S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
MARTA, és el sino de l’organitzador: res li agradaria més que ser amb tots els participants, compartint cursa, però no tothom pot estar a tot arreu, com algun cas escàs que conec.
I aquí rai, que hi ha prou gent i prou bona com per que no hagin de ser gaires els sacrificats / ades.
T’ho passaràs bé !!, també des de l’altra banda.
Ieeeps,
Per qui vulgui informar-se de material i curses de muntanya, a la revista RUNNER’S d’aquest mes, hi va un suplement especial de curses de muntanya, que està força bé 😆
Salut
Local
Necessitem un local per fer el muntatge de les bosses. Ara tenim el material repartit i n’esperem molt més.
El tema és urgent.
Salut
No hi cal patir :
a) Local de l’AA.VV de Cappont.
b) Passadis de cal Crit
……..i sempre ens quedarà qualsevol plaça o aparcament de la ciutat
Un cop comptabilitzades les inscripcions pagades, podem dir que:
Queden menys de 90 pitralls lliuresDimarts és el darrer dia per inscripcions de grup, i dijous tanquem els individuals.
➡ En cas d’arribar al límit de 500 inscripcions tancaríem inscripcions.
Us demanem que no deixeu res pel darrer moment, ens sabria greu que no poguéssi ésser a templers.
Salutacions
Ei, companys, ens demanen aixo -ho sento crit pero estic en un ordinador sense accents-
Publicat: Avui a les: 4:25 pm Assumpte: canvi de nom
Ei de nou!perdoneu per les molèsties, però estic inscrit com a Javier Miró. Em podríeu canviar el nom en català?
És normal que un novell com jo estigui una mica neguitós per la cursa?
Ja falta menys!
Quote:Que us sembla si fem pamflets de:Registra’t al fòrum de km0
Llegeix el que pensen els altres corredors!
Explica que t’ha semblat la cursa!
Ajuda’ns a millorar!!O alguna cosa així i ho posem a les bosses
Tambe hi podem afegir que podran veure les fotos de la cursa a la nostra web.
Quote:En mujeres creo que se hará un 38´. Si acuden atletas "semiprofesionales" quizás pueda ser un 35´.Adolfo, Txell Calduch -que se ha inscrito- se quedo a 40 segundos de Marta Dominguez en la Cursa Bombers. Creo que clavara los 35. Carme Aunyon -lo siento este ordenador no tiene ni acentos ni enyes- puede hacer 36 o 37… i las sorpresas que puedan aparecer, pero seguro que tenemos buena marca en feminas.
Salut.
Hola pues jo col•lecciono escuradents el que van embolicats amb la propaganda del bar , ara tindre uns…50
Ja ho he comentat altres cops i com que veig que no consta en cap acta que se’n hagi parlat faig memòria de la importància d’informar a LLEIDA de que es celebra una cursa, que hi hauràn carrers tallats, que la gent surti al carrer a animar (això és una utopia!), …
Es pot informar en premsa, radio, taxis, cartells en els carrers afectats, indicant dia i hores de tall.
Ens queixem de que els cotxes no paren de tocar el claxon però qui fa res per evitar-ho?
I comentar que això també ho va comentar la Mireia:
Quote:Hola a tots!Un consell, que segur que el teniu pesent, però per si a cas, a la Mitja marató de Tarragona, la setmana abans posen cartells o avisos del recorregut i l’hora de tancament i apertura dels carrers aproximadament per tal de conscienciar als veïns de la present cursa. Així, les queixes són mínimes. Us ho comento pq el recorregut es realitza per carrers bastant transitables. I tb penso que és una manera que la gent s’enteri de la cursa i de que surti al carrer. Moltes vegades n’hi s’enteren d’events així.
Bueno era un consell, pq quan ajuda a organitzar la mitja de Tarragona era una de les coses que tb teniem presents.
Fins aviat
Parleu-ne en la propera reunió!!
Salut
Salut companys,
Acabo de perdre una crònica de les grandeses i misèries de la marató que portava escrivint de feia més d’una hora 👿 👿 👿 , així que vaig a fer un resum.
Cap de setmana fantàstic, viatge més còmode del previst malgrat la distància (1100), Saint Malo ens sorprén amb un recinte amurallat i conjunt històric preciós. El Mont Saint Michel crec que és una de les coses que s’han d’anar a veure al menys una vegada (entre moltes altres que n’hi pugui haver). Res es pot comparar a aproximar-s’hi, l’impacte és tal que la visita és impossible que decebi però no pot superar a l’impressió que ofereix des de fora quan s’està a una certa distància i t’hi apropes.
La meva cursa, des del punt de vista atlètic un autèntic fracàs amb el temps que diu el Crit. Vaig rodar molt còmode fins al 25 en temps previstos per fer 3:45. Al sortir una temperatura de 28-29 graus, qualificada d’excepcional per l’speaker, a partir del 10 vent de cara, situacions climatològiques canviants, a vegades et guaries de l’aire entre arbres i la xafogor t’aplatanava. Bones condicions els últims 10 kms.
