S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Una bona opció és entrenar el mateix recorregut de la cursa, està completament senyalitzat tot l’any amb estaques de fusta 😉
Ara bé, si abans d’ahir la cara nord d’Ensija era blanca, ara ho és tota la serra i també els Rasos 😯
Si m’ho puc muntar, algun dia pujaré. Ja diré alguna cosa aquí al fil 😉
Ieeeeeeeeeeps,
Estic recent tornat de l’Imperi Romà!!!!
Moltes, moltíssimes gràcies a tots i totes pels vostra suport i ànims!!!
Cada dia que passa sento amb més força la sort que tenim i lo privilegiats que som de pertanya en aquesta gran família que es diu km0 😆
Mil gràcies. 😉
Avui mateix us penjo la crònica!!!!
Arrivederchi bambinos!!!!!!
a falta d’una setmana per tancar les inscripcions ja hem superat les 275 inscripcions, i anem camí de les 150 calçotades.
Eren dos quarts de nou del dia 16 de març, quan prop de 15000 atletes es dirigien cap al Colisseum Romà per prendre part de la sortida de la marató de Roma.
Quasi 20 segles abans, des del segle VIII a.c fins al segle V d.c, també un gran nombre de gladiadors desfilaven continuament davant les mirades de milers de romans, per demostrar la seva força i valentia. D’aquests gladiadors, només un 2% en sobrevivia .El dia 16, per sort, potser només un 2% no van acabar la prova, i de ben segur, els atletes que la varem acabar ja ens en podem sentir orgullosos i enormement afortunats.
El dia abans, dissabte, varem anar a la fira per recollir el pitrall. A cada corredor ens donaven una bonica bossa, i dues samarretes, una tècnica i l’altra de cotó. Vaja, molt més del que donen en altres maratons. A Berlín, per exemple, un fallo que tenia es que fins i tot, per una samarreta, l’havies de pagar.
Informació de maratons de tot el mon, però sobretot de les italianes. He portat tríptics per alguns de vosaltres… Ofertes de marques esportives i altres, eren alguns dels estands de la fira. També promocionen una cursa que es fa després de la sortida de la marató, la Stracittadina Fun Run, de 4 kms.El diumenge, em desperto a dos quarts de sis del matí. Esmorzo, petons a la familia que espero retrobar ben aviat i a dos quarts de vuit, marxo cap al metro, que em portarà cap a la parada de la sortida, al Colisseum. A dins del metro, no s’hi cap. Està ple d’atletes, provinents de diferents països que anem tots cap a la mateixa direcció. Guardarroba i cap a la Via dei Fori Imperiali, a on ens espera la pancarta de sortida. S’hi veu molta gent, però sembla que tot estigui ben organitzar i comencem a entrar tots als nostres respectius calaixos.
Trenta minuts avans de les nou, ja estic al lloc, estic al bon camí… al km0!!!!. Sense pensar-m’ho dos cops, m’assec a terra entre la gent, esperant que es vagi fent l’hora. Veig que hi han diferents guies amb els seus globus corresponents, de 3’30, dos de 3’15 i dos de 3’00 … em dic a mi mateix que sortiré davant del de 3 hores…el vull tindre darrera tot el temps possible. La meva veueta em diu que no estigui tant tens, tant concentrat…”coi, Joan, aquesta serà la dècima marató que fas, has vingut a disfrutar noi!!!”…
Sortida a les nou. De seguida veig que no serà un perfil planer … des del primer quilòmetre, se succeeixen continuament petits repetjons de pujades i baixades. Passem per davant del Colisseum, el lloc d’arribada. El temps, sembla que ens acompanya, no arribem als 10 graus, i ens fa un sol tímid, que sembla que no vulgui acabar de sortir.
Passem per al costat de tot el Foro Romano, Circo Massimo i la plaça de la República. Em surten els primers quatre quilòmetres a 4.15, 4.03 i 4.07 els altres dos. Massa ràpid del que tenia pensat anar. M’haig de frenar, si no, la marató, llesta sempre ella i amb molta memòria, la punyetera, em passarà la factura més endavant.
