Marató de Barcelona, (març 2008)
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
Quote:Ep nois!!!
Cucudrulu diuen que ets un rellotge!jajajaja!!, mes aviat sóc el cucu del rellotge (el pajaritu que canta quan sonen les hores), per això el meu nom de cucudrulu 😉
Enhorabona!! a tots per participar en la marató i enhorabona per les cròniques tan ben relatades.
Una abraçada.
Ieeeeeeeeeps,
Ostres, que bé m’ho passo llegint i emocionant-me …Roma34, By Keds, Hache, homedferro i companyia…vinga va, egoistament no espereu gaire i feu una marató aviat per tornar a llegir unes noves fabuloses cròniques 😉
que diria un….
SOU GRAAAAAANS, TIOS!!!!!!!!
Salut i disfruteu molts dies!!!!!!!
FANTASTIC!!!
Enhorabona a tots i gràcies per les cròniques.
He pensat molt en vosaltres, en tota la gent que corria aquesta cursa, avans, durant i despres… molta enveja 😳Sembla que cada dia ens apuntem més gent a aixó de sortir a còrrer pels carrers i aquí hi ha motius suficiens.
Salut i bons kms
😥 …tios!, això no es fa collons…que un és sensible….. 😥 😆 😉
Incorporat l’àlbum de l’Homedferro a la secció de fotos.
Bé, em penso que ja puc fer la meva crònica després d’haver disfrutat d’allò més llegint les vostres, cada dia són més bones! i això que encara en falten!
Aquesta éra una marató especial, deixava de banda les bogeries dels darrers anys on anava acumulant maratons com qui res, 23 en tres anys, ja n’hi havia prou. Ara em proposava córrer una marató i intentar millorar la meva millor marca 3h.20 (1999) a Vic. A finals de setembre ja hi poso fil a l’agulla, començant per apuntar-me a un gimnàs, sempre he pensat que em faltava una mica de musculatura, i alhora seguir un entrenament acurat amb un seguiment personalitzat, mitjantçant diverses proves físiques i mèdiques.
Els dies i mesos van passant, anant mica en mica incrementant els entrenaments, com és normal. Alguns testos en forma de mitjes indiquen que ho portem bastant bé. A la mitja de Sitges, probo de baixar de l’1h30, però tiro la pilota al pal, el canvi de recorregut, el fet de que a continuació voli cap a Xile, em destroten una mica.
Després dels deu dies de vacances, a Granollers ja baixo de l’hora i mitja, i estic segur que si hagués corregut bcn, haguerà fet marca.Es van intercalant tirades llargues amb sèries de tot tipus, de 200, 400, 1.000, 3.000, 5.000 fins i tot el test de Gavela surt prou bé. A mida que s’acosta el dia anem cuidant l’alimentació, horaris, algun massatge, etc….en fi, procurar, com tothom, no deixar cap detall a l’atzar. fins i tot pernoctem a Bcn per no haver de matinar tant.
JA HI SOM! El dissabte serveix per treure nervis, o per afegir-ni, retrobar-te amb vells coneguts i explicar cadascú les seves batalletes. Notes que la gent estar en "el ajo" i hom té el pessigolleix del "dia antes".
Sentim els consells de tot un campió, com és l’Abel Anton. Li comento el meu objectiu per l’endemà, la meva estratègia i ell em dóna "alguns consejillus". Tot pinta bé, el vespre només falla el Barça, bon sopar i cap a dormir, bé a geure que això de no dormir ja és un clàssic.Tornem a omplir el dipòsit en un bon esmorzar. Al sortir de l’hotel, ja trobem una bona "tropa" de correcats i anem a fer el cafetonet de rigor. Ostres quin reguitzell de cracks! Entre el cafè i la foto acabem d’arrodonir les barquetes que haviem fet anteriorment, tot i que a l’hora de la veritat….
Fotos i més fotos, ara amb km0 de Ponent, ara amb Fondistes Penedès. La gent ja es dispersa per fer el corresponent escalfament….i cap als calaixos.No tinc dificultat en accedir al calaix corresponent i busco el lloc més avançat possible. De fet estic pràcticament davant de tot, darrera, clar estar, dels que preténen sub-3. La sortida sense incidències i ràpida, el primer km. 4’30. Posem velocitat de creuer i som-hi!
