S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Uf, llegint aquestes cròniques, hem feu venir ganes de córrer més per muntanya i menys per asfalt!
Enhorabona!
Bones a tothom:
Bé, doncs la meva 3ª marató ja està al sac. I sembla que cada cop millorem una mica més.
Aquesta vegada vaig anar a València divendres. La meva dona després de conéixer aquest món maratonià l’any passat a Donosti, ja no es vol perdre cap oportunitat de compartir amb mi l’experiència, o d’anar de compres per altres ciutats
– Sigui com sigui, ha tingut una paciència de santa amb mi, i s’ho mereix tot i més. Què us de dir que no sapigueu ja, però estar sola amb 3 crios molts dies perquè puguès anar a córrer té molt mèrit. És per això que me l’estimo tant.
Dissabte ja es va unir a nosaltres l’Héctor, mon germà.
Ambdós sabíem que ell per raons que no venen al cas, no havia pogut portar un entrenament complet. I a mi m’havia sortit rodò. No obstant, en un gest propi només de germà, va decidir que m’ajudaria a millorar la meva marca. Així que sortiríem junts a 5.04′ i ell em marcaria el ritme, que d’això en sap un munt (i jo, no).
Com era d’esperar, tots els kms. constants. Jo anava prou bé, però com el conec, vèia que ell, no. La cosa es va espatllar més quan va començar a tenir problemes amb els mugrons sagnants :S
Entretant, ens havien passat alguns km0 que anaven com un tiro: shiroak, baldato, amata i el gran Hache que va compartir un parell de kms amb nosaltres però que es notava que era el seu dia i ens va deixar aviat. Felicitats, t,ho mereixies.
El circuit era entretingut i anàvem fent. Al km. 22 arriba l’hora dels adéus. L’Héctor em deixa sol perquè no va còmode i jo tinc que tirar sol. Em va saber molt greu, però era normal. Em trobaba molt bé. Com anècdota dir que vam passar per una zona de túnels que tenia els bafles a dins amb música a tota castanya i em va donar un “subidón” (la resta d’animació i la del carrer, ves…). En un altre túnel sense música, al km 30 ningú dèia res, i em va sortir del cor un crit estratosfèrit de “esto parece un entierro, vamossssss!!!!”. Em vaig quedar sol
.
Al km 33 m’espera la meva dona i uns amics. Quines ganes de veure’ls!!!. Salutació, petonets a l’aire i sento “te quiero muchoooo” (la meva dona, clar). Si més no, van riure els que tenia al voltant.
km 34. Les cames comencen a fer mal -el normal- i veig molta gent caminant i atesa al terra. A un hipocondríac com jo, això no li fa cap bé. Començo a baixar el ritme.Les imatges de la gent tirada em passen pel cap. No,no, dic…ni de conya. Paro un parell de cops, respiro i tiro, però ja no és el mateix. La mare que va matricular a aquesta gent…penso.
Quasi a l’arribar -km.40- m’enganxa la llebre de les 3.45′ que havíem passat al km. 11 sense problemes. Realment encara estic fort. El meu problema no són les cames. La passo i tiro. Per llavors sí que hi ha molta gent i anima. Arribo en 3h.43′, però no acabo d’estar content. No sé per què.
A la meta espero a l’Héctor. Pateixo perquè no sé com està. Aviat apareix i respiro. Li dec molt, moltíssim. Ho ha passat malament per voler-me ajudar i no tenia cap necessitat. És un crack i ell ja sap lo molt agraït que li estic. Però molt.
Ens trobem amb la família i uns amics i anem a dinar. Des d’aquí un forta abraçada a ells que tant van animar a la cursa (a tots els km0, que ho sapigueu!!!).
Sé que podia haver-ho fet molt millor, però no m’importa, la veritat.
Ara a descansar i ja pensarem què fem més endavant.
Salut!!!.Bones,
carai…. desprès de la crònica de mon germà poc puc dir.
Molts de vosaltres ja m’havieu vist a les tirades de diumenge i a les curses. No he estat massa fi en les setmanes de l’entreno. Cap lesió, però que si problemes de panxa, que si grips que no marxen, … total no hi havia manera de fer kms en condicions. Així que arribava molt just d’entrenament. De fet fa un parell de setmanes estava en sí hi anava o no.
