Marató de Nova York 2009
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
Bones a tots i totes.
Com alguns de vosaltres ja sabeu, el proper 1 de Novembre seré a Nova York per fer la meva primera marató. M’estreno en la distància i segurament pocs llocs millors hi ha per fer-ho.
Tenia previst anar-hi el 2011 i ja que per marca no podia entrar, vaig decidir apuntar-me a la loteria que fan per aconseguir dorsal. La intenció era col.leccionar 3 NO consecutius per així anar-hi segur al 4rt any. L’any passat vaig obtenir el primer, però la sorpresa va ser enguany al veure que era un dels agraciats.
No podia desaprofitar l’ocasió, així que he hagut d’avançar els meus plans. Afortunadament no hi vaig sol, un company runner també vindrà. Ell no va tenir la meva sort al sorteig, però pagant Sant Pere canta, i ha aconseguit el dorsal per agència.La intenció és acabar-la en bones condicions, sense més. Ja hi hauran altres maratons on intentar fer una bona marca, però aquesta la vull disrutar al màxim, sobretot llegint l’ambient que es forma al voltant d’aquesta cursa.
No se si algun altre Km0 té previst ser-hi, si és així agraïria que m’ho comentés.
Espero poder explicar-vos la meva experiència al tornar, sobretot veient com és mou el fil de Nova York 2010.
Abans ens veiem a Mollerussa.Salut i km’s!
Ostres Ash!!!
Enhorabona per la loteria!!!
Aquí si que ens ho hauràs d’explicar tot amb tot luxe de detalls, eh???
Que als que ens corrou l’enveja, volem saber que se sent participant d’aquest event!!!
Tres lleidatans a la Marató de Nova York
Serà la primera per al marxador olímpic García Bragado i també per als amateurs Francesc Segura i Alejandro EstadellaAlberto Estévez / efe
s. caufapé | lleidaTres lleidatans participaran diumenge en la 40a edició de la Marató de Nova York, una de les més populars del món amb prop de 40.000 atletes. Per als tres serà la primera experiència en la distància de 42,195 quilòmetres, encara que un coneix molt bé les curses de llarga distància, Jesús Ángel García Bragado. Medalla de bronze als 50 quilòmetros marxa dels últims Mundials d’atletisme, el lleidatà va manifestar que “serà bonic córrer sense la preocupació de la tècnica, sense jutges que et vigilin i et puguin desqualificar”. “Així es disfruta molt més, hi vas relaxat, i aquest és el meu únic objectiu. Pel que fa a la marca, la meua idea és estar al voltant de les tres hores”. Un acord amb l’empresa d’oci Larida li permetrà pagar-se el viatge per a aquesta primera parada d’una temporada, en què, tornant a la seua condició de marxador, pretén pujar al podi als Europeus de Barcelona.
Per la seua part, Francesc Segura i Alejandro Estadella han hagut de passar pel sorteig previ per poder participar-hi. Segura, de 33 anys i que treballa al departament de comptabilitat d’Unipreus, diu que els va tocar la loteria, “perquè la idea era estar a la del 2011”. “Si no et toca en els tres primers sortejos, llavors et conviden.” No obstant, la sort només va acompanyar Francesc, atleta del Km 0 Ponent. El seu company s’ha hagut de pagar el dorsal, ja que no li va tocar en el sorteig. “Em va dir que si hi anava jo, també hi aniria ell, perquè si no, ja no hi aniria mai”, diu Francesc sobre Álex, que treballa d’enginyer tècnic a la Corporació Alimentària Guissona. “El nostre objectiu és seguir la llebre de les quatre hores, però sobretot intentar acabar-la.”
37.899 atletes
Van ser els que van participar en l’edició de l’any passat. L’organització limita a 37.000 les places per a la loteria, mentre que la resta són per a atletes especialistes de tot el món o convidats a l’esdeveniment.
aSH molta sort i gaudeix de tot el paquet, no et deixis res i no pensis amb la marca (fira, cursa de les nacions a la ONU el día abans, pasta party la nit abans de la cursa, la marató, la festa la nit de la marató i el dilluns no oblidis sortir al carrer amb la medalla penjant).
Salut i 26,3 milles.
AbelBones!
Moltes gràcies a tots pels vostres ànims. En breu marxo cap a la Big Apple amb tota la il.lusió del món per fer la meva primera marató.