Corro fàcil, fins i tot costa afluixar el ritme de 4’30, però ho procuro fer. Intento ser el màxim disciplinat possible, tot i que es fa dificil quan veus que la gent va passant, però penso….qui guarda, sempre té!
Els primers cinc, 23’19, els segons, 22’36. Tot transcorre sense novetat, penso que a 13km hora, em plantaria amb 39kms en tres hores, tenint marge per fer 3km a 5′ i anant malament a 6′ llargs, encara assoliria l’objectiu.
Suposo que tothom deu fer les seves cabòries, potser fins i tot massa.Els tercers 5, 23’35, i els quarts, 23’07, per tant ben regulat. La mitja a 1h.37’40, clavat! ara només falta doblar!
En aquestes que ja disfrutem de la companyia del Jorfer i Gabriel, amb el Curat de capità. La companyia, no obstant dura poc i els deixo marxar a la recta de la meridiana. Encara estic dins els paràmetres i no vull forçar. El km 26, 2h.01. Anem bé de temps, però no de sensacions. Els kms es fan lentament més llargs ajudats perquè ja estem situats als ditxós Fòrum. Afluixo un pelet el ritme per veure si recupero la bona marxa que fins fa poc duia, però no! Inexplicablement em sento bloquejat amb un cansament general fòra de lloc. Arribo al 30, on aprofito l’avituallament per refer-me una mica. 2h.22, el primer objectiu ja s’esfuma, però a 5’km, encara faria una gran marca.
Reemprenc la marxa però no vaig ni em rodes i tiro la tovallola. No estic preparat per lluitar i patir els 10 kms que em falten. Al cap tenia donar-ho tot en els 4-5 últims, no 10. No he pogut lluitar la Marató, i això és el que em sap més greu. Estava preparat, o això pensava, per afrontar els últims metres de tú a tú, mirant-la a la cara i si podés ser vèncer.Compagino el trote i el caminar fins arribar al 35. Allà hi tinc gel, recuperation, l’alè de la gent….i l’Assumpta!, com la faig patir! ja veu que estic mort i enterrat, de fet ja ho havia vist per l’hora que hi passava. És la meva última oportunitat de refer-me, però no puc (Bravo Papell), un company del club encara em diu si vull que m’estiri, però li dic que fa estona que he tirat la tovallola. El temps ja tant em fà i només vull arribar. És una llàstima perquè precisament transito per les parts on hi ha més públic i són testimonis de la meva deixedesa, tot i que procuro, encara que sigui lentament, córrer una mica.
Ja podeu imaginar el llarg que s’em fa, tant sols el fet de passar per l’avituallament correcat, m’arrenca un petit somriure. Li regalo el mocador que duia al Sergi42195 pel seu recolzament a tothom durant tota la cursa. L’últim km l’intento córrer, lent , és clar, a 7′ llargs!, ja s’acaba, ja éra hora. Una entrada que havia de ser "triumfal" es transforma en una entrada sense pena ni glòria.
Trobo a faltar quelcom per seure per quan arribes, potser l’única pega, o potser jo estava molt cansat. ..No vull ni agafar la medalla, doncs penso que no me l’he guanyada. No m’hi estic gaire a "la gàbia", alguna salutació de compromis i surto per seure en una vorera, ja acompanyat per l’Assumpta, començo a deixar anar les llàgrimes. Estic decepcionat, emprenyat, trist….ensorrat! No sé el que ha pogut passar, la marató més ben preparada i…..Sobretot, com deia abans, no he tingut l’oportunitat de lluitar per la Marató. Es podria dir que hem fet una tiradeta de 30 llargs…..
A casa dino una mica i a les 4 ja estic al llit, fins a ……les 7 del mati del dilluns! em peso i veig que he perdut 4 kgs., jo trobo que són molts per haver fet "32 km", potser aquí hi ha la resposta? És igual, després d’un dilluns una mica fomut, el dimarts ja ho veia diferent, massatge i nou de nou. Ara ja em torna a bullir el cap per trobar nou lloc i nou dia….PER TORNAR-HI!
