Marató de Tarragona 2015
- This topic is empty.
-
Entrades
-
.
Una marató diferent amb sorpresa final
Em vaig inscriure a la marató de Tarragona, aprofitant la promoció especial de les primeres 48 hores d’inscripcions, sent conscient que només hi hauria dos mesos de diferència amb València i tant sols amb la intenció de fer “una sortideta llarga en grup”.
Després de València vaig prendre’m dues setmanes de relax actiu, fent rodatges molt tranquils. Passades aquestes setmanes, gairebé sense plantejar-m’ho i aprofitant que em trobava en un gran moment de forma, vaig començar a acumular kilòmetres arribant a fer prop de 575 kms en 7 setmanes. La majoria d’aquest kilòmetres han set rodatges, uns més tranquils i d’altres “a ritme”, i algun entrenament de qualitat, per sense la rigurositat de la planificació que vàrem portar per València. Al cap i a la fi, l’única intenció era mantenir la forma abans de començar a preparar el que serà el proper repte, la Marxa Plus dels Castells de la Segarra.
Amb aquest panorama arriba la setmana de la marató de Tarragona i comencen els dubtes. Ritme per fer entre 3h20′ i 3h30′? Sortir a 3h15′? Això ja comença a ser un ritme no tant tranquilet. I d’equipació, què? Amb guants? Manguitos? Samarreta tèrmica? … Bé, ja ho veurem
Dissabte per la tarda ultimo els preparatius i vaig a dormir d’hora doncs l’endemà hem quedat a les 6:00h per marxar amb autocar. És curiós això de la nit d’abans d’una marató. Tant se val que tingui intenció de sortir a fer marca com que vagi amb la intenció d’anar tranquil, dóna el mateix que dormi a casa o al un hotel, que hagi matinat el dia abans o hagi fet una bona migdiada, faci el que faci acabo passant la nit del lloro XDD
Diumenge marxem puntuals cap a Tarragona, amb alguna baixa d’última hora i a canvi, algun substitut. Arribem amb temps suficient per recollir els dorsals i poder anar a fer un cafè abans de canviar-nos i escalfar una mica. Fa fred, però sembla que sortirà el sol. Amb les baixes i altes d’últim moment i algú que arriba amb molèsties, sembla ja decidit que sortiré amb l’Arnau, el Joan Navarro, l’Isidre i dos companys de l’Ultra. Ens hem ficat al mig del grup de sortida pel que en pic comença la cursa tenim que avançar uns quants corredors que van més lents. Això fa que ens separem una mica l’Isidre i jo dels altres quatre, als que en aquest primers kilòmetres també s’afegeix el Benet i l’Albert Nogués. Tot plegat una vintena de metres de separació que penso que m’aniran molt bé quan tingui que parar, doncs la bufeta em diu que no sap si arribarà al final sense petar abans
El ritme és bo però sense ser exigent. Deixem enrere la primera passada per l’espigó i arribem al K10 a ritme de 4’35″/km. Enfilem la zona del polígon i el cos em demana anar una mica més alegre. Tenim la llebre de les 3h15′ uns cent metres al davant (va més ràpid del que li toca) i l’al·licient d’aquesta part de la cursa és intentar agafar-la. Ho aconseguim al K16 i anem amb el grup fins la pista d’atletisme on els passem i tirem cap endavant. Aprofitem la tornada cap al port, que és amb tendència descendent, per mantenir el bon ritme assolit i passem la MM en 1h34′. Per primera vegada penso en la marca que puc aconseguir i veig que si no defalleixo gaire puc estar al voltant de les 3h10′-3h12′. La sensació de portar la bufeta plena ha disminuït una mica així és que per poc que pugui no pararé fins el final.
Arriba la part més dura a nivell psicològic (la més dura físicament arribarà després
) que és tornar a fer l’espigó d’anada i de tornada. Aprofitant que ens anirem creuant els que van espigó amunt i els que tornen espigó abaix, decideixo que ara al·licient serà buscar i saludar als companys del Km0, i així, pensant qui serà el proper que ens creuarem i saludant i animant als companys arribo al K30. Tot just ara és quan comença la part més dura del circuit i, a més a més l’Isidre, que comença a notar-se el bessó carregat, es va despenjant poc a poc. Constants pujades i baixades molt pronunciades, a les que hi ha que sumar una llarga recta interminable de gairebé dos kilòmetres d’anada i uns altres de tornada. Fa estona que ja no penso en ritmes ni en marques, només em concentro en saber patir als trams que la carretera s’enfila pit amunt i intentar recuperar quan anem pit avall.No és fins quan arribo al K40 que m’he adono que puc aconseguir fer marca personal. Toca apretar les dents i fer un últim esforç. Entro a la recta d’arribada i miro el rellotge. Al final sorpresón majúscul. No m’ho crec. 3h05’47” !!
