[Hache]

L’INICI

LA CULPA VA SER DE LES ENDORFINES

No tinc massa idea del que son, però després de la Marató de Donosti, i d’aconseguir un bon temps i amb bones sensacions, desbordava eufòria, no ho vaig pensar gaire, a poques hores d’acabar tenia clar que la propera estació era repetir Barcelona tot recordant el meu debut un any abans.

LA PREPARACIÓ

També tenia clar que no soc un màquina com els que volten per aquí, capaços de repetir Maratons en un curt espai de temps, no obstant, la estratègia era, aprofitant la base que tenia, fer un mes de desembre més o menys tranquil i un gener i mig febrer a tope per anar amb garanties a Barcelona. La realitat va ser una altra, desembre va ser mes tranquil del que volia, i entre la trencada de ritme en general de les festes de Nadal, i certa desmotivació a començaments de gener, em vaig plantar a mitjans de mes sense fer una preparació amb certa intensitat i regularitat. Malgrat tot, em trobava ràpid i a les curses els resultats anaven sortint bé. Però aquesta anarquia no presagiava res de bo.

LA SETMANA ABANS

Tenia mig preparat un comentari per abans de la Marató, que al final no va veure la llum, però estava massa tranquil, sense cap pressió. De totes maneres, feia dies que li donava voltes a una fórmula senzilla;

Marató amb menys preparació + Marató amb intencions més ambicioses = patacada segura

Lluitaria perquè no es complís la formula, però no tenia por ni pressió alguna. La meva filosofia barata em deia que en el debut has de ser conservador, gaudir de l’espectacle i conservar un bon record, la segona has de buscar millorar, però amb seny, a la tercera no hi tenia res a perdre, volia intentar baixar de 3h30’, era conscient que hi podia tenir problemes, però no m’importava, si en un moment donat no podia assolir l’objectiu, em deixaria anar i baixaria el ritme. Cap problema.

