Marató de Barcelona. Març 2009
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
Molt bones, senyors/es! Tens raó Homedferro! Ja ens podem inscriure a la marató del 2010. Algú s’apunta? Quina pressió psicològica! Ho faig? Bé, ja es veurà.
Veient les cròniques que deixeu aquí, donen moltes ganes de poder arribar un dia a escriure quatre ratlles explicant la petita història particular d’un cap de setmana a Barcelona.
Collonut!
amata ha escrit:
Quote:Ep!Karri, tens raó, hi ha trosso que ni l’spiderman!!!!!.
Que em pots explicar una mica de què va el tema i com es pot solucionar???
Apa!
Jo el que faig es convertir el track de Garmin a Oziexplorer i allà pots moure els punts que se surten del traçat real.
Hache ha escrit:
Bé, com sempre perdoneu aquest llarguíssim rotllo. Ara a mi em toca descansar física, muscular i sobretot mentalment, han passat dos dies i continuo tocat.
Una forta abraçada a tots,
Jose H[/quote]
:woohoo: :woohoo: :woohoo: :woohoo: :woohoo: :woohoo:
GRAN CRÒNICA I GRAN HISTÒRIA
I ES QUE , HACHE , ETS MOLT GRAN TIO…!!!
ENHORABONA
Txema
bodi ha escrit:
Quote:http://esboddir.blogspot.com/ he penjat una crònica més extensa al meu blog, no éra la intenció, però . . . . s’ha allargat més del compte
Salut.
Serà llarga però al fòrum hi ha lloc de sobres.:side:
Salut
La doctora Yolanda Puentes ens fa arribar les fotos del dinar post-marató del Km0. Podeu clickar.
http://picasaweb.google.com/yolanda.puentes/Maraton010309?authkey=Gv1sRgCLXRz-PM-dSCKw#
Aquell 26 de març del 2006, devien ser les 11 del matí, quan enmig d’una calorada i passant pel km 28 de la marató, a l’alçada del Fòrum, vaig pensar…”desgracia…no pots amb la teva ànima, i encara et queden 14 kms per arribar…”:blink: . Al final, vaig arribar, però la hòstia (una de tantes…) va ser monumental!!!!
Bé, des d’aquell dia tenia pendent tornar a Barcelona per, si més no, viure unes sensacions un pèl diferents i poder gaudir més d’una cursa que ben bé s’ho val.
Tres mesos d’una preparació com mai l’havia fet…sèries de tot tipus, rodatges curts i llargs, les corresponents tirades llargues…i tot gràcies als bons consells i a la bona planificació que em feia l’Ivan, gràcies, gràcies crack!!!!
Arriba el dia esperat de la cursa. Surto de l’hotel amb en kimi i en Loman, que es van estrenar amb la marató d’allò més bé.
A les 8 del matí, ens trobem tots per donant-se ànims, sobretot encoratjar als debutants (i que bé que ho vàreu fer!!!!) i fer-nos la foto.
10 minuts abans de sortir, ja estem al calaix de sortida corresponent de sub3, jo i el xavithai, gran company infatigable d’entrenaments i cabòries les darreres setmanes de preparació. Per ell, també serà la seva primera marató (em trec lo barret,nen!!!) i em vol acompanyar fins al menys, la primera part de la marató.
El ritme previst es anar a 4’10 el km. Durant la primera part de la cursa, ens va sortint la mitjana, anant uns kms per sobre i altres per sota. Als primers kms, sorpresa!!!! Em trobo en By Keds animant com un animal…gràcies company!!! També l’Assumpta (gràcies guapa), fent algunes fotos, per davant i per darrera…
Passem la mitja a 1’28, i anem força bé.
Abans, cap al km 15, ens ve per darrera en pacorro, que vist el ritme que portem i la nostra previsió, se’ns ajunta i formem durant uns 10 kms un trenet maco de 3.
Passem pel Fòrum i recordo l’estat lamentable en que em trobava jo fa 3 anys. Em sento bé i això fa que em motivi encara més. Tot i així, sé que els moments durs, encara tenen d’arribar.
De cop i volta, em trobo en Xavi19 fent fotos i animant, gràcies company, i més endavant, l’aparició d’Albertbo, cridant com mai l’havia vist i recurrent alguns metres al meu costat (gràcies Albert!!!)
Cap el 28, en xavithai es va quedant endarrera i ens va deixant. Ja veia que no anava molt còmode i estava patint per ell. Des d’aquell moment, portar un ritme més suau era lo millor que podia fer ell, doncs encara quedava començar realment la marató.
Amb en pacorro, vaig mantenint el ritme i a partir del km 30, comencem a passar un munt de corredors. Anar al seu costat em va de meravella, doncs ajuda a seguir amb la força necessària per mantenir el ritme en aquestes alçades de cursa, ja voltant el km 34. Aquí, ell poc a poc s’escapa i jo, miro el rellotge, veig que estic mantenint el ritme previst i el deixo marxar. Penso que si faig l’esforç de seguir-lo, em pot passar factura als kms finals.
Es a partir del 35 que vaig sol per primera vegada. Passar sota l’Arc del Triomf em dona forces, només en queden 5 pel 40 i d’allà a la meta, no res!!!!
