Marathon MontsaintMichel, França, Juny
- This topic is empty.
-
Entrades
-
Salut companys,
Acabo de perdre una crònica de les grandeses i misèries de la marató que portava escrivint de feia més d’una hora 👿 👿 👿 , així que vaig a fer un resum.
Cap de setmana fantàstic, viatge més còmode del previst malgrat la distància (1100), Saint Malo ens sorprén amb un recinte amurallat i conjunt històric preciós. El Mont Saint Michel crec que és una de les coses que s’han d’anar a veure al menys una vegada (entre moltes altres que n’hi pugui haver). Res es pot comparar a aproximar-s’hi, l’impacte és tal que la visita és impossible que decebi però no pot superar a l’impressió que ofereix des de fora quan s’està a una certa distància i t’hi apropes.
La meva cursa, des del punt de vista atlètic un autèntic fracàs amb el temps que diu el Crit. Vaig rodar molt còmode fins al 25 en temps previstos per fer 3:45. Al sortir una temperatura de 28-29 graus, qualificada d’excepcional per l’speaker, a partir del 10 vent de cara, situacions climatològiques canviants, a vegades et guaries de l’aire entre arbres i la xafogor t’aplatanava. Bones condicions els últims 10 kms.
Al 24 tot i rodar relativament còmode vaig tenir alguna debilitat, malgrat complir els parcials i saber que aquestes situacions sovint es reverteixen que al 26 passés el globus de les 3:45 com si fossin el Baldini i una colla d’amics va ser un cop moral massa fort. Vaig intentar motivar-me pensant que si dossificava les 3:50 o 50 i poc no se m’escaparia, que hi es estonestes de crisi i una vegada passades tot millora molt,però sense estar massa petat al 28 vaig parar, portava 2:32
És curiós perquè va ser una parada diferent a la d’altres vegades, ni se’m passava pel cap abandonar però no tenia cap pressa per reemprendre la cursa, com si aquella ja no anés amb mí. Anava caminant a l’hora que reflexionava un munt de coses, entre elles que si continuava caminant no arribaria fora de control. Al 30 vaig córrer fins al 32 amb 11:41, llavors el temps de cursa era de 3:04:30 i pensar que els 10 que quedaven a 6 em portarien a les 4:05 va fer que donés la cursa per acabada. Si que corria sense esforçar-me massa però la motivació ja era al nivell d’on trepitjaven les sabatilles. Passar de les 4h quan no havia passat mai, ja m’era igual de 15 que de 30 o més minuts. Curiosament dedicava el temps a reflexionar, com si fos fora de tota aquella gent que passava corrent pel meu costat. Valorava el punt intermig d’aquella marató entre les que havia fet en el passat i les que faré en el futur.
I en aquell punt intermig van passar dues coses difícils d’oblidar, del 32 al 33 hi havia un control d’abandonament i la noia que hi havia allà em va convidar a quedar-m’hi, jo li vaig fer amb gestos que anava bé i que continuava (ni tenia ganes ni li hagués fet entendre -no parlo gens de francès-) però possiblement anava capcot perquè m’invaia una sensació de derrota immensa. 100 metres més enllà un noiet ros, de 6 o 7 anys, encantador, em va cridar -devia llegir el nom al meu pitral- "a bouteille d’eau, Quim?". Ja l’havia sobrepassat un parell de metres, em vaig girar i al veure les ganes que me la volia donar li vaig dir que si, "merci". Es va ajupir i de sota una peça de roba va treure una ampolla, en tenia 4 o 5, i me la va donar més content que un gínjol.
(continuo, no em passi com abans)
(continuo)
Al 33 vaig tornar a córrer, una altra vegada amb facilitat (vull dir sense que necessités massa esforç), però erràticament perquè tenia el cap a tot arreu menys allí. Però el curiós de tot era que pensava que feia temps que no em passava, que probablement tampoc seria l’última, però quan perds els objectius, per modestos que siguin es fa difícil apretar en aquells moments que s’ha de posar un plus de més. Vaja, que patir només compensa quan es pot assolir el temps que es vol o s’està en disposició d’intentar-ho. Al 35 vaig tornar a parar.
Al meu davant un rosari de gent parava i engegava, la fila de corredors anava passant i jo ho veia com un espectador més. Finalment al 36 vaig tornar a engegar, i després d’un parell de kms em trobava força bé, tot i que admeto que situat en aquella franja de cursa, ni passar molts dels corredors que m’havien passat anteriorment em motivava de cap manera, continuava com si fos un espectador privilegiat de veure la cursa en primer pla. Arribar s’havia convertit en un tràmit, la gent que m’esperava, acostumada a una certa fiabilitat patiria.