Però com que no sempre la marató és sortir a fer marca la primera idea era anar lent. Però vet aquí que et surt bé la tirada de 30k, la mitja, el test de Gavela… i saps que vas just però que no tant com pensaves. :dry:
Així que penses.. bueno, que mani el cos. Correrem per sensacions. I surto al ritme acordat amb l’entrenador. (Des d’aquí moltes gràcies a l’Ivan Espílez per tot). Però de seguida m’adono que això no quadra, que a ritme de 5:05 vaig còmode però no prou còmode.
I llavors és quan penso i decideixo que el millor és seguir a aquest ritme fins que pugui amb mon germà. Per moltes raons. Però principalment perquè s’ho mereixia, perquè era el seu dia i perquè jo no tenia res a perdre.
Així que fins al 22 vaig portar-lo a ritme constant. Feina feta. Volia que fos més. Volia el 30. Però era impossible. Fins al 24 el vaig seguir darrera però allà vaig tenir que parar a posar vaselina al mugró (mig kilo aprox :blush: ). I al parar va venir tot el cansament. Des d’allà ja vaig tenir que tirar de cap més que de cames. I era molt aviat. Cada 5km, a l’avituallament, parava a beure tranquil i a motivar-me.
I per acabar el tema al 29 em comencen les punxades al bessó dret. El bessó que amb la fisio ja havíem vist que estava tocat. La primera punxada em fa cridar. Alguna desprès em fa parar a estirar. Pateixo però no tinc ni pressa ni pressió. No puc dir que disfruto però no ho passo malament. En tot cas perquè la gent no es preocupi si trigo massa.
Van passant els km, veig la cunyada i els amics. Recordo la meva família. Tiro endavant. Ja només queden 2 kms. Això està fet. Miro d’apretar. El bessó es queixa. No passa res. Agafa la baixada per encara el darrer km. M’emociono. La llagrimeta està a punt de caure aquí.
I per fi la recta final. La dels triomfadors. Inteno tornar a esprintar. No hi ha manera. El bessó és molt pesat. I creuo la línia de meta. I m’omplo d’emocions que no sé ni què són. Alegria, molta, però alhora dolor, patiment. Necessito uns segons per interioritzar-ho. I llavors ja reacciono i felicito mon germà que està allà i veig que ha servit la feina. Alegria doble doncs. :woohoo: :woohoo:
Per acabar el tostón, a més d’agraïr tothom que fa això possible, especialment la meva dona i els nens, és remarcar que n’és de bonica i cabrona aquesta prova de 42,195km. Cuantes alegries i patiments que dona la molt **** !!
Salut!
Un altra al Sac!
La veritat que aquest any no la tenia prevista, però sempre me la recomanava l’amic Mamerto i el Muro també sempre em parlava força bé. Abans d’anar a Budapest amb el Juanjo fem el plantejament de preparar-la.
Desprès de Budapest on vaig arribar curt d’entrenament, deixo descansar una setmaneta i em sumo als entrenos maratonians del Juanjo, Carles Oro i Joan Navarro els tres junt amb el fissió Redman son part de l’aventura. La prova de foc a ser la Mitja de Marató de Lleida i els resultats van ser molt esperançadors, tret d’unes molèsties que va començar a tenir el Juanjo i que per molt que va intentar recuperar-se va li va ser impossible.
De totes maneres, el Juanjo acaba tot allò que comença ni no dubta a acompanyar-me, i junt amb la seva família el dissabte vam fer cap a Valencia , recollida de Dorsals, Paella Party i una estoneta a veure els peixets al Oceanogràfic, tot plegar un dia força agradable.
A 2/4 de 8 de diumenge quedem amb el Flo i Amata per entrar als calaixos, el Flo i jo em quedat d’anar els dos junts una estona per intentar fer mes amena la primera part de la cursa, el temps se’ns posa a sobre i entrem en el primer calaix que trobem, desprès de la sortida fallida, arriba la de veritat, el fet de que sortim un calaix endarrere fa que el primer Km el fem bastant mes lent del ritme que volem portar. A mi no m’importa començar una mica mes lent, això fa que la musculació se’t escalfi mes poc a poc i les bessons no se’t posin durs, un cop passats els 3 primers kms si mantens el ritme que peses portar a la cursa comences a passar a corredors i aquesta sensació et dona un plus de motivació.