Em va de conya sentir el meu nom i el crits que em donen, per sorpresa meva, passant per davant de Plaça Catalunya, els cargol animant d’allò més (mmmmua, gràcies!!!!)En pacorro l’he perdut de vista…quina gran cursa Luis!!!! Per treure’s el barret, si senyor, farà la segona meitat algun minut més rapida que la primera…quin crack!!!!
Es a partir del 40 quan ja mantenir el ritme em costa més, i la suau pujadeta de l’avinguda del Paral·lel es nota d’allò més. Passo enmig de l’avituallament dels correcats i els crits d’en Pau i en korfbaler els agraeixo d’allò més!!!!
Intento visualitzar l’entrada a meta i m’emociono jo sol, però intento mantenir encara els ulls ben secs…
Em trobo davant de Plaça Espanya, encarant els metres finals i intentant fent l’últim esforç , quan veig la airun i les meves nenes :kiss: a la recta final, cridant d’allò més. Miro el rellotge i veig que per baixar de 2.57 hauré de fer un sprint fins al final d’uns 200 metres. Vaig passant corredors i entro a meta en 2.56.53, temps real!!!! No m’ho puc creure!!!!
Bé, un cop a meta, moments de gran emoció, enmig de la trencadissa que el meu cos em recorda que tinc…m’allibero, em sento en un altre mon i alguna llagrimeta que se’m escapa … la meva veueta em diu que ho he aconseguit, m’he tret l’espineta que em quedava a dins.
Al recollir la medalla, veig la nuria, de Pont de Suert, situada a un costat donant medalles als corredors…em penja la medalla…i clar…torna la llagrimeta…
Sobretot, i dient-ho ben alt, enhorabona a tots els debutants, kimi, Loman, Agulletaman, CARLOS, Juanjo, Kaiser, JMolins, Javatorr i Corre…foc?, doncs vàreu fer una gran cursa!!!!!
També felicitar a tots els altres km0 que vàreu correr, alguns amb una gran marca!!!! Felicitar la marca de l’anxaneta verda. Quan en bodi comenci a entrenar (no se sap quan…), ja pot tremolar en Gebre i tot…
Agraïr com sempre, els bons consells del mestre crit (vinga, que ja t’espero). Donar les gràcies a tots els animadors fantàstics que ens vàrem trobar a la cursa (By keds, xavi19, assumpta, albertbo, cargols), així com felicitar molt especialment en xavithai per acabar la seva primera marató amb una gran marca, al grup del gimnàs Ekke, felicitar els seus corredors debutants també en la marató(cesar i companyía) i a tots els seus animadors, tornar a donar les gràcies per l’ajut tècnic, l’esforç constant i la motivació que em va donar l’ivan al llarg dels tres mesos previs (l’any vinent, et toca a tu, campió!!!!!), agraïr les mans màgiques d’en Redman i sobretot, agraïr especialment el suport de la familia en tota la preparació de la cursa.
I ara, quina toca? Aviat, aviat…
Salut a tots!!!
:blink:Felicitats Bru, te l´has guanyat a pols i has pogut amb ella i a sobre per la teva gran crónica l´has gaudit d´allo mes.
Molt bona cursa,
FELICITATS!!!!
Va ser tot un encert tornar a Barcelona. Volia ser-hi però fins les 6 del matí del dia D que vaig obrir els ulls que no ho vaig saber.
Relax. M’he despertat aviat i això és molt. Les curses comencen a les 10, no ? A l’alçada de La Panadella, quan encara dubto de si anar a la sortida o no, una bombeta s’encen i em recorda que la marató és matinera.
Molt bé, aparco a Cornellà i aniré amb metro fins a Verdaguer, al meu barri per 23 anys. Si surten a les 9, amb prou feines hauran passat els primers, penso, però resulta que la sortida és mitja hora abans. No recordava l’any passat !! :ohmy: A Rosselló ja passa el gruix del pilotó. Jordi, Artur42, CARLOS i kaiser són els únics a qui conec a qui em dona temps d’animar.
Baixo a l’Arc del Triomf. Aquí sí que sé que tinc marge de maniobra. Km. 36. Està bé, és un bon punt per quedar-se a animar. L’any passat l’ambient en passar-hi jo era extraordinari. Ara hi ha quatre gats encara, tot i que els primers no triguen gaire a fer acte de presència.
Però jo mentrestant vaig reculant vorejant el Parc de la Ciutadella, observant de cara el pas dels primers. De moment m’he limitat a animar als “meus”. Aquest tram de la marató és molt inhòspit, el recordo bé de l’any passat: quan arribes a Arc del Triomf hi ha un ambient sensacional, però abans has de passar per aquest desert. Decideixo que em quedaré aquí, entre el 34 i el 36, amunt i avall, mai quiet.
Em començo a deixar anar. Els aplaudiments cortesos comencen a esdevenir mans treient fum i crits d’ànim al límit de la meva minsa capacitat tan bon punt també comencen a arribar els populars, tots els populars. Estic entre l’Av. Icària (no ho he mirat, em sembla que és aquesta) i el Pg. Sant Joan.