A partir d’aquest punt, vaig tot sol, a estones en companyia, però vaig veient que la majoria d’atletes em van passant al davant. No m’importa. Només vaig pendent del rellotge i d’anar mirant per allà on anem passant…”coi Joan, almenys els primers 30 quilòmetres, a disfrutar!!!”, em torna a insistir la veueta.
Arribem cap al km 7 fins a la Basílica de S. Paolo. En aquest punt, agafem el marge del riu Tíber i en els següents quilòmetres, l’anirem vorejant, de sud a nord. De moment, vaig portant un ritme bo de cursa (“velocitat de creuer” que diria algú…), 4.12, 4.13…Cap el 15, passem a prop del Vaticà, però aquest any no arribem a la plaça tal i com estava previst…potser aquest diumenge hi feien alguna celebració de les seves…
Al llarg del recorregut, hi ha bastanta animació i continuament vaig sentint crits de “bravo, bravíssimo!!!!!” i sorolls de tota mena.
Arribo al 20 portant el mateix ritme, alguns a 4.16, 4.17 i altres a 4.11 o 4.13. Em sento còmode i bé, només algunes petites molèsties al piramidal, però que no passen d’aquí.Passo la mitja tal i com ho portava previst, a 1.28.45. Vaig anant al meu ritme, no m’ajunto amb ningú, i per tant, els meus acompanyants es van rellevant a cada moment. En un moment determinat, veig una persona del públic amb una estelada. Quan passo just a la seva alçada, els faig un crit de “visca…!”, i de cop, reaccionen unes 15 persones catalanes i m’animen d’una forma brutal, ric per no plorar, i per un moment, penso en el mèrit que tenen les nostres animadores i acompanyants a les curses…gràcies!!!
Entre el quilòmetre 30 i el 35 vaig seguint el ritme marcat de cursa, a 4.15 el km. Em sento una força encara a les cames que, a aquestes alçades de cursa, mai m’he sentit. Sens dubte, l’Arnau, fisio, fa una feina fantàstica, gràcies!!!. Decideixo arriscar i em prenc un sobret de gel. Un cop acabada la cursa, no sé dir si realment em va anar bé, però almenys malament no em va anar.
En aquests kms, m’ajuda molt trobar una parella d’italians que anaven al mateix ritme i que em fan començar a forçar les cames, si no, potser sense adonar-me’n, segurament hagués començat a perdre segons a cada km i no arribaria al 35 amb opcions d’intentar baixar de tres hores.
A partir del 35, deixem de vorejar el riu i entrem al recorregut més espectacular de la marató…Piazza del Popolo, Fontana di Trevi…per tornar al Foro Romano i al Colosseu. Soc conscient que amb un últim esforç, ho puc aconseguir, i la meva veueta em dona forces i m’anima…”Joan, aquí ho tens, ara es el moment, ara comença la marató!!!”. Passem per carrers amb empedrats, però son empedrats petits, junts i compactes, que tampoc ofereixen una gran dificultat.
Els quilòmetres, se’m fan llargs i difícils, els vaig passant ja a 4.25, 4.33, 4.24…M’imagino l’home del mall al meu costat, amb un somriure d’orella a orella, el molt cabró!!! Al 38, tinc el primer i únic daltabaix, quan veig passar, d’una revolada, el guia del globus sub 3 amb un grupet de 8 o 10. L’intento seguir durant uns 200 metres, però se’m escapa molt facilment. Ara, veig lluny el meu objectiu i em ve al cap Berlin, aquells més de 2 minuts de propina…Però com un miratge, al 39, veig que em passa l’altre guia de sub 3…ostres, ja no hi pensava… “clar, Joan, eren dos a la sortida…a patir!!!!”.
Enmig de la gran animació que hi ha en els darrers quilòmetres, em dic que ara es quan haig de patir de debò si vull veure fer realitat encara el meu objectiu…la meva veueta em torna a animar…”va Joan, ara o mai!!!”.
Arribem al 40, jo estic destrossat, però encara em surt un ritme de 4.20. Els dos últims kms, els recordaré tota la vida. Les cames no m’anaven i era el cap, segur, el que em tirava de mi. Veia el guia a uns 50 metres meus, però no el deixava escapar més, si no, ja no valdria pas lluitar tant.