EL DIA D, LA HORA H

Un despropòsit en general, vaig arribar a la foto justet, salutacions i ànims de rigor entre els companys, sobretot amb els debutants que van amb una il•lusió especial. La idea era fer barqueta amb l’amata, el Jordi i amb el volgués afegir-se. El despropòsit va començar a l’hora de deixar la bossa, un embús increïble tant d’entrada com de sortida, i encara m’havia de col•locar els mitjons llargs, bastants nervis perquè veia que un bon grapat de gent ens quedàvem sense arribar a temps per la sortida, menys mal que al final van obrir una altra porta i van poder sortir, però ja tothom s’havia col•locat als calaixos de sortida. Jo em col•loco al final del de 3h a 3h30, i veig fugaçment al Jordi al començament del de 3h30 a 4h. Li faig el gest de que en sortir ens trobem, però poc a poc es va afegint una marabunta de gent i fa del tot impossible trobar-se. Finalment veig que aquesta història em tocarà viure-la sol, envoltat però de 9700 persones més.
I aquí va començar la història, la idea era fer 1h43 a la Mitja i després a veure que passava. A partir d’aquí i analitzant la situació vaig començar a fer tot el que no s’ha de fer en una Marató, zigzaguejar per esquivar i avançar corredors, constants canvis de ritme…………..Però era el començament i estava gaudint de l’espectacle, del enorme ambient, i a diferència de l’any anterior del clima, per a mi l’ideal, més aviat fresc i amb una fina pluja, tenia clar que era el dia…………. I els parcials anaven sortint, uns km’s més lent, altres massa ràpids, passo la Mitja en 1h44, una mica més lent del que volia però sencer, sabia que aviat vindria la zona pitjor. En arribar, pensava que si sortia indemne del km 30, això estaria fet. Que equivocat estava……………….. Passo pel 30 en 2h29, però alguna cosa comença a anar malament, en aquest moment recordo la mítica frase “LA MARATÓ COMENÇA AL KM 30”, el bessó, que dies enrere m’havia avisat, em comença a molestar, una lleugera punxadeta, però començo a estar “mosca”, em trobo cansat, em prenc un gel però la cosa no millora, tinc ganes d’aturar-me però no ho vull fer, altres cops havia passat una mini-crisi, però l’havia pogut superar, però aquest cop era diferent, no tenia cap company a la vora i el cap em demanava aturar-me, finalment entre el 32 i 33 faig la primera aturada, encara quedaven 10 km però pensava que després de l’aturada podria continuar encara que fos més lent. Un altre cop estava equivocat, el tio del mall havia aparegut sense presentació prèvia el malparit. No sé si va ser la “pàjara” o les contínues aturades el que van fer que em comencessin a fer mal músculs i parts del cos que no sabia ni que tenia. No sabia que fer, quedava massa encara i no tenia ni idea de com evolucionaria tot allò, la marca ja l’havia oblidat evidentment, però tampoc volia fer la resta de la cursa caminant, el que tenia clar era que no agafaria la medalla, el meu amor propi em deia que no era digne d’agafar-la tenint que acabar-la així. Això si la podia acabar, es clar. A partir d’aquí va ser un “via crucis”, una odissea, 400 metres corrent, 100 ó 200 caminant i intentant que la musculatura aguantés. A aquestes alçades era una riuada de gent la que em passava, i a més a més arribava un dels moments “durillos”, la família m’esperava a la Plaça Catalunya a l’alçada del km. 37, i jo em presentaria derrotat i fet una pena, em va passar pel cap abandonar en aquest moment i marxar amb ells, però això seria una derrota massa dura. Quedaven només 5 km, i acabaria encara que fos a 4 potes, però els bessons, els genolls i altres “coses indefinides” avisaven que no seria tan fàcil. A la Rambla l’amago de rampa va ser serio, vaig intentar estirar, però ni amb això podia, i així a empentes i rodolons i poc a poc, molt poc a poc vaig veure arribar el km. 42 i aquest cop, si que el bessó va amenaçar amb més violència, no podia ni caminar sinó saltava, no podia entrar així a la meta, però ja la tenia a la vora, finalment seguint el consell d’un corredor veterà, vaig doblegar les puntes dels peus cap amunt com si estirés i vaig traspassar la meta corrent, bé o alguna cosa semblant a córrer. En arribar vaig agafar la medalla, me l’havia guanyat molt més que a les altres Maratons. Però per part meva no sentia cap emoció, estava buit, i la única alegria era veure als companys que havien debutat amb èxit o havien aconseguit les seves fites.

AGRAIMENTS I FELICITACIONS

Evidentment als que sempre estan amb mi, i m’aguanten a diari que no és fàcil, Anna, Miquel, Andreu, no sóc res sense vosaltres.

Km0, sou collonuts, començant pels incansables animadors, no us podeu ni imaginar el que ajuda i motiva el veure una cara coneguda quant estàs bé, però quant estat petat, s’agraeix moltíssim més, vau ser uns excel•lent companys, Redman, by keds, albertbo, cargol, baldato (perdoneu si em deixo algú), gràcies infinites.
També gràcies als que em van passar i van tenir un crit d’ànim per a mi perquè pogués continuar, caragolet, homedferro, agulletaman, sou uns cracks.

Sime, que te he de dir, estàs fet d’una altra pasta, he vist el vídeo del km. 40 on ens trobem, i la veritat és que fem pena, recupera’t aviat. TU TAMBÉ ETS UN CAMPIÓ.

Felicitacions especials als debutants, vau estar magnífics, a un gran nivell, ara a cuidar-se, i a vigilar que les endorfines no us juguin una mala passada.

Felicitacions també al munt de cracks que van trencar el crono.

