S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Camp d’Esports 6:00h
– Jramon30
– CARLOS
– numovi
– Marcel
– Redman
– Isidre
– Joan Navarro
– kepasanengRotonda Mestre/ Decathlon 6:10h
– Hache
– JORDI CODONY
– Benet
– Jordi Molins
– Daniel (amic de la caragolet)I un pardalet m’ha dit que pot ser serem un més
Molta sort demà! Problemes musculars no em deixaran estar a la línia de sortida, pensaré en vosaltres!
Bones demà toca cursa, la primera del 2015, espero que sigui un bon any atletic i poder gaudir del córrer durant molt de temps.
Per cert la equipacio nova on es pot recollir?
Salu2!Pos Dorsal Nom T.O.
32 568 JORDI MOLINS MARQUES 02:56:21
72 572 OSCAR RODRIGUEZ AGUADO 03:06:12
89 569 JORDI PANADES BAILON 03:09:45
104 573 ARNAU FEIXAS PERERA 03:12:02
238 571 JOSE HIJANO DIAZ 03:31:48
239 574 ALBERT NOGUES I NOGUERA 03:31:59
375 575 MARC FEIXAS PERERA 03:49:25
384 577 BENITO PELEGRI GRAU 03:51:01
388 566 JOSEP RAMON PEGUERA ANORO 03:51:32
389 567 CARLOS PEGUERA ANORO 03:51:32
458 570 HECTOR SANCHEZ FARRE 04:01:26
583 576 REGINA HORTAL CASTAÑO 05:05:01Jordi Molins i Gina Hortal 1rs de la seva categoria
Felicitats a tots companys!!!.
Jo no vaig poder venir per uns petits problemes gàstrics.
Per cert, m’ha dit un pardalet que SUPERMOLINS és el campió “virtual” de Catalunya en la seva categoria. ENHORABONA CAMPIÓ!!!.Epa!
jmolins 2:55:57
Mireia 3:05:14
numovi 3:05:47
Isidre 3:09:20
Redman 3:11:37
Albert Nogués 3:31:26
Hache 3:31:27
Neus 3:36:45
Luigi 3:40:29
Homedferro 3:48:17
Benet 3:50:37
jrpeguera30 3:50:52
CARLOS 3:50:52
Kepasaneng 4:00:19
Arcadi42 4:10:42
Regina 5:03:50Enhorabona a tots!
.
Una marató diferent amb sorpresa final
Em vaig inscriure a la marató de Tarragona, aprofitant la promoció especial de les primeres 48 hores d’inscripcions, sent conscient que només hi hauria dos mesos de diferència amb València i tant sols amb la intenció de fer “una sortideta llarga en grup”.
Després de València vaig prendre’m dues setmanes de relax actiu, fent rodatges molt tranquils. Passades aquestes setmanes, gairebé sense plantejar-m’ho i aprofitant que em trobava en un gran moment de forma, vaig començar a acumular kilòmetres arribant a fer prop de 575 kms en 7 setmanes. La majoria d’aquest kilòmetres han set rodatges, uns més tranquils i d’altres “a ritme”, i algun entrenament de qualitat, per sense la rigurositat de la planificació que vàrem portar per València. Al cap i a la fi, l’única intenció era mantenir la forma abans de començar a preparar el que serà el proper repte, la Marxa Plus dels Castells de la Segarra.