L’atzar fa que, com ha dit Hache, estigui en el lloc on en Colin va morir. Anant amunt i avall, com deia, de cop i volta em trobo un enrenou: quatre o cinc persones n’envolten una altra estirada a terra. Els que l’envolten fan pinta de corredors, el que està estirat a terra fa molt pitjor pinta: sembla inconscient. Algú li està fent un massatge cardiac, això sí que no pinta gens bé. A una noia amb bici que hi ha per allí li pregunto que ha passat, em diu que sembla que ha caigut, que té un trau al mentó. A mi em sembla que no pot ser només això, m’entra un mal cos increïble. S’atansa un guàrdia urbà mentre l’estan intentant reanimar (“Algú de vostès sap com es fa això ?” “SSSSSSSÍÍÍÍÍÍ !!!”, li brama més d’un. “Ah, bé, bé…”
Una ambulància apareix. Després una altra, per un lloc impossible. Presses, nervis i estrés extrem. Algú desvia a les vores els corredors. Jo no puc ajudar, els professionals sanitaris ja hi són, i jo no sóc el típic badoc que es queda mirant un succès. De manera que torno a la cursa, esperant que no hagi estat més que un ensurt. Lamentablement no serà només això. Descansa en pau, Colin.Parlant de coses més agradables, sóc incapaç de controlar amb el meu rellotge com poden anar a aquestes alçades els companys, m’hi faig un embolic
.Però apareix en Bru, i és fantàstic veure’l. Pura estètica en moviment, ENCISADOR ! Ja ho he dit, no controlo els temps però em fa l’efecte que la farà ben grossa (i a fe de món que l’ha fet !). Després d’ell (i perdoneu als que no us conec, no vaig veure o me’n oblido), Loman, KIMI (et vaig dir res de cap mur? No ho recordo pas), Ton (company de taula a Puigverd, a veure si ens regales amb més cròniques com aquesta), amata, Juanjo amb un gran somriure, JORDI CODONY, bodi (disculpes ??? De què ???? No vaig tenir ni per una fracció de segon ni tan sols la sensació d’allò que dius. Tu i jo som maratonians i ja està tot dit, company).
Subscric fil per randa allò que ja ha dit en By Keds aquí. Jo també m’hi vaig quedar fins que va apareixer l’escombra, i tot és molt alliçonador. Em vaig castigar les cordes vocals cridant com un possés, vaig picar de mans fins que ja no les sentia, vaig dir ruqueries a les que només els que corren una marató li troben el sentit i l’ànima que hi ha al darrera (hom n’ha fet unes quantes i sempre ha sabut agrair aquestes ruqueries). En un moment donat l’emoció em va poder i un “Tots sóu tan campions com el primer” només el devia sentir jo amb la meva veu totalment trencada, els ulls líquids i unes ganes enormes de barrejar-me entre els que sentia com a meus. Gent al meu voltant em mirava potser amb displicència, inclús vaig capir que algú em va fer una foto amb el mòbil. Jo devia ser una espècie rara digna de retratar. Ni ho sé ni m’importa, jo anava al que anava i sé que almenys temporalment a algú li vaig encomanar la meva passió.
També vaig veure la cua de la marató. Els més lents són els més necessitats d’ànims, crec, i com que van més a poc a poc també hi ha més temps per mirar-nos als ulls i són també la gent més agraïda. Un pot ser noruec i si jo l’animo en català m’ho entèn tot. La majoria dels cuers eren estrangers.
No sé amb que quedar-me, francament. En Jordi va fer una marató senzillament impecable (enhorabona, t’ho has treballat tu, també !). Però si hagués de triar una imatge de les moltíssimes que vaig tenir la sort de viure, la de caragolet allargant-me la mà i la il·lusió màgica que vaig veure en els seus ulls seria la preferida.
I el de corre…foc? m’ha semblat el millor relat.
Voldria reservar les línies finals per a en kaiser. Hi ha coses que s’obliden amb rapidesa, d’altres poden trigar més temps a oblidar-se, però n’hi ha que no s’obliden mai. I jo no oblidaré mai la seva companyia els kilòmetres finals l’any passat en aquesta mateixa marató. Encara sento que tinc un deure de gratitud amb ell.
Ei companys,ja fa una setmana de la marató de Barcelona, i encara em fan una mica de mal les cames,de tota manera no es pot comparar amb el dilluns i dimarts que cada esgraó era un suplici, no m’havien fet mai tant mal les cames després d’una cursa, aixó de fer una marató es un altre rollo tot és diferent, el cansament apartir del kilometre 30, el cansament després de la cursa, el cansament durant la setmana, les sensacions durant i després, tot és molt diferent, tinc la sensació que és la primera cursa que he fet , bé que per mi tot ha sigut un descobriment que si m’ho expliquen no m’ho acabo de creure.
Jo he de dir que fins al kilometre 33 les sensacions eren molt bones, tot i que la lleu pluja que queia em feia perdre una mica d’impuls i alguna derrapada perillosa en alguna pujada o alguna línea blanca, però millor la lleu pluja i nuvols que sol i calor.
Però apartir del 33 tot va canviar i realment només pensava en acabar i que no tornaria a fer una marató mai més a la meva vida.
Tot i aixó vaig baixar una mica el ritme però estic molt molt molt molt i molt content del temps que finalment vaig poder fer, i l’emoció en acabar també és difernt i molt la pena i tot lo que vaig pensar del 33 al 39 ara només penso en tornarni a fer una altra, de aqui a un temps aixó sí.