Tinc de marge poc més de 5 minuts per fer el darrer quilòmetre, però sembla que vagi per inèrcia, sense cap mena de timó i només com un simple autòmat. A uns 200 metres abans de l’arribada, veig la Núria…o es una al•lucinació???…no!!!, em crida i m’anima, m’estira la ma i em dona l’estelada, faig un últim esforç, sort que l’arribada és en baixada que si no…paro el meu rellotge en 2.59.50…ho he aconseguit!!!!!Agenollat, llàgrimes, crits…res, res d’això. Estic tant destrossat, blanc, inconscient, que només faig un petit somriure, li envio un petonet a la noia que em posa la medalla (diria que no sap si posar-me-la, o cridar l’ambulància…), em posen la manta de plàstic a sobre i em dirigeixo als camions del guardarroba, no abans sense agafar, per inèrcia, dues o tres ampolles d’isotònic i aigua…si fos per la cara que poso, groc i pàl•lid que la devia portar, potser me’n donarien a tonelades d’ampolles!!!!
Un cop amb la bossa, m’assec fora de la zona d’arribada, i em disposo a entrar en un mon conegut, però de per si, estrany i que, només els que em fet maratons, sabem que és. La gent sembla que em miri de forma entre mig encuriosida i estranya…realment, a vegades nosaltres semblem éssers d’un altre mon.
Desprès d’uns 20 minuts encara fora de si, veig la Núria i la Joana. Ara sí, ho trec tot i em cauen algunes llàgrimes, mig d’alegria i mig de cansament, però es, sens dubte, un dels moments més alegres que he tingut.
Diuen que, en el gran Imperi Romà, per fer l’espectacle pel poble i per les classes dirigents, a part d’animals de tot tipus, necessitaven homes forts i valents que donessin espectacle i la seva pròpia vida a dins del Colisseum. Aquests homes,els gladiadors, n’hi havia que des de molt petits, es preparaven per ser-ho. La gran majoria, però, eren esclaus que, a cambi de la seva llibertat, i amb el risc alt de morir en l’espectacle, es preparaven i lluitaven per aconseguir aquest trofeu tant desitjat per tothom.
Per sort, ara tots tenim la nostra llibertat d’escollir, i només els que em escollit la llibertat que ens proporciona el córrer, sabem la gran sort que tenim i lo privilegiats que som.
Moltes gràcies a tots pel vostre suport!!!!!
Per cert….quina és la següent???
Els preparatius de la Marxa avancen, tot està anant segons el previst.
Només algun contratemps en forma d’ordinador i fax ximples han portat problemes. Per cert !, algú ha enviat algun fax i per culpa dels capçals ha arribat en blanc 😥 . Eli, PILIborges, baldato: ja tinc els vostres, però si algú altre que llegeix això n’ha enviat algun li prego que m’ho digui. En tot cas, serà fàcil saber qui és qui el mateix dia de la Marxa.
Parlem-ne, de la Marxa.
Alguns ja heu vingut, però sembla inevitable que quasi cada any s’hagin d’introduir modificacions en els recorreguts. Espero arribar al dia en que només calgui repetir-los. O potser no, sóc del parer que fer sempre el mateix pot acabar avorrint, tot i la feina afegida que comporta la variació.En tot cas, els trets característics i diferencials d’una marxa romandran inalterables. Jo en sóc un enamorat, i en un moment donat, en un moment de rauxa, vaig voler contribuir amb una proposta poc habitual a Ponent a la seva difusió.
Els corredors que no heu anat mai a cap potser us trobareu rars. No hi ha l’esperit competitiu de les curses, hi ha l’esperit de compartir senders amb caminants i ciclistes tot i gaudint al màxim de l’entorn natural. En una marxa no competitiva com aquesta, per antonomàsia, tots hi són ben bé iguals.
Recomano el circuit llarg a qui dubti de quin escollir, tot i que algunes de les parts més interessants són compartides amb el curt. Us parlaré del llarg.
Sortireu de la zona esportiva municipal, a peu de carretera. Abans haureu pogut aparcar còmodament allà mateix i fer ús dels vestidors i serveis si us convé. Aviat deixareu el petit poble i prendreu el camí vell de Montgai, primers kilòmetres facilots per anar entrant en calor i prendre posicions. Però no us confieu, en un tomb a dretes ve un caminot obac i pedregós que us avisa. Poc més endavant entreu de refiló a la Perallonga (tornareu a trobar-la de tornada 😈 ), zona rocallosa i tècnica. Compte !
