S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Pitit ha escrit:
Quote:Després de llegir la crònica del Flo, veig cert desencís per no haver aconseguit la meta buscada.
Però Flo, en queden moltes, i per molts, el que temps que tu has fet és una autèntica “marató” per nosaltres.Ànims company, el sub 3h arribarà segur!
Felicitats a tots!!
Ei Pitit, gràcies pels ànims!!
Sense voler monopolitzar el debat i a l’espera que més gent digui alguna cosa de Saragossa, només matitzar que sí, que vaig acabar una mica tocat, però no tant per fer o no el sub3h, sinó per haver patit tant, no m’ho esperava. És complicat d’explicar, si hagués arribat amb el mateix temps menys cansat hagués estat content, de veritat.
En fi, que per part meua capítol tancat. Una gran experiència a Saragossa, cada vegada valorada més positivament. Ara a esperar més cròniques…
http://www.utcolldenargo.blogspot.com
Fa pocs dies el Lleida Extrem vam organitzar amb el nostre company i amic Javi Subias la primera ultra trail Guara Somontano en la que us esperem en la seva segona edició (2 -10-2010). La prova, encara que amb marge de millora, va ser un èxit i això ens va animar a plantejar-nos la organització d’una altra ultra trail, però aquesta vegada, en la nostra terra, la província de Lleida i així ho hem fet. La nostra província té moltes zones boniques per on córrer. El més fàcil era apostar pel pirineu però pensem que ja conegut per molts de vosaltres, hem arriscat i us presentem una zona totalment desconeguda, solitària, salvatge i molt bonica …. barrancs, serres, parcs naturals … .. i deixarem les nostres empremtes al costat de la dels últims dinosaures de la terra, ja que la zona es caracteritza també per l’enorme quantitat de jaciments
Amb el nerviosisme del que ensenya la seva casa als amics, us obrim la porta i us diem endavant, us esperem el proper 29 i 30 de maig a la primera ultra trail de la província de Lleida: l’ultra trail del Coll de Nargó, seguint les petjades dels darrers dinosaures.Hola companys…
Solament desitjar-vos a tots els que aneu aquest cap de setmana a Donosti que tingueu una molt bona marató, MOLTA SORT!!!!!!!
Albert Nogués i Noguera
Hola a tots,
Primer de tot donar les gràcies a totes les persones que ens han animat a fer la marató de Saragossa, sobretot les nostres dones que han tingut molta paciència aguantant els nostres entrenaments i les nostres converses monotemàtiques sobre la marató durant mesos.
En segon lloc, felicitar també a tots els i les que hi vam anar, una marató no és una cosa fàcil..
I en tercer lloc, si he de comentar la meva experiència solament puc dir com en el seu dia l’entrenador del Madrid Schuster va dir: NO HACE FALTA DECIR NADA MAS!!!
Una marató molt dura, durissima…
PD: Gràcies caloreta per les fotos!!!!!!Albert Nogués i Noguera
Bueno, otro año aparezco por aquí para daros la brasa con este 2º Duatlón Cross que organizamos. Deciros que este año forma parte de la XII Copa Aragonesa de duatlón cross, que acabará precisamente allí con muchas cosas por decidir. Será una prueba federada pero con opción a participar a cualquiera abonando 6 euros más en concepto de seguro (12euros federados, 18 no federados.)
La prueba será el 13-12 a las 10.30 . El lugar no podía ser mejor: MOTORLAND ARAGON, en la zona de los circuitos de tierra y zonas colindantes. Puede ser espectacular, con la salida-meta-boxes-parking en el circuito de autocross.
Y si además os gusta el automovilismo pues podéis pasar un fin de semana de lujo, pues ese mismo fin de semana hacen varias pruebas automovilisticas en el circuito de velocidad (Cto.Aragon, Cto.Catalán, 500 kms. Alcañiz). Será una caña estar compitiendo y oyendo de fondo esa “banda sonora” de motores rugiendo que motivará aun más;)
Las inscripciones y más información (pronto) en la web de la federación, y tb. se ha abierto un post en foro.mtb con fotos y más datos.
Saludos y a ver si os animáis “lleidetans” que estamos mu cerca.
Bones a tots i totes.
En primer lloc gràcies per le vostres felicitacions, m’omplen d’orgull.
He fet una petita crònica de la Marató. Es un pèl llarga però la veritat es que no he sabut on retallar-la. Si teniu un estoneta morta i ganes de llegir…aquí la teniu.