El més important del meu missatge es donar les gràcies als incondicionals del km0 com el bykids el albertbo i tots els que em van animar i no coneixo, també remarcar que el fet que suposa correr amb la samarreta del km0, i que va fer que dos o tres persones em cridesin vinga aquestos de Lleida. A tots MOLTES MOLTES MOLTISIMES GRÀCIES, no us podeu imaginar lo que s’agrais aquestes paraules de suport en una cursa tant exigent com aquesta.:laugh: :laugh:
posdata :a mi el forerrunner fins que em va marxa la cobertura al 35 em marcava 800 metres de més que no és poc. :woohoo:Eren allà, escampats entres les escales i la Font Màgica, formant un grup que cada dia és més gran, molts encara desconeguts, noms sense rostre però tots companys d’una aventura que iniciarem tots plegats d’aquí a tres quarts d’hora.
Com és habitual, el rellotge m’empaita
i cinc minuts abans de les nou entro al calaix, navego entre la gent cercant boies de color taronja i ensopego amb en xino-xano, una mica més endavant faig costat amb en bernaus, en Krlos i l’Ara, components de la barqueta 3:45, intercanviem les darreres sensacions abans de sortir. No sento cap senyal de sortida, però anem avançant i això vol dir que ja ha comença la marató. 
Just abans d’enfilar el carrer Creu Coberta ja els veig, un grapat de correcats ens llencen a crits un sortilegi d’ànim i força per guanyar el repte que ens espera.El meu avui és diferent, diumenge passat vaig fer la marató de València, dimecres no en donava un duro per superar unes molèsties a la cuixa, ahir el fisio va dir-me de rodar suau els primers 10 km. i veure com va. No tinc altre objectiu que acabar dues maratons en una setmana sense lesionar-me.
Uns centenars de metres enllà trobo un grupet de Km.0, l’Artur42, l’Agulletaman, en Carlos i en kaiser, que avui s’estrena, i compartim unes quantes petjades fins que m’avanço. A punt d’arribar al Camp Nou veig dues petites cuetes corrent al meu davant i vaig a atrapar-la, és la caloreta, amb el somriure constant als llavis
i futura participant a la marató de muntanya de la Vall del Congost, d’aquí a tres setmanes. Anem plegats una estoneta fins que a mitja pujada cap a la Diagonal apareix en rubens i els deixo una mica enrere, però al cap de poc sento com em criden i veig a en bodi, aprofito per demanar-li informació de Zegama, doncs he tingut la sort d’obtenir un dorsal per la marató de muntanya, al maig. I així els cinc primers kilòmetres es fonen sense adonar-me’n en 25:34. És estrany, no em fa mal res i he anat a un ritme còmode, pel que decideixo mantenir-lo si no em surt cap problema muscular. :cheer:M’agrada el dia, sense sol i amb un lleuger plugim, només em sobra una certa xafogor, però res a veure amb la calor de l’any passat, molt pitjor per córrer. Es van succeint el cartells amb un número cada cop més alt, em distrec escoltant música i llegint les inscripcions de les samarretes i els noms que molts porten penjat a l’esquena, picant les manetes que alguns menuts ofereixen al nostre pas, recompensada pel seu somriure quan ho aconsegueixen, i agraint amb un gest els escadussers ànims que ens llencen alguns espectadors…. i el 10 arriba amb un parcial de 24:33.
Ens acostem de nou a la Plaça Espanya, i saludo a en Pep Corsarial passar pel seu costat; ara correm entre un passadís de gent que encoratja i crida sense parar, entre la que s’hi troben bastants grupets d’estrangers, que són un factor bàsic pel creixement de la nostra marató. Just a l’enfilar la Gran Via veig a en XaviPapell que em fot un crit mentre tira fotos sense parar, enfilat dalt d’una tanca de pedra, i li responc amb un somriure. És el mateix que faig quan a mitja pujada pel Passeig de Gràcia sento la claca “holandesa”, Meep, Dani, kasumei, Hansi…. (quin goig que fan i com en saben d’animar!). :woohoo: El gir cap el carrer Rosselló ens porta al Km. 15 i surt a 25:06.
Em vaig apropant a la zona on hi vaig viure molts anys, i a l’alçada del Passeig de Sant Joan observo si veig a la meva mare entre la gent, però ja l’any passat es va mig marejar veient-nos passar i a la seva edat el dia no acompanya massa per estar dreta tanta estona. No hi és. :huh: L’ambient es torna a animar al pas per la Sagrada Família, i de mica en mica fem cap a la Meridiana. Em sorprèn trobar-hi tant gent, i el tram d’anada i tornada és un encert ja que et sents més acompanyat, tant pel públic com pels corredors que es creuen en els dos sentits. Él Km. 20 es deixa veure amb 25:09. Perfecte.