F E L I C I T A T S , a tothom correcats, km0, Fondistes Penedès, per les marques, per haver-hi participat, per haver-ho viscut, per haver-me ajudat, per haver-me tirat fotos, per haver-me animat….per ser com sou….C O L L O N U T S ! ! ! !
Moltes gràcies.
Salut.
Francesc Boada.
bodi he llegit la teva crònica a correcats, que avui ja estiguis pensant en la propera vol dir que estas boig i això es bo.
No us vull posar tota la crònica sencera, us posarè a partir del km 34.
Abans d’això no mès vaig tenir un petit ensurt en el km 23. Es llarga.Fins aquí tot va collonut, per el Litoral hi han moments que parlo sol, tranquils que no es cap pajara, ho faig conscientment, parlo amb les meves cames i el meu genoll, hi ha una vegada que els dic: Ho sento nois però quina passejada i quina putada que us estic fent passar avui oi Huh? explico histories de quan sortia a córrer per els boscos de Sant Llorens Savall amb el Ronny el meu pastor Alemany i bla bla bla !!!
Entrada a la Ciutadella i vista cap l’Arc de Triomf, INCREÏBLE !!!!! em trobo em Meritxell i en felip que m’acompanya uns metres (moltes gracies company, us estimo a tots dos, FELIP ÀNIMS COMPANY !!!)
Seguim, fins ara el genoll encara que amb molèsties suaus m’havia respectat, just en el km 36 primera punxada forta, molt forta, es impossible seguir, perdo molt de temps fins que em recupero i puc continuar, però estem a prop del Portal de l’Angel i això es una garantia, el ritme es mes lent em costa recuperar-me però vaig fent, la musculatura cap problema.
Via Laietana i tornem a fer un eppppp!!!!!! pujada, Plaça Sant Jaume i el Papell camina, baixada i a partir d’aquí penso menjar-me el mon, l’univers i tot el que em vingui a sobre però uns metres abans de arribar a la Rambla un altre punxada, no tant forta però no puc posar la cama al terra, el genoll no te força, es com si no en tingues, saltan amb una cama m’acosto a la vorera, m’aguanto amb un arbre, no se que fer, intento caminar i no puc, es molt estrany , faig estirament de quàdriceps i al cap de uns minuts puc continuar caminant molt a poc a poc, això m’ha deixat mosca, em vaig recuperant i mica en mica al final de la Rambla puc continuar a córrer, he perdut molts minuts.
En aquells moments no me’n recordava del avituallament corrects anava molt concentrat i quan sento la cridòria, jajajajajaja!!!!! De veritat es que no sabia que dir , estava bocabadat jejeje!!! quine animació, quina colla de sonats jejeje!!!! En aquell moment em vareu fer sentir important i quin sentiment. Moltes gracies a tots .
Ara queda el pitjor, el genoll aguantava però ……, a la pujada els bessons i sobre tot el dret tenía sintomes de rampa, en Tianenc decideix acompanyar-me, ostres nanu sense tu segur que haguès caminat un bon troç.
En el km 39 un altre punxada al genoll, (us vull explicar quin tipus de dolor tinc en aquests moments, quan vaig tenir el còlic l’any passat no vaig plorar i en aquest moments les llàgrimes son incontrolables) em recupero, seguim que no passa res.
Abans del km 40 en Jordi amb la moto s’afageix, anem parlant ja queda poc.Girem a l’esquerra, avituallament, no vull menjar ni veure, no més aigua a les cames, abans del km 41 un altre punxada joderrrrrrr!!!!!!.
S’afageix l’Abel, córrer al meu costat i em pregunta que si anem molt ràpid, esta de conya el xaval jeje!!! Però si es ell el que va patint. Ultima pujada del Carrer Sepúlveda collons em costa molt per els bessons i camino uns metres, seguim i no m’ho puc creure, l’emoció es molt gran, començo a recordar molts moment de la meva vida i sobre tot al meu pare que sempre em deia des de molt petit: “ en aquesta vida facis el que facis sempre tingues present tres paraules, lluitar,lluitar i lluitar i sobre tot, tingues fe en tu mateix”, mai he oblidat aquestes paraules, mai he vist al meu pare en els moment més difícils baixa el cap, deixar de tenir il•lusió i llançar la tovallola.