Amb aquest panorama arriba la setmana de la marató de Tarragona i comencen els dubtes. Ritme per fer entre 3h20′ i 3h30′? Sortir a 3h15′? Això ja comença a ser un ritme no tant tranquilet. I d’equipació, què? Amb guants? Manguitos? Samarreta tèrmica? … Bé, ja ho veurem
Dissabte per la tarda ultimo els preparatius i vaig a dormir d’hora doncs l’endemà hem quedat a les 6:00h per marxar amb autocar. És curiós això de la nit d’abans d’una marató. Tant se val que tingui intenció de sortir a fer marca com que vagi amb la intenció d’anar tranquil, dóna el mateix que dormi a casa o al un hotel, que hagi matinat el dia abans o hagi fet una bona migdiada, faci el que faci acabo passant la nit del lloro XDD
Diumenge marxem puntuals cap a Tarragona, amb alguna baixa d’última hora i a canvi, algun substitut. Arribem amb temps suficient per recollir els dorsals i poder anar a fer un cafè abans de canviar-nos i escalfar una mica. Fa fred, però sembla que sortirà el sol. Amb les baixes i altes d’últim moment i algú que arriba amb molèsties, sembla ja decidit que sortiré amb l’Arnau, el Joan Navarro, l’Isidre i dos companys de l’Ultra. Ens hem ficat al mig del grup de sortida pel que en pic comença la cursa tenim que avançar uns quants corredors que van més lents. Això fa que ens separem una mica l’Isidre i jo dels altres quatre, als que en aquest primers kilòmetres també s’afegeix el Benet i l’Albert Nogués. Tot plegat una vintena de metres de separació que penso que m’aniran molt bé quan tingui que parar, doncs la bufeta em diu que no sap si arribarà al final sense petar abans
El ritme és bo però sense ser exigent. Deixem enrere la primera passada per l’espigó i arribem al K10 a ritme de 4’35″/km. Enfilem la zona del polígon i el cos em demana anar una mica més alegre. Tenim la llebre de les 3h15′ uns cent metres al davant (va més ràpid del que li toca) i l’al·licient d’aquesta part de la cursa és intentar agafar-la. Ho aconseguim al K16 i anem amb el grup fins la pista d’atletisme on els passem i tirem cap endavant. Aprofitem la tornada cap al port, que és amb tendència descendent, per mantenir el bon ritme assolit i passem la MM en 1h34′. Per primera vegada penso en la marca que puc aconseguir i veig que si no defalleixo gaire puc estar al voltant de les 3h10′-3h12′. La sensació de portar la bufeta plena ha disminuït una mica així és que per poc que pugui no pararé fins el final.
Arriba la part més dura a nivell psicològic (la més dura físicament arribarà després
) que és tornar a fer l’espigó d’anada i de tornada. Aprofitant que ens anirem creuant els que van espigó amunt i els que tornen espigó abaix, decideixo que ara al·licient serà buscar i saludar als companys del Km0, i així, pensant qui serà el proper que ens creuarem i saludant i animant als companys arribo al K30. Tot just ara és quan comença la part més dura del circuit i, a més a més l’Isidre, que comença a notar-se el bessó carregat, es va despenjant poc a poc. Constants pujades i baixades molt pronunciades, a les que hi ha que sumar una llarga recta interminable de gairebé dos kilòmetres d’anada i uns altres de tornada. Fa estona que ja no penso en ritmes ni en marques, només em concentro en saber patir als trams que la carretera s’enfila pit amunt i intentar recuperar quan anem pit avall.No és fins quan arribo al K40 que m’he adono que puc aconseguir fer marca personal. Toca apretar les dents i fer un últim esforç. Entro a la recta d’arribada i miro el rellotge. Al final sorpresón majúscul. No m’ho crec. 3h05’47” !!
La que tenia que ser una marató diferent, tranquil.la i en grupet, ha acabat convertint-se en la marató que he aconseguit marca personal. Ara, per moltes temptacions que tingui, toca aparcar per una temporada les maratons d’asfalt i començar a pensar en muntanya.
https://plus.google.com/u/0/photos/117675137519668089290/albums/6106001265610304753
Feia temps que no passava per aquí. De fet, he desconnectat de fòrums, xarxes socials, curses i… entrenaments (aquesta última paraula no m’agrada gaire, més aviat m’agrada “sortir a córrer”). Des de fa mesos, per temes personals he acabat sortint un dia (o de vegades, dos) a la setmana, fent una horeta i au, cap a casa.
Veient que l’estat de forma inevitablement anava a la baixa (i correlativament, el pes a l’alça) em vaig inscriure a Tarragona per intentar recuperar una mica la regularitat i aixecar una mica l’ànim. Però al final he continuat sortint poc i poca estona (uns 100 kms mensuals des del passat març), insuficient com per enfrontar-me a la marató. A finals de desembre, a un dia molt fred, vaig fer el gran esforç de córrer -amb més pena que glòria- 30 kms entre Ripoll i St Joan de les Abadesses, per esbrinar on parava realment (i ja veig que a Ponent encara ha hagut de ser més terrible entrenar amb aquestes boires gebradores).
Finalment, a Tarraco l’estratègia seria sortir lent, anar lent i intentar acabar dignament (eufemisme de “no petar”). Com tots sabeu, el dia de la cursa és la cirereta del pastís a una llarga preparació plena de voluntat i sacrifici. En aquest sentit, no podia desitjar gaire gran cosa.