Al km11 ja anàvem amb la llebre de les 3 hores, en aquest Km es tornar a incorporar el Flo que havia fet una paredeta obligatòria, al Km14 trobo la familia, fotos i els ànims a tope, per mi els millors Kms, sobre el km 25 trobem una avinguda llarga que anava i tornava per mi va ser el moment del baixon, sort del Flo que ell mantenia un ritme i jo intentava que no em marxes mes d’un metre.
Sobre el Km30 trobem dos túnels molt ben ambientats amb l’únic inconvenient de les pujadetes posteriors, ah!!! i una altre inconvenient i es que es per la senyal del GPS de manera que al sortir d’un dels túnels em marca el track d’un km a 3 minuts, ja m’agradaria a mi fer aquest!! el fet que es d’aquí al final de la cursa no tinc cap referència del temps real que portava i el meu pensament es acabar per davant de la Llebre de 3 hores.
El Km 33 jo em començo a trobar millor m’ha passat el moment de baixon i es el moment quan el Flo em diu que ell ja en te prou que continuí jo, en un primer moment penso que el puc convèncer, però ell amb lo generós que sempre es, em fot un crit per tal que no m’ho pensi mes, fins al 37 vaig amb la llebre però em semblava que anava una mica parat i que donat que no tenia una referència certa del meu temps l’únic que calia en entrar a la meta davant de la llebre, per lo que decideixo passar-la crec que em pocs kms l’hi vaig treure mig minutet que vaig mantenir fins al final, l’entrada a la meta espectacular vaig intentar entrar acompanyat el meu fill Arnau però l’organització no ho permetia, al final 2:59:40, i amb molt bones sensacions.
Vaig esperar al Flo que junt amb dos corredors de Lats Zancada van arribar de seguida també ens vam saludar amb el Shiroak i el seu company. Desprès d’una volteta per la plaça major de Valencia i un bon dinar, vam tornar cap a Lleida amb un altra Marató al sarró.
Estic molt content de temps que e fet i de les sensacions que he tingut, però crec que encara es millor el record dels entrenos amb els companys, les curses de preparació, els viatges compartits amb la família i aquest estímul que porta la practica d’ aquest esport i que fa que sempre estem barrinant i que la vida sigui molt mes viva.
Mare meva!!! I això que aquest cop no volia fer crònica, perdoneu el rotllo…. ara entenc perquè no he estrenat el meu twitter:P ………
L’INICI
Un cop acabada la Marató de Castelló i per tant acabat el repte de fer quatre Maratons a l’any 2011, tenia clar que per la meva salut física, mental, i també per la meva família necessitava un temps de descans, al 2012 una i a la tardor. Seria “la décima” i volia que fos especial, soc una mica fetitxista i per a mi, canviar als dos dígits era quelcom especial. Vaig estar mirant el debut internacional, però per economia i logística, la cosa no quadrava, i vaig decidir finalment fer València, que també té un color especial, com Sevilla, o no:P ???
LA PREPARACIÓ
Desprès de tant temps sense Maratons, tenia una mica el “mono” de fer una. Tant era així, que estava preparant un pla de dotze setmanes i finalment vaig decidir fer-lo de catorze perquè ja tenia ganes de començar-lo. A l’inici molt motivat i seguint-lo a peu de la lletra, al final com sempre, se’m va fer una mica llarg. Tot i així, la cosa va anar bastant bé, tot i un petit ensurt al final, que l’amic Redman va controlar perfectament. La setmana abans amb les pors de sempre de no agafar cap refredat ni fer-nos mal, i al final tot Ok. i cap a València
VALÈNCIA
Amb la maleta plena d’il•lusions i sense cap pressió, dissabte van fer via cap a València, la intenció era buscar les 3h30 que casi sempre surto a buscar, amb millor o pitjor encert, i si no podia ser, millorar marca i si no, acabar el millor possible, que ja te mèrit.
En un àrea de servei de l’autopista em trobo casualment al JMolins i al Juanjo, el Jordi amb la seva modèstia de sempre va a buscar baixar de 3h, el Juanjo malauradament no ha pogut superar unes molèsties i no correrà, llàstima company, un altre cop serà.
Un cop arribats a València anem a buscar el dorsal i la bossa a la fira del corredor a la espectacular Ciutat de les Arts i les Ciències on també em trobo al Pomponio amb el que intercanviem impressions i ens desitgem sort per demà. Em sorprèn gratament lo ben organitzat que està tot, inclús enviant missatges al mòbil amb el número de dorsal, temperatura prevista, etc. Un engranatge perfecte, malgrat unes petites cues al recollir el dorsal en una més que correcta i pel meu gust massa massificada fira del corredor.