La que tenia que ser una marató diferent, tranquil.la i en grupet, ha acabat convertint-se en la marató que he aconseguit marca personal. Ara, per moltes temptacions que tingui, toca aparcar per una temporada les maratons d’asfalt i començar a pensar en muntanya.
https://plus.google.com/u/0/photos/117675137519668089290/albums/6106001265610304753
Feia temps que no passava per aquí. De fet, he desconnectat de fòrums, xarxes socials, curses i… entrenaments (aquesta última paraula no m’agrada gaire, més aviat m’agrada “sortir a córrer”). Des de fa mesos, per temes personals he acabat sortint un dia (o de vegades, dos) a la setmana, fent una horeta i au, cap a casa.
Veient que l’estat de forma inevitablement anava a la baixa (i correlativament, el pes a l’alça) em vaig inscriure a Tarragona per intentar recuperar una mica la regularitat i aixecar una mica l’ànim. Però al final he continuat sortint poc i poca estona (uns 100 kms mensuals des del passat març), insuficient com per enfrontar-me a la marató. A finals de desembre, a un dia molt fred, vaig fer el gran esforç de córrer -amb més pena que glòria- 30 kms entre Ripoll i St Joan de les Abadesses, per esbrinar on parava realment (i ja veig que a Ponent encara ha hagut de ser més terrible entrenar amb aquestes boires gebradores).
Finalment, a Tarraco l’estratègia seria sortir lent, anar lent i intentar acabar dignament (eufemisme de “no petar”). Com tots sabeu, el dia de la cursa és la cirereta del pastís a una llarga preparació plena de voluntat i sacrifici. En aquest sentit, no podia desitjar gaire gran cosa.
Retrobament amb cares conegudes (sou una veritable colla de cracks, teniu ales als peus) i recordatori de tota la litúrgia precursa, que ja havia oblidat. Bona organització i bon ambient.
Fins el km 10 vaig lent (53 min), m’he jurat i perjurat de no deixar-me anar. Poc més tard veig al davant l’homedferro (l’home-valor-seguro) i en kpasaneng (que només coneixia de vista). Com a càmara lenta, m’acabo afegint al duet, que per mi, acaba sent providencial. Xerrant d’ací, xerrant d’allà, pujo (pugem una mica) el ritme i els kms passen com si res. Passem la mitja en 1h 52min 30s (uns teòrics i exactes 3h 45min a l’arribada, tot i que la llebre de la organització sembla que vagi a apagar foc).
Continuem plegats, retrobem famílies respectives i enfilem l’espigó. M’adono que seguim xerrant com si res, ja regna un silenci molt evident entre els altres corredors i el millor de tot, m’ho estic passant molt bé i el ritme és molt millor del que creia que podria rendir. Per altra banda, malauradament en kpasaneng es va quedant enrera. Al km 30 l’homedferro s’atura a esperar-lo.
A partir d’aquí, la part més dura, amb diversos tobogans, em dedico a pujar el ritme i a passar un gran moment, el moment que no he tingut des de fa temps i recupero inesperadament velles i maques sensacions (les que ja coneixeu tots). Em sap greu per molts corredors que pateixen. La marató és així, multicolor.
Entro a meta amb la meva filla molt sencer i molt content. He aconseguit doblar, i molt millor encara, fer la segona mitja 4 mins més ràpida que la primera (amb uns modestos 3h 41min).
Més que la medalla, els cronuts o la samarreta, el que m’ha donat la Marató Costa Daurada és allò intangible i necessari per a qualsevol distance runner: la confiança en un mateix.
Fins aviat
No era ni el lloc, ni el moment ni la distància per tornar a sentir-me corredor. Després de 6 mesos sense poder anar a cap cursa, les ganes i la il·lusió em poden i gràcies a homedferro em trobo a Tarragona amb dorsal de 42K.
