Presentacions 2010

  • This topic is empty.
  • Autor
    Entrades
  • #27458
    Avatar
    Álvaro
    Participant

    En By Keds m’afalaga amb una generositat només explicable amb el pernil que li he promès si entrava aquí per parlar bé de mi. Ja em diràs l’adreça per enviar-te el present:laugh: .

    Sobre les meves intervencions al fòrum, només puc dir que no les puc evitar. El meu cap pensa constantment i ho fa sobre tots els temes imaginables, mai no para de raonar i argumentar. Tot això ha de sortir per algun lloc i aquest fòrum em fa de sobreeixidor. Demano indulgència i comprensió.

    Compta amb la marató de Madrid, que ja saps que diuen que s’assembla més aviat en una cursa de muntanya;) . Et dono una idea: fa tres o quatre anys, com a espectador vaig veure un paio que arribava a El Retiro (últim km) amb una bandera del Barça penjada al coll:ohmy: :ohmy:

    #27460
    Avatar
    CARLOS
    Participant

    alvarfanyez ha escrit:

    Quote:
    Com que ens insisteixen en que ens presentem, ho intentarem, ahí va un ladrillo:S

    Sóc Álvaro. Segons el cantar, Alvar Fañez va ser el braç dret del Cid Campeador, sempre m’ha meravellat que es digués igual que joB) .

    Cerros de Úbeda
    El popular dicho “andarse por los cerros de Úbeda” tiene su origen en la reconquista a los Almohades de la ciudad jiennense de Úbeda, acontecida en 1233.
    Parece ser que uno de los más importantes capitanes del rey Fernando III el Santo, Álvar Fáñez (el Mozo), desapareció instantes antes de entrar en combate y se presentó en la ciudad una vez que esta había sido reconquistada. Al preguntarle el rey dónde había estado, el otro, ni corto ni perezoso, contestó que se había perdido por los cerros de Úbeda. La frase fue tomada irónicamente por los cortesanos, pues los cerros de Úbeda, aunque tienen entidad, no son suficientemente grandes como para justificar el extravío de los soldados y se perpetuó como signo de cobardía.
    Actualmente se usa cuando alguien interviene en una conversación con algo que no tiene nada que ver con lo que se está hablando. Otra versión del mismo hecho cuenta que Álvar Fáñez se había enamorado de una mora, y por eso faltó al ataque, al estar citado a la misma hora con su enamorada.:laugh: :laugh: :laugh:

    No hi ha segones intencions. Ho vaig trobar casualment a la wikipedia i em va semblar curiós.

    Salut

    #27461
    Avatar
    Álvaro
    Participant

    Ostres Carlos, per un moment he pensat que ja m’havies tombat el mite :S .

    Però m’he fixat i són dos Alvar Fañez diferents, aquest que dius tu és dos segles posterior al company del Cid. Tal com parla el cantar d’aquest cavaller, era impossible que pogués fer una acció tan indigna ;) .

    M’havies deixat en una situació que no sabia què fer :laugh: :laugh: :laugh: .

    #27500
    Avatar
    CARLOS
    Participant

    Hola companys!

    Em dic Carlos (al foro CARLOS). Jo era dels que pensava que “correr es de cobardes”, fins a que un dia , de la ma del meu germa artur42, vaig començar a correr i , al igual que el Forrest Gump encara no he parat.:laugh:
    La meva 1a cursa va ser la Marató per relleus del Sicoris de 2007, dins un equip amb l’Estefi, l’Albertbo i el Joker (d’això s’en diu començar amb bon nivell). de seguida va venir la 1a Cursa de Templers i això em va acabar d’enganxar.:lol:
    Desde Llavors he fet uns quants 10.000s, algunes mitges i 2 maratons. He gaudit de moments impagables, tant a les curses com als entrenamants i quasi sempre compartits amb altres km0s.
    Fa unes setmanes va ser el meu aniversari :blush: (50). Vaig tenir festa sorpresa, molts i fantàstics regals i un de molt especial: em van regalar una marató. :woohoo:

    Salut i molts molts kms ;) :huh: :dry: :cheer:

    #27526
    Avatar
    bru
    Participant

    Ieeeeps,

    A veure si les meves nenes em deixen un xic de temps i faig la meva parrafada….:P

    Salut

    #27530
    Avatar
    Elmuro
    Participant

    Hola, el meu nom és Pep tinc 45 anys. Sóc nascut a València però no sabria dir d’on soc.
    Porto molts anys traslladant d’un lloc a un altre, per motius laborals o familiars ,però l’atletisme fa de vincle amb la terra i la seva gent. Gràcies a l’atletisme he pogut conèixer molts amics i els seus paratges corrent.