Ara ve una dels punts “difícils” del recorregut, però no em costa gens fer el llarg tram d’anar i tornar a la plaça de Les Glòries, vaig concentrat i corro còmode, sense cap mena de pressió pel temps, mirant el rellotge gairebé com a distracció. Es comencen ja a veure corredors amb problemes, l’habitual lluita entre el voler i el poder, entre el cap i les cames. Arribo al 25 en 24:57 i gairebé igual fins al 30 en 25:27, a punt per desafiar novament a la marató. :unsure:
Mentre em prenc un gel poc abans del 31, apareix sobtadament la figura d’en RunnerSantboi, company de l’equip que hem batejat com a Triburunners. Acaba de caure de la barqueta 3:30, s’ha aturat un parell de minuts per canviar-se les sabatilles, em diu que té molèsties a un genoll i l’hi veig una expressió com de perdut. Només és la seva segona marató i no vull que s’ofegui. Anem un al costat de l’altre i li vaig donant conversa, intento que la distància es dilueixi entre les paraules, li faig veure que ja només ens falten sis kilòmetres per arribar: és la distància que ens separa de l’avituallament correcat. :woohoo: Veig que va bé i que ha superat aquells moments de dubte, fins i tot diu que ja no té molèsties al genoll i anem fent via fins que ensopequem amb el drama d’aquell noi sense nom, estirat allà terra i rodejat de cames, mentre algú que hi entenia l’hi feia rítmiques pressions al pit amb les mans. Per uns instants tot s’atura, i és inevitable el neguit de que un dia podria ser un mateix l’afectat; en cap moment vaig arribar a pensar que no se’n sortiria.
Però la cursa segueix, i arribem a tocar del Parc de la Ciutadella, al 35, en 25:51.És el moment crucial, mantenir el cap fred i pensar en positiu: en el temps que sols trigar per fer una misèria com aquesta de 7 kilòmetres, la gent que t’espera, què faràs a l’arribada… un crit d’en byKeds
em fa passar sota l’Arc del Triomf encara amb més moral i entre un estret carreró de gent. Girem en direcció a la plaça Catalunya i sento un pessigolleig per dins: és com quan vas a trobar-te amb algú a qui feia molt temps que no veies, aquella il·lusió recordant les coses que has viscut i compartit abans, i arriba el gran moment.Ens esperaven feia estona al costat de la Catedral, formant un passadís per nosaltres, amb les mans plenes d’alguna cosa més que una esponja, una ampolla d’aigua o un vas de beguda isotònica; era una mena de força intangible que t’arribava per tot arreu, amb les seves mirades, les rialles i els crits d’ànim. :woohoo: Era impossible no acabar dalt d’un núvol. Gràcies a tots, companys, del primer a l’últim. Potser encara no en sou conscients del que heu arribat a fer per nosaltres, però estic segur que per a tots va ser un moment inoblidable.
Rambles avall, passem a en forrest06, i a l’alçada de Colon cau el 40 en 25:42. En Runner es despenja una mica, però el veig bé. Jo em sento amb ganes, ningú m’ha fet un mur ni ha vingut l’home del mall,
em deixo portar per la joia del moment i vaig passant corredors, saludant a en Kurt i més endavant a l’albert67 que lluita a mort amb els seus bessons, enfilo el carrer Sepúlveda entre l’animació constant del públic, faig els darrers centenars de metres exultant, i acabo en 3:33:08. Ho he aconseguit!: dues maratons en una setmana. :woohoo:Cada marató té la seva història de la que en som protagonistes, però els petits detalls són els que en fixen el record a la memòria. I aquesta, la número 28, per a mi ha estat la dels CoRReDoRS, la més compartida de totes.
Sense vosaltres no hauria esta possible així. Gràcies.
Fa un dia gris. Està a punt de ploure.Ho tenim tot controlar, però jo encara estic neguitosa. Saludem els companys, fem les fotos,i anem als calaixos de sortida. El Jordi fa el ruc per a afluixar els nervis. Riem.Emociona la cançó i el tret de sortida…Professó als primers kilòmetres…Quines ganes de córrer!!.Decideixo no mirar el crono. Em miraré a mí. Vaig còmoda, em sento lliure i lleugera com un ocell.Allà al fons, intueixo una samarreta de KM 0 i una gora. Deu ser el Carlos. Hi aniré. Quan arribo són tres: l’homedeferro, l’agulletaman i el Sime , que sembla que vagin de festa major. Estan divertits i són temptadors, però sé que no podré mantenir el seu ritme, i desp`res d’una estona de flirteig, els deixo per continuar sola, que avui tinc molta feina.Tota l’eestona tinc al davant un moi que du una motxilla amb dos plàtans penjant… Els italians criden molt i els gavatxoses fan notar. sempre hi ha algú diveri i oorrent que et fa somriure. Vaig molt bé. Passo la mitja en 1:48.Una mica més i seria com quan sommio que volo,però de veritat. … fins que , de sobte, al km 28, al voltant de la Torre Agbar,els meus tendons inguinals es converteixen en filferros rovellats i conec la cara que fa l’home del mall.Una mica d’aquell brevatge blau em refarà…Aguanta , que de més verdes n’han madurat. Un noi de Fraga em dona consell. No afluixo el ritme. Ho superaré.Només estic passant un mal moment, quan veig aquell noi estirat a terra, morint-se, i el metge intentant inútilment reanimar-lo .Em cau el món a sobre…Què faig jo aquí, corrent?.em sento absurda i fóra de lloc.Estic a punt de deixar-ho,fins que veig l’albertbó esgargamellat de tant animar tots aquells desvalguts que em perdut la moral. La calor de la seva mà fa que no abandoni… Si em falla el cap em falla tot.No puc caure… A l’arc de trionf ja puc somriure al By Keds.”Vamos,vamos,ya os queda poco.Dentro de nada a disfrutar!!!”.Se succeeixen ràpids els seguents km.El noi del plàtans ja només en porta un.Hi ha gent per tot en aquest món..Al paral.lel tot s’eixampla i és millor. Si tingués una cordeta estiraria l’hache.Queda molt poc , però no puc aixecar les cames.Per fi, Maria Cristina!,… sento la veu de l’Ivan que m’anima i li dedico un pseudosprint que surt directament d’exprimir el rinencéfal, en homenatge a la seva paciència.