Com tocava carregar hidrats, cap a la Malvarrossa a fer una paelleta que em va provar d’allò més bé. Cap a l’apartament, volteta per València i com no potser d’altra manera, a la nit nova càrrega d’hidrats amb un bon plat de pasta.
LA DECIMA
Com totes les nits prèvies a la Marató, em desperto varies vegades amb por d’haver-me adormit, però ja no són els nervis d’abans, després de nou Maratons, les coses estan una mica més controlades. Esmorzo el de sempre, però aquest cop noto que no ho estic fent a gust, inclús per forçar-me a menjar m’agafen ganes de vomitar, la cosa no començava bé. Agafem els estris i xino-xano anem cap a sortida, i jo encara amb mal cos.
Un cop arribem, fem les quatre fotos de rigor per destensar l’ambient, i sense adonar-me ja casi és la hora de sortir. El dia és perfecte, després de estar tota la nit plovent el dia és clar, no plou, no fa vent i fins i tot ha sortit sol, ai, ai, ai, que al final patirem calor, vaig pensar……. no em vaig equivocar.Em col•loco al meu calaix, i el primer que em sorprèn es que tinc molt a prop dues llebres, miro a veure si potser és la meva i veig que son la de 4h i 4h30, la que jo buscava ni la trobo ni em preocupa. Estic amb una tranquil•litat fins i tot excessiva, escalfant absolutament res, ni un metre. Almenys sembla que el malestar ha marxat.
Després d’una sortida en fals degut a que els atletes africans no han entès lo de la mascletà, COMENÇA LA FESTA!!!! I ho poso en negreta i majúscules, quina festa!!!, moltíssima animació als carrers, molta gent disfressada animant, un grup de vaquetes, de Bobs esponges, molt i molt ambient que continua amb el pas dels km’s, estic tant distret que ni me n’adono que estic corrent una Marató. En un moment donat m’avança el Shiroak i el seu company de feina (gran cursa nois!!!!), i cap allà al km 7 em trobo als germans Kepasaneng i MALUAL (també enormes!!!), m’enganxo a ells una estona, hem compartit algunes tirades dominicals i inclús en algun moment havíem comentat de fer barqueta, però al final, com ja han explicat ells, la cosa no va prosperar tot i que m’hagués agradat, el cas és que volia anar amb ells fins al km. 10, però estic bé, i tinc ganes de tirar, i m’acomiado amb el típic: “ja m’agafareu”….Precisament sobre el 10 és el primer punt de trobada amb el meu mini-club de fans, en aquest cas soc jo el que els he de cridar perquè en veiessin, el grup és nombrós i compacte encara, primera injecció d’adrenalina!!!!. I casi, casi sense adonar-me van passant els km’s, i jo mantenint un ritme constant, i gaudint de la ciutat i de l’ambient de València, miro el rellotge lo just i necessari per no embalar-me en algun moment o no apalancar-me massa….. Arribo a la Mitja en poc mes d’1h45’, volia passar amb millor temps però tant em dona, jo a lo meu, amb bon ritme i distret, força distret, però sé que el pitjor està per arribar…. Un cop passada la mitja m’avança un grup força nombrós d’algun club, amb algú que fa de llebre i anima constantment, m’afegeixo amb ells una estona en la que no vaig tant fresc, això m’anima i tornen les bones sensacions al ritme de la música de CARROS DE FOC, sense adonar-me un altre cop, tiro i els deixo enrere. Arribem a una zona de túnels, que me l’havien pintat una mica complicada, però m’ho passo d’allò més bé al ritme dels SAFRI DUO, amb la música A TOPEEEEE!!! i saludant i aplaudint als que ens animen entre túnel i túnel, de fet estem a la zona de la “ruta del bacalao”, marxaaaaaaB)