    Actualment segueixo amb el Club d’Atletisme Barbastre on ha estat la meva anterior estada i on conservo grans amics i un gran vincle familiar.
    Avui em trobo en aquest fòrum perquè vull formar part de la familia atlètica de Km 0 ponent a la qual he de d’agrair l’acollida tan càlida que m’han ofert, he pogut gaudir de paisatges, he compartit amistat amb molt de vosaltres i fins i tot gràcies a aquest fòrum m’atreveixo a escriure en català.
    Pd. Fa 27 anys vaig corre el primer marató i encara tinc ganes de seguir.
    Gràcies, fins aviat!

    #27535
    Avatar
    Jordi
    Participant

    Bones,explicaré la meva curta vida de runner

    1 de tot dir que soc el Jordi o com se’m coneix aquí L’home de Negre encara que quant em vaig registrar em vaig ficar de Nick L’huracà ambulant,a causa de la meva 1 lesió(sobrecarrega per estres) vaig decidir trencar amb el meu nick i adoptar el de L´home de Negre per a veure si em donava mes sort(cosa que tampoc a passat) si fos ara em ficaria el “pupes” perquè quant no em fa mal una cosa em fa mal una altra,be deixem el perquè del Nick i amem a lo de perquè intento córrer,be sempre he practicat esport,menteixo,sempre,sempre no,de petit i fins al 18 anys vaig jugar a futbol en diversos equips de la ciutat,vaig passar amb pena que gloria,no vaig tenir la sort de que em veies un cazatalentos:P i la meva carrera de futbolista va quedar aparcada als 18 anys,desprès vaig anar a la mili a Barbastre i va ser allí quant va començar el meu primer idil-li amb el mon runner,allí vaig formar part de una mena de equip que van fer per córrer la mitja marató de Barbastre,deure ser la 2ª o 3ª edició de la cursa(1994),el resultat va ser com amb el futbol,vaig passar amb mes pena que gloria però em vaig guanyar 1 setmana de permís:laugh: :laugh: :laugh: ,aquí acaba la meva primera aventura de runner,desprès d’acabar la mili,vaig practicar algun esport que un altre en plan aficionat,squash i tenis sobretot(com molts de per aquí soc soci del Club Natació Lleida des de que vaig néixer,34 anys i sincerament,quien lo ha visto i quien lo ve el C.N.LL,des de el meu petit punt de vista ha deixat de ser un club familiar i a crescut mes de lo que les instal·lacions poden absorbir),be perdoneu per el rollo sobre el Club Natació i retomem el fil,ens havíem quedat a que practicava de forma amateur el tenis i l’squash,vaig seguir practicant-lo fins que em vaig casar al 2000,aquí va ser el meu paron de fer esport,no se perquè però quant et cases ,camvien moltes coses i una de les que van camviar va ser la de fer esport,vaig deixar tot i l’únic que feia era veure com hu feien un altres fins que l’any 2007(si,si 7 anys que no vaig fer pràcticament res)al 2007 en una revisió medica em va sortir el colesterol a tope i em metge em va ficar les piles o feia esport o em medicava de per vida,així que vaig triar fer esport i com a esport vaig triar el running i sincerament es el millor que m’ha passat,vaig començar corrent 2 kilòmetres i em semblava que en corria 20,fins que poc a poc vaig anar agafant el fil,lo que em proporcione el córrer a banda de la salud,que es poder desconnectar de l’estres de la feina i de la mateixa vida que ens va anar de bòlid,no te preu, i no deixaré que un mal aquí i un altre allà de moment me’l prengui,el últims mesos del 2007 i el 2008 em vaig passar sortint tot sol,era molt avorrit i sovint per el riu em trobava amb grups de gent que corrien i pensava que deure’n de ser d’algun gimnàs,al final del 2008 descobreixo Km0 i em registro al fòrum, al 2009 em faig soci i corro per 1 any Templers,aquest any ja vaig començar a sortir alguna vegada que una altra amb companys de Km0 i la veritat que es el millor que m’ha passat,encara no hos conec a tots,perquè gracies a la magnifica feina que feu entre tots,som molts(encara que falta gent) però nomes tinc paraules de agraïment per a tots el Km0 que he conegut,sou una gran família
    des de el 2009 a aquí he corregut les següents curses;
    2009
    Templers
    Bell-Lloc
    Cursa de L’espluga