Retrobament amb cares conegudes (sou una veritable colla de cracks, teniu ales als peus) i recordatori de tota la litúrgia precursa, que ja havia oblidat. Bona organització i bon ambient.
Fins el km 10 vaig lent (53 min), m’he jurat i perjurat de no deixar-me anar. Poc més tard veig al davant l’homedferro (l’home-valor-seguro) i en kpasaneng (que només coneixia de vista). Com a càmara lenta, m’acabo afegint al duet, que per mi, acaba sent providencial. Xerrant d’ací, xerrant d’allà, pujo (pugem una mica) el ritme i els kms passen com si res. Passem la mitja en 1h 52min 30s (uns teòrics i exactes 3h 45min a l’arribada, tot i que la llebre de la organització sembla que vagi a apagar foc).
Continuem plegats, retrobem famílies respectives i enfilem l’espigó. M’adono que seguim xerrant com si res, ja regna un silenci molt evident entre els altres corredors i el millor de tot, m’ho estic passant molt bé i el ritme és molt millor del que creia que podria rendir. Per altra banda, malauradament en kpasaneng es va quedant enrera. Al km 30 l’homedferro s’atura a esperar-lo.
A partir d’aquí, la part més dura, amb diversos tobogans, em dedico a pujar el ritme i a passar un gran moment, el moment que no he tingut des de fa temps i recupero inesperadament velles i maques sensacions (les que ja coneixeu tots). Em sap greu per molts corredors que pateixen. La marató és així, multicolor.
Entro a meta amb la meva filla molt sencer i molt content. He aconseguit doblar, i molt millor encara, fer la segona mitja 4 mins més ràpida que la primera (amb uns modestos 3h 41min).
Més que la medalla, els cronuts o la samarreta, el que m’ha donat la Marató Costa Daurada és allò intangible i necessari per a qualsevol distance runner: la confiança en un mateix.
Fins aviat
No era ni el lloc, ni el moment ni la distància per tornar a sentir-me corredor. Després de 6 mesos sense poder anar a cap cursa, les ganes i la il·lusió em poden i gràcies a homedferro em trobo a Tarragona amb dorsal de 42K.
Els genolls segueixen molestant però els vaig trampejant com puc. La idea era acabar els 30K, però al tenir un dorsal de marató.. en tenia ganes però no era el dia. Em quedo amb els 30K.Arribem a Tarragona que encara es fosc. Recollida de dorsal i a preparar-se. Me n’adono que no porto ni gels ni cap protector.. tan sols porto el calçotet, pantalonet i samarreta que sempre porto a les curses (penso que em donen força, bon sort) i que tenien unes ganes de sortir de l’armari que eren massa!
Línia de sortida, moments de dubte.. sé que tocarà patir i molt, però això m’anima (contradictori, ho sé)
Tret de sortida i ja no hi ha excuses. Primers kms de tanteig, anant a ritme còmode. Arribo al km 10 enganxat en tot moment amb dos corredors que porten un ritme bastant regular i veient la llebre de 4h (marató) a 100 metres. Em veig bé i apreto una miqueta fins arribar a atrapar la llebre. M’hi estic 2kms però no m’agrada.. massa gent i vigilant no xafar i que no et xafessin.
Vaig augmentant el ritme molt progressivament i arribo a la pista d’atletisme. He odiat les anades i tornades pel mateix carrer.. com si no haguessis fet res i has de tornar endarrere.
Em trobo molt còmode tot i el dolor intermitent als genolls, tot i les ganes d’abandonar, de parar i anar cap a la dutxa. Era conscient que arribaria aquest moment i faig valer els gran vídeos motivacionals de VALENTÍ SANJUAN (canal youtube: valentiestaloco). Començo a parlar-me i intento trobar alguna manera de seguir corrent. No se m’ocurreix res més que “animar” a la poca gent que ens estava aplaudint amb poc ànim. S’esforcen amb crits d’ànim.
Fins i tot més d’un es fixa en l’escrit que porto a la samarreta i m’anima: “Vamos Alex, vamos”. Me’n recordo d’ell, d’aquell amic que tenia tants somnis en ment i que de ben segur m’ajuda a poder complir els meus.
