[kaiser]

Salut!!

Amb comptagotes van brotant les cròniques, com les coses bones, les anem assaborint a tastets, encara que les voldríem totes de cop ara que ja he paït una mica les vivències del diumenge us presento aquesta.

M’he rellegit les cròniques del Xavi19 i del Segarrenc des de darrere les tanques de Donostia 2007, amb sensacions semblants a les que vaig viure diumenge.

Quote:

Crec que emocionalment és molt més intens que si corres perquè el corredor ja té prou feina amb la cursa. I en tot cas preocupar-se de la seva cursa, no la d’un grapat d’amics als que veus esforçar-se i en alguns moment patir.

I les pulsacions se m’han accelerat quan he llegit la crònica que l’Hache ha tornat a publicar uns missatges més amunt… quan veig l’inici del camí del Xavi19 i de l’Hache, i veig com ha culminat feliçment aquest diumenge… i penso que jo podria ser el proper "boig"…

1.- PREPARATIUS

Com diu el Segarrenc, jo tampoc "em vull perdre cap detall, així que seguiré el ritual dels mateixos corredors", començant per la recollida del dorsal de l’Homedferro i del Redman dissabte al migdia. Per mi és un assaig, intento fixar-me en els detalls, eliminar tantes sorpreses com pugui quan arribi l’hora de la veritat. Perquè una marató té una altra parafernàlia, un altre ritual i una altra logística que les mitges o les 10k.

"A toro pasado", crec que la millor idea que van tenir els germans Feixas va ser adquirir una gorra ben còmoda, en previsió del sol que cauria diumenge. Jo avui tinc la cara vermella, i la crema after-sun i jo ens hem fet molt amics :oops:. En canvi crec que no va ser tan bona idea improvisar amb el tema dels gels. M’apunto tots els detalls. Ja tinc gorra.

Diumenge a quarts de vuit em quedo bocabadat en pujar al vagó de metro ple d’atletes somrients i nerviosos que descriu Joan Porcar en aquest article penjat per l’Adolfo. A la font màgica, trobada amb km0’s i fotos. Al cap de poc ens acomiadem dels amics. Abans del tret de sortida sona Barcelona, del Mercury i la Caballé i se’m fa un nus a la gola… …Now my dream is slowly coming true… …if God is willing, friends until the end…..

2.- PUM!!

Tret de sortida i no veig als Feixas fins al cap de… 5 minuts!! També és el tret de sortida per als que fem la "marató dels acompanyants". Centenars de nosaltres ens desplacem, sense pressa però sense pausa, cap a la Gran Via, pels voltants del km10, que passa molt a prop de la sortida, i és de visita obligada. La veritat és que tinc fred, vaig amb malles i el paravents no em sobra precisament. La Jordina i jo ens refugiem en un bar on fem un cafè i mirem de localitzar als pares de l’Arnau i el Marc. Sembla que arribaran justet al pas pel km10, no s’esperaven la nova limitació a 80 per hora a les entrades de Barcelona.

Ens situem al km10 i mirem la riuada de corredors com passen. Em marejo, penso que és del tot impossible que pugui identificar cap cara coneguda. Però veig passar al By Keds, per tant no és impossible. Efectivament, a l’hora prevista veig passar als dos germans amb l’Hache, els segueixo uns metres, temps just per animar-los i riure i m’aturo perquè veig als seus pares, ara ja hi som tots i seguim el pla establert.

Agafem el metro a Rocafort, com molts altres acompanyants. Gairebé tots baixen a Glòries, ja que la cursa passa diversos cops per allí, però nosaltres baixem a Clot per veure la mitja marató. Calculem que falten uns 15-20 minuts per a que passin per la cruïlla Aragó-Meridiana. Una padrineta amb bastó creua impunement la cursa, a pas de tortuga, mirant a terra, totalment aliena als corredors que l’esquiven miraculosament. Ho hagués hagut de gravar. "Ho haveu vist???"

Faig un centenar de metres amb l’Adolfo, somrient, el veig molt bé. Torno enrere i veig un corredor que arropenja el cap en una farola, les gotes de suor no paren de caure.

– Estàs bé? Vols que avisi algú?
– I’m fine, I’m just stretching (només estic estirant)
– You’re half the way! (vas per la meitat)
– I know! (ja ho sé!)
– GO ON!!!!!!!!! (VAAAAAAAAA!!!)
– THANKS!!!!!!!!

Finalment passa el trio format pels germans Feixas i l’Hache, i curiosament, el Redman és el que riu i xerra més, els altres dos sembla que estiguin economitzant. M’acomiado d’ells al cap d’uns metres i perdo de vista al grupet d’acompanyants, suposo que van justos de temps per al següent punt de control, la plaça de les Glòries. És igual, ja sé cap on he d’anar. En aquests moments el paravents em molesta excessivament. Travesso corrent un tros del barri del Clot i arribo a la Diagonal. Pujo fins a Glòries i trobo a la resta del grupet d’acompanyants just on haurien de ser. Es fan càrrec del meu paravents. Visca!

Després d’un altre encontre amb els tres corredors que seguim, anem caminant Diagonal avall cap al fòrum, i els comunico que probablement en aquest punt m’afegiré a la cursa. Tan aviat arribem al revolt de 180º veig al By Keds i decideixo acompanyar-lo una estona.

3.- AMB EL BY KEDS

Em dic "Vinga, Kaiser, VAAAAA!!!!! Ara no pots quedar malament, tota aquesta gent està patint, si et poses a córrer has de donar la talla!".

El By Keds ha anat sol durant tota la cursa fins al km28, i està fent un debut espectacular, anem a un ritme que oscil·la amunt i avall dels 5min/km. Girem a la zona de Diagonal Mar pel que se suposa que és la part més avorrida del recorregut, però ens trobem un passeig marítim ple de barcelonins que han sortit a disfrutar del solet. L’animació popular supera les meues expectatives! A partir del km30, quan les forces comencen a fallar i a molts els arriba l’encontre amb l’home del mall, el By Keds avança a dotzenes de corredors davant la meua estupefacció. Quin GRAN debut, company!

Giràvem al voltant de l’Estació de França quan, per culpa de no aixecar prou els peus, entrepusso (quina paraula més lleidatana) amb una banda rugosa del carrer, i abans de caure encara faig dos o tres passos ridículs intentant evitar l’inevitable, i acabo aterrant pla a terra 😡 😆 jo estava convençut que seria trepitjat pels corredors darrere meu, però m’esquiven àgilment. M’aixeco i segueixo corrent, amb quatre rascades i la samarreta llampant no tan llampant. 😳

Segueixo, però ja no vaig tan alegre, en canvi el By Keds segueix a tope, i decideixo parar a l’alçada de l’Arc de Triomf. Camino una estona, faig avaluació de danys, decideixo que sobreviuré, i em planto a l’espera dels Feixas. Però passa l’Albertbo, em poso a córrer al seu cantó, i veig que va patint i entenc que ha hagut de baixar molt el ritme que portava. Decideixo que li faré més servei a ell que no als Feixas, i em proposo acompanyar-lo fins al final.

4.- AMB L’ALBERTBO

Passem per Ciutat Vella, potser la part més espectacular del recorregut, amb carrers estrets i molta gent a tocar, que animen amb més o menys convenciment. Tots dos coneixem la ciutat (ell molt millor que jo) i mentalment anem visualitzant quins carrers falten: Si ara passem per les Rambles, aviat girarem cap al Paral·lel… L’Albertbo està decebut, potser fins i tot enfadat, però no s’atura, i això és el més important. Jo no sé ben bé què dir-li ni com li puc fer millor servei. Almenys l’ajudo tan bé com puc amb els avituallaments.