Agraeixo els consells que m’heu donat tots, sobretot en Redman i en ByKeds, que segur em seran de gran ajuda.
Per mi serà com una festa de 48 hores; Cargol no dubtis que aniré a tots aquests events i tots els que puguin haver-hi.
A la tornada us prometo una crònica completa i fotos de la pre i post cursa, també intentaré fer-ne durant si m’és possible.Ens veiem a la tornada!!
Francesc Segura 4:00:39
Moltissimes felicitats campio !!!
Ara esperarem a que ens ho expliquis.
Salut i kms
Enhorabona campió!
Regulant el pas per km durant tota la marató i de menys a més!
5km 00:32:09 (32:09 – 6’26)-> 6’26
10km 01:01:12 (29:03 – 5’49)-> 6’07
15km 01:27:48 (26:36 – 5’19)-> 5’51
20km 01:55:06 (27:18 – 5’28)-> 5’45
1/2 02:00:58 (05:52 – 5’21)-> 5’44 1a mitja: 02:00:58
25km 02:22:58 (22:00 – 5’53)-> 5’43
30km 02:50:44 (27:46 – 5’33)-> 5’41
35km 03:20:17 (29:33 – 5’55)-> 5’43
40km 03:48:47 (28:30 – 5’42)-> 5’43
42km 04:00:39 (11:52 – 5’24)-> 5’42 2a mitja: 01:59:415’42 min/km!
Moltes felicitats!
I ho volem saber tot! :woohoo:Enhorabona Ash un debut fantàstic. Ara totes les altres maratons et semblaràn “de fireta”.
Salut i 26,2 milles.
AbelBones a tots i totes.
En primer lloc gràcies per le vostres felicitacions, m’omplen d’orgull.
He fet una petita crònica de la Marató. Es un pèl llarga però la veritat es que no he sabut on retallar-la. Si teniu un estoneta morta i ganes de llegir…aquí la teniu.
L’arribada a NY va ser molt tranquila, una mica de nervis per passar l’aduana però tot va anar ràpid i sense problemes. Un cop deixades les maletes al hotel vam enfilar cap a la Fira del corredor; he estat a poques fires però aquesta em va semblar enorme. Tot estava molt ben organitzat, trobaves amb facilitat la taula del teu dorsal, a continuació et donaven la samarreta de la talla que volies, anaves avançant i omplint la bossa de regals i promocions i acabaves recollint el tíquet de la cursa de l’ONU del dissabte al matí i de la Pasta Party del dissabte a la tarda. Tot ràpid i sense cues gràcies a la gran quantitat de voluntaris que hi havia.
La resta de la fira era comercial, stands de diverses marques on hi predominava ASICS, que pel que vaig veure són els reis allí juntament amb NIKE. Evidentment vaig caure i vaig fer les meves primeres compres americanes amb la roba oficial de la Marató, molt guapa per cert.Dissabte ens vam llevar d’hora per anar cap a l’ONU a fer la cursa de l’Amistat, d’uns 4 km. Em va sorprendre el caire d’aquesta cursa, completament festiva des d’abans de començar. La gran majoria de corredors anaven disfressats o caracteritzats amb els colors del seu país. Un speaker animava l’ambient a l’estil americà, mentre nosaltres no paràvem de fer-nos fotos amb la “fauna” diversa que hi havia per allí, fins i tot el Lance Armstrong hi era present. Els maratonians teníem plaça directa per fer-la, però s’hi podia inscriure tothom. No se quants érem però s’hi veia moltíssima gent, fins al punt que un cop començada havies d’anar caminant en alguns trams perquè no s’hi cabia. El final era al Central Park també, uns metres abans de l’arribada de la marató, la qual tots miràvem amb cautela i respecte al passar-hi per davant.