Uns metres per girar, em acomiado de tots donant les gracies i enfilo cap a la gloria, la recta tan desitjada durant dos anys la tenia davant meu, hagués volgut que aquell moment hagués durat 5H40’, veig al crack de en WP, l’emoció es indescriptible, es immensa, la gent cridant i no puc aguantar les llàgrimes, tant i tant sacrifici havia valgut la pena.
Paro davant de la catifa uns segons em giro i aixeco el braços foten un crit en senyal de victoria, trepitjo la catifa i dono un peto senyalant amb el braç al cel..
Tinc que agrair molt, moltissim a molta gent, tanta que tindria que fer una crònica mes llarga, molta gent ha estat pendent de mi, emails, sms, cents de vegades he sentit que soc gran, que soc un crack i no es veritat, tothom te la gran capacitat de fer coses, de fer grans coses, si no mireu aquell atleta amb croses que ha fet la marató .
No vull donar noms, perquè tots heu pres part del que jo he fet.
Però si que puc dir un nom i es la Rosa, ella sempre a respectat el que m’agrada, mai m’ha posat cap pega i mai m’ha negat res, sempre quan arribava a casa desprès de un entrenament o cursa no més veient l’expressió de la meva cara sabia el que tenia que dir o simplement callar, ha aguantat absolutament tot i ha sabut estar de la millor manera en tots els moments, tinc molta sort de tenir una gran persona amb un cor immens al meu costat.
He fet una gran marató, una marató en la que he gaudit al 100X100 del gran recorregut que va crear el meu amic en Pablo Pluvinet (Felicitats company), es un recorregut maravellos.
Felicito a tots els que heu fet marca i els que no, tranquils, això es un esport que ens ajuda a viure i a fer amics, sempre teniu present de que hi han coses més importants en aquesta vida que els minuts perduts en una marató, els que era la seva primera ara ja sabeu el que es sentir la Gloria dels metres finals i els que no la heu acabat teniu que continuar lluitant per la propera, a totes les persones que conec en aquest esport, els que em saludant i animam i que de vegades no els reconec, moltes gracies per tot.
Una forta abraçada a tothom i fins sempre.
XPÀnims, Bodi, que no ha estat res!
Els 4 kg i la baixada final segurament ha estat la deshidratació. El clima de Barcelona ja ho té, això. Jo també m’he trobat amb aquestes mateixes sensacions i pèrdua de pes en d’altres ocasions.
Amb la preapració que portaves i unes condicions climàtiques més adients, segur que hauries aconseguit o estat més a prop del resultat que esperaves.
Kàiser, gràcies pels ànims! Espero recuparar-me bé de la cama per aconseguir el meu objectiu a Viena.
Cucudrulu, no sabia que ets perico! Ets el primer de tots els que conec que em cau bé! Ah, i val més conservar el Km3 que no acabar a l’estadi olímpic.
Salut
Salut companys,
Bodi, a ben segur que no puc dir-te res que no t’hagin dit o que no hagis pensat, el cap hi dona moltes voltes. Però una cosa la tinc molt clara, m’encanta la teva manera d’afrontar reptes. Des de la "ruta suicida" dels tres anteriors anys fins a la planificació per Barcelona. Sobretot la il·lusió que transmets en afrontar-los.
Els populars hi deixem l’ànima i enlloc de guanyar pasta, també ni deixem, sacrificant vida social, familiar….-i ben contents-. Aquesta preparació acurada i el desig de lluitar-la tan fet molt més gran el desencís. Però tindràs l’oportunitat de "vendetta", i això ja et converteix en privilegiat. Posa Donostia al punt de mira, temps ideal, temperatura constant -possibilitats de pluja també-, circuit propici, animació segura. I una altra cosa més, i important, la mitja més escaient per fer la prova del cotó abans de la cita maratoniana -si no han canviat les dates- és la de l’Espirall, la teva -i sens dubte una de les meves preferides-.
Crec que el meu calendari em permet viatjar a Donostia aquest any, veig molt difícil poder córrer -encara no impossible- però si hi vas a buscar aquesta excel-lència que perseguies a Barcelona seré en aquells carrers tan estimats per animar-te i ser-ne testimoni. Ànims, amic!!!