Al Paral·lel treu forces d’on ja fa estona que no en queden i augmenta el ritme. Més tard, a partir del km40, i sobreposant-se al dolor, torna a apretar, vinga, VINGA, VAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!!!!!

El carrer Sepúlveda es fa infinit, el km41 no arriba mai, molts corredors s’aturen, caminen, miro d’animar-los, l’Albertbo continua lluitant. Per uns moments me n’adono que la voluntat humana és una de les forces més poderoses de la natura.

Arribem al Paral·lel, última pujada, revolt a l’esquerra i espectacular recta final, les torres de la fira, la font a tota màquina, el Palau de Montjuïc… Un escenari digne d’herois, de campions… Última espenta a l’Albertbo i m’acomiado d’ell.

5.- ARRIBADES

Ni puc ni vull creuar la meta, això és sagrat, ho reservo per quan em toqui. Reculo uns metres i veig passar l’Hache, que ho està donant tot, i encara té forces per dir-me que el Redman ho ha passat malament els últims quilòmetres i que van uns minuts enrere. Repeteixo espenta i comiat.

Tiro enrere i veig al Redman i l’Homedferro i faig amb ells l’últim tram de Gran Via. S’acaba el patiment. Creuaran la meta amb gran emoció.

EPÍLEG

Vaig caminant cap a la font màgica, entre centenars d’atletes esgotats, somrients i satisfets. Respiro fons, com si pogués absorbir les sensacions que ara tenen, a veure si m’impregno de l’esperit dels corredors de debò. 9000 històries, gairebé no hi caben dins meu. Miro l’arribada des de la font, ara veig clar que no estic al costat de la cursa que em toca.

Diumenge vaig donar el primer pas en el meu particular viatge de mil milles cap a la Marató. Serà Donostia. 30 de novembre del 2008.

Jordi, ENHORABONA per haver superat l’adversitat i per no haver parat. La propera la disfrutaràs més.

Quim, millor "punxar" a Barcelona que a Viena, per això estan els entrenaments. Et desitjo una gran marató a Àustria!!

Arctos, quin debut més estratosfèric, 3:00:33 ("Televisió de Catalunya patrocina aquest crono"), fins on arribaràs?

Baldato, has hecho una media maratón en un tiempo que yo sólo puedo soñar, y luego todavía has hecho otra media maratón en un tiempo que es mi marca, por lo que me sigo quitando el sombrero. Llevas pocas maratones, le cogerás la medida y el "tempo" a la distancia y vas a disfrutar muchas más.

Xavi19, me n’alegro enormement per tu, després de posposar Donostia, després de les lesions… has posat les coses al seu lloc, i per la porta gran dels sub 3:30!!! I el millor està per venir.

Redman, gràcies a tu per compartir aquestes estones tan importants per tu! Efectivament, el dia que creui l’arribada tu ho estaràs veient, perquè farà una bona estona que hagis arribat! El teu temps és espectacular pel genoll que portaves, però quan estiguis recuperat tots sabem que trencaràs aquest crono en mil bocins.

Homedferro, has ajudat a ton germà a fer realitat un somni, que també era un somni teu, i has fet una nova marató (la tercera en menys d’un any) a un ritme que t’ha permès disfrutar. Quan has acabat, semblava que havies fet una mitja. Què més es pot demanar?

Hache, FELICITATS, ja ets un d’aquests "bojos"

Adolfo, t’admiro perquè ets el que més disfrutes corrent! La teua actitud és exemplar!

By Keds, Albertbo, no tinc paraules, gràcies per deixar-me compartir km’s amb vosaltres. Us admiro!

Lagartija, puges al tren amb destinació Donostia?

I a tu, lector, gràcies per aguantar fins aquí.

Ens veiem, compartint quilòmetres, il·lusió, suor, oxígen…

Una abraçada

[Karri]

Kaiser, excel·lent la teva presa de contacte amb la marató!!!

I la crònica de primera!

M’apunto a l’agenda :
1 de desembre. Llegir la crònica del kaiser de la marató de Donosti.

[cucudrulu]

per cert, vaig estar a punt d’abandonar al km3, 👿 , en fan pasar per les instalaciones del Barça 😈 😈 😈 .
evidenment, avanç de pasar en vaig possar la vacuna contra el culés, per no entrar com pericu i sortir per l’altra porta com culé.
I… encara soc pericuuuu!!

Suposo, que una de les modificacions per l’any que be serà el fatidic km3. 😆

[Luigi]

És un plaer llegir aquestes cròniques d’una cursa tan estimada i viscuda

L’enhorabona més especial pels que s’estrenaven en la distància. Ara sou més madurs, però també més modestos i humils. Res serà com abans a partir d’ara 😉

Ànims bodi, ets un pencaire 😉

[Enric]

La podriam fer, amb tapes de sola de Keds.

Llegint tot aixó et venen ganes de imprimir per guardar-ho encuadernat.

O sigui que els que no heu fet els deures, espavil!

FELICITATS LITERATOS KILOMETREROS

[Assumpta]

Hooola,

us passo unes quantes fotos que vaig fer, ja sé que hi surt poca gent de km0 però és que… vaig anar una mica de vòlid. Demano disculpes per endavant 😳

Una abraçada i FELICITATS A TOTHOM QUI VA PARTICIPAR-HI

FOTOS MARATO BARCELONA

cucudrulu, em va sorprendre veure’t taronja i no vaig tenir temps de fer-te la foto!!!

[By Keds]

Hola Km’0s.

Una marató……és molta marató.

Molta distància….molt temps….molta alegria….. i, també…..molt patiment !!
Anem a pams….

DISSABTE.
Arribada a Barcelona acompanyat d’un nebot (en Gerard) que també vol debutar en una marató. No hi han nervis…només la excitació prèvia a un esdeveniment que fa temps que esperes i estàs a punt de fer-hi front….
Dia primaveral que combinat amb les prediccions climatològiques fan sospitar que diumenge pot fer calor….. molta calor.
Instal.lats ja al hotel, molt proper a la línea de sortida, anem a recollir pitralls i fer una passejada pre la "Expo" i el seu entorn, on trobem a la "família Hache" i fem un primer canvi d’impressions.

Estic sorprenentment tranquil i la única cosa que em preocupa són unes molesties al glutis que tinc des de fa temps i que tot i la inactivitat del darrers dies no van a menys….ans al contrari. Fins i tot hi han moments que sembla que vaig coix.

Deixem que passi la tarda….anem al cinema….tornem al hotel…..sopem aviat…..i xino-xano cap a dormir……Tot controlat!

DIUMENGE.
Diana a les 6.15h. Em dormit bastant bé i en poca estona ja estem esmorzant. Ni massa….ni massa poc.
Poc abans de les 8.00h. sortim del hotel i trotant suau arribem a "Les Fonts" per fer la foto. Allí ens trobem amb en Baldato, Homedferro, Redman, Bodi, Xavi19, Adolfo, Hache, Quim……i uns quants acompanyants de luxe….Imma, Kaiser, Neus, Jordina….Evidentment falta molta gent, però no és fàcil que tot surti rodó en un lloc com aquell, en una hora com aquella.

