S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Hola de nou, sóc el Kaiser!
Després d’alguna esporàdica pujada a la Seu Vella, la meua primera mitja marató (i la segona) va ser a Helsinki, però d’això ja fa molts anys i ara ja he plantat arrels a la Lleida on vaig néixer.
Després de tot allò, m’he posat a córrer amb uns mínims de constància des de fa uns 3 anys.
Sóc un lentorro genuí, d’aquells que veuen moltes esquenes de Km0’s, però amb una mica d’esforç van caient els minuts del crono. I amb esforç, i amb constància, i un peu darrera l’altre, ja han caigut 3 maratons (Barcelona 09, Donostia 09, Barcelona 10) i ja estic inscrit per la quarta (Florència!).
Pertanyo a aquesta combinació explosiva que surt de la suma de Km0 Ponent + Castellers de Lleida: la qüestió és no estar-se quiet.
Marques personals:
10000m: 46’37” (Balaguer 21/02/2010)
21097m: 1h44’15” (Barcelona 14/02/2010)
42195m: 3h46’48” (Barcelona 7/03/2010)Una abraçada, i no em deixeu sol en aquest fil!
Kaiser
Bon dia,
Doncs jo sóc el crit.
La meua llum van ser les moltíssimes marxes que vaig fer amb el pare de ben petit, en terres empordaneses.
Farà deu anys que sóc a Ponent, i hi vaig venir amb una marató al sac. Sí, vaig fer una marató abans que un deu mil. Era la marató de Barcelona, el darrer any que va sortir de Mataró, la vaig fer sol, el 100 % preparada en solitari i corrent a la platja de l’Estartit.
Des de Lleida he anat descobrint això de córrer. Van ser 15 maratons, moltes de Bcn, algunes de Donosti, la més preciosa que he fet mai ‘marathon des villages’ a Cap Ferret, i les meues dos sub 3, la molt recomanable La Rochelle (2 marató més gran de França) i València que ja vaig fer de baixada. On he patit més i gaudit més, Empúries.
També moltes mitges i deu mils durant aquests 9 anys, però tot això és història. Les marques ja no em preocupen. Ara gairebé no corro. Fa un any que no faig cap cursa. La vida a vegades et fa parar i et vol dir que vas massa ràpid, i et convida a aturar-te i veure alguna cosa especial. No cal emprenyar-s’hi, i si convé es diu gràcies i ho faig, d’aquí a un parell anys diré de tot cor.
Com saben alguns grans amics que tinc per aquí, també el Kaiser que s’acaba de presentar, només hi ha una cosa el món de l’atletisme popular millor que córrer una cursa, és ajudar en la mesura que es pugui a fer-la possible.
I tant anys després, igual que quan en tenia set o vuit, encara m’enamoren les marxes. Ah, i ajudar a fer-les possibles al costat de grans amics que aquest esport m’ha donat, ja és la… pera.
Benvinguts a tots, passi el següent.
Crit
p.s: Avís per a navegants, aquest fòrum és perillós, hi ha moltes bones persones que us poden enredar de mala manera.
Sime ha escrit:
Quote:Enric ha escrit:Quote:Diuen els que tracten amb mi que tinc un problema: que de tant en tant tinc idees. :side:Vols dir? Jo no ho he sentit mai aixó. *
Quin podria ser el millor moment per fer aquesta ruta? A l’estiu? Durant el curs?
Potser amb el curs començat es podria alternar amb les curses, en plan rodadeta diferent. Clar que 37 kms :ohmy: cal platejar-se’ls bé.Un cop començat el curs, tenim pensat fer una etapa cada mes.
I es poden fer etapes en més de un dia, no hi ha normativa.
* El proper cop que rodem juntets (som del Runner Team Banc del sinofós ) no t’ apropis massa que pots caure.
Una abraçada
Força Vida!
:woohoo: :woohoo: :woohoo: :woohoo:
mmmmmmmmmmmmmmmmmmm¡¡¡¡
:silly: :silly: :silly: :silly: :silly:
ja diras…. INTERESSSSSANTISSSSIM¡¡¡¡¡
ESTEFI i km´sssssssssssssHola companys:
Des dels 16 anys que vaig començar a fer atletisme a Reus, la meva ciutat natal, no he deixat mai de correr. Primer van ser curses escolars, després cross i pista, molta pista, on vaig probar-ho tot al Club Natació Reus Ploms, però sobre tot, mig fons, 400 tanques i decathlon, sempre amb marques mediocres, però que em van permetre anar a algún campionat de Catalunya i Espanya i sobre tot gaudir d’un ambient que anys després he retrobat. El compartir durs entrenaments i perque no? també birres ambs el grup de companys. Un ambient sanot el de l’esport que m’hagués agradat encomanar a les meves filles.