No és moment d’emocionar-se sinó d’arribar a meta. Passo la mitja amb molta energia i madono que ja ho tinc, compte enrrere. Els últims 7 kms se’m fan molt llargs, però encara tinc cames per poder adelantar a un grupet de 15 persones que tenia al davant.Última recta de meta i la gent animant moltíssim. Tinc dorsal de marató, i la gent s’ho creu. Ho aprofito per aixecar els braços i xocar la mà a l’speaker. Em volen posar la medalla, no l’accepto. La medalla pels campions.
Córrer 30K, sentir-se bé físicament i una companyia insuperable.. tot un luxe. :cheer:
:laugh: Altra vegada soc a la línia de sortida de la marató de Tarragona. No és que m’agradi especialment, més aviat tot el contrari, però la proximitat i la comoditat fa que s’acabi convertint en la marató que he corregut més vegades. I ja són ganes…
Després d’unes bones tirades llargues amb els companys de Km0 Ponent, agafo confiança què arribo força bé el dia de la cursa. L’únic dubte que tinc és saber com respondrà el meu cos després de tres dies de descomposició. Després m’assabento que el Jordi Codony és baixa precisament per un problema igual, quina llàstima company!
Viatge plàcid amb l’autocar de Km0, fins i tot aconsegueixo adormir-me una estona just abans d’entrar a Tarragona. Arribem amb prou temps per anar a recollir els dorsals, escriure una llarga carta al Rei, fer un cafè i canviar-nos amb calma. A partir d’aquí ja és hora de posar-se a la feina. Escalfem una mica, més pel fred que fa que no pas per les ganes, i sense pràcticament adonar-nos-en ja som a la línia de sortida.
M’encanten els instants abans de començar a córrer: buscar els companys, desitjar-te sort, abraçar-te fort i transmetre tota la energia positiva per tal que tots tinguem força i ànims per acabar la marató. Les ganes ja arriben al seu màxim nivell i tota la mandra acumulada durant el viatge deixen pas a la il•lusió d’un nou repte. Ja que som aquí, sortim i gaudim-ne tant com puguem!
De seguida fem un bon grup amb l’Oscar, Joan, Isidre, Sebas, Adrià, Benet i Albert. Durant uns quants quilòmetres anem més o menys agrupats però progressivament cadascú es va posant al seu ritme. Jo em quedo amb el Joan fins al quilòmetre 17 aproximadament, moment en què un problema muscular l’obliga a deixar la cursa. A partir de llavors la cursa serà en solitari. Endavant!
Passo pel punt de la mitja marató però no sé quin temps faig, vaig sol, no porto rellotge i tampoc n’hi ha per poder veure-ho. El cert és que no m’importa gaire i l’únic que sé és que em trobo força bé i que encara queda molta cursa per endavant.
Tornar a passar pel famós espigó se’m fa bastant, però bastant, bastant avorrit i només em motiva poder anar saludant als companys amb qui ens anem creuant. Això i pensar que una vegada finalitzat aquest tram ja quasi estaré al quilòmetre 30. Soc conscient que, a diferència de l’any anterior, els últims quilòmetres són els més durs de perfil. I hi arribo justet…
Tot i saber-ho, tot i conèixer el recorregut, tot i anar previst de la duresa, tot i fer els avituallaments quan toquen…malgrat tot això, del quilòmetre 30 al 40 se’m fa llarg, molt llarg i pesat, molt pesat. Quina pallissa! Puja, baixa i sense temps per recuperar tornes a pujar i a continuació a baixar. Així durant 10 llargs quilòmetres. Davant d’aquest panorama he de recórrer al mode off per arribar sencer al quilòmetre 40. Homer Simpson tocant els platerets es converteix en amo i senyor dels meus pensaments.
Amb molt de treball aconsegueixo dos objectius: completar aquests quilòmetres sense arrossegar-me i evitar que la llebre de 3:15 m’avanci. Ja només en queden dos i m’obligo a, en la mesura del possible, prendre-me’ls com un regal. Sé que l’arribada serà plena de públic animant i felicitant el nostre esforç i això m’emociona. Deixo enrere tot el cansament i la fatiga mental i em deixo endur pels sentiments que em genera saber que acabaré una altra marató. A més a més sé que a l’arribada hi ha el meu cosí germà i la meva preciosa neboda esperant i es mereixen el millor dels meus somriures!!!