Envoltats d’un munt de gent i un ambient espectacular entrem als calaixos de sortida i comença un dolç i agònic compte enrera…"By Keds, ets on fa un temps vas decidir que volies ser……tot plegat sembla ara, en aquest moment, una autèntica bogeria……Que comeci la festa !!"

I la festa comença….costa una mica començar a córrer…..tres o quatre minuts després del tret de sortida passem per sota l’arc de sortida….ja no hi ha marxa enrere !!
9000 persones (bojos?), vinguts de tot arreu i motivades per ves a saber què, inicien un viatge ves a saber cap a on…..
Hi ha molta, molta gent…..La temperatura, de moment, és bona i realment començo a gaudir-ho tot plegat.

Els primers metres són molt divertits i el carrer de Sants es converteix en un immens calidoscopi pler de colors….homes i dones, joves i vells, blancs i negres, rossos i morenos…..prims i grassos….alts i menuts….de tot !.

Ràpidament me’n adono, però, que el ritme és lent i jo volia anar una mica més ràpid. Aleshores començo un "slalom cap al davant" que durarà uns quants kms. esperant trobar una posició de cursa més ajustada als meus objectius.
Un cop arribats a la Diagonal la cosa millora….la cursa ja esta una mica més estirada (tot i que continua havent molta gent per tot arreu), el terreny es fa realment pla i pots començar a decidir el teu ritme de cursa. Decideixo també , mantenint un ritme alegre, gaudir de l’espectacle…..mirar als altres corredors, al públic (força nombrós i animat durant quasi bé tot el recorregut), els edificis, les places….Realment un gran espectacle !.

També, de tant en tant, em vaig dient a mi mateix…"Ei tiu!…estàs corrent la marató…." i no puc evitar emocionar-me una mica i deixar que alguna petita i agradable esgarrifança em circuli lliurement pel cos.

Arribats al km.10, he de passar el primer examen….Passo en 48′ pelats (2′ per sota de les meves previsions) i em poso content, que no eufòric. Decideixo continuar més o menys igual i reforçar la vessant lúdica de la marató. No cal que us digui que les meves sensacions en aquest punt són relament immillorables.

Uns metres abans d’arribar al P. de Gràcia em trobo amb l’Albertbo amb qui és un plaer compartir una bona estona de cursa. També és molt interessant escoltar les indicacions i consells d’un corredor experimentat com ell, que insisteix en no fer "volar coloms" i que encara resta molta cursa.

La marató continua realment bonica…..P. de Gràcia, Diagonal, P. de Sant Joan….i la baixada per l’avinguda Gaudí fins la Sagrada Família és realment insuperable….Ho dic de debò. Insuperable.
Després de perdre a l’Albertbo….em concentro en la visió al davant meu (100 metres aprox.) de la elegant figura de Adolfo. Ell ja és oficialment la meva "llebre a distància" favorita. Potser incrementant una mica el ritme l’hagués pogut enxampar….però tot i les bones sensacions….jo estava ja en una tàctica conservadora. Malgrat tot, i no em pregunteu exactament per què, tenir-lo al davant i proper durant un bon grapat de kms. em va donar confiança i seguretat.

És hora ara de passar un altre examen…..passo la mitja en 1:42:58 (també 2′ per sota de l’objectiu). Això de moment va bastant bé.

Tot just en aquest moment, més o menys, sorpresa !!!!. Apareix un alegre i radiant Kaiser que em saluda,i s’interssa per mi i després de compartir uns metres em deixa per anar a investigar com va la resta de la tropa km0. Aquest Kaiser és un Crack !

PAUSA.- TORNO DINS D’UNA ESTONA…….

[ROMA34]

l’altre marató:

aquest diumenge vaig viure el meu primer marató, molt diferent al que vau viure tots vosaltres. Jo vaig arribar a la cua amb un temps de 4hores 41 minuts.
jo vaig córrer un marató que estava molt mal senyalitzat !!!!!!!!! el home del mazo va venir de visita abans del km30. La meva llebre és va lesionar al km25 i la veritat és molt difícil córrer sense la persona amb la que has compartit la il·lusió D’Arribar junts…
hi ha un altre marató on veus moltes ambulàncies recollint gent que estan al terra, hi ha un altre marató on els corredors no poden gairebé caminar, hi ha un altre marató on la gent et diu que corris perquè queda molt poc i gairebé no pots ni tornar un somriure, en aquest marató estàs amb persones que parlen un altre idioma però amb una mirada entens perfectament que estan patint tan com tu,
Hi ha un altre marató on arribes l’últim i t’espera la teva dona plorant d’emoció i entra corrents amb tu super orgullosa de saber que ho has aconseguit tot i les circumstancies.
Hi ha un altre marató en el que saps que l’any 2009 tornaràs a córrer aquella cursa i arribaràs en unes circumstàncies molt millors tot i que saps que no seran tan meritòries
En L’Altre marató hem vaig esperar a que arribés l’últim i vaig aplaudir com mai ho havia fet abans.

[Joker]

Uff! quines cròniques companys…quin nivell!

Continueu escrivint, no pareu!, traieu-ho tot!:wink:

Ja tenim un parell d’àlbums a la secció "Fotos" del web.
Gràcies a l’Assumpta i l’Arcadi42.

[Arnau]

Benvolguts companys de Km0.

Intentaré descriure la meva experiència viscuda en aquesta gran cursa que és la marató de Barcelona. Sé que em deixaré molts detalls i anècdotes, però es que van ser tantes coses que la única manera de saber què se sent és vivint-la en primera persona. Sona a tòpic, però mai un tòpic havia tingut tant sentit.

Són les 7:45 de diumenge 2 de març i l’homedferro, en Kaiser, la Jordina i jo, deixem el metro i ens dirigim cap a les fonts de Montjuïc, on un bon nombre de Km0 hi estem convocats per a fer la foto pertinent. Es respira un gran ambient, es veuen molts corredors, algun fins i tot escalfant. El meu estómac desperta de cop i un batalló de formigues s’apodera de mi. Me n’adono que ja no hi ha marxa enrera.

Intercanvi de sensacions, comentaris de la nit anterior, menús, dubtes…però tothom enfila el camí de la sortida. Cadascú al calaix que li pertoca. Ànims per tothom, els millors desitjos i a lloc. Coincidim en el calaix amb en By Keds, però ja sabem que ell anirà a un altre ritme. Abans que comenci tot, el gran Freddy i la Caballé entonen la cançó de la marató. Mai abans m’havia agradat tant escoltar-la. Se’m posa la pell de gallina, no ho puc evitar. No em recordo que no he dormit, que el genoll em feia mal baixant les escales del metro, els 18 dies parat i la falta d’experiència que tinc. Estic allà amb tothom, soc en el Km0 i allà som tots iguals.

Comença la cursa, però necessitem més de quatre minuts per poder creuar la línia de sortida. Ja comencem, ja comencem !!! L’homedferro i jo, com a nens petits: ballem, cridem, riem, aplaudim…l’emoció és tanta que no ens podem reprimir i com tenim algun gen igual, fem les mateixes estupideses per demostrar a 9.000 persones que estem allí, que volem córrer i que res ens espanta.

Els primers quilòmetres es converteixen en una cursa d’obstacles, no hi ha manera d’agafar ritme de carrera, només em preocupa no trepitjar a ningú i evitar que algú em trepitgi. Es fa difícil córrer, fins i tot em molesta tanta gent, no em trobo còmode i em costa fer-me a la idea que haurem d’estar uns quants quilòmetres així.