Des d’aquí és fàcil i bastant pla fins al primer avituallament, un mas on us atendran d’allò més bé. Poc després trobareu la bifurcació dels dos circuits. Els del llarg encarareu una pujada curta però forta abans d’endinsar-vos en un bosquet que si plou serà una delícia de cabres.
Anireu cap a un camí més principal, tot passant al costat de cabanes abandonades, que us farà pujar sense pressa però tampoc sense pausa cap al segon avituallament, ben merescut, en un replà. Esteu a la meitat.Ara vindrà el ser o no ser. És la zona anomenada "Les Costes". Un puja-i-baixa enmig del potser millor paisatge on, si arribeu sencers tot vorejant La Torre de Fluvià, ja ho teniu fet. Quan diviseu aquest poblet només cal que us deixeu anar, la baixada serà llarga i en algun moment molt ràpida.
Quan torneu a tocar pla no us penseu pas que ja només es tracta d’anar per la via més curta cap a Butsènit. No !!!, l’organització 🙄 us reserva una segona entrada a la Perallonga per una via oblícua que us farà pensar que no esteu a la Baixa Noguera precisament. Abans trobareu el tercer avituallament. Ara sí, el poble és a tocar, però per arribar-hi caldrà que féu una V (m’explico ?).
Tot l’esforç us serà recompensat amb escreix. Tindreu dutxes amb aigua calenta i esmorzar de la terra i la costa. Amb sort us emportareu un premi important, i tindreu una bossa-obsequi que tomba d’esquena.
Però el més important és que passareu un gran matí, n’estic segur. Us espero a tots.
Bravo, bravissimo!!!!
Joan, trepitjant aquests carrers tan antics tu també has fet història i ja en formes part 😉
L’INFINITO
Sempre caro mi fu quest’ermo colle,
E questa siepe, che da tanta parte
Dell’ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
Spazi di là da quella, e sovrumani
Silenzi, e profondissima quiete
Io nel pensier mi fingo; ove per poco
Il cor non si spaura. E come il vento
Odo stormir tra queste piante, io quello
Infinito silenzio a questa voce
Vo comparando: e mi sovvien l’eterno,
E le morte stagioni, e la presente
E viva, e il suon di lei. Così tra questa
Immensità s’annega il pensier mio:
E il naufragar m’è dolce in questo mareGiacomo Leopardi
Bru
Ets molt gran, company, però que molt i molt gran.
La tenies guanyada abans de començar, a dins del teu cap. Repeteixo, ets molt gran.
Cuida’t!
Salut
Bru, Joan pels molts amics que tens,
has corregut la marató de la teva vida, i ens has lliurat una crònica preciosa !Algú encara pot dubtar del valor de l’esforç, la lluita, la constància, el sacrifici… i la seva recompensa, després d’això ?
Et sé feliç, has fet una cosa important per tu. No sé si et canviarà la teva vida i la dels teus, però sens dubte és molt important.
Sense fer soroll, ho has fet !!! I ens sentim tots orgullosos de tu com a KM 0.
Una abraçada, company.
Bru, gràcies per la crònica, tot ha anat com havia d’anar, i això que en una marató 2 i 2 no sempre són 4.
Ara, descans merescut, però no gaire, que tenim ganes de seguir compartint km’s amb tu vora el Segre!
Una abraçada i a disfrutar-ho!
Bru, realment no sé que dir que no t’hagin dit ja els companys, però em quedo amb que ets GRAN, MOLT GRAN, i que estem molt orgullosos de la teva fita.
ENHORABONA GLADIATOR BRU
Felicitats per la cursa i per la crònica.
Una abraçada,
Jose H
Vale tio!
O sigui que:
Sub 3, d’ acord. Felicitats.
Guapo (aixó diuen…). Només cal mirar la foto de la plana d’ entrada de la web
Però es que també escrius de conya!!.
No se dir que "ya te vale"
o que Joan,
ets GRAN.
Gracies per la croni