Els genolls segueixen molestant però els vaig trampejant com puc. La idea era acabar els 30K, però al tenir un dorsal de marató.. en tenia ganes però no era el dia. Em quedo amb els 30K.Arribem a Tarragona que encara es fosc. Recollida de dorsal i a preparar-se. Me n’adono que no porto ni gels ni cap protector.. tan sols porto el calçotet, pantalonet i samarreta que sempre porto a les curses (penso que em donen força, bon sort) i que tenien unes ganes de sortir de l’armari que eren massa!
Línia de sortida, moments de dubte.. sé que tocarà patir i molt, però això m’anima (contradictori, ho sé)
Tret de sortida i ja no hi ha excuses. Primers kms de tanteig, anant a ritme còmode. Arribo al km 10 enganxat en tot moment amb dos corredors que porten un ritme bastant regular i veient la llebre de 4h (marató) a 100 metres. Em veig bé i apreto una miqueta fins arribar a atrapar la llebre. M’hi estic 2kms però no m’agrada.. massa gent i vigilant no xafar i que no et xafessin.
Vaig augmentant el ritme molt progressivament i arribo a la pista d’atletisme. He odiat les anades i tornades pel mateix carrer.. com si no haguessis fet res i has de tornar endarrere.
Em trobo molt còmode tot i el dolor intermitent als genolls, tot i les ganes d’abandonar, de parar i anar cap a la dutxa. Era conscient que arribaria aquest moment i faig valer els gran vídeos motivacionals de VALENTÍ SANJUAN (canal youtube: valentiestaloco). Començo a parlar-me i intento trobar alguna manera de seguir corrent. No se m’ocurreix res més que “animar” a la poca gent que ens estava aplaudint amb poc ànim. S’esforcen amb crits d’ànim.
Fins i tot més d’un es fixa en l’escrit que porto a la samarreta i m’anima: “Vamos Alex, vamos”. Me’n recordo d’ell, d’aquell amic que tenia tants somnis en ment i que de ben segur m’ajuda a poder complir els meus.
No és moment d’emocionar-se sinó d’arribar a meta. Passo la mitja amb molta energia i madono que ja ho tinc, compte enrrere. Els últims 7 kms se’m fan molt llargs, però encara tinc cames per poder adelantar a un grupet de 15 persones que tenia al davant.Última recta de meta i la gent animant moltíssim. Tinc dorsal de marató, i la gent s’ho creu. Ho aprofito per aixecar els braços i xocar la mà a l’speaker. Em volen posar la medalla, no l’accepto. La medalla pels campions.
Córrer 30K, sentir-se bé físicament i una companyia insuperable.. tot un luxe. :cheer:
:laugh: Altra vegada soc a la línia de sortida de la marató de Tarragona. No és que m’agradi especialment, més aviat tot el contrari, però la proximitat i la comoditat fa que s’acabi convertint en la marató que he corregut més vegades. I ja són ganes…
Després d’unes bones tirades llargues amb els companys de Km0 Ponent, agafo confiança què arribo força bé el dia de la cursa. L’únic dubte que tinc és saber com respondrà el meu cos després de tres dies de descomposició. Després m’assabento que el Jordi Codony és baixa precisament per un problema igual, quina llàstima company!
Viatge plàcid amb l’autocar de Km0, fins i tot aconsegueixo adormir-me una estona just abans d’entrar a Tarragona. Arribem amb prou temps per anar a recollir els dorsals, escriure una llarga carta al Rei, fer un cafè i canviar-nos amb calma. A partir d’aquí ja és hora de posar-se a la feina. Escalfem una mica, més pel fred que fa que no pas per les ganes, i sense pràcticament adonar-nos-en ja som a la línia de sortida.
M’encanten els instants abans de començar a córrer: buscar els companys, desitjar-te sort, abraçar-te fort i transmetre tota la energia positiva per tal que tots tinguem força i ànims per acabar la marató. Les ganes ja arriben al seu màxim nivell i tota la mandra acumulada durant el viatge deixen pas a la il•lusió d’un nou repte. Ja que som aquí, sortim i gaudim-ne tant com puguem!