Entre el 41 i el 42 els vaig veure animant-me, vaig pensar que en un esforç estèril, ja només pensava recollir la medalla i fotre el camp. Una vegada a l’arribada vaig veure que es feien uns taps monumentals de corredors per accedir als llocs de beguda, i com l’organització havia demanat molta paciència per sortir d’aquell lloc només tenia ganes de marxar. Em vaig reunir amb els meus acompanyants i vam agafar el primer autocar que ens va dur a l’aparcament….a 6 km de l’arribada. D’allà sortir va ser relativament fàcil.
El meu amic, suposo que amb tota la bona fe del món, em deia que no havia vist arribar la gent tant trinxada en moltes de les maratons que havia anat, que les condicions havien estat molt adverses i que ho portava parlant amb els corredors. Bé, les coses són com són, i les coses s’han de dir pel seu nom, per les meves expectatives, la cursa va ser un autèntic fracàs, després se’n pot fer les lectures i buscar els punts positius que un vulgui.
Anys endarrera, arribant més d’una hora més aviat, buscant aquell rendiment òptim que tots busquem m’havia dit més d’una vegada els 5 minuts segúents que era l’última, al cap de mitja hora ja se m’havia passat i pensava en la propera. Ahir en plena cursa, ja pensava en la propera. Potser he fet aquesta més per "mono" de marató que per les possibilitats de trobar un ritme de competició mínimament acceptable. També tinc clar que si en el futur ha de ser trinxar-se per estar en aquestes franjes de temps, possiblement no n’hi haurà massa més. Cadascú sap trobar el seu punt de motivació.
Una altra part bona és que tret d’un repasset de galius, no m’ha fet falta res més, no em fa mal ni un múscul, he pogut conduir la major part del trajecte de tornada i he arribat a temps per dedicar-me un parell de llaunes de caragols a La Huerta. Com a la mateixa vida, les maratons estan plenes d’alegries i decepcions. Ahir va ser una derrota amarga, perquè la sensació d’impotència no me la treu ningú, però ja tinc ganes de córrer la propera. Tant debò que sigui Donostia.
En el fons, encara que la preparació sigui òptima (i ara no era el cas, potser això també em va fer desistir) la resolució del resultat expectatives-registre és com obrir un meló, que per molt bé que pinti, fins que l’obris no saps com surtirà. D’altra banda, el viatge, la companyia, les tertúlies han sigut excel·lents, i a més a més, la cursa. I en aquest tipus de curses passen coses molt bones, altres no tant, i algunes que gens, però passi el que passi, res s’acaba en una cursa. Ja en seguirem parlant.
Una abraçada a tots.
felicitats, hi ha curses de totes menes….
acabar es tot un premi personal….
FILIPIDES ES AIXI.!!!! 😉
MOLTES FELICITATS….
un altra al sac.
PETONS. 😆
ESTEFI 😉El sol fet d’anar al Km0 del Mont Saint Michael ja és un mèrit.
El fracassos mai son autobiogràfics . Només poder-ho explicar ja son èxits i experiències només abast d’una minoria.
Salut!
Segarrenc
El meló té la clau, tu ho has dit, no saps que et trobaràs fins que no l’obres. I punt. No crec que es pugui aplicar la paraula fracàs, el cos no és una màquina, de vegades funciona bé i de vegades no tan bé. Las curses, unes surten bé i d’altres no. Potser no hem de raonar més.
En tot cas, acabar una marató més mai no pot ser un fracàs.
No intento animar-te, quedi clar, aquestes coses les ha de rumiar cadascú en solitud.
Salut companys,
Tots teniu la mateixa part de rao, la interpretació de les coses és molt personal. Gràcies pels ànims en primer lloc. Però la veritat, no estic gens desanimat, estic emprenyat, i només una mica perquè no vaig saber rellegir la cursa, fer un replantejament sobre la marxa. És com quan un entrenador de bàsquet o futbol dibuixa l’estratègia a la pissarra, allà sempre es guanya, però al camp hi intervenen molts altres factors.
És molt fàcil fer com els polítics, tots hi guanyen sempre (no sé com coi s’ho monten) i és molt fàcil recórrer a tòpics per maquillar-ho tot. Em venia de gust fer la crònica així perquè és exactament el que vaig sentir, ara, treient-li tota la importància del món (si les derrotes que m’esperen en el futur fossin com aquesta rai, totes així), i crec que és bo que es reflecteixi tot el que passa per no pintar les coses de color rosa, algunes vegades no ho són. Una marató més amb un no gaire bon regust de boca, però què hi farem, esperar la propera.