EPÍLEG

Va ser al voltant del km. 34, el bo de l’albertbo m’estava esperonant per animar-me i no defallir quan vaig veure al terra un corredor, al que altres companys estaven practicant massatge cardíac mentre arribava la Creu Roja. En aquell moment no vaig ser conscient, però hores mes tard, en assabentar-me de la mort d’un corredor irlandés de només 27 anys, em va venir al cap la imatge d’aquell noi estès al terra. Vaig lligar aquesta imatge a la d’un grup d’animats irlandesos ataviats amb barrets i banderes que esperaven a la meta a algú que no arribaria mai. Potser no tenien relació entre ells, però a hores d’ara no em puc treure del cap aquestes imatges, juntament a la del Pavelló de la Fira al final de la cursa que semblava un Hospital de guerra i em ve al cap una pregunta; REALMENT VAL LA PENA TOT AIXÒ?. Vull creure que a aquest pobre noi li va passar mentre feia una Marató, com li podia haver passat conduit, treballant o practicant qualsevol altra activitat, però repeteixo, no m’ho puc treure del cap. Aquesta desgràcia treu trascedència a la resta d’històries. Colin Dunne, descansi en pau.

Bé, com sempre perdoneu aquest llarguíssim rotllo. Ara a mi em toca descansar física, muscular i sobretot mentalment, han passat dos dies i continuo tocat.

Una forta abraçada a tots,

Jose H

[Jordi]

Ei, de veritat, quina emoció en els vostres relats! Com es nota que ho heu viscut amb passió. Sort que no estan obertes les inscripcions per la de l’any que ve que sinó ja hi estaria apuntat. Veurem com va el rodatge d’aquest any i per l’any vinent…………. tant de bó! A veure si passem de molt els 10.000 participants.

De fet, fer una marató era l’objectiu de l’any 2005, però ja veieu……som al 2009 i encara verge, jejejejjjee.

Més, més, més cròniques!

[homedferro]

Ep!

No voldria aixafar-te la guitarra… però les inscripcions per la Marató de Barcelona de l’any 2010, ja estan obertes…

http://www.barcelonamarato.es/

així què…

[montoliu]

iepaaaaaaa!!!!!!!!!!!!!!!

com que no m’en vull deixar cap, FELICITAR A TOTHOM per aquesta FANTASTICA marató.

dona bó i plaer veure i sentir personatges com l’amata
felicitar-los a TOTS pels objectius complerts, aixó de la marató és tant gran…………..

finalment no hem vull deixar d’esmentar al tren xu-xu del club: BRU-BRU-BRU-BRU-BRU-BRU…. sensacional.., felicitats, t’ho mereixes.

a reveure.

[Jordi]

Ha arribat l’hora de descansar una mica. Han estat uns mesos de sacrifici i de patiment, he xafat molt fang fins arribar a aquest dia, he suat sota la boira com mai ho havia fet abans, però crec que aquest sacrifici ha valgut la pena.
Després de l’experiència de l’any passat, he fet una preparació i m’he marcat uns objectius d’acord amb el que pensava que eren le meves possibilitats. No cal dir que he acertat de ple.

Aquest any he volgut viure la marató al 100%, el mateix dissabte vaig recollir el dorsal, passejant-me mig matí per la fira del corredor amb la Gemma. Vaig comprar més coses de les que tenia previstes. Vam dinar al mateix pabelló, i com qui res, em vaig empassar 2 plats de pasta plens “a tope”: calia agafar forces.
Sense perdre el ritme de la jornada, i després de descansar una mica i prendre un bon cafè, va arribar l’hora de deixar el timó en mans de la Gemma que fins aquell moment m’havia acompanyat i aguantat amb molta paciència. No em puc queixar, perquè em va fer pujar fins el Museu Nacional d’Art de Catalunya (situat a uns centenars de metres), per visitar l’exposició de Sorolla. Un bon relax que va servir per carregar les piles abans d’anar fins al Centre de la Ciutat.
La jornada s’acaba a casa del meu cosí que és de “corredors.cat”, on a més de tornar a menjar pasta, vam repassar el recorregut.

El dia de la cursa em llevo a les 6 i quart del matí, i comença el ritual preparat per a l’ocasió. Una dutxa, un entrepà de formatge, una barreta energètica i un plàtan, tot això amb força aigua. Ara ja només falta el cafè…
Tot està preparat del dia abans, i amb tota tranquilitat em poso la samarreta del Km0. Tot perfecte? NO!. Resulta que tinc tortícolis i quasi no puc girar el coll . (estic una mica “enganxat” de l’esquena). No li dono massa importància doncs durant tota la setmana he anat tenint problemes (des d’una petita ferida al dit del peu que em feia caminar malament, a mal d’esquena, passant per a una petita diarrea). Res d’importància, NERVIS!!!. La solució: Afegeixo un Ibuprofeno de 600mg. al meu estómac i ja està. Ara a creuar els dits i que ho pugui digerir tot bé.