A la tarda vam fer cap a la Pasta Party. La primera sorpresa va ser la gran cua que s’havia format per accedir-hi, es veia interminable mentre buscàvem el final, i fins i tot ens vam plantejar marxar, però un cop més la perfecta organització i disciplina dels assistents va fer que avancéssim ràpidament tot i que vam estar 20 minuts llargs per entrar. No sabíem que trobaríem a dintre, i la sorpresa va ser el veure un carpa plena de taules però amb una animació digna de discoteca. Tot el recinte engalanat amb globus, pantalles de TV amb imatges de la marató, un DJ punxant música i dues ballarines alegrant la vista al personal. Al voltant de les taules servien 3 tipus diferents de pasta, tanta com vulguessis i amb rapidesa, aquí no havies de fer gens de cua. Vam provar els tres plats oferts, regats amb cervesa, light això si, i ens vam deixar portar per l’animació del moment. Al marxar un altra bossa d’obsequis, aquests més culinaris, com fruita, cervesa, fruits secs, gelats…
Així ens plantàvem a poques hores del gran moment. Malgrat els nervis vaig poder dormir unes quantes hores però l’ansietat va fer que em despertés abans de les 4.30h previstes. Havia d’agafar el ferri cap a la sortida a Staten Island a les 5.30h. El meu company de cursa anava a la marató amb bus de l’organització desde la llibreria publica i va quedar impresionat quan caminant per la 5a av, a les 5:30h del matí, va començar a veure centenars d’autobusos baixant, a les fosques, ocupant els cinc carrils i on només es veia la paraula MARATHON il·luminada a cada un d’ells…increïble.
La meva aventura cap al ferry va ser diferent,
era la nit de Halloween i Nova York estava de festa, així que em va costar trobar un taxi cap al ferri. Finalment en vaig caçar un i tot baixant no parava de veure personatges curiosos i etílics pul·lulant pels carrers de la ciutat. Cosa que va continuar al port, on esperant el ferri hi havia una curiosa combinació d’atletes concentrats en una marató i gent disfressada apurant la nit amb llaunes de cervesa a la mà. Sens dubte, NY ciutat de contrastes.Un cop arribats a Staten Island ja ens esperaven tot d’autobusos per dur-nos a la sortida. Un cop més tot ben organitzat, sense aglomeracions, tot ben indicat i tothom seguint les indicacions dels voluntaris. Va ser llavors quan començaven a caure les primeres gotes de pluja que ens van fer arrugar el nas a tots.
La zona de la sortida impressiona al arribar, veus tota l’esplanada delimitada pels 3 colors de dorsal. Mai he vist ni la meitat de tants WC portàtils junts. L’espera és pesada, gairebé 3 hores, però et donen totes les facilitats possibles. Cafès, sucs, isotòniques, donuts, aigües, xocolates… La pluja no va ser molt forta però si insistent, ens vam resguardar com vam poder entre mantes i bosses d’escombreries a mode d’impermeable, mentre intentàvem templar els nervis observant la quantitat d’atletes que hi havia per allí, alguns curiosament disfressats per fer una marató.
Finalment, cap a les 8.30h van començar a anunciar per megafonia que s’obrien els corrals. La nostra hora de sortida era a les 9.40h, i no pensàvem que hi hagués pressa. Aquí va ser l’única errada de l’organització al meu entendre, ja que en cap moment van anunciar una hora límit per entrar al corral. Vam arribar a la porta a les 9.05 amb la sorpresa que ja no es podia entrar, ja que l’hora límit era les 9.00 i ens havíem d’esperar a la següent sortida a les 10.00h. Es va produir certa tensió ja que molts corredors s’havien quedat fora i no hi estaven d’acord. Mentre uns discutien amb els voluntaris vam veure que d’altres saltaven la valla per entrar als corrals, nosaltres ens vam mirar i vam decidir imitar-los, va ser el punt d’aventura del dia. Vam saltar la valla com vam poder i esquivant algun voluntari pel mig ens vam situar entre la gent del corral. Un rosari d’atletes feien el mateix fins que tot de voluntaris van encerclar la zona per evitar que la cosa anés a més.
Ara sí que ja estàvem a punt. La cua de corredors va començar a avançar cap al famós pont de Verrazzano i uns metres abans de la sortida vam començar a sentir les notes de l’himne americà, seguides amb absolut respecte, i a continuació el “New York, New York” de Frank Sinatra que anunciava la sortida. Arribava l’hora de la veritat i mentre veiem apropar-se el cartell de “Start” els nervis augmentaven. La pluja de jerseis i samarretes volant a banda i banda va ser espectacular i quasi sense adonar-nos-en sonava el nostre xip i començàvem la Marató de NY.
La nostra intenció era estar al voltant de les 4 hores, crèiem que era un temps que podíem assolir sense patir molt. Els primers 2 km pel pont van ser completament relaxats, fent fotos, vídeos, parades per veure la multitud…l’ocasió bé ho mereixia i el paisatge era espectacular des del pont. Això va fer que la mitja per km ens sortís a quasi 7 min/km al principi, tant era.