També penso que la certesa de no tenir mai assegurat el que busques en una marató és part de la seva de la seva grandesa i una gran motivació per nosaltres.
D’aquesta en concret he de dir que l’organització, en la mesura de les seves possibilitats, força bona. Preparar l’arribada d’un contingent tant gran de persones i els seus acompanyants al Mont Saint Michel és difícil, necessita un gran desplegament i coordinació. Situen pàrquings fins a 6 kms de l’arribada de la prova i hi ha autocars que apropen als acompanyants i hi tornen escalonadament a tothom. És una qüestió de calendari, una mica difícil perquè és lluny, però quan puguem, mirarem de repetir.
Una abraçada a tots.
Enhorabona Segarrenc com tu ben saps hi ha maratons que es fan per fer un bon temps hi altres per treur’es el mono. L’important es que ja està feta.
De la teva bona crònica replego moments que suposo tots hem passat corrent, quan veus que els teus objectius ja ho ho son i segueixes endevant sense sapiguer perqué o simplement per la malaida medalla o tenir la foto de l’arribada.
Ara a pair els caragols i agafar força pel diumenge.
Salut i milles.
Abel.
Que dir-te segarrenc, t’entenc perfectament perquè jo sóc una mica expert en aquestes "guisas", expert de fotrem ventallades, més de les que un voldria, però continuem entossits en tornar-hi i tornar-hi.
És durillo, però jo encara no he vist la meva darrera….ni l’he imaginada….perquè espero que encara n’hi falti molt de temps 😉
Salut, ens veiem i compartim….DIUMENGE… 😉
.
SEgarrenc
Enhorabona. Una més al sac i van …………………………..
Ara a gaudir dels records, de les vistes i visites, de l’ambient….etc.
Salutacions
Ieeeps,
Enhorabona segarrenc, la marató es tota una aventura, moments dolents i altres de més bons, de tots n’aprenem i a la llarga, els disfrutem tots i els volem repetim de nou 😉
Felicitats campió 😉
Segarrenc el 25 de novembre ja tindràs unes altres sensacions. Per cert, quan a Donosti passis pel km32 fixa’t en la marca que hi ha al mur. Són els meus pinyos.
Salut company
segarrenc, felicitats company, perquè el fet d’acabar una marató ja és una victòria. I una més al currículum.
I a més a més fent turisme a la Bretanya francesa. Que més es pot demanar??????? Esperem fotos eh¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡
Enhorabona, a veure si m’ho expliques en persona aviat.
Una abraçada;
Jose H
Salut companys,
En el tema fotos sempre he sigut una mica desastre Hache, en fem poques i encara me’n he sortit menys de penjar-les, hi guanyaré ensenyant-te-les qualsevol dia.
Si sortissin tots els punt negres que tenim els que correm maratons Artur42 s’haurien de revisar els mapes, per això potser un altre dels encants de la prova és aquest, la motivació que són sempre per la següent.
La meva dona, que comença a estar acostumada, em diu moltes vegades a l’arribada després de veure la cursa i la trinxamenta dels participants: "no és bonic aquest esport". Home, bonic potser no, però enriquidor, gratificant i coratjós una estona llarga.
Una abraçada a tots.
Quote:En el fons, encara que la preparació sigui òptima (i ara no era el cas, potser això també em va fer desistir) la resolució del resultat expectatives-registre és com obrir un meló, que per molt bé que pinti, fins que l’obris no saps com surtirà. D’altra banda, el viatge, la companyia, les tertúlies han sigut excel·lents, i a més a més, la cursa. I en aquest tipus de curses passen coses molt bones, altres no tant, i algunes que gens, però passi el que passi, res s’acaba en una cursa.De la teva crònica em quedo amb aquest paràgraf final, segarrenc. Resumeix molt bé una experiència vital com la marató, tu això ho tens molt clar.
El dia que vam sortir per Cervera a rodar junts crec que es va segellar una bonica i duradora amistat. També recentment vas manifestar el desig de repetir sortida, però per on jo vaig.
Ara sembla, segons dius, que estàs "una mica bé". Què tal si esperem a que jo també hi estigui ? I si arrepleguem algú més ?
En tot cas, et voldria a tu i als teus a la Marxa.
Una abraçada.
El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.