres que ni els professionals poden controlar.
La meva experiencia: “Escoltar el cos” una frase tan típica com difusa, que només els anys d’experiencia esportiva i les lesions ens ajuden a sapiguer escoltar les senyals del cos. Jo a l’última cursa vaig tenir un moment de “seny” i vaig decidir abandonar :angry: ….doncs esitc lesionat i en aquells moments amb a moral pel terra per fracasar amb el repte que m’havia proposat. Suposo que si hagués intentat acabar hauria fracasat igual i la lesió hauria sigut més greu….però suposant i pensant en que hauria pasat no s’avança.
Jo sempre he pensat que fa massa anys que la selecció natural és va aturar i que nosaltres som una “copia barata” dels nostres ancestres. Generacions i costums sedentaries han fet que una marató sigui un repte difícil d’assolir i més encara sense lesions.
Ja fa temps que penso que els super-classes, estil Kilian Jornet, només son gent que per algún motiu tenen un cos més propi dels nostres avant-passats que fa milers d’anys vivien al nostre planeta i que gràcies a un “coco” molt poderós poden fer lo que fan.
Bé deixo pas al següent i informar-vos que jo també estic lesionat
a veure si per participar en aquest fil caldrà ser chatarra humana jajaja…. però ahir desprès de 37 dies parat vaig sortir a tornar a sentir-me corredor…..quin plaer!!!!…a veure quan durarà.Salut
Xatarra humana?
Home Arctos jo també estic xafadet, però tant com aixó
Des de la Marató per Relleus del Sícoris només he sortit un cop per provar, i no va anar prou bé.
A l’espera d’un diagnostic concret que em permeti traçar un pla de recuperació aquests dies he començat a fer una mica de bicicleta, sense cap molestia (Algú coneix un bon forum de ciclisme?
)L’esport és traumàtic.
No podem evitar-ho.Fa un anys no és que la gent fos més resistent, és que viure el dia a dia ja era traumatic.:unsure:
L’edat també te molt a veure.
En la meva etapa “juvenil” d’atleta, en set anys d’entrenaments només em vaig lesionar un cop, als vint anys crec. Però es clar, amb setze anys et fas una torta de peu i et fa mal un parell de dies, descanses només un i llestos, a seguir corrent!És complicat, però jo crec que una de les nostres prioritats, tant com la resistència, hauria de ser la força i la flexibilitat. Si estas fort ho aguantes gairebé tot.
De la flexibilitat ja vam fer un petit debat en aquest mateix forum, però tenint en compte que l’expressió contraria és la rigidessa, ja està tot dit.Salut
Bon vespre,
Una mica mort aquest fòrum, el podríem tancar però el mantenim per fidelitat amb ‘els visitants’.:blink:
La pregunta és ‘per què ens lesionem?’ Símil fàcil, som una bici de carretera amb uns neumàtics finíssims que anem per un camí de carro. Podem estar molt concentrats i esquivar totes les pedres però el més normal és que rebentem. L’evolució ha fet bona feina com apunta l’Arctos, però no hem estat dissenyats per això que fem, no ben bé.
Cada lesió és un món, contestar la pregunta de manera general és molt difícil, diria que ens lesionem quan es trenca algun tipus d’equilibri. Importantíssim ‘escoltar el cos’ com diu l’Arctos, m’agrada més dir ‘escoltar-nos’, no només som cos.
També hi ha unes normes bàsiques com diu el Sime, però trobarem qui no estira mai i no es trenca i qui ho fa tot i no s’aixeca de terra. Una cosa no treu l’altra, per prevenció equilibri entre resistència, força i flexibilitat, suma-hi la tècnica, l’alimentació, etc.
Jo m’he lesionat només una vegada en vuit anys, va ser un any d’infern. En vaig aprendre diferents coses, la primera que el cos m’avisava, la segona que em podia tornar a lesionar però un genoll no podia condicionar-me la vida i l’estat d’ànim, la tercera que hi ha molts tipus de mecànics.
La factura m’ha arribat de l’any 9 al 10, i quina factura. Per què? Tema mecànic sens dubte que ve de lluny, algun dia faré un llibre d’hipòtesis fantàstiques que em vaig arribar a creure. Davant la situació diferents actuacions, la primera intentar solventar el problema amb un osteòpata de confiança, crec que només una persona amb una visió global del cos em pot ajudar, m’estudiaran a trossos quan em mori, ara no. La segona actuació és la lectura de la lesió, d’aquest ‘stop’ com una oportunitat per créixer, us confesso que encara em costa.
L’altre dia vaig tornar la platja de l’Estartit on vaig començar a córrer. L’havia fet mil vegades en un anar i tornar solitari, sovint amb els ulls tancats per la sorra i la tramuntana o perquè m’avorria i jugava a no acabar a l’aigua. L’altre dia vaig fer el tram caminant i pensant, nostàlgia i pell de gallina al principi. Llavors em vaig aturar i vaig pensar que mai com aquell moment havia vist les illes Medes tan maques, tan quietes. Fixa’t, vaig pensar, fins i tot que et recuperessis ja res seria igual, el mar s’ha menjat un tros de platja. Vaig sortir d’allí content i podia haver-ne sortit plorant ‘ui, el què era i el que sóc’.