Els primers carrers de Brooklyn ja ens donarien una idea de com seria la cursa. Portàvem el nom escrit a la samarreta i va funcionar, perquè molta gent ens animava amb el “Let’s Go” o “C’mon” seguit del nom que llegien. Al principi aplaudíem a la gent també, però ràpidament vam veure que no seria possible seguir fent-ho perquè els ànims eren continus.
Cap al km 5 ja vam començar a agafar ritme de carrera, intentant regular en tot moment i gaudir de l’ambient i el paisatge. La quantitat de gent animant augmentava i apareixien els primers grups de música tocant en directe, altaveus a tot drap sonant en alguns pisos i molts crits d’ànim al nostre pas. La veritat es que corríem però al·lucinàvem amb el que vèiem. Ens vam endinsar al barri jueu, on l’animació va disminuir deixant pas a tot d’individus que semblaven sortir d’una pel·lícula, vestits de negre, amb la toga típica, la barba retallada però llarga a la part central i els cabells ondulats en la part posterior, en resum jueus de cap a peus. No semblava interessar-los en absolut la cursa, passaven pel nostre costat apartant la vista quasi com si els incomodés la nostra presència.
L’entrada a Queens va ser anunciada per un gran cartell per l’ocasió. Aquí vam retrobar el gran ambient dels carrers de Brooklyn, es veia una atmòsfera diferent per això, el que dóna la gent de color quan està de festa. Molta música en directe, cors infantils i de gospel cantant i saludant-nos, i pancartes amb missatges tan diferents com “El patiment es temporal, però la glòria es per sempre” i “Cervesa gratis a Central Park!”.
Vam passar la mitja marató en 2 hores justes. Arribat a aquest punt de la cursa ja estava impressionat amb el que havia vist, però sabia que el que es vivia a Manhattan era increïble. Per això, quan vam agafar el pont per creuar el riu Hudson l’emoció augmentava. Tot i així aquest pont va ser el primer moment dur de debò, feia pujada, era metàl·lic, cobert perquè passaven els cotxes per sobre i molt, molt llarg, uns 2 km. La part bona era que a mesura ens apropàvem al final, començàvem a sentir els crits de la gent de Manhattan. Quasi al final d’aquest pont encara no vèiem res però el soroll a multitud ja era considerable, i efectivament, vam fer un revolt tancat a l’esquerra i quasi ens quedem aturats pel que vam veure. Una gran avinguda, ampla i llarga, atestada de gent a banda i banda, cridant, aplaudint…per mi va ser el moment més impressionant. A més els nostres companys ens esperaven just allí. Entre l’ambient, les cares amigues i el cansament ja acumulat, no vaig poder evitar emocionar-me i sentir que estava en un lloc i en un moment realment especials. Sens dubte va ser un moment que recordaré per sempre.
Tot Manhattan estava al carrer crec, perquè no deixàvem de veure 2 i 3 files de gent darrera les tanques. A més són carrers molt amples, llargs i rodejats de grans edificis que conjunten un paisatge molt diferent al que estem acostumats, i converteixen el córrer en tota una experiència. Costava concentrar-se en mantenir un ritme per la cursa, però tot just havíem superat el km 25 i quedava el més complicat.
El pas per aquests carrers va ser fàcil per l’ambient que et portava sol i quasi t’empenyia a augmentar el ritme, però el perfil era complicat, amb continus tobogans trenca-cames que ens anaven desgastant i passarien factura al final. Tot i així vam seguir regulant i gaudint del que vèiem al nostre voltant. Era un plaer córrer per allí, per això vam deixar Manhattan amb la satisfacció de saber que hi tornaríem en breu.
L’entrada al mític Bronx va ser freda, sobretot tenint en compte d’on veníem. Allí l’animació no tenia res a veure, poca gent als carrers, edificis i carrers grisos, i a més el cansament començava a passar factura. Van ser un parell de km’s que se’m van fer llargs mentre esperava al famós home del mall, el qual no em va visitar ni al km 30, ni 32 però si que em va saludar al 35, just quan tornàvem a córrer per Manhattan.
En aquest punt vaig comprendre allò de que els darrers km d’una marató els corres amb el cap. Muscularment em trobava sorprenentment bé, però el cansament ja era considerable, em notava l’esquena carregada i sentia el cap tot ennuvolat, a més el perfil continuava sent bastant més dur del que m’havia imaginat. Em quedaven només 7 km per arribar però en aquells moments dubtava si els podria fer.