L’arribada a NY va ser molt tranquila, una mica de nervis per passar l’aduana però tot va anar ràpid i sense problemes. Un cop deixades les maletes al hotel vam enfilar cap a la Fira del corredor; he estat a poques fires però aquesta em va semblar enorme. Tot estava molt ben organitzat, trobaves amb facilitat la taula del teu dorsal, a continuació et donaven la samarreta de la talla que volies, anaves avançant i omplint la bossa de regals i promocions i acabaves recollint el tíquet de la cursa de l’ONU del dissabte al matí i de la Pasta Party del dissabte a la tarda. Tot ràpid i sense cues gràcies a la gran quantitat de voluntaris que hi havia.
La resta de la fira era comercial, stands de diverses marques on hi predominava ASICS, que pel que vaig veure són els reis allí juntament amb NIKE. Evidentment vaig caure i vaig fer les meves primeres compres americanes amb la roba oficial de la Marató, molt guapa per cert.Dissabte ens vam llevar d’hora per anar cap a l’ONU a fer la cursa de l’Amistat, d’uns 4 km. Em va sorprendre el caire d’aquesta cursa, completament festiva des d’abans de començar. La gran majoria de corredors anaven disfressats o caracteritzats amb els colors del seu país. Un speaker animava l’ambient a l’estil americà, mentre nosaltres no paràvem de fer-nos fotos amb la “fauna” diversa que hi havia per allí, fins i tot el Lance Armstrong hi era present. Els maratonians teníem plaça directa per fer-la, però s’hi podia inscriure tothom. No se quants érem però s’hi veia moltíssima gent, fins al punt que un cop començada havies d’anar caminant en alguns trams perquè no s’hi cabia. El final era al Central Park també, uns metres abans de l’arribada de la marató, la qual tots miràvem amb cautela i respecte al passar-hi per davant.
A la tarda vam fer cap a la Pasta Party. La primera sorpresa va ser la gran cua que s’havia format per accedir-hi, es veia interminable mentre buscàvem el final, i fins i tot ens vam plantejar marxar, però un cop més la perfecta organització i disciplina dels assistents va fer que avancéssim ràpidament tot i que vam estar 20 minuts llargs per entrar. No sabíem que trobaríem a dintre, i la sorpresa va ser el veure un carpa plena de taules però amb una animació digna de discoteca. Tot el recinte engalanat amb globus, pantalles de TV amb imatges de la marató, un DJ punxant música i dues ballarines alegrant la vista al personal. Al voltant de les taules servien 3 tipus diferents de pasta, tanta com vulguessis i amb rapidesa, aquí no havies de fer gens de cua. Vam provar els tres plats oferts, regats amb cervesa, light això si, i ens vam deixar portar per l’animació del moment. Al marxar un altra bossa d’obsequis, aquests més culinaris, com fruita, cervesa, fruits secs, gelats…
Així ens plantàvem a poques hores del gran moment. Malgrat els nervis vaig poder dormir unes quantes hores però l’ansietat va fer que em despertés abans de les 4.30h previstes. Havia d’agafar el ferri cap a la sortida a Staten Island a les 5.30h. El meu company de cursa anava a la marató amb bus de l’organització desde la llibreria publica i va quedar impresionat quan caminant per la 5a av, a les 5:30h del matí, va començar a veure centenars d’autobusos baixant, a les fosques, ocupant els cinc carrils i on només es veia la paraula MARATHON il·luminada a cada un d’ells…increïble.
La meva aventura cap al ferry va ser diferent,
era la nit de Halloween i Nova York estava de festa, així que em va costar trobar un taxi cap al ferri. Finalment en vaig caçar un i tot baixant no parava de veure personatges curiosos i etílics pul·lulant pels carrers de la ciutat. Cosa que va continuar al port, on esperant el ferri hi havia una curiosa combinació d’atletes concentrats en una marató i gent disfressada apurant la nit amb llaunes de cervesa a la mà. Sens dubte, NY ciutat de contrastes.Un cop arribats a Staten Island ja ens esperaven tot d’autobusos per dur-nos a la sortida. Un cop més tot ben organitzat, sense aglomeracions, tot ben indicat i tothom seguint les indicacions dels voluntaris. Va ser llavors quan començaven a caure les primeres gotes de pluja que ens van fer arrugar el nas a tots.