De cop i volta, apareix el gran Hache. Quina il•lusió company !!! Per primer cop a la vida decideix sortir conservador i s’uneix a nosaltres dos, al ritme de 5:20 – 5:30. Ja som tres.

I d’aquesta manera, sota el control de la “vaqueta suïssa” anem passant quilòmetres. Us he de ser sincer i confessar que recordo ben poques coses dels primers 25. Em trobava molt a gust, amb un ritme còmode i físicament sense problemes. Recordo el primer salt d’en Kaiser acompanyant-nos uns metres, els primers ànims dels pares, la Jordina saludant, el magnífic ambient al passeig de Gràcia, la preciosa baixada fins a l’hospital de Sant Pau (que bé poder descansar les cames…) i la Sagrada Família. Poca cosa més. No sé si anava acollonit, concentrat o capficat, però no em recordo de gran cosa.

Anant fent ens plantem al quilòmetre 20 i els temps de pas anaven clavats a les previsions de l’homedferro. Ens plantem al 21 i la conyeta està servida: “enhorabona Redman, oficialment ja has fet la teva primera mitja marató.” Gràcies Hache, gràcies homedferro. El més assenyat hauria estat debutar en una altra mitja, però mira, les coses van com van i ara ja no s’hi pot fer res.

És moment de prendre la barreta energètica, a part de la gana que tinc, sé que m’anirà molt bé restituir uns quants hidrats de carboni. Moment clau de la Jordina. Tot surt bé. Mengem i bevem una mica, ens aturem a buidar la bufeta i l’homedferro ens sorprèn amb un temps de micció que dobla el nostre. Fins i tot en això ens guanya !!!

Comencem a arribar als punts crítics de la cursa. Els meus companys van frescos, no xerren massa però se’ls veu bé. Entrem a diagonal i es fa una mica pesat el trajecte, però tenim la sort de veure el mestre Adolfo. Evidentment, ell ja estava fent el camí de tornada i nosaltres tot just el començàvem. Però ens ànima molt veure’l de lluny i saludar-lo. Quina classe corrent, quina elegància. Porta 30 quilòmetres a sobre i una rialla d’orella a orella.

Ens plantem al quilòmetre 30. A partir d’aquí comença el meu via crucis particular. Devia estar amagat l’home del mall en l’interior del Fòrum, a l’ombra, esperant-me. Se’m posa al costat, ens presentem, correm junts una estona però sembla que de moment no emprenyarà massa. M’adono llavors que em costa moltíssim passar del 32 al 33. Però com pot ser que encara no vegi la pancarta del 32? De cop i volta l’amic Hache comenta: collons com ha costat aquest 32 !!! Oh que bé, no soc l’únic que ho pensa. Però a partir de llavors tots els quilòmetres es fan igual o més durs que el 32. Costa arribar al 33, ídem pel 34 i al 35 m’adono que m’acaben de colpejar amb un mall de més de mil quilos. Amb més pena que glòria aconsegueixo passar per l’Arc del Triomf, però aquest no és l’arc que vull creuar, està 7 quilòmetres més endavant i es diu marató.

Des del 35 al 42 soc un autèntic autòmat. És el moment de recórrer a totes les estratègies que havia anat llegint en el fòrum. Primer la del gran Crit: fer la equivalència amb el nombre de canalitzacions. Era capaç de calcular-les però em semblaven massa canalitzacions en aquell moment. Ho sento company, en aquest punt quilomètric no va poder ser, però més endavant sí que em va ajudar.

I en Bru? Ell deia que estava preparat per fer-ho. Ell és un mestre, no pot estar equivocat. Si diu que puc fer-ho, és que puc fer-ho. Continuo endavant. Passo algun quilòmetre més. L’homedferro em mira amb cara d’espant, però no tinc intenció de rendir-me encara, sé que puc donar una mica més. El genoll no em fa mal, ara ja no. Aprofito tots els avituallaments per agafar dues ampolles d’aigua, mitja la bec i la resta va tota per damunt meu. Quina calor, quin horror !!!

Posteriorment em ve al cap l’Oscar, un dels meus millors amics, per no dir el millor. Dies enrera em va escriure un e-mail on deia: “en els moments de feblesa pensa que nosaltres estarem darrera teu empenyent” Vaig pensar en ell i la seva xicota, que també és molt amiga meva, i me’ls vaig imaginar darrera meu, empenyent-me cap a la línia d’arribada. I així vaig fer un altre quilòmetre més. No veia res, no sentia res, estava lluitant contra el meu cap.

Així ens plantem al quilòmetre 38. L’homedferro em diu que ja està fet, però jo no ho veig clar. Estic molt cansat, corro per córrer, perquè sí, perquè vull acabar com sigui, però no sé com ho faig. No penso en abandonar, això mai, en cap moment se’m passa pel cap, però constantment em repeteixo que vaig malament.

Busco alguna cosa que em motivi, un motiu pel qual estic fent la cursa, perquè per mi ja havia fet prou. Ara toca fer-ho pels altres. Llavors em va venir la imatge del meu avi al cap. No podia decebre’l, havia d’arribar per dedicar-li la victòria. Vaig estar pensant en ell, en l’educació que m’havia donat de petit, els valors que havia intentat inculcar-me, la confiança que sempre havia dipositat en mi. No podia aturar-me, per ell no. Vaig seguir corrent així i ja anava pel 39, quedava tan poc però estava tan cansat…

Faltava un darrer esforç, no podia defallir en aquell punt. Una última motivació per arribar a meta. I així va ser. En aquells moments de fatiga màxima vaig recordar un sms que m’havia escrit, el dia abans, una pacient meva que havia estat durant molt temps lesionada: “estoy segura que lo vas a conseguir”. Tampoc volia ni podia decebre-la. Ella estava segura que ho podia aconseguir i jo volia demostrar-li que no s’equivocava amb mi. Em va donar ales, vaig córrer repetint-me una vegada i una altra aquesta frase. No s’imagina com li agraeixo. Pensava en tot el que ella ha lluitat i treballat per poder tornar a jugar. Pensava en els mals moments que ha tingut per culpa de la lesió. Pensava que mai s’ha rendit i que sempre ha tirat endavant. Pensava que ella al meu lloc no abandonaria. Van ser pràcticament 2 quilòmetres així, lluitant amb el meu cos i contra el meu cap, amb la seva ajuda i els seus ànims. Mai m’hauria imaginat que un sms pogués tenir aquest efecte.

Amb molt sacrifici em planto al quilòmetre 41, ja no queda res, la feina està feta i la marató a punt d’acabar-se. Recordo que salta en Kaiser, la seva cara de felicitat la recordaré durant molt temps, fins que la repetim l’any vinent en el seu debut a la marató. Sé que parla amb l’homedferro i sé que em comenta alguna cosa, però no soc capaç de saber què, en aquells moments el meu cos estava present però el meu cap estava en un altre lloc.

Pràcticament en el quilòmetre 42, entre la multitud del públic, em trobo als meus pares. La gent crida, anima, felicita, aplaudeix i encoratja a arribar al final. Però entre tot això soc capaç de veure i sentir a la meva mare cridant: “l’has fet Arnau, l’has fet !!!” En aquell moment m’adono que acabaré la marató, soc conscient que aconseguiré el meu objectiu, allò pel que tant he lluitat. M’emociono i ploro. Tant patiment, tant esforç te la seva recompensa.