Creuo la línia de meta. Ja està, objectiu aconseguit. Ha costat, s’ha fet dura però bé està el que bé acaba. Ara toca trobar a tots els companys, compartir les diferents sensacions i embriagar-se de tots els sentiments que genera aquesta cursa. Recuperar forces, dutxa i enfilar el camí de tornada cap a la nostra estimada Lleida. I en el viatge de tornada, mentre escolto i explico els diferents detalls de la marató, un sentiment s’apodera de mi: córrer em fa feliç.
Enhorabona a tots els participants. Ens ho varem treballar molt. Menció especial al Jordi Molins i la Gina per les respectives victòries en la seva categoria i als debutants en la distància. Són campions de Catalunya de Marató, quina passada!
Moltes gràcies als responsables de Km0 Ponent que varen fer possible organitzar l’autocar.
Salut i kms
Una marató de sorpresa…
Després de l’experiència de Castelló amb tot el seu patiment, vaig dir-me que no em tornaria a posar a la sortida d’una marató d’asfalt sense la preparació necessària. Així que fa un parell de setmanes, veient que porto molts dies sense poder sortir per una faringitis que s’allarga enormement decideixo deixar de banda la MCD.
El que faig es muntar-me un planning adaptat al temps que tinc ara per córrer (poc) i mirar d’exprimir l’horari al màxim. I dilluns m’hi poso. Dilluns pujades, dimarts fartlek, dimecres rodatge, dijous sèries, divendres rodatge… però vet aquí que, com que les coses anaven sortint bé, el meu cervell creu que es bona idea anar a Tarragona a fer una tiradeta de 30k
Les meves cames no pensen igual però no tenen gaire dret a vot. En el fons sé que dic 30k…però és només per no tenir pressió si he de parar. Em conec, i tots pel que se em coneixeu, i la idea dels 42 ronda. Y LO SABES que diu el Julio Iglesias. Però clar… porto tota la setmana entrenant a tope i estic cansat….
Total, que m’animo a anar a tarragona sense pensar gaire més. El viatge i les converses amb la gent no fan res més que posar-me en mode-42K. Tinc ganes, ho reconec. Tinc ganes de marató. A la sortida tinc ganes de tenir medalla i donuts merescuts. Sé que a les pujades a partir del 30k em cagaré en mi mateix però què hi farem.
Sortim amb l’homedferro amb la promesa de ritme lent. Conseguim un ritme de creuer al voltant de 5:15 / 5:20. Cap al 10 se’ns afegeix el luigi i farem un bon grapat de kms en grup.
Al passar per l’estadi veig que muscularment estic tocat. El meu cos està molt cansat per lo poc que portem, però anirem fent. Al tornar a l’espigó les sensacions no són bones però vaig aguantant. Vaig fent la goma amb ells però al gir de l’espigó els deixo escapar. Durant tota la recta de tornada el meu cap només pensa en cap on anar. 30 o 42, esquerra o dreta, to be or not to be. Al final decideixo que si hem arribat fins aquí no em perdonaria no intentar-ho, a temps de fer mitja volta sempre hi soc. Estic petat però el rellotge no m’importa així que trotarem fins al final.
A la cruilla per triar 30 o 42 l’homedferro m’està esperant per a que em porti com un home. Què gran, el que no sap és que no el puc seguir, jo ja m’he posat en ritme de poc menys de 6’/km per poder acabar.
A partir d’aquí és un altre món. Jo m’he posat en mode “no m’importa el crono” i només vaig intentar anar passant com puc. El recorregut és dolent, vaig molt sol, no hi ha públic, però només veig una medalla al final…
Els kms van passant lents però al final enfilo recta d’arribada i arriba l’emoció de saber què una altra marató està al sac, una que dos dies enrera no la tenia ni imaginada. Miro el crono de reull per primer cop en la darrera hora… i veig que entraré uns segons per sobre de les 4hores. Cagon l’ou… si ho sé apreto abans, que han estat 18 segons de merda!
En fi, almenys queden els donuts! I la gent, aquesta gent tant impressionant del km0. Gent que guanya, gent que millora marca, gent que fa la segona mitja més ràpida que la primera, gent que emociona, gent que ajuda….
Enhorabona a tots i ens veiem a BCN… amb millor forma i amb objectiu de temps!!