La zona de la sortida impressiona al arribar, veus tota l’esplanada delimitada pels 3 colors de dorsal. Mai he vist ni la meitat de tants WC portàtils junts. L’espera és pesada, gairebé 3 hores, però et donen totes les facilitats possibles. Cafès, sucs, isotòniques, donuts, aigües, xocolates… La pluja no va ser molt forta però si insistent, ens vam resguardar com vam poder entre mantes i bosses d’escombreries a mode d’impermeable, mentre intentàvem templar els nervis observant la quantitat d’atletes que hi havia per allí, alguns curiosament disfressats per fer una marató.
Finalment, cap a les 8.30h van començar a anunciar per megafonia que s’obrien els corrals. La nostra hora de sortida era a les 9.40h, i no pensàvem que hi hagués pressa. Aquí va ser l’única errada de l’organització al meu entendre, ja que en cap moment van anunciar una hora límit per entrar al corral. Vam arribar a la porta a les 9.05 amb la sorpresa que ja no es podia entrar, ja que l’hora límit era les 9.00 i ens havíem d’esperar a la següent sortida a les 10.00h. Es va produir certa tensió ja que molts corredors s’havien quedat fora i no hi estaven d’acord. Mentre uns discutien amb els voluntaris vam veure que d’altres saltaven la valla per entrar als corrals, nosaltres ens vam mirar i vam decidir imitar-los, va ser el punt d’aventura del dia. Vam saltar la valla com vam poder i esquivant algun voluntari pel mig ens vam situar entre la gent del corral. Un rosari d’atletes feien el mateix fins que tot de voluntaris van encerclar la zona per evitar que la cosa anés a més.
Ara sí que ja estàvem a punt. La cua de corredors va començar a avançar cap al famós pont de Verrazzano i uns metres abans de la sortida vam començar a sentir les notes de l’himne americà, seguides amb absolut respecte, i a continuació el “New York, New York” de Frank Sinatra que anunciava la sortida. Arribava l’hora de la veritat i mentre veiem apropar-se el cartell de “Start” els nervis augmentaven. La pluja de jerseis i samarretes volant a banda i banda va ser espectacular i quasi sense adonar-nos-en sonava el nostre xip i començàvem la Marató de NY.
La nostra intenció era estar al voltant de les 4 hores, crèiem que era un temps que podíem assolir sense patir molt. Els primers 2 km pel pont van ser completament relaxats, fent fotos, vídeos, parades per veure la multitud…l’ocasió bé ho mereixia i el paisatge era espectacular des del pont. Això va fer que la mitja per km ens sortís a quasi 7 min/km al principi, tant era.
Els primers carrers de Brooklyn ja ens donarien una idea de com seria la cursa. Portàvem el nom escrit a la samarreta i va funcionar, perquè molta gent ens animava amb el “Let’s Go” o “C’mon” seguit del nom que llegien. Al principi aplaudíem a la gent també, però ràpidament vam veure que no seria possible seguir fent-ho perquè els ànims eren continus.
Cap al km 5 ja vam començar a agafar ritme de carrera, intentant regular en tot moment i gaudir de l’ambient i el paisatge. La quantitat de gent animant augmentava i apareixien els primers grups de música tocant en directe, altaveus a tot drap sonant en alguns pisos i molts crits d’ànim al nostre pas. La veritat es que corríem però al·lucinàvem amb el que vèiem. Ens vam endinsar al barri jueu, on l’animació va disminuir deixant pas a tot d’individus que semblaven sortir d’una pel·lícula, vestits de negre, amb la toga típica, la barba retallada però llarga a la part central i els cabells ondulats en la part posterior, en resum jueus de cap a peus. No semblava interessar-los en absolut la cursa, passaven pel nostre costat apartant la vista quasi com si els incomodés la nostra presència.
L’entrada a Queens va ser anunciada per un gran cartell per l’ocasió. Aquí vam retrobar el gran ambient dels carrers de Brooklyn, es veia una atmòsfera diferent per això, el que dóna la gent de color quan està de festa. Molta música en directe, cors infantils i de gospel cantant i saludant-nos, i pancartes amb missatges tan diferents com “El patiment es temporal, però la glòria es per sempre” i “Cervesa gratis a Central Park!”.