Potser massa relaxat? Són quasi les 7h 45’ quan sortim de l’hotel. PLOU!. Un temps “Collonut”. Ja no tenim temps d’anar a veure la gent de Tremp, i tampoc d’anar a fer el cafè. Passem directament a les fonts màgiques per la foto del Km0. Arribem al punt de trobada on ja hi sou quasi tots els companys. Alguns encara em resulteu desconeguts. Estic una mica atabalat: fotos, salutacions, NERVIS…

Trenquem files, em trobo amb un ex company de feina que també corria. Ja em veig al calaix de sortida. Comparteixo nervis amb Sime, i veiem com molta gent avança cap a calaixos mes ben situats que el nostre, tot i que pel dorsal no els hi correspon. Què passa?. Potser volen guanyar segons?.

Amb tot això no sento ni el tret de sortida. El rellotge ja corre i nosaltres encara estem esperant. No veig a Hache i això fa que hagi de canviar la tàctica. Encara no tinc clar que fer: aguanto uns kms a ritme més baix del previst i després marxo?. RES… Abans del km 2 estic amb el grup de Homedferro, veig passar a Jordi Codony i decideixo marxar amb l’intenció d’agafar-lo. Impossible!!!. A l’alçada del camp Nou li perdo la pista… Arribo a la diagonal i em trobo al grup d’Artur42. El meu ritme és superior i decideixo no baixar-lo. Torno a quedar-me sol però no importa, la diagonal fa baixada, el temps és esplèndit i arriba el primer habituallament.
Fem el tram de l’Avda de Les Corts Catalanes, l’Av. Madrid. Sempre per sota de 5’ el Km. Amb molt bones sensacions. Em trobo amb un corredor que porta la samarreta de la cursa de l’Oli de Borges del 2008, no és lleidatà però va córrer aquesta cursa i la samarreta li encanta (a mi també, és una de les meves preferides). Vaig endavant i un altre noi es posa al meu costat content de trobar algú del “Km0”. Li dic que som uns quants corrent aquesta marató, i em parla molt bé de nosaltres i de les curses de Lleida. Ell és de Manresa, i també és més ràpid que jo. Em deixa…
Tornem a la plaça d’Espanya, i veig als gegants de Sants. El ritme de les gralles em posa la pell de gallina. Veiem la plaça de braus, i un extranger em pregunta quin estadi és?. Això de l’anglès no és el meu fort, però li faig adonar que no és cap estadi, que estem quasi al punt de sortida. Sembla que l’home es resitua i ho enten.

Les sensacions són molt bones i sóc conscient que vaig dins de la previsió. Llavors algú em crida i m’anima: és ByKeds. Amb tanta gent i m’ha vist!!!. Segueixo omplint el dipòsit amb més forces per si no el duia prou ple: GRÀCIES!!!.

Quina gentada animant per la Gran Via!!!. es fa curta i arribem al Passeig de Gràcia. Allí un monjo tibetà ben uniformat ens va donant ànims mentre passem. Enfilem El passeig on una sra està repartint plàtans. Gràcies, encara no em fan falta… girem a la dreta, hem passat per davant la Pedrera i no m’hi he fixat. Això és el C/ Rosselló que ens durà fins la Sagrada Família. Cervessa??? No, gràcies!!!, aquí no falta el “bon rotllo”. Segueixo molt concentrat, i per aquí algú crida el meu nom, és l’Albertbo. Em sento afortunat, tenim un gran equip en tots els sentits.
Aviat la Sagrada Família es queda enrera, i ara serà Redman qui també em crida –sense paraules- mai m’havien animat tant. Es nota que correm a casa, o no?.