De seguida fem un bon grup amb l’Oscar, Joan, Isidre, Sebas, Adrià, Benet i Albert. Durant uns quants quilòmetres anem més o menys agrupats però progressivament cadascú es va posant al seu ritme. Jo em quedo amb el Joan fins al quilòmetre 17 aproximadament, moment en què un problema muscular l’obliga a deixar la cursa. A partir de llavors la cursa serà en solitari. Endavant!
Passo pel punt de la mitja marató però no sé quin temps faig, vaig sol, no porto rellotge i tampoc n’hi ha per poder veure-ho. El cert és que no m’importa gaire i l’únic que sé és que em trobo força bé i que encara queda molta cursa per endavant.
Tornar a passar pel famós espigó se’m fa bastant, però bastant, bastant avorrit i només em motiva poder anar saludant als companys amb qui ens anem creuant. Això i pensar que una vegada finalitzat aquest tram ja quasi estaré al quilòmetre 30. Soc conscient que, a diferència de l’any anterior, els últims quilòmetres són els més durs de perfil. I hi arribo justet…
Tot i saber-ho, tot i conèixer el recorregut, tot i anar previst de la duresa, tot i fer els avituallaments quan toquen…malgrat tot això, del quilòmetre 30 al 40 se’m fa llarg, molt llarg i pesat, molt pesat. Quina pallissa! Puja, baixa i sense temps per recuperar tornes a pujar i a continuació a baixar. Així durant 10 llargs quilòmetres. Davant d’aquest panorama he de recórrer al mode off per arribar sencer al quilòmetre 40. Homer Simpson tocant els platerets es converteix en amo i senyor dels meus pensaments.
Amb molt de treball aconsegueixo dos objectius: completar aquests quilòmetres sense arrossegar-me i evitar que la llebre de 3:15 m’avanci. Ja només en queden dos i m’obligo a, en la mesura del possible, prendre-me’ls com un regal. Sé que l’arribada serà plena de públic animant i felicitant el nostre esforç i això m’emociona. Deixo enrere tot el cansament i la fatiga mental i em deixo endur pels sentiments que em genera saber que acabaré una altra marató. A més a més sé que a l’arribada hi ha el meu cosí germà i la meva preciosa neboda esperant i es mereixen el millor dels meus somriures!!!
Creuo la línia de meta. Ja està, objectiu aconseguit. Ha costat, s’ha fet dura però bé està el que bé acaba. Ara toca trobar a tots els companys, compartir les diferents sensacions i embriagar-se de tots els sentiments que genera aquesta cursa. Recuperar forces, dutxa i enfilar el camí de tornada cap a la nostra estimada Lleida. I en el viatge de tornada, mentre escolto i explico els diferents detalls de la marató, un sentiment s’apodera de mi: córrer em fa feliç.
Enhorabona a tots els participants. Ens ho varem treballar molt. Menció especial al Jordi Molins i la Gina per les respectives victòries en la seva categoria i als debutants en la distància. Són campions de Catalunya de Marató, quina passada!
Moltes gràcies als responsables de Km0 Ponent que varen fer possible organitzar l’autocar.
Salut i kms
Una marató de sorpresa…
Després de l’experiència de Castelló amb tot el seu patiment, vaig dir-me que no em tornaria a posar a la sortida d’una marató d’asfalt sense la preparació necessària. Així que fa un parell de setmanes, veient que porto molts dies sense poder sortir per una faringitis que s’allarga enormement decideixo deixar de banda la MCD.
El que faig es muntar-me un planning adaptat al temps que tinc ara per córrer (poc) i mirar d’exprimir l’horari al màxim. I dilluns m’hi poso. Dilluns pujades, dimarts fartlek, dimecres rodatge, dijous sèries, divendres rodatge… però vet aquí que, com que les coses anaven sortint bé, el meu cervell creu que es bona idea anar a Tarragona a fer una tiradeta de 30k
Les meves cames no pensen igual però no tenen gaire dret a vot. En el fons sé que dic 30k…però és només per no tenir pressió si he de parar. Em conec, i tots pel que se em coneixeu, i la idea dels 42 ronda. Y LO SABES que diu el Julio Iglesias. Però clar… porto tota la setmana entrenant a tope i estic cansat….
Total, que m’animo a anar a tarragona sense pensar gaire més. El viatge i les converses amb la gent no fan res més que posar-me en mode-42K. Tinc ganes, ho reconec. Tinc ganes de marató. A la sortida tinc ganes de tenir medalla i donuts merescuts. Sé que a les pujades a partir del 30k em cagaré en mi mateix però què hi farem.