Aixeco les mans al final, o potser és el principi.Hi ha moments en que no sabem si naixem o morim, o tot alhora.Estic completament buida, però necessito una espatlla per a recolzar el cap,que em pesa de pensaments. Li toca a l’homedeferro(gràcies , Marc). Quan em treuen el xip, un noi molt jove em mira perplex, aixeca el puny i llença un crit.
Només han passat tres minuts , i torno a la meta a buscar l’Ada, que arriba cianótica, però elegant,digna i orgullosa.Admirable!!.Només les que em parit sabem el que significa fer això amb un nen de mesos.Com només els corredors sabem el que són 42 km.Em trec el barret , amiga!.
Ens separem i trobo els Peguera. Què has fet, cargolet? 3:40.Encara no m’ho crec.Em moro de ganes de veure el Jordi. Triga una mica.Per fi, apareix, somrient , fresc com una rosa. 3:22. Realment està fet d’una altra pasta. Material flexible….Quina sort, poder compartir això!!!
Anem a buscar els familiars i la nena, i quan la veig em cauen les llàgrimes. De sobte m’invaeix una immensa gratitud cap als que estimo .Tremolo.”Mare, jo també vull córer, com vosaltres..”.No, Núria, els nens nopoden córrer tanta estona.Això és una pel.lícula de dos rombos.
Tinc un fred enorme i deconegut, i em crema l’eufòria. Ara sé perquè hi tornaré.Gràcies , km 0. Sou collonuts.
Fa una setmana exacta, a aquestes hores, estàvem brindant amb cava -obsequi del gran Domingo Catalán- a pocs metres de la línia d’arribada on tots hi havíem deixat tantes emocions… Han estat set dies de repassar imatges i sentiments a través de les vostres cròniques, les fotos i els pensaments que, encara avui -i segurament demà també- segueixen donant voltes a aquells 42.195 metres.
La Barcelona-09 era la meva sisena marató. Tornava a l’escenari del meu debut, l’any 2004, amb la motivació extraordinària d’acompanyar el meu germà. Jo sempre dic que si quan tenia 10, 20 o 30 anys m’haguessin dit que un dia correria una marató, els hagués titllat de bojos. Però si m’arriben a dir que en faria una amb el CARLOS, hagués trucat directament al Dr. Pigem.
Afortunadament per al meu arxiu de grans emocions i fites personals, ha anat així.
En diferents cròniques d’aquest mateix fil -Ton, Kaiser, Carlos, Agulletaman, etc- teniu detalls coincidents que no repetiré per no allargarme massa. Així que:
Sortim amb l’objectiu d’acabar per sota de les 4 hores -jo en el meu debut vaig fer 3h53 i no anava tant ben preparat com els que aquesta vegada m’acompanyen-. Ràpidament -pels parcials que van sortint- veig que acabarem per sota de 3h50.
D’entrada anem CARLOS, Kaiser, Agulletaman i jo, però quan arriba la barqueta d’Homedeferro, Sime i Hache s’emporta Agulletaman, que va sobrat.
La tàctica era arribar a la mitja entre 1h 55′ i 1h 57′. Gairebé la clavem: 1H54’59”. Portem 5.093 ateltes davant nostre, i més d’un miler ens han anat avançant des del kilòmetre 5. Aquest degoteig de corredors que va passant per davant nostre fa que algun company es vagi accelerant. “Paciència, ja els tornarem a passar. Nosaltres a la nostra”. I la nostra és confirmar que el grup porta von ritme i bones sensacions.
Així és, tot i que Kaiser ens avisa dels dubtes que li genera el tram final de la Meridiana -“és l’únic que em fa por”,ens diu- però el passa com un campió. A la cara s’endivina que ja veu més a prop l’éxit. S’ha tret un pes de sobre.Des de la mitja marató fins al 30 mantenim el ritme, i les forces no ens abandonen. Kaiser va fent la “goma” -es despenja i torna, torna i es despenja- però controlant en tot moment. Fins que s’obre un forat revelador. Em deixo caure per la riera de corredors fins que el trobo. Després d’un intent de reintegrar-lo al grup em diu -amb encert- que ha de seguir un altre ritme. Segur de trobar-lo més tard a l’arribada li dedico un últim crit d’ànim i vaig a buscar el CARLOS, que a aquella hora ja veu que s’acaben els kilòmetres i encara no ha pogut gastar ni una quarta part de la munició que ha anat guanyant amb tres mesos de sacrificats entrenaments.
Jo ja tenia pensat que seria entre el 34 i el 35 quan premeríem l’accelerador. Amb dues patacades contra el mur -sobretot a Donosti 2005-, en vaig tenir prou per aprendre que hi ha poques coses que puguin igualar les sensacions de córrer els últims kilòmetres d’una marató amb el cap fresc i les cames oxigenades.
Des que Bykeds ens va donar el “tret de sortida” a l’Arc de Triomf no vam parar d’accelerar el ritme i passar gent. Quan sortim del carrer Sepúlveda encara ens permetem el luxe de fer una “série” de 200 metres per acabar d’arrodonir la jornada.