!!!!!. Arribem al 30, com s’acostuma a dir, comença la Marató, avaluació de danys….. tot correcte, il•lusions, músculs, i cap….. seguim….. Ja fa estona que vaig trobant gent caminant, amb rampes, alguna assistència de la Creu Roja, però jo aquest cop vaig a lo meu, res del que veig sembla greu, i jo ja m’he vist així en altres ocasions. Cap al 35 (crec), hem trobo a l’amata, em sap greu perquè no va bé, els que ja el coneixem sabem que és ambiciós, que sempre va a tope, i això provoca que uns dies faci temps espectaculars i altres surti creu com en aquesta ocasió (un altre cop serà company), l’animo perquè em segueixi, però veig de seguida que no ho fa, però el que si que fa és animar-me amb força, jo, poc abans havia tingut el segon subidon amb els ànims de la família, això et dona benzina quan no et queda……. Arribats a aquest punt saps que acabaràs la Marató, a no ser que t’agafi una lesió important, decideixo no prendre’m el gel que acostumo als últims sis km’s, em trobo bé i no em ve de gust, però em fa por haver de penedir-me………… Els km’s se’m fan una mica més llargs i em fa por que tot el que he guanyat durant la cursa ho pugui perdre al final, intento mantenir el ritme però a partir del 38 la cosa costa una mica més i em començo a preguntar si no l’hauré cagat per no prendre’m l’últim gel…….. un altre cop la família em dona ales, arribem a una zona tipus Tourmalet, però al 40 i 41 els costa arribar, ara sí miro el crono, veig que no faré sub 3h30, però tinc a l’abast una molt bona marca per a mi, així que apreto les dents, trec la llengua per respirar i faig un últim km a 4’38”, espectacular l’arribada sobre les aigües i jo alçant les dues mans, 3:31:46, millor marca personal i LA DÉCIMA!!!, si senyor!!!!Passada la meta em començo a emocionar i em venen al cap les quatre Maratons que he fet a Barcelona, la primera tant especial amb l’entrada a meta amb el meu fill, altres especials per altres temes, la de Sant Sebastià compartida amb un bon grup de km0, la de Saragossa amb “lo puto vent” i l’entrada amb la Neus, lo que vaig gaudir de la de Madrid, la nocturna de Bilbao el dia de la treva d’ETA, el final del repte a Castelló…. mentrestant em posen la medalla, li faig un petó, i m’emociona el somriure de la noia que me l’ha posat i els elogis dels nois que hi ha a l’arribada, que grans que son ells també!!!
AGRAÏMENTS
Com sempre, al meu mini-club de fans que sempre m’acompanya, malgrat que algun component amenaça amb no tornar més (i ho entenc). Anna, Miquel, Andreu, Tere, no sabeu com agraeixo el vostre suport i el vostre afecte. Us estimo.I ARA????
Doncs espero acompanyar a un tal Icaro en el seu debut a Barcelona………. LA UNDÉCIMA!!! ….. no, això ja no queda tan xulo com la décima:woohoo: :side: :woohoo: …….
NOis nomes puc dir FELICITATS per explicarnos lo viscut
el cap se setmana a Valencia feu agafar ganes de tornar
ha fer una marató aviat gràcies companys fins aviat.El proper diumenge 2 de desembre teniu: 24é CROSS CIUTAT DE VALLS, el cross en estat pur. Ja portem 24 edicions d’una prova plenament consolidada al calendari de cross. Cada any són més els atletes que s’acosten al circuit del fornàs per disputar un cross d’altíssim nivell. L´any passat varem ser un total de 423 corredors, esperem aquest any superar aquesta xifra
El cross permet ja no tan sols gaudir de curses amb els més menuts de la casa, també és una fantàstica posta a punt per als/les atletes de ruta, per la gent que fa curses de muntanya i als triatletes és una forma d’anar preparant les cames de cara a la nova temporada, i per a molts/es corredors/es una prova diferent.
Repetirem els circuits de l´any passat. La sortida i arrivada estara situada en un zona asfaltada. Els horaris i recorreguts ja estan definits. Serà un circuit de terra pero força dur, els claus els podeu deixar a casa.Però ja podeu comptar que hi haurà de tot, pujades, baixades,… i pels acompanyants un fantàstic servei de cafeteria on podreu degustar la coca amb xocolata, entrepans fred i calents, cafè o refrescos.
Ja ho sabeu l´inscripció és gratuïta per totes les categories, exceptuant als corredors de les categories promesa, veterans/es i seniors que no tinguin llicencia de la FCA que hauran de pagar 5€. Aquest import es pagara el mateix dia de la cursa. Aquest corredors pendran part un la cursa OPEN, que es va conjuntament amb l´absoluta. Aquesta categoria tambe tindra premis. A mes als atletes veterans es premiara al primer de les diferents categries veterans
INSCRIPCIONS A LA WEB:http://www.crossvalls.es/Quines bones lectures!!! Llegint-vos entren moltes ganes de sortir a córrer una bona estona!!!