Una abraçada a tots.
¡Memorable!
Es difícil saber cómo es posible que en un lugar tan pequeño del universo, se hayan podido reunir tantas personas excepcionales; y curiosamente todas de Km0 Ponent.
Ahora que ya me empiezo a sentir las “piennas”, he de decir que ha sido una maratón magnífica. La feria del corredor bastante buena (Medilast presente), la entrega de dorsales y comprobación de chip superrápidas, sin colas (al menos sobre la 1 del mediodía) (superado el problema del año pasado), y los stands bastante bien.
Abel Antón, admirado, firmando su libro…..me animé a comprarme el invento más estrafalario de esta parte de río Segre : El Palo (¡Qué Palo!) ( http://www.elpalo.com.es ). Ya os lo dejaré.
Encontré a faltar algo más de Merchandising, como recuerdo de una marathón que se anunciaba trágica: “¡Tanto novato!, ¡Tanta carne fresca, tanta sangre caliente para el hombre del mazo……! Je jé, yo mismo y cualquiera, es presa propicia…pero como dice el Gran Abel (Cargol): Alea Jacta Est.
Homdeferro, Redman, Kaiser (Caius Julius Caesar, emperador de todos los imperios, ahora ya sé a quién está dedicada la estatua de César de la canalización, frente al Capuccino: al Gran Kaiser, mi amigo!), la musa Jordina; fue una alegría encontraros. Mi amigo Jaume Solaní, que se hace, de aperitivo, la maratón de Sevilla con una gastroenteritis de caballo y al séptimo día se merienda la de Barcelona. ¡Ozú mi arma!.
Todo preparado. Sabía que haría calor, ocho pastillas de sales para mezclar con otros tantos avituallamientos, mi barrita de muesli, además contaba con la fruta (naranjas y plátanos que habría a partir de km 25) y el powerade de la organización. Bien! (Calma por fuera, miedo por dentro)
El día D, 08.00, es muy emotivo ir encontrándonos, sabemos lo que nos espera y los abrazos y los ánimos son de corazón. Me cruzo con Teresa y Jordi, que llegan tarde a la foto. Os felicito a los dos. Si no me equivoco, Teresa será la única fémina de Ponent, debuta y encima hace 3:53:40 con unos parciales de 1:56:31 y 1:57:09. ¡Qué mérito! ¡Qué difícil! ¡Mujeres al Poder!
Me llena de felicidad formar parte de un grupo tan especial. By Keds, Hache, Baldato, Quim, Imma, Xavi19, Jordi, Neus, Arctos, Body, Kaiser, Homdeferro, Redman, Roma34, Victor17. ¿Dónde está Montoliu? Ah!, con la élite, Claro! Atendiendo a la prensa, Bueno, ya le pasó en Madrid´07. Bueno, se notan las ausencias…..en 2009, lo tenemos que arreglar…….Crit, Brú, Sed, Alvarfanyez, JFK, JuliMarkala, Estefi, Madjocker, Karri, Sime, etc, etc así hasta los 227 que somos………
Esta maratón tiene tantas historias como atletas la hemos corrido, cada cual consigo mismo y su lucha feroz por lograr su objetivo. Sólo unas consideraciones, la primera es felicitar a todos los que estaban en la línea de salida, muchos no logran superar los exigentes entrenos.
El no acabar no es un fracaso, está dentro de una posibilidad muy razonable. No hay que desanimarse. Sólo es preciso analizar el motivo y marcarse la próxima fecha. Nadie que corre una maratón tiene la garantía de acabarla. ¡Mira al gran Nacho Cáceres!. Roma34, eres un héroe. Si la organización concede 6 horas para acabarla, no es un capricho. Tus más de cuatro horas de batalla tienen tanto o más mérito que las dos del ganador, y encima ya estás deseando volver a tirarte a la arena a enfrentarte con el monstruo. Sé que eras un tío duro, pero ¡Tanto!….No te quiero de enemigo….das miedo!
