S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
FRUITRAIL AITONA – 22 de març
Arriba la segona prova de les TRS Lleida. Una prova que segur que no et deixarà indiferent.
Molts quilòmetres de sender amb possibilitat de córrer, fan que aquest recorregut sigui ràpid, divertit i assequible. Només hi ha alguns petits trams de terreny de dificultat, en alguna baixada curta o algun petit barranc sec.
Descobriràs una zona molt apta per al trail running molt a prop de Lleida, amb un paisatge especial a causa dels fruiters en flor, un dels encants d’aquest trail.
Sortegem dues inscripcions entre tots els socis del Km0.
Tots els que tingueu actualitzada la quota del 2015 heu d’haver rebut un correu amb els detalls per participar als sorteigs (si no heu rebut el correu, si us plau fiqueu-vos en contacte amb socis@km0.cat).
Ja no sóc verge
Després d’un any de preparació física i psicològica, he participat en la meva primera marató. He triat Barcelona per ser la meva ciutat natal.
La preparació
Per mí, ha estat el millor. He seguit una programació adaptada del mètode Arnau Feixas que em va passar l’Oscar i m’ha anat bé. Al principi em va costar trobar el meu ritme, però un cop tens clar quin és, la progressió és evident. Només cal perseverar i ser constant amb l’entrenament. Ni més ni menys. Això sí: no pots faltar a la cita dels diumenges, lo millor dels entrenaments.Els dies previs
La veritat és que no m’he obsessionat amb l’alimentació. He seguit bebent les meves cerveses i gaudint de calçotades copioses per compensar la pèrdua de pes que provoca un entrenament exigent… El que sí he notat és que els dies previs et venen tots els mals: ai que em fa mal aquí!, ai que em fa mal allà!. Potser el fet de no haver treballat les articulacions ni la musculatura durant més de 40 anys passa factura…La marató
He anat a dormir amb la familia a casa dels pares, a Cornellà, per fer-los contents. Feia molt temps que no anava a Cornellà!. M’aixeco a les 5h del matí per no variar el meu horari. Me’n vaig sol amb el Carrilet fins la plaça del mal nom. Arribo d’hora. Fa una fresqueta collonuda. Potser no me l’esperava! Per fi trobo al J Molins, i al J. Vicente. Després d’algunes aglomeracions al gaurdarrobes trobem a la resta de km0 a la font de Montjuic. Ens fem la foto de familia i anem al calaix. Allà formem un grupet de km0; Marcel, Juanma, Benet i Josep V.
S’inicia la carrera. Anem junts a ritme tranquil. Anem xerrant i guadint de la cursa: ens passa un paio que anava pràcticament en pilotes. És la riota de tothom. Comencem a ubicar-nos a dreta i esquerra per saludar familiars i amics que ens han vingut a veure. Al km7 hi tinc la familia fent batucada!. Fins el km 11 anem bastant junts. Em trobo bé i decideixo apretar una mica. Potser estic sent massa conservador.
De sobte em trobo un company de km0 que anirem molts kms junts sense intercanviar paraula. Adeu Benet. No sé quan ens hem separat. Gaudeixo del paisatge de la ciutat: reconec que essent la meva ciutat, ara està més bonica que quan la vaig abandonar! Mitja marató: encara em trobo fort però m’ho veig a venir: m’he de guardar una mica per intentar acabar!. Al km 25 em ve al cap que al km27 rebré una llebre clau per al meu èxit. El meu germà gran (campió sènior de km vertical) em ve a donar un cop de mà durant els darrers kms. I així és.
Cap al km30 em passa disparat el Font. Òstia Font, vas molt fort, tira, tira!! Quan sigui gran, vull ser com ell.
Al km35, quan veig l’arc de Triomf, la veritat ñes que em van entrar ganes de plorar. El Marc F m’havia dit que quan passes per l’arc, ja està. Realment és la part més emotiva perquè hi ha molta gent cridant, es fa estret i notes com les cames et van soles. I aleshores ve lo pitjor. Em trobo baixant la Via Laietana i la musculatura comença a fer figa. És clar: sóc al 38!. Ho he d’acabar! Impressionant el paisatge: veus el mar, Colon, el Paral·lel. Ja som als 40 i cada cop més músculs es volen enrampar. Aguanta collons que ja arribes! L’últim gel em proporciona un “subidón” desmesurat i amb l’acumulació de gent cridant a banda i banda se’m fa petit el carril. Em poso a bon ritme l’últim km i quan comencen les tanques del tram final se’m queda la cama tiesa d’una rampa abismal. AQUI NO ET POTS PARAR, COLLONS! QUE NO VEUS ON ETS? El meu germà m’estira de les orelles i no deixa que pari. Falten 300 m! Certament, les llebres estan per això. Reinicio la marxa poc a poc i com veig que la rampa afluixa, accelero com puc. Ja sóc a la corba final. Miro el rellotge oficial i veig que marca 3:30h. Passo la meta: objectiu assolit!Ja m’he desvirgat de la marató!