Per circunstàncies laborals vaig fer cap a Lleida a l’any 1985 i aquí vaig fitxar pel Sícoris un parell d’anys, després, boda, fills, etc., qué us he d’explicar als que esteu ara amb aquesta situació?
Durant uns 20 anys vaig mantenir-me corrent 1 o 2 díes a la setmana i competint en la cursa del PRYCA i Pujada a La Seu.
Al 2004 vaig separar-me i el correr va convertir-se en la meva taula de salvació, primer 3 i després fins a 5 díes d’entrenament, aixó va permitir-me tastar la marató, primer Madrid, després va seguir Nova York, mercés a un premi que vaig guanyar al concurs “¿Quién quiere ser millonario?” i moltes altres.
Al principi vaig anar de menys a més i buscant marca, una vegada vaig aconseguir fer sub 3 h, vaig relaxar-me i ara ne més penso en acabar dignament.
Jo em denomino “col.leccionista de maratons”, en porto 15 diferents per 3 continents i la idea es no repetir-ne cap, ara com a regal dels meus 50 anys, començaré a preparar Chicago pel 10-10-10 i possiblement 5 setmanes després la de la Costa Daurada, pel 2011, Sevilla …
Animo a tothom a barrejat turisme i correr, aixó m’ha permés gaudir el doble amb la meva parella i filles voltant per mig mon.
Des de que fa ja qüasi 5 anys van propossar-me formar part de Km 0, ha sigut per a mi un retrobament amb les sensacions de teen-ager, companys de debó, entrenos, curses, organitzar la marxa i Templers, … Va ser una bona encertada crear un lloc on coindicir gent que ens agrada el mateix i que abans ens veiem fent curses o entrenant pel ríu i ni ens coneixíem.
Per acabar, el meu nick (Cargol) ve de fa anys, buscant un nom definidor de les terres de Ponent per entrar a una web ja dessapareguda (10 de 1000), quí pensava llavors que sería
l’emblema de la nostra Associació?.
Convido a tothom a compartir la nostra il.lussió.
Salut i milles.
AbelTal com va la cosa, si hi ha més corredors, proposso fletar un bus de Km 0 ple de pancartes i senyeres.
Forza ragazzi.
AbelHola companys;
En vista de la poca acceptació rebuda i de que ja som a temps de rebaixes, el preu actual es de 350 Euros,
Salut i milles.
AbelHola. Soc l’ Enric i miro de ser un corredor.
Però soc molt més perquè soc de Km0
En aquesta vida, de tant en tant et posen el nivell molt alt, i això ho han fet els meus veïns de presentació. Tots els que també tenen la sort de gaudir de la seva amistat estan d’ acord, no ho dubto. Mentre escric això s’ ha colat el Cargol, tenim tard!
Vaig néixer en aquesta ciutat llunyana agermanada amb la boira, ja fa uns anyets (44). Els meus inicis en el mon de l’ esport van ser com a nedador en el meu Club Natació Lleida a nivell nacional però sense apropar-me a podis; després vaig continuar en l’ atletisme però en la rama saltadora (perxa i proves combinades) en el maltractat i desaparegut Antorcha.
Durant 13 anys vaig viure en aquella ciutat tan propera i llunyana, bonica i freda, verda i grisa, anomenada Vitoria; sense cap tipus d’ intenció perquè semblava impossible, vaig tornar. I ara, ja fa 6-7 anys que soc aquí, en aquesta Lleida que estimo, tot i que alguns cops resulta difícil de explicar. La sensació de que fora d’ aquí poca gent l’ estima i molta la desconeix i ignora, m’ acompanya cada cop més.
En el període que vaig estar fora, algú es va carregar un històric “choperal” -que va acumular molta sang fa 70 anys- i va plantar-hi gespa. En alguns moments, encara el veig molt clar, recordo els 1ers aplecs, els que van ser els autèntics. La canalització ha portat molt a Lleida, encara que el pugi enyorar. De fet a portat molta salut i vida.Vaig començar a córrer perquè necessitava cremar energia, retrobar-me físicament, ser jove. La meva vida està vinculada a l’ esport, i la meva feina també; amb els meus 2 fills – la parelleta- amb una edat de no anar amb cotxet, vaig poder tornar a començar.