Queda molt poc. Abraço al meu germà. Ja només queden 100 metres, li agafo el braç i l’aixeco ben amunt perquè seu també és el triomf. Ploro, no puc deixar d’emocionar-me i pensar en tots els que heu confiat en mi. Estic terriblement cansant però immensament feliç.

Finalment, amb els braços alçats creuem la línia d’arribada. 42’195 kms. M’abraço amb el meu germà, li agraeixo tot l’esforç: “gràcies Marc, sense tu no hauria pogut”. M’abraça molt fort, sap de la importància de la cursa per a mi. Em felicitat i em diu: “ho has aconseguit, ja ets maratonià Arnau i ets un animal”.

Però sé que hi ha algú observant, aixeco el cap, miro al cel i veig al meu avi. M’emociono i torno a plorar. Ha estat seguint-nos durant tota la cursa. Per ell és aquesta victòria, a ell li dedico el meu triomf.

Em costa romandre de peu, les cames em fan figa i em fa molt mal el braç esquerra. M’assec a terra, recolzat sobre una balla, no tinc forces ni per estirar, només penso en descansar. Apareix l’Hache, ens felicitem mútuament però no li puc prestar gaire atenció. Ho sento molt company, no podia dir fava, però des d’aquí aprofito per dir-te que vas estar immens en el teu debut i que va ser un plaer compartir tants quilòmetres al teu costat. Segur que no seran els últims.

Caminem uns metres i ens trobem en By Keds. Fa cara de satisfet i pel temps que ha fet ho ha d’estar. Tampoc puc estar massa per ell, amb prou feines soc capaç d’aguantar-me de peu. El felicito pel debut i pel temps. Amb un darrer esforç anem a buscar als pares en alguna de les fonts.

Assegut en una escala de la font de Montjuïc, em sento fatigat, no tinc ganes de res. No puc menjar, no m’entra res a l’estómac. Em fa molt mal el genoll, vaig coix i em costa molt pujar i baixar escales. Demano als meus pares marxar aviat, vull arribar a casa. Però de sobte, com si d’un conte es tractés, veig de lluny al Larry, després l’Anna, l’Albert, el Jonàs i la Iria. Però què hi feu aquí? M’han vingut a veure els meus amics. Han intentat animar-me en diferents punts de la cursa, però en tots ells han arribat tard. Així són els meus amics, no saps mai quan arribaran, però pots estar segur que hi seran. M’abraço a tots ells, em feliciten i em donen l’energia necessària per anar a dinar plegats. La meva mare els va trucar un per un perquè vinguessin a veure’m. Quin detall més bonic i quina il•lusió veure a la gent que t’estimes en un dia tan significatiu.

De moment és tot el que puc dir sobre aquest dia tan especial. Sé que em deixo coses i detalls, però així és com recordo haver-lo viscut.

Suposo que us preguntareu si val la pena tot aquest patiment i sacrifici. La resposta el dia 30 de Novembre a Donosti.

Salut i Kms !!!

PD: hauré d’estar molts dies parat i fent recuperació. No tenia el genoll per fer una marató però tot i així vaig decidir fer-la i atendrem a les conseqüències. Ara la meva lluita serà una altra i l’únic que espero és tenir la paciència suficient. A partir d’ara començarem a fer les coses bé.

[By Keds]

CONTINUACIÓ……….

Continua la marató i evidentment algunes coses comencen a canviar….
Al km.25 ja és bastant evident que el meu ritme no és tant alegre i les cames comencen a protestar per l’esforç acumulat…….pobretes !…..no saben encara tot el que els espera……

He perdut pel davant la meva "llebre a distància" favorita. Me’n alegro, segur que l’Adolfo acabarà fent una gran cursa i una gran marca. Em trobo relativament bé……i comença a fer una calor…..significativa !
A més a més, comencen també uns kms. que jo considero molt pesats i difícils pels corredors (Fòrum, Diagonal Mar, Av. Litoral….). El meu ritme ho comença a patir, però….sorpresa !!! (altre cop).

Més alegre, més radiant i més animat encara que abans….reapareix un pletòric Kaiser !!
Ve amb molta empenta i amb ganes d’ajudarme….d’animar-me….de fer qualsevol cosa que jo vulgui…..i ho fa !
La seva companyia durant aquests durs kms. (30, 31, 32, 33, …..) és com un bàlsam que tot i que no aconsegueix millorar les dades del crono…..estic segur que fa que les coses es mantinguin força estables malgrat la magnitud del "fregao" en el que ja estic ficat.
En Kaiser m’acompanya, controla que als avituallaments tot vagi correcte, em fa de "motxila de hidratació", em diu els punts quilomètrics que van passant (molts dels quals jo no hagués vist) i així fins les maleïdes Torres del Port Olímpic a les quals sembla no arribaràs mai.
Amb l’ajuda d’ell aconegueixo arribar-hi i em deixa, ja, en un entorn molt més agradable…Parc de la Ciutadella. Gràcies company, te’n dec una….i grossa !!!
(En Kaiser m’abandona però ho fa per anar a buscar algun altre km0 necessitat del seu ànim i el seu suport. El que us deia….un CRACK ! )

KM. 35, Arc de Triomf….Molt ambient i molt públic animant….però fa molta calor i el cansament ja és considerable….les cames es queixen i rebel.len….no volen fer ni una passa més…..
Penso fúgaçment amb el que ja he fet….amb aquells "5 kms. de la canalització" que esmentava en Crit…..amb tots els kms. fets durant els entrenaments….la "decepció" que suposaria no acabar-la…..Penso, també fugaçment, amb la meva familia, tota la gent propera a mi….també amb la meva gata, a la que també m’estimo molt….en tota la gent del km0….. I ho faig per intentar treure forces de on sembla que ja no en hi han….

Arribo a la Pl. Catalunya amb la injecció de moral que em suposa haver-me trobat amb la Jordina que em dona un "gel miraculós" amb el que m’entretinc una estona tot i el meu escepticisme sobre els possibles efectes d’aquest producte en les meves actuals circumstàncies….

Estic realment molt cansat i les meves anteriorment estimades sensacions positives són ara tristes, fosques i….patètiques.
M’arrossego per un entorn agradable (Portal, Catedral, Pl. Sant Jaume, Ferran, Rambles….) que no puc gaudir plenament, tot i que he de reconèixer que passar per la Pl. Sant Jaume enmig un passadís de gent i a ritme frenètic de tambors és un fort cop de moral que dura…..una estona.

Molt i molt justet, arribo al Paral.lel (al Sr. Colom ni el saludar-lo…) fent esforços per a que el meu ritme no caigui definitivament i en picat.
La calor continua i veure al fons la Pl. Espanya no m’acaba d’animar del tot doncs sé que encara ens faran donar una bona volta.

Ara, malgrat tot, sé que ja comença a faltar poc i alguna cosa dins meu em diu que estic a punt de conseguir-ho, i em quedo amb una sola obsessió…."No paris…no paris….sobretot no paris…." (En el meu cas, tot i faltant tant poc, no estava gens segur de que si parava pogués tornar a córrer).

Això s’acaba. Carrer Sepúlveda. Un carrer llarguíssim….."Som-hi By Keds…ets el millor….no paris…." i el carrer que no s’acaba…..

Arribant ja a Pl. Espanya em permeto una darrera i efímera frivolitat….Un també molt justet Xavier Bonastre (TV3 i amic del Km0), ve per darrera i esta a punt d’avançar-me….."Nooo hijo…noooo!!!!"