Felicitats David !!!.
He recordat la meva primera marató, també a Barcelona. Emocionant.
Ara en vindran moltes més, segur i espero compartir-ne alguna amb tu.
Fins aviat.La marató de Barcelona sempre serà especial per a mi. Allà vaig córrer la meva primera i allà volia acabar la meva desena. Sense entrar a valorar el preu i tots els aspectes materials que la envolten, aquesta és una cursa espectacular que tenim al costat de casa.
Hi ha coses que no es poden explicar amb paraules o almenys jo no en sé prou. Per a mi la marató és una olor, aquella que es sent en el guarda-roba mentre et canvies i et segueix fins al calaix de sortida. És una barreja de colors de les milers de camisetes diferents que vas veient des del moment en què arribes fins que marxes. És un so característic de fons en que s’escolta corredors que comparteixen emocions, música i llengües ben diverses. És una mirada i una expressió carregades d’una infinitat de sentiments que la majoria compartim en més o menys mesura. És una esgarrifança que se’t clava a la pell i que no et pots desprendre fins que comences a córrer i que va i torna durant tot el recorregut. És una imatge panoràmica d’una recta encapçalada per dues torres majestuoses, vestida per uns quants arcs i que s’acaba en una font màgica. La marató és molt més que una cursa, la marató és una expressió de pura vida.
Tenia moltes ganes de córrer a Barcelona, aquesta és la veritat. Ni els problemes físics del genoll i pubis restaven aquesta il•lusió de tornar a estar a la línia de sortida. Vaig gaudir molt de la cursa, abans, durant i després.
Fins al quilòmetre trenta quasi ni me n’adono, em trobo genial, el ritme és còmode, l’ambient és espectacular i deixo que em porti, trobo als meus pares a la meridiana (incondicionals com sempre), escolto de fons “Tunel of love” dels Dire Straits (d’una de les moltes bandes de música que hi ha al llarg del recorregut) i se’m posa la pell de gallina. En no sé quin quilòmetre, extasiat de tanta emoció, penso que això acabarà massa ràpid…
A partir del quilòmetre trenta totes les bones sensacions s’evaporen. Només me’n queden dotze però ara sé que aquests passaran lents. M’he deixat emportar, he comés el típic error del novell en la distància. Em ric de mi mateix, soc conscient que em tocarà patir, però jo m’ho he buscat. Planejo una estratègia mental per enganyar-me: “arribo al 36, allà hi haurà els pares i veure’ls em donarà prou energia per arribar a meta.” És tan lamentable el discurs que torno a riure. Decideixo que és l’hora de fer anar els gels energètics, que sempre porto a la butxaca però que mai faig anar.
Gel energètic al trenta. Prou be. Arribo al 36 i veig al pares. Alegria immensa! Però vaig cansat, les cames pesen, els quilòmetres no arriben i tinc la sensació que els minuts em cauen damunt com una llosa (res més lluny de la realitat, per sorpresa meva). És el moment del segon gel energètic.
Em fa molta mandra, però molta, molta mandra haver de fer els últims dos quilòmetres paral•lel cap amunt. Així que veig el quaranta em permeto una mica d’alegria entre tant cansament i m’obligo a escoltar tots els crits d’ànim del públic, perquè són allà per a nosaltres, per felicitar-nos, empènyer-nos els últims metres, reconèixer el mèrit que tenim, fer-nos sentir grans i poderosos. Agafo aire i faig un últim esforç, serà l’últim i sé que val la pena fer-lo. Ho tornaré a aconseguir. Penso en un amic meu i una frase que em va escriure per whatsapp i que no puc compartir. Torno a riure i suposo que la meva cara en creuar la línia d’arribada és un reflex de cansament, satisfacció i alegria. Després d’uns minuts de recuperació només sento dins meu felicitat.
Gràcies a tots els companys/es per les sortides de diumenge. És un plaer compartir quilòmetres i diversió amb tots vosaltres. Visca Km0 Ponent.
Felicitats David per haver aconseguit l’objectiu però sobre tot per haver gaudit la cursa cada kilòmetre.
Gràcies per compartir la experiència.
Per cert, quina serà la propera?
Només per llegir les emocions que vas sentir ahir et perdono que em deseixissis sòl la setmana passada :laugh: :laugh:
Felicitats Arnau !!!!!