Vam passar la mitja marató en 2 hores justes. Arribat a aquest punt de la cursa ja estava impressionat amb el que havia vist, però sabia que el que es vivia a Manhattan era increïble. Per això, quan vam agafar el pont per creuar el riu Hudson l’emoció augmentava. Tot i així aquest pont va ser el primer moment dur de debò, feia pujada, era metàl·lic, cobert perquè passaven els cotxes per sobre i molt, molt llarg, uns 2 km. La part bona era que a mesura ens apropàvem al final, començàvem a sentir els crits de la gent de Manhattan. Quasi al final d’aquest pont encara no vèiem res però el soroll a multitud ja era considerable, i efectivament, vam fer un revolt tancat a l’esquerra i quasi ens quedem aturats pel que vam veure. Una gran avinguda, ampla i llarga, atestada de gent a banda i banda, cridant, aplaudint…per mi va ser el moment més impressionant. A més els nostres companys ens esperaven just allí. Entre l’ambient, les cares amigues i el cansament ja acumulat, no vaig poder evitar emocionar-me i sentir que estava en un lloc i en un moment realment especials. Sens dubte va ser un moment que recordaré per sempre.
Tot Manhattan estava al carrer crec, perquè no deixàvem de veure 2 i 3 files de gent darrera les tanques. A més són carrers molt amples, llargs i rodejats de grans edificis que conjunten un paisatge molt diferent al que estem acostumats, i converteixen el córrer en tota una experiència. Costava concentrar-se en mantenir un ritme per la cursa, però tot just havíem superat el km 25 i quedava el més complicat.
El pas per aquests carrers va ser fàcil per l’ambient que et portava sol i quasi t’empenyia a augmentar el ritme, però el perfil era complicat, amb continus tobogans trenca-cames que ens anaven desgastant i passarien factura al final. Tot i així vam seguir regulant i gaudint del que vèiem al nostre voltant. Era un plaer córrer per allí, per això vam deixar Manhattan amb la satisfacció de saber que hi tornaríem en breu.
L’entrada al mític Bronx va ser freda, sobretot tenint en compte d’on veníem. Allí l’animació no tenia res a veure, poca gent als carrers, edificis i carrers grisos, i a més el cansament començava a passar factura. Van ser un parell de km’s que se’m van fer llargs mentre esperava al famós home del mall, el qual no em va visitar ni al km 30, ni 32 però si que em va saludar al 35, just quan tornàvem a córrer per Manhattan.
En aquest punt vaig comprendre allò de que els darrers km d’una marató els corres amb el cap. Muscularment em trobava sorprenentment bé, però el cansament ja era considerable, em notava l’esquena carregada i sentia el cap tot ennuvolat, a més el perfil continuava sent bastant més dur del que m’havia imaginat. Em quedaven només 7 km per arribar però en aquells moments dubtava si els podria fer.
El darrer tram de la cursa és el més multitudinari en públic, la gent s’acumula a banda i banda de carrer animant com si ens coneguessin de tota la vida, i la veritat es que s’agraeix quan vas tan justet. No recordo gaire aquests darrers km, suposo que fruit de l’esgotament que duia a sobre. Però el que sí que guardo a la memòria és la sensació de voler arribar com fos, i va ser en aquests moments que vaig pensar en tota la gent que sabia que m’estava seguint des de casa nostra, ni que fos amb el pensament.
L’ambient m’ajudava moltíssim a que passessin els km’s, segurament en una cursa solitària se m’hauria fet molt complicat continuar, però aquí els crits de suport que sents t’impedeixen afluixar. I així va ser, vaig entrar a Central Park quasi sense piles, però en aquell moment vaig saber que arribaria la meta; quedaven una mica més de 4 km però tenia clar que els faria com fos.
Pels carrers d’aquest impressionant parc et sents quasi com un heroi, i així ho llegíem en algunes pancartes. La gent ens cridava que ja quasi ho teníem fet, i mirant-nos als ulls ens transmetien força pels darrers km. Jo continuava corrent més per inèrcia que una altra cosa, i vaig decidir situar-me a l’extrem del carrer per notar l’alè de la multitud de més a la vora. Això em va portar en volandes fins la darrera corba, sabia el que em quedava perquè ho havia vist en la cursa del dia anterior, i vaig intentar gaudir d’aquests darrers metres fixant-me en la gent i com ens miraven amb expressió d’admiració.
Passat el cartell del km.41 ja sabia que no se m’escapava, i encara vaig treure forces per tornar amb alguns somriures els darrers crits d’ànim del novaiorquesos. Tampoc tinc gaires imatges d’aquests darrers metres, però recordo bé la pancarta de 800m i la sensació de que ja era impossible que no completés la meva primera marató.
