S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Confirmada taula per a 26 km’s 0 al restaurant Kikiriki
Gran Via de les Corts Catalanes 335, 08014 Barcelona,
+34 934252650A les 14:00 tindrem la taula a punt.
Si hi ha algun celíac al grup ja m’han dit que tindran alguna cosa preparada.
Apa, fins diumenge!!!!
Molta sort a tots companys!!
Des de la terra ferma us enviaré tota la força del mon…
Espero les vostres cròniques, a la tornada…
Hache ha escrit:
Quote:Suposo que farem la tradicional foto de sortida, no????A veure on i a quina hora quedem, que aquest any han canviat el lloc del guarda-roba…..
Fins aviat!!!!!
Ostres!
El guardaroba a darrera hora estarà a tope i diuen que tanca a les 8:15. Crec que lo millor serà deixar la bossa i trobar-nos per fer la foto sense bosses i tot seguit al calaix.
Què tal entre a les 8:10 al costat de la font?
Crec que és el lloc habitual.
Com tenim serioses dificultats per a penjar les diapositives i enllaços als àlbums de fotografies de la VII Cursa del Carnestoltes, de Puigverd de Lleida, ací us deixem els enllaços per anar tafanejant :
àlbum (1)
https://www.flickr.com/photos/12185688@N06/sets/72157642216087424/àlbum (2)
https://www.flickr.com/photos/12185688@N06/sets/72157642217027693/àlbum (3)
https://www.flickr.com/photos/12185688@N06/sets/72157642218526513/siau…
Bon dia,
Us deixem descansar una estona i esperem llegir-vos ben aviat.
Ara a recuperar-se, felicitats a tots per fer el camí que us hi ha portat.
Salutacions
Bon dia,
Hem allargat una mica el termini per al sorteig, sortejarem entre els socis inscrits fins avui a les 21 h.
De moment 3 inscripcions entre 65 socis.
Bon vespre,
Els socis premiats amb una inscripció a la marxa popular de les cabanes de Volta dels Omellons del proper diumenge són:
Àlex Riu Oró
Abel Teixidó
Enric Ormo
Enhorabona a tots.
Ens hauríeu de comunicar el més aviat possible el nom de qui ocuparà aquesta inscripció. Correu a km0@km0.cat
Salutacions
Bon vespre,
Atès l’Abel el tindrem a 400 km i no podrà anar a aquesta marxa i ens demana sortegem la seua plaça entre els socis, el premi salta al soci inscrit després de l’Abel.
Enhorabona: Jordi Codony Centelles
Salutacions
Guaita, em toca ser el primer :blush:
Ha sigut un plaer tornar a veure cares conegudes, però renoi, teniu molta pressa per córrer!
XXXV Zurich Marató Barcelona 2014
Diumenge, 16 de març
Barcelona
42,195 m – 3h 34min 30s (1h 42min 35s + 1h 51min 55s)A principis d’any, després d’haver corregut la distància marató al desembre i haver-me recuperat totalment de la doble lesió de trencament a la planta dels peus, vaig decidir intentar recuperar definitivament la regularitat en sortir a córrer, doncs amb tants mesos anàrquics i tant esquifits ja se m’havia diluït el fons que posseia i de mica en mica m’anava sentint cada vegada més en baixa forma, amb un indesitjable augment de pes, i el que considero pitjor, la marcada sensació d’inseguretat psicològica davant les llargues distàncies.
La cesió totalment desinteressada d’un dorsal a mitjans de febrer per a participar en aquesta marató em va arribar com una bona nova celestial, amb la concreció d’un repte i la obligació de preparar-lo. Un mes d’entrenaments és un lapse de temps totalment insuficient per afrontar la distància mítica i encara més sense el bagatge previ a les cames que el recolzessin, però vaig decidir que m’esforçaria tot el possible per arribar en les millors condicions. Com tots els maratonians saben, el dia de la cursa només significa la punta de l’iceberg d’una llarga preparació. En total des del gener han set 252 kms en 21 sessions, bàsicament rodatges per fer volum i sense cap jornada de qualitat (afegint algunes excursions a la muntanya). Tot plegat no són números molt afalagadors, però dia a dia he anat recuperant les ganes de córrer i la il·lusió de la marató, amb una creixent confiança en mi mateix.
Un parell d’hores abans de la sortida aparquem al costat del Caixaforum, mentre vaig donant voltes a quina serà la estratègia definitiva; la idea més prudent seria sortir a pinyó fix a ritme moderat només “per acabar”, però no em ve massa de gust aquesta opció, no debades estic ben animat per improvisar, encara que tampoc tinc gaire marge de maniobra. Després de la foto amb els amics de Km 0 Ponent, tantejo en Marc que tampoc ho té massa clar. De fet, sortint a calaixos diferents serà difícil coincidir. En el meu cas, com ho he de fer amb els sub 3h, els primers kms hauré de controlar i córrer “enrera”.
Ja en cursa, i esvaides les emocions dels primers moments, efectivament vaig “cap a enrera”, mentre la gent m’adelanta a cabassos, no només a la carretera de Sants, sinó més amunt a la Diagonal i molt més endavant. Passo el km 10 en 49 min, amb molt males sensacions, com d’anar ofegat i amb la musculatura ben bé adormida. Problemes a la primera hora de cursa? En canvi, mantinc els ànims molt frescos gràcies a l’animació del públic i de la meva parelleta particular, que faran paral·lelament una altra marató per seguir-me. Un apunt significatiu: corrent al costat d’uns nois que empenyen unes cadires amb discapacitats s’aixeca una forta cridòria que posa la pell de gallina. Molt lluny d’altres anys, per tant, la ciutat finalment s’ha fet seva la marató i valora l’esforç del corredor.