    a l’agost del 2009 em lesiono per 2ª vegada i vaig estar força temps parat(d’agost del 2009 fins al març del 2010) perquè entre unes coses i unes altres no acabava de recuperar-me,fins que al final em detecten la lesió,síndrome de la cintilla iliotibial,gracies als consells de un gran Km0,em vaig fer unes plantilles que de moment sembla que em deixen tornar a córrer i al final al 2010 he pogut córrer

    La cursa dels Bombers
    Templers,aquest cop amb la meva dona,futura Km0 i runner

    Be fins aquí el meu rotllo i la meva petita vida de runner,espero que aquest any em respectin les lesions i anar coneixen mes Km0,gracies per deixar-me ser de la família de Km0 i MOLTES GRACIES A TOTS ELS Km0 que de moment he conegut,SOU COLLONUTS I MOLT BONA GENT ;)

    #27744
    Avatar
    bru
    Participant

    Ieeeeps,

    Vaig començar amb alguna pujada a La Seu, a Lleida, i el 2003, vaig correr la meva primera mitja, a Balaguer.

    Tot i que a Terrassa ja anava a còrrer de tant en tant, no va ser fins arribar a Lleida i tenir la sort de conèixer un gironí alt i prim ;) (encara recordo el dia…”estic entrenant per maratons” deia ell…”està ben boig”, pensava jo :blink:) , que vaig començar a entrenar un xic seriosament.

    A dia d’avui, porto un grapat de curses curtes, 67 mitjes maratons i 20 maratons (entre elles, 3 sub 3, i 6 de muntanya). Però això, es lo de menys…

    Lo més gratificant, es conèixe-us a cadascun de vosaltres, persones fantàstiques i que valen un imperi, diferents, optimistes, dinàmiques, treballadores, riure molt i molt, disfrutar sense parar i compartir un grapat de kms junts, iniciar el projecte km0 i sentir com, a dia d’avui, encara mantinc la mateixa il·lusió i ganes que quant vaig fer la meva primera cursa.

    Jo que soc egarenc (“minyonetí!!!, diuen alguns ;) ), el còrrer m’ha permès tenir una molt més ràpida integració en aquestes terres de Ponent, i això, no té preu….gràcies a tots!!!:)…ah…i visca els Castellers de Lleida i la seva gent!!!!

    Sempre he intentat escoltar en tot moment el meu cos, i puc dir que he tingut sort amb les lesions, cap d’important.

    Des d’aquí, a totes les persones que ho puguin llegir, i que utilitzin aquest Forum (que en son moltes), les engresco per que trenquin el seu silenci, i es presentin amb quatre ratlles, de ben segur, tots ho agrairem molt i mantindrem aquest Forum viu!!!! ;)

    Molta sort a tots!!!!…però escriviu minyons!!!!;)

    #27755
    Avatar
    Saltamartí
    Participant

    Bombones,

    Visc a Tàrrega, sóc 100×100 fondista i km0.

    Les curses de muntanya i 93 quilos van decidir-me que havia de sortir a córrer. 87 quilos em van dir que no hi havia prou en córrer, calia vigilar el que es menja i es beu. 85 quilets em diuen que podem passar sense menjar tanta porqueria. 80 quilets m’han dit que si només mengem vitamines, minerals i poca cosa més just el que necessitem, veritablement menjarem molt poc i els banquets de les bodes i els grans menjars i dinars d’amistat no tenen cap mena de sentit. Per reunir-se no cal menjar com un desesperat.

    Ara mateix tot i menant més que ningú he reduït el menjar més d’un 70% des de que tenia 20 anys. He deixat de beure 1 o 2 litres de llet diaris i un munt de carn i pastes innecessari per viure. He arribat a la conclusió que si mirem bé el que mengem, passarem molta gana, però amb el temps ens acostumem.