Trepitjar la Pl. Espanya plena de gent i animant és realment emocionant….i passar entre les "torres venecianes" i veure al fons l’arc d’arribada….no té preu.

Els darrers metres són dolços i estranys…….no els sé explicar ben bé.
De fet jo crec que arribes tant i tant buit que no et pots ni emocionar com Déu mana…..

Rectifico…..No pots ni emocionar-te com Déu mana…..ni caminar dignament…..ni fer estiraments…..ni pujar escales……ni baixar escales…..ni ficar-te dins el cotxe…..ni res…..perquè acabes literalment fet un xurro. Un autèntic desastre !.

El que us deia al principi…..una marató……és molta marató !!!

CONCLUSIONS.
– Molta satisfacció per haver assolit l’objectiu d’acabar la meva primera marató i molta satisfacció per haver-ho fet, sorprenentment, amb una marca inferior a l’esperada…03:34:38
– La Marató, jo crec, no és una cursa que dura 42,194 kms.
– La Marató, jo crec, és un projecte que comença quan un bon dia decideixes anar a fer-la i acaba quan assimiles totes les coses viscudes abans i durant la cursa.
– Jo encara tinc marató per uns quants dies doncs encara estic en el procés d’assimilar un munt de coses……

CONCLUSIÓ FINAL : " HEY, HO, LET’S GO !!!!!! "

Salutacions.

[homedferro]

22 fotos… aquí!

[Hache]

INTRODUCCIÓ

………………tot va començar tot just fa un any, la llavor estava plantada però calia fer-la créixer per recollir els seus fruits………….. feia falta aprendre moltes coses, i per això em vaig nodrir d’informació subscrivint-me a una revista especialitzada, i sobretot llegint i participant activament al fòrum de Km0, i aprenent molt a les sortides en grup amb els companys, de les experiències de l’un i de l’altre. Però això és un esport individual, no ho podem negar, has d’agafar una mica d’aquí i una mica d’allà, però al final ets tu el que has de prendre les decisions, i les teves cames les que han de tirar del carro.

Desprès de molts dubtes sobre ritmes, temps i demés, s’hem va fer la llum, i de sobte ho vaig tenir clar. La primera vegada que es fa alguna cosa important t’ha de deixar un bon regust, no et pots quedar amb una sensació d’amargor. Ho tenia clar de debò volia GAUDIR de la festa, però GAUDIR així, en majúscules.

LA MARATÓ

Dissabte recollida de pitralls, nervis i trobada casual amb el By Keds i nebot, i després amb el Baldato, canvis d’impressions i il·lusió, sobretot molta il·lusió.

Diumenge tocava matinar, bon esmorzar, i a deixar el cotxe a Diagonal per agafar el metro. Eren poc mes de les 7:30 del matí i els pocs que anàvem al metro ho feien per parar a la mateixa estació ESPANYA. Es respirava atletisme per tot arreu.
A les vuit ens trobem a les fonts el grupet de Km’0, abraçades, ànims, bon ambient, il·lusió i perquè no dir-ho, nervis molts nervis, almenys per part meva.

A la sortida primer moment d’emoció, a la megafonia la cançó BARCELONA de Fredi Mercuri i Montserrat Caballé, aplaudiments de tothom atletes, públic…. Estava clar “HOY PUEDE SER UN GRAN DIA” volia gaudir, i amb bona companyia i com que la idea era acabar més o menys en 3’40-3’45, vaig decidir fer la major part de la cursa amb els germans dferrovermell, és a dir, amb l’homedferro i en Redman. Em va costar una mica trobar-los, però gràcies a la llampant no massa tampoc. Va ser, sens dubte la millor decisió que podia prendre, els quilòmetres passaven gairebé sense adonar-me, parlant sobretot de coses absurdes, fent bromes, animant a la gent que ens animava tant en català, com en castellà, i fins i tot en francès, amb el ja mític “Allez, allez, Jean Pierre”. Gaudint de cada pas, de cada metre, de cada instant, com si fos l’últim que em toqués viure. A més a més, el ritme era bo per aconseguir el temps fixat. Segon moment d’emoció, l’arribada a la Sagrada Família, feia molt temps que no hi passava per allà, i la imatge va ser impressionant i més si li afegim la gran animació que hi havia. La pell de gallina.
No recordo exactament quan vam fer la primera i única parada tècnica , es lo que te hidratar-se massa, part del que entra ha de tornar a sortir. Aquí vam perdre la llebre de les 3’45. Ja l’agafarem, pensàvem, la realitat va ser una altra, ja no ens tornaríem a apropar. En aquest punt vull destacar la labor de l’homedferro, precisió suïssa en ritmes, consells, etc., com un pare cuidant dels fills.

I vàrem passar la mitja, i vàrem arribar al Fòrum km 30. Fins aquí havia gaudit com un nen (anava a dir com un cabró però no ho diré), i el nostre guia ens va avisar; – Aquí comença la Marató, quina raó tenia, les converses ja eren poques, de bromes quasi ni parlar-ne, i les cares començaven a ser diferents, ja no importaven els ritmes, i teníem clar que a la llebre ni la agafaríem, ni la veuríem, es tractava d’acabar de la millor manera possible. En arribar al Parc de la Ciutadella, tot i l’ambientàs tipo TOUR, vaig passar el meu pitjor moment i casi deixo marxar als meus acompanyants, per sort em refaig de seguida. En Redman feia pinta d’anar patint, però controlant, l’homedferro crec que en aquest punt es trobava fort, i jo anava fent. Prop de la Catedral sobre el 37 i casi sense adonar-me, ja havia marxat uns metres, va ser una decisió dura però creia que em tocava la meva dosi de patiment, ja que fins ara, la cursa m’estava anant força bé, i en Redman estava amb la millor de les companyies, si no, mai l’hagués deixat sol. Els últims km’s, força cansat però encara amb forces, tot i portar un ritme més aviat fluix, em faig un tip de “recollir cadàvers”. Al 39 la única temptació de caminar, no volia, i no ho faria. Al 40 em comença a fer mal el genoll, però ja m’era igual, pensava acabar com fos, en aquest punt la gent està molt petada, em faig un tip d’avançar gent. I per fi el 42, les Torres Venecianes, i el moment més emotiu per a mi, els meus fills són molt vergonyosos, però el petit, va vèncer aquesta vergonya i em va acompanyar agafat de la ma els últims metres.

L’EMOCIÓ TOTAL I L’ÈXTASI, JA SÓC MARATONIÀ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

EL FINAL

En arribar a meta, ni llàgrimes ni res, cansament i petit diàleg amb el meu fill mentre em trec el xip;
– Andreu, això és molt cansat, no se t’ocorrerà mai fer una Marató, no?
– Encongiment d’espatlles de L’Andreu com dient, no ho sé.
– Doncs no t’ho aconsello fill, no t’ho aconsello, jo avui el primer i l’últim.