Travessant Barcelona per la Gran Via encara estic negociant el ritme, ben tranquil perquè en un moment o un altre el cos exigirà afluixar o mantenir la cadència. Al Passeig de Gràcia retorna lleugerament el malestar però ara ho atribueixo al sol que ens toca d’esquena. Finalment a Roselló bec, em remullo completament i aleshores és quan començo a trobar-me bé. A partir d’aquest moment he aprofitat qualsevol ombra, he begut a tots i cadascun dels avituallaments, i he portat tothora la gorra xopa. Mentrestant passen com la marabunta tota la colla que segueix a les llebres del sub 3h 30min, alguns a cops de colze i empentes. Em quedo perplex i evidentment els deixo passar. De colzes i empentes en continuaré rebent sobretot durant la última hora de cursa… En referència als que segueixen les llebres, sempre he pensat que quina manera més avorrida de córrer una marató!!!
Després de la Sagrada Família, seguint per València i completant tot el bucle de la Meridiana m’ha embriagat totalment l’harmoniosa i dolça sensació de córrer. En aquests moments és quan els kms passen un darrera d’un altre tot seguits sense fer escarafalls, d’una manera insòlita i deliciosament fluïda. Els corredors, el públic, els carrers, el color del cel… tot apareix revestit d’un vel estèticament molt agradable. Són els moments en que la marató mostra la seva cara més amable i atractiva, t’atrapa amb força i no tinc cap dubte que estreny els lligams que comparteix personalment amb cada corredor perquè sigui cobejada en un futur. Nogensmenys, tots sabem que aquesta marató que tant es fa estimar pot mostrar una altra fesomia, potser no massa lluny, potser com qui diu, a l’altra banda del carrer…
Passo la mitja marató en 1h 43min, molt més ràpid del que sé que poden oferir les meves cames, però ja he decidit que avui m’he de provar. Sé perfectament que corrent per sota de 5 min/km tanta estona m’estic sobreesforçant perquè d’altres dies el pulsòmetre així m’ho ha revelat. Possiblement endut per la segregació endorfínica i les vanes vel·leïtats de doblar novament al final, estic arriscant de tal manera com si es tractés d’una ofensa als deús. Més tard o més d’hora, la fúria d’aquests arribarà en forma de càstic i aleshores, oh pobre mortal, m’hauré de penedir de l’arrogància mostrada.
Efectivament, al llarg de la Gran Via i la Rambla Prim, noto un ràpid encarcarament de les cames. A més a més el mal a la planta del peu dret degut a la neuràlgia cada vegada va creixent més, de manera que he d’anar remullant-lo de tant en tant amb aigua. Amb poc més de 25 kms ja veig que avui tocarà patir. De totes maneres, espero amb candeletes la retrobada amb la família a mesura que ens apropem a la plaça Glòries. Aquí m’animen novament i faig l’únic avituallament sòlid de la cursa: sis caramels tous Haribo. Però ja no sóc el mateix perquè baixant per la Diagonal el peu crema i sé que pot arribar a fer molt de mal. De fet, fa cinc o sis anys vaig deixar de fer ultrafons per aquest motiu, el qual les plantilles no han acabat de solucionar. El dolor a les cames tant em fa.
Passades dues hores i mitja des de l’inici, a la zona del Fòrum i al llarg de tot el front marítim recordo la frase de Zatopek: “La marató és una cursa de 12 kms que comença al km 30” Quanta raó tenia! Gent caminant, estirant, a diferents velocitats, reduïnt la marxa. Aviat en passo a formar part d’aquests últims. I no estic tocat per la calor, que en fa molta, ni encara menys superant el mur, doncs avui no el veig. Simplement, el mal al peu es fa insuportable i se’m difumina per tota la cama. Com avui he decidit lluitar continuo corrent amb determinació. Aquí precisament m’adono que he recuperat aquella voluntat de superació que havia perdut i em fa feliç. Passen els minuts, que es fan eterns, i a l’alçada de les Torres Mapfre també m’adono que estic patint enormement no per córrer la marató sinó contra la maleïda neuràlgia, que ja m’envia unes característiques “fuetades elèctriques”. Com no té massa sentit portar a l’infinit la tolerància a aquest mal, decideixo caminar, alleujant el turment. Detesto caminar a les maratons però encara detesto més lesionar-me si no és inevitable.
A partir d’aquí comença una altra cursa, bastant deslluïda a nivell atlètic, però en canvi enormement feliç de saber que torno a tenir la força interior del corredor de fons. Arc de Triomf, Ronda Sant Pere, Plaça Catalunya, la Catedral… tot succeeix ara molt lentament, a estones caminant, a estones trotant, caient els minuts acceleradament (fins a 10 més respecte la primera mitja), però amb la ment ben clara i content d’haver arriscat, veient la marató repartint justícia com cal. Al Paral·lel retorna la cridòria desfermada i veient un corredor estirat a terra assistit per l’ambulància ja només em venen ganes de plegar, i ho acaba de reblar la imatge patètica d’un altre corredor amb fortes rampes caient com un autòmata sense control tot just a l’entrada de la recta final.
Aquesta vegada travesso l’arc amb alleujament, sense emoció i ja pensant en la recuperació. La música està prou forta com perquè no podem xerrar amb els coneguts, també fa massa calor així que inicio la retirada. La celebració serà en família, fidels acompanyants impertorbables que tant servei han realitzat aquest matí i a les quals donar-li les gràcies és poc.
Hem renovat els vots maratonians, hem desafiat els déus, hem gaudit i patit a grans dosis, hem trobat quelcom que havíem perdut i a la fi novament hem caigut al parany de la distància mítica vivint-la intensament. Tornarem.