Bueno qué voy a decir…..Del 5 al 10 en compañía de Albertbó, me alegro de haberle conocido. Esperaba encontrarme a un tipo irascible, y no, pasamos un rato de lo más amable. Como los dos somos viejos lobos, decidimos separarnos en el 10 y seguir cada cual el camino que le marcaría el destino. Qué sorpresa, El Kaiser…apareciendo como un espíritu en el 20, dándome ánimos….y al certificar que todo estaba en orden….me dejó continuar…..Buffff…..eso es un avituallamiento de moral. Muchas gracias.
En el 30, cuando hay que empezar a apretar los dientes, me cruzo con los Tres Gigantes… Homdeferro, Redman y Hache, Qué estilo, qué control, El Profe y sus discípulos…El mesías y su apóstoles….Qué Bien!!!! Con esta imagen en la mente y con las mandíbulas apretadas, casi me planté sin querer en el 35.
Sé que llegar al 35 es ACABAR….aún a rastras….y aunque quede lo peor…..llevaba 7 botellines de agua bebidos hasta el final con pastillas de Isostar disueltas en ellos, me había tragado la barrita de Muesli, medio plátano y un vasito de Powerade, desde 2,5 km antes me refrescaba las axilas y la nuca con las esponjas y tanto en los puestos de esponjas como en los de avituallamiento y hasta el km 40, sabía que un botellín me lo bebería y otro me lo echaría lentamente en la pelota (Cráneo) pues lo peor de esta carrera estaba resultando el calor tremendo que estábamos soportando……….Calor….sudoración……deshidratación….pérdida de sales…Cloro….Sodio…..Potasio……calambres…debilidad….pérdida de fuerza muscular….mareos….fatiga….desequilibrio…….debilidad…….desánimo……….Qué deciros que no hayáis experimentado alguna vez……..Había que evitarlo en lo posible…Ya lo decía Haile cuando empezó en esto de la maratones….”Esta carrera no se parece a ninguna otra modalidad……Es lo mas grande”
36, 37, 38, 39, 40, 41. ¡42!……….esfuerzo, lucha…….. Aunque gente con el espíritu de entrega y sacrificio como Hache(Felicidades por la maravillosa familia que tienes), no lo quieran reconocer……hay que pasarlo………es como estar enamorado…….no vale con que te lo cuenten…..hay que vivirlo…….NO HAY PALABRAS!
Muchas felicidades a todos, desde Victor17 al extraterrestre Isma (Montoliu)…Baldato es un orgullo compartir tu sinceridad y humildad, Xavi19 ¡Qué Esfuerzo más grande!, Jordi, Arctos, Body eres enorme!!!!!, Homdeferro, sé que hubiera seguido tu estela lleno de satisfacción, enhorabuena a todos……..BY KEDS…….me arrodillo de admiración y éxtasis ante tu enorme capacidad………ERES UNA BESTIA SOBREHUMANA…..Me descubro……..El plan perfecto, la disciplina llevada al extremo, el rigor, el optimismo, la humildad….Un cuerpo que se lo traga todo….Una carrera inmaculada…….Una planificación….¡Que te cagas! …..y encima el novato es capaz de sufrir, de luchar, de dejar un reguero de sangre sudor y lágrimas…y como si ná!…..No sé si tú estás hecho para la Maratón o la Maratón está hecha para ti…….esto tiene pinta de ser un matrimonio para mucho tiempo.
Salud a todos…….Ahora debo emplazaros a “empujar” a nuestro Brú (Roma 16 de Marzo), Estefi (100 km Villa de Madrid 30 de Marzo…¡Mucha Estefi!) Sed (Marathon de Las Arenas, seis maratones seguidos durante seis días y por el desierto…..y con la casa a cuestas…..del 28 de marzo al 7 de abril……¡Me muero!) y a todos los Km´0s que “están en algo”. FORÇA!!
i en senyal de protesta vaig, fer aquet malait kilòmetre, d’esquena.I el dissabte vull que guanyin els pericus, però si gaunay el Madriz . . . . .
I el culés, qui volieu que guanyès ahir, el Madrid o la Roma?.SALUTT i una abraçada
Per fi m’he decidit a escriure al fòrum. Desprès de fer la marató de Barcelona, sembla que res em faci por. Us he de donar les gràcies perquè durant tot l’entrenament, i especialment els dies anteriors a la cursa, m’he animat molt llegint els vostres comentaris. Veig que , a més de bons atletes, sou escriptors ocurrents i excel.lents persones (en alguns de vosaltres ho he pogut comprovar personalment).