Passo les nits i menjo davant la canalització, ara mateix la tinc davant. Veig gent corrent a les 6 de la matinada, les 4 de la tarda, les 2 de la nit, de veritat; ara no, fa la calor de Lleida i poca gent, com la Estefi, es prou valenta. Els colors de les samarretes no enganyen i moltes em son molt properes i van del I al IV, blanca, rara, verda, blanca, llampant… les reconeixes i t’entra una dosi de satisfacció en vena.
Córrer, poc o molt… crec que això s’ encomana i sense voler, ja hi ets.
Em vaig animar a córrer Templers el 1er cop. Arribant a dalt al costat del que també ha acabat sent un Km0, el Ruben – per nosaltres Stomix – vaig veure i entendre una mica el que era Km0; tot seguit vaig ser conscient de que volia ser-hi. I com més temps i gent he anat coneixent, menys m’ hi puc deslligar.
La veritat, es que el cos no m’ ha ajudat. Porto 2 anys de lesions, cada cop que he estat pensant que la marató podia caure, m’ he trencat. Tendinitis aquilea tot un any, contractures repetides als bessons i peroneo i al desembre una artroscòpia al genoll que crec que ja ha passat el rodatge. Aquest és un petit resum d’ aquest període. Però mai he perdut l’ esperança. I en tot cas, tinc molt clar que vull continuar dins Km0. Córrer m’ ha portat a cap lloc però si a les persones. A la canalització quan arriba la marxa, a Gardeny un diumenge especial de juny, les cares dels companys quan et trobes a la passarel•la del Km0 o en una reunió… el demés no conta massa.
No sé si un dia faré la marató. Algun dels amics que de tant en tant suen amb mi, m’ ha dit que no pensa parar fins que m’ acompanyin en una. Això ja t’ acompanya i esperona. Possiblement, si algun cop acabo un projecte personal que ja fa 15 anys que dura, faré algun petit triatló, però ara per ara només vull rodar suau suau…
He fet les 4 Templers, soc un afortunat. L’ any passat ho vaig fer com vaig poder, era el meu objectiu de l’ any i vaig estar a punt de no poder. He portat 2 cops el globus de tancament, un privilegi; fa 15 dies els meus amics de gambada em van honrar amb un 1000 al pitral: l’ anys dels 1000 a Templers. L’ any dels mil. El tinc penjat al despatx. I encara ha estat més especial perquè el meu fill de 10 anys, l’ Enric, també ha trepitjat la catifa amb un xip. Podia triar entre el parc aquàtic i Templers i no s’ ho va plantejar. Al Marraco i al Adolfo, els dec… les fotos del meu fill, impressionants… buf. Aquest 1000 no té preu.
Correré, poc o molt; de fet fa un parell de setmanes vaig tornar a començar ( m´ he tornat a trencar, la culpa es 100% de la meva inconsciència, ja ho llegireu) Però si corres i no t’ apropes a Km0, estàs perdent una gran oportunitat de gaudir una mica més de la vida. La Lleida que estimo es una mica més gracies a Km0
Rodar, compartir, riure, parlar, organitzar, suar, patir, conèixer. Km0. Una sort.
Soc l’ Enric de Km0
Em dic Arnau, estimo Lleida i m’agrada correr. Per que? He intentat explicar-m’ho moltes vegades i no me’n surto. Vaig començar gracies a la pesadilla del meu germa, l’homedferro, que no va parar fins que em vaig inscriure a la 1ª edicio de la cursa dels Templers. Mai podre oblidar la sensacio que vaig tenir en el moment de la sortida, acompanyat de mon pare i 500 persones mes. La arribada ja va ser una altra cosa. La cursa se’m va fer llarga, molt llarga, i no veia el moment d’acabar. Tant es aixi que en creuar la linia de meta el primer que li vaig dir al meu germa va ser: “aixo no esta fet per a mi”. Pero ja havia tastat el caramel…
La meva vida com a corredor popular de fons no es pot entendre sense l’homedferro. Ell feia temps que corria- fins i tot ja havia fet alguna marato- i sovint em convidava a sortir a correr amb ell i uns quants mes, sota el nom de Km0 Ponent. Sempre li estare agrait perque, gracies a ell, he descobert una activitat que m’apassiona i que m’ha canviat la vida. I si tot aixo no fos suficent, he conegut un grup de persones que m’han demostrat, any rera any, que fer coses pels demes es mes gratificant que fer-les per un mateix. I si, es cert, ho subscric, el corredor popular de fons es diferent a qualsevol altre atleta.