    Suporto millor la gana, tot amb això, encara és ara, menjar no em serveix per deixar de tenir-la, només menjo per gana i per alimentar-me però mai per deixar-la, tot hi que puc tenir sensació de tip duran uns 30 minuts després d’algun banquet no pas més temps. Vull dir que sempre menjaria. Si menjo una poma, m’agafa més gana si en menjo dues més segueixo tenint la mateixa gana, és el contrari de l’anorèxia tot hi que n’hi ha que confonen els dos termes. Jo ho tinc molt clar quan peso 80 estic bé però, si no menjo és perquè no necessito més. És difícil saber si en tinc prou o no, és per això que intento menjar aliments bons per la salut.

    Tot corren i fen curses ens adonem que cal sortir més sovint si es vol seguir gaudint de les curses de muntanya que cada cop són més exigents.

    Pel meu pensament, tinc 6 anys que corro. No es correcte fer una marató amb pocs anys, les articulacions, ossos i cor l’hem de preparar durant mols anys. L’alimentació és important i també l´hem de preparar durant molts anys. Si no tenim en compte tot això ens lesionarem segur abans d’hora. Tard o d’hora tots ens lesionem. Pot ser baixant la vorera o per la mala alimentació, però, pot passar quan correm que surt la lesió.

    No penseu pas que córrer ens provoca lesions, no es cert. Si us assenteu, dormiu o camineu malament tot surt al córrer (les curses de muntanya són altra cosa depèn també de la sort).

    Ara mateix, lesionat per fer altres deports d’aventura més perillosos m’han portat a pedalar més sovint. És una petita lesió que m’ha servit d’entendre la importància de la bicicleta. Penso també què la Bici serveix d’entrenament per les curses de muntanya. A més a més la Bicicleta permet fer canvis de ritme i anar descansant allargant l’entrenament i l’eficàcia.

    El meu futur, apuntar-me a un grup excursionista i viure tota l’emoció dels esports d’aventura juntament amb l’atletisme popular com ara les curses que tenim senyalades al calendari.

    També voldria seguir les curses de la FEEC de muntanya. Tot arribarà. Tinc 38 anys i puc seguir 10 o 15 anys més si tot va bé aniré assolint els meus somnis i els que vagin sorgint.

    Com sempre tot dependrà del treball laboral.

    Seguim corrent!

    Ànims!

    Salut i força!

    #27771
    Avatar
    bru
    Participant

    Ningú més????? :angry:

    #27775
    Avatar
    aureli
    Participant

    estem acollonidos….

    :S :S :S :S :S :S

    #27778
    Avatar
    Psychop
    Participant

    Hola, fa temps era un habitual d’aquesta web pero per motius de feina i altres circumstancies de la vida vaig emigrar a terres tarragonines, concretament a la bonica població del Vendrell.
    Fa cosa d’un mes em vaig tornar a conectar en la vostra web, vaig poder comprovar que hi hagent que no ha “puntxat” i que encara persisteix(Juli, JFK…).
    Doncs despres d’aquestas ratlles aprofito per saludar-vos i, per que no, demanar-vos que si teniu el dia 11 un lloc al cotxe per anar de Lleida a Termens aviseu.
    Gracies i salutacions.
    Fins aviat.

    #27781
    Avatar
    albertbo
    Participant

    Psychop i Barbastre sempre els relacionaré amb generositat. Gratitud.
    Celebro que estiguis novament per aquest espai, home !
    Però penja alguna imatge que no faci tanta por com l’antiga… :ohmy: :side: 😆

    #27797
    Avatar
    Psychop
    Participant

    Cap problema Albertbo, va ser mala sort per uns i bona per altres, las cosas van així.
    Suposo que ens veurem a Termens, i si no es aixi ja ens trobarem en alguna cursa.
    Sobre el tema de la foto, no se, aquesta foto pensava que sortia afavorit, jeje.