Els nervis no em van deixar dormir. Sortíem el diumenge de casa de la meva germana amb la llengua caragolada a dins a la boca i la meva obsessió per si la capacitat de la bufeta podria aguantar aquell "munt"d’hores que hauria de córrer sense parar. A l’arribar vam trobar l’Adolfo, la rialla del Segrià (gràcies pel comentari, ets tot un gentleman), però no vam poder fer la foto perquè …ens esperàvem fent cua als lavabos!. Als calaixos vam trobar el Jordi Roma i el seu company, però no vam poder anar junts (llàstima). Mercury, emoció, tret de sortida, cinc minuts de processó i… a córrer. El Jordi, el meu home, va desaparéixer a l’instant, i jo, xino, xano…no t’embalis Teresa, sobretot no t’embalis. Aprop del camp de l Barça vaig veure el Pucurull i el vaig saludar (encara em tornaré simpàtica, tant córrer…). Al km 7, a l’altura de casa de ma germana, ella , el meu cunyat fent fotos , i la meva petita en pijama aixecant les mans per saludar, més emocionant que les Torres venecianes i el Mercury. Allá m’escolto el cos i m’adono de que sembla que hagi baixat al passeig a xerrar una estona i em recordo de les moltes sèries que m’ha costat. Tot d’una era a la Plaça Universitat, les cames soles , el cap flotant, la ment en blanc , les sensacions a flor de pell, i seguit , seguit la imatge de l’hospital de Sant Pau, l’avinguda de Gaudí, la Sagrada família, la gent animant, que bé…on serà el Jordi?, segur que s’ho passa bé, quantes tirades llargues, quanta montanya , quants cims… quantes coses hem passat junts…
Passo la mitja i penso en l’Estefi(,la millor,) quina raó , noia…, però jo encara no les tinc totes, comença a molestar-me el maluc, però no li penso fer cas. Noto a la butxaqueta del pantaló , la fredor els tres euros per si he d’agafar el metro . No hi vull pensar. començo a beure isotòniques (no paris per res del món), i a mullar-me amb les esponges . Al Km 25 m’emociono. Noto , no sé per què , que acabaré la marató. i començo a`pensar en el ditxós "muro", i a esperar el Km 30, que és quan vindrà i li faré pam i pipa. A un noi que no sembla extranger li pregunto, que ja és el 30?, i se’n riu. Veig a la dona del Pere , i en aquell moment no em recordo del seu nom . Veig una altra noia que sembla la dona del Jordi Roma, no ho sé, …potser això és el "muro"?, comences perdent la memòria i al.lucinant ?. Cada vegada tinc més punxades per tot arreu. Em tiro tota l’aigua per sobre i la fresca em dono energia. A l’arc de Trionf dec fer molt mala cara , perquè uns nois, amb totes les seves forces em diuen ,:vinga vinga , que això ja està!!!!!. I jo m’ho crec !!!!. La Plaça Catalunya, els carrerets, la Rambla….No queda res. El paral.lel fa una mica de pujada, i …Ostres , es desvia!!!!!. no hi comptava. es fa llarg, però no tinc cap butllofa als peus. Fa estona que els tres euros tintineigen a la butxaca. No em fotran. Alguns van malament. Jo perdo força. Enllesteix que sino això no s’acabarà mai. Desprès de l’etern carrer recte, al darrer giravolt, penso: si dec ser la primera maratoniana del meu poble!. Venga Teresa, adressa el cos, allarga la passa i acaba lo més dignament que puguis ( al menys que facis un bonic cadàver…).
Entro a la meta tan riallera que una noieta de l’organització em felicita. Puc treure’m el xip, estic viva!. Mai a la meva vida m’havia sentit tan sola i al mateix temps tan acompanyada.
M’esperen just a fóra, el Jordi, la nena, els germans , els amics,… la gent que estimo. Una mirada de complicitat al Jordi ,(sé que li ha anat molt bé), petons i abraçades, i una foto tots dos , al davant de les Torres , amb la Núria al mig amb les medalles de tots dos penjades al coll.
Som uns privilegiats.
Gràcies a tots per tot, i a la marató per existir.
El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.