Enhorabona a tothom!!!
Gran ì emocionant crònica Hache, enhorabona per la marca i ja ets més gran que el teu club, ja tens la décima.
Ens veurem a Barcelona 2013.
Salut i milles.
AbelBones cròniques nois:)
Felicitats a tots per l’esforç.De veritat que feu venir ganes de correr aviat una marató.
Ens veiem a la de BARCELONA !!!Buf, quin nivell literari que tenim per aquí!!!
A mitjans d’agost va començar l’aventura de la marató de València. Amb l’amata, l’Albert Nogués i l’homedenegre iniciem el mateix pla d’entrenament que vam fer per preparar la marató de Castelló. Personalment les primeres setmanes van passar molt bé. Posteriorment, cap a la meitat del pla (mitjans de setembre) l’esgotament mental de sentir-te obligat a entrenar va començar a fer efecte, i cada cop gaudia menys d’aquest meravellós esport que és córrer. Aquesta sensació em va acompanyar fins al diumenge passat. De totes maneres, físicament la cosa anava bé i els temps sortien com estaven previstos.
Diumenge al matí ens trobem amb el JMolins i l’amata. Escalfem una mica, pixem i cap a la sortida, cadascú al seu calaix. Amb el Molins hem quedat de rodar junts, i a veure com va. Per mi és tot un honor compartir quilòmetres amb un crack com ell, tot un plaer!
La sortida és molt més atapeïda del que m’esperava, quina gentada. Costa agafar el ritme i perdo de vista al Molins. Per sort l’acabo trobant i tirem. Cap al quilòmetre 10, tot un clàssic, m’he d’aturar a pixar. Després de l’aturada pertinent he de fer un esforç per tornar a agafar la roda del Molins, amb el premonitori comentari: “Jordi, no sé si això ho pagaré…”. Ell, que és molt gran, em diu que no, però no les tinc totes.
La cursa va passant, finalment contactem amb el grup de les 3 hores i ens hi “acomodem”. Personalment tinc la sensació que va ràpid, però no sé si és el grup no sóc jo. Passem la mitja a 1h29’30’’, i seguim.
Cap al quilòmetre 30 faig avaluació de danys. No em trobo malament, però tampoc estic bé. No sé si és el cap o les cames, o les dos coses, però alguna cosa falla. Cap al 33-34 començo a plantejar-me afluixar. No és que vagi molt malament, però el cap ha dit prou: no tinc ganes de patir. Dit i fet, al 35 li dic al Jordi que em quedo, que ja en tinc prou. Ell intenta animar-me però li dic que tiri, i poc a poc em vaig quedant.
A partir d’aquí tot canvia. Em relaxo, rodo suau, paro en algun avituallament, vaig fent. Ja no tinc pressa, i en certa manera em sento alliberat, em sento bé.
“Gaudeixo” dels darrers quilòmetres (tot i tenir alguna petita rampa a les cames), i entro a la meta content, braços enlaire i celebrant la meva vuitena marató.
PD: Ja tinc ganes de tornar a córrer, de tornar a gaudir, i, sobretot, de treure’m de sobre la “marquitis”. I aquesta vegada va de debò (o no…).
PD2: Felicitats a tots els companys que van fer la marató, en especial a l’Hache, un tio gran a dins i fora de les curses (me n’alegro molt crack!) i a l’amata, company d’entrenament a qui no li van acabar de sortir les coses.
PD3: Una menció especial també per a l’homedenegre, que per culpa d’una lesió no va poder completar el pla d’entrenament ni fer la cursa, i per l’Albert Nogués, que amb febre va haver de decidir no córrer tot i estar ja a València. Una abraçada companys.
Em dona la sensació que aquesta any tots heu triat Valencia i no sé si hi haurà algú km0 que vagi a Donosti
Será el meu debut a la distancia i llegint el fil de la marató de Valencia, si ja tenia ganes que arribes diumenge, ara encara més.
A veure si tenim sort i agafem un dia com va fer a Velencia diumenge passat(de moment sembla que no hi ha previsió de pluja)