Sortim amb l’homedferro amb la promesa de ritme lent. Conseguim un ritme de creuer al voltant de 5:15 / 5:20. Cap al 10 se’ns afegeix el luigi i farem un bon grapat de kms en grup.
Al passar per l’estadi veig que muscularment estic tocat. El meu cos està molt cansat per lo poc que portem, però anirem fent. Al tornar a l’espigó les sensacions no són bones però vaig aguantant. Vaig fent la goma amb ells però al gir de l’espigó els deixo escapar. Durant tota la recta de tornada el meu cap només pensa en cap on anar. 30 o 42, esquerra o dreta, to be or not to be. Al final decideixo que si hem arribat fins aquí no em perdonaria no intentar-ho, a temps de fer mitja volta sempre hi soc. Estic petat però el rellotge no m’importa així que trotarem fins al final.
A la cruilla per triar 30 o 42 l’homedferro m’està esperant per a que em porti com un home. Què gran, el que no sap és que no el puc seguir, jo ja m’he posat en ritme de poc menys de 6’/km per poder acabar.
A partir d’aquí és un altre món. Jo m’he posat en mode “no m’importa el crono” i només vaig intentar anar passant com puc. El recorregut és dolent, vaig molt sol, no hi ha públic, però només veig una medalla al final…
Els kms van passant lents però al final enfilo recta d’arribada i arriba l’emoció de saber què una altra marató està al sac, una que dos dies enrera no la tenia ni imaginada. Miro el crono de reull per primer cop en la darrera hora… i veig que entraré uns segons per sobre de les 4hores. Cagon l’ou… si ho sé apreto abans, que han estat 18 segons de merda!
En fi, almenys queden els donuts! I la gent, aquesta gent tant impressionant del km0. Gent que guanya, gent que millora marca, gent que fa la segona mitja més ràpida que la primera, gent que emociona, gent que ajuda….
Enhorabona a tots i ens veiem a BCN… amb millor forma i amb objectiu de temps!!
Ep!
És el què té apuntar-se a una marató amb molt temps i amb la principal motivació “és que només val 25€…”
M’arriba aquesta marató després de Castelló i havent passat unes festes (emfatitzo lo de festes…) de nadal sense fotre brot… Per ser exactes, en tot el 2015 només havia fet un únic entrenament…
Però bé, som a la sortida i alguna cosa hem de fer…Aquest cop és un cap de setmana amb família, o sigui que dissabte toca fer, veure i visitar tantes coses com es pugui!
Centrats ja el diumenge, mentre vaig de l’hotel a la zona de sortida em motivo a mi mateix tot dient-me que acabar estarà bé i que s’ha d’intentar fer-ho en menys de 4 hores… si no es farà moooolt llarg…
Feliços retrobaments de companys km0’s que fa molt temps que no coincidim. Salutacions amb d’altres km0’s que coincidim més sovint i gaudeixo tant d’aquest moment de compartir neguits, sensacions, sentiments previs a la sortida d’una marató, que no puc evitar tenir uns pensaments per un company d’entrenament que no ha pogut venir per lesió i que s’ho hagués passat molt bé.
Pocs instant abans de la sortida parlem amb en Kepasaneng per dir-li que no estic per massa floritures i que piano piano si va lontano… que vol dir que aniré per sobre dels 5min/km àmpliament, i que s’hi afegeixi, amb la idea de anar plegats amb els germans Peguera.
Dissortadament no ens trobem amb els germans, i no els trobaré fins ben passat el km 35!El primer 10mil passa el que passa a totes aquestes maratons que hi afegeixen un 10k o una mitja o un 30 per col·locar més gent a la sortida… que els primers quilòmetres són difícils de passar. Hi ha massa gent corrent i has de vigilar no entrepussar amb algú. És ben veritat que la organització havia demanat que els corredors que ho fan amb auriculars, només en duguessin un; precisament per que estiguin atents a coses que poden passar…
En fi, el ritme és suau, el fred de primera hora ja s’ha esvaït i correm amb certa facilitat.
Ens atrapa el extraman d’en Kuigi que ens explica que fa poquet que ha tornat a córrer (per tal com ho fa, sembla que no ho hagi deixat mai de fer!) I tots tres plegats en fem una bona saca de kms!