Al final: 3h46’56” -bé, el CARLOS un segon menys-.La segona mitja la vàrem fer tres minuts per sota de la primera, i des del kilòmetre 35 fins al final el ritme va anar per sota dels 5’/km. És a dir, una marató per disfrutar. Com vam disfrutar després del dinar amb els companys del KM0, agermanats amb els Fondistes del Domingo Catalán.
Finalment l’enhorabona als debutants i trencacronòmetres, i moltes gràcies a tots els coneguts -albertbó, assumpta, bykeds, cargol i els que no vaig veure- i anònims que ens vàreu animar durant tot el recorregut.L’any que bé hi tornaré a ser a l’avinguda Maria Cristina. L’amic i company Arcadi42 celebrarà la seva marató número 100. Quan va arribar a la 75 va fer una festa i allà li vaig prometre que la 100 la correríem junts. I així serà.
Salut
Nois/es,
Quantes emocions compartides en llegir les cròniques, tant les de corredors com les d’espectadors/animadors inefables.
No diré gaires noms perquè encara m’embolico una mica amb qui és qui i desconec la trajectòria de la majoria, només menció especial als qui més m’han impressionat, especialment perquè sé que tenim temps similars en menys distància:
– La caragolet: si ja em treia el barret amb la teva marató de l’any passat, per enguany no tinc paraules. Malgrat trobar-te el del mall no vas afluixar el ritme ni un moment!! Independentment del que fem en cursa de menys distància sempre seràs una crac per mi!!
– El kaiser: tot i que només et tinc vist del moment de la foto, el fet d’haver completat la teva primera amb el temps que ho has fet fa que t’hagi de felicitar, ENHORABONA.De fet vull transmetre la meva gran ADMIRACIÓ per tots els km0s que éreu allà aquest dia. La meva prudència i circumstàncies relatades en la meva crònica van fer que arribés més tard que vosaltres i no us pogués saludar al final. De tota manera, em sento molt contenta i orgullosa d’haver acabat i haver-ho fet amb tan bones sensacions que des de diumenge encara em dura aquest sentiment de bon rotllo en majúscules, en certa comparable a un primer enamorament.
Salut,
és un plaer immens llegir aquestes cròniques, no sabria amb quina quedar-me. Jo ja en vaig penjar una el mateix diumenge, però la vaig escriure molt de pressa. Ara que fa una setmana penjo aquesta, una mica més elaborada. Gràcies per tornar a aguantar-me el rotllo
Han passat uns dies, ja no tinc agulletes i voldria plasmar les sensacions de diumenge abans que se m’oblidin els detalls.
Diumenge al vespre em trobo a Lleida amb una medalla penjada al coll i no em reconec, no sé qui és aquest paio que ha fet 30 quilòmetres (30!!) a 5:19 per després fer-ne 12 més a 5:43. Gairebé no em puc creure que vaig anar tots aquests quilòmetres més ràpid del previst, vaig arriscar molt per ser la primera marató. Però en tot moment estava convençut que era capaç de fer-ho.
La marató és… (quantes vegades he desitjat acabar aquesta frase?)
La marató és moltes setmanes d’entrenar el cos i 42 quilòmetres de coco: Ja ho sabem tots que 42 quilòmetres són una animalada, i que les cames se’ns cansaran com mai ho havien fet fins ara, és el cap el que ens permet continuar, el que ens fa ignorar els senyals que ens envia el cos dient-nos que parem, que ja n’hi ha prou, i els substitueix per “tranquil, queden 6 quilòmetres, ho estàs fent molt bé”. Si falla el cap, ja pots córrer, no faràs res.
A mi, l’estratègia que em va funcionar per mantenir-me bé mentalment va ser gaudir de la marató, i per això intentava fixar-me en tants detalls com pogués, en els detalls arquitectònics i en les anècdotes que explica el Miquel Pucurull en el seu gran text sobre la fisonomia de la marató. Per exemple, busco i trobo el maniquí despullat en un balcó del carrer Aragó, ric, l’assenyalo, i em pregunto quants maratonians faran com jo si han llegit el text del Pucurull. Ara me n’adono que vaig riure molt durant tota la cursa. Miro de fixar-me en tot: l’arquitectura, les animacions, el públic, els corredors, però també em fixava molt en les sensacions, tenia molta curiositat per veure què sentia i com reaccionava el meu cos a un esforç que no havia fet mai. És una oportunitat per aprendre una infinitat de coses en menys de quatre hores.
A la Gran Via veiem al By Keds per primer cop, ets molt gran. Passem per la plaça Universitat, quants cops he agafat el metro allí per anar a treballar? Miro a l’esquerra el carrer Aribau, gairebé es veu el pis on vivia. Passem l’edifici Vitalicio, allí també hi vaig estar treballant. Evidentment identifico molts detalls dels dos anys que vaig viure a Barcelona. M’encanta aquesta ciutat, però ara estic molt millor. Barcelona segueix allí on estava, i jo estic a una horeta d’ella, hi puc anar quan vulgui. La distància ens ha reconciliat. La marató ha sigut com un retrobament entre Barcelona i jo.