L’endemà el dentista em deia que miraríem de corregir un problema mandibular que segurament carregava les cervicals i m’enrampava els braços. Em va dir que podria tornar a córrer una mica però una marató ho veia complicat. No vaig dir res, fa dos anys m’haguessin dit això hagués plorat. Córrer una marató ara? Em va fer il·lusió aquell ‘córrer una mica’, perquè corrent una mica jo he sigut feliç. Ei, i sense córrer gens també.
No res, que intento dir-vos que les lesions tenen unes causes, ens poden voler fer adonar-nos d’alguna cosa o no, però no us poden condicionar la vida per sol fet que no us deixin córrer, altra cosa és us afectin la vida diària. Ho apunta el ‘Pucurull‘, davant d’una lesió ‘paciència’, jo hi afegeixo que hi busqueu algun tipus de creixement personal, o no podíem caure mil vegades i cada vegada que ens aixecàvem érem més forts?
A l’Alvarfanyez el medi sociològic del corredor i les bromes del cunyat gras, fumador, etc no ens hauria de preocupar el més mínim. Explicar que hem plegat al km 30 pot ser difícil a vegades depèn de quin receptor tenim, els maratonians sovint tenen una mirada que ho diu tot i pot matar cunyats quan convé.
Al Sime, que m’he comprat una bici i estic en procés d’adaptar el meu cul a la forma del seient i escoltant les cervicals què em diuen. El tema fòrum crec que ens hi podem posar quan vulguis i en un parell d’anys tenim 500 registrats. Conyes a part, entenc el ciclisme com una forma complementària a l’atletisme popular, a l’estiu crec que corrent una mica menys i pedalant una mica més estalviaríem alguna lesió. Avui he pedalat una mica i m’ha fet gràcia trobar-me un ciclista amb la samarreta de Templers. Em consta que hi ha molta gent que pedala per aquí dins.
Salut a tots
crit ha escrit:
Quote:Al Sime, que m’he comprat una bici i estic en procés d’adaptar el meu cul a la forma del seient i escoltant les cervicals què em diuen. El tema fòrum crec que ens hi podem posar quan vulguis i en un parell d’anys tenim 500 registrats. Conyes a part, entenc el ciclisme com una forma complementària a l’atletisme popular, a l’estiu crec que corrent una mica menys i pedalant una mica més estalviaríem alguna lesió. Avui he pedalat una mica i m’ha fet gràcia trobar-me un ciclista amb la samarreta de Templers. Em consta que hi ha molta gent que pedala per aquí dins.Ostres crit, jo avui també portava la samarreta de Templers! la de l’any passat.
De moment amb la bici m’acompanya la familia, una opció interessant per no passar-me de voltes.
Si quedo amb vosaltres, dos dies i lesionat per motius de sociologia o comportament (alvarfanyez dixit)
A més ja tinc enveja de la teva bici nova, no has vist el tros de ferro que, amb molt de carinyo, m’ha deixat un familiar.Salut i pedals
Parlant de samarretes,
Per què no podeu anar amb una samarreta regalada de les curses pel carrer? Jo hi vaig molt còmode i a l’estiu és perfecta. Em miro les altres samarretes i la veritat no hi veig perquè no podem portar una samarreta d’una cursa pel carrer, simplement per passejar.
Aquestes samarretes porten lletres igual com totes o tots els demés jerseis de diferents models i diferents formes. No simplement cal portar les samarretes només per córrer encara que siguin tècniques (per la calor encara millor).
Templers ha repartit samarretes molt “xules” i són alegres i transmeten alegria i vida.
Vigilant una mica que la publicitat no alteri la samarreta o no la desmereixi massa és pot arribar a un model portable per tot arreu.
Ara que estem tots mig lesionats, que fem de tanta samarreta si tenim vergonya de portar-la pel carrer si no és per fer deport? Jo segueixo portant-les, repeteixo que a l’estiu van molt bé.
Recupereu-vos.
Ànims!
Vaig celebrar molt veure l’Enric novament corrent , i amb stomix tancant Templers IV.
No li ho he dit encara i ho faig ara: l’orgull de portar el pitrall 1000 no li cabia en la cara aquell dia. Sóc molt observador, entenc moltes coses sense que me les diguin.
El títol d’aquest fil és “Seny, córrer, anys i averies (sic)”
Jo he corregut durant molts anys i a voltes sense gaire seny i m’he avariat molt poc. No recordo cap lesió de certa importància, potser tinc genèticament sort. Potser no he volgut anar mai al límit de l’extremisme exigint-li al motor diesel que era prestacions fosassenyades, i això m’ha protegit.
A nivell popular cadascú s’ho pren com vol. Jo, des del mateix moment en que sé que no m’hi van les garrofes, passo d’exigir-me més del necessari. Més enllà d’allò suportable que és el que hi ha ? Podeu respondre lliurement, és una pregunta molt oberta.
El meu motor està gripat. Sabeu quin seria ara el meu “gran” objectiu cas que me’l plantegés ? Córrer una mitja marató.
Una simple mitja marató… Si a dures penes podria fer un 10000 !…
Transito per una mena de llimbs atlètic.
Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.