Iniciem un tram nou respecte a l’any passat, és la Meridiana, i per cert molt encertada aquesta variació. Aquí es pot veure la gent que porten uns kilòmetres més i intento buscar, sense cap èxit, algú del meu equip. Abans de girar he pogut agafar una ampolla d’aigua d’un habituallament que era pels que circulen pel sentit contrari. De fàbula!!!! Em serveix per preparar la primera ingesta de GEL. Encara no he girat i hem trobo a 2 oncles que em venen a animar. L’ocasió s’ho mereix, i m’aturo, no és una cursa de 10Km i per tant un parell de minutets no van a cap lloc. Aprofito per empassar-me la primera bosseta de gel tranquilament, beure, i a tornar-hi!!!.

Passo per la primera mitja molt bé de forces, amb la moral pels núbols i amb un temps per sota del previst… (No es pot demanar més). I per si això és poc, torna a aparèixer Redman amb més suport. Ara ja tinc clar que aquesta marató no la corro sol (El senzill fet de sentir-te recolzat des de fora, encara que només sigui amb un crit, o una gesticulació, et fa creixer més i més….).

Després del Pontde Calatrava i de la part més aborrida de la cursa, enfilem la Diagonal que ens portarà a la Pl. de les Glòries, amb molt ambient. Aquí em tiren alguna foto (gràcies a la meva cosina Núria). Vaig bé i no m’aturo. Si no recordo malament, torno a rebre suport de Redman. Baixem tota la Diagonal i en arribar a baix de tot toca prendre el 2on GEL. Aquí em faig un petit embolic amb la bossa que porto lligada amb una agulla. Paro tranquilament caminant i bebent un parell de minutets, i a correr!!!.

Encarem les platges i ens atancem a la “zona perillosa”, el record de l’any passat amb els ditxosos “calambres” em fa dubtar, però em trobo bé i segueixo a bon ritme. Em vaig refrescant les cames per si a cas… i supero bé la zona de les famoses Torres. Em trobo amb Buff!!! a qui després d’unes paraules deixo enrera, no gaire més endavant em trobo un altre cop a Albertbo que cort uns metres amb mi (Gràcies Albert). Petits detalls que valen el seu pes en or.

Sense saber-ho estic a punt de passar el pitjor moment de la cursa. Arribo al costat del Zoo i allí veig un atleta al terra amb gent al costat que li fan massatges de reanimació (feia molt mala pinta). No em paro perquè no puc ajudar i no vull estorbar, però se’m queda el cos malament. Tot seguit enfilo la recta on fa poc menys d’un mes hi havia la sortida de la mitja marató, i sense adonar-me´n estic quasi sota l’Arc de Triomf. El meu oncle a qui he vist al km 20 em crida, el saludo però ara no m’aturo, hi ha molta gent i això impressiona.

Girem a l’esquerra, i ara és tot recte fins el punt més important per a mi de la marató: la cruïlla Pl. catalunya /Ps. De Gràcia; allí m’espera la Gemma amb la càmera per fer un parell de fotos i donar-me la darrera ració de Gel. Bec tranquilament. M’explica que amb els nervis i la molta gent que hi ha no ha vist cap company del Km0. Acabo la beguda i torno a correr.

Estic com nou, i només girar una veu coneguda em dóna ànims, és Cargol que també ha vingut a recolzar (gràcies). Passem per davant la Catedral (avui no hi ha sardanes, potser és una mica d’hora). Aquest tram me’l conec molt bé. Pl. Sant Jaume, carrer Ferràn, i ja som a les rambles. Que bé que em sento, i ja estic arribant.