L’Albertbo ens saluda i es posa a córrer uns metres al nostre costat, tu també ets molt gran. L’any passat vaig acompanyar al By Keds i a l’Albertbo durant uns quilòmetres, enguany s’ho miren des de fora però estan allí. Aquesta cursa significa molt per tots nosaltres.
Abans de la cursa decideixo que el tram d’anada i tornada per la Meridiana serà el més dur psicològicament. En conseqüència, quan passi aquest tram ja tindré molt de guanyat. Altre cop, fixar-me en els detalls m’ha ajudat: aprofito el tram de dos sentits per saludar als que van en sentit contrari, i crec que els veig a tots (excepte als sub 3:30 que ja han passat), el Buff!, Jordi Codony, Fidel, Sime, Marc, Hache… Injecció de moral mútua!
Passem la mitja marató en 1:55. El pont de Bac de Roda em matxaca sense miraments. Una mica més i arribem al Fòrum. Diagonal amunt, cada cop em costa més seguir el ritme de 5:19 però aguanto. Altre cop, el convenciment no em deixa afluixar. Una gentada als peus de la torre Agbar, molt cridaners, es fa un coll d’ampolla, és molt bonic. I fa baixada. Arribem al Fòrum altre cop, ja és el 30 i faig el canvi de ritme després de l’avituallament. Em sobren gairebé 10 minuts per acabar en menys de 4 hores i decideixo afluixar per no fer els últims kms al límit. Deixo anar a l’Artur42 i al Carlos, que encara tenen un bon cartutxo per cremar. A partir d’aquí i fins al final tinc una mica de visió de túnel: les torres de la Vila Olímpica només les veig en dos moments: al principi i quan passem pel costat. Recordo fer aquest tram l’any passat amb el By Keds i vam dir que és un tram molt dur perquè et dóna la sensació que no arribes mai a les torres. Doncs això diumenge no em va passar: simplement, vaig evitar mirar-les.
Llavors hi ha aquella imatge que tots vam veure i que cap volia veure. Al quilòmetre 34 i pico ens fan pujar a la vorera, em pregunto per què i al fons hi ha una ambulància, un grupet de gent i un urbano que ens diu que no parem. Entre la gent veig durant una fracció de segon com li fan massatge cardiac a un noi. En aquells moments els corredors no sabíem que havia mort, però ja ens fèiem a la idea que un massatge cardíac és una maniobra molt crítica i se’ns passa pel cap el pitjor. Me n’adono que es fa un gran silenci entre els corredors i un nus a la gola m’ofega i gairebé em fa parar.
Encontre amb el Bodi, un veterà que porta moltes maratons a les cames, curtit en mil batalles. Per mi representa molt veure’l. I de seguida arriba l’Arc del Triomf, sí, del triomf de tots nosaltres que hem arribat fins aquí i que en uns 6 quilòmetres arribarem al final. El missatge és ben clar: Barcelona homenatja als corredors que travessen l’Arc. La postal és fantàstica i s’hi aplega molta gent, és un dels punts amb més suport del públic, i un dels llocs on més es necessita, perquè queda molt poc (què són 6 km?) però són els 6 km més durs i més llargs. Allí està altre cop el By Keds, enèrgic com sempre, em regala una forta empenta de moral.
Realment la part més bonica de la marató ve ara, Ciutat Vella, i també és la que té més públic: plaça Catalunya (hola Caragol), Portal de l’Àngel, plaça de la Catedral, plaça de Sant Jaume, Ferran, les Rambles, Colom… en realitat veig ben poca cosa de tot plegat. Segueixo amb visió de túnel. Tot i això, encara tinc forces per fer algun quilòmetre una mica més ràpid, pels voltants de 5:30.
Girem Colom, comença Paral·lel i arriba el km 40.
40?
40!!!!
Només queda un trosset de Paral·lel, ronda de Sant Pau (hola Xavi19), un trosset d’Urgell, un trosset de Sepúlveda i la recta final, però això suma 2 quilòmetres i 2 són molts. I a més, fa pujada. Girem a l’esquerra a Sepúlveda, el mític carrer que és l’últim. Aquest tram és d’un quilòmetre i es veu el final. Però sembla tan lluny… L’any passat vaig mirar tantes vegades la línia blava pintada al carrer Sepúlveda que em pensava que s’esborraria de tant mirar-la. Mirava la línia i pensava en els corredors en aquell últim quilòmetre, en l’esforç, en la suor, en els cors bategant, en els pulmons, en les cames… sí, aquesta marató l’havia visualitzat moltes vegades.
Cap al final de Sepúlveda he de reprimir un altre nus a la gola (ara necessito respirar). Veig el darrer revolt i em ve al cap molt clarament el tram que vaig fer l’any passat amb l’Albertbo: exactament en aquest punt el vaig deixar i li vaig dir “la línia d’arribada l’has de creuar tu sol”, perquè aquest honor només està reservat per als que s’ho mereixen. I penso: “doncs aquí estàs”.
La cridòria és impressionant. Paro el crono, em sobren 5 minuts. Miro endavant i veig a l’Homedferro, somric i aixeco els braços, ens abracem, algun singlot. Veig que estic molt sencer i no em reconec. Ens pengen la medalla, i a partir d’aquí tot és com un somni, ho veig tot com si estigués veient una pel·lícula, els retrobaments, les abraçades… ja està.
I no serà l’última.
El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.