En girar per segon cop l’espigó, veig que clarament en Luigi va a més i jo clarament vaig a igual… I aprofitant el desviament del 30, freno tot esperant a l’Hector, més que res per saber que farà, i així de passada en Lluís correrà al seu ritme i es guanyarà aquesta marató, després d’algun temps sense fer-ne.Ara si, a poc de passar el 30 ja estic corrent sol. Avaluació general de danys? Vaig fotut… Coincideix amb el tram més dur del circuit, dotze quilòmetres de pujades i baixades pràcticament sense cap tros pla… Les meves cames no estan per això, i el meu cap, avui tampoc. Córrer, avançar… poc a poc o lent. Tant és.
Un punt de motivació dintre d’aquest oceà de mono-tocando-platillos és veure a la llunyania les samarretes llampants dels germans peguera. Sense acceleracions miro de contactar amb ells per anar junts, però me sembla que la meva no-acceleració coincideix amb una pujada considerable que fa que no resti al seu costat més que breus instants…
En fi… tornem al mono-tocando-platillos…
Gir de 180 graus que tant ens agrada als corredors, i enfilo els últims sis kms…
Ara ja fa estona que fa molta calor. No se a quin ritme estic anant, però sigui quin sigui, jo el trobo cansino, cansino de veritat. Sento les meves petjades com fan una músiqueta que de veritat que caaaaaaaansa!
PAssat el 40, només queden un parell de rectes (en pujada subtil…) penso ja en l’entrada, doncs m’esperen dona i filla, i per primer cop en una marató, i si l’organització ho permet, entraré agafat de la ma de la meva filla.
Recta d’entrada i les veig, i l’Aina ja està dintre de les tanques i me ve a buscar, i em dona la ma. I me diu que correm, que serem finishers!
I correm i creuem la meta, i si, efectivament som finishers! I les noies de l’arribada li pengen la medalla. I se la mira i la toca. I és finisher!
Ostres. Si m’he de tornar a sentir així, corro els quilòmetres que siguin!A partir d’aquí, salutacions, recuperacions, DONUT, i cap a l’hotel.
És la cinquena MCD que he fet. És una cursa que va a millor; no obstant això:
– Per encabir un circuit de 30kms, han deixat la part més dura al final. De veritat us ho dic, aquells 12 kms no estan ben ubicats.
– Ja no passa per dintre de Tarragona, penso que és un error. Fer la Rambla nova li dona personalitat al circuit. Jo crec que 8-10 kms haurien de ser per dintre de la ciutat
– Els pitralls només és podien recollir a partir de dissabte a la tarda. Pels que hi anàvem de fora, és una grossen putaden. Val la pena repartir-los també al matí, i poder aprofitar els descomptes en les entrades als museus i monuments de la ciutat.
– Si ajuntes un 10K, uns 30K i una marató, la sortida ha de ser molt més ampla. I els carrers per on discorren el primers 5 o 6 quilòmetres, també.
– Tota l’animació disposada per l’organització (que en la seva web publicitava animació durant el circuit) es va limitar a un increïble grup de percussió situat al principi de l’espigó que devia estar tocant sense parar unes quatre o cinc hores… Des d’aquí les meves felicitacions!
– No vaig saber trobar ni un punyetero WC químic durant el recorregut… ni un!
– En alguns dels avituallaments donaven les ampolles d’aigua sense tap. A mi particularment això em molesta molt.
– Tret de cent metres a l’arribada, escasa, minsa, inexistent presència de públic per aquest circuit
– Dos persones al guardarroba per tornar les bosses als corredors.Per contra:
– Han millorat la zona de recollida de pitralls, el guardarroba i l’embut de l’arribada d’altres anys
– Patinadors amb gels, aigua, isotònics, vaselina i reflex durant la segona part del circuit
– Avituallaments més preparats que edicions anteriors (tot i que, com molts cops, els que hi esmerçen més de 4 hores….)I un intangible d’aquesta marató a tant bon preu, es que aquest fet, i la proximitat a Lleida, fa que cada siguem un bon grapat de sonats que ens hi puguem retrobar!!!
Això si, aquesta marató quedarà en el meu record, com la marató que vaig acabar amb l’Aina!
Apa, salut!
El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.