    #27803
    Avatar
    Luigi
    Participant

    Bé, intentaré fer cinc cèntims

    Em dic Lluís, i el sobrenom Luigi ve del compositor Luigi Boccherini, doncs sóc melòman i uns amics músics em van batejar així. Vaig néixer a Badalona, on he viscut fins el 1999. Fins el 2004 a Vic. Des d’aleshores a Calldetenes (plana de Vic)

    Als 90s corria d’una manera asistemàtica i totalment insatisfactòria. Aleshores no apuntava res. Recordo que al 1994 em vaig comprar unes sabatilles de 2000 ptes que em van fer més nosa que servei. Però és clar, les sortides eren un in crescendo: consistien en afegir 5 minuts més al temps del dia anterior… així que corrent acumulativament cada dia, arribava un dia que, evidentment, em lesionava (sobrecàrregues) i havia de descansar, perdia la forma (si se’n podia dir així) i tornar a començar. De fet, estava una mica acomplexat, doncs era autodidacta, corria sol i la poca gent que coneixia que ho feia (p.ex. en Paris Canals: quan jo mirava ocells marins a la platja ell anava i tornava i anava i tornava i passaven els minuts…), tenien massa nivell i anaven a pistes, que per mi era prohibitiu econòmicament i a més a més, ho considerava elitista (pensava que estaven a anys llum). No feia cap cursa destacable (només de barri, i alguna de 10 kms). Tenia molta voluntat i poc físic (continuo igual…). Sobretot feia molta muntanya i caminava, fins afartar-me, i la resta de la setmana quan ja havia descansat, aleshores em cordava les sabatilles i sortia tres quarts o una hora a tot estirar. N’estava orgullós, tot i que on vivia la gent em mirava força i em feia vergonya. El cert és que en aquells moments es veia poquíssima gent corrent

    Al 1998 vaig començar a ser una mica metòdic, gràcies al que llegia a la bibliografia de la biblioteca. Mitjançant la revista Marathon vaig saber que existia el món de les curses populars. El 1999 vaig ensopegar la marató de Barcelona en viu i allò va ser el revulsiu. També va ajudar -ho recordo clarament- un article d’en Xavi Bonastre que parlava de la seva primera marató. Ho vaig veure bastant clar, i sobretot, proper. Així que vaig entrenar de la millor manera que vaig saber i el 2000 em vaig estrenar a la Marató de Catalunya. Vaig acabar en 4 hores, però no va ser com m’esperava, vaig tenir molts problemes físics a partir del km.30 derivats que anava curt de kms.

    Fins aquí diguem que tots aquests anys van servir per aprendre “el que no havia de fer”

    Al 2001 vaig seguir corrent habitualment però no vaig arribar a temps de la Marató de BCN. Seguia fent comptades curses al llarg de l’any. De cara a la marató del 2002 vaig seguir un pla d’entrenament, amb la mala fortuna que em vaig lesionar tres setmanes abans del dia D i em vaig deprimir enormement. Aleshores ho vaig reduir un temps fins a la mínima expressió, o sia, sortia a córrer quan em venia de gust, potser 30 kms setmanals. Gràcies a internet, el 2004 vaig conéixer dos fòrums: elatleta.com i 10de1000. Per mi va ser clau doncs resulta que hi havia altres corredors com jo amb les mateixes cabòries i els mateixos problemes. I les mateixes il•lusions. També vaig descobrir que es podia córrer per la muntanya (coneixia la Marató de l’Aneto i la de Mulleres, que ja s’havien deixat de fer, però era excessiu!!!) i em vaig atrevir a fer aquest pas, cosa que va ser molt senzill i natural (mai millor dit, jajaja). Després, quan va néixer la meva filla Alina, a principis del 2005, vaig decidir tornar a córrer més freqüentment i van arribar la majoria de curses que he fet fins ara

    Aquests anys he après “el que havia de fer”

    I des d’aleshores he fet bastantes curses (no arriba a 100), de diferents distàncies. Sóc un corredor que amb motivació funciono bastant bé, i desmotivat perdo bastant. M’estimo moooolt més fer molta estona encara que sigui a baixes intensitats, que treballar ritmes alts. Ara mateix començo a estar una mica tip de curses i tot el que ho envolta, encara que tinc un repte personal pendent que és una cursa de 100 kms. Aquest 2010 ho he intentat deixar un temps però córrer ja forma part de la meva vida tant com anar a dormir o escoltar música. Per mi constitueix una bona teràpia d’autoconeixement. De fet, sóc feliç corrent i seria agradable desaparéixer mentre ho faig

S'està mostrant 15 entrades - de la 16 a la 30 (d'un total de 130)

Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.