Al 24 tot i rodar relativament còmode vaig tenir alguna debilitat, malgrat complir els parcials i saber que aquestes situacions sovint es reverteixen que al 26 passés el globus de les 3:45 com si fossin el Baldini i una colla d’amics va ser un cop moral massa fort. Vaig intentar motivar-me pensant que si dossificava les 3:50 o 50 i poc no se m’escaparia, que hi es estonestes de crisi i una vegada passades tot millora molt,però sense estar massa petat al 28 vaig parar, portava 2:32
És curiós perquè va ser una parada diferent a la d’altres vegades, ni se’m passava pel cap abandonar però no tenia cap pressa per reemprendre la cursa, com si aquella ja no anés amb mí. Anava caminant a l’hora que reflexionava un munt de coses, entre elles que si continuava caminant no arribaria fora de control. Al 30 vaig córrer fins al 32 amb 11:41, llavors el temps de cursa era de 3:04:30 i pensar que els 10 que quedaven a 6 em portarien a les 4:05 va fer que donés la cursa per acabada. Si que corria sense esforçar-me massa però la motivació ja era al nivell d’on trepitjaven les sabatilles. Passar de les 4h quan no havia passat mai, ja m’era igual de 15 que de 30 o més minuts. Curiosament dedicava el temps a reflexionar, com si fos fora de tota aquella gent que passava corrent pel meu costat. Valorava el punt intermig d’aquella marató entre les que havia fet en el passat i les que faré en el futur.
I en aquell punt intermig van passar dues coses difícils d’oblidar, del 32 al 33 hi havia un control d’abandonament i la noia que hi havia allà em va convidar a quedar-m’hi, jo li vaig fer amb gestos que anava bé i que continuava (ni tenia ganes ni li hagués fet entendre -no parlo gens de francès-) però possiblement anava capcot perquè m’invaia una sensació de derrota immensa. 100 metres més enllà un noiet ros, de 6 o 7 anys, encantador, em va cridar -devia llegir el nom al meu pitral- "a bouteille d’eau, Quim?". Ja l’havia sobrepassat un parell de metres, em vaig girar i al veure les ganes que me la volia donar li vaig dir que si, "merci". Es va ajupir i de sota una peça de roba va treure una ampolla, en tenia 4 o 5, i me la va donar més content que un gínjol.
(continuo, no em passi com abans)
(continuo)
Al 33 vaig tornar a córrer, una altra vegada amb facilitat (vull dir sense que necessités massa esforç), però erràticament perquè tenia el cap a tot arreu menys allí. Però el curiós de tot era que pensava que feia temps que no em passava, que probablement tampoc seria l’última, però quan perds els objectius, per modestos que siguin es fa difícil apretar en aquells moments que s’ha de posar un plus de més. Vaja, que patir només compensa quan es pot assolir el temps que es vol o s’està en disposició d’intentar-ho. Al 35 vaig tornar a parar.
Al meu davant un rosari de gent parava i engegava, la fila de corredors anava passant i jo ho veia com un espectador més. Finalment al 36 vaig tornar a engegar, i després d’un parell de kms em trobava força bé, tot i que admeto que situat en aquella franja de cursa, ni passar molts dels corredors que m’havien passat anteriorment em motivava de cap manera, continuava com si fos un espectador privilegiat de veure la cursa en primer pla. Arribar s’havia convertit en un tràmit, la gent que m’esperava, acostumada a una certa fiabilitat patiria.
Entre el 41 i el 42 els vaig veure animant-me, vaig pensar que en un esforç estèril, ja només pensava recollir la medalla i fotre el camp. Una vegada a l’arribada vaig veure que es feien uns taps monumentals de corredors per accedir als llocs de beguda, i com l’organització havia demanat molta paciència per sortir d’aquell lloc només tenia ganes de marxar. Em vaig reunir amb els meus acompanyants i vam agafar el primer autocar que ens va dur a l’aparcament….a 6 km de l’arribada. D’allà sortir va ser relativament fàcil.
El meu amic, suposo que amb tota la bona fe del món, em deia que no havia vist arribar la gent tant trinxada en moltes de les maratons que havia anat, que les condicions havien estat molt adverses i que ho portava parlant amb els corredors. Bé, les coses són com són, i les coses s’han de dir pel seu nom, per les meves expectatives, la cursa va ser un autèntic fracàs, després se’n pot fer les lectures i buscar els punts positius que un vulgui.
Anys endarrera, arribant més d’una hora més aviat, buscant aquell rendiment òptim que tots busquem m’havia dit més d’una vegada els 5 minuts segúents que era l’última, al cap de mitja hora ja se m’havia passat i pensava en la propera. Ahir en plena cursa, ja pensava en la propera. Potser he fet aquesta més per "mono" de marató que per les possibilitats de trobar un ritme de competició mínimament acceptable. També tinc clar que si en el futur ha de ser trinxar-se per estar en aquestes franjes de temps, possiblement no n’hi haurà massa més. Cadascú sap trobar el seu punt de motivació.
Una altra part bona és que tret d’un repasset de galius, no m’ha fet falta res més, no em fa mal ni un múscul, he pogut conduir la major part del trajecte de tornada i he arribat a temps per dedicar-me un parell de llaunes de caragols a La Huerta. Com a la mateixa vida, les maratons estan plenes d’alegries i decepcions. Ahir va ser una derrota amarga, perquè la sensació d’impotència no me la treu ningú, però ja tinc ganes de córrer la propera. Tant debò que sigui Donostia.
En el fons, encara que la preparació sigui òptima (i ara no era el cas, potser això també em va fer desistir) la resolució del resultat expectatives-registre és com obrir un meló, que per molt bé que pinti, fins que l’obris no saps com surtirà. D’altra banda, el viatge, la companyia, les tertúlies han sigut excel·lents, i a més a més, la cursa. I en aquest tipus de curses passen coses molt bones, altres no tant, i algunes que gens, però passi el que passi, res s’acaba en una cursa. Ja en seguirem parlant.
Una abraçada a tots.