Misteriosament no hem trobo massa trinxat, i espero l’arribada dels meus companys d’aventura, felicitacions generals i alegria, sembla que al final en Redman ha patit i fa la sensació que l’homedferro ha arribat encara amb forces, quina alegria. Poc després saludo i felicito a dos monstres com el By Keds i en Xavi19 (excel·lents temps amics), eufòria general. Mentre vaig al pavelló per canviar-me i posar-me una mica de crema a les cames, arriben la dona i el fill gran. Més emoció, ha patit tant o més que jo.
Després de descansar una mica al pavelló em quedo a veure arribar el final de la Marató, els que arriben entre 5’30 i 6’00 h., és tot un espectacle, no sé si gaudeixo més de la cursa com atleta o com espectador. Animo a tots els que arriben, veig la cara coneguda d’en Xavipapell, és tot un crack. Em quedo fins que arriba l’últim atleta, i em queda el dubte de qui té més mèrit, si el primer o l’últim en arribar.
Estic sorprès de com em trobo, cansat, amb una mica de mal de genolls i agulletes, però per lo que esperava em trobo força be, fins i tot decidim quedar-nos a dinar a Barcelona i a la tarda passejar una estona per Les Rambles. He acabat molt millor del que pensava. Estic sorprès, dos dies després, no us diré que tornaria a córrer una altra aquest diumenge, però a lo millor la setmana que ve sí.

DEDICATÒRIA

Vull dedicar aquest Óscar, vull dir aquesta Marató a ;
1. La Meva dona i els meus fills, per aguantar les meves absències i carències d’aquests últims mesos i sobretot per compartir amb mi una il·lusió. Se que estan orgullosos de mi, tant com jo l’estic d’ells.
2. Km’0 en general, sense aquesta colla de bojos, no hagués estat possible.
3. L’homedferro i en Redman, dos germans que son tot bondat, bona gent, excel·lents persones. El mateix que recordes per sempre a la persona que li vas fer el primer petó, o amb la que vas tenir la primera relació, la meva pèrdua de virginitat Maratoniana sempre estarà lligada a vosaltres. Gràcies de debò.
4. L’home del mall no va aparèixer en cap moment, des del públic el va frenar quan havia perill en kàiser. Gràcies pel teu suport i per acompanyar-nos i defensar-nos del mur fins al final.

EPÍLEG

No us penseu que m’he oblidat de posar el meu temps 3’48 h., ho deixat pel final perquè per a mi ha sigut i és lo menys important de la cursa. Segur que al llarg d’aquest text, que espero que algú hagi tingut forces per llegir-ho tot, he repetit moltes vegades la paraula gaudir, moltes més que patir. El motiu és clar, i ho penso dir tal qual.

HE GAUDIT COM UN CABRÓ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

Gràcies a tots i…………….. fins Donosti potser?????

[Enric]

Llegeixo cròniques i m’agraden. Felicitats i la meva admiració

Emocionants, models a seguir, sensacions a aprendre i a desitjar. Triomfs sobre un mateix, manifestacions d’amistat, expressió del patiment i del concepte real del triomf (Gràcies Roma34),.

Algun dia escriure la meva, segur, i amb això ja m’esteu ajudant

Però mentrestant…

encara en falten!!

[homedferro]

Ep nois!!!

vagi per endavant que jo no volia fer aquesta marató. Els records que en guardava de l’altra vegada que la vaig fer no eren gens satisfactoris, i no volia repetir-los. Apart no la vaig preparar doncs com he dit, no la volia fer.

– Hola, que tal Redman? Com van els entrenaments?
– Ei! Mira anar fent. Escolta, una pregunta volia fer-te… et semblaria molt precipitat que participés a la marató de Barcelona?
– Quan? Al 2009? No perfecte, tens un any per preparar-la.
– Bé, la veritat es que em referia a la que faran d’aquí tres mesos…
– Eing?¿?¿??¿¿?? Però a tu que te passa??????
– Que tinc ganes de provar-ho i provar-me.
– Tu estàs sonat de les bombes i no et deixaré pas que ho facis sol.

A partir d’aquí, planificacions i més planificacions, curses per fer aquí i allà, el dia tal tirada llarga de tant, el dia qual tirada llarga de tant més…
Com carai es prepara a algú que ha corregut templers i la de l’indiot per a que faci una marató???
Comencem a entrenar específicament, cal sortir tres dies per setmana i com a mínim un dels dos dies del cap de setmana. Únic objectiu: acumular quilòmetres!
Tenim pensats tres o quatre punts que serviran de test, Sitges, La cursa de l’oli, Granollers i Balaguer. Jo els faig tots… en Redman NO. Ja sigui per un all o per una ceba, només pot participar (però de quina manera) a Borges.
Ai, ai, ai…
A mode de prova, el paio es llença a fer una tirada llarga en solitari de 30 quilòmetres, i en surt molt reforçat, si bé no físicament, si psicològicament, ja que l’aguanta bé de cap.
La segona sortida llarga que fa, ja la fa en companyia i en fem 32 en uns temps molt i molt acceptables.
Fi de la preparació. A tres setmanes de la marató, li apareixen unes molèsties al genoll, que lluny de remetre, van a més. A sobre, els diagnòstics no son concloents, i per tant els tractaments no son eficaços. 20 dies parat no son bon presagi.

Per la meva part, més de lo de sempre… rodar i rodar a ritme pseudocòmode, sense cremar les naus… (alguns en diuen no esforçar-se)

Dissabte:
Quan arribem a la Expo per retirar pitralls, en Redman i en Kaiser, son conscients per primer cop que això no és res del que han vist fins ara. Retirem el pitrall en dos minuts, bossa obsequi i passem de la pasta party per donar un tomb a els estands de la Expomarató. Roba, complements, keds, futures curses… i gels! Ens en fem amb un parell de gels pel dia següent, per mi de grosella i per ell de poma.
Ens trobem amb l’Adolfo i comentem la jugada. Adolfo, tio! Ets el crack total, dintre i fora de cursa! Quan torni a ser jove, vull ser com tu!

Punt diferencial:
Visita a un establiment de venda de material esportiu que fa anys que intenta establir-se a Lleida, i sigui pel que sigui, no li deixen fer (al Decatlhon, vaja) i encert total, em compro una gorra. Si, si, una gorra. Mai he corregut amb gorra, per caminar per muntanya si, però córrer… mai!
En Redman fa el mateix… la inscripció de la seva hi posa ironman… una premonició potser?

Després, relax i sopar en un excel•lent restaurant italià al que ens porta, com a bon amfitrió, en Kaiser.
Dormir. Aquest cop si. Vaig tranquil, només em va patir el genollet de mon germà. I no hi puc fer res. L’any passat no vaig aclucar l’ull en tota la nit. Enguany dormo, i dormo bé.

Diumenge:
Collooooons… cal matinar tant????
Esmorzar a les sis del matí. Suc de taronja i dos llesques de pa de motlle amb mantega i melmelada.
Ritual, pitrall a lloc, mitjons especials per tirades llargues, vaselina, malles, coi de tirites que mai s’acaben d’enganxar del tot …
Miro el rostre d’en Redman. Està compungit, tens, rígid. Miro de treure ferro a l’assumpte amb algun comentari… però no té l’efecte balsàmic dessitjat. Esperarem una estoneta.
Passem a buscar a en Kaiser, i ens en anem cap a les fonts MÀGIQUES de Montjuic.
Metro a rebossar d’atletes, riures nerviosos, mirades inquietants… és la Marató.
Ens anem hidratant, perquè si bé de moment la temperatura es força bona, no n’espero res de bo…

Moments previs a la foto Km0 ens anem trobant tots, tots contents, tots nerviosos per una o altra cosa (l’Adolfo, no. Eixe home no es d’aquest mon).
Gran foto i aleshores, últimes xerradetes d’objectius, ritmes, mil coses i cap rellevant. Cap dels que estem aquí canviarà res del que ja fa dies que porta al cap. És la Marató.