Pugem pel Paral.lel, i amb un tot i no res creuem el km 40 “això ja està fet!!!”. Fa uns metres que m’he posat a roda d’un desconegut que porta molt bon ritme, es converteix sense ell saber-ho amb la meva llebre, Déu n’hi do com tira!… Jo el segueixo. És aquí quan el company xavi19 (a qui no conec personalment) em fa una foto (xavi, moltes gràcies per immortalitzar aquest moment). Hi ha un punt on donen aigua, i inconscientment n’agafo una, tot i que no la necessito. Amb aquesta maniobra perdo el ritme i la llebre, em treu 20 o 25 mts. i ja no és el mateix. M’oblido de tot, apreto les dents i em disposo a disfrutar, hi ha gent per totarreu, trepitjo la Pl. d’Espanya i encaro la recta final, la pell de gallina, aixeco els braços, encara falten bastants metres, però l’emoció del moment fa que els braços es mantinguin allí a dalt, estic molt content i busco a la Gemma, jo no la veig però sé que ella és per allí, entre la gent. Amb tot això, sento pels altaveus la paraula Km0, això és que el locutor s’ha fixat amb mi, o hi ha algun altre company que també arriba. No importa….Ja hi som… Emoció continguda i molta eufòria. Finalment he baixat de les 3h 30’ que era l’objectiu. En un any he rebaixat més de 40’. Això es mereix un bon massatge, i després de rebre les felicitacions i les atencions de qui més es preocupa per a mi, passem al pabelló dels massatges.

Per acabar-ho d’arrodonir una bona dutxa a l`hotel i un bon dinar amb companyia d’uns quants companys del Km0.

Senzillament Genial!!!

Tant sols em queda felicitar-vos a tots (debutants especialment), i donar les gràcies als companys que us heu multiplicat per animar-nos. Quina passada!, mai m’havia sentit tan recolzat fent esport.

Acabo… Gràcies Gemma per la teva col.laboració i paciència…

Tremp, març de 2009

[homedferro]

De debó nois,

llegint les vostres magnífiques cròniques, a un li agafen ganes de córrer una Marató!!!

[Enric]

Si? Vols dir?:blink:

Si et dic la veritat , després de llegir la primera crònica , vaig esborrar aquest fil per no patir mes d’ allò que diuen que pot ser sana. Ni de conya.:angry:

Gracies a tots i podeu continuar…

[amata]

Ep! Molt bones un altre cop.

Acabo de descarregar el track de la marató a l’ordinador i segons el meu FR305 em surt un total de 43,4 km. És a dir, 1,2 km’s més del que és realment la marató.

Algú més ha mirat quant li surt???.

Apa!

[Karri]

amata ha escrit:

Quote:

Ep! Molt bones un altre cop.

Acabo de descarregar el track de la marató a l’ordinador i segons el meu FR305 em surt un total de 43,4 km. És a dir, 1,2 km’s més del que és realment la marató.

Algú més ha mirat quant li surt???.

Apa!

Has mirat el track al Google Earth? A veure per quantes teulades edificis vas passar?

[kaiser]

A mi “només” 42,810km tot i que no m’ha sortit un track gaire fiable. Vaig tenir poca cobertura durant bona part de la cursa i el track se surt dels carrers en alguns punts…

[kaiser]

Karri ha escrit:

Quote:

Has mirat el track al Google Earth? A veure per quantes teulades edificis vas passar?

Exacte, a l’amata li deu passar el mateix que a mi…

[Artur42]

A mi em donava gairebé 44, però també amb problemes de cobertura al GPS sobretot entre el 19 i el 25 + o -. La veritat és que les curses de Barcelona ciutat, especialment en dies tapats, acostumen a donar problemes de satèl.lit.

Salut

[amata]

Ep!

Karri, tens raó, hi ha trosso que ni l’spiderman!!!!!.

Que em pots explicar una mica de què va el tema i com es pot solucionar???

Apa!

[Sime]

Hache ha escrit:

Quote:

Sime, que te he de dir, estàs fet d’una altra pasta, he vist el vídeo del km. 40 on ens trobem, i la veritat és que fem pena, recupera’t aviat.

Hache casi ens toquem i no et vaig veure! :S
En aquell moment jo em creia fora de cursa, pero per anar a casa tenia que passar per meta.
Entenc les teves sensacions :unsure:
Si puc intentaré explicar les meves… pero és tot una mica extrany.

[bodi]

http://esboddir.blogspot.com/ he penjat una crònica més extensa al meu blog, no éra la intenció, però . . . . s’ha allargat més del compte

Salut.

[Autor]

Entrades