He tingut la sort de correr totes les edicions de Templers, pero encara soc mes afortunat d’haver pogut col•laborar en les tres ultimes. Soc un Km0 i ho dic amb orgull. Alla on vaig llueixo la equipacio. No vull correr per ningu mes perque ningu em pot donar mes. El secret es senzill: tinc amics que volen, alguns corren rapid, d’altres corren, tambe n’hi ha que avancen i fins i tot algun que no corre. Tots som Km0, tots som iguals. I fem dinars i sopars, ens divertim corrent i compartim les nostres alegries i decepcions. I tinc un forum on aprenc moltes coses, llegeixo les proeses dels membres d’aquesta bonica familia, m’emociono amb les vostres croniques i en comparteixo alguna de meva. Per aixo mai correm sols.
La meva historia com a corredor popular de fons es mes aviat escueta, sobretot si la comparem amb els grans corredors que participen en el forum de Km0. No he fet cap marca espectacular ni pretenc guanyar res. Soc feliç quan puc correr amb la musica del meu mp3 i m’encanta fer tirades llargues el cap de setmana (sempre que les lesions m’ho permetin). Si puc sortir acompanyat millor, i sino tampoc deixo de fer-ho perque gaudeixo com un boig. Mai correre per obligacio i si els meus objectius no es compleixen en buscare de nous. Pero tinc molt clar quin es el principal: gaudir. Mai hagues pogut creure que es podia aconseguir en una marato, fins que en la ultima, empes per les ganes de viure del meu cosi Gerard, em vaig adonar que era possible. I des de llavors, sempre que puc correr dono les gracies i prego per poder tornar-hi.
Visca Km0 Ponent.
Arnau
Hola companys,
Avui, despres de molt temps, he tornat a fer una tirada ¿llarga? Han estat 16 kms i us asseguro que, per a mi, el ritme o el crono empleat es el de menys. Fa mes de 5 mesos que no corria una distancia superior a 10 kms i el mateix temps que no corria mes d’una hora seguida.
Aprofitant la poca fresqueta d’aquests dies, he decidit sortir d’hora, a les 8.00 i quan tot just començava m’he creuat amb el gran Pep, el nostre elMuro. Primera alegria del mati! Tot un super classe apareix com un angel salvador en el meu petit repte personal i aixo segur que es una bona senyal. Em trobo amb uns quants ciclistes, caminadors i algun altre corredor. A tots, no me’n deixo cap, els saludo amb una rialla d’orella a orella. Em trobo be, estic fent el que m’agrada, fa un dia esplendid i vull compartir-ho amb tothom. Deuen pensar que soc boig…
Sense quasi adonar-me’n el meu rellotge Garmin (segon dia que l’utilitzo, abans em va ajudar molt a Templers per portar el globus) m’avisa que ja porto 8 kms. Ja???? Doncs mitja volta i desfem el cami d’anada. Em torno a trobar nous caminadors, mes bicis i un corredor sense samarreta que vola baix. Jo a lo meu, escoltant la musica i gaudint del cami de Butsenit. Us he dit mai com m’agrada? Es precios, ideal per correr, passejar, anar amb bici… la seva olor, el color, aquella barana de fusta que t’acompanya perque no et perdis, el cami degudament marcat amb pedretes a banda i banda, l’oneig de les fulles dels arbres, el cant de les besties que s’amaguen al teu pas, el pont de fusta que t’acomiada i despres et dona la benvinguda… Absolutament precios.
I mentre m’aproximava de tornada a la canalitzacio, m’he recordat d’un bon paio alt i espigat, es fa dir Crit. Es una de les anima mater de Km0 Ponent, juntament amb uns quants cracks mes. Fa tot just quatre dies em comentava que, ara per ara, Albatarrec es lluny. Donant voltes a aquella conversa, finalment han sortit els kms que volia fer i he acabat de la mateixa manera que he començat, amb una solemne rialla. I he posat fi a aquesta bonica tirada ¿llarga? amb un desig. No es cap cursa ni te res a veure amb cap marca personal, meva segur que no. No us el puc dir perque llavors no es complira, nomes us avanço que la proxima vegada que torni a Albatarrec no hi anire sol. Un altre Km0 m’hi acompanyara, des del principi fins al final. Farem el cami junts i junts n’obrirem un de nou. Tinc el presentiment que aquest dia es a prop…
Salut i kms
Bon dia,
Reviviu Templers de la mà del Jfk.
5 min. Per veure’l amb els altaveus engegats.
El trobareu al costat de totes les fotos.
Esperem us agradi a tots.
Mil gràcies.