El darrer tram de la cursa és el més multitudinari en públic, la gent s’acumula a banda i banda de carrer animant com si ens coneguessin de tota la vida, i la veritat es que s’agraeix quan vas tan justet. No recordo gaire aquests darrers km, suposo que fruit de l’esgotament que duia a sobre. Però el que sí que guardo a la memòria és la sensació de voler arribar com fos, i va ser en aquests moments que vaig pensar en tota la gent que sabia que m’estava seguint des de casa nostra, ni que fos amb el pensament.
L’ambient m’ajudava moltíssim a que passessin els km’s, segurament en una cursa solitària se m’hauria fet molt complicat continuar, però aquí els crits de suport que sents t’impedeixen afluixar. I així va ser, vaig entrar a Central Park quasi sense piles, però en aquell moment vaig saber que arribaria la meta; quedaven una mica més de 4 km però tenia clar que els faria com fos.
Pels carrers d’aquest impressionant parc et sents quasi com un heroi, i així ho llegíem en algunes pancartes. La gent ens cridava que ja quasi ho teníem fet, i mirant-nos als ulls ens transmetien força pels darrers km. Jo continuava corrent més per inèrcia que una altra cosa, i vaig decidir situar-me a l’extrem del carrer per notar l’alè de la multitud de més a la vora. Això em va portar en volandes fins la darrera corba, sabia el que em quedava perquè ho havia vist en la cursa del dia anterior, i vaig intentar gaudir d’aquests darrers metres fixant-me en la gent i com ens miraven amb expressió d’admiració.
Passat el cartell del km.41 ja sabia que no se m’escapava, i encara vaig treure forces per tornar amb alguns somriures els darrers crits d’ànim del novaiorquesos. Tampoc tinc gaires imatges d’aquests darrers metres, però recordo bé la pancarta de 800m i la sensació de que ja era impossible que no completés la meva primera marató.
Feia estona que el cronòmetre m’havia deixat d’interessar, m’era absolutament igual el temps a fer perquè el que estava vivint era una festa més enllà d’objectius temporals, i l’alegria de completar la marató de NY no era comparable a res; tot i així tenia la sensació que m’havia enfonsat una mica els darrers km’s.
Havia vist bastants vídeos de la meta. El llarg cartell de “Finish” dividit en 3 portes d’arribada i els 3 voluntaris recordant-nos a tots que aixequèssim els braços per sortir triomfants a la foto. No em quedaven forces ni per això, però un cop passat l’arc si que vaig aconseguir pujar-los mentre m’envaïa l’alegria de saber-me “finisher”. Massa tard per sortir a la foto però no per deixar-me anar i que em vinguessin al cap tots els esforços fets per arribar a aquell moment.
Em vaig abraçar al meu company d’entrenaments, sense el qual segurament aquesta experiència no haguès estat possible, més perquè necessitava on apoiar-me que una altra cosa; i vaig rebre la medalla que ja no em trauria fins al cap de 2 dies.
Estava completament esgotat però sabia que encara no era conscient del que havia aconseguit.
La sortida va ser silenciosa, un silenci alegre de qui ha complert un objectiu però no li queden gaires forces per celebrar-ho. Tot de corredors caminant en silenci cap als camions per recollir la bossa. Les cares delataven l’esgotament i més d’un tenia certs problemes per caminar. Els voluntaris ens preguntaven si necessitàvem alguna cosa i no deixaven de felicitar-nos pel que havíem aconseguit. Personalment em vaig emocionar al parlar per telèfon amb els meus quan m’explicaven com havien seguit tot el recorregut per internet.
Un cop a l’hotel, i mentre començava a recuperar-me, em van trucar de Catalunya Radio. Va ser emocionant poder explicar tot el que havia sentit per antena, i al penjar vaig tornar a ser conscient que estava en un lloc i una cursa molt especials.
Per cert, al final 4:00:38, just el temps previst.
Tot just es la meva primera marató, però des d’aquí us animo a tots a participar en aquesta si podeu, tot i que diria que és bastant dura. Es una experiència increïble per la forma com s’implica una ciutat com aquella i l’experiència de córrer amb 45.000 persones envoltat de gratacels.
Gràcies i perdoneu aquest rollo
Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.