Ens situem als calaixos, i deixem que en Keds (monstre, que ets un monstre!!!!) vagi al lloc que li pertoca. Veig el rictus de la cara de l’Arnau, i si la concentració tingués rostre, no seria gaire diferent al que veig!
PUM! Ja hi tornem a ser… QUE CONY FAIG AQUÍ !!!!
Ah! Si, acompanyo a mon germà a donar una volteta…
És completament impossible córrer amb normalitat, ja li havia dit a l’Arnau que els primers cinc quilòmetres son de sucre… Entre la gentada és poc menys que difícil buscar i trobar ritme.
Surprise! Apareix en Hache i s’acopla, tot i que li dic que ell anirà molt més còmode cinc o deu segons per sota del que anem. Però decideix quedar-se amb nosaltres. Per mi perfecte! Dos guardaespatlles per en Redman.
Els primer 10 quilòmetres els anem clavant al ritme previst. El genoll sembla que li va responent (Nota mental, en cap dels 42195 metres li vaig preguntar per l’estat del seu genoll, ni per un moment volia ser jo el que li fes pensar).
El segon parcial de 10 quilòmetres, la calor ja comença a presentar-se (Hola, Aquí el trio la-la-la, aquí la calor…) Però els parcials quilomètrics continuen caient amb precisió, i fins i tot esgarrapem alguns segons a l’horari previst.
Passem la mitja per sota de les dos hores. La intenció es fer la segona part més rapideta que la primera, per això hem anat reservant, i més tenint en compte que és molt més dura.
Quilòmetre 26… marededeusinyó… o paro a pixar o rebento. Finalment parem tots tres! Record mundial de pixada. Quan reprenem la marxa hem perdut més d’un minut! Carai, quina pixera… això no és normal.
Els quilòmetres fins al 30 surten bé. A l’Hache el veig fresc, a en Redman,no.
Li proposo a l’Hache, que aguanti dos o tres quilometrets més i que després es llenci, que te les 3:40 a les cames! Jo em quedaré amb l’Arnau i anirem fent com puguem. Però refusa la meva invitació a desaparèixer i diu que prefereix continuar amb nosaltres. Doncs venga, que segueixi la festa!
Els quilòmetres que van venint noto que se’ls hi fan llargs… conec la sensació. Cap dels dos veu l’indicador del 32 i es pensen que el 31 és inacabable, jo si que l’he vist, però callo… i quan veuen el del 33 no s’ho poden creure!
35, Arc del Triomf, si, si del TRIOMF. Ells no ho saben, però ja han acabat. Se que falta molt poquet per a que l’Hache es desempegui de nosaltres i acabi en solitari la seva conquesta. És el seu triomf.
Jo em quedo amb l’Arnauet, el meu germà petit. El mateix que fa uns anys em mirava amb cara escèptica quan li explicava que sortia a córrer, que anava a curses de 8 i 10 quilòmetres i que volia participar en una mitja marató. El que en el dinar del dia del meu debut en mitja, no es creia que tot i el meu deplorable estat, estigues tant content. El que no entenia que anys després vulgues fer una marató i sortís a entrenar tres i quatre dies per setmana. El mateix que va rebentar a riure el dia, no gaire llunyà, que li vaig dir que quan ho tastés, no en podria prescindir. El mateix germà que en acabar la seva primera cursa (Templers) va dir que allò no era per ell… i el mateix que fa escasses setmanes em va trucar un dia i em va preguntar que em semblava si s’apuntava a la marató…
A l’arribar al 38 li dic que miri de disfrutar del que queda, que aquestes sensacions, rarament les tornarà a tenir mai més. Em diu que no pot. En aquests quilòmetres finals, la calor es insofrible, corre amb el cap cot i se que pateix. Se, per que el conec com si fos mon germà, que està buscant motivacions, i se que les troba. Els quatre carrers que falten se’m fan llargs. Vull arribar al final de Sepulveda i vull veure-li la cara.
Acaba el carrer i prenem la corba final, i se’m abraça.. Es una abraçada amb molt significat. És un tot resumit en un intent d’abraçada. Encarem la recta final, si Arnau si! Aquí hi ha la fi i el principi de tot. Li agafo la ma i li alço, i així creuem la meta. Se com se sent, li he vist un parell de llàgrimes i tot i la gorra i les ulleres de sol, li conec l’expressió. Si tingués forces, s’emocionaria. Ara no pot fer més del que fa, seure. Se com se sent, fa 363 dies jo estava exactament igual, ni més ni menys.
No vol ni pot beure ni menjar, i això que tots dos sabem que es exactament el que li convindria. Tant és. Fes el que el cos et demani.
Les emocions no li acaben aquí. Al cap d’una estona, apareixen els seus amics. Ara si, ara, més reposat es deixa anar i per primer cop, assaboreix les mels del triomf. Ara és feliç, i jo també. A partir d’aquí, tot és ja una altra història.

Corol•lari:
Voler es poder. En Redman volia fer aquesta cursa.

Epíleg:
Sou tots uns monstres, de debò ho dic. Començant pel Montoliu i acabant per tots aquells que per un motiu o un altre, no heu pogut participar de la festa d’una marató.
Montoliu que no, tio, que no ets d’aquest planeta
Arctos llimarem aquests 33 segons, segur!
Cucudrulu diuen que ets un rellotge!
Baldato ja voldria jo punxar com tu
Xavi19 FELICITATS, estic molt i molt content per tu!
Arcadi42 però el teu idil•li amb les maratons té fi?
Adolfo que vols que et digui? La pròxima la fem junts, encara que hagi d’esforçar-me
By Keds ENHORABONA (res més)
Bodi ep! Que res, que la pròxima, que ho tens a les cames!!!!
Albertbo Ben tornat al mon dels 42195!
Hache Heheheheeee per fi has deixat de distàncies amariconades i t’has fet un home ( 😈 )
Redman aix… amb lo petitet i regordet que erets!
Jordi CAMPIÓ !!! des de Granollers sabia que la distància era teva!
Pucurull Per ser un mestre cal ser com vos.
Roma34 Gràcies, gràcies i gràcies
XaviPapell Quan penso en voluntat i constància, sempre me la imagino amb la teva cara (i vestida de Braveheart!!!)

Agraïments:
No puc ni vull acabar sense donar gràcies a tots, a aquells amb el qui he compartit rodatges, sortides, curses i entrenaments diversos.
Un reconeixement especial a en Kaiser, per molt més del que sembla que ha fet
També vull donar les gràcies als meus pares, primer pel suport que em van donar a mi, i pel que han donat ara a en Redman.
I molt especialment a la Jordina, avitualladora oficial de BCN08, aquesta marató, tot i fer-la de rebot, va per tu! Fins a sis cops la varem tenir a disposició, pastilles isostar (gràcies de nou, Adolfo), barretes energètiques, gels miraculosos (o no…) i suport incondicional tota la pre, la cursa i la post; i fins i tot les fotos son seves! Que més es pot demanar???

Pd: com podeu imaginar, hi ha milions de detalls, de fets rellevants, de boniques històries, de cosetes de la cursa, del paisatge, del públic, de … tantes i tantes coses… però us diré el mateix que us vaig dir en acabar Donosti, aneu-hi l’any vinent… que val la pena!!!

Pd: feu cas dels consells… no proveu gels el dia de la cursa…

[Autor]

Entrades