Feia estona que el cronòmetre m’havia deixat d’interessar, m’era absolutament igual el temps a fer perquè el que estava vivint era una festa més enllà d’objectius temporals, i l’alegria de completar la marató de NY no era comparable a res; tot i així tenia la sensació que m’havia enfonsat una mica els darrers km’s.
Havia vist bastants vídeos de la meta. El llarg cartell de “Finish” dividit en 3 portes d’arribada i els 3 voluntaris recordant-nos a tots que aixequèssim els braços per sortir triomfants a la foto. No em quedaven forces ni per això, però un cop passat l’arc si que vaig aconseguir pujar-los mentre m’envaïa l’alegria de saber-me “finisher”. Massa tard per sortir a la foto però no per deixar-me anar i que em vinguessin al cap tots els esforços fets per arribar a aquell moment.
Em vaig abraçar al meu company d’entrenaments, sense el qual segurament aquesta experiència no haguès estat possible, més perquè necessitava on apoiar-me que una altra cosa; i vaig rebre la medalla que ja no em trauria fins al cap de 2 dies.
Estava completament esgotat però sabia que encara no era conscient del que havia aconseguit.
La sortida va ser silenciosa, un silenci alegre de qui ha complert un objectiu però no li queden gaires forces per celebrar-ho. Tot de corredors caminant en silenci cap als camions per recollir la bossa. Les cares delataven l’esgotament i més d’un tenia certs problemes per caminar. Els voluntaris ens preguntaven si necessitàvem alguna cosa i no deixaven de felicitar-nos pel que havíem aconseguit. Personalment em vaig emocionar al parlar per telèfon amb els meus quan m’explicaven com havien seguit tot el recorregut per internet.
Un cop a l’hotel, i mentre començava a recuperar-me, em van trucar de Catalunya Radio. Va ser emocionant poder explicar tot el que havia sentit per antena, i al penjar vaig tornar a ser conscient que estava en un lloc i una cursa molt especials.
Per cert, al final 4:00:38, just el temps previst.
Tot just es la meva primera marató, però des d’aquí us animo a tots a participar en aquesta si podeu, tot i que diria que és bastant dura. Es una experiència increïble per la forma com s’implica una ciutat com aquella i l’experiència de córrer amb 45.000 persones envoltat de gratacels.
Gràcies i perdoneu aquest rollo
Vinga nois, aviat sereu a Donosti fent història. Si fa mal temps, el cor fort; si fa fred, no el sentireu; si plou, us refrescarà per mantenir el ritme… sempre, sempre, endavant!
Kaiser, Redman… i la resta MOLTA SORT! OSO ONDO!
Un altre que també correrà sota la més que probable pluja :huh: (tot i així espero que sigui com l’any passat a Florència, companya de cursa només durant la primera hora).
Després de Genk, València, Barcelona, Borriol i Zegama, Donosti serà la sisena de l’any,
i també la única que sortirè amb un objectiu de temps: sub 3:25. 
Bé, la veritat és que preferiria 3:20, però els entrenaments fets no dónen per més…
Anirè una mica “a preu fet”, doncs arribo en tren dissabte cap allà a quarts de dues i el diumenge torno poc després de les 4,:dry: així que de moment no m’apunto al dinar. No obstant, si ja sabeu lloc i hora, i no us emprenya deixar una cadira buida,:blush: ja direu el què.
En tot cas, ens veiem diumenge, a l’hora i lloc que tots sabeu.:woohoo:Nois, vosaltres direu el que volgueu, però en conjunt heu fets uns temps més que bons: excel·lents.:cheer: Una marató té moltes cares, i no sempre ens ensenya la que imaginem abans de començar;:dry: massa sovint oblidem el mèrit d’acabar-la.
L’enhorabona a tots!! Benvolgut Ash.
Enhorabona per la teva magnífica cursa i moltes gràcies per la teva també magnífica crònica…
Un debut maratonià espectacular….Si senyor !!!
FELICITATS !!!!
Bones,
Fa un temps que vaig molt liat, i pràcticament no em conecto. Total que, anan badant una mica més i em quedo sense inscripció, pels pèls…però estarem a la línia de sortida. Per una carrera que puc anar caminant des de casa a la sortida !!!….
Fins diumenge.Ash, campió!!
M’han parlat varies vegades de la marató més famosa, però amb la teua crònica m’has transportat a la cursa com no ho havia fet mai ningú!
Enhorabona per l’experiència, espero que sigui la primera de moltes, ara que ets un finisher ja deus estar pensant en la propera… (a Barcelona en fan una de molt bona
…)
